Que l’FMI s’equivoca ho sabem tots des que tenim ús de raó. Però ara hi ha dues coses extraordinàries. En primer lloc, que els diaris en parlin i en segon lloc i més important, que el mateix FMI ho digui. De fet, des de 1945 s’ha equivocat un cop rere l’altre, especialment des de 1970. Quins temps aquells on es beneïen polítiques anticícliques com el Pla Marshall! Ara qui ho planteja és titllat de comunista.
De fet Joseph Stiglitz va dimitir de vicepresident del Banc Mundial escandalitzat pel que veia tant al BM com al FMI. Així és com publica l’any 2002 “El malestar de la globalización”, on encunya el concepte “fonamentalisme de mercat” en adonar-se que aquestes dues institucions seguien preceptes més propis de la religió o la superstició que de la ciència. I encara faltaven cinc anys per a l’inici de la crisi! Ara sembla que Stiglitz sigui un científic radical quan en realitat hi va ser a proposta de Bill Clinton. Bé, els de l’FMI diuen ara que s’han equivocat. Al·leluia! Havien calculat que el PIB grec cauria un 5% i ara s’adonen que ha caigut un 17%. Creien que el deute públic seria del 156% i ara es del 170%. L’atur del 15% i és del 25%. Etc. El problema és que no volen rectificar. Per què? És fàcil de respondre. Ells són els lacais dels super rics. I aquests el que volen és fer-se més rics encara. En realitat són perillosos ludòpates que creuen que el diner serveix per fer més diners. Mentre especulen amb els diners públics -els diners del Banc Central Europeu són nostres- aconsegueixen a més ensorrar països sencers per comprar-los a preu de saldo. Es refereixen a Grècia, però abans era Irlanda i Portugal i després Espanya, Itàlia i França.
Hi havia una solució fàcil quan el deute públic encara no havia absorbit el deute privat i és haver-se negat a tornar als bancs alemanys allò que no podien tornar els bancs privats espanyols. Ara el deute públic seria insignificant.
I potser la reforma més important i urgent que cal fer és la dels bancs centrals i especialment del BCE. El seu objectiu ha de ser d’entrada impedir l’especulació sobre el deute dels països en comptes d’incentivar-la. A més la seva funció no pot ser únicament actuar contra la inflació sinó fonamentalment contra l’atur.
Ens porten a l’absurd de voler unes dades macroeconòmiques fantàstiques i tant els fa si la meitat de la població és al límit de la pobresa i la desesperació. Els mitjans són el fi. Dit d’altra manera, tracten de conduir el món des de l’amoralitat més radical. R. M. Solow escriu: “La globalització. Ah, sí… una meravellosa excusa per a moltes coses”. Cap de bona. I si pleguen? I si en fotem a la presó uns quants? Tots aquests haurien de ser jutjats a Nuremberg pel mal que estan fent. Un bon exemple de la banalitat del mal.