Una de les hipòtesis que podem contemplar és que el que esta passant a Catalunya no sigui un constipat sinó un canvi en l’hegemonia del projecte nacional. La burgesia catalana va culminar l’any 1914 el seu projecte polític amb la creació de la Mancomunitat liderada per Prat de la Riba i la Lliga en el dos-cents aniversari de 1714. Prat: “La Mancomunitat clou un període que començà amb la caiguda de Barcelona amb el Decret de Nova Planta i inicia un altre”. Prat mor l’any 1917 i el substitueix Puig i Cadafalch fins l’any 1924, són deu anys de lideratge nacional.
Puig i Cadafach s’entrevista amb Primo de Rivera a Font Romeu i diuen que establiren un “verdadero contrato”. Primo fa el cop d’estat el setembre de 1923. Puig com a President de la Mancomunitat oferí adhesió al cop i a la dictadura. Fins i tot participa en el comiat triomfal a l’estació de tren. La dictadura al cap de pocs dies prohibeix la bandera catalana i el català a les institucions. Puig es queixa per carta, els ajuntaments catalans son destituïts. Per Nadal Puig i Cadafalch se’n va a França sense dimitir, és quan es fa bo el malnom que li posa Eugeni d’Ors: Puig i Garrafal. El 13 de gener de 1924 son destituïts els diputats provincials escollits democràticament i el 30 de gener es reuneixen els diputats provincials designats pels governadors civils. El general Losada proposa a Alfons Sala, cacic de Terrassa, nou president Mancomunitat. S’inicia la liquidació de la Mancomunitat
S’acaba la dictadura l’any 1930 i es deroga el decret de Primo de Rivera del 23, nomenen la meitat dels diputats provincials escollits democràticament, torna Puig i Cadafalch com a simple diputat provincial en una evident humiliació a ell i al projecte que representa.
Rovira i Virgili proclama que el temps de la mancomunitat ha passat. Macià posa la mà a l’esquena de Maluquer i Viladot com a símbol de violència, el fa fora del palau i proclama la República. Comença l’hegemonia de les classes populars catalanes i la gran etapa de plenitud nacional. S’acaba l’hegemonia de la burgesia catalana que tenia des de 1901 i en certa manera des de 1875. Borja de Riquer diu de Cambó que l’any 1931 estava frustrat: “no acabó de aceptar del todo la autonomia de Cataluña por la que habia luchado apasionadamente durante mas de 30 años, llegara de manos de los catalanistas republicanos nacionalistas de Francesc Macià a los que tanto habia despreciado”.
Penso que potser estem vivint un moment similar: massa temps arreglant-se les coses entre ells a cop de telèfon o en una sopar en una casa a l’Empordà. Sembla que Duran no ho sap. L’hegemonia potser ha passat als carrers, carreteres i places del país.