Avui fa 9 anys, va morir la meva mare. Es va rendir a una malaltia agressiva, bestial i dolorosa. L’amor filial i de les seves netes no va ser suficient per retenir-la. La seva capacitat pulmonar era molt petita, era gairebé impossible, deien, pensar com estava vivint aquell darrer any, com de gran devia ser el seu dolor. Però lluitava per seguir, lluitava per donar-nos forces… ella, ens donava forces.

Hi penso molt en com va anar tot, en què podia, que podíem haver fet més, en si vam decidir per ella coses que no li van facilitar les coses, en si… la trobo a faltar. Ahir, vaig obrir el llibre de condolences, mai l’havia obert, el tinc en un calaix amb altres coses que no vull perdre i, alhora, vull oblidar. Algú de qui no vaig reconèixer la signatura deia “parlar amb la teva filla, la farà ben present”. Si, la fa present dia a dia, hi és el seu record i la seva absència, recordem anècdotes i alegries.

Parlar en públic és com despullar-se, però, també, tornar-la, en part a la vida. Tornar a tenir-la prop en tants i tants moments en què la voldries i no acabar de perdre-la. La malaltia se la va endur, jo era fora quan van avisar-me i recordo l’arribada a la UCI de l’Hospital amb la meva filla de dos anys i mig. Com jo li parlava perquè no podi a veure-la. Com va arribar el meu tiet, el seu germà, i cadascú l’agafàvem d’una mà que li besàvem, mentre li parlàvem i li dèiem “no et preocupis, no et preocupis” Com els meus germans i jo ens tornàvem els pocs minuts que quedaven i recordo… quan ens van dir “ja haurien de sortir, ja hauríem de desconnectar” i prendre consciència bestialment que mai més hi seria, mai més!

I seure en aquell Hospital que també va veure la vida, on va néixer mesos després el meu fill petit, on havia nascut el meu germà i no saber que fer i eixugar les llàgrimes perquè no volia que la meva filla estigués trista. La meva mare deixava de lluitar, però s’alliberava d’un dolor extrem, un dolor que recordava cada vegada, cada vegada que respirava. Allò que per la resta era inevitable, natural per ella era un esforç sobrehumà, un dolor espantós.

Ella segueix aquí, no sé si hi ha un lloc (jo crec que no), però el que si que hi ha és un espai en cadascuna, en cadascú de nosaltres on ella segueix i no serà oblidada. Les fotos, els documents, la roba… va envellint, desapareixerà però el seu record és viu, molt viu i present.

El seu somriure, la seva bondat, el seu humor i, també, el seu geni no es perden, segueixen a prop. Allò que ens va ensenyar, allò que som… escriure-ho i fer-ho públic no és un nu integral, és un reconeixement genealògic necessari i merescut. La meva mare: Gloria Abad Borobia, de Brea de Aragón.

Tweet