Si fa 30 anys algú s’atrevia a qüestionar la dubtosa moralitat de determinades operacions de l’entorn del President Pujol era directament lapidat. Els periodistes que ho van fer mai més van poder treballar en cap mitjà de comunicació.
Però ara un cop Pujol ha fet la carta més rara i extraordinària de la història moderna catalana, han sortit legions de persones dient “jo ho sabia”. De fet resulta ara que tots els catalans ho sabien. Si el clan Pujol estava estafant als catalans i cap català ho sabia, realment tenim com a país un problema, però si resulta que tots els catalans ho sabien i ningú va fer res, el país té molts problemes.
No m’ho crec, però anem a analitzar l’escenari on tots les catalans sabien les coses il·lícites que feia el clan Pujol. Potser els catalans ho sabien i ja els estava bé. De fet als primers anys de Govern de la Generalitat la gent els estava bé coses al·lucinants com que Pujol nomenés Conseller de Governació, de 1988 a 1992, a Josep Gomis un home que va ser alcalde franquista de Montblanc i Procurador en Cortes mentre es firmaven penes de mort. És més diverses vegades durant les vacances Pujol deixava de President en funcions a Gomis. Un cop rere l’altre el Club d’Opinió Emprius emetia un comunicat protestant per aquesta ignomínia. Érem rars, deia tothom.
De fet els espanyols van saber de l’existència del GAL que torturava, matava i enterrava en calç viva i no va passar cap factura política. Els espanyols van saber també que el partit de dretes espanyol es finançava amb diner negre dels contractes i obres públics i que es repartien sous entre tots els seus dirigents en sobres i l’únic jutjat i condemnat és el jutge.
Una possible via d’interpretació a aquest estrany fenomen és que la ciutadania estava acostumada a que durant el franquisme això ho feien tots els polítics començant per Francisco Franco, l’home més corrupte de la història d’Espanya. Eren corruptes els ministres, els generals, els jutges, els alcaldes amb el paradigma de José Maria de Porcioles, fins el darrer funcionari que només treballava si era convenientment estimulat per diners. Així doncs una ciutadania acostumada a aquest panorama va assistir encuriosit a l’adveniment de la llibertat i va decidir donar poder a una sèrie de gent nova. Aquests donaven medalles al mateix Porcioles o a Juan Antonio Samaranch.
Només una societat malalta de dictadura suporta el que em viscut. Són els costos de no haver pogut fer la ruptura. Ara hi ha una altra oportunitat. Potser aquells que ho sabien i no van fer res són els mateixos que corrien davant dels grisos només en la seva imaginació