El cas de l’ebola ens està commocionant a tots. Fins i tot aquells ciutadans més crítics i allunyats dels postulats del Partit Popular, entre els quals em trobo, no ens hauríem mai imaginat la quantitat de despropòsits, mala fe i incompetència que hi ha hagut en cas. Creia, sincerament, que si repatriaven uns ciutadans a Madrid infectats realment hi hauria totes les garanties sanitàries possibles.
D’entrada cal dir que la inutilitat i la incapacitat de la ministra de Sanitat Ana Mato és brutal. Ens diu que el país “està perfectament preparat”. En qualsevol país decent aquesta ministra o hauria dimitit o l’haurien cessada. Ens va dir que no hi hauria perill i la cosa s’ha descontrolat.
Resulta que hi ha uns protocols i que en aquest tipus de casos cal uns equips de nivell 4 i en portaven de nivell 2. Bestial! Resulta que a Sierra Leone les ONG que hi actuen tenen un pla de formació pel personal que atén a la gent contaminada que dura quinze dies, aquí ho van resoldre en qüestió d’hores. Increïble. Fem les coses pitjor que a la República de Sierra Leone! Resulta que quan la infermera Teresa Romero es troba malament va al seu metge al CAP! Inimaginable! No tenien metges especials al mateix hospital per a la gent que estava a la unitat que tractava al missioner! No tinc espai per posar tots els despropòsits i incompetències, però potser el més lamentable és la declaració del conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Javier Rodríguez, presumpte membre de la comunitat humana, quan diu que la infermera ha mentit. No només això, a més diu que la dona va anar a la perruqueria i es va anar a depilar. Miserable. Miserable! Miserable!
Imaginem per un moment que la pobra infermera hagués comès un error. Poseu-vos en la pell de la dona quan pensa que potser ha contaminat el seu marit, als seus amics, etc. I que poden acabar morint per culpa seva. Hi deu donar voltes i voltes per veure on ha estat l’equivocació. Quin horror! Aquesta dona necessitaria dels poders públics tota la protecció a la seva intimitat.
Des de fora el que podem dir és que l’error és polític, és del sistema. Ha fallat tot, d’una manera radical, total, absoluta. Voler culpabilitzar al darrer graó de la cadena de responsabilitats és d’una crueltat, d’una falta d’humanitat, d’una falta d’empatia, d’una falta d’ètica, d’una falta de decència com mai havia vist.
Una part dels mitjans de comunicació estan contribuint també a fer tot el contrari del que ha de fer el periodisme, assenyalar al poderós que menteix i protegir el dèbil.
Se m’acaben l’espai i els adjectius. Un cop més, miserables!