El catalanisme del PSC

MIQUEL ICETA
LA VANGUARDIA, 6.11.15

He de reconèixer que va ser l’abrandat final (“Visca el PSOE”) de l’article de Pilar Rahola publicat ahir en aquest diari el que em va moure a llegir-lo. Com preveia, no contenia res de nou: els socialistes d’abans eren els bons i els d’ara són els dolents, especialment, pel que sembla l’Àngel Ros, un socialista camuflat de catalanista en opinió de Rahola.

No cal tenir gaire memòria per recordar com tots els socialistes d’abans, en un moment o altre, varen ser titllats de traïdors a Catalunya. La magnífica hemeroteca d’aquest diari ens proporciona, per exemple, la crònica de la celebració de la Diada el 1982, en la que Obiols i Reventós van ser increpats, i els militants socialistes objecte d’agressions (LV, 12/IX/1982). I no cal parlar de l’intent d’agressió que Raimon Obiols va patir en el Parlament de Catalunya en acabar la sessió d’investidura de Jordi Pujol, pel fet d’atrevir-se a criticar la gestió d’aquest últim en l’afer Banca Catalana (LV, 31/V/1984). Quantes vegades Lluch o Maragall van haver de sentir el crit de “botifler!”? No perdo, doncs, el temps en sortir al pas de desqualificacions que sempre han tingut una clara intencionalitat sectària.

Té més sentit reivindicar el fil roig del catalanisme sempre present en l’actuació del socialisme català des de la seva fundació. Un catalanisme que fuig com de la pesta de la manipulació partidista del sentiment patriòtic, que sempre respecta la legalitat fins i tot quan pretén canviar-la, que sempre persegueix la unitat civil dels catalans i que cerca la construcció d’una Catalunya cada dia més lliure i segura, més pròspera i més justa. El catalanisme del PSC, el catalanisme social i federal, està amarat d’estima pel país i la seva gent, de defensa aferrissada del seu autogovern i de la seva projecció hispànica i europea. Un catalanisme integrador que ha fet bandera de la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Un catalanisme que no ha contraposat mai la llibertat de Catalunya a la fraternitat amb la resta de pobles d’Espanya. Un catalanisme no independentista, fidel a la tradició majoritària del catalanisme polític, pactista i delerós per liderar la modernització democràtica i federal d’Espanya.

Els que avui volen reduir el catalanisme a l’independentisme s’equivoquen molt. L’abandó de la dimensió transversal del catalanisme seria el pitjor dels errors que podríem cometre col·lectivament. El catalanisme ha après dramàticament dues lliçons en la seva història: la divisió dels catalans per meitats irreconciliables condueix al desastre, i situar les institucions catalanes fora de la legalitat porta a la derrota. Per això considerem un gravíssim error polític el plantejament de la proposta de resolució de Junts pel Sí i la CUP. No podem esperar res de bo d’una legislatura que comença tan malament. Val més que tornem al seny que identifica el millor catalanisme.