Fa unes setmanes ha sortit publicat el llibre del col·laborador de la FAES, Jordi Canal: “Història mínima de Catalunya”. El subtítol és “Una història imprescindible per conèixer el passat i per entendre el present i el futur.” Autoestima no n’hi manca. Pretén ser l’alternativa, la rèplica, al darrer llibre de Josep Fontana: “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” a qui critica de “culmen del nacional-comunismo romántico”. Comet l’error de voler reivindicar a Jaume Vicens Vives criticant el seu deixeble més preclar: Josep Fontana. Potser ni ho sabia? Pretensions una mica massa elevades pel nivell demostrat en el llibre. Anem a veure-ho. Per ser l’obra d’un historiador sorprèn que no hi ha notes, el text és telegràfic, està mal escrit i és només una mena de llista de temes enganxats sense massa criteri. És com un mal article llarg, fet de pressa i corrents. Per exemple explica coses de CCOO i més tard descriu la seva constitució (p. 241 i 242)
Canal no s’adona però descriu amb més o menys matisos una història nacional. Es mou dins el frame que vol criticar. Cau en greus contradiccions en voler criticar que no existeix la nació catalana però ens explica que els catalans som coneguts com a tals almenys des de 1110, com es regien aquells catalans, quan neix l’escut amb les quatre barres 1150, etc
Parteix d’una idea sensata: “l’única història de Catalunya que es pot acceptar és la que es desprèn dels documents i de l’acurat estudi dels successius ambients passats”. Però quan es posa a escriure oblida completament aquest principi. Diu que Catalunya, amb paraules de García Cárcel és “una societat malalta de passat”. Curiosa afirmació quan precisament el país en comptes de queixar-se vol decidir el futur.
Té una forma peculiar de fer història. Explica determinats moments del segle XII i tot seguit opina com si fos un article d’opinió en una barra de bar. Sense pausa, sense transició. Per exemple, explicat el naixement de la bandera fa un salt fins al cant de la senyera de 1896, l’estatut de 1979, i continua sobre l’estelada el 1918: “L’extrema banalització de la senyera i de l’estelada”. Acaba el capítol primer dient “la guerra de banderes està servida”. Ostres. Més endavant farà el mateix amb la sardana, el flamenc i els toros.
Segons Canal la nació catalana de la que parlava Ramon Muntaner no té res a veure amb la nació catalana contemporània. Segons Canal: “Abans del segle XX no hi havia cap nació anomenada Catalunya. Van ser els nacionalistes els qui, a partir de final de la dècada de 1890, van impulsar el projecte de construir una nació i de nacionalitzar els catalans”. Potser no és efectivament el mateix, però se li assembla bastant, oi? Recorda quan existia la URSS i alguns autors deien que la URSS no podia ser imperialista, perquè l’imperialisme només podia ser la fase superior del capitalisme com havia descrit Lenin. Potser tampoc era el mateix, però se li assemblava també molt, oi?
Sobre la relació de Catalunya amb el nou món de les terres americanes ens diu “l’exclusió del comerç català del Nou Món és un mite”. Després d’haver dit que “va quedar a partir del segle XVI, en mans sobretot de Castella”. I unes pàgines més endavant potser no recordant el que havia escrit sobre el mite es refereix als decrets de lliure comerç de 1778 que afecten als ports de Barcelona i els Alfacs. En que quedem? Hi havia restriccions o és un mite? Si és un mite, per què hi ha els decrets de 1778?
Pel que fa a la guerra de successió diu “el respecte a les constitucions i institucions catalanes no era, en aquella fase del conflicte, un tema decisiu” i a la pàgina següent quan s’eliminen els furs de València i Aragó escriu “la qual cosa va tenir uns efectes importants em l’actitud defensiva catalana”, això si “no es va tractar ni de la fi de la nació catalana ni de la supressió d’un sistema democràtic”. No havíem quedat que no existeix la nació catalana? Per cert, algú ha dit que hi havia un sistema democràtic abans de 1714?
Hi ha moltes formes de dir les coses. En aquesta mateixa època, després del decret de nova planta, afirma: “va desaparèixer el dret d’estrangeria per deixar de restringir l’accés als càrrecs d’una província únicament als naturals”. Es podria dir també, a partir d’aquell moment els nomenament de càrrecs a Catalunya va restar en la seva major part en mans de gent forana tractats com una colònia conquerida.
En l’àmbit cultural ens referirem a dues qüestions. La llengua. A més “encara que la repressió lingüística fos una realitat a Catalunya, el procés castellanitzador es deu tant a factors exògens com endògens”. Ostres, posa com a condicional “fos”, hi va haver repressió o no? I després deixa entreveure que hi ha factors endògens. Quins? Els catalans tenien ganes de parlar castellà? La universitat. “Es fa la universitat a Cervera per “la voluntat racionalitzadora de l’estructura universitària”. Ostres, usa l’eufemisme “voluntat racionalitzadora” en comptes de dir que com a càstig a la terra conquerida es va tancar la Universitat de Barcelona.
Quan descriu el que passa l’11 de setembre de 1714 fa aquesta reflexió molt pròpia, per altra banda del segle XVIII: “”La plataforma Societat Civil Catalana va organitzar el mateix dia a Tarragona un acte paral•lel amb el lema “recuperem el seny, recuperem la senyera”. Acaba el capítol III dient “Encara que han passat tres segles des dels esdeveniments del final de la guerra de Successió i gairebé res vincula el present amb aquell moment, els nacionalistes s’esforcen a reviure’ls cada any i a construir el demà des de l’ahir”.
Té raó quan afirma que força catalans van intentar ajudar a la construcció de la “nova nació espanyola” però no diu que els catalans van fracassar en l’intent i va fracassar també la construcció de la nació espanyola. Parla de manca de solidesa de la “nacionalització espanyola a Catalunya” no diu perquè.

Hi ha una absència quasi total de conflictes de classe en aquesta història mínima. Sobre la Setmana Tràgica diu “cinc afusellats -entre els quals, Ferrer i Guàrdia, considerat instigador dels fets”. Encara avui no és capaç de dir que fou afusellat un innocent! Més endavant escriu que el Consell de la L’Escola Nova Unificada de l’any 1936 va ser quan “El procés de catalanització va assolir un dels seus moments àlgids”. El seu President l’anarquista Josep Puig Elies, un fervent seguidor de Ferrer, ara és un nacionalista? Ferrer i Guàrdia, entre les seves moltes virtuts no es trobava precisament el de ser nacionalista català.
Sobre la II República diu que “raons del fracàs de l’experiència del règim; la incapacitat de constituir una república integradora en què les dretes i els monàrquics tinguessin un espai legítim”. Fot-li que és de Reus!
M’entretindré amb el que és segurament el tros més delirant, quan es refereix a l’any 1934 i Lluís Companys. “L’acció de Companys va resultar, en essència, populista, viril i martirial” (…) “Viril, en segon lloc, no es poden excloure les raons íntimes vinculades amb el cor i l’entrecuix en la decisió de Companys.” Segons aquest brillant historiador amb Miquel Badia d’Estat Català “conegut com a capità collons s’havia disputat els favors sexuals de la seva amant, la militant independentista Carme Ballester”. Ostres.
Aquesta forma de fer història és ben curiosa, per poder comprendre millor la història es tracta d’analitzar l’entrecuix dels polítics. Estem realment davant d’un avenç sensacional de la historiografia! Per comprovar aquesta curiosa teoria, he anat a les referències a l’entrecuix de Francesc Cambó. I he quedat decebut. Cap. Cambó va tenir moltes amants i amb dues va tenir descendència, però només es casà amb una, Mercedes Mallol, i força tard, l’any 1946, per a que la seva filla Helena pogués ser fruit de matrimoni legítim i així ser hereva universal. És a dir el dirigent del nostre gran partit conservador catòlic català vivia en concubinatge, en pecat. A més la llista de dones amb que va tenir relacions inclou des de cantants conegudes -Maria Gay i Maria Barrientos-, fins alguna dona d’amics seus i moltes dones joves de la Lliga. I Canal no en diu res de res. Ens quedem, doncs, amb les ganes de saber si els fracassos polítics tant rotunds de Cambó es devien als conflictes entre el que predicava, la moral catòlica, i el que feia, en els seus propis paràmetres: immoralitats i vida dissoluta. Quina llàstima.
Canal havia fet servir, com hem vist, el concepte “martirial”. Més tard hi torna: “Companys va assumir, de manera paral·lela a la seva exacerbació nacionalista, una posició victimista. I destinada, fatalment però fecundament, al martiri.” O sigui que s’ho va buscar i a més la persona afusellada fa el víctima!
El tractament de la guerra civil requeriria un article sencer. Només diré que surten tot d’organismes o entitats antifeixistes, però no cita ni un sol cop el règim franquista com a feixista. És a dir hi ha partits antifeixistes i comitès antifeixistes però no hi ha, segons ell, feixistes. “Alçament militar”, “bàndol revoltat”, “govern nacional”, “bàndol franquista”, “causa nacional”, “tropes nacionals”, “moviment antirevolucionari de juliol de 1936”, etc. Les mil formes de no dir feixista. El règim no era feixista era “autoritari, jeràrquic, nacionalista i profundament catòlic”. La mateixa terminologia del feixisme espanyol. Fa basarda.
Sobre l’església catòlica i el cop d’estat escriu: “no pot sorprendre l’actitud de bona part de l’església a l’hora de donar suport al bàndol revoltat i el temor dels catòlics enfront el descontrol revolucionari”. O sigui que es revolten pel que passa després. Brillant! Això si “La permanència de Vidal i Barraquer a l’exili va ser un obstacle a la normalització institucional de l’església de la postguerra”. El que va ser un obstacle no era que el pobre Vidal no pogués tornar a Catalunya, sinó les raons que el van fer allunyar-se’n, per altra banda perfectament descrites pel seu secretari Carles Cardó a “El gran refús”.
Dedica set línies a Joan Tusquets definit com una persona a qui Franco li “va encarregar resums de premsa”. En realitat feia llistes de jueus per executar-los. Per abreviar diré només que a finals de l’any 1933 és invitat per l’Associació Antimaçònica Internacional a visitar el recentment inaugurat camp de concentració de Dachau. Ell mateix va comentar que “ho van fer per ensenyar-nos el que havíem de fer a Espanya”. I era l’any 1933!
Sobre l’oposició antifranquista diu coses molt estranyes, per exemple en el conjunt de l’oposició política el problema van ser que “Les discrepàncies polítiques van tenir, no obstant això, efectes paralitzants”o “la tossuderia a seguir pensant la realitat en clau de continuïtat guerra civilista no contribuïa a l’efectivitat de les oposicions”. I potser la por, la repressió brutal, les tortures, les presons, els camps de concentració, els estats d’excepció, els afusellaments, l’exèrcit, els grisos, la Guàrdia Civil, els jutges i el TOP potser hi van tenir més a veure, oi?
Hi ha moments desvariejants: “”l’èxit de la vaga (de tramvies) va impulsar diversos centenars d’enllaços del sindicat vertical a convocar una vaga general contra l’encariment del cost de la vida”. D’aquest redactat es pot entendre que dirigents feixistes del sindicat vertical feien vagues contra el règim de Franco.
La transició és vista així: “la mort de Franco al llit d’un hospital, el novembre de 1975, va obrir les portes del canvi”. Que les lluites antifranquistes venien de molt lluny que van acabar amb el franquisme al carrer no hi van tenir res a veure?
Ja el final de tot no es pot estar d’opinar del que passa ara. Segons Canal “l’estatut responia més als interessos de la classe política que a les dels ciutadans”. O sigui el poble quan vota és burro, perquè ho fa a idees que a ell no li agraden. Ell sap al que al poble li convé. “La sentencia TC va suposar una petita retallada del text” Es clar, i com que va ser tant petita hi va haver la gran manifestació de juliol 2010. La culpa és, com no podria ser d’altre manera, de TV3 “no només ha tingut efectes sobre la llengua, sinó en l’àmbit de les idees i de les estructures mentals”. Acaba citant altra cop a Societat Civil Catalana que vol “sortir de l’espiral de silenci en què havia viscut durat anys”.
Cap al final cita als columnistes Javier Cercas, Joan Tapia, Valentí Puig, Arcadi Espada i Francesc de Carreras. “El darrer és, sense cap mena de dubte, l’intel•lectual més destacat, el sentit zolià del terme, de la Catalunya actual”. Acabáramos.
Segons Canal les nostres institucions democràtiques “han creat una societat més provinciana i menys universalista”, més provinciana que l’any 1960? Menys universalista que l’any 1945? Un salt mortal sensacional.
Si les dretes volen aconseguir l’hegemonia en el debat sobre la història de Catalunya hauran de fer-ho molt millor. Us podeu estalviar la lectura d’aquest llibre.