Quan era jove anhelava viure en un sistema democràtic i llegia que en països de molt al nord, amb una gran trajectòria democràtica i humanista, tenien uns instruments anomenats ombudsman. Els envejàvem. Ara ja en tenim a la nostra ciutat. En les darreres setmanes l’ajuntament ha obert un procés públic i transparent  per escollir el nou síndic. He decidit presentar-me. He aportat un dossier que de forma resumida exposo ara per tal que el conjunt de la ciutadania el pugui conèixer i jutjar.

Ideari. La figura del Síndic de Greuges la podríem fonamentar en el liberalisme polític –no confondre amb el neoliberalisme econòmic. L’humanisme i la radicalitat democràtica parteixen de la idea que cal tenir sempre, en darrera instància, una sana desconfiança en l’estat i les seves institucions. Ho expressava molt bé Francesc Pi i Margall, diputat per Sabadell i president de la I República espanyola, quan escrivia: “Todo poder es absurdo” o “El poder, hoy por hoy, debe estar reducido a su menor expresión posible”. Unes idees molt similars al gran mestre del concepte de democràcia i l’humanisme expressat en el memorable llibre Sobre la llibertat de John Stuart Mill: “El poder mismo es ilegítimo. El mejor gobierno no tiene más títulos para él que el peor”. Aquest autor és, a més, l’autor del llibre La submissió de les dones, del 1869, que és un brillant al·legat feminista de la igualtat de drets de les dones.

El Síndic fonamentarà la seva acció en les idees expressades per Pi i Margall: “Mi soberanía no consiste sino en la autonomía de mi inteligencia” o “Dentro de cada hombre hay un tribunal para juzgar de todo pensamiento que se lanza al mundo”. Es tracta, doncs, que el Síndic actuï guiat només per la defensa dels drets cívics i polítics dels sabadellencs que els sentin vulnerats. La recerca de la veritat, com sabem, és sempre en minúscules i sempre imperfecta, com tota obra humana. En cas de ser escollit em comprometo a actuar amb independència de criteri i, per damunt de la meva ideologia, actuar només guiat per l’interès d’aquells sabadellencs que senten els seus drets vulnerats.

El Síndic inspirarà la seva actuació en l’humanisme i en els valors de la Il·lustració, en la Declaració de Virgínia del 1776 on s’expressa la voluntat que l’acció política sigui útil per a la recerca de la felicitat individual i col·lectiva, en els valors de la revolució liberal de la Revolució Francesa amb el seu tríptic ètic de llibertat, igualtat i fraternitat, i la seva Declaració Universal de drets de l’home i del ciutadà del 1789. De la mateixa manera ens inspira la Declaració dels drets de les dones (1789), d’Olympe de Gouges, i La vindicació dels drets de les dones (1792), de Mary Wollstonecraft. L’ideari del Síndic es fonamenta més modernament en la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, el Pacte Internacional de Drets Cívics i Polítics del 1976, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals del 1976, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea del 2000, la Carta Europea dels Drets Humans de la Ciutat feta a Saint-Denis el 2002 i, per acabar, el Reglament de la Sindicatura Municipal de Greuges de Sabadell del 2017.

Alhora, la forma d’exercir la seva funció en la defensa dels drets civils es fonamenta en una llarga trajectòria que, partint de Henry David Thoreau i les seves idees entorn del deure de la desobediència civil davant situacions i lleis injustes, inspira Lev Tolstoi i Mohandas Gandhi i culmina en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, el qual es considerava deixeble del mateix Thoreau. Hi ha encara malauradament seients d’autobusos vedats. A Sabadell tenim una llarga trajectòria de lluita pels drets civils, però sempre hi ha reptes a superar. Per exemple, avui a casa nostra, i degut al fenomen de la globalització, una part molt significativa dels nostres ciutadans i ciutadanes procedeixen d’arreu del món i una part molt important no tenen drets polítics.

El Síndic es mou en una ciutat, en una societat democràtica, però sabem que en tota societat plural i diversa existeixen conflictes. L’objectiu d’aquest àmbit d’actuació és el de tractar que aquests conflictes es puguin en primer lloc denunciar, en segon lloc prevenir i en darrera instància ajudar a resoldre els conflictes de la seva competència de manera democràtica i pacífica des de la proximitat, l’acompanyament, la mediació i el treball social. El civisme és moltes coses, però és important reivindicar el concepte de deures envers la comunitat; sense deures el ciutadà no exercirà el civisme sinó únicament l’egoisme de reclamar drets que llavors només obliguen els “altres”.

Bé, queda molt per fer. El Síndic és una peça més, potser la més humil, la darrera d’una llarga baula, però també la que pot assegurar a la ciutat que ningú, ningú queda enrere. La pluralitat d’opcions afectives, ètniques, espirituals, d’edat, de gènere i d’opcions i estils de vida no són, no han de ser una dificultat, sinó que les hem de veure com l’expressió d’una pluralitat, que ens qüestiona però que ens fa lliures, però en aquesta diversitat hi ha encara molt a fer per tal que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats de ser feliços. I en aquesta tasca el Síndic ha de ser-ne la darrera garantia, quan tot el demés falli.

El Síndic actuarà des dels principis de l’ètica civil, és a dir, des dels principis que ens fan entendre que la ciutat són uns ciutadans que discuteixen i escullen els millors camins envers el seu projecte individual i també col·lectiu. I aquesta presa de responsabilitat es fa des de la llibertat i la democràcia. Per aquesta raó serà molt important que les noves generacions tinguin la preparació humanística necessària per poder actuar des de l’autonomia moral, eina imprescindible per a la seva actuació cívica.

Propostes de la Sindicatura. 1. Cal passar de l’etapa dels pioners a l’etapa de la consolidació. És necessària la contribució de la sindicatura a les polítiques de transparència que les institucions públiques porten a terme a la ciutat. 2.  Proposaria, en una segona etapa, la realització d’alguns debats ciutadans que, més enllà de la conjuntura, ens ajudin a discutir amb calma els dèficits dels drets humans a la ciutat i com encarar la lluita per al seu eficaç abordatge. 3. Proposo també la possibilitat de construir un Consell Assessor del Síndic, amb un grup de persones representatives de la ciutat, que d’una manera independent puguin ajudar el Síndic. Aquest consell seria molt flexible i es podria reunir un o dos cops l’any. 4. Així mateix, cal que de cara al 2019  la Sindicatura tingui un pressupost propi d’acord amb les noves necessitats de consolidació. 5. El Síndic es planteja establir una relació prioritària amb el món escolar, perquè és allà on es juga el futur del compliment dels drets i deures en una ciutat. L’escola com a bressol del civisme pot jugar un paper fonamental en l’educació de ciutadans actius i cívics. 6. Tractaré que el Síndic intensifiqui els treballs ja iniciats envers les noves generacions en l’àmbit de la formació en els valors que inspiren els drets humans. Plantejo establir convenis de col·laboració amb aquelles entitats de la ciutat especialitzades en la formació de formadors com les del lleure educatiu. 7.  La sindicatura planteja que en l’àmbit del seu pressupost -a partir de l’any 2019- tingui una partida per encarregar informes o estudis relacionats amb la seva missió. 8. El Síndic, tot i conformar-se com un instrument de l’Ajuntament, és de fet un instrument de la ciutat, amb autonomia d’aquest i amb llibertat de criteri. 9. El Síndic tindrà sempre les portes obertes i la mà estesa al teixit associatiu de la ciutat, veïnal, cultural, de lleure educatiu i assistencial, ja que aquest és una concreció pràctica i palpable del valor de la fraternitat. A més, el moviment associatiu és un gran instrument per tal d’assegurar-se que aquella gent que se sent agreujada en els seus drets sigui degudament atesa. És a dir, vigilar per tal que aquest servei sigui realment útil a aquells a qui va dirigit. Les entitats són en si mateixes un bon instrument per detectar i canalitzar aquest tipus de mancances. 10. Molt sovint la gent que més ho necessita és la mateixa gent que desconeix un servei. Aquests són els de menys recursos econòmics i culturals. Cal lluitar contra el que des del management de la governança en diuen “efecte Mateu”. Per tant, continuaré en la necessària tasca de connectar el Síndic amb la pluralitat geogràfica i sectorial de la ciutat de tal manera que la immensa majoria de la ciutadania entengui que existeix un canal directe de defensa dels drets humans a la ciutat. 11. El Síndic té com a funció actuar en aquelles competències de l’administració local en relació al ciutadà. Ara bé, existeix una funció darrera com és la d’atendre aquelles demandes dels sabadellencs que responen a vulneracions de drets civils i socials per tal d’esbrinar quina és l’administració responsable. I traslladar i interessar-se en el seguiment de la qüestió al Síndic de Greuges de Catalunya.

12. I una darrera funció, com és la de fer pedagogia a la ciutat d’on són aquelles barreres que impedeixen avançar en el compliment dels drets humans a la ciutat.

Hi ha hagut un interessant debat entre Lluís Perarnau i Antonio Santamaria, sobre la revolució democràtica que vivim i m’agradaria dir-hi la meva. Diré d’entrada que estic quasi totalment d’acord amb Perarnau. Un cop acabat l’article i desprès d’escriure això prometo anar a Els Padres i confessar-me pel meu pecat de lloa a un dirigent de la Crida.

Si a Catalunya una gent, força gent, reivindica la independència, i això revifa el nacionalisme espanyol franquista, és potser una esmena a la totalitat a aquest 40 anys de com s’ha governat Espanya. S’ha demostrat que la modernització proposada per Felipe González ha canviat materialment el país però no la mentalitat, com deia Josep Xinxo de les JSUC s’han fet escoles però no s’ha  canviat l’educació.

Santamaria no explica que el nacionalisme espanyol va crear el franquisme i per tant mentre algú no inventi un nacionalisme espanyol democràtic, Podemos ho intenta, sempre farà feredat. Que els catalans podríem haver tingut als anys 30 un nacionalisme català de caràcter feixista és clar. Però el franquisme el va liquidar. No hi ha cap poble que estigui lliure de perills feixistes.

Santamaria ens diu que a la manifestació espanyolista hi havia gent de barris populars, i és clar, gent de Sarrià Sant Gervasi, que és on viuen els autèntics burgesos catalans que ràpidament han anat a posar les seus de les seves empreses a Madrid. Fa 80 anys van anar a Burgos.

Fer servir com a argument de pes el que passa a Twitter és una trivialitat. Twitter és un instrument bàsicament feixista: què es pot argumentar amb 140 caràcters? Segons Santiago Segurola és com un bar ple de borratxos cridant. Trobaríem tants tuits dient xorrades a banda i banda… Siguem seriosos. Difícilment trobarem però declaracions tant injurioses com fan els dirigents del PP en referència als catalans. Estem tan acostumats que ja ho hem interioritzat com a normal. Si el mateix que diuen dels catalans ho diguessin dels andalusos, la secessió dels andalusos ja s’hauria consumat. Per altra banda la fraternitat entre els pobles es pot practicar igualment entre pobles amb estats independents si es vol.

La DUI no té perquè provocar cap reacció. Santamaría dóna per suposat que serà així, perquè coneixem la manca d’esperit democràtic del govern del PP, i de l’experiència acumulada de bombardejar a Barcelona. Però si la DUI provoca això no és per un  fat de la història, sinó per la manca de conviccions democràtiques de l’estat espanyol posades al servei de la reacció. Per començar del Tribunal Constitucional que és qui va començar aquest embolic actuant com a tercera cambra política -quan no té aquesta funció- un cop segellat l’acord pactat entre Catalunya i Espanya amb l’Estatut

Pensar que a Catalunya hi ha 2,5 milions de persones de classes mitjanes és atemptar a la llei de la gravetat. Una cosa és que la gent es consideri classe mitjana i l’altra que sigui cert. I el pitjor és que un analista ho utilitzi com un argument. Si fos cert que hi ha 2,5 milions de catalans de classe mitjana seria l’únic país del mon on hi ha més classe mitjana que treballadora. Això seria un tret essencial d’identitat que mereixeria no el dret a l’autodeterminació, sinó la secessió automàtica.

Estem assistint a un moviment d’emancipació nacional que necessàriament és interclassista. I això és lògic.

Santamaría ens diu que a Badia van anar a votar només un 19 per cent dels ciutadans i emplaça a Pararnau a que ho expliqui de forma racional. Sense el permís de ningú, com fa un lliurepensador, li donaré una explicació. En el referèndum  europeu va participar-hi un 34 per cent  i al de l’Estatut un 35 per cent. I en totes les eleccions hi ha un gap molt gran entre la participació electoral a Badia i la mitjana catalana. Això no té res a veure ni amb el catalanisme ni amb el nacionalisme espanyol. Té a veure amb el nivell cultural i de renda. Passa aquí i arreu del món democràtic. No cal donar voltes sempre a que tot el que passa és un problema identitari. Aquesta és l’explicació racional.

Feia temps que no llegia expressions com “l’aliança de l’esquerra independentista amb el nacionalisme burgès i petitburgès l’aïlla de les classes treballadores”. Ostres. Els burgesos com he dit abans estan tots ja a Madrid. L’únic nacionalisme burgès de veritat que hi ha a Catalunya és l’espanyolista. La diferència entre un petit burgès i un ‘treballador de l’aristocràcia obrera’ per fer servir paraules d’altres temps, no la veig tan clara avui.

Jo comparteixo amb Santamaría la voluntat de tenir una república federal, bé, de fet la compartia. Ara, considerar que el republicanisme independentista “s’està convertint en un obstacle per a assolir aquest objectiu” és d’una miopia política majúscula. Continua “la mesura que en comptes d’unir divideix a la classe treballadora del conjunt de l’Estat i alimenta els pitjors instints de les màquines nacionalitàries a ambdues ribes de l’Ebre.” Analitzem dues coses. La primera, No havíem quedat que no hi havia treballadors en aquests 2,5 milions de catalans? Llavors com els pot dividir? Però qui diu que no hi pot haver una aliança intel·ligent entre republicans catalans i republicans indepes? Si hom posa com a prioritat la república, el lògic és aliar-se amb el republicanisme independentista que és el que ha demostrat capacitat de proposta, lideratge i mobilització, mentre als altres no se’ls ha vist per enlloc.

Ara si lluitar per unes idees democràtiques “provoca els pitjors instints de les màquines nacionalitàries”, llavors no estem en un problema polític sinó psiquiàtric. La democràcia no és un sistema on una part de la societat renuncia per sempre als seus ideals democràtics, sinó una societat en la que hi ha conflictes però aquests es resolen pacíficament, és a dir, votant.

Santamaría passa pel alt un gran detall,  “les màquines nacionalitàries” com ell les anomena, no són simètriques: una té jutges, fiscal afinats, TC, i 12.000 policies atonyinant i empresonant, i l’altra la capacitat de manifestació pacífica. És fer trampa posar-ho al mateix sac.

Sembla apel·lar al que Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica “La pedagogía del “millón de muertos: cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería.” I actuar doncs amb prudència i no lluitar ni per la república, ni contra el rei d’extrema dreta que tenim perquè s’enfadarà molt, ni per la independència. Quina mena de democràcia és aquesta?

Entenc que hi ha un sector de l’esquerra que està desubicat. Han estat incapaços de formular un projecte a partir de la sentència del TC de 2010. Ara bé el que em sembla estrany és que aquest sector impotent critiqui als altres per tal que facin allò que ells han estat incapaços de fer.

La solució la trobo fàcil, també era partidari d’una república federal espanyola amb un estat català, però ningú ha fet la proposta seriosament, per no fer-la ni l’han escrit. Vist el panorama estic d’acord amb els clàssics. Sé que l’article d’autoritat que vaig a citar agradarà  a Santamaria i a Perarnau. Això escrivia Andreu Nin el setembre de 1934:

1. Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció.
2. Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.
3. Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària.
4. Enarborar la bandera de la República catalana, amb la finalitat de desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia indecisa i claudicant, que prepara el terreny a la victòria de la contrarevolució.

Les revolucions no venen quan un vol, ni de la manera que hom ha imaginat. Les protagonitzen els pobles i les fan com volen. Lenin quan esclata la revolució està a Suïssa i no espera que tingui la forma que Marx va imaginar. S’hi posa al davant i la intenta conduir. Aquí els hereus metafòrics de Lenin s’ho han estat mirant des de la barrera i quan tot es desencadena critiquen a tothom sense adonar-se que si ells haguessin mobilitzat dos milions de persones durant set anys, ara per fi, els aplicarien igualment l’article 155. O què es pensen?

Vaig sentir a dir que el govern espanyol havia intervingut el CNJC. No m’ho podia creure. De fet, mai no havia pensat ni en el pitjor malson que això podia succeir.  Vaig indagar i és veritat!

Però anem enrere. Què és el CNJC? L’antifranquisme juvenil va ser molt actiu i molt efectiu. Hi havia un potent moviment de centres juvenils als barris a redós de les associacions de veïns, un potent moviment escolta i d’esplai i un potentíssim moviment obrer, d’on van sortir la majoria dels líders polítics del moment. Hi havia una munió d’organitzacions d’esquerres (JCC, MJCC, JGR, etc.), amb l’hegemonia de la Joventut Comunista de Catalunya, que, en la clandestinitat, cohesionava tot el moviment. Per exemple, en els moments culminants (1976), del nucli dur de la seva organització, el secretariat del Congrés de la Joventut de Catalunya, format per onze persones, el 60% eren militants de la JCC. Òbviament cap d’elles provenia formalment d’aquesta organització ja que estaven en la clandestinitat.

L’Assemblea de Catalunya va decidir de reunir les organitzacions juvenils. Es va crear el Consell de Forces Polítiques Juvenils, per una banda, i la Taula de Joves de Catalunya, per una altra. Ambdues, al final, van crear el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.

La Taula de Joves de Catalunya va promoure eI Congrés de la Joventut Catalana, fet a l’ombra del Congrés de Cultura Catalana. La Taula va ser, doncs, un gran instrument de l’Assemblea de Catalunya. Cal tenir present que el protagonisme dels joves en l’antifranquisme va ser aclaparador. Els grans encara tenien la por incrustada al moll de l’os. Es pot veure en les edats dels condemnats pel Tribunal de Orden Público: gairebé tots eren molt joves. A banda del ‘Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’, que es cridava pels carrers (i el dret d’autodeterminació dels pobles), es reclamaven la majoria d’edat i el dret a vot als divuit anys (abans era als vint-i-un) i el patrimoni de la organització juvenil feixista OJE. Aquest procés inicial es va acabar amb la Carta de la Joventut Catalana. El 23 d’abril de 1977 es va fer el míting al Palau d’Esports de Barcelona, que va ser la culminació de la campanya ‘Per la majoria d’edat als 18 anys’, a què van assistir sis mil joves. La Taula va sol·licitar a l’Assemblea de Parlamentaris la constitució d’una comissió de joventut i la creació d’una Conselleria de Joventut en el marc de la Generalitat.

Fruit de tot aquest procés, es convergí en una comissió mixta (desembre del 1977) i el dia 2 d’abril de 1979 es van fusionar la Taula i el Consell i van formar el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. El funcionament inicial va correspondre a l’etapa de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas i la nova Direcció General de Joventut, amb Rosa M. Carrasco.

Vaig participar en tot aquest moviment des del comitè executiu de la JCC, en la Taula de Joves de Sabadell i, més tard, entre els anys 1984 i 1986 com a vice-president del CNJC. I tinc uns records molt intensos d’aquells temps. En destacaré un: l’ingrés del CNJC al Youth Forum, celebrat al Parlament Europeu a Estrasburg l’any 1985. Els joves catalans vam entrar a Europa poc abans que Espanya entrés a la CEE.

Fem un gran salt. Em dirigeixo al CNJC per veure si efectivament està intervingut i em responen:

‘Des del 21 de setembre de 2017, el nostre compte bancari ha estat congelat a causa de l’Ordre del govern espanyol, que afecta 297 organitzacions. L’efecte específic d’aquest ordre és el control directe de les nostres despeses a través de l’Agència Tributària Espanyola. Concretament, tots els nostres pagaments i domiciliacions s’han de notificar mitjançant una declaració responsable a través de la qual jurem que no financem actuacions il·legals ni contràries a les decisions dels tribunals. Aquestes declaracions responsables s’han d’enviar a l’Agència Tributària. Els pagaments no es fan efectius fins que l’Entitat Bancària valida el procediment. A més, als procediments s’hi fan canvis cada dia. Tota aquesta situació és un atac directe a la nostra independència financera i té un efecte negatiu directe sobre l’activitat diària del CNJC’

S’han begut l’enteniment! El govern de l’estat espanyol creu que el CNJC és un organisme perillós! Noto una esgarrifança per tot el cos. Està en perill tot el que es va aconseguir amb la lluita incansable de la resistència, que des de l’any 1940 va resistir i combatre el feixisme. Des d’aquell començament de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya, amb l’afusellament de Jaume Girabau l’any 1942, passant pel maquis i el Front Nacional de Catalunya, fins a la tortura salvatge de Domènec Martínez a la Dirección General de Seguridad de Madrid per ser secretari de la Joventut Comunista de Catalunya l’any 1976.

Walter Benjamin ens va explicar un concepte molt actual, la idea que la història no ens demostra que el futur hagi de ser ineluctablement millor que el passat i el present. Som en uns moments en què hom té tota mena d’indicadors que ens mostren el contrari. No és gens clara una visió optimista del progrés, ens va descriure la possibilitat que podíem anar enrere en la lluita pels drets civils i socials. I això és precisament què passa ara mateix.

És l’hora dels joves, una altra volta. Però que sàpiguen que aquest cop ens tindran a tots darrere, sense fissures.

Ja ho sabeu: l’Audiència espanyola, el tribunal especial que substitueix el Tribunal de Orden Público (TOP), ha condemnat per un acudit a un any de presó i set d’inhabilitació una usuària de Twitter que tothom anomena Casandra Vera. La secció quarta de la sala penal considera que aquests acudits signifiquen ‘menyspreu, deshonra, descrèdit, burla i greuge’ a Carrero Blanco, que consideren víctima del terrorisme. El ponent, un tal Juan Francisco Martel, afirma també que ‘enclouen un injustificable menyspreu envers les víctimes del terrorisme fins al punt de representar la seva humiliació’. Al·lucino.

Aquesta gent de l’Audiència espanyola es deuen haver fumat totes les plantes decomissades per la policia aquests darrers deu anys. És potser la sentencia més delirant que he llegit en molt, molt temps.

Anem a pams. El terrorista més important que hi havia a Espanya l’any 1973 era Francisco Franco. I el segon en importància era el seu president de govern, Luis Carrero Blanco. Qui són les víctimes del terrorisme? Tots els espanyols que hi havia sota el seu jou. Les presons eren plenes de demòcrates que lluitaven per la llibertat; a les comissaries de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil es practicava, per ordre d’aquests dos, la tortura sistemàtica. Per no dir que havien deixat que deu mil espanyols, dels quals van morir la majoria, es morissin en camps de concentració nazis.

La pregunta que no veig que es faci ningú és aquesta: és legítima la lluita armada contra una dictadura brutal i sanguinària? La resposta, aquí i a la Xina popular, és sí. L’anomenada operació Ogre, duta a terme pel comando Txikía, va posar fi a la vida d’una bèstia sanguinària. Imaginem-nos ara que l’Audiència espanyola ha de jutjar Claus von Stauffenberg per l’atemptat del 20 de juliol de 1944 que gairebé va matar Hitler. Què farien? El condemnarien per terrorista o li posarien una medalla i li farien unes quantes pel·lícules com un heroi? Que sóc radical? Si tinc amics torturats i això va durar fins l’any 1977!

Ja està bé! Hi ha una ETA d’abans de la democràcia i una de després, des del punt de vista ètic. Una cosa que no entenen els feixistes i tampoc els d’ETA. Vull deixar clar que sóc dels que pensen que la democràcia no es va guanyar amb bombes sinó amb organització, arguments, perseverança i unes grans dosis de generositat i d’altruisme. I que, una vegada entrada la democràcia, ETA va fer el joc a l’àmbit més sinistre de les rèmores feixistes. El problema d’aquesta sentència de l’Audiència espanyola és que parteix del punt de vista de la immoralitat franquista i de la seva lògica. Una raó més per a exigir que tanquin aquest estrany tribunal. És clar que es poden fer acudits sobre els dictadors. Encara més, és bo que se’n facin. El perill per a la democràcia no es fer acudits sobre Carrero Blanco, sinó que no se’n puguin fer i que algú pugui pensar que aquest bàrbar tenia ‘honra i crèdit’.

Leí el artículo de Santiago Alba Rico a CRÍTIC “La izquierda y el islam: malentendidos y fanatismos” el 14 de diciembre de 2016 y quedé estupefacto. No me podía creer que fuera posible escribir desde la izquierda argumentos de este tipo. Vaya por delante que el señor Alba es un filósofo y escritor de izquierdas que demuestra casi siempre un nivel intelectual y una sensibilidad que me merece un respeto reverencial. Si lo hubiera escrito alguien del Opus Dei, no habría hecho el esfuerzo de rebatirlo.

Tiene razón al afirmar que en Europa ha habido islamofobia del mismo modo que ha habido antisemitismo. Ahora bien, hay que decir que han sido los ateos, los anticlericales y la gente izquierdosa los que desde siempre han luchado por la libertad religiosa y de conciencia. ¿Quién si no? Cómo dice Matthew Tree, “la mejor cultura se ha creado al margen de la religión o directamente en contra de ella”. ¿Por qué afirma que la islamofobia “compromete un amplio sector de izquierda”? En los campos de concentración nazi, junto a los judíos había ateos —la mayor parte— comunistas, anarquistas y socialistas españoles.

No entiendo que, al referirse a Francia, la tilde de ”extremo-laica”. ¿Se puede ser laico de forma extremista? ¿Qué tipo de concepto es este? Si se es “extremo laico”, quiere decir que se quiere la separación de la Iglesia y la religión del Estado de forma radical. Y, ¿esto es malo? En Francia hay una gente que quiere que las niñas vayan a la escuela tapadas, que no vayan a clase junto con compañeros masculinos, que no vayan a la playa, que no hagan natación, que no se les explique el darwinismo… ¿Con quién tenemos que estar? Creo que, cuando las críticas a Francia vienen desde España, hay que ir con mucha cautela. En Francia se ha tenido respeto a la libertad de conciencia y religiosa desde hace muchos años; aquí mientras tanto se perseguían todas las religiones que no fueran la católica. Mientras en Francia en las escuelas se explicaban todas las opciones religiosas y filosóficas, aquí en los libros de texto se decían cosas como esta: “Los moros no querían a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virgen. Los moros creían en un hombre que se llamó Mahoma. Mahoma decía: ‘Matad a nuestros enemigos donde los encontréis’. Y un rey muero les mandó que devorarán a los cristianos hasta que no quedara uno” (Sopeña Monsalve, Andrés. ‘El florido pensil’. Ed. Crítica, Barcelona, 1994).

Si en España ha habido históricamente islamofobia y antisemitismo, es gracias fundamentalmente al catolicismo intolerante. ¿Recordamos la expulsión de los moriscos y de los judíos? ¿Recordamos el Tribunal de la Inquisición? ¿Proponer la separación de la Iglesia del Estado es malo? ¿Volvemos al nacionalcatolicismo y al hecho que nos mande en la vida personal la Conferencia Episcopal Española? ¿O, lo que es lo mismo, los gobiernos teocráticos y dictatoriales del golfo Pérsico?

Alba Rico defiende la idea de Alain Gresh de que hay una “creciente islamofobia de izquierdas” y habla que hay una auténtica “fobia en relación con el islam”.  Debe de haber de todo, pero creo que es tramposo acusar de racismo a aquellos que criticamos la religión musulmana con los mismos argumentos que hemos criticado y criticamos la católica. La extrema derecha coge, precisamente, la bandera que ha abandonado la izquierda. La izquierda ha sido crítica con el catolicismo acertadamente; ¿ahora no puede criticar al islam? La extrema derecha no es laica, es racista.

A ver si nos entendemos: el laicismo, el anticlericalismo y el feminismo son principios que han inspirado a la izquierda desde el inicio del siglo XIX en nuestro país. Y forma parte de las páginas más brillantes de esta izquierda. ¿Qué es el anticlericalismo? La reacción de las izquierdas ante el poder ilimitado de la Iglesia católica en las instituciones de todos. “Por la gracia de Dios”, decía en las monedas referidas a Franco. Sólo nos faltaría que Alba ahora reivindique como parte de la izquierda Sardà y Salvany y su libro ‘El liberalismo es pecado’. ¡Acabáramos!

Afirma que “El laicismo y el feminismo son, por lo tanto, los argumentos “de izquierdas” que nutren la islamofobia rampante europea”. Si a la izquierda le sacamos la lucha por la laicidad y por el feminismo, qué nos queda? Superstición, teocracia y machismo.

Santiago Alba hace esta afirmación: “Cuando se utiliza el laicismo para perseguir y criminalizar un credo determinado, en este caso el islam, el laicismo deja de ser laico y pasa a ser tan “religioso” como el wahabismo en la Arabia Saudí o el chiismo duodecimano en Irán”. De aquí  derivamos que Francia es como Arabia Saudí. Quizás nos hemos pasado tres pueblos, ¿no? “Laicismo religioso” es un oxímoron. Además, ¿por qué no decimos que son las dictaduras teocráticas del petróleo del golfo Pérsico los que financian una determinada concepción de extrema derecha del islam?

Alba tiene una capacidad bestial para girar los argumentos a la inversa e intentar desconcertar los lectores: “En cuanto al feminismo, hay que recordar de entrada que las víctimas preferidas de la islamofobia europea son las mujeres musulmanas”. Esto es hacer trampa: las mujeres musulmanas son principalmente víctimas de la religión musulmana que las anula y que les quita todos los derechos humanos que puedan tener. No entiendo que una persona de izquierdas defienda, en el conflicto entre mujeres librepensadoras y mujeres alienadas, el punto de vista de la alienación. Es como si la izquierda actual cogiera como referencia política, ideológica y ética los esquiroles revienta-huelgas. Lo encuentro inaceptable. Las mujeres que vienen huyendo de países musulmanes quieren derechos humanos universales, hacer lo que quieran con su cuerpo, no tener que pedir permiso al marido, no sujetarse a las barbaridades de los imanes radicales —las mismas que tuvimos que sufrir aquí de los obispos nombrados por Franco. Ahora bien, afirmar que defender el feminismo equivale a defender el colonialismo es una barbaridad inaceptable. Las feministas de estos países, señor Alba, no son tan diferentes de las de aquí.  Hablaremos de ello más adelante.

El velo, los velos, impiden la comunicación de las mujeres y les anulan su identidad. Las chicas obligadas o alienadas que llevan velos un día se darán cuenta de la cantidad de patologías psiquiátricas que les comporta su invisibilidad, algunas ya no estarán a tiempo de recuperar el tiempo perdido. Las mujeres tapadas sufrirán todo tipo de problemas hasta que mueran. Sufren depresiones brutales derivadas de su invisibilidad social en el entorno. Las niñas de estos ambientes de extrema derecha ideológica crecen en ambientes violentos y misóginos que las marcan para toda la vida y les dificultarán tener relaciones personales razonables. La expresión verbal, como nos ha explicado muy bien Sebastià Serrano, es sólo una pequeña parte de nuestra capacidad de relacionarnos. El velo, los velos, impiden la comunicación, anulan la identidad. Encuentro alucinante tenerlo que decir en respuesta a uno de los más notables intelectuales de izquierdas.

Podéis pensar: ¿por qué eres tan radical? Pues porque todo esto pasaba durante la dictadura franquista. Viudas de 21 años obligadas a vestir de negro de pies a cabeza para toda la vida. Yo lo he visto. El feminismo es igual aquí que en Marruecos, Irán o Arabia Saudita. Si no lo sabéis, os recomiendo dos libros: ‘Cosas que he callado’ y ‘Leer Lolita en Teherán’, de la escritora iraní Azar Nafisi. Qué cultura! Todos aquellos que hablan de “las culturas” lo tendrían que hacer después de leer a una mujer como ésta. Tendrían muchas dudas: la cultura es un lenguaje universal. Nos explica que en Persia  había un partido comunista lleno de jóvenes —como ella— que protestaban contra el Sah. Antes de la revolución de Jomeini, una parte muy importante de las mujeres no llevaban ningún tipo de velo. La revolución la iniciaron grupos marxistas y posteriormente la secundaron grupos islamistas radicales. Cuando la revolución triunfó, los primeros que cayeron fueron los militantes de izquierdas, iniciadores de la revuelta, que fueron perseguidos, encarcelados y fusilados de mala manera por los que en teoría habían sido sus aliados. Y, una vez consolidada, los partidarios de Jomeini empezaron a pegar a las mujeres que no llevaban velo. Los colegas progres “laicos y progresistas” (dice textualmente) les decían: “¿Por qué se tienen que hacer tantos aspavientos por un trozo de tela?”. ¿Os suena? Lo mismo que dice ahora Santiago Alba. Poco a poco la revolución islámica se fue desarrollando. Jomeini consideraba el sufragio femenino una forma de prostitución. Después hizo un edicto por el cual promulgaba la obligatoriedad del velo, y se tuvo que retractar cuando vio la potencia de las organizaciones de mujeres y de las grandes manifestaciones al grito de: “La libertad no es oriental ni occidental; la libertad es global”. Al final, los policías atacaban a las mujeres que no traían velo con todo tipo de enseres: ácido, tijeras o navajas. ¡Valientes, estos guardianes de la religión! Después rebajó la edad de matrimonio para las mujeres de los 18 a los 9 años, legalizó la poligamia y volvió a la lapidación para castigar el adulterio y la prostitución. Después de ser vencidas en todas las batallas contra el velo, no vale que ahora gente demócrata y pretendidamente bienintencionada diga que es una decisión libre de las mujeres que vienen de estos países.

Alba dice: “La islamofobia de izquierdas, en definitiva, legitima las prácticas racistas”. Lo que yo encuentro racista es tener dos varas de medir, una para las que son como nosotros y otra para las que vienen de lejos. Ningún catalán no toleraría que su hija fuera tapada y limitada en su expresión. Esto es violencia machista, aquí y allá; ¡no usemos más eufemismos!

Alba dice: “En todas partes, la izquierda, aislada y sin contacto con la realidad, tiene que romper —junto a otras tradiciones nefastas— con su herencia antireligiosa”. Perdone, pero yo soy ateo, gracias a Dios, como decía aquel. Venimos de la tradición racionalista de izquierdas del siglo XIX y gracias a estos militantes ateos ahora tenemos libertad religiosa. ¿Quién luchó por la libertad de conciencia, para que se construyeran capillas protestantes en Barcelona? Quienes tradicionalmente han defendido los judíos —con quienes se encontraron a los campos nazis, como decíamos antes—, han sido los ateos y los anticlericales. O ahora reescribiremos la historia y diremos que los carlistas luchaban por la libertad religiosa.

Alba dice: “El laicismo puede ser fanático, teológico y colonial, y la religión puede ser laica, republicana y anticolonial”. Sí, y los perros maúllan y los gatos ladran. Todo es posible en el pensamiento irracional posmoderno, pero la realidad histórica es la que es. Si el laicismo es fanático, un concepto que se inventó en Cataluña el Opus Dei, por cierto, es que no es laicismo: será otra cosa, pero no laicismo. Alba nos habla de “laicismo arrogante” y no de “catolicismo arrogante” y de ”islamismo arrogante”. Se retrata. Podríamos hacer ahora una larga lista de países donde la religión dominante se opone a la libertad de pensamiento y a la libertad religiosa; de hecho, en casi todos los países musulmanes declararse ateo, feminista o gay, por ejemplo, es suficiente para ir a la prisión. En algunos incluso para que te maten por tu bien. ¿En qué país laico se ha perseguido alguna religión? ¿Alguien cree sinceramente que la URSS era un país laico? De ninguna forma. Ahora bien, creer que la laicidad es un asunto europeo y de ahora es desconocer la historia entera. Veamos que nos decía Ala al-Maari, poeta librepensador ciego, gran figura de la literatura árabe, muerto en 1057:

“Los habitantes de la tierra se dividen en dos:

Los que tienen cerebro y no religión

Y los que tienen religión, pero nada de cerebro”.

Alba dice: “La izquierda no tendría que ir por este camino”. El problema para mí es que una gran parte de la izquierda ya va por el camino que nos señala el señor Alba. ¿Y que ha pasado? Pues que la izquierda se suicida. Ante el pasmo de las feministas de los países árabes que lo miran con rabia, dolor y la más alta incomprensión posible. A mí me recuerda mucho aquellos turistas europeos que, cuando venían a España durante el franquismo, al volver a sus países confortables decían a sus amigos: la gente está muy contenta; nadie te dice nada de malo de Franco.

Alba escribe: “En un mundo sin corazón, desnudadas de ’espíritu’, no es posible ni cambiar el mundo ni transformar estas condiciones sin negociar con los corazones y los espíritus”. ¿Y quien le ha dicho al señor Alba que la laicidad aspira a construir sociedades sin corazón? ¿Y dónde ha visto que las sociedades mandadas por todo tipo de ayatolás o miembros de la Conferencia Episcopal Española, se preocupen de los corazones y de los espíritus? Sólo con políticas laicas es posible la espiritualidad, laica, también está claro. Nos lo ha explicado muy bien Salvador Panikkar.

Cito unas cuantas feministas que, a mi parecer, tendrían que ser nuestro norte: la somalí, inicialmente socialista, Ayaan Hirsi (‘Mi vida, mi libertad’; en la versión original, ‘Yo acuso’), Chahdortt Djavann (‘Abajo el velo’), la feminista iraní que había militado en la Juventud Comunista, Azar Nafisi, la feminista tunecina Fawzia Zouari, la argelina feminista y socialista Marieme Hélie-Lucas, la marxista iraní Mina Ahadi, etc. ¿Con quién estamos, con este grupo de mujeres luchadoras, brillantes, optimistas o con los talibanes de extrema derecha como nuestros Roucos Varelas? Yo lo tengo claro, señor Alba. Quizás no se  da cuenta, pero estos argumentos lo que hacen es ayudar a todo tipo de integristas que a usted y a mí, si pudieran, nos eliminarían. ¿Por qué lo sé? Porque ya lo intentaron durante 40 años.

Fa unes setmanes ha sortit publicat el llibre del col·laborador de la FAES, Jordi Canal: “Història mínima de Catalunya”. El subtítol és “Una història imprescindible per conèixer el passat i per entendre el present i el futur.” Autoestima no n’hi manca. Pretén ser l’alternativa, la rèplica, al darrer llibre de Josep Fontana: “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” a qui critica de “culmen del nacional-comunismo romántico”. Comet l’error de voler reivindicar a Jaume Vicens Vives criticant el seu deixeble més preclar: Josep Fontana. Potser ni ho sabia? Pretensions una mica massa elevades pel nivell demostrat en el llibre. Anem a veure-ho. Per ser l’obra d’un historiador sorprèn que no hi ha notes, el text és telegràfic, està mal escrit i és només una mena de llista de temes enganxats sense massa criteri. És com un mal article llarg, fet de pressa i corrents. Per exemple explica coses de CCOO i més tard descriu la seva constitució (p. 241 i 242)
Canal no s’adona però descriu amb més o menys matisos una història nacional. Es mou dins el frame que vol criticar. Cau en greus contradiccions en voler criticar que no existeix la nació catalana però ens explica que els catalans som coneguts com a tals almenys des de 1110, com es regien aquells catalans, quan neix l’escut amb les quatre barres 1150, etc
Parteix d’una idea sensata: “l’única història de Catalunya que es pot acceptar és la que es desprèn dels documents i de l’acurat estudi dels successius ambients passats”. Però quan es posa a escriure oblida completament aquest principi. Diu que Catalunya, amb paraules de García Cárcel és “una societat malalta de passat”. Curiosa afirmació quan precisament el país en comptes de queixar-se vol decidir el futur.
Té una forma peculiar de fer història. Explica determinats moments del segle XII i tot seguit opina com si fos un article d’opinió en una barra de bar. Sense pausa, sense transició. Per exemple, explicat el naixement de la bandera fa un salt fins al cant de la senyera de 1896, l’estatut de 1979, i continua sobre l’estelada el 1918: “L’extrema banalització de la senyera i de l’estelada”. Acaba el capítol primer dient “la guerra de banderes està servida”. Ostres. Més endavant farà el mateix amb la sardana, el flamenc i els toros.
Segons Canal la nació catalana de la que parlava Ramon Muntaner no té res a veure amb la nació catalana contemporània. Segons Canal: “Abans del segle XX no hi havia cap nació anomenada Catalunya. Van ser els nacionalistes els qui, a partir de final de la dècada de 1890, van impulsar el projecte de construir una nació i de nacionalitzar els catalans”. Potser no és efectivament el mateix, però se li assembla bastant, oi? Recorda quan existia la URSS i alguns autors deien que la URSS no podia ser imperialista, perquè l’imperialisme només podia ser la fase superior del capitalisme com havia descrit Lenin. Potser tampoc era el mateix, però se li assemblava també molt, oi?
Sobre la relació de Catalunya amb el nou món de les terres americanes ens diu “l’exclusió del comerç català del Nou Món és un mite”. Després d’haver dit que “va quedar a partir del segle XVI, en mans sobretot de Castella”. I unes pàgines més endavant potser no recordant el que havia escrit sobre el mite es refereix als decrets de lliure comerç de 1778 que afecten als ports de Barcelona i els Alfacs. En que quedem? Hi havia restriccions o és un mite? Si és un mite, per què hi ha els decrets de 1778?
Pel que fa a la guerra de successió diu “el respecte a les constitucions i institucions catalanes no era, en aquella fase del conflicte, un tema decisiu” i a la pàgina següent quan s’eliminen els furs de València i Aragó escriu “la qual cosa va tenir uns efectes importants em l’actitud defensiva catalana”, això si “no es va tractar ni de la fi de la nació catalana ni de la supressió d’un sistema democràtic”. No havíem quedat que no existeix la nació catalana? Per cert, algú ha dit que hi havia un sistema democràtic abans de 1714?
Hi ha moltes formes de dir les coses. En aquesta mateixa època, després del decret de nova planta, afirma: “va desaparèixer el dret d’estrangeria per deixar de restringir l’accés als càrrecs d’una província únicament als naturals”. Es podria dir també, a partir d’aquell moment els nomenament de càrrecs a Catalunya va restar en la seva major part en mans de gent forana tractats com una colònia conquerida.
En l’àmbit cultural ens referirem a dues qüestions. La llengua. A més “encara que la repressió lingüística fos una realitat a Catalunya, el procés castellanitzador es deu tant a factors exògens com endògens”. Ostres, posa com a condicional “fos”, hi va haver repressió o no? I després deixa entreveure que hi ha factors endògens. Quins? Els catalans tenien ganes de parlar castellà? La universitat. “Es fa la universitat a Cervera per “la voluntat racionalitzadora de l’estructura universitària”. Ostres, usa l’eufemisme “voluntat racionalitzadora” en comptes de dir que com a càstig a la terra conquerida es va tancar la Universitat de Barcelona.
Quan descriu el que passa l’11 de setembre de 1714 fa aquesta reflexió molt pròpia, per altra banda del segle XVIII: “”La plataforma Societat Civil Catalana va organitzar el mateix dia a Tarragona un acte paral•lel amb el lema “recuperem el seny, recuperem la senyera”. Acaba el capítol III dient “Encara que han passat tres segles des dels esdeveniments del final de la guerra de Successió i gairebé res vincula el present amb aquell moment, els nacionalistes s’esforcen a reviure’ls cada any i a construir el demà des de l’ahir”.
Té raó quan afirma que força catalans van intentar ajudar a la construcció de la “nova nació espanyola” però no diu que els catalans van fracassar en l’intent i va fracassar també la construcció de la nació espanyola. Parla de manca de solidesa de la “nacionalització espanyola a Catalunya” no diu perquè.

Hi ha una absència quasi total de conflictes de classe en aquesta història mínima. Sobre la Setmana Tràgica diu “cinc afusellats -entre els quals, Ferrer i Guàrdia, considerat instigador dels fets”. Encara avui no és capaç de dir que fou afusellat un innocent! Més endavant escriu que el Consell de la L’Escola Nova Unificada de l’any 1936 va ser quan “El procés de catalanització va assolir un dels seus moments àlgids”. El seu President l’anarquista Josep Puig Elies, un fervent seguidor de Ferrer, ara és un nacionalista? Ferrer i Guàrdia, entre les seves moltes virtuts no es trobava precisament el de ser nacionalista català.
Sobre la II República diu que “raons del fracàs de l’experiència del règim; la incapacitat de constituir una república integradora en què les dretes i els monàrquics tinguessin un espai legítim”. Fot-li que és de Reus!
M’entretindré amb el que és segurament el tros més delirant, quan es refereix a l’any 1934 i Lluís Companys. “L’acció de Companys va resultar, en essència, populista, viril i martirial” (…) “Viril, en segon lloc, no es poden excloure les raons íntimes vinculades amb el cor i l’entrecuix en la decisió de Companys.” Segons aquest brillant historiador amb Miquel Badia d’Estat Català “conegut com a capità collons s’havia disputat els favors sexuals de la seva amant, la militant independentista Carme Ballester”. Ostres.
Aquesta forma de fer història és ben curiosa, per poder comprendre millor la història es tracta d’analitzar l’entrecuix dels polítics. Estem realment davant d’un avenç sensacional de la historiografia! Per comprovar aquesta curiosa teoria, he anat a les referències a l’entrecuix de Francesc Cambó. I he quedat decebut. Cap. Cambó va tenir moltes amants i amb dues va tenir descendència, però només es casà amb una, Mercedes Mallol, i força tard, l’any 1946, per a que la seva filla Helena pogués ser fruit de matrimoni legítim i així ser hereva universal. És a dir el dirigent del nostre gran partit conservador catòlic català vivia en concubinatge, en pecat. A més la llista de dones amb que va tenir relacions inclou des de cantants conegudes -Maria Gay i Maria Barrientos-, fins alguna dona d’amics seus i moltes dones joves de la Lliga. I Canal no en diu res de res. Ens quedem, doncs, amb les ganes de saber si els fracassos polítics tant rotunds de Cambó es devien als conflictes entre el que predicava, la moral catòlica, i el que feia, en els seus propis paràmetres: immoralitats i vida dissoluta. Quina llàstima.
Canal havia fet servir, com hem vist, el concepte “martirial”. Més tard hi torna: “Companys va assumir, de manera paral·lela a la seva exacerbació nacionalista, una posició victimista. I destinada, fatalment però fecundament, al martiri.” O sigui que s’ho va buscar i a més la persona afusellada fa el víctima!
El tractament de la guerra civil requeriria un article sencer. Només diré que surten tot d’organismes o entitats antifeixistes, però no cita ni un sol cop el règim franquista com a feixista. És a dir hi ha partits antifeixistes i comitès antifeixistes però no hi ha, segons ell, feixistes. “Alçament militar”, “bàndol revoltat”, “govern nacional”, “bàndol franquista”, “causa nacional”, “tropes nacionals”, “moviment antirevolucionari de juliol de 1936”, etc. Les mil formes de no dir feixista. El règim no era feixista era “autoritari, jeràrquic, nacionalista i profundament catòlic”. La mateixa terminologia del feixisme espanyol. Fa basarda.
Sobre l’església catòlica i el cop d’estat escriu: “no pot sorprendre l’actitud de bona part de l’església a l’hora de donar suport al bàndol revoltat i el temor dels catòlics enfront el descontrol revolucionari”. O sigui que es revolten pel que passa després. Brillant! Això si “La permanència de Vidal i Barraquer a l’exili va ser un obstacle a la normalització institucional de l’església de la postguerra”. El que va ser un obstacle no era que el pobre Vidal no pogués tornar a Catalunya, sinó les raons que el van fer allunyar-se’n, per altra banda perfectament descrites pel seu secretari Carles Cardó a “El gran refús”.
Dedica set línies a Joan Tusquets definit com una persona a qui Franco li “va encarregar resums de premsa”. En realitat feia llistes de jueus per executar-los. Per abreviar diré només que a finals de l’any 1933 és invitat per l’Associació Antimaçònica Internacional a visitar el recentment inaugurat camp de concentració de Dachau. Ell mateix va comentar que “ho van fer per ensenyar-nos el que havíem de fer a Espanya”. I era l’any 1933!
Sobre l’oposició antifranquista diu coses molt estranyes, per exemple en el conjunt de l’oposició política el problema van ser que “Les discrepàncies polítiques van tenir, no obstant això, efectes paralitzants”o “la tossuderia a seguir pensant la realitat en clau de continuïtat guerra civilista no contribuïa a l’efectivitat de les oposicions”. I potser la por, la repressió brutal, les tortures, les presons, els camps de concentració, els estats d’excepció, els afusellaments, l’exèrcit, els grisos, la Guàrdia Civil, els jutges i el TOP potser hi van tenir més a veure, oi?
Hi ha moments desvariejants: “”l’èxit de la vaga (de tramvies) va impulsar diversos centenars d’enllaços del sindicat vertical a convocar una vaga general contra l’encariment del cost de la vida”. D’aquest redactat es pot entendre que dirigents feixistes del sindicat vertical feien vagues contra el règim de Franco.
La transició és vista així: “la mort de Franco al llit d’un hospital, el novembre de 1975, va obrir les portes del canvi”. Que les lluites antifranquistes venien de molt lluny que van acabar amb el franquisme al carrer no hi van tenir res a veure?
Ja el final de tot no es pot estar d’opinar del que passa ara. Segons Canal “l’estatut responia més als interessos de la classe política que a les dels ciutadans”. O sigui el poble quan vota és burro, perquè ho fa a idees que a ell no li agraden. Ell sap al que al poble li convé. “La sentencia TC va suposar una petita retallada del text” Es clar, i com que va ser tant petita hi va haver la gran manifestació de juliol 2010. La culpa és, com no podria ser d’altre manera, de TV3 “no només ha tingut efectes sobre la llengua, sinó en l’àmbit de les idees i de les estructures mentals”. Acaba citant altra cop a Societat Civil Catalana que vol “sortir de l’espiral de silenci en què havia viscut durat anys”.
Cap al final cita als columnistes Javier Cercas, Joan Tapia, Valentí Puig, Arcadi Espada i Francesc de Carreras. “El darrer és, sense cap mena de dubte, l’intel•lectual més destacat, el sentit zolià del terme, de la Catalunya actual”. Acabáramos.
Segons Canal les nostres institucions democràtiques “han creat una societat més provinciana i menys universalista”, més provinciana que l’any 1960? Menys universalista que l’any 1945? Un salt mortal sensacional.
Si les dretes volen aconseguir l’hegemonia en el debat sobre la història de Catalunya hauran de fer-ho molt millor. Us podeu estalviar la lectura d’aquest llibre.

Fins ara als diaris hi podeu trobar cròniques de viatges, parlamentàries, de guerra, roses, etc. Ara, a més, podeu trobar cròniques dels anuncis de perfum. Des de sempre quedo enganxat als anuncis de perfums i colònies. No puc deixar de mirar-me’ls ja que són com una espècie de repte intel·lectual. La major part no els entenc i m’hi esforço com quan llegeixo Walter Benjamin. Aquest però és força més senzill.
Cas 1. Agua fresca de rosas d’Adolfo Domínguez. Es veu una dona que des d’un barco pesca roses amb una xarxa. La pregunta que em faig és: aquesta colònia té efectes lisèrgics? Si una dona es posa aquest perfum i acaba pensant que pot pescar roses al mar, pot acabar però que molt molt malament. Cas 2. Eua de rochas. De fet com podeu comprovar és aigua igualment però en francès. No sé perquè però als creadors d’anuncis els sembla que vendran més perfums si els anuncien en aquest idioma. Es veu una dona molt seriosa caminant per una passarel·la cap al mar. Està apunt de suïcidar-se? Et suggereixo que no li regalis a cap dona que t’estimis. Cas 3. Dolce Gabbana. Light Blue Fragrance. Veiem a un mascle sense afaitar. De fet la càmera està més pendent dels calçotets que no pas de l’individu. Per què? El rostre sense afaitar rasca la fina pell de la noia. Cas 4. Opium de Yves Saint Laurent. Una noia molt jove, molt molt seriosa. Es veu a anys llum que la pobra té molts problemes. Corre pel carrer de nit, desesperada. Acaba per trobar un jove, s’abraça i sembla que li va a fer un petó, en realitat li regira la roba fins que li pren el perfum. Engega el noi i ensuma el perfum. Potser és un perfum per les noies que volen matar nois d’infart? Hi està enganxada com altres a la pega? Cas 5. Decadence de Marc Jacobs. Una dona es va recargolant per terra, li fa mal la panxa? Potser que vagi al metge en comptes de posar-se perfum, quines males idees! El perfum es diu Decadence, és clar. Si un dia arribes a casa i la teva dona fa això treu-li el perfum de les mans i truca a emergències al 112. Cas 6. Pel mig se’m cola un anunci diferent, es tracta de Wipp Exprés, on un nen del tot idiota menja un gelat de xocolata en un llit amb llençols blancs. Òbviament el llit queda com us podeu imaginar: ple de gelat de xocolata. Des dels anys setanta està penat pegar als nens. No es podria fer una excepció? Cas 7. Agua fresca Extreme d’Adolfo Dominguez. Un armari surt d’un mar embravit a l’hivern. Fa la cara -sense afaitar, es clar- que qualsevol de nosaltres faria si fent el ximple es banyés al mar a l’hivern, quines idees… L’idiota no porta vestit de neoprè. L’expressió del rostre denota que acaba de llegir L’anticrist de Nietzche. Cas 8. Only The Brave Diesel. La veu en off diu: “has de ser valent”. El paio veu una dona i un llop amenaçador. I no se li acut res millor a fer que tirar-se de cap contra un mur de formigó, l’entravessa. La dona sense advertir que no va convenientment afaitat, se li tira a sobre. El llop acollonit perquè s’ha fotut de cap contra el mur o per la dona, no ho sabem, s’amanseix com un gat. Cas 9. Chloe. Una noia s’esbulla els cabells, amb una falsa rialla que et deixa gelat, voleu dir que hi es tota? Era així o s’hi ha tornat després de posar-se el perfum? Si li regales aquest perfum a la teva sòcia, es començarà a comportar com una il·luminada o posseïda pel banyeta? Quina por. Amb quantes substàncies estranyes el deuen fer? Cas 10. Terre d’Hermès. Un paio al desert es va tirant sorra fina vermella damunt, algú normal es fotria terra del desert a sobre? De sobte cau una mica d’aigua, com si al desert plogués! L’individu queda ple d’una mena de fang per tot arreu. El normal, si us trobeu en un cas així, és posar-se sota la dutxa una bona estona i treure’t la sorra i el perfum. Cas 11. Euphoria de Calvin Klein. Un perfum de marca de calçotets? Voleu dir que és la millor idea? Una dona estirada al límit d’un penya-segat, es pensa tirar? Acaba enganxada a un paio, però ella mira la càmera com absent, en que deu pensar? En la Crítica a la filosofia kantiana de Shopenhauer? No està pel que ha d’estar. O, pitjor, pensa en la difícil relació perfum/calçotets? Cas 12. J’adore de Dior. Una dona molt molt seriosa puja a una cúpula per una mena de llençol. Està desesperada, mentrestant se sent: “el passat pot ser meravellós” i el “el futur és or”. Ara reflexioneu durant deu minuts i envieu-me un mail amb les vostres reflexions. Cas 13. King d’Antonio Banderas. Es veu un home ric vell, un jove tòtil i un trendy amb pinta pànfil. La noia, és clar, se’n va amb l’Antonio Banderas. Que la noia desaparegui amb el Banderas, sembla raonable, però per què tots els altres homes ens hem de posar King si al final les noies prefereixen al Banderas amb perfum o sense? Cas 14. Code d’Armani. Aquest cas és xocant. A un paio que sembla sortit d’un poble prop de Catània l’any 1952, li han fotut un vestit molt car i modern que no enganya ningú. Sense afaitar ni res i, au! A anunciar perfum! Diu a una dona: “em pensava que t’havia perdut”. Fora el normal. Quina dona aniria a veure a aquest pàjaru! No hi deu ser tota. Cas 15. Hugo Boss pels “homes d’èxit” diu l’anunci. D’homes d’èxit ni ha molt pocs, si es que en queda algun. I si ni ha algun que s’ho creu és que es totxo del tot. Bé com que quasi no n’hi ha, crec sincerament que és un anunci fallit. En vendran molt pocs. Si fessin un anunci d’un perfum per un home fracassat, som legió, el negoci estaria assegurat pels segles dels segles. Cas 16. Sí de Giorgio Armani. Es diu: “sí a la llibertat” o “sí a mi mateixa”. la dona que es posa aquest perfum és sense cap mena de dubte molt narcisista. És un clar error dels departaments de màrqueting, les narcisistes no necessiten ni perfum ni parella ni res de res. Cas 17. “La vie es belle” de Lancome, ens diuen: “camí a la felicitat” Quan jo era jove el que en deien camins a la felicitat provocaven uns viatges dels que alguns mai més tornaven, la majoria es feien hippys de l’ensurt. Cas 18. Bleu de Chanel per homes. Una veu diu “Sempre seràs qui tu vulguis ser”. Imagineu-vos per un moment que una persona s’ho creu, es posa colònia i creu que és algú. Us estalvio la legió de perfums d’una marca molt molt estranya es diu “Cagolina Eguega”. I també els de Victorio y Luchino. Es veu que si et poses perfum d’aquesta marca, se t’oblida pagar impostos i llavors hisenda et persegueix. De fet l’únic anunci sensat per aquestes festes és el d’Almax.
Arribats a aquest punt crec que en podríem treure algunes conclusions. La primera és que això de les colònies i els perfums és molt perillós, per tant al final de cada anunci caldria posar un avís -com als medicaments- que digués això: “Llegeixi les instruccions d’aquest perfum i consulti el psiquiatre”. La segona conclusió és que els homes dels anuncis mai no s’afaiten, però això sí, es posen perfums. Saben que amb perfum o sense no tenen res a fer i un cop se’ls atansen, les dones estan pensant sempre en d’altres assumptes cosa que fa que la seva autoestima estigui per terra. Les empreses que fan màquines o estris per afaitar estan de cap a caiguda. Tercera. Les dones arriben a l’orgasme soles amb el perfum, no necessiten els homes per a res. De fet mentre estan amb homes estan més pendents de la càmera que d’ell. Quarta. És un tema propi dels misteris de “Cuarto milenio”. Iker Jiménez per què no hi ha cap perfum per a persones normals i corrents? Són només per a rics i famosos. Segurament es deu al fet que només els rics i famosos els poden pagar, però llavors, per què els anuncien per la televisió? Cinquena. Quasi totes les noies que surten als anuncis són noies maques però plenes de traumes, mals somnis i mala cara? Tots els que fan anuncis són misògins? Conclusió provisional les úniques dones que riuen i són felices, són les que no es posen perfum. Sisena. No sabem si els homes i dones dels anuncis es tiren per sobre el perfum o la colònia o si en realitat se la beuen. I tampoc sabem quins productes que enterboleixen la raó contenen. Moltes de les cares no són de gent normal, sembla que acabin de veure a John F. Kennedy viu. Setena. Si els anuncis de perfums fossin veritables, es demostraria que no és cert que a les dones se les guanyi fent-les riure. Si s’han posat perfum no ni ha cap que rigui. Setena i darrera, tot i que als anuncis tot són homes sense afaitar i emprenyats amb el món i les dones maques però rares rares, no sé com encara es busquen uns als altres, potser com diu una amiga meva: “Siempre hay una mierda para un tiesto”.

(Aquesta entrada no l’he escrit jo, sinó que és obra de Josep Simó Deu, cirurgià i caminaire. Un amic a qui tinc l’honor d’allotjar en aquest bloc i a qui dec haver après  molts dels camins i de la vida.)

Na Pilar Gil Bartoll va néixer el 18 d’octubre de 1923,té doncs 92 anys. És la filla dels masovers de Sant Jaume de Vallhonesta, Francisco Gil Solsona i Vicenta Bartoll Sebastià. Va viure a la Masoveria de 1923 a 1927, amb els seus germans Antonio, Emilia, Paco i Josep on les mestresses, dues senyores que no recorda el nom, vivien en altres estades diferents de la mateixa masia.

A la planta baixa de la masia hi havia els estables pels cavalls, atès que la masia era un hostal de pas del camí ral de Barcelona a Manresa. Encara que sembli mentida el camí ral passava pel coll de Montcada ,pel passeig Manresa de Sabadell, continuava per l’actual carretera de Matadepera fins a la Barata on s’enfilava per Castellsapera, passava pel Paller de tot l’any, els Hostalets del Daví fins Sant Jaume de Vallhonesta, per seguir cap al Pont de Vilomara i Manresa.

Pilar Gil recorda que el seu pare era pagès i treballava la terra on tenia ametllers i oliveres i a les feixes de sota casa i tenien els horts on collia tota classe de verdura: cols, bledes, bròquils, etc. També tenien uns cirerers que encara hi son. Hi havia un matxo i una egua que utilitzaven per treballar i de transport quan anaven a San Vicenç i Manresa. Tenien cabres que els donaven llet per el consum diari de casa i cabrits per vendre. La seva mare criava conills i gallines. Els ànecs i oques s’estaven a la bassa. El seu pare en els dies de grans gebrades i gelades el que feia a primera hora del matí era trencar el gel que moltes vegades tenia dos dits de gruix. Criaven un porc i gracies als productes de la matança en tenien per tot l’any. Al temps dels bolets el seu pare anava a una lleneguera que hi havia en un bosquet a sobre la font a buscar unes quantes llenegues i les guisaven amb conill.
Un cop a la setmana amb el matxo baixaven a Sant Vicenç a comprar pa per la setmana, ja que no tenien forn i aprofitaven per pujar algunes queviures com arengades o bacallà. De tant en tant el seu pare i els seus germans anaven a Manresa per comprar roba de vestir i espardenyes d’espart de set betes.
Menjaven del que els donava la terra. Per esmorzar un plat sopes o vianda rescalfada del vespre anterior. Per dinar escudella, excepte dijous i diumenge que feien arròs a la cassola de terrissa amb conill o costella de porc. Per sopar verdura o cigrons amb un tall de cansalada. Sempre tenien sobre la taula ametlles i també quan era el temps menjaven serves i lledons .
Les serves son el fruit de les serveres -semblant als gínjols-.

Els lledons son els fruit del lledoners com el que es conserva malmès al marge de la masia. Son petits de la mida de un pèsol, rodonets i llisos amb molt pinyol i poca polpa.

De vi nomes en bevien els homes de la casa. Per escalfar-se feien foc a terra. L’encenien al matí i posaven dos tions que duraven fins al vespre . Per fer-se llum ja que no tenien electricitat, utilitzaven llums de carburo o llànties d’oli. Pilar ens diu “quan la mainada ens anàvem a dormir, la mare ens despullava i s’emportava la llum”.
La Pilar desprès de viure a Sant Jaume, atès que el seu pare era pagès, va anar a la masia del Soler (Sant Vicenç), després a El Planet (Rellinars) i dels 18 als 25 anys a Sabadell. Es va casar amb Joan Balart i Pons però no varen tenir fills. Uns anys mes tard, anaren a viure de nou a Sant Vicenç, primer a la barriada del Clot i posteriorment a la vila. Actualment amb 92 anys i amb una salut física i mentalment envejable, viu molt ben atesa a la Residencia de Sant Miquel de Jonqueres, i segueix mantenint l’escalf i l’estimació dels seus nebots que no deixen de tenir-hi contacte i la van a veure molt sovint. Gracies a ells que la varen portar un dia a Sant Jaume he pogut reconstruir aquest relat.

Josep Simó Deu

He tingut accés, de fonts generalment molt ben informades, a la resposta de Mariano Rajoy a les demandes del poble de Catalunya expressades el passat dia 11 de setembre, com veureu és un missatge molt pensat, treballat, matisat i complex: no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no i no.

Quan vaig aterrar per l’antifranquisme era un nano i Joan Moles ja era una autoritat a la ciutat. Si, en uns anys on les autoritats oficials eren les feixistes però els pobles necessiten sempre punts de referència i Joan Moles ja ho era. Sempre l’he vist amb una barbes llargues i blanques i amb una bonhomia indòmita. Moles ha estat moltes coses, però per a mi i per sobre de tot ha estat el gran president de les Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell de la transició.

El pare del Joan es va posar a treballar als set anys en un mas, era analfabet i per això sempre va voler que els seus fills aprenguessin al màxim. Joan Moles va viure una postguerra duríssima menjant “conillets”, unes herbes del camp bullides sense amaniment, temps això sí, de “en fila de dos” i de cantar “Cara al sol”. Joan Moles va començar a treballar als dotze anys al Mercat Central de Sabadell.

Moles, mentre documenta la brutalitat del franquisme des del punt de vista polític però també en la vida quotidiana, ens dibuixa el primíssim fil de la història entre aquella II República de la il•lusió, la modernitat i la cultura i aquell feixisme local brut, pobre i immoral. Documenta la part més fosca de Josep M. Marcet com a patró, millor dit “amo” de la seva empresa i el tracte brutal amb els seus treballadors molt lluny del que n’ha quedat en la ment de molts sabadellencs. Davant de tot plegat Moles s’hi revela. Alerta s’hi revela quan aquest acte de moralitat cívica és ni menys ni menys que una gran heroïcitat. No és una exageració, va ser detingut l’any 1964, intervenen en els “interrogatoris” Angel Ignacio Garcia Garcia, segurament un dels comissaris de policia més sanguinaris dels que van passar per la ciutat i el mateix Antonio Juan Creix potser el més salvatge torturador del franquisme (Molt ben retratat per Miguel Núñez (1920-2008) a La revolución y el deseo. Barcelona 2008. Ediciones Península i a Antoni Batista: “La carta. Historia de un comisario franquista”. Ed. Debate, Barcelona 2010).

Moles prové del catolicisme d’esquerres, format a la JOC del “veure, jutjar, actuar”, juntament amb Álvaro Garcia Trabanca. Temps aquells on un capellà Jose M. Canals rebia l’àlies de mossèn “Dinamita”. Un món d’idees sòlides i gent de pedra picada! Amb ell hi havia capellans com Joaquim Brustenga o Carles Casademont que encara avui batalla incansable a Can Rull. Després de passar per la USO, col•labora amb CCOO, participa en l’organització del moviment veïnal al barri de Gràcia i després a tota la ciutat, entra al PSUC i n’és escollit regidor l’any 1979. Posteriorment és militant d’IC i de l’Entesa.

Tota una generació, els joves antifranquistes de la darrera etapa del franquisme no li agrairem mai prou el que va fer. També li agrairem una cosa de la que segurament no en podia ser conscient. Per tots aquells joves d’aleshores, Moles era l’evidencia palpable que hi havia gent gran (ell però només tenia 40 anys) que eren demòcrates i després vam descobrir que també hi havia gent gran que fins i tot eren comunistes! Nosaltres teníem associat que la gent gran o era franquista, o ja li estava bé o havia de dissimular tant per la por que nosaltres no ho podíem saber. No li agrairem mai prou que fos ell, des de la FAVS qui sol•licités el permís, en nom de desenes d’organitzacions juvenils sota la direcció clandestina de la Joventut Comunista de Catalunya i la batuta d’Isidre Elies, de diversos actes compromesos com el “Festival de pobles d’Espanya” que al camp futbol de la Creu Alta va aplegar segurament a l’acte cívic-polític més important de la transició a la ciutat.

Hi ha persones que pregunten: “però lluitar serveix d’alguna cosa?”. Per respondre a aquesta pregunta només cal llegir el llibre de memòries editat per Esteve Deu Joan Moles Benet: records d’un sabadellenc compromès, publicat l’any 2011.

Joan Moles, gràcies per sempre.

El dia 5 de novembre l’Ajuntament de Sabadell va aprovar per una ampla majoria que el Centre cívic de Can Deu dugui el nom “Centre cívic Doctor Josep Maria Plans”. Què va fer per la ciutat Josep M. Plans?

Ben aviat, tenia només 14 anys, comença el seu vincle amb els veïns d’un dels barris amb més mancances de la ciutat: el Torrent del Capellà. Va ser un metge engagé, compromès, d’una raça que ja no en queden. De jove va militar en organitzacions catòliques i, poc temps més tard, en el PSUC. Era tan comunista que en la seva taula de consulta hi tenia una petita estàtua de Lenin.

Junt amb altres companys va organitzar l’any 1960 l’escola del carrer de Gràcia (després al carrer Sant Quirze) on moltes persones sense mitjans anaven a aprendre a llegir i escriure i, posteriorment, fins i tot a seguir els cursos de batxillerat.

Durant uns quants anys organitzà i galvanitzà la Coordinadora de Sanitat del moviment veïnal, on hi participaven representants de les vocalies de sanitat de les AAVV, realitzant tasques d’informació, educació i prevenció de la salut. L’any 1972 va atendre els treballadors de Clima Roca en vaga de fam, exemple que expressa la seva vinculació estreta amb el moviment obrer de la ciutat. Va idear i va tirar endavant l’Escola i Assessoria de Prevenció d’Accidents Laborals a CCOO l’any 1978. A més, era metge en un dels barris més difícils de la ciutat: La Planada del Pintor. Atenia gent humil que no sabien a qui recórrer. Ho feia gratuïtament i els derivava amb cartes cap a amics seus, per tal que tinguessin un bon tracte. Algunes vegades, alguns individus, sabedors de la seva generositat, li prenien el pèl i els diners. També hi anaven dones quan els anticonceptius eren il·legals. No fa tants anys, no us penseu. La dictadura franquista tenia aquestes coses.

Quasi totes les reivindicacions antifranquistes a la ciutat de Sabadell en defensa de la salut van ser obra seva: denúncies, informes, estudis. Eren els temps en què el carrer era nostre.

Quan les eleccions municipals de 1979 va ser regidor. Potser era el càrrec menys discutit en les llistes: Plans regidor de sanitat. Qui, si no? Eren temps on no sabíem què era governar un Ajuntament. Va fer un programa sensacional, amb més de dues-centes pàgines que el seu amic Joaquim Clusa va convertir, per a sorpresa de tots, en un full on hi era tot. El Quim les té, aquestes coses.

La presentació del programa al Col·legi de Metges va suposar un xoc ciutadà: resultava que qui en sabia més de sanitat a la ciutat era… un comunista.

Ja a l’Ajuntament li va faltar temps per analitzar totes les aigües de la ciutat, segons comentava amb sornegueria, no sabia com no teníem morts pel carrer! Va tancar moltes fonts. El més increïble és que molta gent protestava pel tancament. Va muntar el primer centre d’atenció a les drogodependències quan aquest era ja un tema sagnant. Fins i tot, va aconseguir tenir llits per a les cures de desintoxicació. Substitueix el dispensari municipal per les oficines  sanitàries per la prevenció i control de la higiene ambiental i munta el Centre de Planificació Familiar. Les dones, per primera vegada, tenien un servei públic que les ajudés en les seves decisions. Va crear també el Centre de Salut Mental i el Servei de Salut Escolar.

Va participar al Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) en l’àmbit de sanitat, on es van posar els fonaments de les polítiques de salut públiques de les noves institucions nacionals. L’any 1978 formula i publica la proposta de creació del “Centre de Salut Comunitària Can Deu, Plana del Pintor”. Són les idees que concreta l’any 1981 en la publicació editada per l’Ajuntament de la ciutat: “L’assistència primària de la Seguretat Social a Sabadell”. Idees, reivindicacions i propostes que culminaran l’any 1984 en la primera realització pràctica de centres d’assistència primària, amb tres experiències. D’aquí n’ha sortit la reforma de l’assistència primària a Espanya. Essent coordinador del CAP de Can Deu, no va estalviar-se d’organitzar accions de protesta en defensa de la sanitat pública.

Va proposar l’any 1981 la creació d’una xarxa d’atenció primària social i sanitària integrada en un únic sistema. Una qüestió, en aquells moments, d’avantguarda en la lluita per la salut pública i de qualitat.  Aquesta proposta va ser efectiva finalment l’any 1984 amb l’acord entre l’Ajuntament i el Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, i que va ser proposada com a  model a Sabadell en les Jornades Sociosanitàries d’octubre de 1986. Un any abans proposà la creació de les 9 Àrees Bàsiques de Salut de la ciutat que recull l’ICS. Tots els serveis creats a iniciativa del Dr. Plans des de l’Ajuntament passen a integrar-se en l’àmbit de l’ICS en aquesta mateixa època.

Va culminar la seva tasca cívica com a regidor amb la posada en marxa del  Consorci Hospitalari del Parc Taulí. Un salt de gegant en l’atenció hospitalària de la ciutat.

Totes aquestes activitats les va realitzar creant equips il·lusionats i molt compromesos, on la seva motivació fonamental era la vocació i el servei a la ciutat.

Essent regidor a l’Ajuntament mai no va deixar d’exercir com a metge al CAP. A mitjans dels anys 80 això creava incomoditat als companys regidors. Amb mitja jornada en tenia prou per haver revolucionat la salut pública sabadellenca. Per què havia de ser-hi tot el dia i deixar la seva professió? Però els temps estaven canviant i va deixar de ser regidor, inexplicablement, l’any 1987. Un dels episodis grisos de l’etapa Farrés. Potser la raó és que, essent coordinador del CAP de Can Deu, no va estalviar a Jordi Pujol una manifestació cada vegada que s’acostava al barri.

Fins aquí el que va fer, però com era en Josep M. Plans?

El Josep M. era un metge estrany, patia. En un mon on ningú vol compromís, hi ha un tipus de metges que posen murs -avui ordinadors- davant el pacient, en Josep M. pertanyia a un altre grup: el dels metges humanistes. Et mirava t’escoltava i et sentia. Alguns cops demanava més proves, ho feia per quedar bé. Crec que només entrar per la porta, ja sabia el que tenies. Quan hom va al metge és per tres raons: perquè sent que està malalt, perquè vol que el curin, perquè vol que l’escoltin. O per les tres coses alhora. Desenganyem-nos el Plans curava perquè estimava.

En Josep M. era un polític heterodox. Era un sabadellenc que li agradava la política, però alerta! La política amb majúscules- I tant li agradava la política com li desagradava la politiqueria. Va ser regidor de Sabadell i va anar-hi per encarar els problemes. Eren uns temps on els regidors davant d’un problema no es plantejaven: tenim competències? Tenim pressupost? Ara és el primer que es plantegen per acabar adonant-se que no tenen competències en el mateix moment que ja no són competents.

Ell va dir que faria un munt de coses i les va fer. Volia inaugurar, no sé si era el centre de salut mental o el de toxicomanies, quan algú va telefonar a casa seva i li retreia haver encarregat mobles pel centre sense tenir pressupost. La bronca que va fotre va ser monumental. Sopant deia: què volen, que ho inaugurem sense mobles? La feina que tenien els funcionaris per seguir-lo. L’Antoni Farrés anava darrera arreglant problemes. Que no es podien fer anàlisis de sang als CAP’s perquè no estava previst com traslladar els tubs? Solució fàcil: taxis i avall. Com va dir algú, en la cerimònia de comiat, es creia el que deia.

Què es una utopia? Una cosa impossible que es fa. El Plans, junt amb un grupet de gent, van tenir un somni: volíem la llibertat, l’amnistia, l’estatut, ajuntaments democràtics o el parc Catalunya. Ell a més, volia centres de salut, centres de toxicomanies, de salut mental, de planificació familiar, una xarxa d’assistència social, un hospital decent.

Es tractava de convertir els ambulatoris, ara els veiem als documentals del canal 33 en països del tercer món, en Centres d’Assistència Primària. Era impossible. A Sabadell en van fer tres.

Van tenir sempre els que han preferit la sanitat privada fent la punyeta. El poder va ser implacable, era el temps del consens, de la política tecnocràtica, de les mitges tintes, del no mullar-se, no sigui que… Tres o quatre persones li van voler fer la vida impossible, deuen tenir problemes  per conciliar la son.

I el Josep M. manifestació rere manifestació. Quantes n’hagués fet ara en defensa de la sanitat pública en perill. Ara que assistim a una hiperprofessionalització de la política, en Josep M. mai va abandonar la professió de metge.

El Josep M. és un clar exemple per fer callar aquells que diuen que la política no serveix per a res. Un  grupet de gent amb un poble al darrera, va aconseguir millorar la salut pública a nivells mai assolits. Van fer la reforma de l’assistència primària a Sabadell, a Catalunya i a tot Espanya. Poca broma!

Ha costat molt acordar un homenatge ciutadà. A voltes Sabadell és una ciutat ingrata. No contribuiré a aquest esport tant sabadellenc de fotre llenya, però no es pot acceptar la idea que hi hagi ciutadans que no vulguin que altres ciutadans homenatgin els seus referents com desitgin, és un precedent inacceptable. Civisme és saber reconèixer a aquells que des d’altres ideologies han treballat pel comú.

El Josep M. mai va saber acceptar la mort dels pacients i es defensava com podia. Però aquesta íntima insatisfacció que el va acompanyar tota la vida, va saber-la convertir en energia positiva per la millora social, potser a vegades de forma excessiva.

El primer que feia en asseure’m al seu despatx era passar la mà pel cap d’aquella estàtua de Lenin, d’aquelles que venien a les festes de Treball jo era euro i ell no. Quan anava a veure’l un dels rituals habituals era que l’hi amagava l’estatueta. Ni la caiguda del mur la va fer desaparèixer. Potser era el Lenin qui curava, ves a saber.

Se’n va anar i ens va deixar sols. Vull reivindicar la dimensió comunitarista, sí comunista, de la condició humana. Avui quan tothom s’ha refugiat a casa seva, quan tothom busca la felicitat sol sense els altres. És una quimera impossible. Cal tornar a dir ben alt, que sense la dimensió pública no s’accedeix a la felicitat plena que està composada de felicitat privada però alhora per la  felicitat pública.

També se’n va anar una manera de fer política. Va ser un ciutadà exemplar, però incòmode al partit, a l’Ajuntament, al Departament de Sanitat de la Generalitat, però fidel i sensible als ciutadans del carrer. A ell li va passar com a molts de nosaltres. Com va dir l’amic Eduard Jimenez: no vam abandonar mai la política, la política ens va abandonar a nosaltres.

Vull acabar amb un conte que vaig llegir en l’acte que va organitzar la Delegació Comarcal del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, la Filial del Vallès Occidental de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears i els amics i companys d’en Josep Maria Plans i on van parlar Antoni Farrés, Josep Simó Deu i Josep Farrés.

És el conte del fill d’un capità de vaixell que és embarcat pel seu pare en un primer viatge i, en el curs de la travessia, el capità descobreix un enorme i temible monstre marí que persegueix el vaixell, i li diu al seu fill: “no podràs continuar la meva tasca. Hauràs de fer vida terra endins, perquè tens la fatalitat, que els toca a alguns, de tenir al darrere un monstre que et perseguirà i et devorarà si t’atreveixes a embarcar-te en l’aventura del mar”.

I, malgrat tot, aquest infant decideix ser pilot i capità de vaixell i durant tota la seva vida viu sota l’amenaça permanent d’aquest monstre, fins que, quan veu arribar el moment de la mort, abandona el vaixell, i amb una petita barca s’adreça cap al monstre que l’ha seguit durant tota la seva vida, i el monstre diu: “M’has cansat molt. T’he estat perseguint tota la vida, perquè et volia entregar la perla més bella de l’oceà, la realització d’una vida de passió i aventura, d’una vida d’amistat”.

Estic segur que el Josep M. que el Plans, sabia que la perla eren tots aquells amb els que va treballar per tal que aquesta ciutat deixés de ser una ciutat del tercer món i passés a ser una  ciutat decent.

 

 (Imatges realitzades en l’acte d’homenatge a Josep M. Plans el 28 de febrer de 2008 cedides amablement per Lluís Brunet)

 

 

 

 

         

 

Imatges realitzades en l’acte d’homenatge a Josep M. Plans el 28 de febrer de 2008 cedides amablement per Lluís Brunet

Sóc dels que no creu que déu existeixi, de fet m’és impossible pensar que existeix un ésser que fa que alguns nens i nenes es morin de càncer.

Tampoc sé si existeix el Gran Arquitecte de l’Univers, com diuen els maçons. Tenint en compte la poca confiança que tenim avui en els arquitectes, potser haurien de posar-se al dia i tenir el Gran Informàtic de l’Univers. L’arquitecte però és un professional que necessita les persones només perquè li paguin les factures i per a res més. De fet els emprenya que a les cases que ells fan la gent pretengui viure-hi.  El problema del Gran Informàtic de l’Univers és que genera un món  ple de virus, informàtics, biològics i sobretot mentals.

Tampoc puc assegurar del tot que no hi ha res, em sembla que no, però no n’estic massa segur. Sóc incapaç d’entendre l’electricitat, doncs molt menys de saber què va passar l’instant abans del Big Bang.

No tinc ni idea de què hi ha al més enllà, si és que hi ha alguna cosa. Si algun lector hi ha estat i m’ho vol explicar, no cal dir que em donarien el premi Pulitzer.

De tot plegat, només sé que en dubto, en canvi estic segur que Eric Hobsbawm és déu. I Josep Fontana el seu deixeble a la terra.

Aquest és l’escrit que vaig fer després d’assistir a l’emocionant conferencia que va fer Hobsbawm a Barcelona el novembre del 2007.

Dilluns va morir. Se’n va el que potser ha estat el millor referent intel·lectual d’esquerres dels darrers 50 anys,

Vaig a la lleixa de llibres de Hobsbawm i agafo el darrer llibre que he llegit d’ell “Cómo cambiar el mundo” un anàlisi lúcid i crític del marxisme de 1940 fins 2011. Em quedo però amb la idea del compromís amb la societat quan parla del necessari “partidisme legítim” de l’historiador en el llibre “Sobre la historia”.

  Laia Roca i Jordi Serrano

Força persones ja s’han adonat que, en la pel·lícula Millenium 3, el cotxe suec que espia els periodistes llueix un adhesiu amb el guarà o ruc català (en concret, se’l pot veure en el punt 27’ 45’’ del film). Però els orígens, la història o la importància d’aquesta raça no és encara un fet gaire conegut pel gran públic del país.

Potser caldria començar per recordar que guarà és el nom que rep el ruc català, una raça excepciona que, segons testifica Plini el Vell (23-79 aC), ja es venia a la Plana de Vic. Excepcional per la seva alçada, per la seva bellesa, per la seva fortalesa i, particularment, per la seva fecunditat i potència genètica en la transmissió de les seves característiques, és un animal clau en la concepció de muls. Aquests són animals híbrids, producte de l’encreuament entre una euga i un ruc, però també entre un cavall i una somera. Com a tals híbrids, no poden reproduir-se sinó molt rarament.

Els muls i les mules són bèsties molt útils per al tir, però també per a molts altres treballs, cosa que ha fet que l’exèrcit nord-americà, per exemple, fos de sempre un bon client de guarà. I és que, ja a l’època del primer president dels EUA, George Washington, fou una preocupació del flamant país disposar de la millor raça d’ases, ja que els mascles d’aquests havien de permetre magnífics muls o mules. Està documentat que el 1819 fou comprat a Vic un llavorer de la raça autòctona catalana per part de J. R. Brockett de Mount Sterling (Kentucky). En els anys següents, se n’importaren molts fins a obtenir, encreuant les ramaderies entre elles, una nova tipologia de ruc, de la qual són descendents la quasi totalitat dels ases nord-americans actuals: la raça catalanoamericana o de Kentucky. El 1915, a Nova York, el guarà fou considerat la millor raça de rucs del món. Per això, no ha de fer estrany que, per a millorar les seves respectives races o crear-ne de noves, n’hagin importat ramaderies canadenques, mexicanes, cubanes, brasileres, xilenes, algerianes, sud-africanes, índies o australianes, a més d’europees o espanyoles,

També gràcies al guarà, l’ase nord-americà ha anat augmentant la seva talla i ha millorat els seus trets. Paradoxalment, però, amb aquestes massives exportacions de guarà ha anat disminuint la qualitat de la raça asinina catalana, ara en perill d’extinció (a principis del segle XX n’hi havia uns 50.000 exemplars, entre les varietats vigatana i urgellesa, mentre que avui dia només en resten amb prou feines mig miler i amb índexs no pas alts de reproducció). Tanmateix, s’estan fent grans esforços per a la seva recuperació per part d’institucions com és ara l’Associació per al Foment de la Raça Asinina Catalana.

Curiosament, el ruc és un emblema ben potent tant a Catalunya com als Estats Units, i àdhuc algú aventura una possible connexió entre tots dos símbols. Així, d’una banda, és l’emblema del Partit Demòcrata dels Estats Units d’Amèrica, amb Obama al capdavant; de l’altra, ha esdevingut per a molts l’animal nacional de Catalunya, un símbol de catalanitat, sempre amenaçada. Val a dir que l’entrada del guarà en la nostra iconografia és una prova eloqüent que els catalans no tenim gaires complexos. També s’ha de dir que, si en comptes d’haver sorgit de la societat civil, el seu naixement s’hagués produït dins l’àmbit polític, se’ns hauria acusat de suggerir una visió del món plena d’humilitat, amb poc sentit de rebel·lia i, potser, fins i tot, d’estar fent el ruc.