Hi hagué un temps que unes dones van ser les primeres feministes, quasi ningú en coneix el nom: Ángeles López de Ayala, Teresa Claramunt, Isabel VilàTeresa Mañé. Ara hi ha tota una nova generació de dones que ja han crescut en el sistema democràtic i creuen que les llibertats de les quals gaudim vénen de la nit del temps i que perduraran fins a l’infinit sense que ningú faci res. És més, moltes d’elles creuen que no cal tenir una actitud amatent pel que fa als drets de les dones. D’aquí, i de la falta de coneixements, surten expressions com jo no sóc ni masclista ni feminista, com si totes dues coses fossin les mateixes. En realitat és com dir jo no sóc esclavista ni antiesclavista, però no ho saben. Natza Farré ha escrit un llibre necessari: Curs de feminisme per microones, i com molt bé diu, «el masclisme esclafa els drets, el feminisme els reivindica».
Al darrer franquisme i als primers anys de la democràcia també hi va haver un potent feminisme que va aconseguir moltes, però que moltes, coses. Pensem que les dones tenien, segons les lleis, el nivell de capacitats que els nens o els discapacitats mentals. Estava prohibit el divorci, les píndoles anticonceptives, dels crims contra les dones en deien crims passionals que òbviament eren considerats menys crims i amb menys penes. Les dones no havien d’estudiar perquè estaven destinades a casar-se. Efectivament aquelles feministes inicials i les dels setanta van aconseguir moltes coses, però el camí està encara a mig fer. Eric Hobsbawm va escriure que l’única revolució realment triomfant ha estat la de les dones, una revolució silenciosa, però revolució al cap i a la fi. Ara bé, Walter Benjamin ja ens va alertar que la història no és lineal, no sempre va endavant i ara mateix estan en perill moltes coses i entre elles també els drets de les dones.
Cal que les noves generacions de dones -i d’homes- reprenguin l’ideal feminista i aquest llibre n’és una bona contribució, ja que cada generació té les seves prioritats, en part derivades del que no van poder fer la generació de feministes que les van precedir i en part els nous reptes que els temps generen. Ens avisa també que és important el paper dels homes: «Qualsevol home que defensi els drets humans ha de ser feminista». Els homes haurien de pensar sobre aquesta qüestió: de veritat que acceptarien una relació amb una dona com la que es tenien en les parelles al segle XIX? Llibres com aquest ajuden a fer pensar en primer lloc d’on som i en segon lloc del què cal fer. Hauria de ser lectura obligada a l’Institut, per a les noies i per als nois