Quan vaig a comprar un aparell nou em poso nerviós, tant bé que anava el vell i ara hauré de reaprendre de zero, penso. Els aparells electrònics no els entén ni Déu. El venedor, que tampoc en sap gens ni mica, diu sense cap mirament ni tacte que allò ho sap fer anar un nen. Sempre li dic, “doncs vengui’m el nen”. En comptes de vendre’t un nen, et donen un munt de papers on sembla que hi van les instruccions. La meva religió m’impedeix llegir manuals d’instruccions, en això sóc fonamentalista. Alerta, el Bill Gates vol que tothom deixi de llegir llibres per llegir els seus manuals.

Ja vaig tenir una experiència desagradable quan vaig comprar el DVD, vinga a dedicar-hi hores i al final a dalt a la dreta em queda un requadre amb una fletxa de dreta a esquerra de color verd fosforescent que ho hi hagut manera de treure-la. Fins i tot vaig fer venir un enginyer i el requadre encara és allí.
Vaig comprar, doncs, una TDT. Si tan bé anava la televisió analògica, per què ho han canviat? Després de pensar una estona -de fet sóc un home i de pensar gaire no en sabem, ens costa connectar les dues neurones que tenim- he arribat a la conclusió que han posat la TDT només per vendre 70 milions de nous televisors. Perquè en cas contrari no s’entén tant d’enrenou per una cosa que no va ni de conya.
Primer vaig haver d’endollar i desendollar molts cables. Programar els canals em va costar dues tardes. Ara representa que va. De tant en tant desapareix la imatge, molt sovint queden trossos pixelats, a cops es queda parat en el moment clau de la pel·li. Darrerament el control de la TDT ja se m’escapa. Tot d’una queda tot paralitzat, llavors el comandament ja no va, ni pot canviar de canal ni tancar la TDT. He d’aixecar-me i desendollar i tornar a endollar, així s’arregla. Una altra cosa que em fa és que sense pitjar cap botó, el canal es desconnecta, es para, es torna a engegar i per fi torna al programa que estaves veient. Això ho fa cada vegada més sovint.
Abans només hi havia un ordinador, HAL 9000, a 2001 una odissea de l’espai. Ara ja n’hi ha un dins de cada estri electrònic de les cases.
Com escrivia J. D. Salinger, “estudiar només per aconseguir una feina en la qual et paguin prou per comprar totes aquelles coses que et manin. En això s’ha reduït la cultura”. Ara la cosa s’ha complicat, primer has de treballar molt per comprar-les i després has de treballar de gratis perquè funcionin. Estan bojos, aquests romans!