Ara sembla que, de cop, la societat catalana ha descobert que hi ha joves que ni estudien ni treballen. No deixa de ser increïble que un tema que s’arrossega des de la universalització de l’escolarització als anys vuitanta, el descobrim precisament ara. Fa dècades que un de cada tres joves abandona els estudis abans d’hora.

En descobrir-ho, al que s’ha dedicat quasi tothom és a culpabilitzar els mateixos joves de tots els mals, en comptes de considerar-los les víctimes del nostre model social, educatiu i econòmic.

Una de les causes que hi hagi “ni-nis” és una frase que ha fet fortuna i molt de mal: “Estudiar no serveix de res”. I com que una part de joves sense qualificar han aconseguit durant aquests darrers anys tenir sous força ben remunerats, s’ha reblat el clau d’una impostura. Tothom sabia que el model dels seixanta i setanta, quan treballadors sense formació s’havien guanyat bé la vida, ja no es mantindria mai més.
Però la frase és molt més greu del que sembla. Es diu que estudiar no serveix de res i s’argumenta dient que un universitari no troba feina del que ha estudiat. En primer lloc s’amaga el fet que entre un universitari i un “ni-ni”, té moltes més possibilitats de quedar en atur el sense estudis i que un universitari acabarà guanyant el doble que un sense estudis. Però més enllà, suposem el cas de dos joves, un que estudia a la universitat i un que no, i suposem que els dos estan a l’atur. Al que va a la universitat, estudiar no li haurà servit per a res? Si pensem o diem que no, llavors la frase és directament feixista. Adquirir cultura, coneixements, tenir criteri, esperit crític, etc., no serveix per a res?
Hem de tancar les facultats que no estiguin enfocades al mercat laboral ni a les necessitats de les empreses? Tanquem història, filosofia, filologies, etc…

El capitalisme està ple de contradiccions i una d’elles, potser la més fonamental, és que els capitalistes rebutgen pagar per cap concepte que tingui a veure amb la comunitat -per exemple en educació en un sistema públic- però en canvi necessita treballadors amb molta formació. Com es pot resoldre doncs aquesta equació? Senzillament, amb polítics que no facin cas ni al mercat ni als capitalistes i que facin pagar als rics l’educació pública, per exemple, per mantenir escoles, instituts i facultats on la ciutadania adquireixi cultura.
I cal que expliquin els joves que sense cultura no és que no hi hagi feina, és que no tindran cultura, ni autonomia moral, ni capacitat de presa de decisions, ni criteri per la decisió, ni llibertat.