Al president Montilla, l‘Ernest Lluch l’anomenava a vegades “en Montilla i Aguilera”, amb un afecte irònic  que volia que descobríssim en la eufonia del seu segon cognom una confirmació de la seva condició de català i catalanista. En l’exercici del seu càrrec, i especialment en aquests darrers dies, Montilla i Aguilera ha mostrat no sols aquella condició que li reconeixia Lluch sinó també una talla humana i política considerable. Crec que és un dirigent polític que no ha acabat la seva trajectòria; en tot cas, ha deixat ja un testimoni de serietat que cal valorar i que contrasta amb l’espectacle lamentable de tants cantamanyanes que miren de fer forat (espero que per poc temps) en el panorama político-mediàtic.

Les primeres reaccions dels socialistes catalans han marcat el to ferm i constructiu que volen mantenir en el Parlament i en la societat. La situació econòmica i social del país, i la crisi de la relació de Catalunya amb Espanya són qüestions que no permeten bromes. En aquestes dues dimensions bàsiques del nostre futur col·lectiu, l’alternativa és clara: o unitat o declivi; o consensos actius en el Parlament i en la societat, o frustració.

Algú ha caracteritzat la pasaada consulta como “les eleccions del malestar”. No seria de rebut tenir, a continuació, una “legislatura del malestar”; amb un Parlament instal·lat en el joc dispers  cacofònic de les desqualificacions recíproques i de les gesticulacions. El paper dels socialistes no serà el que juga la dreta quan és a l’oposició. Dient, sóc conscient que la confrontació agressiva i la desqualificació absoluta poden doner, en temps de crisi, rèdits electorals considerables. Però els partits seriosos no han de sucumbir a aquesta irresponsabilitat. No tinc una visió ingènua de la política, però Antoni Castells te raó quan advierteix que Catalunya te un greu problema de degradació de la vida pública. Cal afegir, sense que serveixi de consol, que no som una excepció. Arreu  creix la prepotència dels mercats i dels sectors més poderosos, sense el contrapès adequat de la política democràtica. Aquest no és un assumpte que impliqui sols als partits sinó a tots els sectors responsables de la societat. Correm el risc de passar de democràcies d’opinió a democràcies d’emocions; o pitjor encara, a democràcies de baixes passions i de populismes. En aquest context, las victòries d’avui poden ser les derrotes de demà, sense que hi  hagi espai per a alternatives serioses. Els demòcrates hem de reaccionar de manera lúcida i amb decisió.

Crec que el PSC ho farà,  amb un debat tranquil i a fons, pensant sobretot en la societat a la que serveix. El PSC te un bon futur al davant si els seus homes i dones tenen la intel·ligència, el sentit comú i el valor per a realitzar els canvis necessaris. Te futur si mira també enrere, als seus valors i la seva història. Durant anys, aquest partit ha estat garant essencial de la unitat civil de Catalunya, perquè ha  reflectit genuïnament la seva realitat complexa i plural. En aquest sentit, el futur del PSC és un tema que no sols afecta els socialistes; és essencial per el país. Mal servei faran a Catalunya els que s’apuntin a campanyes de destrucció, excitant i obstaculitzant la reformulació valenta i serena del nou PSC. Joan Majó ha assenyalat els seus paràmetres de partida: “Un valent i profund catalanisme que reivindiqui el creixement de l’autogovern i la correcció del maltractament fiscal, sense exageracions independentistes ni antiespanyolisme. Una inequívoca línia socialdemòcrata, que situï en un mateix nivell llibertat i equitat, lluny d’un esquerranisme arcaic i de l’acceptació callada de les injustícies econòmiques. Una forta reivindicació de la sobirania del PSC en l’àmbit espanyol, col·laborador però clarament independent. I una decidida política de combat contra la corrupció política en tots els seus aspectes, siguin  o no del·lictius”. Sobre aquestes bases compartides ha d’assentar-se el nou cicle del PSC.