Des de fa uns anys tinc una estranya sensació sobre l’esquerra. Quan era jove hi havia tota mena d’organitzacions, un munt. Recordo una reunió on ens havíem convocat totes les organitzacions juvenils antifranquistes. Jo representava la JCC (pels joves, l’organització juvenil del Partit Socialista Unificat de Catalunya, que en realitat era el partit dels comunistes. Ho sento pels grans però ara cal fer aquesta mena d’explicacions quan fas arqueologia).
En aquella reunió hi van aparèixer 17 organitzacions i jo representava la que estava més a la dreta. Fins i tot llavors em va semblar molt excessiu el paper que hi havia de jugar. Un comunista era de totes l’opció més conservadora! Alguna cosa no anava bé. Ara bé, era més o menys creïble, però hi havia gent que aleshores volia convertir Catalunya al model del PCI italià, altres directament al model soviètic, altres al model de Iugoslàvia, altres Albània, altres Xina, altres Vietnam, altres eren de tres menes de ?trotskistes que ara no recordo en què es diferenciaven, etc.
Al cap de deu anys em vaig trobar un amic historiador i em va dir que s’estava tornant conservador, que n’estava fart de tants dogmatismes viscuts. Una dècada després en llegir coses d’ell em vaig adonar que es tornava altra volta radical. Hi vaig parlar i em va dir que ell no s’havia tornat radical, simplement que el món es tornava de dretes i ell s’havia vist desplaçat cap a l’extrema esquerra.
Han passat deu anys més (no cal dir que l’amic ara és independentista). Han quedat escombrades totes les idees comunistes i postcomunistes i estan essent escombrades les idees socialistes, les idees socialdemòcrates, les idees keynesianes, les idees humanistes, les idees racionalistes i en fi, estan a punt de ser eliminades totes les idees.
Ara per a un executiu de Wall Street és igual Rodríguez Zapatero que un okupa de Sants. Però és més, si hom llegeix articles dels més radicals i dels socialdemòcrates de veritat s’adona que se citen entre ells i que, en comptes de barallar-se com abans, acaben dient coses similars.
Potser, un cop passades les properes eleccions, seria bo començar a reflexionar sobre aquest estrany fenomen polític: l’encongiment de l’ideari progressista.
Totes les esquerres en el món de les idees acaben cabent en una rajola, esperem que els ciutadans d’esquerres ocupin una mica d’espai.