Cada vegada es fa més anguniós el desprestigi de la política. Em sorprèn molt tot el que es diu en aquests dies. Qualsevol cosa que ve de l’àmbit de la política és analitzada i vista com a sospitosa. Sospitosos de la crisi són el Govern espanyol, el Govern de la Generalitat i els ajuntaments.

Al final la gent dóna com a bones accions com treure una paga extraals alts càrrecs de la Generalitat. Se sap per altra banda que els diners resultants no serviran per tapar res, en fi.

Tothom sap també que el deute públic espanyol és molt baix, el 65% del PIB, la meitat del italià. El governador del banc central italià l’han premiat amb el Banc Central Europeu. El deute dels ajuntaments encara és més baix, tres punts del PIB (quasi la meitat de tot el deute municipal espanyol de l’Ajuntament de Madrid).

Per altra banda és evident que la crisi l’han creat persones sense escrúpols i valors que dirigeixen el mercat financer mundial. Són el tipus de gent que sempre han dit que els polítics i els governs no s’han de posar a controlar els bancs i els mercats. Rodrigo Rato, ministre de l’Aznar, va passar a ser el director gerent de l’FMI (quan s’estava covant la crisi) i posteriorment de Caja Madrid i ara Bankia. Sembla doncs que quan els “mercats” diuen que els polítics no es fiquin als bancs, es refereixen que els polítics d’esquerres no es fiquin a l’economia perquè de dretes i d’extrema dreta ho són tots ells.

Els polítics d’esquerres efectivament han deixat de controlar els bancs i els mercats i d’aquí ha vingut la crisi. Per què hi ha un clamor contra els polítics i no contra els banquers?

I si en comptes de perdre’ns en cortines de fum no prenem decisions racionals? Per exemple, tornem a posar l’impost del patrimoni (2.100 milions d’euros), si anul·lem les rebaixes de l’impost de successions (2.552 milions d’euros), si es torna a apujar l’impost de les rendes superiors a 120.000 euros (2.500 milions), anul·lar la baixada de l’impost de societats a les empreses que facturen mes de 150 milions d’euros (5.300 milions d’euros) i ja no parlem de si es volgués reduir el frau fiscal de les grans fortunes de la banca i de les grans empreses (el 71% de tot el frau fiscal) s’aconseguirien 44.000 milions d’euros). És a dir, sense ser gaire exigents, arribant als nivells anteriors podríem aconseguir 56.000 milions d’euros, amb la qual cosa no caldria ni treure la paga extra als alts càrrecs de la Generalitat, ni sobretot, fer cap retallada.

Si ho diu el professor Vicenç Navarro, un socialdemòcrata, per què no ho diu la nostra esquerra institucionalitzada? Per què aquesta visió tant racional que prefereix el 80% de la ciutadania no és gens present als mitjans de comunicació? Per què tracten les retallades com si fos una cosa inevitable com una catàstrofe natural?