Estic fart aquests dies de sentir coses relatives a les revolucions als països del nord d’Àfrica. El comentari més repetit és aquest: com pot ser que després de fer una revolució quan poden votar votin els partits islàmics més conservadors? La gent no s’adona que nosaltres quan vam poder votar ho vam fer per semblar francesos, anglesos… Volíem ser europeus! Ells, en canvi, s’han hagut d’enfrontar igualment a dictadures sostingudes per França, Anglaterra o els EUA! Quins referents han de tenir els ciutadans del nord d’Àfrica si fins i tot un govern d’esquerres espanyol venia armes a dictadors per reprimir la població civil?

La resposta a la pregunta que feia a l’inici sobre el perquè del comportament electoral dels nord-africans és al meu entendre fàcil, sorprenentment no cal sortir de casa. Després de quaranta anys de dictadura feixista i nacionalcatòlica, l’any 1977 el poble espanyol va votar per primera vegada en quaranta anys i va guanyar… UCD, el partit dels neofranquistes que havien governat despòticament. L’any 1979, després de l’aprovació de la Constitució, es van tornar a celebrar eleccions generals i va guanyar… la UCD! No va ser fins 7 anys després de la mort de Franco quan l’any 1982 va guanyar el partit socialista, passant per un intent de cop d’estat l’any 1981.

Si analitzem la qüestió del perquè voten partits islàmics, també la respondrem sense sortir de casa. En aquells dies convulsos de la transició es va firmar un Concordat amb el Vaticà que donava tota mena de privilegis a l’Església catòlica, en previsió que la llibertat religiosa seria ineludible. Els quatre acords concordataris, actualització d’un Concordat firmat per la dictadura amb el Vaticà de l’any 1953, es van fer de pressa i corrents i amb procediments de dubtosa constitucionalitat, amb el format de tractat internacional. Pensem que es va aprovar la Constitució un 6 de desembre i es van firmar els acords el 3 de gener.

Tots aquests privilegis 35 anys després continuen vigents i qui els critica per vulnerar els més elementals principis de neutralitat de l’estat envers el fet espiritual continua essent titllat de radical.

Així doncs, tots aquells que creuen que els àrabs són gent rara que fan coses contradictòries o fins i tot que fan coses irracionals, el que haurien de fer és mirar-se al mirall. No s’adonen que han tornat a votar un partit que no pararà fins a tornar a convertir la Generalitat de Catalunya en una Diputación Provincial com en temps de Juan Antonio Samaranch! O algú sensat creu que els catalans no som gent rara?