Als darrers anys s’ha incrementat el nombre de persones que afirmen que no entenen res del què passa. Jo, en canvi, cada dia ho tinc més clar.
Resulta que durant quaranta anys, aproximadament des dels anys setanta del segle passat, s’han anat aplicant de forma gradual un seguit de polítiques que fan que cada dia els rics siguin més rics i els pobres més pobres. Per exemple les rendes del treball s’han estancat o reduït i les del capital ha augmentat exponencialment. Això ha provocat dues coses, la primera els treballadors i la classe mitjana s’han anat empobrint. Mentrestant els rics s’han anat folrant. Ha arribat a un punt que els treballadors ja no poden consumir i llavors els bancs els han ofert crèdits que els han escanyat. Més o menys el mateix que feia l’església catòlica a l’edat mitjana amb els censos.
Els rics de primer van anar consumint productes de luxe, cada vegada més extravagants. Però va arribar a un punt que ni fent-se portar ostres en avió privat per consumir en un gran iot no sabien què fer dels diners. Així es van començar a dedicar a l’especulació en tota mena de productes. Quan es van acabar les coses materials (empreses tecnològiques, habitatge, aliments, matèries primeres, etc.) en les quals especular, llavors es van inventar els derivats i tota mena d’assegurances, futurs i productes cada vegada més sofisticats que escapen al control de la raó, però que són molt útils per jugar en un casino global. En aquest casino el propietari és un mafiós (lògicament) i els crupiers estan tots comprats. Tot el sistema no està organitzat per l’atzar, la mà invisible, déu o més recentment el mercat, sinó pel crim organitzat. Tota mena de monopolis, oligopolis, càrtels, etc… que desdibuixen qualsevol rastre del que era el capitalisme de la lliure competència.
En una mateixa organització, un diari, una ràdio i una cadena de televisió fan circular el rumor que tal país és en crisi, el banc del grup, hores abans, ha agafat posicions, l’agència de qualificació -a la seva vegada pagada pel banc- puja i baixa les qualificacions en funció dels interessos del grup. Que el resultat final sigui que milions de persones perden la seva pensió, que es morin persones que no es poden pagar un tractament mèdic, que la gent mori de fam, són coses que no els importen. Al final ens volen fer creure que acomiadant més gent es crea ocupació: la quadratura del cercle! No s’adonen que estan caminant pel fil de la navalla i que en algun moment la societat es cansarà de tanta barra i algú prendrà mal. Estan trencant el contracte social. Qui avisa no és traïdor.