Hi ha qui defensa, encara a hores d’ara, que contra Franco vivíem millor. És una afirmació, com a mínim arriscada donat que molta gent més que viure hi va perdre la vida.

Cal reconèixer un cert matís de certesa en l’afirmació donat que en una democràcia liberal, en la que diuen la línia entre l’esquerra i la dreta és tan fina i les propostes tan semblants no saps on es centra la lluita per les llibertats i els drets.

Ara mateix la situació és preocupant, la regressió en drets socials enorme, les retallades es centren en la nostra vida quotidiana, la reforma laboral ens torna a una situació de precarietat digne de Dickens… la gent es mobilitza però no hi ha prou. La lluita de la classe treballadora està, en part, desorientada per l’excessiva sectorialització, per l’excessiva fragmentació, pels discursos trencats, desorientats, buits… per l’atac frontal que han estat objecte durant anys les propostes governamentals de les esquerres i pel control que la dreta liberal té dels mitjans de comunicació. Nosaltres, la classe treballadora, sabem que lluitem pels nostres drets i llibertats però ens costa definir contra qui o què lluitem.

El poder ha estat recuperat pels de sempre i ells si que saben on és l’enemic i contra què lluiten. Han aconseguit alienar la ciutadania, en part, amb el circ – tot i que ara ens quedem sense pa- i les expressions buides. Han sabut desorientar els partits de l’esquerra socialdemòcrata i menysvalorar la seva obra. Ara l’enemic és al carrer i la nostra una llibertat vigilada i amenaçada.

Els sindicats són els representants de les darreres mobilitzacions en gran part i ara són la diana dels atacs dels poderosos. Catalunya és el país que sap, malgrat els entrebancs, reaccionar sense recursos i per això som a la diana dels poderosos. La sortida ha de ser social i nacional, una nació sense projecte no pot ser estat i una societat sense estat no podrà aspirar a la llibertat.

Tweet