Tothom sap que durant la crisi de 1929 va aflorar d’una forma brutal el feixisme a Europa i arreu del món. L’enorme crisi i les conseqüències socials van provocar la desesperació d’una part molt important de les classes treballadores. El poder oligàrquic va fer redirigir la mirada de la desesperació contra els jueus que no tenien res a veure amb el que passava. Primer amb acudits de mal gust, després amb petits gestos fins al final organitzant i planificant l’holocaust.
Ara amb la crisi financera mundial i immobiliària a Espanya comença a passar el mateix. El lògic seria demanar responsabilitats penals als responsables de la sagnia: els bangsters, a les grans empreses immobiliàries i els que han generat més deute privat: les empreses de l’Ibex 35. En comptes d’això ens fan redirigir la mirada cap a les institucions públiques, especialment ajuntaments i CCAA. Els ajuntaments estan ben gestionats i la prova és que els 10.000 ajuntaments espanyols són els responsables del deute públic en només 3 punts del PIB. Les CCAA només del 12%.
I ens volen fer creure que els culpables de la crisi són els iaios que viuen massa anys; els pensionistes que cobren pensions massa altes i que gasten massa en medicaments; els metges que recepten pastilles cares que no fan cap servei; els del PIRMI que amb els 400 euros al mes tenen parabòliques als seus pisos; els que van comprar un pis molt car amb l’esperança de fundar una família; els desnonats perquè són incapaços de pagar la hipoteca creant un forat als bancs; els iaios i discapacitats que van comprar tontament obligacions preferents; els mestres que ensenyen a pensar als alumnes i no a ser mesells; els aturats que ho estan perquè no volen treballar, per aquesta raó els reduïm les prestacions d’atur no sigui que amb menys de 800 euros s’hi acostumin i no vulguin treballar; els que malviuen fent petites feinetes per tirar endavant; els que cobren el SMI perquè potser no són competitius comparats amb els xinesos que treballen més per menys; els immigrants que diuen que només gasten i no aporten res; la classe treballadora que ha viscut per sobre de les seves possibilitats; les classes mitjanes que s’han cregut l’ascensor social; els joves que són uns còmodes per no deixar de viure a casa dels pares als trenta anys en comptes de treballar per 400 euros al mes; els universitaris per haver-se dedicat a estudiar coses que no interessen a Goldman Sachs.
En fi, estan matant la cultura de l’esforç, l’ètica d’un continent, la gran utopia europea, l’estat del benestar i la convivència. No tenen cor, ni pietat, ni valors, ni sentiments. Són mala gent, molt mala gent.

Calen, ara més que mai, idees socialistes que posin el valor de la llibertat i la justícia per sobre de la propietat i l’afany de lucre. I sobretot que als delinqüents se’ls anomeni com a delinqüents i no com a economistes ortodoxos o polítics liberals.
Cal una Europa socialista o comunista com deia fa 140 anys Josep Narcís Roca Farreras, mentrestant esmolem l’eina.