No hi ha cantonada ni paisatge que no estigui coronada amb una bandera, ja sigui una estelada o més modestament una senyera. A mi, ho he de dir, no m'agraden les banderes. Gens ni mica. I ara que vivim una sobredosi simbòlica, deixeu-me explicar la meva aversió per aquests símbols patriòtics.

La pàtria és un invent sentimental del segle XIX, nascut amb les espurnes del Romanticisme i dels projectes unitaris de l'estat nació i la cultura herderiana. La pàtria és una construcció simbòlica que es basa en tres principis, que ja han caducat com els dirigibles, el telefax o les diligències.

La pàtria és, en primer lloc, un projecte excloent. Tot el segle XIX és una gran aventura de construcció geopolítica de fronteres entre estats nació, de manera que allà on acaba una nació s'inicia una altra. Sabem que la realitat és molt més complexa, que hi ha llocs que són vàries nacions alhora, o que les ciutats es connecten en xarxa, o que hi ha territoris sense nacions. Sabem que els llocs no estan separats per projectes discontinus, sinó connectats per fils infinits, del canvi climàtic als codis culturals.

La pàtria és, en segon lloc, un projecte unitari. Les pàtries no poden ser complexes, ni plurals, ni polifòniques. No admeten fàcilment la diversitat, la barreja, les mirades plurals dels seus habitants. La pàtria genera uns referents més o menys folklòrics, que han de ser assumits per tots. Obsesionat per la cohesió del projecte d'estat nació, les pàtries (i els patriotes) ignoren que hi ha moltes nacions possibles, que cada ciutadà és en realitat el portador de la seva concepció de nació, personal i intransferible.

Finalment, la pàtria és un projecte buit. Els patriotes aspiren a un país, però no saben explicar com ha de ser aquest país. La pàtria és un substantiu, que no tolera els adjectius. És el principi i el fi del projecte compartit. No discutim si volem un país en xarxa, o un país centralista, o un país innovador, o un país mediterrani, o un país que pivota sobre la consciència ecològica global. De fet, no discutim de res sobre el país, més enllà de què ha de ser un país.

La pàtria és, per tant, un projecte excloent, unitari i buit. I parlo de pàtria, i no de país o de nació. És possible construir un país i, naturalment, construir un estat, sense caure en el relat anacrònic de la pàtria i els patriotes?. Hi ha molts exemples d'estat nació escampats pel món que han explorat camins molt més moderns, no només estèticament, sinó sobretot conceptualment.

Els projectes patriòtics estan molt vinculats amb els símbols patriòtics. Banderes, escuts, himnes, relats... N'hi ha tota una estratègia simbòlica, que crea significants desproveïts de qualsevol rastre de significat. Fins el punt que els dos es confonen, i cremar una bandera és com si cremessis el país, o en tot cas, l'essència simbòlica del país. Ara fa uns dies, Paul Kennedy escrivia una intel·ligent crítica contra els himnes nacionals, en un excel·lent article anti-patriòtic: "Les festes nacionals, com les banderes i els segells de correus, són intents de capturar la identitat i el reconeixement. També ho són els himnes nacionals que, si es pensa, són encara més estranys i molt més xauvinistes".

No m'agraden les banderes, perquè és molt difícil desvincular-les de la retòrica patriota. Perquè les banderes representen aquell model decimonònic excloent, unitari i buit. Perquè les banderes defensen un país, que és un nom. I jo el que vull és parlar dels adjectius.

El contrari d'un patriota no és un naïf ciutadà del món. Seria possible generar un model alternatiu, més contemporani, més obert, més fresc de nació?. Podríem encapsar, ni que fos per un moment, l'abús simbòlic del pàtria?.

M'imagino, en primer lloc, una nació oberta. Connectada amb l'exterior, molt més que replegada sobre sí mateixa. Moderna i cosmopolita, atractiva als vents que venen de fora tot i que orgullosa també del garbí local. M'imagino una nació que crea fils i projectes compartits, que cerca companys de viatge, que admet la fragilitat de les fronteres i cerca en aquests aiguabarrejos oportunitats. M'imagino un país que sap sumar, que admet que es pot ser alhora català i moltes altres coses més, sense deixar de ser català.

M'imagino, en segon lloc, una nació diversa. Abandonat el projecte herderià de la cultura comuna (com si només hi hagués una sola cultura possible) i l'asfíxia del patró únic, m'agradaria un país mestís, plural. Quan més gran sigui la diversitat social, cultural, territorial del país, més oportunitats de futur tindrem. Aspiro a un país en femení i en plural, que celebri la diversitat de geografies, d'orígens, de referents culturals, de paisatges o de demografies.

Posats a demanar, m'imagino un país federal. Un país que retorna a la ciutat, a la polis, la responsabilitat primera del projecte democràtic. Una nació en la que les ciutats poden decidir el seu projecte eductiu o el seu model territorial; una nació de ciutats connectades amb ciutats (d'aquí i d'allà, és clar). Penso en una nació que no concentra el pes en la capital, sinó que descansa sobre els seus territoris, tan diversos, que necessiten d'un projecte particular. Contra la pàtria uniforme, la creativa diversitat dels territoris.

Voldria, en fi, una nació de valors i projectes. M'agradaria un país solidari, amb una ferma consciència ecològica, compromès amb els projectes internacionals, creador de ponts entre les ribes, un país receptiu al talent i la creativitat, que assagi models alternatius al capitalisme sense control, que respecti la diversitat i defensi el seu paisatge amb la contundència de les civilitzacions precolombines. M'imagino ciutadans que paguen impostos, que respecten les lleis, que netegen la vorera de casa, que respecten les cues i paguen el que és just. Un patriota?. El qui recull un paper del carrer.

I, posats a somiar, m'agradaria un país sense himne, ni bandera, ni escut, ni dia de la nació, ni exaltació patriòtica, ni herois històrics. Ni patriotes. Com deia Brassens, "le jour du 14 juillet, je reste dans mon lit  douillet. La musique qui marche au pas, cela ne me regarde pas". Un país sense substantius, on podem debatre civilitzadament els adjectius.