No cal ser un analista polític acreditat per a arribar a aquesta conclussió: El referèndum per la independència de Catalunya és irreversible. Afegiria, a més, que el resultat serà favorable, però atès que he errat les meves deu darreres previsions polítiques, els hi estalvio el meu vaticini. Ja no és possible un escenari alternatiu al referèndum. I superada la fase del què o del per què, ens podem centrar en el com. Aquestes són algunes preguntes inicials, i un assaig de respostes.

Hi ha gairebé tantes preguntes com referèndums. Per exemple, Montenegro va preguntar "Vol que Montenegro sigui un estat independent amb ple reconeixement legal i internacional?". Però el "ple reconeixement" no depèn dels promotors del referéndum, de manera que en realitat votaren una proposta que oferia un escenari que no es podia assegurar en aquell moment. En altres ocasions, el sí implica el manteniment de l'adhesió i el no suposa la secessió, com a Tímor Oriental. En aquella ocasió, la pregunta fou: "Accepta vostè l'autonomia especial proposada per a Tímor Oriental dins de la República d'Indonèsia?", de manera que el sí volia dir la no ruptura. I no és un matís menor. Però cap situació pot superar el referèndum del Quebec, que plantejava una pregunta interminable, d'aquelles que es proposen en els exàmens de llengua de selectivitat, amb subordinades, perifràsis i potser algun oximoron.

Segurament, la pregunta més raonable seria la més simple i directa, sense condicionals. Per evitar identificar el sí o el no amb una determinada opció (amb quin criteri escollim què vol dir sí), el més sensat seria permetre jugar amb dues butlletes, una favorable a mantenir Catalunya dins Espanya i una altra favorable a crear un nou estat.

En general, aquests processos han tingut una mobilització extraordinària, i els índexos de participació són molt superiors als habituals. Molt sovint se supera el 90%. És lògic: És difícil trobar una altra situació en la que l'efecte del vot sigui més evident que amb una consulta sobre la independència.

Una participació no molt alta seria un factor negatiu en la lectura dels resultats. Lògicament, no els deslegitimaria, però és evident que quan més alta sigui la participació, molt millor. També sabem que una part de la població catalana ha viscut aquest procés amb una certa indiferència, amb una distància freda. Caldria activar tots els mecanismes de participació possibles per a fomentar un 95% de vots. Quants més, millor.

És un bon moment per assajar la votació electrònica. No hi ha cap impediment tècnic que pugui justificar aquest mètode tan arcaïc i vulnerable com és la butlleta i l'urna. També és un bon moment per a valorar un procés electoral llarg; per què no, una votació de dos o tres dies?. Però a banda dels mecanismes tècnics, el més important són els processos de deliberació. És fàcil que el debat esdevengui un ping pong estèril entre els apocalíptics i els arcadians, els qui espantaran amb tots els mals i els qui vendran el Paradís Terrenal. Necessitem arguments, debats, crítiques, dades, contrastos i anàlisis. Hem de defugir de les caricatures dels dos extrems i admetre, a més, que tota aventura comporta riscos i també oportunitats. Sense un procés seré en el que les opcions puguin enraonar, no hi haurà democràcia deliberativa. 

El debat sobre la secessió és, com he explicat en altres ocasions, molt essencialista: S'escull entre estat o no estat, però no es debat quina mena d'estat. Aquest és el debat ajornat. I això planteja un problema: Probablement una part de la societat catalana vol un estat sigui quin sigui aquest estat, i una altra part vol formar part d'Espanya, independentment de les condicions de la ruptura. Però és possible que alguns catalans condicionin la seva decisió al contracte social del nou estat. Com votar per un estat si no definim quin és aquest estat?.

Les preguntes són diverses: Hi haurà un estatus especial amb Espanya?, serà oficial el castellà?, quins seran els drets bàsics?, com s'organitzarà l'Estat català, serem un estat federal o un estat centralista?, contemplarem la possibilitat d'integrar altres territoris?, i podran territoris del Principat separar-se de l'Estat català?, serem una república?, tindrem exèrcit?... Alguns estats han optat per redactar una Constitució prèvia al referèndum, de manera que el contracte social anticipa la decisió. Però no és fàcil. Com crear un debat constituent fèrtil previ a la mateixa votació?. 

La meva proposta per resoldre aquest nus gordià seria la següent. Els catalans ja hem definit un contracte social, aprovat per la immensa majoria de l'arc parlamentari, que és l'Estatut. És cert que una part de l'Estatut regula les relacions entre Catalunya i Espanya i no tenen cap sentit en el context de nou estat. Però la resta de l'articulat és perfectament vàlid. Allà definim els drets i els deures dels catalans, allà organitzem l'estructura territorial, allà definim el projecte de país amb o sense Espanya. Podríem acordar que l'estat català partiria del darrer esforç col·lectiu per fixar un marc comú de relacions. Entre altres coses, seria molt difícil d'explicar que una nova constitució garantís menys drets dels que vam definir en un estatut d'autonomia.

Aquest és nou punt de controvèrsia: Quin és el percentatge mínim que marquem per a acceptar l'èxit del sí?. I aquest, com tots els anteriors, és un debat incòmode. És molt difícil negar la validesa del 50%. Com negar la voluntat de la majoria?. 

La meva proposta és que el llindar es fixi per sobre d'aquest 50; per exemple, amb el 55% dels vots emesos. De totes les respostes que els hi plantejo aquesta és la que em genera més dubtes. Els intentaré explicar el perquè d'aquesta proposta. Trencar amb l'Estat és un fet irreversible. En canvi, mantenir la relació amb l'Estat, pot ser una situació transitòria. Per tant, la secessió hauria de ser més el resultat d'una majoria el més àmplia possible, que no estigués condicionada per una determinada conjuntura (econòmica o política). És com la modificació de la Constitució: En la majoria de casos, és precisa d'una majoria àmplia (sovint els dos terços) per a modificar-la, per tal de dotar la carta d'una certa estabilitat.

Una victòria mínima a favor de la independència no seria el resultat d'una voluntat majoritària, sinó d'una majoria pírrica. És cert que mantenir el vincle amb l'estat s'oposa a l'opinió més freqüent en el país. Però el missatge que es podria transmetre és el següent: "Aconseguiu una majoria més gran i torneu a convocar la consulta". Un no a la independència no és la fi del procés, però un sí difícilment permetrà una nova annexió. Reitero, però, que no em sento còmode amb aquesta idea i que entenc els arguments a favor del llindar del 50%.

Hi ha un escenari molt complicat pel país: Un resultat negatiu a la independència. I no només per la paràlisi del projecte de país post-referèndum (que vaig tenir l'oportunitat de viure en directe al Quebec), sinó per les noves relacions entre Catalunya i Espanya. És fàcil que davant un no, les demandes de més cotes d'autogovern, tinguin per part de l'Estat una resposta negativa. Hi ha el risc que un no del referèndum (i aquest és un escenari possible) creï un nou marc de relacions entre Catalunya i l'Estat. Potser per això, el President Mas va defensar a l'inici de la legislatura que no es convoqués cap referèndum: "Els referèndums només es convoquen quan es guanyen", ens va advertir. 

Un projecte alternatiu pot ser la demanda de les dues consultes. La primera consulta, amb un llindar del 55% o no, podria acabar amb un estat català o amb un període de transició. El compromís per les dues parts seria que vuit anys després de la primera consulta, en cas que el resultat fos negatiu, es convocaria una segona consulta. D'aquesta manera, el no permetria obrir un període de reflexió (probablement sense el rerefons de la crisi), que obligués l'estat a oferir una alternativa a la secessió. Potser aquest mecanisme permetria desencallar el projecte d'una Espanya federal com a alternativa a un estat català. O potser l'Estat mantindria la seva indiferència, i res no aturaria la ruptura definitiva amb l'Estat.