Quan va arribar la democràcia els antifranquistes vam pensar: ara podrem votar i solucionar democràticament la forma d’estat, monarquia o república; estat federal o independència, etc. No va ser així. Ben mirat tenim una democràcia ben rara.
Es va començar a fer la Constitució a partir d’unes eleccions no constituents -element que per si sol podria invalidar la seva obra- i vam veure com no s’hi va posava el dret a l’autodeterminació dels pobles -quart punt de l’Assemblea de Catalunya-. Estranyats per aquest fet, els membres del Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya vam cridar a Jordi Solé Tura perquè ens expliqués com es feia la Constitució. Eens va dir que érem uns ingenus, que la constitució no es discutia entre els diputats sinó entre aquests i l’exèrcit. Bona manera democràtica de fer la llei de lleis! I vam acabar votant la Constitució, fins i tot vaig fer uns quants mítings, perquè era mil vegades millor que els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional. Sembla un argument de força pes.
Als anys següents cada vegada que es plantejava la qüestió es deia que no es podia molestar l’exèrcit, que ja havia transigit prou acceptant les autonomies i el terme “nacionalitat”. L’argument era bo, l’any 1981 hi va haver el cop del 23F. I els efectes i la por van durar força anys. Als anys noranta quan algú plantejava el tema sempre hi havia un bestial atemptat d’ETA que el feia ajornar un cop i altre. Sempre he pensat que ETA ha estat el millor instrument de l’extrema dreta espanyola. Pensem a més que el brutal i inquietant atemptat contra Ernest Lluch passarà a la història com una de les coses més fosques d’aquesta organització, precisament perquè Lluch i Herrero de Miñón estaven plantejant solucions al tema basc a partir de l’anàlisi del segle XVIII a Catalunya.
A partir d’aquí passen dues coses. S’acaba la por. Els joves catalans -de fet tots els de 50 cap avall- no entenen que es pugui tenir por en política democràtica. En segon lloc s’acaba ETA.
Ja no hi ha obstacles al lliure exercici de la democràcia. I ara es diu que no és moment ja que hi ha una crisi econòmica. I es clar, els antifranquistes -els de 50 en amunt- ja hem perdut la paciència. Ens veiem a venir que ens morirem i no haurem pogut viure en un país on les coses se solucionen votant. Segurament aquesta és la raó que destacadíssims dirigents socialistes un cop han passat els seixanta s’han tornat tan sobiranistes. La paciència té un límit, que és l’horitzó de la mort.
Qui quedi al marge del dret a decidir quedarà definitivament fora del mapa polític català per sempre. No hi ha cap argument democràtic sobre el fet que els pobles no votin.