Sóc dels que no creu que déu existeixi, de fet m’és impossible pensar que existeix un ésser que fa que alguns nens i nenes es morin de càncer.

Tampoc sé si existeix el Gran Arquitecte de l’Univers, com diuen els maçons. Tenint en compte la poca confiança que tenim avui en els arquitectes, potser haurien de posar-se al dia i tenir el Gran Informàtic de l’Univers. L’arquitecte però és un professional que necessita les persones només perquè li paguin les factures i per a res més. De fet els emprenya que a les cases que ells fan la gent pretengui viure-hi.  El problema del Gran Informàtic de l’Univers és que genera un món  ple de virus, informàtics, biològics i sobretot mentals.

Tampoc puc assegurar del tot que no hi ha res, em sembla que no, però no n’estic massa segur. Sóc incapaç d’entendre l’electricitat, doncs molt menys de saber què va passar l’instant abans del Big Bang.

No tinc ni idea de què hi ha al més enllà, si és que hi ha alguna cosa. Si algun lector hi ha estat i m’ho vol explicar, no cal dir que em donarien el premi Pulitzer.

De tot plegat, només sé que en dubto, en canvi estic segur que Eric Hobsbawm és déu. I Josep Fontana el seu deixeble a la terra.

Aquest és l’escrit que vaig fer després d’assistir a l’emocionant conferencia que va fer Hobsbawm a Barcelona el novembre del 2007.

Dilluns va morir. Se’n va el que potser ha estat el millor referent intel·lectual d’esquerres dels darrers 50 anys,

Vaig a la lleixa de llibres de Hobsbawm i agafo el darrer llibre que he llegit d’ell “Cómo cambiar el mundo” un anàlisi lúcid i crític del marxisme de 1940 fins 2011. Em quedo però amb la idea del compromís amb la societat quan parla del necessari “partidisme legítim” de l’historiador en el llibre “Sobre la historia”.