Molt de tant en tant els països se situen en una cruïlla. Els historiadors no sabem ben bé per què es produeixen aquests moments. Hi ha persones que estan disposades sempre a pensar que hi ha qui manega els fils de les societats. Crec que els processos es donen a partir de fenòmens col·lectius i que els polítics bons son aquells que els saben interpretar i conduir per camins insegurs.
Quan tot semblava perdut, quan quasi tothom pensava en la possibilitat de la desaparició de la nació catalana, alguna gent fins i tot des de Santiago de Xile com Francesc Trabal ja avisava que “no morirem d’enyorança. No hi morirem perquè jurarem tornar-te la veu, Catalunya, tornar-te la vida”.
Mentrestant Pierre Vilar en aquells anys foscos de la dictadura, escriu el llibre Catalunya dins l’Espanya moderna que va posar les bases del frame nacional de l’esquerra catalana pels ?següents 60 anys, “Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria més inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme politicoeconòmic o Estat-nació”. El frame és desenvolupat pel seu millor deixeble Josep Fontana i protagonitzat als carrers i a les presons pel PSUC. Aquest eix central nacional de l’antifranquisme, passa per les aportacions de Francesc Candel i culmina amb el quatre punts de l’Assemblea de Catalunya i el retorn de la Generalitat de la II República. La idea que és català qui viu i treballa a Catalunya es deu a aquesta tradició d’esquerres, que posteriorment va ser assumida per tothom. Però no era una cosa ineluctable.
Les coses podrien haver anat d’una altra manera, la gent per por podia haver-se oblidat de tot. Hi va haver l’encert d’uns intel·lectuals que interaccionant amb la gent que lluitava van aconseguir “tornar-te la vida”. N’hem estar orgullosos.
No és cert que a la transició es fes tot malament o tot com una arcàdia. La correlació de forces no permetia altra cosa, que no és poc. Potser pensen això aquells que creuen que tots els catalans eren antifranquistes.
Ara vivim en una altra cruïlla, fa la sensació que molta, ?moltíssima gent està disposada al canvi. El que no tinc gaire clar és, tots aquests estan disposats a sacrificar carreres, feines, negocis, estatus social per la plenitud nacional, com ho van estar aquells que de debò van lluitar contra la dictadura? Crec que el canvi no és fàcil, si fos molt fàcil algú entre 1714 i el 2012 ja l’hauria fet. Estarem a l’alçada? Com ens jutjaran els catalans de l’any 2047?