Al meu entendre ni l’huracà Sandy és tan perillós, socialment, com la ignorància de què fan gala alguns dels dirigents polítics que porten les regnes de l’Estat, i del país…

A Europa, inclús als Estats Units, el liberalisme ha donat fruits socials importants. De fet va ser el liberalisme el que va iniciar polítiques de construcció del benestar de forma important. Es basa en la primacia de l’acció individual front la col·lectiva però es van promoure llibertats i drets civils que ara alguns volen negar.

Si bé el neoliberalisme es basa, precisament en la magnificació del liberalisme econòmic i en la llibertat, sense fissuress i sense flexibilitat, de mercat i la no intervenció en la macroeconomia el neocón que vol acabar amb molts dels drets establerts pel liberalisme és una paradoxa i una contradicció que dóna a entendre una certa debacle del sistema.

Les polítiques neoliberals sempre ho han estat en termes macroeconòmics i, com bé sabem, l’economia té ideologia i les retallades de drets socials que hem anat vivint en plena eclosió neoliberal ens poden haver semblat normals. Normals? De fet, el que hem viscut és una deriva del liberalisme econòmic cap a un neoconservadorisme social, és a dir, es renuncia al liberalisme social i polític unint liberalisme econòmic i ideologia conservadora.

A l’estat espanyol això encara ha ant més enllà de la mà de la ignorància que fan gala alguns dels nostres polítics:

Aquella ministra de Cultura que parlava de l’escriptora Sara Mago

Aquell alt càrrec que va dir que “les lleis, com les dones estaven per a violar-les”

Aquella ministra de Treball que va dir “La gente de organismos públicos que están en el paro también son personas”

Aquell ministre que parlava de “pequeños hilillos como de plastilina” en el desastre ecològic de major magnitud dels darrers anys

Aquella alcaldessa que afirmava “el credo político del PP es Grecia, Roma, el cristianismo y Europa”

Aquella ministra de Sanitat que afirmava de forma contundent “No es lo mismo una persona que no está enferma en su consumo de medicamentos que una persona que está enferma”

Aquell ministre d’hisenda que deia “pedir un impuesto a las grandes fortunas es demagogia fiscal”

o, finalment aquell president del Govern del Regne que es mostrava tendre tot dient: “al final, los seres humanos somos, sobre todo, personas, con alma y con sentimientos, y esto es muy bonito”

En el liberalisme sempre prevalia l’estat de dret, ara ni tan sols saben el que és. I són aquests neocons ibèrics (altrament coneguts com a neofranquistes) els que van desmuntant l’Estat del Benestar i retallant tots els drets civils que ens havien estat reconeguts. Costin o no diners, perquè la ideologia té forma, i tant que ella té!

Tweet