Hi ha qui pensa que el debat nacional és un pols entre dos jugadors, els qui volen un nou estat i els qui no el volen. Imaginem, però, que el país és més complicat que això i que podem identificar més jugadors. Imagimem que no es tracta d'un pols, sinó d'un combat de pressing-catch amb varis lluitadors que pugen i baixen del ring, lluitadors que s'alien de vegades i d'altres lluiten entre sí. En els propers dies, intentarem aplicar els conceptes de la teoria de jocs a les possibles solucions del debat nacional. Per aquest ordre, identificarem els actors, avaluarem les seves preferències i observarem com reaccionen davant de diferents escenaris. Això ens hauria de permetre definir una solució òptima i, també, un hipòtetic equilibri de Nash.

1. Naturalment, els factors de ponderació són el resultat de decisions subjectives. És fàcil modificar les proporcions i els pesos i obtenir resultats diferents. 
2. Malgrat els canvis que es poden realitzar, existiria sempre una coincidència: Estem davant d'una societat fragmentada en opcions diferents, de manera que cap de les sortides que trobem serà àmpliament satisfactòria. Fem el que fem, inevitablement una part molt gran de la societat se sentirà defraudada amb el resultat.
3. Sembla però bastant probable que la via federal tindria lleugerament més adeptes que la resta. I això és així per una raó òbvia: En una situació polaritzada, la via del mig sempre és un mal menor per a totes les parts.
4. De manera que si aquests càlculs fossin més o menys ajustats (amb un marge d'error inevitable), la via òptima seria la federal. No podem, però, plantejar el debat en aquests termes perquè no es donarà mai una situació en la que els ciutadans puguin decidir entre múltiples escenaris possibles.  

Per això, la solució del conflicte precisa de la irrupció de la teoria de jocs. En el proper post, veurem els efectes d'aquests equilibris davant de situacions diverses. Mentrestant, com sempre, els seus comentaris són molt benvinguts.