La desorientació de la gent d’esquerres és bestial. La veritat, però, és que les esquerres tenim un sentit tràgic de la vida molt exagerat i ens agrada molt més debatre sobre la nostra crisi que no plantejar anàlisis serenes de la situació. La idea que m’agradaria transmetre parteix d’un dubte. Potser no cal que la gent d’esquerres ens compliquem tant la vida. Si analitzem els neoliberals tampoc és que s’hagin lluït molt, ni que s’hagin esforçat massa a l’hora de plantejar-nos el seu model social, econòmic, polític i ideològic. Plantegen una mena de capitalisme com el que hi havia a inicis del segle XIX, jornades de 13 hores, nens i nenes treballant des dels 7 anys, sous de misèria, etc. Els neoliberals no són altra cosa que uns capitalistes d’inicis del segle XIX, una gent d’extrema dreta sense ànima, sense capacitat de sentir el dolor aliè. No és que caminin cap a una altra direcció, equivocada però una altra direcció; no, ens encaminen al desastre a tots.

L’esquerra que vagi a veure què deien les persones i organitzacions que resistien davant els inicis de la revolució industrial, un dels moment amb més inhumanitat de tots els temps. Potser que tornem al marxisme, com deia Barnasants -”Marx no ha mort, només estava de parranda”- i endavant! L’esquerra, les esquerres estan -estem- aquests dies fent-nos tota mena d’autocrítiques, és just i necessari. I potser una de les més fonamentals de cara al futur és que no tenim un model alternatiu i no tenim uns instruments (partits) a l’alçada de les necessitats col·lectives. Una possibilitat és que el nou relat no sigui una cosa molt nova, sinó la defensa d’allò que ja teníem amb unes dosis d’ecologisme, repartiment del treball i austeritat com a forma de vida. És a dir, un model mixt com deia Galbraith, on un 50% del PIB estigui en mans públiques, com als països escandinaus. Cal recuperar l’Europa segrestada pels lobbys de les multinacionals sense escrúpols, que hi han col·locat uns lacais que pretenen expulsar ni més ni menys a Grècia, el bressol de la idea europea. I caldrà, es clar, recuperar la democràcia. Calen representants del poble escollits en circumscripcions que permetin la fiscalització directa, on no hi hagi dubtes entre servir als qui et voten o servir al partit o als lobbys. Tot això amanit amb llistes de restes que permetin la completa proporcionalitat i on tots els vots valguin igual. En les eleccions municipals potser les llistes obertes acomplirien la mateixa funció. Calen limitacions de mandats en tots els nivells de la vida política: als partits i a les institucions. I per si tot plegat fos poca cosa, vivim un final d’etapa del règim del regne d’Espanya establert l’any 1977. Cal lluitar per tal que el futur sigui millor que el passat, no serà fàcil. O socialisme o barbàrie!