Periòdicament, Pilar Rahola es dedica a fustigar els seus propis fantasmes de joventut. Si no, no s’explica tanta mania a la gent d’esquerres… Aquest cop flagel·la els que no critiquem molt Hugo Chávez, ho troba “sorprenent” (10-3-13). Parlant de Chávez es refereix a Mussolini, a Pinochet, a Lenin i al gulag. Potser no cal passar-se tants pobles. Si el que es vol és criticar Hugo Chávez, es pot fer, és clar, raons n’hi ha, ara bé, no cal dir que “ha iniciat un procés messiànic i autoritari, amb destrucció sistemàtica de drets fonamentals”. O “no entenc la necessitat de lluitar per una figura com aquesta”.

Li ho intentaré explicar. El govern de Veneçuela els darrers 10 anys ha augmentat la despesa social un 60%. La pobresa s’ha reduït del 70% de l’any 1996 al 21% el 2010. El nivell de pobresa extrema ha passat del 40% al 7,3%. Abans hi havia 300.000 pensions, ara n’hi ha 2,1 milions. Tot el sistema educatiu des de les escoles bressol fins a la universitat són gratuïts. Un 72% de nens van a escoles bressol públiques. Fins i tot el conegut diari trotskista La Vanguardia ens dóna dues dades. La primera és que l’atur ha passat del 17% al 8%. La segona, la renda per càpita ha pujat de 6.000 a 10.000 euros. L’economia ha crescut un 4,3% anual de promig. El deute públic és del 45% del PIB, molt menor que la mitjana de la UE. Abans de Chávez, el 21 % de la població estava desnodrida, ara ningú. Han passat d’importar quasi tots els aliments, 90%, a només el 30%. La mortalitat infantil ha passat del 25 per 1.000, al 13 per 1.000. Hi havia 18 metges per 10.000 habitants i ara n’hi ha 58. Abans hi havia 5.081 clíniques i en 13 anys n’han construït 13.721. Això per no explicar que desenes de milers de persones han tornat a veure-hi gràcies als metges cubans. Es pot dir: “És que tenen petroli”. Ja, abans també en tenien i res dels seus beneficis arribaven a la gent de baix. Hi ha raons que fins i tot l’oposició accepta.
La gent d’esquerres veiem amb certa enveja com a Amèrica un grapat de països han fet una gran botifarra al FMI i han desenvolupat polítiques d’esquerres. Uns, Brasil, Uruguai i Xile, més moderades, i altres, més radicals: Veneçuela, Bolívia i Equador. I d’una forma o altra fan polítiques altament redistributives. Als de dalt, és clar, no els agrada.

Mentrestant, a Catalunya i Espanya anem fent cas de les polítiques del FMI, del BCE i demés cataus de neoliberals que ens estan conduint a la més absoluta de les misèries. Alguns fins i tot ho fan amb entusiasme, com el Sala Martín de fa uns anys o Mas Colell fins fa uns mesos.

Sra. Rahola, tan difícil és entendre que o bé es crea una esquerra amb sang a les venes o Catalunya, acomplint tots els manaments neoliberals, morirà d’asfíxia? Per últim, respondré amb una frase d’Albert Camus: “Si jo cregués que la veritat és de dretes, allí estaria”.