En els darrers quinze anys han vingut a Catalunya més d’un milió de persones, i amb elles tota mena de llengües, tradicions, costums, religions, maneres de pensar, de fer, gastronomies, etc. Davant de tots aquests fenòmens nous es va imposar la idea que cal respectar totes les “cultures”. Com més radicalment d’esquerres, més “respecte” a aquestes noves tradicions i costums. Això ha significat una enorme desorientació de les esquerres davant del xoc cultural i un relativisme benevolent que ho accepta i defensa tot. Al final es crea un doble llindar ètic, un per als d’aquí i un per als que han vingut de fora. Anem a veure no el que hem fet històricament amb els costums de fora, sinó amb els propis. Per exemple, quina consideració tenia la dona en la “cultura” catalana ancestral? Vegem-ne algunes mostres en el Costumari d’Edicions 62 realitzat per Anna Parés, en les dues primeres pàgines de l’apartat “dones” en tenim prou:

“1. A la dona i a la mula, vara dura;

2. Alzina i dona, de cent una bona;

3. A la dona i al ca, a l’una mà el bastó i a l’altra el pa”.

El mateix podríem dir d’un element tan nostrat com els “mals usos” de l’Edat Mitjana. És en part lògic que no vulguem recordar d’on venim. Com tots els pobles, tenim un passat galdós. I és llei de vida recordar només elements positius per poder caminar endavant; ara bé, ens va costar molt arribar a la Il·lustració. De fet, la major part de dies quan llegeixo el diari dubto que hi hàgim arribat. D’aquí ve que la gent de la Catalunya nord volguessin ser francesos. Ara és quan a la Catalunya nord hi ha qui comença a voler ser català. Lògic. Qui volia ser català amb tres guerres carlines o amb una dictadura feixista que durà 40 anys? Potser només el timbaler del bruc, un espècimen que de ben segur havia consumit bolets estranys.

Ara som menys catalans i més francesos, o holandesos o anglesos que abans, és a dir, deixem de ser el que érem per funcionar amb valors universals.
Si per cultures entenem les llengües, les músiques, les literatures, els balls o les gastronomies no hi ha perill, són elements que enriqueixen la cultura universal; ara bé, quan les cultures serveixen per atacar els drets humans llavors hi hem d’estar en contra. A més, qualsevol atac als drets humans que provingui d’un lloc exòtic, per molt inversemblant que pugui semblar, sempre el trobarem en un passat més o menys llunyà de casa nostra. O per què us penseu que encara tants catalans maltracten violentament les seves parelles? Per tant, a les persones que han arribat aquí els hem de dir que facin el mateix esforç que hem fet nosaltres amb la cultura catalana: anar eliminant tot allò que xoqui amb els drets humans.