Hi ha unicornis, dorados i utopies. Hi ha un Paradís, meigues i terceres vies. Aquest és un post sobre Lord Vordemort, "allò que no pot ser anomenat", ni tampoc preguntat, ni qüestionat, ni proposat. La tercera via és la vida del gat d'Schrödinger, que mor quan el mirem. O el contrari. Aquest és un post a favor d'una tercera pregunta que no existirà en un referèndum que no se celebrarà. Podem imaginar un post més inútil?.

L'enunciat és simple. Vull una tercera opció, perquè és altament probable que una part de la població hi estigui a favor, de manera que negar aquesta possibilitat silencia la seva veu. Si l'objectiu és el dret a decidir, si el que volem és transcriure una voluntat, no hauríem de recollir les voluntats diverses?. Fixem-nos que parlo del dret a votar una tercera via, no de la viabilitat, el sentit històric, l'oportunitat o las possibilitats d'una tercera via. No dic que la tercera via sigui la millor opció: Dic que la tercera via hauria de ser una de les opcions. 

M'agradaria rebatre alguns dels arguments contra una consulta de tres preguntes. Com sempre, estaré encantat de llegir els seus comentaris, dubtar amb ells i canviar d'opinió si els arguments en contra són sòlids. I si hi ha algun federalista a la sala, també pot sortir de l'armari. Anònimament, és clar.

És, potser, l'argument més pintoresc. D'entrada, l'article 92 de la CE no limita el número de preguntes, però és cert que la Llei orgànica 2/1980 només preveu dues opcions (sí o no), al seu article 16.2. Tenint en compte, però, que la consulta se saltaria com a mínim deu articles d'aquesta Llei, no crec que vingui d'un. Més encara si considerem la proposta de llei de consultes que està tramitant el Parlament de Catalunya. Aquesta proposta, aprovada de moment per la immensa majoria de la Cambra, admet la possibilitat de vàries preguntes. Per tant, segons el nostre Parlament sí és possible legalment que una consulta plantegi diverses opcions.

Aquest no és cap argument, sinó una adaptació del principi aristotèlic de tertium non datur. Les coses o són o no són. O A és B o A no és B. No hi ha una tercera opció. La filosofia porta segles qüestionant-se aquest principi lògic, des de l'antinomia Kantiana a la lògica trivalent de Lukasiewicz i Tarski o l'intuicionisme de Brouwer. Però no ens posem transcendents.

El sentit comú ens mostra que sovint les eleccions vitals no són entre un sí o un no. Ella està cansada de la seva parella, però sap que l'escenari no és només o em resigno o el deixo; hi ha una tercera via, que és tornar a recuperar les sensacions perdudes, una segona oportunitat. No hi ha cap oracle que anticipi l'èxit d'alguna d'aquestes opcions, però sabem que entre el cop de porta o els sopars silenciosos hi ha camins del mig que es poden explorar. O no. 

En política, el mainstream critica els mals de bipartidisme i proclama el valor dels accents i les minories. Portem més de deu anys alertant contra una política de dos i defensant una política plural. Per què una societat política cada vegada més diversa ha de reduir-se novament a la dicotomia del sí o el no?. Per què els portaveus contra el bipartidisme proposen una fórmula binària?. 

La història europea de les consultes populars té molts exemples de consultes múltiples. El referèndum nuclear de 1980 de Suècia plantejava tres opcions: sí, sí amb restriccions i no. Va guanyar el 'sí amb restriccions' per un marge molt petit, però el més rellevant de la consulta és la superació de la dicotomia 'O tanquem o continuem com sempre'. Una part de la població pensava que les nuclears no es podien tancar, però que era necessari fixar unes normativa molt estricta i una forta fiscalitat. De fet, això és el que van pensar la major part de la població, que no s'hauria pogut expresar amb un simple 'o sí o no'. 

Aquest argument és el més recurrent: Dos no es federen si un no vol i ells no volen. La major part de raonaments sobre aquest punt consideren que la història ha demostrat que la tercera via no té futur. Amb esperit de notari, fan un recompte de tots els esforços catalans i arriben a la conclusió que ja no és possible l'opció federal i, per tant, no es pot plantejar la pregunta.

És possible que el 1980 Suècia no pogués tancar les centrals nuclears. Tot i així, l'opció no nuclear va estar a punt de guanyar. Durant el debat, els partidaris de les opcions 1 i 2 intentarem demostrar que la via no nuclear era impossible, però no es va prohibir aquesta alternativa a priori. Els ciutadans tenen dret a equivocar-se. Qui ha de decidir si la via federal és possible o no són tots els ciutadans, no uns quants ciutadans. Una altra cosa és que durant el debat de la consulta, els independentistes i els unionistes s'esforcin en demostrar que aquesta és una via morta. Però prohibir que hi hagi una tercera opció, decidir unilateralment que aquesta via no és possible, deslegitima el procés. 

Jo no sé si la via anticapitalista de les CUP és o no viable. Amb els anys he perdut la noció del que és possible o el que no ho és. Uns poden pensar que el discurs forcadista és l'únic possible i d'altres que és una utopia inviable. Imaginem que abans de començar les votacions s'eliminés l'opció de les CUP perquè alguns han decidit que la seva proposta és inviable. Quina seria la nostra reacció?. Escolti: No és un tribunal a priori qui atorga la condició d'eligible a un partit; són les urnes les que a posteriori marquen l'agenda del país.

El meu argument és, per tant, el següent. Imaginem que hi ha una persona absolutament convençuda que la via federal és inútil, que és temps perdut. A aquesta persona li diria dues coses. La primera és que lluiti amb totes les seves forces per a què la via federal sigui una de les opcions de la consulta, pel principi aquell "no estic d'acord amb tu, però lluitaré per a què ho puguis defensar". I la segona, que s'esforci en demostrar durant el procés de deliberació de la campanya que aquesta és una via morta. Que lluiti contra els qui censuren el debat.

Jo no sé si hi ha federalistes o no, però com diu l'Oriol Junqueras, la millor manera de saber-ho és preguntant-ho. Si efectivament són tan pocs, no alterarà el resultat ni el procés. 

L'argument té una segona derivada. Aquesta és una tendència sobrevinguda, que no té ni adhesions ni tradicions. I em permeto discrepar. Deixant de banda el que pensen els partits i apartant del debat els resultats de les enquestes (perquè les enquestes les carrega el Diable), repassem la història més recent de les relacions Catalunya - Espanya. El primer Estatut es va aprovar amb un 88,16%, i vam viure 23 anys de peix al cove. El segon Estatut es va aprovar amb un 73,24%. Era l'any 2006, amb el PP i ERC fent campanya pel no. Fa set anys, tres quartes parts dels vots dels catalans afirmaven inequívocament el seu sí amb una proposta d'acord. D'acord, la sentència del TC ho canvià tot, però fa només set anys una versió light de la tercera via rebia les adhesions de tres cada quatre votants. 

Som el 2010. CiU obté una victòria històrica, amb la Catalunya optimista i la llum al final del túnel. El seu quadern de ruta es basa en una consulta pel pacte fiscal, un dels eixos centrals de la tercera via. D'acord. Després ve la gran manifestació de l'11 de setembre, el no de Rajoy i les eleccions del 25N. Però recordem-ho: Fa poc més d'un any, Mas es reunia amb Rajoy per a proposar una tercera via. Ha plogut molt en poc temps. Això és innegable. Alguns pensen, segurament amb raó, que la història recent demostra que no hi ha solució. El que no es pot defensar és que la tercera via acaba d'aparèixer tot just, com una mena de bolet de tardor, quan ningú no s'ho esperava. No podem esborrar la història recent d'aquest país i fer veure que la via del pacte només produïa vòmits, nàusees, vertigen i altres efectes secundaris. 

El carrer dóna legitimitat. No ser al carrer no la treu. No hi hagut manifestacions a favor de les places de minusvàlids, dels centres d'acollida o de la vacuna contra la tos ferina. I això no vol dir que les eliminin demà.

El contra-argument és simple. Guanya la majoria, com sempre. Si la independència obté un 39,7% i la segona opció un 39,5%, doncs independència. En una consulta, guanya l'opció més votada. Les interpretacions són lliures, gratuïtes i més aviat estèrils. 

Alguns argumenten que els federalistes només han de votar que no i després lluitar per una millor relació amb Espanya. He trobat l'argument contrari: Els federalistes han de votar que sí i després han de lluitar per a federar-se amb Espanya. Tots dos s'equivoquen, perquè un federalista no vol ni separar-se del tot ni continuar com fins ara. De vegades, les dicotomies no recullen totes les opcions i aquest és un clar exemple. 

Sóc partidari que la tercera via formi part de la consulta. Una opció que incorpori un nou finançament, el blindatge de les competències en llengua i cultura, la reforma de la Constitució i competències en promoció exterior. És possible que hi hagi una part significativa de la població favorable a aquesta opció, que és a mig camí entre mantenir-se com fins ara i trencar els lligams amb Espanya. I, per tant, si és cert que aquesta proposta seria defensada per una part de la població, negar a priori la possibilitat que l'ha puguin votar adultera el procés. 

Una part dels ciutadans no seran favorables a aquesta via. I una altra, pot mesurar que tot i que li agradaria aquesta opció, Espanya no l'acceptarà i, per tant, optarà per altres opcions. Votar vol dir escollir els móns desitjats, però també els móns possibles. Què passaria si una votació a favor de la via federal topés amb un no del Govern central?. No ho sé. Poden passar moltes coses i els escenaris possibles són a les nostres mans. 

Acceptar l'opció de la tercera via és, en primer lloc, una necessitat de radicalitat democràtica. Si el que volem no és que guanyi la nostra opció, sinó que guanyi l'opció que desitgen la majoria dels catalans, hem d'admetre totes les opcions que recullin la diversitat, la complexitat i els accents del país. Ho hem de fer perquè no podem iniciar un procés amb mordassas. L'opció de la tercera via és, en segon millor, una forma d'aconseguir una consulta amb un consens ampli, que és defensada per la majoria de l'arc parlamentari i que, per tant, admet que les llargues travessies sempre precisen de la major flota possible, no sigui que el primer tifó de les Açores s'emporti per sempre més l'horitzó.