El dret al transport és fonamental per a poder exercir la ciutadania. Mitjançant el metro, el bus, el Bicing i les Rodalies podem connectar les diferents parts del territori, permetint accedir a qualsevol punt. Podem anar al metge, a l’escolta, a la feina, a la platja o als equipaments d’oci de la ciutat.
Els governs de progrés de Barcelona sempre han estat conscients de la seva importància i han plantat cara per a aconseguir els recursos que han permès crear el sistema actual. A més d’ampliacions, com la de la Línia 5 entre Horta i Vall d’Hebron, es va posar en marxa el sistema de prèstec públic de bicicletes i es va concebre la xarxa ortogonal d’autobús.
LA PUJADA DE PREUS:
Una ciutat que aspira a tenir moltes centralitats i garantir els estàndards de qualitat de vida a tots els seus barris ha de poder assegurar un transport públic de qualitat i assequible.
Un dels indicadors que mesuren la cruesa de la crisi a Barcelona és la disminució del número de viatges que registra el sistema de transport públic. L’any passat, l’autobús i el metro van tenir 627 milions de viatges a escala metropolitana. És la primera xifra positiva després de dos anys a la baixa.
Tot i així, les pujades per a aquest any, molt per sobre de l’IPC -50 cèntims a la T-10, el títol més emprat, per exemple- posen de manifest una falta de coneixement de la realitat de les famílies de la ciutat. L’alcalde Xavier Trias -que abans es dedicava a criticar les pujades- ara assegura que són necessàries per a salvar el sistema. I al mateix temps estimula físicament l’utilització del cotxe privat.
LA MEVA PROPOSTA:
El dèficit del transport públic és un problema que necessita una acció més global i transversal. Però mentre es prenen aquestes decisions, la ciutat té la possibilitat de decretar una moratòria als nous preus i no donar l’esquena a les famílies en augment.
- La rentabilitat dels aparcaments del centre de la ciutat és important. Mostra d’això és que CiU i PP han acordat la privatització de la seva gestió, sota l’excusa de construir vivendes socials. Per a aquest últim objectiu ja hi ha recursos i pisos buits del banc dolent. Els guanys dels parkings es podrien invertir al desenvolupament d’un millor transport públic. El superàvit de l’explotació dels aparcaments en superfícies (AREA) és de més de 13M€ anuals.
- És necessari instar a la Generalitat de Catalunya a revertir la privatització de TABASA i a destinar part dels ingressos que genera, a finançar el transport públic i al foment de polítiques de mobilitat sostenible.
- L’ATM pot definir una nova estratègia tarifària per tal d’incrementar la demanda d’usuaris del transport públic aplicable a l’any 2014.
- És necessari trobar una nova fórmula de cobrament del Bicing, que fomenti el seu ús com una eina més de transport públic, no de passeig. Aquesta ha de ser parlada amb les associacions del món de la bici i els usuaris. Podria haver-hi bonificacions en sentit mar-muntanya, que permetessin cobrar menys per aquests viatges i millorar la gestió de la disponibilitat de bicicletes.
- La mobilitat és un dret de tots. L’Ajuntament ha de blindar la prestació de serveis especials per a les persones que els necessiten, tal i com recomana la Síndica.
- És necessari blindar el sistema de transport davant l’arribada de la T-Mobilitat, el nou sistema de cobrament que serà gestionant per un privat i suposarà un pressupost inicial de 72 milions d’euros. S’ha de garantir que els ens públics tindran accés a les dades de mobilitat, per a poder dissenyar millors polítiques, podran incidir als preus i aquest privat no acabarà controlant el sistema, cosa que ha passa a altres ciutats europees.
- La L9 és bàsica, no només per a arribar a l’Aeroport. És una infraestructura indispensable per a dinamitzar la Zona Franca i donar un millor transport als seus veïns. No es poden permetre més retards.
- La connexió dels tramvies aconseguiria augmentar el nombre de passatgers i permetria nous itineraris de mobilitat a la ciutat.
- És necessària una nova llei estatal de finançament del transport públic. Barcelona ha de liderar aquesta negociació per a assegurar que rebi tots els recursos que li corresponen i tenir un marge de previsibilitat per a poder possar-se en marxa.