PROPOSTA
L’objectiu és aconseguir una xarxa de wifi gratuït que doni servei a tots els ciutadans i ciutadanes. Per treballar en aquesta direcció proposo començar per: 

1. Multiplicar per quatre els punts (x4) de Barcelona Wifi. Passar dels 441 a més de 1700 punts, per garantir la cobertura en tot el territori de la ciutat.
2. Multiplicar per quatre la velocitat (x4) de connexió. Aconseguir una velocitat d’un Mega de connexió gràcies a un model de col•laboració públic-privat.

DIAGNÒSTIC

Ciutats com Nova York o Glasgow han arribat a convenis per començar a desplegar una xarxa d’accés wifi gratuït al centre de la ciutat. En el cas de la primera, aquesta aposta pel centre s’ha ampliat tímidament a altres zones de la ciutat.

Barcelona va ser pionera en el desplegament d’una xarxa Wifi per la ciutat, amb la diferència que la filosofia era donar accés al conjunt de la ciutat. Aquell projecte impulsat l’any 2009 pel darrer govern socialista, avui ja disposa de 441 per tota la ciutat, però encara no són suficients si l’objectiu del projecte és aconseguit una Barcelona on tots els ciutadans i ciutadanes estiguin connectats.

La connexió a Internet és a la societat actual el que l’accés a l’electricitat suposava en l’era industrial. Per això la connectivitat és una prioritat en el nostre model de ciutat. Volem que Barcelona ofereixi als seus ciutadans les mateixes oportunitats que les millors ciutats del mon i que això passi a TOTA la ciutat. Se que hi han condicionants legals, però també que hi han alternatives.

El “Mobile World Congress” ens ha reafirmat un cop més que el futur passa per la connectivitat, que les grans oportunitats de millora dels serveis públics i de la qualitat de vida dels ciutadans passen per disposar d’una excel•lent connexió a Internet.

QUÈ HA FET TRIAS?
El govern de la ciutat ha demostrat una manca d’estratègia de ciutat, ja que s’ha limitat a arribar a acords puntuals amb el Bus Turístic de la ciutat o amb els quioscos de la ciutat, sense tenir una proposta de desplegament que asseguri que el desplegament resulta en benefici del conjunt de la ciutat, i prioritzant aquelles zones on hi ha veïns i veïnes amb més problemes de connectivitat.

PROPOSTA

La meva proposta és la de donar un impuls definitiu a les Illes d’Equipaments com a símbol de la preocupació de l’Ajuntament de que els beneficis de viure a una ciutat com Barcelona arribin a tots els barris de la ciutat.

Les actuacions que caldria fer són:

• Acabar les inversions municipals en les illes d’equipaments petites o mitjanes (Guinardó, Cotxeres Borbó) que li corresponen per acabar l’espai públic, els habitatges i els equipaments de competència municipal.
• Pressionar a  la Generalitat perquè executi els equipaments de la seva competència en aquestes illes (CAPs, residències…).
• Seure’s a parlar amb la Generalitat per acordar la localització dels nous centre Obert i de Preventius que calen per desbloquejar el projecte de la Model, i fixar un calendari de fases d’inversions per tal de consolidar els usos i espais, a mida que vagin quedant disponibles.
• En àmbits més grans, com les Casernes de Sant Andreu cal invertir els 6-8M€ de la part municipal per tal de donar al projecte l’empenta necessària. És important fer-ho ràpid perquè es tracta d’un dels sectors que hauria de proveir de nou habitatge a la ciutat a curt termini, i exigir a la Generalitat que doni sortida a les prioritats dels veïns i veïnes, com és el CAP previst.
• Cal que s’impulsi un procés participatiu per tal de definir un projecte per la Llosa de la Vall d’Hebron, i cal impulsar-ne el Pla Urbanístic corresponent.

DIAGNOSI

Les illes d’equipaments tenen el seu origen en les operacions de compra de sòl per part de l’Ajuntament en entorns densos i consolidats com la fàbrica Fabra i Coats, l’antic Canòdrom, el polígon del Mercat del Guinardó; en els acords amb altres institucions, com ara les presons Model i Trinitat, les cotxeres de l’avinguda Borbó o les casernes de Sant Andreu; i també en les operacions de cessió gratuïta per compensació com Can Batlló.

Es tracta de peces de grans mides (habitualment entre 2ha i 10 ha) que els governs d’esquerres de la ciutat han omplert amb programes fonamentalment d’equipaments, estructurats al voltant d’algun espai públic. En casos concrets (si la mida ho permetia) els projectes es complementaven amb habitatge (bàsicament públic).

La crisi ha demostrat que aquestes inversions no eren “brindis al sol”, ja que els ciutadans i ciutadanes estan fent un ús intens dels equipaments que es van finalitzar abans de les retallades. El seu rol social està ajudant en part a mitigar els efectes de la crisi, excepte en el cas de la llosa Vall d’Hebron, i fonamentalment de la Model, on aquest efecte no es pot notar perquè ni tan sols s’han iniciat.

QUÈ HA FET TRIAS?

La inacció del govern municipal ha aturat el desenvolupament de les Illes d’Equipaments.

En algunes, com Cotxeres Borbó i el Mercat Guinardó, n’ha alentit el procés fent enfadar els veïns i veïnes; altres han servit perquè el sector privat fes negoci, com és el cas de Can Batlló; algunes han avançat lentament en la definició dels seus usos, com és la Fabra i Coats i el Canòdrom Meridiana; mentre a les Casernes de Sant Andreu l’avenç ha estat purament nominal; i en el de la Model el govern s’amaga darrera la Generalitat per tal de no donar sortida al projecte.

PROPOSTA

• Promoure que totes les compres d’imports inferiors a 3.000€ que es facin en els Districtes i les Empreses Municipals s’adquireixin en els comerços de proximitat.
• Aturar l’ampliació dels metres comercials de grans superfícies que el govern municipal vol impulsar a La Maquinista i a La Sagrera.

DIAGNÒSTIC

El comerç de la ciutat representa l’11% del nostre Producte Interior Brut, Segons l’Informe de Comerç a Barcelona de l’any 2011, el sector ocupava a 146.676 persones (90.873 minorista, 62%; i 55.803 majorista, 38%), que representava el 15% de la ocupació de la ciutat, i tenia un volum anual de 33.551M€.

La importància del comerç no és un tema merament econòmic, sinó que és un dels pilars sobre el que va créixer la ciutat moderna, al voltant del mercat, i la base de la personalitat de Barcelona. Una ciutat construïda a base de carrers que barregen els usos comercials amb els equipaments, les escoles, o els habitatges, enlloc de crear zones comercials o residencials aïllades.

Aquesta ciutat diversa és la que ens ha permès resistir millor a la crisi, i el comerç de proximitat que ens facilita la vida oferint-nos comprar un DVD al costat de casa també ajuda a construir la seguretat als nostres carrers i a cosir el teixit social dels barris. Un comerç amb bona salut permet tenir relacions laborals estables, millors salaris i ocupacions no precàries.

Al costat d’això, tenim un Ajuntament sanejat i que destina a contractes menors (compres de menys de 18.000€ per serveis, i de 50.000€ per obres) al voltant de 28M€ anuals, el que representa un 13’4% del total de la contractació total. Majoritàriament aquest volum es tracta de les obres que l’Ajuntament fa de manteniment de l’espai públic, però la quantitat demostra que la seva capacitat de compra directe és molt important.

QUÈ HA FET TRIAS?

Tot i el degoteig de notícies sobre els comerços que tanquen perquè no poden més, l’alcalde Trias ha seguit amb la seva política de pressió sobre els petits establiments promocionant el creixement de grans superfícies (20.000 m² addicionals de La Maquinista i els 34.000 m² de l’estació de La Sagrera), reaccionant tard als efectes que la nova LAU ha provocat en els lloguers dels establiments tradicionals, i amagant-se per no fer front al debat obert sobre la conveniència o no de crear zones turístiques amb horaris d’obertura diferenciats.

PROPOSTA

L’elecció directa de la Sindicatura de Greuges és la meva proposta per assegurar que la veu dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona es faci escoltar, mani qui mani, i donar més rellevància a aquesta figura.

Una institució és vital per garantir una bona qualitat democràtica a l’Ajuntament, ja que és l’encarregada de vetllar pels drets dels i les barcelonines. L’elecció directa pels ciutadans i un enfortiment de les seves competències canviarà la política de la ciutat tal i com ara la coneixem, i donarà més poder a les reivindicacions de la gent de Barcelona.

• L’advocat de la ciutadania serà escollit directament pels barcelonins i barcelonines per elecció directa. Els canvis normatius per fer-ho són mínims si els comparem amb els beneficis que suposaria: potenciar la iniciativa ciutadana i apropar aquesta institució a les persones residents a Barcelona.
• Participarà en els Plens de la ciutat, amb veu però sense vot i les seves iniciatives es debatran en els Plens.
• Reemplaçarà a l’alcalde o alcaldessa en cas de mort.
• A part de control i vigilància del bon govern de l’administració municipal tindrà un caràcter més propositiu en la confecció de programes i serveis públics que donin cobertura a les necessitats cíviques.
• Compaginarà la tasca de defensa dels drets i llibertats de la ciutadania amb accions concretes que ajuden a pal·liar les mancances o deficiències de les polítiques municipals.

D’ON SURT LA IDEA?

• Public Advocated de la Ciutat de Nova York.
• Queixes de la ciutadania els dies de campanya per les primàries.

DIAGNOSI

Segons la tercera onada del CEO de 2013, el 81% dels catalans creuen que els polítics no tenen en compte el que pensa la gent i el 84% dels enquestats està “poc o gens satisfet” amb el funcionament de la democràcia. En canvi, més del 50% creu que la gent del carrer pot influir en que fan els polítics.

Durant aquesta campanya de primàries, els ciutadans i ciutadanes m’han manifestat  tot sovint que davant la vulneració dels seus drets se senten perduts, sense saber on adreçar-se, i que la figura del Síndic/a de Greuges de Barcelona  no la veuen com a pròpia de la ciutat, alguns cops per manca de coneixement però d’altres per no confiar que sigui capaç de solucionar els seus conflictes.

QUÈ HA FET TRIAS?

En aquest tres anys el govern de la ciutat ha demostrat que no respecta la participació dels ciutadans. Els casos més coneguts són els de Glòries i els de la cobertura de Sants, però les notícies sobre la manca de participació no deixen d’aparèixer.

Un govern que no ha cregut mai en la participació, tal i com va deixar clar des d’un principi quan la Participació va deixar de ser una regidoria, per passar a mans d’un comissionat.

PROPOSTA

El desplegament d’una Xarxa d’Espais de Creació i Professionalització cultural que es cedirien, en règim de residència, a les companyies d’arts escèniques o grups musicals que presentin un projecte de professionalització avalat per Barcelona Activa.

 Aquesta xarxa es caracteritzaria per:

• Petits locals municipals, que s’habilitarien adequadament per assaig i exhibició
• La cessió es faria en condició de residència per un màxim de dos anys
• Es destinaria un pressupost anual suficient per la producció cultural i el manteniment del local
• Els residents es comprometrien a oferir exhibicions obertes, a preus públics, dels treballs que van desenvolupant
• Els projectes haurien de tenir propostes de com s’asseguraria la vinculació del projecte amb el barri i amb la promoció de la cultura

DIAGNÒSTIC

El Pla Estratègic de la Cultura de Barcelona de l’any 2006, explicava l’evolució de la cultura de la ciutat associant-la a les grans transformacions històriques que havia viscut.

Així, definia una primera etapa (entre el 1979 i el 1985) es va caracteritzar per la sortida de la clandestinitat de les expressions culturals i per les mancances d’equipaments. L’equipament de referència d’aquella etapa fou el centre cívic.

El creixement econòmic de la ciutat és la transformació que va caracteritzar el període entre 1986 i 1995, que permet la creació d’una xarxa de grans infraestructures nacionals.

I acaba caracteritzant el període que va de 1996 al 2004 com el de la transició a la ciutat del coneixement, que comporta un canvi en la consideració de la cultura com a element de cohesió social i motor de desenvolupament de la ciutat, la creació de l’Institut de Cultura de Barcelona, i la promoció del Pla Estratègic del Sector Cultural. Una època caracteritzada pel Pla de Biblioteques.

Si alguna cosa caracteritza el període actual és la crisi de 2008, i el gran debat és el de com assegurar la creació de la ciutat, els continguts culturals.

Per una banda, els equipaments de referència es troben amb dificultats econòmiques a causa de la caiguda en la despesa en cultura de les administracions estatal i catalana, la penalització a la cultura des del Govern del PP amb l’increment de l’IVA fins el 21%, i amb el retard de la Llei de Mecenatge que prometia compensar la caiguda de l’aportació pública.

Cal una defensa decidida d’aquests equipaments. L’aposta socialista per la excel·lència, que també significa millorar la qualitat de vida dels ciutadans, ha de reconèixer la importància d’investigar i representar la cultura amb institucions fortament dotades de recursos i coneixement, com passa a tot el món.

Hi ha un segon àmbit a tenir en compte, que són aquelles tendències i recerques que no poden sobreviure sota les condicions del mercat liberalitzat. Cal no oblidar els recursos necessaris per mantenir aquests sectors que aporten un alt valor pel progrés i el pluralisme cultural de la societat.

I finalment, hi ha el sector dels nous creadors i creadores, que tenen grans dificultats per fer el pas cap a la professionalització per la manca de recursos inicials. Un sector que expliquen que estan patint de la mancança d’espais on poder desenvolupar els seus projectes amb continuïtat i dels recursos necessaris per tirar endavant les primeres produccions.

QUÈ HA FET TRIAS?

L’Alcalde de Barcelona ha declarat en més d’una ocasió que la cultura és una aposta estratègica de la ciutat, però fins a dia d’avui no ha fet cap proposta estratègica de ciutat per donar oportunitats als creadors i creadores de la ciutat.

En gairebé 3 anys només ha aconseguit fer de Barcelona la capital de la Sardana, i s’ha dedicat a tapar els forats econòmics dels grans equipaments de ciutat després d’amenaçar amb haver de tancar durant uns mesos, donant una imatge pèssima d’un govern municipal que presentava orgullós un superàvit de 140M€ que decidia no gastar.

PROPOSTA

En primer lloc cal defensar l’impuls de l’estació de la Sagrera i del desenvolupament dels entorns. Aquesta peça és fonamental ja que tot el Pla Besòs se sustenta sobre la hipòtesi de l’arribada de l’Alta Velocitat i de la transformació que arrossegarà al sector nord de l’Àrea Metropolitana.

En paral·lel, cal impulsar un Pla Director Urbanístic del Besòs per coordinar actuacions en infraestructures, de regeneració urbana, de mesures ambientals i d’estratègia econòmica, que hauria de ser inclòs al POUM, la revisió del PGM que està en elaboració. El Pla Director ha de tenir en compte té tres eixos fonamentals: el social, l’econòmic i l’ambiental.

SOCIAL

Cal focalitzar l’atenció del Pla en els barris, i en la seva transformació física, com a motor de la millora social. Pràcticament tots els barris d’aquest ampli territori van rebre durant l’última dècada importants inversions públiques (gràcies a la Llei de barris). És per això que s’ha de garantir:

• L’execució de les inversions pendents  als barris de Maresme – Besòs, Trinitat, Bon Pastor, Torre Baró i Ciutat Meridiana.

ECONÒMIC

Per aprofitar l’oportunitat d’enfortir i ampliar els espais d’oportunitat per a les noves economies emergents lligades al coneixement, al medi ambient, o a les energies netes, i reforçar els actius ja existents en els camps de la cultura, el lleure i la salut cal que des de l’àmbit públic:

Cal que des de Barcelona s’actuï fonamentalment en el camp de les infraestructures:

• Adaptant a la lògica urbana els elements com les autopistes i els traçats ferroviaris que, en bona part, són responsables de la lectura fragmentada i poc unitària que encara tenen d’aquest territori els seus habitants.
• Millorant les connexions entre els barris, estructurant una xarxa de vies clara que faci més eficaç la mobilitat en aquest territori amb actuacions sobre els ponts.

AMBIENTAL

Des del punt de vista ambiental, el repte ara consisteix en reforçar el paper del riu com a eix vertebrador, tot articulant-lo amb les platges i les estribacions de Collserola i la Serralada de Marina, per esdevenir un veritable sistema ecològic d’abast metropolità. 

DIAGNOSI

Amb la previsió d’arribada del tren d’alta velocitat a La Sagrera els municipis situats a l’entorn del riu Besòs van impulsar l’any 2008 una reflexió conjunta sobre la transformació urbanística i econòmica d’aquest territori metropolità, que abasta els districtes de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí de Barcelona, així com els municipis de Badalona, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet i Montcada i Reixac. Un àmbit on viu gairebé 1 milió de persones, més del 10% de la població de Catalunya.

El Pla no és limita només al riu ni a les seves vores, sinó que abasta un espai d’uns 20 km2, que va de Montcada i Reixach fins a Sant Adrià. Es tracta d’un territori que comparteix la geografia que marca el riu, però també una història lligada a la indústria, l’habitatge obrer i les il·lusions de recuperar un riu que durant dècades ha estat una autèntica claveguera a cel obert.

Fruit d’aquesta voluntat de col·laboració, l’any 2011 es va presentar el Pla Besòs com un document de síntesi dels treballs realitzats, i com a full de ruta de les futures intervencions per enfortir aquesta nova centralitat metropolitana emergent. 

Per Barcelona el Pla Besòs simbolitza l’horitzó metropolità, el nord que vol aconseguir. Si el creixement de la ciutat es pot llegir a través de les torres de Barcelona: amb la torre de Martí l’Humà que simbolitza la ciutat antiga, les torres Mafre que expliquen la ciutat olímpica, i la Torre Telefónica que exemplifica l’encaixada de mans de l’avinguda burgesa amb la rambla treballadora en un nou espai tecnològic com és el 22@, les Tres Xemeneies han de simbolitzar la Barcelona Metropolitana que s’implica en el futur de les ciutats del seu entorn.

QUÈ HA FET TRIAS?

L’actual govern demostra que no té un projecte global de ciutat perquè sembla que per ells el Besòs no existeix. L’únic projecte que ha impulsat en aquests tres anys de govern ha estat una cursa de cavalls que va tenir lloc el juny de 2013.

Un nord de la ciutat que no els interessa gens ni mica, tot i que el Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament els va recordar l’any 2012 la importància estratègica d’un espai consensuat pels ajuntaments socialistes l’any 2011. Calia evitar que el Pla Besòs caigués en l’oblit.

PROPOSTES

A NIVELL INTERNACIONAL

Organitzar un Congrés Mundial del llibre electrònic, que serveixi com un fòrum internacional sobre el futur del llibre electrònic i la seva convivència amb el llibre tradicional, i situï la ciutat com un espai ideal per la instal·lació d’aquest tipus d’indústria cultural.

L’organització del Congrés hauria de generar sinergies amb una de les altres capitalitats de la ciutat, com és Mobil World Congress, per tal de reforçar la candidatura de la ciutat i perquè la celebració d’esdeveniments mundials generi nous filons d’ocupació a Barcelona.

Proposar Barcelona com a Capital Mundial del Llibre de la UNESCO 

A NIVELL DE CIUTAT

Crear un programa educatiu a les escoles que ensenyi i fomenti en els estudiants la creació de la llibreria personal. 

DIAGNÒSTIC

Barcelona ha estat tradicionalment la capital del llibre. Una capitalitat que s’ha construït gràcies al lideratge mundial del llibre iberoamericà, i que s’ha consolidat amb el lideratge mundial dels títols en català.

L’any 2007, el sector generava a Catalunya un valor afegit brut de 483,1 milions, i el volum de vendes del segment de l’edició era de 1.663M€, un 53,3% del total de les vendes de l’Estat. En aquell moment la indústria vivia un moment d’optimisme, ja que és consolidava com el sector cultural més madur a nivell estatal, arribant a situar-se en la quarta posició mundial, suposant el 43% del total del PIB cultural, i donant feina a més de 15.500 persones.

El món editorial no ha estat aliè a la crisi que es va iniciar l’any 2008, i des de llavors la caiguda del negoci editorial ha estat constant, caient la seva aportació sobre el PIB fins el 0,7% l’any 2012 (gairebé la meitat de 2008).

En aquest context, el foment de la lectura i de la compra de llibres és una de les prioritats, però ha aparegut una nova innovació del sector que podria ajudar a la revitalització del sector, el llibre electrònic. La indústria editorial ja publica un 22% dels títols en aquest nou format.

Tot i aquesta aposta, la pujada fins al 21% de l’IVA impulsada pel govern del PP no ha permès al sector reduir els preus respecte al llibre tradicional, fent aquests producte molt menys competitiu del que li correspondria. L’elevat preu dels llibres electrònics es podria veure com una de les causes de l’augment de la pirateria en aquest sector emergent.

Així doncs, avui en dia només el 3% de la producció a nivell estatal és digital. Una xifra equiparable al percentatge que té França, o que suposa més de la meitat del 5% que té Alemanya, però encara molt lluny del 20% que significa als EUA.

PROPOSTES CONCRETES

• Desenvolupar un Pla Estratègic de Seguretat Integral per donar seguretat a qualsevol barceloní i barcelonina.
• Un pla que dissenyi una política de seguretat a ttos i cadascun dels barris de a ciutat, posant en coordinació els diferents aspectes que tenen a veure amb la seguretat: policia, disseny de l’espai públic, serveis socials, i d’altres actuacions preventives.
• Recuperació de la policia de proximitat, assegurant un desplegament adequat a tots els barris de la ciutat perquè la gent se senti segura a casa i als carrers, i apropant els agents a la ciutadania per generar una relació de confiança.
• Canviar el discurs sobre seguretat. Defensar el discurs d’esquerres que es basa en un sistema de seguretat pública i integral, enfront del model privatitzador i únicament policial de la dreta.

DIAGNÒSTIC

Les polítiques de seguretat són part indestriable de l’Estat del Benestar. No podem limitar-nos a entendre la seguretat com una qüestió únicament d’ordre social quan es trenca la convivència normal per un fet delictiu, un desordre públic o un accident de trànsit. El concepte de seguretat s’ha d’entendre com el Dret a sentir-nos segurs en tots els estadis, llocs i moments de la vida. Per això cal que la seguretat s’entengui com un servei públic garantit per l’administració.
Una visió àmplia de la seguretat que no només reconeix la necessitat d’un model policial, sinó que també incorpora altres actuacions vitals per la seguretat dels barcelonins i barcelonines com són la incorporació de criteris de seguretat en el disseny de l’espai públic, o la prevenció que s’aconsegueix impulsant actuacions de convivència en els barris.
Enfront d’aquesta visió de la seguretat com a servei públic, tenim el model de la Dreta espanyola i catalana, que la veuen com un negoci. Per això PP i CiU acaben d’iniciar el procés de privatització de la Seguretat, aprovant la nova Llei de Seguretat Privada al Congrés dels Diputats.

Una seguretat privada que també volen portar a l’espai públic, tot i els importants riscos i desigualtats que se’n poden derivar pels ciutadans i ciutadanes davant d’agents privats amb una formació insuficient o amb uns recursos limitats. Sense parlar dels perills potencials pels cossos de seguretat en el cas d’haver de fer actuacions conjuntes amb el sector privat.
En aquest context, cal concebre la seguretat com a factor de llibertat i de progrés. Factor de llibertat perquè ha esdevingut una garantia de la protecció individual així com de les llibertats col·lectives, i de progrés perquè s’ha convertit en ingredient fonamental per a la millora de la qualitat de vida.

PROPOSTES

Crear una autoritat que coordini l’Aeroport, el Port i el Consorci de la Zona Franca. Model New York Port Authority.

Barcelona ha d’estar present en els processos de decisió sobre l’Aeroport de Barcelona, corregint immediatament l’actual actitud absentista.

Reclamar un impuls decidit al Comitè de Desenvolupament de Rutes Aèries.

Recuperar la força de Barcelona amb AENA i el Ministeri de Foment, recuperant la proactivitat i tenint propostes clares.

Liderar la coordinació metropolitana i les propostes del conjunt dels municipis, per tal que l’estratègia de l’aeroport tingui en compte les necessitats del conjunt de l’Àrea Metropolitana.

Acabar la L9 del Metro per conectar l’aeroport i garantir el transport públic dels treballadors i treballadores de l’aeroport. 

DIAGNOSI

El creixement de l’aeroport de Barcelona és una bona noticia per la ciutat. Segons les xifres oficials d’AENA, el Prat va rebre en un any un 6,4% més de passatgers que el febrer de 2013. El creixement persistent de Barcelona és una notícia positiva perquè significa que la ciutat segueix sent una referència mundial. Però no tot són bones noticies i perspectives.

L’Ajuntament disposi d’una estratègia de ciutat per gestionar correctament aquest èxit a nivell turístic, i recuperar la seva veu i capacitat de negociació per tal que la gent de la ciutat i els negocis també es beneficiïn d’aquesta situació.

Cal que Barcelona tingui una proposta i que exigeixi tenir presència allí on es prenen decisions que afecten a les seves oportunitats futures, com són la caiguda de la presència d’Iberia a Barcelona, aparentment tan irreversible, o la proposta de privatització d’AENA que demostra que des del Govern central no entén la gestió de l’aeroport en la seva dimensió pública.

Només si Barcelona es pren seriosament l’exigència de ser present en la gestió de l’aeroport tindrà l’oportunitat de fer del Prat un jaciment d’ocupació de qualitat, generar una més més gran complexitat d’activitats.

PROPOSTA

Bonificacions del 100% de les taxes i tributs municipals durant els dos primers anys de creació de PIMES i autònoms amb seu a Barcelona, com és el cas de la Taxa de Residus Urbans (TRU) o la de prestació de serveis urbanístics, o l’Impost de Vehicles de Tracció Mecànica (IVTM).

Recuperar l’accés al crèdit (microprèstecs) per PIMES i Autònoms impulsant una iniciativa público-privada desde Barcelona Activa amb altres institucions ja existents com l’Institut Català de Finances o Avalis.

Creació d’una finestreta única per facilitar les relacions entre les PIMES i Autònoms amb l’administració.

DIAGNOSI

El principal problema de les PIMESi dels Autònoms és l’accés al crèdit, que en els darrers cinc anys ha baixat més d’un 30%, per poder fer front a les despeses de funcionament.

Si a això hi afegim la pujada de cotitzacions i impostos, no resulta estrany que les dades d’autònoms del mes de gener de 2014 mostrin que en tan sols un mes 1.847 autònoms es va veure obligats a tancar els seus negocis a Catalunya, dels quals la província de Barcelona és la més afectada, amb 986 baixes.

Un altre problema que destaca el sector de les PIMES és el de l’agilització dels tràmits entre les empreses i l’administració, millorant la Finestreta Única per la resolució i seguiment de la tramitació administrativa.

QUÈ HA FET TRIAS?

El govern municipal ha fet tímides propostes de suport a les PIMES, basades principalment en un assessorament que no pas en trobar solucions als problemes perquè les PIMES i Autònoms vegin incrementats els seus recursos per poder afrontar els problemes de caixa del dia a dia.

PROPOSTES

REPRESENTATIVITAT

• Elaboració d’una llista electoral cremallera. Em comprometo a confeccionar una llista electoral per les eleccions municipals dels i les socialistes on hi hagi una alternança en les posicions entre homes i dones, amb l’objectiu de trencar la infrarepresentació que avui pateix la meitat de la població de la ciutat.

USOS DELS TEMPS I CONCILIACIÓ

Una bona política d’usos del temps ens ha de permetre caminar cap a una societat més igualitària entre homes i dones.

• Avançar capa  una “política de famílies” on es reconegui la diversitat familiar i que tingui per finalitat assegurar els drets dels infants
• Desplegament d’un servei públic universal i de qualitat que millorin l’atenció a la infància i a les persones dependents
• Canviar l’entorn laboral fent passos valents com adaptar els horaris de l’administració, arribant a acords amb les empreses.

OCUPACIÓ

L’Ajuntament ha de treballar per la plena incorporació de les dones al món laboral amb:

• Polítiques actives d’ocupació específiques: formació i acords amb empreses que compleixin la Llei d’Igualtat
• Suport les dones que treballen
• Polítiques actives de discriminació positiva dins de la mateixa administració municipal.

SALUT

• Enfortir el programes d’educació sexual per totes les edats, però en especial entre els i les adolescents, per: combatre els embarassos no desitjats, reduir les infeccions de transmissió sexual, incrementar la pràctica de relacions segures, incentivar la coresponsabilitat i la igualtat en les relacions afectives.
   
• Engegar campanyes d’informació adreçades a joves via Internet i correu ordinari sobre educació sexual, el compromís de l’Ajuntament amb l’exercici del dret a una sexualitat plena de les dones, i els serveis municipals existents.
   
• Reforçar i restablir, l’acord de l’Ajuntament amb les ASSIR (Unitats d’Atenció de Salut Sexual i Reproductiva) i les institucions mèdiques, farmacèutiques i psicològiques, per tal d’enfortir un circuit d’atenció per la planificació d’una salut sexual i reproductiva sana i segura,  amb acord al canvi de la Llei de l’Avortament.
   
• Crear, o reforçar de forma especialitzada els programes dels PIADs, un servei de suport legal i acompanyament a les dones que pugui abordar les situacions sorgides de l’embaràs no planificat o altres circumstàncies on s’hagi de protegir els drets de les dones a la lliure elecció.

La igualtat de gènere suposa aconseguir els mateixos drets i oportunitats entre homes i dones, assolint la igualtat per a tothom. Cap societat pot ser totalment lliure si una de les seves  meitats no ho és.

Mentre la meitat de la població mundial tingui privilegis per sobre de l’altra meitat, no haurem aconseguit la societat per la que em lluitat els i les socialistes.

Segons dades de l’EPA, el 42% de les dones té un salari inferior a 1.216€ enfront el 18% dels homes. Entre la població que cobra 3.255€ o més, els homes són el doble que les dones (un 13€ enfront el 6,7%). 

El risc de pobresa incideix en les dones un 43,5% front al d’homes que és d’un 39,8%, i aquesta incidència augmenta quan les dones tenen més de 65 anys.

QUÈ ES POT FER DES DE L’AJUNTAMENT?

En la lluita per la consecució de la igualtat de gènere les ciutats tenen un paper cabdal, perquè forma part de la seva història i perquè és l’administració més propera a les ciutadanes. No oblidem que les ciutats van sorgir, entre altres motius, com a espais de protecció on era possible l’exercici real dels drets. Tal com va dir Kant: “ l’aire de la ciutat ens farà ser lliures”.

La “Carta Europea per a la Igualtat d’homes i dones en la vida local” recull tot allò que des de l’àmbit local es pot fer per garantir la igualtat entre homes i dones com a dret fonamental.

Cal una mirada femenina a la ciutat, Barcelona només serà feliç si ho són les dues meitats.

LA MEVA PROPOSTA

 Cal recuperar el lideratge municipal:

• Impulsant una planificació metropolitana que redissenyi i adapti els polígons industrials de l’Àrea per millorar la competitivitat del conjunt.
• Planificant una millor coordinació dels motors econòmics de la ciutat (Zona Franca, Port, Aeroport, Sagrera)
• Aprofitar l’aposta europea per invertir en R+D en els sectors ja existents (automòbil, química, farmàcia i alimentació).
• Recuperar l’impuls de 22@ que el govern actual ha aturat.
• Impulsant la reconversió de sectors, com per exemple de la construcció a la rehabilitació (Pla de Rehabilitació de ciutat) o de l’automòbil al cotxe elèctric (buscnt implicació de les altres administracions per captar fins europeus del programa CARS 2020, i desplegant una xarxa de punts de càrrega elèctrica per la ciutat per convertir Barcelona en una ciutat de referència del cotxe elèctric).

DIAGNÒSTIC

Segons les dades de novembre de 2013, la demarcació barcelonina segueix sent capdavantera en exportacions a nivell de l’estat espanyol amb gairebé una cinquena part (el 19,4%) del total, que la indústria representa un 18’1% de l’estructura productiva de la Regió Metropolitana de Barcelona, i que suposa el 10,6% del VAB de Barcelona.  

La Comissió Europea veu en la indústria i en la inversió en R+D en aquest sector, una de les vies de creació d’ocupació de qualitat. Per això ha decidit destinar fons per la millora de la millora de la competitivitat en indústries com la de l’automòbil.

La competitivitat de les empreses depèn en gran mesura de la competitivitat de la regió en les que s’ubiquen, més que no pas en funció de les seves estratègies particulars o millores organitzatives. La competitivitat no ha de passar per la rebaixa dels salaris, sinó per la R+D i la millora de la competitivitat del territori metropolità.

Barcelona té les infraestructures necessàries per millorar la competitivitat del conjunt de l’Àrea. No podem ni hem de renunciar a la indústria malgrat la crisi i la nul·la política industrial de l’actual Govern (tenim com exemples d’això Alstom, sector motocicleta, Panrico).

PROPOSTA

La creació d’una Renda Garantida de Ciutadania que asseguri als ciutadans i ciutadanes que no poden pagar les despeses bàsiques pel seu manteniment vital (alimentació, habitatge, aigua, energia, transport i accés a l’educació) per tal d’evitar que caiguin en una situació d’exclusió crònica.

Una proposta que respon a la Barcelona solidària, que vol que tots els barcelonins i barcelonines puguin accedir a les oportunitats que comporta viure en una ciutat dinàmica i reconeguda al món. Barcelona ha d’avançar sense que ningú en quedi fora, perquè repartir els beneficis d’una ciutat global és un dret dels ciutadans, no un acte de caritat.

Aquest ajut, s’ha de gestionar a través de la Finestra Única Social que he proposat, una finestra d’atenció on el barceloní o barcelonina pugui informar-se, rebre assessorament, tramitar i fer seguiment de qualsevol tipus d’ajuda.

 Mentrestant, exigir al Govern de la Generalitat que compleixi amb les seves obligacions, aprovant una nova Llei sobre la Renda Mínima d’Inserció que revisi els supòsits d’accés, adaptant-los a les noves necessitats dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

DIAGNÒSTIC

Més de 450.000 barcelonins i barcelonines vivien en risc de pobresa o d’exclusió segons l’Enquesta de Condicions de Vida de 2011, un 28,11% del total de ciutadans i ciutadanes de la ciutat, segons l’IDESCAT. És imaginable que aquesta xifra haurà augmentat en els darrers 3 anys si tenim en compte que encara avui patim a Barcelona 20 desnonaments diaris, o que Barcelona va acabar el 2013 amb una taxa d’atur del 18,4% i s’han destruït un 1’2% de llocs de treball en un any. 

Davant d’aquesta situació, el govern català de Convergència ha decidit endurir els criteris per poder accedir a la Renda Mínima d’Inserció (coneguda com PIRMI), excloent del mateix a als treballadors pobres (Clica), limitant la renda a 5 anys mentre no sabem quina serà la durada d’una crisi que ja en porta 6, i canviant els barems de càlcul dels ingressos. Uns criteris basats en la ideologia i no en les necessitats dels ciutadans, considerant que qui passa per dificultats és perquè vol, i que a Barcelona ha suposat un increment en el nombre de sol·licituds denegades, de les 3.300 denegades el 2011 hem passat a les 5.000 a finals de 2013.

QUÈ HA FET TRIAS?

L’alcalde Trias ha volgut transmetre un missatge de preocupació, però la veritat és que gairebé 3 anys després de gestionar la crisi a la ciutat només ha presentat tímides mesures, més estètiques que reals:

• L’augment del pressupost social d’un 4% el mateix any 2013 que disposava d’1’4% més de pressupost i preveia tenir un superàvit de més de 50M€;
• La promesa incomplerta de reduir les llistes d’espera dels  serveis socials de 20 a 10 dies, que denuncia fins i tot el seu darrer soci municipal, el Partit Popular;
• Una inexistent política d’habitatge mentre a la ciutat hi ha 9.900 pisos buits en mans de promotores i entitats financeres;
• L’augment dels preus del transport públic que denunciava quan feia oposició;
•  I una filosofia assitencialista enlloc de la defensa dels drets bàsics.

DIAGNÒSTIC

La Carta de Drets i Deures de Barcelona reconeix que els ciutadans i ciutadanes tenen dret a una tramitació àgil de l’administració, a una informació de fàcil accés, completa i comprensible.
De fet Barcelona va ser pionera creant les Oficines d’Atenció Ciutadana, una finestreta única per gestionar els tràmits municipals.

Avui la crisi comporta la caiguda dels recursos de les llars i l’augment de les persones que viuen en una situació de perill d’exclusió per diverses causes. D’una banda perquè és tracta de persones que estan dins de la categoria de treballadores pobres, que tot i tenir feina estan sota el llindar de la pobresa i de l’altra perquè es tracta de persones aturades, i per tant amb menors ingressos o directament sense cap ingrés. La taxa d’atur de la ciutat ha crescut de forma dramàtica, amb més de 100.000 persones aturades Aquesta situació converteix a aquestes persones en víctimes dels deutes per habitatge, que ja han generat 8.370 execucions hipotecàries l’any 2012 a Barcelona; o de la pobresa energètica, dificultat o incapacitat de mantenir la llar amb unes condicions adequades de temperatura; entre d’altres. La situació és encara més complexa en aquells sectors altament vulnerables com ara infantesa, gent gran, les persones amb discapacitat o amb malalties cròniques.

QUÈ HA FET TRIAS?

D’una banda no ha defensat els interessos dels ciutadans i ciutadanes enfront de les retallades de la Generalitat de Catalunya en matèria de serveis socials, i per l’altra ha delegat en les entitats socials, principalment, les competències en matèria d’ajudes d’inclusió, enfocant-los com un servei de beneficència que l’ajuntament fa amb els barcelonins i barcelonines; i delegant el necessari lideratge municipal en el Tercer Sector.

La xarxa d’entitats socials de la nostra ciutat és molt extensa, diversificada i amb uns nivells de qualitat molt alts, convertint-se en un actiu notori per a la nostra ciutat. Però mai poden substituir els serveis públics. Hem de potenciar aquelles col·laboracions entre el sector públic i el tercer sector, de manera que assegurem la protecció dels drets dels barcelonins i barcelonines, al mateix temps que promocionem un sector que ha de crear una ocupació de qualitat.

Davant d’aquesta inacció del govern municipal, la realitat és que molts barcelonins i barcelonines se senten desemparats a l’hora d’informar-se i accedir als ajuts que els han de permetre superar els problemes quotidians. En un context de crisi econòmica, el que cal és empoderar i reforçar l’acompanyament a les persones, posant en valor què l’objectiu dels serveis socials és garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans i ciutadanes.

LA MEVA PROPOSTA

La meva proposta és desplegar una xarxa de Finestres Úniques Socials, com a mínim una per

Districte de la ciutat, on qualsevol barceloní o barcelonina podran:

• Obtenir una informació completa, detallada i transversal de tots els ajuts disponibles.
• Rebre assessorament sobre aquells ajuts que és susceptible de demanar
• Tramitar en el mateix punt el lliurament de la documentació necessària
• Adreçar-s’hi per fer seguiment de les seves sol·licituds

Aquests mesos he tingut l’oportunitat de parlar amb molts sectors professionals i persones vinculades a clubs esportius de la ciutat. I avui, en un dia i lloc tan emblemàtic com és el Museu Olímpic de Barcelona, he pogut compartir, en un diàleg amb el sector, reflexions i idees amb més profunditat, amb un públic plural, unit per una gran preocupació pel futur de l’esport de la nostra ciutat.

Amb aquesta experiència enriquidora he arribat a la conclusió que ara estem en un punt d’inflexió determinant en la política esportiva de Barcelona. La falta d’ambició del govern actual i la crisi econòmica poden tirar per terra un model esportiu que ens ha portat a ser una referència mundial en aquesta matèria i poden afectar a que els seus ciutadans continuïn tenint accés a una eina imprescindible per a gaudir d’una vida més saludable.

El model esportiu del qual avui disposem a la ciutat s’ha anat construint gràcies a l’aposta dels diferents governs progressistes i de l’ampli món de l’esport. Amb aquesta complicitat s’han pogut crear, abans i després dels Jocs Olímpics, les condicions per a l’acollida de grans esdeveniments mundials, la construcció d’unes instal·lacions esportives accessibles als ciutadans i la consolidació d’una cultura de pràctica de l’activitat física molt desenvolupada entre totes les edats.

Però per evitar que aquest model esportiu de Barcelona es quedi enrere, segons el meu parer, hauríem de:

• Redefinir amb les entitats esportives el nou model esportiu de la ciutat perquè, tot i la nova situació social generada per la crisi, puguem garantir l’accés a l’esport als ciutadans de totes les edats en condicions de qualitat i  amb una professionalitat adequada.
• Incrementar l’accés social de l’esport entre la població infantil, adolescent, juvenil i amb discapacitats impulsant un pla per districtes amb les federacions, les entitats i els clubs de la ciutat.
• Fer de la ciutat un escenari per a  la pràctica esportiva i l’activitat física, habilitant més espais urbans i naturals del nostre entorn.
• Aprofitar al màxim el potencial econòmic de l’esport. Acollir esdeveniments esportius, el major nombre possible de fires comercials i congressos del sector, donar suport als centres de recerca i emprenedoria esportiva.
• Recuperació de l’estratègia de la projecció internacional de Barcelona a través de l’esport i replantejament del projecte Barcelona-Pirineus, per acollir els Jocs Olímpics i Paralímpics d’Hivern.
• Potenciar l’Oficina Internacional de l’Esport per a captar esdeveniments de projecció internacionals.

• Creació de la certificació de qualitat “Barcelona Esport” per als equipaments públics i privats de la ciutat amb l’objectiu de garantir la qualitat, la professionalitat, la sostenibilitat i l’impacte social de la xarxa d’instal·lacions esportives.

Amb aquesta inversió en equips humans, econòmics i socials segur que aconseguirem que Barcelona segueixi generant a través de l’esport: educació, salut, lleure; convivència i cohesió social; atenció a les persones, i també impulsant l’economia local i projectant la ciutat en el món.

El dret al transport és fonamental per a poder exercir la ciutadania. Mitjançant el metro, el bus, el Bicing i les Rodalies podem connectar les diferents parts del territori, permetint accedir a qualsevol punt. Podem anar al metge, a l’escolta, a la feina, a la platja o als equipaments d’oci de la ciutat.

Els governs de progrés de Barcelona sempre han estat conscients de la seva importància i han plantat cara per a aconseguir els recursos que han permès crear el sistema actual. A més d’ampliacions, com la de la Línia 5 entre Horta i Vall d’Hebron, es va posar en marxa el sistema de prèstec públic de bicicletes i es va concebre la xarxa ortogonal d’autobús.

LA PUJADA DE PREUS:

Una ciutat que aspira a tenir moltes centralitats i garantir els estàndards de qualitat de vida a tots els seus barris ha de poder assegurar un transport públic de qualitat i assequible.

Un dels indicadors que mesuren la cruesa de la crisi a Barcelona és la disminució del número de viatges que registra el sistema de transport públic. L’any passat, l’autobús i el metro van tenir 627 milions de viatges a escala metropolitana. És la primera xifra positiva després de dos anys a la baixa.

Tot i així, les pujades per a aquest any, molt per sobre de l’IPC -50 cèntims a la T-10, el títol més emprat, per exemple- posen de manifest una falta de coneixement de la realitat de les famílies de la ciutat. L’alcalde Xavier Trias -que abans es dedicava a criticar les pujades- ara assegura que són necessàries per a salvar el sistema. I al mateix temps estimula físicament l’utilització del cotxe privat.

LA MEVA PROPOSTA: 

El dèficit del transport públic és un problema que necessita una acció més global i transversal. Però mentre es prenen aquestes decisions, la ciutat té la possibilitat de decretar una moratòria als nous preus i no donar l’esquena a les famílies en augment.

- La rentabilitat dels aparcaments del centre de la ciutat és important. Mostra d’això és que CiU i PP han acordat la privatització de la seva gestió, sota l’excusa de construir vivendes socials. Per a aquest últim objectiu ja hi ha recursos i pisos buits del banc dolent. Els guanys dels parkings es podrien invertir al desenvolupament d’un millor transport públic. El superàvit de l’explotació dels aparcaments en superfícies (AREA) és de més de 13M€ anuals.

- És necessari instar a la Generalitat de Catalunya a revertir la privatització de TABASA i a destinar part dels ingressos que genera, a finançar el transport públic i al foment de polítiques de mobilitat sostenible.

- L’ATM pot definir una nova estratègia tarifària per tal d’incrementar la demanda d’usuaris del transport públic aplicable a l’any 2014.

- És necessari trobar una nova fórmula de cobrament del Bicing, que fomenti el seu ús com una eina més de transport públic, no de passeig. Aquesta ha de ser parlada amb les associacions del món de la bici i els usuaris. Podria haver-hi bonificacions en sentit mar-muntanya, que permetessin cobrar menys per aquests viatges i millorar la gestió de la disponibilitat de bicicletes.

- La mobilitat és un dret de tots. L’Ajuntament ha de blindar la prestació de serveis especials per a les persones que els necessiten, tal i com recomana la Síndica.

- És necessari blindar el sistema de transport davant l’arribada de la T-Mobilitat, el nou sistema de cobrament que serà gestionant per un privat i suposarà un pressupost inicial de 72 milions d’euros. S’ha de garantir que els ens públics tindran accés a les dades de mobilitat, per a poder dissenyar millors polítiques, podran incidir als preus i aquest privat no acabarà controlant el sistema, cosa que ha passa a altres ciutats europees.

- La L9 és bàsica, no només per a arribar a l’Aeroport. És una infraestructura indispensable per a dinamitzar la Zona Franca i donar un millor transport als seus veïns. No es poden permetre més retards.

- La connexió dels tramvies aconseguiria augmentar el nombre de passatgers i permetria nous itineraris de mobilitat a la ciutat.

- És necessària una nova llei estatal de finançament del transport públic. Barcelona ha de liderar aquesta negociació per a assegurar que rebi tots els recursos que li corresponen i tenir un marge de previsibilitat per a poder possar-se en marxa.

DESTRUCCIÓ DE LLOCS DE TREBALL

Gràcies a la feina dels governs de progrés de la ciutat, Barcelona disposa d’una economia diversificada que ens ha permès resistir millor l’explosió de la bombolla immobiliària.

Però també hem vist com la caiguda del sector de la construcció ha comportat la destrucció de més de 24.500 llocs de treball entre 2008 i 2012 a Barcelona. Això equival al 25% dels aturats de la ciutat.

REHABILITACIÓ

Europa ha marcat com una de les línies de futur prioritàries, la del creixement sostenible, que implica el foment de les polítiques d’ocupació associades a activitats econòmiques que emetin menys contaminants i fomentin l’eficiència energètica. Espanya ha aprovat una llei de rehabilitació, en la que recull les recomanacions europees, i que veu en aquesta activitat econòmica la possibilitat de reconvertir el sector de la construcció cap a una activitat que, sense generar bombolla especulativa, permeti millorar la sostenibilitat del parc d’habitatges. En aquest sentit s’ha previst una aportació pressupostària de 2.421M€ pel període 2013-2016.

A això cal afegir que diversos estudis afirmen que per cada 1M€ invertits en rehabilitació es creen 18 llocs de treball directes, i que per cada 1€ d’inversió pública se’n generen 3€ d’inversió privada .

BARCELONA AVUI

A Barcelona el 72% dels habitatges de la ciutat són anteriors a 1970, quan la primera normativa sobre condicions tèrmiques dels edificis és de 1979.  Aquesta disfunció té conseqüències sobre les condicions de vida dels barcelonins i barcelonines (molts d’aquests edificis no disposen d’ascensor tot i estar habitats per gent gran), i sobre les factures que les famílies han de pagar mensualment (ja que la majoria dels habitatges no estan ben aïllats).

Però davant d’aquestes oportunitats per millorar les condicions de vida dels ciutadans i oferir-los oportunitats de trobar feina, el govern municipal segueix aturat. Tot i disposar d’una capacitat d’inversió de 413M€, la seva solució a les gairebé 108.000 persones aturades a Barcelona ha estat reduir a la meitat el pressupost de Barcelona Activa, instrument bàsic per a les polítiques actives d’ocupació, i el nombre d’ajuts a la rehabilitació (15M€ l’any 2011-7,5M€ l’any 2012). El govern de la ciutat ha decidit que el dret a l’habitatge i el dret al treball no són la seva prioritat.

LA MEVA PROPOSTA

Crec que Barcelona necessita un nou pacte entre tots els ciutadans, que prioritzi aquelles actuacions que defensen els seus drets, com ho són el Dret al Treball o el Dret a l’Habitatge. Una Barcelona on els beneficis de ser una ciutat de primer nivell es distribueixin entre tots, i serveixin per oferir més oportunitats al conjunt de barcelonins i barcelonines.

És per això que em presento per liderar un govern municipal que impulsi un Pla de Rehabilitació que inverteixi en les llars barcelonins fins a 1.000M€ en 4 anys (2015-2018).

Rehabilitació (800M€)

• 200M€ corresponents a les administracions públiques: 50M€ anuals (25M€ a càrrec de l’Ajuntament i 25M€ a càrrec de l’Estat).
• 600M€ d’inversió privada associada (1€ d’inversió pública incentiva 3€ d’inversió privada).

Ascensors (200M€)

• 50 M€ recuperant el Pla d’ascensors: 12,5M€ anuals (a càrrec de l’Ajuntament).
• 150M€ d’inversió privada associada (1€ d’inversió pública incentiva 3€ d’inversió privada).

* Segons diversos estudis, aquesta inversió impulsaria la creació de 18.000 llocs de treball directes (per cada 1M€ es preveu la creació de 18 llocs de treball).

M’agradaria que Barcelona tornés a ser la ciutat igualitària, oberta i creativa que s’unia per construir un futur millor per tothom. Una ciutat lluitadora i crítica que es va atrevir a fer-se un lloc al món.

I és per això que em molesta veure-la subordinada i privatitzada. Governada per aquells que l’estan deixant aturada, sense confiança en si mateixa ni direcció. Sense oportunitats.

M’ofereixo a liderar la construcció de la Barcelona dels drets. Una ciutat amb un nou acord amb els ciutadans on quedin fixades les obligacions de les seves institucions i on els barcelonins s’hi vegin representats. Un pacte subscrit pels barcelonins, que estiguin disposats a defensar-lo mani qui mani.

La confiança entre els representants i els ciutadans és essencial pel bon funcionament de la democràcia. Els polítics han de fer explícit el seu compromís amb un codi ètic que reculli els principis, valors, regles i models de conducta que es comprometen a seguir en les seves actuacions.

M’ofèn cada cop que la classe política trenca aquesta confiança que els ciutadans han depositat en ells. M’inquieta veure com les males pràctiques o la prepotència d’alguns polítics allunyen cada cop més la ciutadania de les institucions per les que van lluitar els meus avis.

Em presto a impulsar la redacció d’un Codi Ètic que reguli l’activitat dels que exerceixen la política a Barcelona, i a crear els mecanismes necessaris per tal que es compleixi rigorosament aquest contracte amb la ciutadania.

A Barcelona hi ha 88.000 habitatges buits (9.900 nous), que suposen l’11% del total d’habitatges de la ciutat. Els barcelonins ens demanen solucions ràpides per atendre a l’emergència d’avui, però també cal que pensem una nova política d’habitatge públic per la ciutat.

Em rebel·lo contra l’equip de govern que, tot i disposar dels instruments necessaris per demanar la cessió dels habitatges buits de la ciutat, es nega a utilitzar-los per posar a disposició dels barcelonins en règim de lloguer assequible.

La solució no pot ser vendre’ns el patrimoni de la ciutat per posar en funcionament 1000 pisos d’aquí a dos anys, com proposa l’Alcalde. A la ciutat hi ha promocions públiques d’habitatge de l’Incasòl i del Patronat Municipal de l’Habitatge sense inquilins, i pisos buits del SAREB (banc dolent).

M’ofereixo a fer que Barcelona lideri un canvi en la política d’habitatge d’aquesta ciutat, passant de la compra al lloguer. No és suficient respondre a l’emergència sinó que cal plantejar una propostes de futur per la ciutat.

Per això la meva proposta és triple:

UN GOVERN ÀGIL

Barcelona es mereix un equip de govern capaç de respondre amb contundència a les emergències. L’Alcalde ja fa tard demanant la cessió i posant en règim de lloguer assequible tots aquells pisos buits en mans dels ens públics (Incasòl i PHM) i del SAREB (banc dolent) que ara mateix estan buits a la ciutat.

NOUS INSTRUMENTS

Cal que Barcelona es doti d’un registre públic on hi consti el nombre de pisos buits de la ciutat, per tal d’exigir als operadors que els posin en lloguer assequible.

NOVES POLÍTIQUES

El vell model de promocions públiques d’habitatges per vendre, ja no respon a la realitat. Cal fer un canvi en les polítiques d’habitatge de la ciutat perquè l’objectiu sigui disposar d’un parc públic d’habitatge de lloguer assequible de qualitat. Cal que ens marquem com a fita posar-nos a l’alçada dels països del nord d’Europa en el mig termini.

El triomf a les urnes d’Ignazio Marí, el juny d’aquest any , va donar el bitllet de tornada a l’esquerra a l’Ajuntament de Roma , posant així fi al breu parèntesi conservador . El missatge de campanya ” No és política . És Roma ” , serveix d’inspiració als que creiem que el futur de Barcelona passa per un profund canvi en la forma de fer política que permeti formular un nou projecte per a la ciutat .

 Primàries Ciutadanes

Les primàries obertes suposen una primera resposta a la demanda d’una ciutadania fastiguejada i desencantada amb la política tradicional . Són el punt d’inflexió a partir del qual el socialisme democràtic a la nostra ciutat i el nostre país realitza la seva  particular ” devolució ” de la política a la ciutadania ; el poder de decidir el candidat o candidata a l’alcaldia . Suposa ampliar el compromís cívic i democràtic en una decisió fins ara monopolitzada pels partits polítics . Però també és dotar de contingut a una ciutadania de plena i , diguem-ho clarament , una forma de restituir la legitimitat perduda.És l’oportunitat que l’esquerra , amb un nou mètode , construeixi el nou relat , el nou projecte , basat en els valors i la personalitat pròpia que ha de recuperar la nostra ciutat .La convocatòria d’una primàries ciutadanes són ja un èxit en si mateix . Però aquest serà complert si aconseguim traslladar als ciutadans les textures , matisos i fortaleses d’un nou projecte de progrés per a Barcelona . Si tornem al PSC la capacitat de representar la diversitat de la ciutat , si tornem a recuperar la pluralitat com a valor i la participació democràtica com la via per a la definició d’una nova proposta , des de la suma de visions i vivències de la ciutat , d’orígens geogràfics , de llengües i cultures .La capital tornarà a ser un laboratori del futur polític , com ho va ser en etapes recents . El lloc on innovar i experimentar fórmules que poden obrir opcions que ara ni imaginem . La ciutats són l’expressió de la voluntat de conviure , s’hi respira l’aire de la llibertat . I la convivència i la llibertat , són un entorn immillorable per somiar el futur .Les primàries han de ser també una procés de suma per generar lideratges inclusius , col · laboratius , que fonamenti de nou la política en l’argumentació i el debat, que consideri la ciutadania en la seva dimensió plena . No serà difícil , perquè participar, construir, contribuir, cooperar , són signes distintius d’identitat dels barcelonins . Només cal veure el ric teixit associatiu de la ciutat , del qual molts procedim .

 Primàries per fer ciutat

Crec en unes primàries basades en el diàleg amb la ciutadania i en la proposta que , des de l’esquerra , contribueixin a la construcció d’un nou relat , d’un nou projecte , per a Barcelona .Davant d’una concepció de ciutat feta des de la improvisació , l’absència de projecte a llarg termini , que prioritza la marca sobre el model , que posa en venda l’espai compartit , que renuncia al lideratge del públic i delega en el mercat la definició de la ciutat . Davant d’un plantejament polític que nega la ciutat, que la supedita i menysté , hem de definir una proposta que cregui  en la ciutat , perquè és la que millor pot donar resposta als desafiaments d’un futur , on el vell model d’Estat amb les seves fronteres fracassa. Un projecte amb horitzó definit , perceptible , il · lusionant , que defineixi com reconstruir la solidaritat davant l’increment de les desigualtats . Que recuperi la idea de ciutat inclusiva , amb uns serveis públics forts i una ciutadania activa . Que doni resposta a un capitalisme fora de control que arrasa amb drets socials , el medi ambient , però també amenaça la fisonomia de la nostra ciutat , els seus usos i forma de vida , davant la inhibició dels qui ens governen . Una proposta que afirmi que avui la confiança en el futur vindrà de la connectivitat , i de la capacitat de l’economia urbana de generar oportunitats en forma d’ocupació i noves empreses . Un projecte on la creativitat sigui la base de l’economia del futur , de la cultura i , en conseqüència , de la nostra pròpia identitat com a ciutat .Construir un nou projecte en una ciutat democràtica , és fer-ho de forma compartida , responent als reptes i a les preguntes que es fan els ciutadans . Expressant també dubtes i esperances , de forma oberta i sincera . Les primàries s’entroncaran així amb les qualitats democràtiques de Barcelona, la seva capacitat de treball associatiu i en xarxa , d’innovació social i cooperació .

La democràcia a la ciutat pot ser , sens dubte , un motiu d’esperança en un món globalitzat on la lògica del mercat està guanyant la batalla a la ciutadania . Barcelona ja va combatre i va vèncer , fa més 30 anys , a la vella política , la vella economia, o al vell urbanisme . Ara tenim l’oportunitat de fer-ho de nou.

Article publicat a El Periodico 22-12-2013