Aquests mesos he tingut l’oportunitat de parlar amb molts sectors professionals i persones vinculades a clubs esportius de la ciutat. I avui, en un dia i lloc tan emblemàtic com és el Museu Olímpic de Barcelona, he pogut compartir, en un diàleg amb el sector, reflexions i idees amb més profunditat, amb un públic plural, unit per una gran preocupació pel futur de l’esport de la nostra ciutat.
Amb aquesta experiència enriquidora he arribat a la conclusió que ara estem en un punt d’inflexió determinant en la política esportiva de Barcelona. La falta d’ambició del govern actual i la crisi econòmica poden tirar per terra un model esportiu que ens ha portat a ser una referència mundial en aquesta matèria i poden afectar a que els seus ciutadans continuïn tenint accés a una eina imprescindible per a gaudir d’una vida més saludable.
El model esportiu del qual avui disposem a la ciutat s’ha anat construint gràcies a l’aposta dels diferents governs progressistes i de l’ampli món de l’esport. Amb aquesta complicitat s’han pogut crear, abans i després dels Jocs Olímpics, les condicions per a l’acollida de grans esdeveniments mundials, la construcció d’unes instal·lacions esportives accessibles als ciutadans i la consolidació d’una cultura de pràctica de l’activitat física molt desenvolupada entre totes les edats.
Però per evitar que aquest model esportiu de Barcelona es quedi enrere, segons el meu parer, hauríem de:
Amb aquesta inversió en equips humans, econòmics i socials segur que aconseguirem que Barcelona segueixi generant a través de l’esport: educació, salut, lleure; convivència i cohesió social; atenció a les persones, i també impulsant l’economia local i projectant la ciutat en el món.