Quan vaig aterrar per l’antifranquisme era un nano i Joan Moles ja era una autoritat a la ciutat. Si, en uns anys on les autoritats oficials eren les feixistes però els pobles necessiten sempre punts de referència i Joan Moles ja ho era. Sempre l’he vist amb una barbes llargues i blanques i amb una bonhomia indòmita. Moles ha estat moltes coses, però per a mi i per sobre de tot ha estat el gran president de les Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell de la transició.

El pare del Joan es va posar a treballar als set anys en un mas, era analfabet i per això sempre va voler que els seus fills aprenguessin al màxim. Joan Moles va viure una postguerra duríssima menjant “conillets”, unes herbes del camp bullides sense amaniment, temps això sí, de “en fila de dos” i de cantar “Cara al sol”. Joan Moles va començar a treballar als dotze anys al Mercat Central de Sabadell.

Moles, mentre documenta la brutalitat del franquisme des del punt de vista polític però també en la vida quotidiana, ens dibuixa el primíssim fil de la història entre aquella II República de la il•lusió, la modernitat i la cultura i aquell feixisme local brut, pobre i immoral. Documenta la part més fosca de Josep M. Marcet com a patró, millor dit “amo” de la seva empresa i el tracte brutal amb els seus treballadors molt lluny del que n’ha quedat en la ment de molts sabadellencs. Davant de tot plegat Moles s’hi revela. Alerta s’hi revela quan aquest acte de moralitat cívica és ni menys ni menys que una gran heroïcitat. No és una exageració, va ser detingut l’any 1964, intervenen en els “interrogatoris” Angel Ignacio Garcia Garcia, segurament un dels comissaris de policia més sanguinaris dels que van passar per la ciutat i el mateix Antonio Juan Creix potser el més salvatge torturador del franquisme (Molt ben retratat per Miguel Núñez (1920-2008) a La revolución y el deseo. Barcelona 2008. Ediciones Península i a Antoni Batista: “La carta. Historia de un comisario franquista”. Ed. Debate, Barcelona 2010).

Moles prové del catolicisme d’esquerres, format a la JOC del “veure, jutjar, actuar”, juntament amb Álvaro Garcia Trabanca. Temps aquells on un capellà Jose M. Canals rebia l’àlies de mossèn “Dinamita”. Un món d’idees sòlides i gent de pedra picada! Amb ell hi havia capellans com Joaquim Brustenga o Carles Casademont que encara avui batalla incansable a Can Rull. Després de passar per la USO, col•labora amb CCOO, participa en l’organització del moviment veïnal al barri de Gràcia i després a tota la ciutat, entra al PSUC i n’és escollit regidor l’any 1979. Posteriorment és militant d’IC i de l’Entesa.

Tota una generació, els joves antifranquistes de la darrera etapa del franquisme no li agrairem mai prou el que va fer. També li agrairem una cosa de la que segurament no en podia ser conscient. Per tots aquells joves d’aleshores, Moles era l’evidencia palpable que hi havia gent gran (ell però només tenia 40 anys) que eren demòcrates i després vam descobrir que també hi havia gent gran que fins i tot eren comunistes! Nosaltres teníem associat que la gent gran o era franquista, o ja li estava bé o havia de dissimular tant per la por que nosaltres no ho podíem saber. No li agrairem mai prou que fos ell, des de la FAVS qui sol•licités el permís, en nom de desenes d’organitzacions juvenils sota la direcció clandestina de la Joventut Comunista de Catalunya i la batuta d’Isidre Elies, de diversos actes compromesos com el “Festival de pobles d’Espanya” que al camp futbol de la Creu Alta va aplegar segurament a l’acte cívic-polític més important de la transició a la ciutat.

Hi ha persones que pregunten: “però lluitar serveix d’alguna cosa?”. Per respondre a aquesta pregunta només cal llegir el llibre de memòries editat per Esteve Deu Joan Moles Benet: records d’un sabadellenc compromès, publicat l’any 2011.

Joan Moles, gràcies per sempre.