Victòries de la transició (I)

Vaig a la presentació d’un llibre i un dels ponents que va cap als quaranta explica que la generació de la transició els va traslladar un sentiment profund de derrota dels que van protagonitzar la lluita antifranquista. No sé pas qui devia ser aquesta gent, m’ho imagino. Hi ha un tipus de militant d’esquerres que tot ho veu negre, que tot és obscur, que tot acaba malament, que tot és inútil. Crec sincerament que ser així no és de persona progressista sinó de persona que no estima la humanitat. O que necessita tractament especialitzat. Penso que la generació de l’antifranquisme ha explicat dues coses contradictòries. Uns han dit que la transició va ser la més genial del món i uns altres que va ser una derrota total.
Que no va ser la més genial del món, és força evident, més quan estem assistim al final d’aquest règim. Però que tot va ser una derrota tampoc és cert.
La tesi dels que diuen que la transició va ser una derrota i els que diuen que la transició la van fer el rei, Adolfo Suárez i Manuel Fraga, com explica la historiografia oficial simbolitzada amb Victoria Prego, abonen la mateixa idea: les classes populars no es van mobilitzar, ni en van ser protagonistes, ni van aconseguir al final res. Quina manera més bèstia que tenen alguna gent d’esquerres a animar els joves a mobilitzar-se!
El poble català es va mobilitzar molt en condicions molt adverses. El moviment obrer va fer vagues, moltes més hores de vagues que en els països on el dret de vaga era legal, es van patir detencions, tortures, presó, etc. Al final de la dictadura va ser sagnant, el Tribunal de Orden Público va fer, entre 1964 i 1976, 22.660 procediments amb 3.789 sentències on van processar a 8.900 persones que van afectar més de 50.000 persones, la major part molt joves.
Hi va haver moltes victòries, de fet si no sabem reconèixer les victòries del passat com reconeixerem les victòries del present i les del futur? A més si no se sap explicar que s’aconsegueixen victòries, el que es fa és paralitzar i dir que lluitar no serveix de res.
Les victòries són com la veritat, sempre són en minúscula i sempre són provisionals. A més podem sofrir derrotes i anar enrere com ens deia Walter Benjamin. Ara bé, hi ha el perill de quan estigueu assistint a una victòria no les sapiguem veure i celebrar. Com deia aquell, els drets no s’hereten, es conquereixen un cop i es defensen cada dia. I en el camí de les lluites es construeixen uns llaços de fraternitat que donen sentit a la vida.

Les meves victòries durant la transició (II)

Ara és de moda dir que la transició va ser una estafa, que no es va aconseguir res i que Franco va morir al llit. Que va ser una derrota. Crec sincerament que qui ho diu o no hi era, o no va fer res i es vol justificar a posteriori, o en fi, no en té ni idea. Jo en tinc una altra idea, aquí van els meus arguments.
Estàvem en un institut on la directora era feixista, vam pintar totes les parets, vam enganxar milers d’enganxines, vam fer moltes assemblees paralitzant les classes i fent vagues, moltes vagues. Va dimitir. Esperàvem que el professor de Formación del Espíritu Nacional sortís per la porta per tirar des de les finestres muntanyes d’octavetes. Ens vam fer amos de l’Institut, havíem creat un espai de llibertat. Teníem 16 anys.
El gener i maig de 1976 se celebren dos mítings de la JCC i del PSUC abans de la legalització de les organitzacions a Sabadell i a Terrassa, respectivament. Un esclat de llibertat i d’il·lusió. No ens ho podríem creure.
L’1 i 8 de febrer del 1976 dues manifestacions a Barcelona. Durant hores vam posar en escac al règim. Le Monde titulava la seva editorial: “Le défi catalan”.
Febrer de 1976, Vaga General a Sabadell. Les classes treballadores es fan seus els carrers i les places. Cau l’Ajuntament franquista.
11 de setembre de 1976 a Sant Boi. Mai havíem vist tanta gent junta fent política sense córrer. Érem molts més dels que ells volen i diuen, vam pensar.
El 23 d’octubre de 1977 torna a Barcelona el President Tarradellas i queda anul·lat el decret de derogació de l’estatut de 1932.
Al Congrés de Cultura Catalana es dissenya la reforma de l’assistència primària. Trigarà a implantar-se però són un fet, eren una utopia que ara retallen i ens mobilitzem en la seva defensa.
S’aconseguirà la universalització de la sanitat i de l’ensenyament públics. Un repte històric que es produeix als anys 80. En altres països del nostre entorn ho tenien des de feia moltes dècades. Els pobles i ciutats van canviar més en vuit o deu anys que ens els últims 40. Es van asfaltar carrers, es van fer voreres, es van plantar arbres, es van fer places i parcs, els rius van deixar de ser clavegueres a cel obert, les platges es van netejar. Si tot això us sembla poc, no hi ha res a dir. Si no sabem reconèixer les victòries estem dient que no val la pena lluitar. Ni abans ni ara. Jo crec que és l’única forma d’avançar. Això sí, mai arribem a la fi de la història. Sempre cal tenir una actitud militant.

Tenim un conflicte generacional (III)

Crec que efectivament hi ha també un conflicte generacional, però alerta, no sé per què jo he de defensar els de la meva generació i per què els joves han de defensar tota la seva generació. En la meva i en la d’ara, hi ha molta gent egoista que només es preocupa d’ell mateix. Crec més aviat que hi ha gent de diverses generacions que fan el que poden per canviar-lo i altres per empitjorar-lo.
Tot i això crec que efectivament estem davant d’un relleu generacional que és molt positiu. Fa molts anys els joves de la transició vam veure que es construïa un tap generacional, fenomen que havia vist per Catalunya però que després vaig descobrir que també es va produir a Madrid i a tot arreu. La nova generació que irromp a la societat té raó en criticar la falta de generositat d’una generació que als 70 anys encara es pregunta què vol fer quan sigui gran. Patètic. El tap va ser en tots els àmbits de la vida social i política al país.
Tenen raó els joves de queixar-se? És veritat que ha entrat el neoliberalisme atacant els joves des dels anys 80. La precarietat laboral va començar només afectant els joves. De fet aquest va ser el motiu principal de la vaga general de 1988 contra el govern de Felipe González. Ja ningú se’n recorda, però va ser el primer símptoma de la deriva neoliberal de la socialdemocràcia. La idea era que precaritzant el treball juvenil aquests deixarien d’estar a l’atur a canvi de tenir feines precàries. Ja en el seu moment molta gent deia que l’únic que s’aconseguiria era precaritzar el treball juvenil existent. A més també es deia que l’atur no anava lligat a reformes laborals sinó al cicle econòmic. Vist en la perspectiva que dóna el temps, tenien raó els que protestaven i no el govern del moment. Ningú recorda l’arrel dels mals que patim avui. La realitat és que la pèrdua de drets laborals primer dels joves i després de tothom l’únic que ha aconseguit és augmentar les rendes del capital i reduir brutalment les rendes del treball; el resultat, a més, és l’actual capitalisme de casino que patim avui i que ha conduit a una crisi que ha vingut per quedar-se amb nosaltres si ningú no canvia aquesta mena d’espiritisme econòmic que ens domina per tot arreu.
Els joves estan emprenyats amb raó. I si ens dediquem a analitzar les causes dels problemes i a proposar solucions? Hem de tornar a aconseguir drets laborals per als joves i donar més poder als sindicats per tal que en els propers anys les rendes del treball augmentin i les del capital es redueixin. Com es deia quan era jove, haurem de fer l’autocrítica a Felipe González, ell mai ho farà. Li ho prohibeix la seva religió.