Article publicat a Treball. 8 de desembre de 2017
Matí fred de dissabte. L’hivern s’escolava entre els carrers i les cases humils del barri del Congrés. A l’espai del Canòdrom ens trobàvem per compartir un acte de Catalunya en Comú Podem. Ada Colau, Gerardo Pisarello, Laia Ortiz, Janet Sanz i Gemma Tarafa rendien comptes de les polítiques del canvi a Barcelona. Una feinada impressionant en dos anys i mig, que demostra amb fets com es pot governar obeint la majoria, com es pot posar la política al servei de transformar la vida de la gent senzilla. Al final, Xavier Domènech recollia el repte de construir el somni també a Catalunya. El repte necessari d’ampliar l’autogovern; l’aposta d’una sobirania quotidiana carregada de continguts socials, plena d’escoles públiques, centres de salut, llars assequibles i dret al barri. Sobirania per fer fora el 3% i l’especulació, per revertir retallades i governar amb la ciutadania. Resulta una clau fonamental en l’actual escenari: Barcelona en Comú com a referent; Catalunya com a país municipalista; els Comuns com a projecte polític necessari, portador de canvis i d’anhels plurals. En un context difícil, constituïm esperança.
Vivim moments marcats per un conflicte polític encallat entre el full de ruta unilateralista i l’immobilisme repressiu de l’estat. I vivim també, recordem-ho, una conjuntura definida pel sorgiment d’una nova política enfront la crisi de règim i dels seus actors tradicionals; un canvi de temps que va esclatar amb força guanyadora a Barcelona a les municipals del 2015, i a Catalunya també a les dues últimes eleccions generals. Aquesta doble coordenada estructural -conflicte nacional bloquejat i nova política emergent- dota el relat i la pràctica del Comuns d’un sentit de fons; i valida de forma estratègica l’encert de la seva constitució com a nou subjecte polític. En l’eix nacional podem ser testimonis els propers dies de dos plantejaments polítics antagònics: d’una banda l’intent de donar continuïtat discursiva a la lògica unilateral; d’altra banda l’intent de restaurar el vell ordre constitucional. Expressen el conflicte però no el poden superar. Són més aviat dos miratges enfront la realitat d’un país complex que vol decidir de forma viable i en clau democràtica el seu futur col·lectiu. En l’eix social tornarem a presenciar potser un joc de menysteniments dels drets bàsics de la gent: com si res no fos possible sense independència; o com a simple recurs retòric als “problemes reals” mentre es consoliden injustícies generades per polítiques inhumanes. Són també miratges enfront la realitat d’un societat creuada per desigualtats vitals, que sap tanmateix que sí se puede.
I en aquesta cruïlla de miratges i realitats; de conflictes i voluntat majoritària de desbloqueig nacional i reconstrucció social, és on el projecte i la pràctica política dels Comuns cobren alhora un significat a curt i llarg termini. Sabem d’una banda que el 22 de desembre no s’obrirà la fase resolutiva del procés, però caldrà articular un escenari de desbloqueig, més enllà dels paràmetres d’empat infinit i d’impotències mútues que fins ara l’han definit. Les coordenades de la nova etapa hauran d’estar estretament vinculades a la recuperació de l’autogovern: fi del 155 i de la intervenció econòmica; i fi de la judicialització i de la lògica repressiva. Però vinculades també a treballar les bases de superació estratègica del conflicte: plurinacionalitat i exercici acordat del dret a decidir. En l’articulació d’actors que hauria de fer possible aquesta perspectiva, el lloc dels Comuns s’intueix central: per projecte propi i per capacitat de convocar cultures de reconciliació. L’equació política de la nova etapa, d’altra banda, no pot tornar a ajornar l’agenda social i ambiental. La crisi i l’austericidi han deixat a Catalunya un estat de benestar malmès, una geografia humana de desigualtats i riscos d’exclusió. El cicle de reactivació genera oportunitats, ens hi juguem posar les bases d’un país amb economies inclusives i processos de transició ecològica; amb drets bàsics per tothom i benestar comunitari. En aquesta dimensió, el compromís dels Comuns amb la prioritat de l’agenda social podria tenir un paper referencial: l’aportació sostinguda de propostes per cosir socialment Catalunya, perquè el principi d’un sol poble es traslladi a les condicions de vida de la gent.
Més enllà dels reptes en els dos eixos, de les articulacions d’actors per abordar-los, i del potencial de contribució de Catalunya en Comú Podem, existeix avui una realitat que suposa la base més sòlida dels Comuns i, d’altra banda, una de les apostes amb més sentit estructural: el municipalisme com a pràctica tangible del canvi, com a àmbit vertebrador del futur. Es tracta de situar la Catalunya de la proximitat, de la política quotidiana, com a esfera central en la construcció del país de les properes dècades. I és aquí on tornem al paisatge inicial d’aquest article: a les imatges de Barcelona, els seus barris i la seva gent; a la presència de Barcelona en Comú (Bcomú) com a subjecte reeixit que protagonitza –al costat del teixit ciutadà- les polítiques del canvi i les formes de fer política que també Catalunya necessita.
BComú va néixer des de la doble lògica de la novetat i la confluència. Novetat perquè una xarxa ciutadana feia una aposta inèdita per la política institucional, en un context de crisi de representació dels actors tradicionals; confluència perquè es configurava un espai de trobada amb ICV i altres forces sobre la base de valors, objectius i pràctiques compartides. I molt rellevant, no es tractava només d’irrompre, sinó de guanyar; no anava de resistència, sinó de connectar amb la majoria. Es va aconseguir. I el govern municipal ha estat fins avui una gran palanca de transformacions: les persones senzilles i els barris s’han situat en el centre de les polítiques; es van forjant cada dia justícies (social, de gènere, climàtica…) i sobiranies (energètica, alimentària, tecnològica…). Mai no s’havia transformat tant en tan poc temps, i amb voluntat de coproduir el dret a la ciutat, amb implicació col.lectiva. Hi ha límits i falta molt per fer; es cometen errors, i tant! com en qualsevol altre ordre de la vida. Però la construcció d’esperança està en marxa a Barcelona. Ho està de la mà d’una política nova, lluitadora i sensible, lligada a la quotidianitat, als problemes i anhels de la majoria. Mai s’havien desplegat amb tanta força els valors històrics i els objectius programàtics del PSUC i d’ICV a Barcelona.
No es tracta ara de transferir l’experiència de Barcelona a Catalunya. Però sí d’impregnar la política catalana de la gramàtica política de Bcomú, del nou municipalisme. Construir la república és guanyar justícies i sobiranies cada dia a cada poble i ciutat. És superar el joc poc responsable de l’èpica declarativa, i vèncer l’autoritarisme amb la força imparable de la democràcia de proximitat; d’una xarxa de pobles i ciutats on la política de transformació no s’inscriu en proclames, sinó en la vida quotidiana de la gent. Crec que Catalunya en Comú Podem està en condicions d’aportar molt en aquest sentit, i crec que tot això enllaça amb les millors tradicions de les esquerres transformadores del nostre país, antigues i més recents. Desitjo un molt bon resultat per l’excel·lent equip del Xavi Domènech, sabent que el 21 de desembre obrirà una etapa de llarg recorregut. I sabent també que l’haurem de caminar pas a pas; amb molt diàleg, sense cap renúncia.
Article publicat a CRÍTIC (27 de juliol de 2017)
Acaba el segon curs de l’actual mandat municipal. Fa poc més de dos anys, Ada Colau era investida alcaldessa de Barcelona. Uns dies abans Barcelona en Comú (Bcomú) havia guanyat les eleccions. Una candidatura ciutadana i de confluència articulada barri a barri, un espai d’innovació col.lectiva, aconseguia un ampli suport social i esdevenia la primera força a l’Ajuntament. No es tractava només d’irrompre; es tractava de guanyar per governar, per reconnectar les institucions al bé comú. Era un camí a ser explorat, però amb bases sòlides: hi havia molta gent senzilla amb vivències quotidianes de fraternitat, llargues trajectòries de compromís veïnal, les energies ciutadanes del 15M, un lideratge fort i reconegut, espais polítics organitzats amb voluntat de compartir pràctiques i objectius, en un temps nou cridat a superar esquemes del passat. La Barcelona solidària, que tantes vegades havia forjat canvis històrics, estava disposada a construir novament l’esperança. A recuperar el millor de la ciutat: la força de la seva gent comuna per intentar escriure un projecte de democràcia activa, de convivència entre persones diferents, de justícia urbana.
Canvi de context i el nou municipalisme internacionalista
Han passat només dos anys, ha estat però un temps intens on el ritme dels canvis, a escala global, s’ha accelerat. La vella política sembla esgotar les seves capacitats de processar les transformacions, s’aguditzen les dificultats d’intermediació dels actors tradicionals. La (no tan) nova austeritat tendeix a situar-nos, d’altra banda, en escenaris de despossessió ciutadana, de postdemocràcia. Tot això ha anat generant també respostes antiestablishment en múltiples direccions. Algunes s’inscriuen en lògiques d’involució: el mix d’autoritarisme polític, restauració moral i replegament nacionalista que, en dosis variables, observem en Trump, Le Pen o el Brèxit. D’altres combinen mainstreamsocioeconòmic, ruptura amb el sistema de partits i un relat d’optimisme adaptatiu: la fórmula Macron. En l’espai progressista es produeixen també dinàmiques disruptives. Van madurant expressions innovadores que sumen cultures polítiques diverses i creixen en clau electoral (els GroenLinks neerlandesos, la France Insoumise, l’esclat Corbyn, Podemos i les confluències). És en aquest espai, amb trets i aportacions pròpies, que el nou municipalisme internacional sorgeix com a fenomen polític, amb bases estructurals sòlides i potencial transformador.
Les bases estructurals del nou municipalisme cal cercar-les en la dimensió urbana del canvi d’època. El temps de la societat industrial va anar de la mà de l’espai dels estats. El tauler polític es transforma ara també en el seu vessant territorial, i dóna lloc a un joc de geometries líquides (parafrasejant Bauman), on es generen condicions inèdites d’enfortiment de les ciutats. La població urbana és ja majoritària al planeta (54,5%); i les bases del canvi d’època –quotidianitats complexes, economies i interaccions digitals, riscos ecològics, energies comunitàries…- situen l’esfera local com a peça clau de tot procés de construcció de justícia social i climàtica al segle XXI. Al llarg de l’elaboració de la Nova Agenda Urbana (adoptada a la cimera de Quito, 2016) va reaparèixer amb força la idea del dret a la ciutat (als 50 anys del droit à la ville de Lefebvre) entès com la dimensió urbana dels drets socials, culturals i econòmics : el retorn a l’esfera local de les conquestes col.lectives que la història recent havia desplaçat als estats. I entès també com a democràcia, com a aposta per posar la vida en mans de la gent: crear noves capacitats d’autogestió del comú, forjar sobiranies de proximitat (tecnològica, energètica, alimentària). És en aquest context de fons, que el nou municipalisme incorpora un potencial polític inèdit. Es referma com a proposta amb capacitat creixent de canalitzar lògiques d’ampliació democràtica, empoderament ciutadà i construcció del bé comú. La xarxa de ciutats-refugi (de Lampedusa a Malmö) desenvolupa programmes d’acollida i inclusió enfront als murs i les fronteres estatals. En una UE de majoria conservadora, ciutats centrals com Londres, París, Berlín o Grenoble són avui referència de convivència multicultural, gestió pública de l’aigua, control de lloguers i polítiques de transició ecològica. Als EEUU la xarxa de ciutats de drets humans (de Nova York a Seattle) converteix a aquestes en llocs de seguretat residencial enfront el racisme institucional de Trump. A Amèrica Llatina, en plena crisi dels projectes progressistes a escala nacional, s’activa un cicle de nou municipalisme amb candidatures ciutadanes guanyadores, pressupostos participatius i autogestió comunitària (Valparaiso, Rosario, Montevideo…). Sembla doncs que es van creant les condicions per teixir un espai d’alternativa, des de les ciutats i la política de proximitat, que convoqui a àmplies majories socials, i generi una praxi transformadora en el segle XXI.
En aquest nou escenari, Barcelona ha anat desenvolupant un paper rellevant: en destaquen l’aposta per les ciutats del canvi; el lideratge de xarxes europees i globals (acollida, justícia climàtica, Eurocities, CGLU); l’impuls d’espais com la trobada municipalista internacional de Ciutats sense por, on s’han teixit aprenentatges i vincles. Però Barcelona fa sobretot una aportació cabdal en relació a l’agenda de polítiques públiques,a la posada en marxa d’una praxi de govern que intenta respondre al conjunt d’aspiracions socials que van cristal.litzar aquell maig del 2015. Quin és el balanç un cop creuat l’equador del mandat?.
Les dimensions del canvi en l’agenda política a Barcelona
Fa poc més d’un any, en un article a CRÍTIC (amb David Cid), apuntàvem els eixos on es produïen dinàmiques de transformació. Avui aquestes dinàmiques poden llegir-se en clau d’un procés de canvi en l’agenda política de la ciutat: són nous relats, models i formes de governança; noves pautes –encara incipients- en l’estructura de poder. Les polítiques municipals que fixen avui el canvi d’agenda es poden resseguir al llarg de quatre dimensions.
1. En el camp econòmic, el govern municipal ha anat desplegant els instruments que permeten avançar cap a un model de lideratge públic, compromís amb l’ocupació, forta presència cooperativa, i vinculació del sector privat a estratègies de millora social i ambiental. S’han posat en marxa polítiques públiques d’incidència sobre l’estructura productiva, laboral i comercial de la ciutat: a) el pla d’impuls a l’economia social i solidària i el pla de transició a la sobirania tecnològica, com a apostes prioritàries cap a un model més equitatiu i comunitari, amb més capacitat de creació i apropiació col.laborativa de valor; b) l’estratègia per l’ocupació de Barcelona, com a aposta per retornar la lluita contra l’atur al centre de les prioritats municipals; i c) l’acord de regulació d’horaris comercials–amb reducció a la meitat d’obertura en festius- com a opció de defensa del comerç urbà. Cal esmentar per últim la nova governança del turisme per mitjà d’una eina clau, el PEUAT. El pla d’allotjaments turístics sitúa l’activitat sota regulació i control públic (amb àrees de decreixement) per tal de fer possible un encaix sostenible entre els barris i el turisme.
2. El govern municipal ha situat en el nucli de prioritats el rescat social, l’acció per la inclusió i la reconstrucció dels drets bàsics. La garantia de drets socials s’ha expressat en el triple eix de l’habitatge, l’educació i la salut. a) En el camp habitacional, l’estratègia de rescat (unitats d’acció contra desnonaments, cessió i mobilització de pisos buits) s’ha articulat a un salt qualitatiu de model: l’aprovació d’un pla d’habitatge que multiplica per quatre el nivell d’inversió i fa del lloguer social la prioritat màxima. b) En el camp educatiu, s’ha reactivat la política de construcció de centres públics (amb tres nous instituts-escola en barris vulnerables) i s’han revertit privatitzacions i retallades del 0-3: remunicipalització, 10 escoles bressol noves, recuperació de suports i tarifació social. c) Les polítiques de salut han prioritzat la lluita contra les desigualtats, focalitzant l’acció en els barris més fràgils; s’ha aprovat el primer pla de salut mental; i s’ha avançat en el model universal (desprivatització de serveis i abolició de la mútua de funcionaris). No podem oblidar l’articulació de les agendes LGTBI i feminista, que doten el conjunt de polítiques públiques de perspectiva de gènere, i de defensa de les llibertats sexual i afectiva com a bens comuns.
3. Des del 2015, el govern municipal afrontà el repte de construir l’agenda de l’habitabilitat sostenible: un nou urbanisme democràtic i de gènere per la recuperació de carrers i places; per la garantia d’habitatges assequibles i la defensa del dret al barri. I un nou ecologisme quotidià per protegir el clima i la qualitat de l’aire; per fer de l’aigua un dret bàsic i no una mercaderia. a) En la dimensió urbanística, val a destacar la posada en marxa del programa de superilles sobre la trama Cerdà, una aposta estructural per la redistribució democràtica de l’espai, per la vida i la ciutadania en comú. Cal cosiderar també el conjunt d’actuacions per construir el dret al barri enfront les dinàmiques de gentrificació: la prohibició de substituir usos residencials per turístics incorporada al PEUAT, i la defensa tenaç del bé comú enfront els pisos turístics irregulars. b) En la dimensió ambiental, el marc de transició ecològica s’ha vist impulsat i concretat per una decisió cabdal: la constitució de Barcelona Energia com a operadora pública municipal, una eina que permet lligar fonts renovables, producció de proximitat, sobirania i drets energètics. I si l’energia opera com a palanca principal de compromís pel clima, la mobilitat ho fa com a determinant clau de qualitat de l’aire. En aquest sentit el govern ha impulsat, d’una banda, un pla contra la contaminació amb mesures de restricció estructural a la circulació dels vehicles més contaminants; i d’altra banda una estratègia d’enfortiment de la mobilitat sostenible, on l’eix central és l’ampliació de la xarxa de carrils bici en 200 km.
4. L’economia del bé comú, els drets socials i l’ecologia urbana són grans dimensions d’agenda que no només impliquen noves polítiques, sinó també noves formes de produir-les: per empoderar la ciutadania i els barris, per aprofundir la democràcia i fer-la més oberta i transparent. L’articulació d’aquesta democràcia activa s’ha anat desenvolupant sobre dos eixos prioritaris. a) Un primer eix vinculat a la proximitat i la participació. Cal destacar aquí el Pla de Barris, un procés comunitari de millora urbana que aplega un conjunt d’accions en els 16 barris més vulnerables (àrees del Besòs, muntanya, Ciutat Vella i La Marina), amb 150 milions d’inversió i l’aposta per la implicació del teixit social en la coproducció de polítiques. D’altra banda, l’ampliació del model de gestió ciutadana: existeixen avui 35 equipaments amb gestió cívica i 18 espais amb projectes d’autogestió veïnal. I finalment Decidim Barcelona, una plataforma digital de participació que aplega ara 11 processos decisoris oberts a tothom: des de la transformació de la Meridiana al nou pla d’usos de Ciutat Vella, passant per la prova pilot de pressupostos participatius a l’Eixample. b)Un segon eix s’articula al voltant de la transparència i el compromís anticorrupció. L’any 2015 l’Ajuntament va crear l’Oficina per la Transparència i les Bones Pràctiques, i s’ha dotat el 2017 del primer Codi Ètic municipal de l’Estat Espanyol. La nova licitació a Glòries i la multa de 7m d’euros a FCC per irregularitats en la gestió de residus són indicadors clau d’una agenda anticorrupció de tolerància zero.
Un procés de canvis en un marc urbà de tensions i límits
Més enllà d’aquestes quatre dimensions, les quals intenten reflectir el procés d’articulació de la nova agenda política, el balanç de la primera meitat del mandat podria realitzar-se des de molts altres angles. No és l’objectiu d’aquest article. És però necessari apuntar certes reflexions que permeten ubicar l’acció de govern, les polítiques públiques, en un context més ampli que genera impactes i no és per tant obviable: un procés sota pressions i límits; amb dubtes i incerteses; un nou municipalisme en plena construcció.
Cal considerar, en primer lloc, la gestió difícil d’una aritmètica política fràgil. Mai abans s’havia governat Barcelona amb un equip tan reduït: 11 regidories sobre 41 (a 10 de la majoria). L’entrada del PSC al govern ara fa un any (4 regidories), resulta positiva però limitada. Bcomú no ha reeixit en l’aposta per configurar un executiu municipal de base més àmplia, sumant els espais progressistes que van votar la investidura d’Ada Colau. Són febleses polítiques que s’han fet notar: des d’haver d’aprovar el pressupost per qüestió de confiança; fins a les dificultats en projectes estratègics, com la connexió del tramvia per la Diagonal. En segon lloc, les polítiques del canvi avancen, però ho fan inscrites en una estructura de poders encara desigual. En l’actual esquema de globalització, les ciutats operen com a espais centrals d’aterratge del capital financer: actius urbans d’alta rendibilitat que acaben generant dinàmiques de bombolla (hipotecària, hotelera, comercial, de lloguers). Se suma a tot això una llei d’arrendaments a mida de la propietat immobiliària. En el camí, un rastre de gentrificació i expulsions. Hi ha, per tant, a dos anys del canvi un trajecte pendent: el que condueix a revertir l’entramat legal i les asimetries de poder que fan possible encara avui, en el tauler urbà de joc, el predomini de les plusvàlues per damunt del dret al barri; l’oligopòlic elèctric per sobre de la justícia climàtica; el lobby dels cotxes per sobre de la salut de la gent.
Finalment, també a la construcció d’hegemonia li queda camí a fer. És cert que l’estructura de percepcions i preferències de la ciutadania mostra avui una alta sintonia amb l’agenda municipal. Però ho és també que la majoria social no es tradueix de forma directa en hegemonia política de cicle llarg. Calen bases culturals per desplegar el nou projecte. No n’hi ha prou amb la palanca institucional; cal acció col.lectiva urbana que connecti amb espais amplis de ciutadania. I cal sobretot afrontar dues qüestions clau, dos reptes encara incipients, . 1) Avançar cap el municipalisme del comú: teixir un model d’aliança público-comunitària on enfortir drets i autogestió alhora; on convertir els serveis en bens comuns; on coproduir el dret a la ciutat. 2) Avançar amb més força cap a la doble escala de ciutat metropolitana i xarxa de barris: una metròpoli amb poder i legitimitat democràtica on reduir desigualtats i fer la transició ecològica (l’Agenda Besòs com a oportunitat); i uns barris on construir capacitats col.lectives de transformació quotidiana.
Dèiem fa un any –al final de l’article a CRÍTIC abans esmentat- que a Barcelona existien raons sòlides per l’esperança. Les condicions han anat madurant i l’agenda del canvi també. El nou municipalisme emergeix al món com a espai de reapropiació democràtica, i Barcelona n’és referent. Una fearless city que planta cara a les injustícies; on la solidaritat és la tendresa dels barris; on la vida es viu (una mica més) en comú, i la política se sembla (cada dia més) a la vida. Queda molt per fer, fragilitats a superar i obstacles a remoure, però el balanç de dos anys segueix proporcionant motius per l’esperança.
(Article publicat a El Crític. 12 de Gener del 2017)
Al 2016, en el terreny polític, han passat coses força imprevisibles i avui encara difícils d’explicar. Iniciem el 2017 amb la sensació que ens falten respostes i ens han canviat les preguntes. Intuïm que la política del futur serà diferent a la que hem conegut, diferent inclús a la que podíem imaginar. La rapidesa i la complexitat dels canvis, tanmateix, dificulten discernir les pautes vertebradores del nou escenari. Fa poc em deia un estudiant: “t’enrecordes quan el curs passat parlàvem a classe que era impensable que guanyés el brèxit, i impossible que ho fes Trump?”. Sí, semblava que no podia passar. Cap de les dues coses no encaixava bé en els nostres marcs de lectura de la realitat. Avui en canvi tenim el Regne Unit en procés d’activar el mecanisme de sortida de la UE; i el magnat agressiu, xenòfob i masclista és el president electe dels EEUU. Les sorpreses però no començaven ni molt menys aquí. A Catalunya, i en un sentit polític contrari als exemples anteriors, les onades mobilitzadores del 15M i del procés sobiranista havien alterat el tauler polític com mai des de la transició. El 2015 es constituïa, per primer cop, un Parlament de majoria independentista. La gramàtica del 15M, d’altra banda, es transferia a l’arena electoral i un conjunt de confluències, acabades de forjar, guanyaven les eleccions locals i es disposaven a governar les grans ciutats. Era previsible la potència cultural de la indignació i la seva expressió en majories sociopolítiques?. Difícil de respondre. S’ha anat generant un cert abisme entre claus interpretatives preexistents i dinàmiques col.lectives emergents. Cal bastir una nova capsa d’eines per entendre el que està passant. I per intentar incidir-hi: amb voluntat democràtica, d’empoderament i protagonisme ciutadà.
És un temps nou. I no el podem explicar ni transformar des de pautes i categories nascudes en un món que ja no existeix. Tot allò que ens feia reconeixible l’era de la modernitat industrial ha anat mutant. Ho ha fet en l’esfera dels itineraris vitals, dels vincles familiars i de l’estructura de les llars; en l’àmbit dels cicles de vida, dels processos d’emancipació i envelliment, i de les identitats de tota mena; en el camp tecnològic, cultural, i de la quotidianitat urbana ; en el format de les desigualtats, les vulnerabilitats i les exclusions. No podia ser que la política no acabés reflectint i expressant també aquestes mutacions. La política democràtica forjada en els paràmetres del segle XX sembla tenir avui molt afeblida la seva capacitat de processar el canvi d’època. El futur resta obert. I la gramàtica del temps nou no encaixa amb previsions rígides. Poden, però, dibuixar-se alguns elements. Hi ha un punt de partida: el canvi cap a la modernitat líquida (Bauman) -amb complexitats, incerteses i injustícies de nou tipus- impacta de forma irreversible l’esfera de la política. I ho fa en tots els seus vessants: institucions, governança, actors, ideologies, polítiques, codis mobilitzadors, relats, dimensió emocional. Davant d’aquest ventall d’impactes hauríem d’evitar lliscar cap el que Hirschman definia com les retòriques de la intransigència: la futilitat, el risc i la perversitat. No, el canvi d’època no és un encenall fugaç; tampoc porta inscrita a la pell cap mena de sentència demolidora dels avenços del passat. Cal dialogar amb les noves coordenades, explicitar valors, generar reptes, i construir capacitats i formes col.lectives d’abordar-los. Voldria posar l’accent en tres dimensions. Segur que deixo fora aspectes molt rellevants. Són, però, tres espais de transformació que em semblen clau per practicar una nova política democràtica, connectada a trajectòries d’emancipació, i inserida en les coordenades del canvi d’època.
1. La democràcia del comú. És força evident la crisi de la representació política clàssica: la que s’ha vehiculat durant molts anys per mitjà del vot a partits tradicionals, ancorats en identitats ideològiques, i competint sobre eixos de conflicte ben cristal.litzats. L’estratègia de l’austeritat ha aportat un vector de desapoderament ciutadà, de captura posdemocràtica de les decisions. Enfront a tot això, s’han anat desplegant respostes anti-establishment en múltiples direccions. La reconfiguració política avança, però presenta dilemes de fons. Apareixen d’una banda ‘solucions’ inscrites en lògiques d’involució democràtica: l’expressió tecnocràtica (confinament de la política en l’arena dels experts); la restauració conservadora (articulació d’autoritarisme polític amb reaccionarisme moral); i el replegament nacional (blindatge del sistema polític en relació a dinàmiques supraestatals). La troika, Trump i el brèxit poden ser exemples respectius, amb lògiques creuades i elements compartits. És possible erigir alternatives ?, és viable crear nous formats d’obertura institucional i empoderament ciutadà? És aquí on la política del comú pot configurar una proposta tangible d’aprofundiment democràtic. La democràcia del comú vol dir la construcció d’una esfera pública compartida: amb presència institucional i comunitària, amb aliances i processos de coproducció; vol dir polítiques que empoderin persones i col.lectius, i pràctiques socials que construeixin drets i ciutadania; vol dir omplir de lògica ciutadana les institucions, i carregar de força universalista les pràctiques cooperatives i d’innovació social. És un canvi de paradigma. On governar és articular el comú més que gestionar burocràcies; on el protagonisme popular passa més per construir que per resistir, més per crear que per protestar, en una dinàmica sostinguda d’empoderament i autonomia. Aquesta nova trama democràtica de codi obert implica, és clar, processos de canvi en els actors i en els seus resorts ideològics: canvis cap a nous subjectes polítics postpartit; cap a nous marcs de valors postideològics. La democràcia del comú seria una proposta en construcció permanent, que defuig tancaments conceptuals i punts d’arribada; però que té sentit només si opera en el dia a dia, si esdevé una veritable política de la quotidianitat.
2. La predistribució. La política de la quotidianitat s’hauria de fer tangible com a projecte de prosperitat compartida, de vides dignes. L’austeritat injusta, des del 2010, ha dinamitat el contracte social preexistent, ha menyspreat la fibra moral que l’havia teixit. Els seus agents intenten ara naturalitzar la nova geografia humana de les desigualtats. És possible en aquesta dimensió erigir també alternatives? Caldria una dinàmica de reconstrucció de drets, però no em sembla que sigui possible des de l’agenda i les formes de fer del vell estat de benestar; s’hauria de lligar la reconstrucció amb el canvi d’època, amb les noves bases socioculturals i ecològiques del segle XXI. El model fordista i keynesià de benestar va implicar un avenç civilitzatori, una forma històrica del comú, la implantació del socialisme en l’escola i la sanitat. És clau posar-ho en valor. Va resultar molt difícil, tanmateix, desafiar la lògica especulativa i contaminant de l’economia. L’agenda social va arrossegar problemes no resolts d’articulació de l’equitat amb les dimensions de diversitat i solidaritat horitzontal. I va cristal.litzar, sobretot, un model de redistribució poc orientat a crear condicions bàsiques d’autonomia; orientat a distribuir rendes més que poder. És aquí on la lògica de la predistribució, en tots els seus vessants, pot adquirir un paper central d’alternativa. Predistribució implica incidència col.lectiva en el model econòmic, en les fonts de creació de riquesa i de satisfacció primària de necessitats humanes. Hi ha predistribució amb economia del bé comú; amb ecosistemes cooperatius, amb cadenes de generació i apropiació col.lectiva de valor; amb teixits productius creadors de sociabilitat, amb formes ecològiques i col.laboratives de consum; amb el reconeixement i la dignitat de totes les feines. Es construeix predistribució, com a aposta de justícia social, quan s’enforteixen les polítiques que són palanca d’autonomia i empoderament: el treball, l’educació, l’habitatge, el dret a cuidar i a ser cuidat; quan la igualtat es forja també en les polítiques de reconeixement de les diferències (Nancy Fraser); quan les dimensions ecològica, de gènere i de proximitat escalen al nucli de l’agenda. La predistribució planteja finalment una proposta amb capacitat de sintetitzar model: la renda bàsica universal, com a eina de distribució primària i més equitativa de la riquesa, com a eina també d’autonomia personal i distribució social del poder. El model de benestar del segle XXI hauria d’avançar cap a lògiques i mecanismes predistributius, i fer-ho per mitjà de processos de coproducció de polítiques, d’una governança capaç d’anar assumint els valors de la democràcia del comú. Això necessàriament ens porta a reflexionar sobre les sobiranies de proximitat.
3. Les sobiranies de proximitat. El temps de la modernitat industrial va anar de la mà de l’espai dels estats. En l’àmbit estatal s’articulava la democràcia, les polítiques públiques i els processos de mobilització popular. Fa dècades que aquest esquema trontolla: la globalització ha anat desbordant per dalt, i la descentralització enforteix regions i municipis. Els estats han preservat, però, alts nivells de centralitat jurídica (sobirania legal) i simbòlica (marcs políticoculturals). El canvi d’època comporta nous desafiaments en el territori. El tauler polític es tensiona també en la seva dimensió espacial: lògiques globals més potents que mai, crisi del projecte europeu, replegament estatal, qüestió nacional, nova agenda urbana. La multiplicitat d’escales sembla irreversible, la resultant pel que fa a models de governança apareix oberta. En aquest marc de geografies polítiques incertes sorgeixen amb força dues idees. D’una banda, les bases socials del canvi d’època -quotidianitats complexes, discontinuitats vitals, demandes heterogènies, divisòries múltiples- creen condicions favorables per l’empoderament local, per l’enfortiment de l’agenda urbana i el municipalisme en xarxa. El dret a la ciutat i les sobiranies de proximitat, d’altra banda, esdevenen projectes clau per fer tangible la democràcia del comú i el model predistributiu. El dret a la ciutat és la dimensió urbana dels drets socials, econòmics i culturals. Fer-lo efectiu vol dir tornar a l’esfera local les conquestes col.lectives que la història recent va desplaçar als estats. El segle XXI anirà resituant polítiques i pràctiques de proximitat en el centre dels projectes emancipatoris: polítiques que enforteixin teixits econòmics urbans per generar prosperitat sense precarietat; polítiques socials i d’habitatge que portin dignitat humana i dret al barri a cada llar. Les sobiranies de proximitat esdevenen una de les claus de volta de l’empoderament ciutadà, en un context de pressions globals en sentit contrari. Impliquen l’aposta per tornar a posar la vida en mans de la gent; persones i comunitats bastint un present recuperat al mercat, un futur que ningú ha d’hipotecar ni escriure per nosaltres. Sobiranies de proximitat vol dir sobirania tecnològica, com a conjunt de pràctiques orientades al protagonisme col.lectiu i la democràcia digital, oberta i col.laborativa; vol dir sobirania energètica i mobilitat sostenible com a vectors de canvi cap a la justícia climàtica i la qualitat de l’aire ; vol dir sobirania alimentària i gestió pública de l’aigua com a palanques de canvi -de mercaderies a drets- pel que fa a necessitats bàsiques i quotidianes.
No crec casual que avui les expressions més potents d’una política democràtica per al canvi d’època tinguin lloc en l’esfera local: les ciutats del canvi a Catalunya i l’estat espanyol; les experiències de París, Londres, Nova York o Berlin. No pot ser anecdòtic que enfront l’auge autoritari a França, Regne Unit o EEUU, els exemples més clars d’una política del comú i de justícia social siguin les pràctiques i els equips d’Anne Hidalgo, Sadiq Khan o Bill de Blasio. No pot ser anecdòtic que Ada Colau i les polítiques de Barcelona en Comú s’hagin erigit, a la recent cimera de Nacions Unides, com a referents del nou municipalisme a escala global. Tot això és molt rellevant, i crec que ens diu moltes més coses del que pugui semblar.
Un apunt final. No oblido la dimensió de sobirania que expressa la demanda d’exercir el dret a decidir a Catalunya. La proposta de resolució ciutadana del conflicte -donar veu a la gent per mitjà d’un referèndum- s’insereix plenament en les coordenades que he anat desgranant. Em sembla que el procés guanya força si connecta amb el debat sobre model social, si ho fa en termes d’empoderament i democràcia, més que d’identitat. I que l’opció per la independència guanya força si implica un projecte de decisió lliure de les interdependències, situant aquestes –en ple context de canvi d’època- en l’àmbit europeu. En síntesi, l’articulació del comú, de polítiques predistributives, del dret a la ciutat i de totes les sobiranies pot donar lloc a un horitzó d’esperança; a la possibilitat de fer del canvi d’època una nova oportunitat d’avenç democràtic, de situar quotidianament la política i la vida en mans de la gent.
This presentation will be dealing with the empowerment of local institutions within a complex context of multilevel governance. The strengthening of cities will lead us to consider a new transformative municipalism. The transition from classic government to relational forms of governance paves the way to consider both emerging multilevel networks and models of citizen involvement at local level. The case of Barcelona today will be shown as an example of boths trends: initiatives of community engagement in urban policymaking, and local-global action at European and international level.
1. Strategic local policy regimes Within the golden age of the keynesian welfare state (KWS) (1945-1975), two main models of local government were shaped in western Europe. In the Atlantic fringe (from Sweden to Ireland) cities became the executive arms of the major KWS policies, but without any relevant political autonomy. In the central and southern countries, local authorities were provided with community-building and decisionmaking powers, but they remained –with very limited budgets- at the margin of the main urban and social policy areas.
Over the recent years, these traditional patterns have shifted along two lines. As a common trend, local governments strengthened in both political autonomy and public expenditure levels. All of them have played expanded and more strategic roles in the various paths of urban and KWS restructuring. But this trend has taken place within a simultaneous process of diversification: different local policy regimes can be identified today. Using the worlds of welfare typology (Pierson, Castles, 2007)[1], table 1 shows their principal features on underlying values, policy agendas and management models.
Table 1. Local regimes in Europe: values, agendas and governance
2. EU multilevel governance networks Multilevel tension within the process of building policy powers has been a constituent element of European politics. On the one hand the logic of diversity, embedded in different institutional levels and agendas, made the creation of a single EU policymaking state very difficult. On the other hand the logic of European integration, developed on the basis of the traditional model of multi-sectoral policy harmonization, made difficult as well the emergence of new, local policy powers.
However, over the last decades, an innovative view of the subsidiarity principle has opened the way to a scenario of local empowerment within a multilevel governance model, where strategic europeanization of policies not only exclude but even foster the role of cities and municipal networks at every policy field, from urban to social inclusion strategies, from environmental to local economic development.
Table 2. Policymaking systems: level and model of EU Integration
In other words, the traditional models of funcional or dual federalism, where local government was pushed to implementation roles or to a marginal agenda are now being replaced by a relational policymaking federalism. A multilevel governance based on policy networks with interdependencies and shared powers, and with expanded and strategic urban agendas. A model which, crucially, does not accept stable and rigid legal frames of powers allocation, but needs to be managed on the grounds of deliberation, learning and open political negotiation.
Table 3. Emerging multilevel governance networks |
| Intergovernmental Relations | |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
3. Better and fairer cities through people policymaking networks It is assumed so far that different local regimes have emerged recently in Europe, with expanded agendas and playing strategic roles. Moreover, cities are today working within a relational and open policymaking federalism which brings multilevel networks at the heart of a changing European governance. In this context, the city of Barcelona shows some features that can be useful to illustrate these assumptions.
Barcelona may be consider a case of latin-mediterranian city and its local policy regime. It is, on the one side, a densely populated place, where the urban functional, cultural and social class mix is quite well preserved across the neighbourhoods. Beyond this, there is a high density of social ties and networks which give communities a sense of identity, and strong patterns of urban space commoning. It is not, of course, the entire reality. Barcelona is as well a city which receives every year 20 million tourists, and is perceive by global finantial agents as a platform of high profit for property investment. Both things have great impacts: they tend to erode the urban mix, make housing very expensive, and generate gentrification processes. On that basis, how does local government manage to reinforce an urban regime based on citizenship-building values, and to face the risks which may undermine them ?
The new urban agenda establishes the right to the city at the heart of the local regime, which is built through a set of common good policies on the housing, environmental, social and economic dimensions. But is crucial that those policies are to be deliver by a governance system of open policy networks which enable the involvement of residents, communities and their organizations. The challenge is then making policies work not only for citizens but bycitizens. This option might be seen as a complex and even inefficient way to reach policy outputs. But there are at least three type of arguments which support the approach. Firstly, an argument of values: people participation in policy networks as a means to deepen democracy; secondly an argument of power: to make effective the right to the city a more democratic power structure is needed, a new balance of power relations that transfers influence from corporate actors to the people; and third, an argument of knowledge and complexity, as we are living in cities of increasing social diversity and shared knowledge, and therefore nobody is able to grasp enough experience or expertise to ensure good policy outputs. Good governance becomes, instead, a set of social learning processes. In summary, citizen involvement in the urban governance arena as a way to deliver more sensible and fairer policies.
Table 4. Policymaking: levels of social and knowledge diversity
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
operative experimentation |
Social learning processes |
Which are the real ways to put in practice citizen involvement in urban policymaking? Based on the Barcelona experience, 6 strategies can be listed as governance proposals to empower residents, communities and social organizations.
Empowering by networks of policy coproduction - Coproduction of urban policies. Coproduction is policymaking in common. It is a step beyond a traditional stakeholder approach to policy networks, and beyond conventional citizen participation. The starting point is that the public is wider than the institutional, it becomes a shared space where partnerships between local state, citizens and community agents may provide new grounds for policymaking. Coproduction may involve a process of participatory budgeting, whereby people codecide priorities and investments; common policy planning on key broad areas (education, social inclusion, mobility or ecological transition); and action networks to implement policies and programmes.
- Community Development Plans (CDP). It is the area-based dimension of policy coproduction. Barcelona is divided into 73 neighbourhoods. The CDP is the development strategy of each, on the grounds of a communitarian evaluation of needs and potentials, which gives way to a popular planning process on a comprehensive policy approach. So the CDPs are intended to improve the community life with better health, education, care, housing, public space etc; but are intended to do so by enabling the involvement of the people, and by interconnecting policies and actors. Local public services work together with grassroots organizations; and professionals of different policy areas start to bring together resources, actions and aims.
Empowering by networks of citizen management - Remunicipalization and democratic management. Over the past decades a strong movement led to urban commodification, that is, the transfer of basic goods to the market. This trend is now on the road to be reversed. But not to go back to a system of bureaucratic provision. Instead, the remunicipalization of services and common goods –from children and home care to energy and water supply- open the way to new forms of cooperative and decentralized public management, open to people engagement and under social and democratic control.
- Citizen management of centers and urban spaces. Another relevant feature in local policymaking was externalization, the private management of public services, on a competitive contract basis. This trend even reached the network of neighbourhood-based cultural and civic centers, owned by the Council. Recently, the alternative explored to reverse this has consisted of a model of citizen management. It implies the community managing the centers by means of a network of social organizations. They propose a project which is publicly evaluated and it becomes an agreement signed by both sides: local authority and the community network. This model has also been extended to public spaces with non-executed planning provisions (“urban empties”). The overall result is now a pluralist network of public-community parterships running urban, social and cultural projects both on centers and streets: networks for the involvement of citizens in the building of common spaces.
Other forms of empowerment: direct democracy and social innovation - Local direct democracy tools. Citizen involvement in local decisionmaking is about networks and open deliberation, but is also about the devolution of direct capacity to local residents to make a concrete decision on a city issue through a consultation or a referendum. Direct democracy tools should embrace processes of appropiate information and spaces of public debate. They should guarantee as well that the result of the referendum will be consider a binding decision, with the obligation to be implemented.
- Support to social innovation practices. The recent crisis and its impacts on the most vulnerable groups and urban areas, as well as the austerity policies with social cuts, have provoked the development of social innovation practices. As defined by the EU, they are initiatives focused on building new types of collective answers to emerging human needs, beyond the institutional sphere, and oriented to empower people and neighbourhoods. They may range from community food provision to children shared caring and networks of knowledge or time exchange. The challenge for local authorities is to set up resources and schemes of recognition and support without eroding the autonomy of the social innovation practices.
Coproduction, CDPs, remunicipalization, citizen management, direct democracy and social innovation can be considered as a set of keystones to build the new urban regime in terms of common good and people involvement. These strategies, which are now being implemented in Barcelona, are coherent with the two initial assumptions: the local level is playing a set of reinforced strategic roles, and it is doing so reversing both bureaucratic and market models, by building urban governance networks as a pluralistic arena of citizen involvement in the common good city.
4. Stronger and fairer cities through international networks In the previous paragraphs, the ideas of a reinforced local government level shaping an urban policy regime through networks of citizen involvement have been illustrated taking into account the case of Barcelona. But that is not the whole story. There is a another part: the building of international networks. This can be analyzed briefly along two dimensions. On the one side, a dimension of scale: European and global. On the other, a political dimension: multilevel networks to involve local authorities on governance with other institutions, and horizontal networks to stregthen the transformative role of cities. In the crossing of both settings, different experiences emerge.
Table 5. Different models and scales of International networks of cities
|
|
Networks to reinforce cities |
Networks to reinforce cities |
|
|
|
|
|
|
|
|
- Networks of cities within multilevel governance UCLG (United Cities and Local Governments) , headquartered in Barcelona, is the global network of cities aimed at “being the united voice and world advocate of democratic local self-government, promoting its values, objectives and interests within the wider international community”. UCLG’s work programme focuses on: a)Increasing the role and influence of local government and its representative organisations in global governance; and b)Becoming the main source of support for democratic, effective, innovative local government close to the citizen. EUROCITIES was founded in 1986 by the mayors of six large cities: Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lyon, Rotterdam and Milan. Today, Eurocities brings together the local governments of over 130 European cities. Through six thematic forums and a wide range of working groups and projects, the network attempts to influence the EU institutions to respond to common issues that affect the day-to-day lives of urban Europe, as well as it offers members a platform for sharing knowledge and exchanging ideas. As the Eurocities Manifesto declares, “our objective is to reinforce the important role that local governments should play in a multilevel governance structure. We aim to shape the opinions of Brussels stakeholders and ultimately shift the focus of EU legislation in a way which allows city governments to tackle strategic challenges at local level”.
- Networks of cities for change
Habitat is the UN summit on cities and urban sustainable development which is held every 20 years. The Habitat III meeting took place in Quito at October 2016. More than a half of the world population is now living in urban areas, in this sense Habitat III opened up the Urban Age, and a New Urban Agenda was discussed and approved. However, the main institutional actors were the nation-states with their presidents and ministers. Cities and mayors played a quite marginal role. This contradiction was a key factor to fuel the urban alternative forums, where cities and other urban and community agents met to discuss and claim for the rigt to the city and for a system of urban real democracy at a global scale. Habitat III Alternative and Resist Habitat III final statements may be thus considered as the seed of horizontal networks of cities building a transformative municipalism.
However, is at European level, where the network of cities for change has gained visibility and has impacted upon key policy issues. Last year, the political force now in power in Barcelona, Barcelona in Common, launched a framework statement advocating for a strong relationship between new municipalism and the reconstruction of Europe from below:
“We still believe that our response should be based on our local communities, on proximity, on municipalism. The city is the agora in which democracy was born, and it will be where we can win it back. But we must not think about the city in isolation; we have to link up with other European cities that are in a process of democratic transformation. That is why we have to be ready to connect different situations, know-how and processes to create a network of cities for real democracy, alternative economies, human rights and the commons. If we are able to imagine a different Europe, we will have the power to transform it”.
Different networks of cities around key policy issues has been created in Europe. Being some of the most relevant the network of Refugees Welcome Cities, oriented to put together local-level strategies to host refugees from countries with armed conflicts, in the light of the failure of EU-level responses; or the Transition Towns network, where cities share strategies to urban sustainable development ans socioecological change. Finally, it is important to mention, at national level, the network of Cities of Change, created by most of the largest cities in Spain where broad coalitions of progressive forces and citizens movements won last year municipal election and are now governing those cities. The network operates as an stable space for policy coordination on several areas, ranging from housing and urban planning to social economy and open democracy.
In summary, the European Union and the EU governance are facing major challenges. Local governments are increasingly at the heart. Cities are stronger; urban regimes are more likely to channel political innovation in decisionmaking; and those stronger cities are generating international networks to reinforce their presence in multilevel governance and their own policy responses to global challenges.
[1] Pierson C. Castles F (2007) The welfare state reader (Polity Press, Cambridge) (Article escrit amb David Cid i publicat per El Crític el 10 de Març del 2016)
Situem les reflexions d’aquest article a l’entorn d’un interrogant que explicitem d’entrada: responen fins ara les pràctiques de govern de Barcelona en Comú (Bcomú) al mandat ciutadà de canvi expressat a les eleccions del 24 de Maig ? Intentem bastir també un exercici de contrapunt argumental respecte del suggerent article que Sergi Picazo publicà a Crític el passat 25 de febrer, titulat “Cinc crítiques que es podrien fer des de l’esquerra al govern de Barcelona en Comú”.
Creiem que formular la pregunta inicial és rellevant, i sabem que contestar-la amb rigor no és senzill. És rellevant perquè BComú canalitza aspiracions de transformació social des d’un format polític innovador; i perquè el context que explica el triomf de la confluència incorpora molts elements de canvi de règim, de punt d’inflexió constituent. La resposta és complexa per molts motius. Almenys dos indefugibles : d’una banda ha passat poc temps, i el projecte de canvi s’orienta a construir un cicle d’hegemonia d’ona llarga ; d’altra banda a Barcelona –com a totes les ciutats- operen molts impactes i variables que estan més enllà de la capacitat d’incidència del govern municipal. Tot i així, cap d’aquestes apreciacions no invalida la pregunta, ni menys encara la necessitat d’explorar-ne respostes. Tota pràctica política –per limitada que pugui semblar- incorpora un entramat de valors: o apunta a la transformació o reprodueix l’esquema dominant. El govern municipal de Barcelona, d’altra banda, té prou capacitat per activar polítiques i recursos amb impacte real sobre els principals vessants de la realitat social i urbana.
A partir d’aquestes premisses, ens atrevim a formular i defensar un plantejament : l’acció de govern de Bcomú està ja generant dinàmiques de canvi real, de construcció col.lectiva del bé comú, coherents amb els valors i les aspiracions del 24 de Maig. Amb dificultats i reptes pendents, i tant. Sobretot perquè la nova política municipal s’escriu amb la mateixa gramàtica que la vida, que la quotidianitat de la gent senzilla: amb lluita i generositat, també amb dubtes i errors ; i sí, també amb contradiccions. Què ens porta, tanmateix, a formular la tesi del canvi real en marxa ? Dos tipus de consideracions. La primera té a veure amb les polítiques públiques. Una estratègia de govern que està ja marcant trajectòries de transformació en cinc dimensions clau, respecte del que havien estat les tendències predominants els darrers anys. La segona té a veure amb elements de caràcter més transversal: la posició proactiva de l’Ajuntament, més enllà del seu radi d’acció, en qüestions estratègiques de model social; l’aposta per fer de les institucions palanques d’empoderament democràtic de la ciutadania; i l’establiment d’unes relacions amb el teixit i els moviments socials basades en l’articulació d’autonomia i respecte; d’exigències i complicitats. Anem a pams. Considerem en primer lloc els cinc eixos on les polítiques públiques estan desencadenant lògiques de canvi real.
1. De la fractura social al combat contra les desigualtats L’efecte combinat de la crisi i l’austeritat injusta ha provocat a Barcelona una dinàmica de polarització social i urbana, de vulneració de la dignitat i els drets bàsics de les persones. El govern de Bcomú ha situat les polítiques de rescat ciutadà com a prioritat màxima, des del minut zero. Tres exemples. El pla d’accions contra la pobresa i les desigualtats, aprovat al primer plenari ordinari del mandat, orientat a fer front a l’emergència social des d’una perspectiva de garantia de drets, i enfortit per la decisió de reorientar 102 milions d’euros de superàvit a polítiques socials i inversions de proximitat. L’estratègia contra la pobresa energètica, que suposa un salt qualitatiu respecte de tota actuació precedent: el treball amb les companyies per la corresponsabilitat en el deute de les famílies vulnerables, la unitat per desplegar la ILP, els 4 punts d’atenció que impulsen l’empoderament personal, i la transició energètica via rehabilitació i creació directa d’ocupació. Finalment, el govern de Bcomú ha decidit evidenciar l’exclusió allà on el govern de CiU havia decidit amagar-la: el baròmetre d’infància i la diagnosi del sensellarisme. Evidenciar els rostres del dolor per generar polítiques d’inclusió: l’increment del 50% de recursos per garantir la seguretat alimentària; la pràctica de donar veu a les persones sense llar com a protagonistes de les seves pròpies estratègies d’inclusió residencial. Exemples tots ells del combat contra la pobresa i les desigualtats des d’una lògica de canvi de model.
2. Del neoliberalisme urbà al govern de l’economia Barcelona havia esdevingut, els darrers anys, una gran plataforma d’aterratge del capital financer vinculat a la bombolla turística, comercial i del luxe: dels megaiots del Port Vell, a l’escalada galopant de pisos turístics, passant per la desregulació d’horaris feta d’esquenes al comerç dels barris. No és fàcil revertir aquesta lògica. No és possible fer-ho d’un dia per l’altre. Però el govern de BComú ha començat a desplegar amb força els instruments per fixar la trajectòria de canvi cap a un model democràtic i plural d’economia urbana. Tres nous exemples. L’impuls a les economies cooperativa, social i comunitària amb el pla de suport a l’emprenedoria col.lectiva, la formació i l’ocupació estable. La nova regulació d’horaris comercials que incorpora el doble valor de l’acord inclusiu de tots els agents i d’una reducció a la meitat d’obertura en festius, que esdevé clau en la defensa del comerç urbà. I la nova governança democràtica del turisme que assenta les bases per posar fi al model neoliberal, amb l’eina de la suspensió temporal de llicències i amb l’elaboració participativa del PEUAT (el nou pla d’ordenació d’allotjaments turístics) que proposa consolidar lògiques de decreixement en les àrees més pressionades. No és poca cosa. Són polítiques que apunten a nou model: a una economia connectada a la lògica cooperativa i solidària, al compromís amb l’ocupació i a un encaix sostenible entre els barris i el turisme.
3. De l’especulació urbanística al dret a la ciutat El govern municipal de CiU s’havia emparat en la crisi per impulsar un gir mercantilitzador en les polítiques urbanes, i de residualització de les polítiques ambientals. Un urbanisme sovint capturat pels lobbies i per la generació de plusvàlues sense cap connexió amb el benestar veïnal; una caiguda dràstica de la inversió en habitatge social; i una mobilitat subordinada al domini del cotxe privat, i de l’espai viari sobre el ciutadà. Transitar cap a un model urbà del bé comú, cap a la reconstrucció del dret a la ciutat és també un objectiu complex. Tot i així el gir és ben tangible en aquesta dimensió. El govern de BComú no només ha frenat pelotazos urbanístics paradigmàtics (no hi haurà torre d’alçada amb hotel de luxe al Deutsche Bank; s’ha denegat el pla de millora urbana de La Maquinista), sinó que ha forjat les condicions normatives per prevenir-los (el protocol contra l’aprovació de projectes urbanístics per silenci administratiu). El dret a l’habitatge s’ha situat en el cor de les polítiques urbanes; i el pla contra l’emergència habitacional en el cor de les polítiques d’habitatge: s’ha constituït la UCER (unitat contra l’exclusió residencial) com a equip de prevenció de desnonaments; el govern ha assolit en 8 mesos la cessió de 455 pisos buits de bancs (per 33 de CiU en 4 anys); i s’ha activat el programa de lloguer social amb inversió per a la construcció de 2.161 habitatges. Finalment, hi haurà tramvia per la Diagonal: un projecte necessari per la vertebració de la mobilitat sostenible a escala metropolitana; un projecte indispensable per una ciutat saludable amb aire de qualitat. I sobretot, una actuació emblemàtica de canvi de model urbà. El dret a la ciutat es va forjant dia a dia.
4. De la ciutat aparador a la Barcelona dels barris
El 2015 Barcelona era una ciutat amb una dinàmica creixent de segregació territorial: els barris més fragils s’havien empobrit; els més rics no havien deixat d’acumular renda. En aquest context, el govern municipal de CiU prenia decisions que ampliaven la fractura urbana: desatenia els barris vulnerables i invertia a les avingudes benestants. Encara que pugui semblar mentida: Trias paralitzava l’aplicació de la llei de barris mentre destinava milions d’euros a fer del Pg de Gràcia una via premium. Era l’aparador urbà: la Barcelona-marca que havia de lluïr espais de riquesa per exprèmer oportunitats de negoci. Ja no queda ni rastre d’aquestes polítiques d’injustícia espacial. Les del govern de Bcomú van perfilant, en canvi, un rastre d’equitat urbana, d’aposta prioritària pels carrers i els barris oblidats. No són paraules. El projecte de pacificació de la Meridiana agafa el relleu del Passeig de Gràcia; la dignificació obrera de Pere IV succeeix a l’arranjament cosmètic de l’upper Diagonal. I emergeix, sobretot, una doble aposta estratègica: el Pla de Barris, amb una inversió inicial de 150 milions d’euros a l’àrea de llevant, Ciutat Vella, zones de muntanya i La Marina; i l’operació integrada sobre l’Eix Besòs, projecte d’equitat metropolitana arrelat en la cooperació intermunicipal, i amb una forta dimensió d’innovació social i activació d’economies comunitàries. I sí, a Barcelona hi ha 18 barris on la vulnerabilitat econòmica es tradueix en problemes de salut. Lluny d’amagar-ho, el govern ha activat un observatori de les desigualtats en salut i un programa de salut als barris. La Barcelona dels barris erigeix una altra dimensió constitutiva del canvi real, del procés de construcció col.lectiva de la justícia urbana.
5. De les privatitzacions a la defensa del comú
La defensa del comú, finalment, té a veure amb les polítiques que van posant fi i revertint les lògiques de privatització d’espais, de serveis i d’equipaments de la ciutat neoliberal. Començant per la recuperació ciutadana de voreres i places: per Nadal la plaça Catalunya ha deixat de ser una enorme i insostenible pista de gel de pagament, per passar a ser un espai ciutadà de lleure i consum responsable. L’ordenança de terrasses s’està redefinint per mitjà d’un procés participatiu amb veu ciutadana (i no només mercantil), mentre les ordenacions singulars s’acorden amb el veïnat, per tal de preservar els usos comunitaris (carrers Blai i Blesa del Poblesec). El patrimoni es preserva de la voracitat privada (Torre Garcini), i s’obre amb complicitat i sense conflictes a la gestió cívica (l’Harmonia, Can Parellada, la Bòbila…). Per últim, el govern de BComú fa efectiu el compromís amb la gestió directa i la remunicipalització de les escoles bressol privatitzades en l’anterior mandat. Es restableix així el criteri de xarxa pública única en un servei municipal d’escoles bressol que va ser defensat per la comunitat educativa com a un veritable comú urbà.
Hem repassat les cinc dimensions del canvi real en marxa a Barcelona. N’hi poden haver d’altres. Es pot debatre la intensitat de les transformacions operades fins ara, així com la seva pròpia solidesa. Segur que és possible anar més enllà i més al fons. Però en cap cas es tracta, al nostre entendre, de canvis menors: són estratègies que responen als anhels de justícia expressats el 24M. El rescat ciutadà i la inclusió energètica; el model cooperatiu i la governança democràtica del turisme; el pla contra l’emergència habitacional, el fre a l’especulació i el tramvia per la Diagonal; la prioritat dels barris vulnerables; i el retorn al comú d’espais, patrimoni i serveis privatitzats configuren ja avui un entramat de canvi de model, de transformacions reals cap a la ciutat referent de justícia social, urbana i ecològica. Val la pena ara repassar els elements més transversal: la batalla de l’agenda i els marcs; els processos d’empoderament ciutadà; i els nous codis de relació amb els moviments socials.
Som encara lluny de construir una nova hegemonia. Però Bcomú ha canviat l’agenda i el relat a la ciutat. Va fer-ho en campanya i ho fa des del govern: avui les múltiples injustícies i desigualtats que travessen Barcelona, i les asimetries de poder que les causen, se situen com un dels eixos vertebradors de l’agenda política. I més enllà, el govern de la ciutat ha impulsat el debat i l’acció contra la reobertura del CIE; ha situat Barcelona al cor de la xarxa europea d’acollida, amb el programa de ciutat refugi, i amb una estructura estable d’atenció i suport a les persones refugiades. No es tracta de política de gestos; es tracta de polititzar les injustícies, de dotar de relat i significat col.lectiu cada actuació. Denunciar el TTIP, retirar les demandes contra els activistes, o reconèixer els valors republicans a l’espai públic són accions que ens parlen d’igualtat, llibertat i fraternitat. BComú ha de governar per tothom i per tota la ciutat, però ho fa des de la construcció d’una agenda i un relat amb forta carrega de valors. Amb voluntat de crear hegemonia cultural i política.
El repte de forjar-la necessita temps. Però requereix, sobretot, d’empoderament personal i col.lectiu, convertir les persones que participen a Barcelona en Comú en agents del canvi: activistes del relat i protagonistes de les transformacions. Requereix una organització oberta, arrelada, capaç de connectar amb el que passa a la ciutat, sense apriorismes, amb intuïció i creativitat. No hi ha tampoc construcció col.lectiva del projecte sense processos de coproducció política. I això vol dir l’obertura democràtica del govern, l’apropiació social de les seves accions; i vol dir també pràctiques comunitàries constructores de drets i de política quotidiana. S’està avançant en les dues direccions: codi ètic, transparència, entramat participatiu del PAM; i també militàncies de barri i temàtiques, enfortiment de les xarxes ciutadanes de caràcter cooperatiu. En definitiva, BComú sap que no es tracta de fer polítiques al servei de la gent, sinó amb la gent. Que les dimensions del canvi real només podran seguir avançant amb una organització forta i democràtica; i amb espais d’ampli protagonisme ciutadà. Fàcil de dir, complicat de fer.
I cal també anar definint les interaccions amb els moviments socials, amb els subjectes de l’acció col.lectiva crítica. Sergi Picazo ens interroga, a l’article esmentat, sobre quina ha de ser la lògica de relació entre el govern de BComú i aquests actors. Pregunta molt rellevant. Les respostes semblen posar l’èmfasi en el model de la pressió. D’acord, però només en part. No és suficient. És ben clar que Barcelona no és ni serà una illa; que seguirà expressant dinàmiques capitalistes -i altres dimensions de dominació- i que per això els moviments socials han de seguir erigint accions de denúncia, i de pressió sobre el govern de BComú. Però al costat d’això serà també necessari declinar el suport i la complicitat. Caldrà obrir-se a dinàmiques de construcció compartida del comú. Siguem conscients que la batalla de Barcelona tot just ha començat: caldran debats i aprenentatges serens. Són necessaris moviments socials que pressionin per fer avançar canvis reals, sí. I cal bastir dinàmiques de suport al govern de BComú per fer possible els canvis, també. Tenim avui a Barcelona una correlació de forces que permet impulsar aspiracions de transformació social, un escenari sense precedents des dels primers ajuntaments democràtics. Una oportunitat preciosa. Serà responsabilitat de tots i totes no desaprofitar-la. Hi ha raons sòlides per l’esperança.
Marató de TV3. La societat catalana tornarà aquest diumenge a mostrar el seu compromís, la seva solidaritat i la seva consciència sobre la importància de la salut. Milers de persones a tot Catalunya es mobilitzaran i demostraran l’altruisme que caracteritza aquest poble.
Però TV3 no estarà a l’alçada i farà d’altaveu de la propaganda d’una mútua privada de molt dubtosa reputació: Sanitas, patrocinadora de l’esdeveniment. Així la companyia tindrà un aparador perfecte per rentar-se la cara aprofitant la mobilització popular.
Dic que tot plegat és una rentada de cara perquè segurament a La Marató no s’explicarà que Sanitas ha estat qualificada pels metges catalans com una de les quatre pitjors mútues privades.
Segurament La Marató no explicarà que Sanitas pertany a la multinacional BUPA, implicada en gravíssims escàndols per la privatització de la sanitat pública al Regne Unit.
Segurament La Marató no explicarà que entre els directius de Sanitas tenim ex alts càrrecs del franquisme, antics directors del Banc d’Espanya, diputats del PP, gent de la FAES o provinents d’empreses tan saludables com Arcelor Mittal, Endesa, Telefónica, el Banc de Santander o Carrefour…
Segurament La Marató no ens explicarà que Sanitas a apuja els pagaments a la gent gran què té al seu càrrec mentre els seus directius guanyen milions d’euros anuals en bonus.
Segurament la publicitat de Sanitas de La Marató no explicarà que malgrat fer servir nens amb síndrome de Down a la seva publicitat, es nega a admetre nens amb aquest síndrome dient que “es reserven el dret d’admissió”
El que si que potser ens expliquen és que la seva empresa és millor que la nostra sanitat pública! De fet això ho fan constantment sempre que poden. Potser surt el seu conseller delegat, Pablo Juantegui dient -com fa sovint- que la sanitat privada és millor que la pública i que dona el servei per un 20% menys…
Però el que segur que no ens explicarà Juantegui és que l’Hospital de Manises que gestiona Sanitas va haver de demanar un rescat de 76 milions d’euros de diners públics!
Potser en comptes de dir això ens recorda, com fa sempre que el deixen, que és imprescindible aplicar el copagament…
Insisteixo: la societat catalana tornarà a demostrar un compromís meravellós… però TV3 no estarà a l’alçada.
És una pena que TV3, que es financia amb diners públics i que té com a principal objectiu fer un servei públic, es converteixi en altaveu dels que treballen per destruir la sanitat pública que hem construït entre tots…
La millor manera de lluitar contra la diabetis, contra la obesitat, contra les malalties del cor i contra qualsevol malaltia és promocionant, defensant, comunicant i recolzant una sanitat pública forta i no fent propaganda d’empreses com Sanitas. Cada minut que es dona a Sanitas és un minut en contra de la sanitat pública. TV3, com a servei públic, ha d’estar al costat del personal mèdic que es deixen la pell malgrat els baixin el sou, dels professionals d’infermeres que cada dia treballen en pitjors condicions i amb tots els treballadors i professionals de la sanitat públic que cada dia ens cuiden sense mirar si tenim diners o no.
Potser algú pensarà: bé, l’important és recaptar diners i que si Sanitas ajuda a la investigació amb els diners que ingressarà TV3 pel patrocini, doncs que tampoc està tan malament…
Doncs jo crec que si, que està molt malament… Perquè crec que és millor finançar la investigació amb una bona recaptació progressiva d’impostos que amb publicitat de Sanitas… una empresa que està acusada per l’Agència Tributària per haver defraudat suposadament més de 28 milions d’euros en impostos.
La base de La Marató és un poble solidari i compromès amb el benestar de totes i tots… No deixem que els poderosos s’apropiïn.
Bona Marató a totes i a tots!
Original a http://albanodante.net/2015/12/13/marato-tv3-quan-la-televisio-publica-li-renta-la-cara-a-la-sanitat-privada-sanitas/
Cent dies són poc més del 5% del temps d’un mandat municipal, un període breu de govern, poc rellevant en termes quantitatius. La tradició ens diu, a més, que si es tracta dels cent dies inicials, haurien de considerar-se com un període de gràcia, és a dir, un temps on el govern podria assentar-se sense enfrontar una oposició dura i sistemàtica; més encara si l’executiu és nou, fruit d’un canvi de majories. Res de tot això reflecteix el que ha passat a Barcelona entre el 13 de juny i el 20 de setembre. Més aviat al contrari, al llarg dels primers cent dies de Barcelona en Comú (BComú) el ritme i el calat de l’acció de govern han estat intensos. Els grups de l’oposició, d’altra banda, han apretat de valent (3 plens extraordinaris els primers 100 dies!, tots abans del primer ordinari!). Tenim, en síntesi, un govern en minoria potent, i una oposició majoritària presentant batalla, emmig d’una forta presència mediàtica, com mai abans. BComú resitua la política municipal en el centre del debat i les percepcions col.lectives.
L’orientació del govern, a més, ha estat netament de canvi: de ruptura amb les prioritats i la gramàtica política de CiU; de recuperació de valors de dignitat i ciutadania. S’han ofert mirades diverses sobre aquests cent dies, totes elles aporten, segur, elements valuosos. Crec que el més significatiu ha estat l’exercici d’honestedat que implica haver començat a traduir amb força els compromisos electorals en polítiques públiques; i l’exercici de valentia que comporta fer-ho des de valors transformadors. Sí, s’està construint la Barcelona referent d’igualtat; i s’està articulant en comú, generant espais d’obertura i protagonisme col.lectiu. En concret, el programa de BComú ens parla d’una ciutat més humana, justa, habitable i democràtica. Són quatre horitzons vers els quals s’estan transitant camins.
1) Humana, és a dir, amb ple respecte pels drets bàsics i la dignitat personal ; la ciutat que té cura de tothom, la que aposta per la vida. Cal destacar en aquest terreny: el pla d’acció contra la pobresa (amb increment substancial de recursos per garantir la cobertura alimentària de tots els infants); el programa contra l’emergència habitacional (amb aturada de desnonaments, mobilització de pisos buits i ampliació d’ajuts al lloguer); i el programa Ciutat Refugi amb l’articulació de la xarxa de ciutats d’acollida.
2) Justa, la ciutat que aposta per la redistribució de recursos i el treball digne; que redefineix el model productiu i l’economia urbana en clau solidària i de bé comú. Val a destacar aquí: l’assignació de 98 milions del superàvit a inversions de proximitat; la reactivació de les polítiques d’ocupació i el programa de lluita contra l’atur de llarga durada; les substancials millores socials i laborals de l’atenció domiciliària; el compromís de vinculació del MWC a polítiques d’inclusió digital; i el NO de l’Ajuntament al TTIP.
3) Habitable, on es fa efectiu el dret a la ciutat, amb carrers i places per viure, amb mobilitat sostenible i aire net per respirar. Cal remarcar en aquest àmbit: els acords de moratòria d’allotjaments turístics i creació del Consell de Ciutat i Turisme; la defensa de l’espai públic, amb la revisió participativa de l’ordenança de terrasses i la denegació de permís a la pista de gel; i el pas endavant en mobilitat i qualitat de l’aire que implica l’inici del procés de connexió del tramvia per la Diagonal.
4) Democràtica, on veïnes i veïns s’impliquen i resolen problemes en comú ; la ciutat laica que recupera la memòria històrica i republicana. S’ha de subratllar aquí: l’elecció directa de conselleres i consellers de BComú i l’obertura dels plenaris de districte a la ciutadania; l’aplicació del codi ètic amb transparència i rebaixa substancial de sous; la retirada de simbologia monàrquica; i la desvinculació institucional de la missa de la Mercè
Fa quatre anys CiU arrencava el seu mandat paralitzant les inversions als barris. Després Trias viatjaria a Davos a mostrar complicitat amb els responsables de la crisi. Avui el govern de Bcomú reconstrueix la ciutat dels drets i el dret a la ciutat. I Ada Colau viatja a Leipzig a conèixer les experiències d’acollida amb dignitat de persones refugiades. La revolució del bé comú està en marxa.
Senyor president,
Señorías.
El balance del gobierno Rajoy respecto a la gestión de RTVE es nefasto.
- Los primeros seis meses de legislatura, con una Corporación sin presidente.
- Modificación de la Ley que regula el sistema de elección de la dirección de la Corporación, sin consenso parlamentario, cuyo objetivo era el nombramiento de presidentes al servicio de los intereses partidistas del PP.
- Cambios constantes en los altos cargos, fuente de inestabilidad en la gestión, hasta conseguir colocar a verdaderos mercenarios de la manipulación.
- Ninguna voluntad de modificar el actual modelo de financiación, que no garantiza ni la previsibilidad ni la estabilidad en los ingresos.
- Manipulación y sectarismo informativo, cuyas consecuencias son la pérdida de un 33% de la audiencia en TVE y de un 23% en RNE.
- Recortes presupuestarios, que han precarizado aún más la situación financiera de la Corporación Pública. Un 46% en cuatro años.
Y eso que en RTVE la herencia recibida era positiva: líderes de audiencia.
Cuando se cambia información por propaganda sucede esto: se pierde audiencia. Se provocan escándalos, como lo han sido las denuncias del Consejo de Europa o del Financial Times. Se reiteran las actuaciones del Consejo de Informativos de TVE denunciado en cada momento las groseras manipulaciones informativas.
Cuando los programas nuevos de entretenimiento se ceden a amigos casposos, pasa lo que ha pasado: fracaso absoluto.
¿Qué pasa con los presupuestos de 2016? Se incrementan en 50 millones las aportaciones del Estado. Un incremento en gran parte finalista: los gastos de retransmisión de los Juegos Olímpicos de Río de Janeiro de 2016. Y otros 50 millones a partir de modificar parcialmente la Ley de financiación y subir el porcentaje a recibir sobre el rendimiento de la tasa de reserva de dominio público radioeléctrico al 100%. Señorías, con estos ingresos de más, ni se compensan los recortes ni se garantiza la previsibilidad y estabilidad de las finanzas de RTVE.
(La Revista Jovent http://www.revistajovent.cat/ publica aquest article que he escrit de reflexions sobre el potencial de canvi democràtic que impliquen els resultats municipals del passat 24M).
Estem immersos en un doble procés de transformació. Vivim, d’una banda, una dinàmica de canvi d’època, d’obertura d’un temps nou, cridat a perfilar les bases de les trajectòries vitals i col.lectives de les properes dècades. Assistim, d’altra banda, a la crisi del capitalisme de bombolla (l’especulació com a motor de creixement) amb un entramat promotor de l’austeritat injusta i del procés de segrest democràtic. Es tracta d’una lògica de transició social i cultural, articulada a una dinàmica de crisi econòmica i institucional. En aquest context, la vella política semblava atrinxerada en els seus refugis de corrupció: com si pogués amagar el cap sota l’ala del canvi d’època; com si no tingués res a veure amb el capitalisme especulatiu.
El 15M va alterar l’escenari. El nou temps finalment es polititza: es desencadenen processos inèdits d’acció col.lectiva que impugnen la vella política (no ens representen) i les seves polítiques injustes (prou retallades). Les eleccions municipals del passat 24M marquen un nou punt d’inflexió: de la resistència al projecte; de les places a la disputa del poder institucional, com a territori on el somni d’un futur amb dignitat troba camins per fer-se tangible i majoritari. Calia forjar les eines i guanyar: concretar les confluències i capgirar el joc i el tauler. I en bona part s’ha aconseguit. Cal ara expressar tot això en una acció de govern que retorni el poder a la gent i activi les polítiques del bé comú. Està començant a passar. Podem apuntar algunes reflexions sobre ambdues qüestions: la geografia electoral de la ruptura, i un paisatge incipient de decisions justes i empoderament ciutadà.
A l’estat espanyol, les candidatures alternatives i d’unitat popular governen avui a quatre de les cinc ciutats més grans; i aconsegueixen el 27% dels regidors en el conjunt de les 13 ciutats per sobre de 300.000 habitants. Al País Valencià i a les Illes l’avenç de Compromís i de Més és substancial, assolint el govern de moltes de les principals ciutats. A Catalunya, els partits de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots respecte el 2011. Els espais de confluència i les forces que en formen part -en un mapa de geometries variables- en guanyen 536.000. Barcelona en Comú obté el 25,2% dels vots i guanya a 54 dels 73 barris. A Nou Barris s’enfila al 34%, doblant el vot socialista. Els dos partits històricament dominants passen a ser minoritaris en els seus respectius eixos d’identitat política: el PSC en l’eix social (4 regidors sobre 23 d’esquerres); i CiU en l’eix nacional (10 sobre 29 sobiranistes). A Badalona, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, Mollet, Castelldefels, Vilafranca, Vic, Tortosa… s’articulen també espais polítics de revolta democràtica. Propostes que vertebren alternatives guanyadores allà on la vella política s’atrinxerava (Sabadell, Montcada); allà on s’atrevia, fins i tot, a fer-ne bandera (Badalona, Castelldefels). Canvia per tant la naturalesa dels actors i la seva correlació de forces. Es dibuixa el gresol d’una nova hegemonia.
Més enllà de l’escenari electoral els nous governs s’han posat en marxa. Barcelona ha començat a transitar els camins del canvi, ho ha fet amb força. En el terreny de les polítiques, s’han frenat desnonaments, s’ha assegurat el dret a l’alimentació de tots els infants, s’ha retornat a la gestió directa de les escoles bressol, s’ha decretat la moratòria de llicències turístiques, s’han retirat les acusacions contra tots els activistes, s’ha iniciat la reforma integral de la guàrdia urbana, i s’ha abandonat el projecte de Jocs Olímpics d’Hivern. No hi haurà pista de gel a la plaça Catalunya, i ja no hi ha bust reial al saló de plens. Hi ha elements de canvi igualment rellevants relacionats amb la manera de fer, amb un nou teixit actitudinal, amb una gramàtica emergent en l’exercici de la política de proximitat. Tenim a Barcelona un equip de govern de persones senzilles, lluitadores, usuàries dels serveis públics, vitalment connectades als barris populars on viuen: presència per impedir desnonaments al costat de la gent que pateix; aplicació del codi ètic amb forta limitació de sous; renúncia als cotxes oficials; eleccions primàries de consellers, i constitució dels districtes amb actes oberts a la ciutadania.
Són, d’una banda, les polítiques de la dignitat; totes elles van fitant l’avenç cap al dret a la ciutat. I és, d’altra banda, una nova política cosida a la gent, a les seves inquietuds i anhels, semblant a la quotidianitat de la majoria, teixida amb valors d’humanitat. El món local pot estar esdevenint el territori on la revolució democràtica és possible. On es forgen horitzons d’emancipació, de construcció quotidiana del bé comú. On allò vell potser no acaba de morir, però allò nou... neix amb força. On les dones i els homes d’ ICV hi som, amb l’esperança a flor de pell i tocant de peus al somni.
Ahir feia un mes que es constituïa el nou Ajuntament sorgit de les eleccions del 24M. Ada Colau era investida alcaldessa i arrencava el govern de Barcelona en Comú, deixant enrere 4 anys de polítiques injustes. La plaça era plena a vessar, hi havia esperança desfermada per part de molta gent senzilla que per primera vegada guanyava en el terreny col.lectiu. Passats 30 dies hi ha motius per fer més sòlides i intenses les il.lusions d’aquell 13 de juny. El govern ciutadà ha començat a transitar els camins del canvi, ho ha fet amb força, amb formes de fer i decisions que impliquen resultats, i que comencen a fer tangibles els compromisos de justícia social i democràcia.
En el terreny de les polítiques, el govern ha impulsat un decàleg inicial de mesures molt rellevant. En primer lloc, aquelles connectades amb els drets bàsics de les persones: 1) aturada de desnonaments, convocatòria urgent de la Comissió Mixta i requeriment directe als bancs perquè frenin la sagnia ; 2)enfortiment de la cobertura alimentària, amb compromís de recursos addicionals per assegurar el dret a l’alimentació dels infants i les seves famílies; 3) retorn a la gestió pública directa de les escoles bressol, tot i paralitzant la privatització de les dues que obren al setembre. En segon lloc, les mesures vinculades al model econòmic i de desenvolupament: 4) moratòria de llicències per a tot tipus d’allotjaments turístics, per tal de recuperar el control públic dels impactes del turisme a la ciutat; 5) retirada de la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern, un projecte contrari al bé comú i instal.lat en lògiques antiecològiques i anacròniques. En tercer lloc, les decisions en defensa dels drets humans i civils: 6) retirada de l’acusació a l’Isma i el Dani (feliçment absolts!); 7)reunió amb la Síndica i compromís de derogació de tots els aspectes de l’ordenanança del civisme que criminalitzen les persones vulnerables; 8) suport personal d’Ada Colau al tancament del CIE; 9) inici del procés de reforma integral de la Guàrdia Urbana. Finalment, 10) la destitució del director de Barcelona Regional i el control directe de l’agència per part de l’alcaldessa, una decisió de transparència, i de denúncia de possibles pràctiques irregulars en l’ús de recursos públics. I tot això en un mes!.
Són les polítiques del bé comú, totes elles van fitant l’avenç de Barcelona per nous camins de dignitat i humanitat. Hi ha però alguns aspectes d’aquestes últimes setmanes tant o més rellevants. Tenen a veure amb la manera de fer les coses, amb un nou teixit actitudinal, amb una gramàtica emergent en l’exercici de la política municipal. Tenim una alcaldessa i un equip de govern de gent comú, senzilla, lluitadora, usuària dels serveis públics, vitalment connectada als barris populars on viuen: presència per impedir desnonaments al costat de la gent que pateix; aplicació del codi ètic en matèria de retribucions; renúncia als cotxes oficials i desplaçament en transport públic; acte d’Ada Colau al Besòs; eleccions primàries obertes per l’elecció de consellers i conselleres de districte… Una política cosida a la gent, a les seves inquietuds i anhels, que s’assembla a la quotidianitat de la majoria, i que es va teixint amb valors de deliberació democràtica.
I gairebé tot està per fer. Caldrà anar desgranant amb sentit el Pla de Xoc; impulsant les polítiques de lluita contra l’atur i per la qualitat de l’ocupació; posant fil a l’agulla al procés que ha de fer realitat el tramvia per la Diagonal; constituir els consells de districte amb les portes i finestres ben obertes a la ciutadania; elaborar de forma participativa el PAM i el pressupost; impulsar la nova dimensió internacional de Barcelona al costat de les ciutats i pobles que lluiten i treballen per un altre món possible i necessari… i tantes altres coses! I caldrà fer-ho amb ambició però sense un bri d’arrogància. Construïnt els acords polítics necessaris amb els grups municipals que van votar la investidura d’Ada Colau. Eixamplant les bases de l’acció de govern. Fent del diàleg i del respecte els codis ètics de cada dia.
Hi ha hagut i hi haurà encerts i errors, perquè aquesta manera quotidiana de fer política no és diferent als altres ordres de la vida, on també l’encertem i ens equivoquem. Però el govern de la gent comú està en marxa. I la revolució democràtica també.
25/06/2015 -
RTVE
Pregunta oral al Pleno del Senado sobre la idoneidad del presidente de la Corporación de RTVE, 23 de junio de 2015
Senyor president,
Es una vergüenza que no hayamos reformado el Senado en esta legislatura, tal como nos comprometimos a hacerlo.
Señor ministro,
¿Usted valora como razonable, cree que es normal, que es adecuado, que el presidente de la Corporación de Radiotelevisión Española afirme en una Comisión Parlamentaria que él nunca votaría a la Izquierda Plural y que vota al PP y seguirá haciéndolo?
¿Usted se imagina al presidente de otro ente público radiotelevisivo de algún país de la Unión Europea haciendo estos comentarios en sede parlamentaria?
¿Por qué debemos pasar nosotros esta vergüenza, señor Montoro?
Señor Sánchez, usted no reúne el perfil idóneo.
1º, por no entender lo que significa dirigir una radiotelevisión pública, y no de partido. En su momento, ya hundió TeleMadrid.
2º, porque es un desastre programando. Los nuevos programas emitidos bajo su mandato han sido un desastre de:
- Audiencia.
- Económicos.
- De manipulación.
- De calidad. Son antiguos, casposos.
Ejemplos: “Así de claro” o “Alfombra roja”.
3º, por una caída general de audiencias. Nos movemos diariamente entre el tercer o cuarto puesto de las televisiones generalistas. Con este Gobierno y sus nombramientos para dirigir RTVE, hemos perdido el liderazgo de los informativos.
4º, porque es un desastre económico, aunque esto es más culpa suya que de él. Y no me salga en la réplica con la Ley de Financiación de RTVE: haberla cambiado.
Y 5º porque mire, señor ministro: el único mérito de José Antonio Sánchez es el de haber trabajado y cobrado del PP –no por nada sale en los papeles de Bárcenas– y ser un mercenario de la manipulación al servicio de este Gobierno y del PP.
Sectarismo y manipulación; total, para nada: este Gobierno y su presidente encabezándolo, están achicharrados.
Más pronto que tarde y sin ustedes, entre todos devolveremos RTVE a sus profesionales y recuperaremos un digno instrumento público al servicio de la sociedad y no de un partido.
Ahir va ser un dia carregat d'emocions. Ja abans de les cinc de la tarda, la Plaça de Sant Jaume estava plena de gent. De gent senzilla de totes les edats, de molts barris de la ciutat. Amb somriures perfilats al rostre i il.usions als plecs de l'ànima. Era la força popular que va fer possible el triomf electoral de Barcelona en Comú el 24 de Maig, i que ahir expressava novament suport, i voluntat de construir futur de forma col.lectiva. A dins, al Saló de Cent, els qui representaven els moviments socials i veïnals, el teixit associatiu de la ciutat, ocupaven les primeres fileres. Seien al costat de persones com la Maria Salvo, la nostra referent de memòria democràtica, que ens omple d'orgull i de força. La gent comú a l'Ajuntament i a la Plaça, visualitzant la nova divisa de democràcia, de governar obeïnt. L'Ada Colau, l'alcaldessa, ens ho deia: "volem un Ajuntament obert a la ciutadania; i volem una ciutadania activa i exigent". Al costat d'aquest missatge nítid de nova política, ahir s'expressava també la dimensió de diàleg i acord entre espais polítics diferents, però amb voluntat de cercar objectius i pràctiques compartides. Ada Colau va ser elegida alcaldessa per majoria absoluta, gràcies al suport -més enllà dels 11 vots de Barcelona en Comú- dels regidors i regidores d'ERC, PSC i una de la CUP. Tan de bo es visualitzi, des del primer moment, el canvi en les prioritats i en les formes de fer; i es puguin consolidar, ben aviat, els acords amb els altres grups en clau de govern ampli. Hi tinc confiança en tots dos aspectes.
Més enllà de Barcelona, ahir va ser també un dia emocionant. A Badalona i a Castelldefels, la Dolors Sabater i la Candela López seran alcaldesses de la gent, i deixaran enrere el malson del Partit Popular. A Montcada, la Laura Campos obrirà un nou temps per superar la vella política opaca. A Santa Perpètua, la Isabel Garcia continuarà la gran feina dels darrers anys. Quatre alcaldesses lluitadores, al costat de moltes altres, que simbolitzen la voluntat de forjar un futur de ciutats humanes i habitables, on la gent pugui ser feliç. Un futur escrit per la gent comú, en femení i en plural. L'alegria es va estendre arreu dels Països Catalans. Semblava impossible que Rita Barberá deixés l'alcaldia de València. Ahir, tanmateix, es va començar a fer realitat el somni. En Joan Ribó serà l'alcalde de la revolta democràtica. I també a les Illes: Palma, Manacor, Maó, Ciutadella, Eivissa... tindran governs plurals d'esquerres i ecosobiranistes. La ciutadania ha obert la possibilitat real de vertebrar un nou país just, net i lliure. Caldrà treballar-la a fons.
L'onada de canvi es va plasmar ahir a moltes grans ciutats de l'estat: Ahora Madrid, Zaragoza en Común, la Marea Atlántica d'A Coruña, EH Bildu a Pamplona, Cádiz sí se Puede... són expressions emblemàtiques dels actors emergents d'una nova política que comença a les ciutats, i que té força i voluntat per superar el bipartidisme de PP i PSOE. Tan de bo aquesta força transversal de la ciutadania d'arreu sigui un primer pas irreversible cap a l'obertura de processos constituents, on la gent poguem decidir-ho tot.
(Amb aquestes ratlles plenes d'esperança, tanco també un cicle on aquest blog ha estat un espai, sobretot, de reflexió política municipal. Espero que a partir d'ara altres inquietuds puguin abocar-se més sovint al balcó de les "Utopies Quotidianes).
(Article que em publica El Crític 28 de Maig del 2015)
Vivim un canvi d’època que es manifesta en moltes dimensions. Al llarg dels últims anys s’han expressat indignacions i alternatives socials. A les eleccions de diumenge la ciutadania ha situat la política, també, com un territori on és possible forjar somnis, on l’esperança busca camins de majoria. Des del 1979 no havia passat una cosa així; un procés polític amb remor de moment històric. A les municipals, les forces de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots a Catalunya respecte el 2011. Els diferents espais de l’esquerra vinculada a la superació del règim del 78 (ERC, ICV-EUiA, CUP i formats diversos de Confluència) en guanyen 536.000. No és tan sols una qüestió de volum de vots. És un punt d’inflexió: en actors, guió i agenda.
Ho és en actors, perquè més enllà de la lògica de partits emergeix la dels nous subjectes de confluència. Barcelona en Comú (Bcomú) n’és l’expressió més rellevant però no l’única. A Terrassa, Vilafranca, Mollet, Santa Coloma, Badalona, Vic, Tortosa, Sabadell, Castelldefels… s’han articulat també confluències de geometria variable, totes elles amb components de ciutadania potents, més enllà dels espais polítics preexistents. I no es tracta només de presència o irrupció en l’ecosistema polític, sinó d’apostes amb vocació guanyadora que trenquen els respectius taulers. Bcomú assoleix el 25,2% dels vots i guanya a 6 dels 10 districtes, i a 54 dels 73 barris de la ciutat. A feus històrics del PSC, com Nou Barris, s’enfila al 34% dels vots, deixant els socialistes al 16,3%, un veritable canvi d’hegemonia.
El punt d’inflexió es produeix també en la reconfiguració de l’agenda política. El triomf de Bcomú, els bons resultats de moltes altres candidatures de confluència, el manteniment de les alcaldies d’ICV-EUiA i l’avenç important de la CUP, fan emergir les dimensions social i ciutadana amb força, és a dir, els antagonismes polítics a l’entorn de les injustícies socials i de la corrupció estructural. Queda molt tocat el guió de la unidimensionalitat política a l’entorn del procés sobiranista. L’eix nacional no s’abandona, però s’articula als altres dos eixos del conflicte polític. Bcomú incorpora el compromís programàtic de situar Barcelona com a capital del dret a decidir, única forma de resoldre en clau democràtica el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Però Bcomú ha ubicat la lluita contra les desigualtats i contra la corrupció en el nucli del seu relat. No, el triomf d’Ada Colau no afebleix el procés; però impugna frontalment les polítiques socials de CiU. És més, Bcomú fa l’aportació d’emmarcar el vot majoritari de les classes populars de la ciutat en el terreny del catalanisme, barrant el pas a l’avenç del fenomen Ciutadans.
Finalment, les ruptures en el sistema d’actors i en el guió polític tenen lloc en un context de canvi de règim. Les correlacions de força canvien substancialment. A Barcelona les forces favorables a exercir el dret a decidir (per tant sobiranistes) passen de 21 a 29 regidors, produïnt-se a més un gir substancial: les esquerres pel dret a decidir (Bcomú, ERC i CUP) passen de 7 a 19 regidors, deixant CiU (10 regidors) clarament en minoria dins el camp sobiranista. A l’interior de l’esquerra, la suma de Bcomú i la CUP (14 regidors) deixa molt enrere els 5 d’ERC i els 4 del PSC, un escenari ni tan sols imaginable fa només 4 anys. Barcelona, a més, no és un cas aïllat. La dinàmica guanyadora -o la possibilitat real de liderar governs- dels subjectes de confluència es reprodueix, per exemple, a la capital de l’estat (Ahora Madrid), València (Compromís), Saragossa (Zaragoza en Común) o A Coruña (Marea Atlántica). Els nous actors emergeixen com a espais de majories, configurant-se, per tant, alternatives guanyadores no només al PP, sinó al bipartidisme del 78 (PSC-CiU a Catalunya; PP-PSOE a l’estat).
La consolidació o afebliment d’aquestes dinàmiques resta oberta. En tot cas, les municipals han representat un pas endavant rellevant per les esquerres alternatives i ciutadanes. Un salt qualitatiu en clau de canvi de règim, en tant que canalitzen propostes de nova política, i de sobirania social i nacional, de lògica constituent. Barcelona esdevé de nou, com en altres moments de la seva història, la punta de llança. Potser sense l’èpica de la Rosa de Foc o del 14 d’Abril, però amb la possibilitat d’obrir un escenari fins ara inèdit, referent de justícia social i revolució democràtica per a les ciutats i els pobles del Sud d’Europa.
Gràcies. A totes i tots els qui heu fet possible, cada dia, aquesta extraordinària campanya que va acabar ahir.
Als barris, a les places de Barcelona s'han tornat a obrir horitzons d'esperança. Ha estat emocionant veure i compartir tants somriures de tanta gent senzilla, amb trajectòries vitals de lluita, que ara sí, ara poden guanyar!.
Pere Casaldàliga diu que és només en el treball de cada dia on hi ha la prova del valor dels nostres somnis. Hi ha molts petits i grans esforços, molta feina ben feta, al darrera de cada acte, de cada debat... de cada esclat ciutadà de força i de tendresa.
Gràcies immenses. I demà, a exercir de debò, amb alegria, el poder popular. I a fer història en comú. I dilluns, a seguir construint vida, a peu de carrer, des de trinxeres de fraternitat.
.png)
Un dels components clau dels períodes electorals és l’elaboració i aprovació de programesper part de les candidatures que s’hi presenten. A Barcelona En Comú ho hem fet. I hem considerat el procés com a oportunitat per transformar les formes i els resultats: per innovar en el comi en el què. Tenim un programa sòlid i atrevit, i ho és en la mesura que s’ha construït en comú, a partir de les capacitats col.lectives. És un programa transformador i factible, i només podia ser-ho si arrelava i creixia en espais d’intel.ligència vivencial i quotidiana, amb aportacions des de molts angles d’expertesa. Es tracta d’un programa trenat i amb valors que el vertebren, però obert i dinàmic, entès com a espai de diàleg permanent amb la ciutadania. S’havien d’explorar maneres d’obertura democràtica inèdites, i crèiem tenir el teixit humà i el cabal d’il.lusions necessari per fer-ho. S’hi han implicat a l’entorn de 5.000 persones que, des d’aportacions molt diverses, han anat forjant un programa per guanyar Barcelona, per escriure el futur de la ciutat amb lletres de justícia social i ambiental, amb músiques de revolució democràtica i fraternitat. El procés va arrencar fa temps, a la tardor del 2014, lluny encara de les pressions electorals. Centenars de persones als eixos temàtics, als grups de barri i als espais polítics van elaborar diagnosis, reflexions compartides i unes primeres propostes. Un cop tancat l’acord de confluència i concretada l’aposta de Barcelona En Comú, es va posar en marxa un procés de participació presencial i digital, amb l’objectiu d’incorporar propostes, valorar-les i prioritzar-les. El resultat és, d’una banda, un Mandat Ciutadà format per un nucli de 40 mesures de màxima prioritat. I d’altra banda la proposta Fem Barris, un conjunt ampli de mesures de proximitat, elaborades barri a barri, a peu de carrer. Al Mandat Ciutadà i al Fem Barris s’incorpora, finalment, el document de la Ciutat En Comú, amb propostes aportades per col.lectius de població i àmbits temàtics, moltes d’elles amb un alt grau de transversalitat. No ha estat fàcil anar encaixant les peces del mosaic programàtic, però ha estat possible. I s’ha erigit un procés d’aprenentatge col.lectiu inèdit i molt valuós. Inscrit en els valors de democràcia oberta que habiten l’ADN de Barcelona En Comú. El resultat d’aquest procés no és, no podia ser un programa convencional. No és un document rígid i tancat, carregat de promeses amb peus de fang. És un programa articulat per mesures concretes orientades a l’acció; mesures ambicioses i alhora realitzables; transformadores; molt pensades i alhora obertes a noves interaccions. El programa es vertebra a partir de quatre blocs. El primer d’ells, Drets Bàsics, recull el conjunt de propostes orientades a reconstruir la dignitat i l’autonomia personal, a restablir el respecte més estricte pels drets humans vulnerats en època de crisi i desmantellament social: des de la prevenció dels desnonaments i la lluita per l’ocupació digne, fins al compromís d’assegurar els subministraments bàsics, passant per la seguretat alimentària, o la garantia d’una renda municipal perquè ningú no visqui en situació de pobresa. El segon bloc, Canvi de Model, incorpora les mesures que expressen amb força l’aposta per un nou model econòmic i ecològic: una economia urbana diversificada, cooperativa, amb teixit comercial i industrial de proximitat, generadora d’ocupació estable; i una ciutat ecològica i habitable que situa els bens comuns –l’aigua, l’energia, l’aire; i també l’habitatge i els carrers- sota control social, perquè mai més no siguin privatitzats. El tercer bloc, Ciutat per la Vida, agrupa les mesures vinculades al dret a la salut, a l’educació, al suport a l’autonomia i a la vida en comunitat. Les propostes per construir entorns urbans, ambientals i culturals acollidors i incentivadors: una quotidianitat de relacions cuidadores i emancipadores. Com ens diu la xarxa feminista, ciutadania i cuidadania. Una Barcelona on tots els projectes de vida siguin realitzables, on els barris siguin dignes perquè la gent pugui ser feliç. Finalment, el quart bloc, Democràcia Oberta, allà on s’articulen les mesures de govern exemplar i transparent; de rendició de comptes i control ciutadà; de democràcia participativa i institucions obertes. Unes noves regles del joc per una nova política, perquè Barcelona estigui en mans de la gent; de veïnes i veïns que han de poder exercir el seu dret a decidir sobre inversions i projectes, sobre el model de barri i ciutat on volen viure i atrapar la felicitat. Sí, un Programa En Comú de veritat; un programa per guanyar el 24 de Maig. Una proposta sòlida i oberta per construir en clau col.lectiva una Barcelona més justa, humana, habitable i democràtica.
Al llarg del mandat que ara s’acaba, a Barcelona s’han ampliat les desigualtats i la pobresa. Les polítiques de Trias han estat injustes: mai han combatut aquestes desigualtats; de vegades les han agreujat. L’alcalde que ha anat a Davos i a Miami a oferir la ciutat per fer negoci, ha estat insensible al dolor de la gent als barris. Les prioritats i els pressupostos de Trias han estat un compendi d’injustícies. En els terrenys social i educatiu, es poden sintetitzar en forma de decàleg. El balanç d’un govern contrari al bé comú. 1. Les necessitats de la gent han crescut com mai, les polítiques socials de Trias han estat tímides, inercials i molt lluny de l’ambició que calia per fer-hi front. S’ha generat un abisme entre el volum de necessitats i el nivell de les respostes. Avui segueixen havent-hi 100.000 persones a l’atur i 2-3 desnonaments diaris de famílies vulnerables. L’alcalde parla amb estadístiques, però són xifres que ja no poden amagar el patiment social, una realitat que Trias desconeix. 2. Trias ha aturat la inversió social de proximitat. Ha paralitzat els programes que estaven en marxa el 2011: Centres de Serveis Socials, Centres Oberts d’Infància, Casals de Gent Gran, Habitatges amb Serveis. Això sí, ha fet més de 200 milions de superàvit. Mai havíem tingut un Ajuntament tan ric i una ciutadania tan empobrida. 3. Davant l’ampliació de les desigualtats urbanes Trias ha concentrat les inversions municipals en les avingudes del luxe i en la Fórmula-1. En canvi, ha retallat la despesa en rehabilitació d’habitatges i ha frenat en sec el desplegament de la llei de barris a Barcelona. 4. Davant la situació d’emergència social, Trias –en el millor dels casos- ha fet simple assistencialisme. No ha estat capaç, però, de negociar amb els bancs la cessió de pisos, ni amb les companyies subministradores la fi dels talls d’aigua i energia. En el pitjor dels casos, ha pres decisions que han incrementat el patiment de la gent: privatització i pujades abusives de l’aigua (de la mà del PSC); un reglament d’habitatges d’emergència pensat i fet per donar cobertura legal a l’exclusió residencial. 5. Trias ha mantingut/reforçat les polítiques de criminalització dels col.lectius més vulnerables: s’ha negat (de la mà del PSC i ERC) a suprimir de l’ordenança del civisme els articles que sancionen les persones sense llar; ha reforçat l’assetjament policial al carrer contra les treballadores sexuals ; i ha avalat o impulsat el desallotjament dels assentaments de Poblenou 6. Les retallades socials de la Generalitat i de l’Estat han impactat de forma molt intensa sobre la gent i els barris vulnerables de Barcelona. Trias no s’ha plantat contra cap d’aquestes retallades. Les ha anat avalant totes. A Madrid, a més, el PP amb el suport de CiU va aprovar la reforma laboral que precaritza l’ocupació, facilita els acomiadaments i retalla l’estatut. I CiU, amb el suport de PSOE i PP, va impulsar la llei del desnonament exprés. 7. El govern municipal no ha planificat, construït i posat en marxa CAP nova escola bressol pública: més de 5.400 famílies n’han quedat excloses. Trias a més ha pres decisions per desmantellar el model 0-3 de Barcelona: increment de les ràtios, retallada dels suports educatius, privatització de la gestió i increment de tarifes. A més, va donar un cop de porta autoritari a la Iniciativa Ciutadana del 0-3, impedint inclús la seva tramitació. 8. CiU ha impulsat la degradació de l’escola pública a Barcelona, amb polítiques de retallades educatives i de retrocés en el model de qualitat: entre 2011 i 2015, tenim 600 mestres menys per 3.000 alumnes més; la sisena hora suprimida al 90% de les escoles; una tercera part de les aules per sobre de la ràtio 25 a primària i 30 a secundària; i aplicació de la Llei Wert, contra la FAPAC i la xarxa d’escoles insubmisses. Es dificulta l’atenció a la diversitat i l’escola inclusiva. 9. Davant el sorgiment de riscos de malnutrició infantil, CiU ha retallat els recursos per beques-menjador (mentre blindava els diners dels concerts amb escoles elitistes). A Barcelona, per sobre de 4.000 famílies han quedat excloses de beques-menjador davant la negativa de Trias a revisar els barems d’accés. S’han retallat o suprimit els principals programes de suport a les famílies i les AMPAs (ajuts per materials, reutilització llibres, acollida…) 10. CiU ha pres decisions per afeblir el model d’educació de proximitat a Barcelona. Ha ampliat les àrees territorials de matriculació i ha aplicat un nou barem d’accés que discrimina de forma objectiva les famílies nouvingudes. Avui hi ha barris on les famílies no tenen garantida una plaça pública de proximitat, fet que s’agreuja a secundària. No es preveuen les inversions suficients en centres educatius per solucionar-ho. ICV-EUiA, al llarg de tot el mandat, hem enfrontat i denunciat aquestes polítiques. PSC i ERC, avalant el PAM i els pressupostos, han contribuït a fer-les possibles. Alhora, ICV-EUIA hem construït i presentat alternatives a totes elles. CiU i PP han derrotat totes les alternatives. CiU i PP han segellat un pacte de ferro contra el bé comú. PSC i ERC han fet de crosses de Trias; han rescatat un alcalde en minoria. ICV-EUiA hem construït –amb la gent i els barris- l’alternativa a Trias. Hem fet propostes per rescatar la ciutadania, no l’alcalde. Ara, la capacitat i la voluntat de seguir construint alternatives està a Barcelona en Comú. Hem elaborat un Pla de Xoc i un Programa on el rescat dels drets bàsics, la dignitat, i la reconstrucció de la justícia social entre totes i tots, se situen com a màximes prioritats. Enfront l’alcalde de les desigualtats, guanyem la Barcelona en Comú.
Dissabte a la tarda, la gent d’Iniciativa i d’Esquerra Unida de Barcelona ens vam trobar en un acte de reconeixement i agraïment per la feina feta. Un acte on vam aplegar també forces per tantes coses encara a fer. Veníem del dinar de la República, el que organitzen cada any els vells lluitadors per les llibertats. Compartir taula amb l’Enric Pubill o el Martí Bielsa és connectar amb una història carregada de futur. Tan plena de lluites com d’esperances. Perquè venim de lluny i tenim memòria. A Barcelona, aquests últims quatre anys, el Grup Municipal ha fet una gran feina col.lectiva: una cadència quotidiana d’esforços i somriures. Un treball tenaç sobre fonaments sòlids forjats al llarg dels anys: una història de compromís municipal que ha deixat una empremta tangible de dignitat, a peu de carrer, barri a barri. Del 2011 ençà hem viscut un temps dur i apassionant alhora. Amb dolor social com mai; amb horitzons d’esperança també com mai. Les conselleres i consellers d’ICV-EUiA, totes les companyes i companys del Grup, les regidores, les i els militants, han estat al costat de la gent que pateix en silenci i dels qui es mobilitzen en públic. Han trenat propostes pels drets i la dignitat de les persones senzilles. Han denunciat, una a una, les actituds classistes i les polítiques elitistes del govern Trias. No ho han fet des del despatx. Han teixit complicitats en carrers i places, practicant, sense dir-ho, una política exemplar. I el Grup Municipal ha estat un espai d’amabilitat i confiança; d’estima i afecte per la feina dels altres; de dubtes compartits; de decisions valentes. Gràcies Isabel per 12 anys colze a colze; per fer possible cada dia el valor de la pluralitat política. Dissabte a la tarda tenia moltes ganes d’expressar un agraïment profund per tot això.
I un altre agraïment enorme per tantes ganes de seguir, de mirar-li als ulls al futur amb atreviment. Perquè ara toca guanyar. Ho tenim a prop. És necessari posar Barcelona en mans de la gent; retornar la justícia social als barris; tenir treball i espai per viure; i aire net per respirar. Amb la gent d’ICV-EUiA tot és possible. I aportant al projecte compartit i ciutadà de la confluència encara més. Som Iniciativa; som Barcelona en Comú. Gràcies Laia per la teva aposta. Per voler entrellaçar una baula més en aquesta xarxa de lluites i somnis. I a tu Janet, perquè és impressionant el que has fet. I el futur de tot això és impensable sense tu. I Agustí, Merche i Marta per formar part d’aquest equip meravellós. Gràcies també als futurs consellers i conselleres: que el repte implica, inel.ludiblement, guanyar els carrers i forjar barris en comú. I a vosaltres, David i Montse, perquè la magnífica feina que feu és la clau de volta del nou edifici. Jorge Riechmann té una poesia preciosa que porta per títol Acció de gràcies. Manllevo els seus versos finals, i els comparteixo amb vosaltres com a reivindicació de la lluita, l’alegria i l’agraïment: “El valor de la teva alegria no està en ella/sinó en el joiós desordre/amb què construïm hores de llibertat/de cireres, d’igualtat, de lluita política, d’amor./Però aquestes coses les sé/perquè tu existeixes./I perquè cada vegada que em mires/neixo en els teus ulls”.
Quan es va presentar el programa .CAT, a l’abril del 2014, deia la seva subdirectoria i també presentadora, Ariadna Oltra: “Som molt ambiciosos, abordarem un tema amb més profunditat i més veus que altres programes d’informatius de la casa”. I des de TV3 declaraven que volia ser un punt de trobada i de confrontació d’idees, amb la vocació de convertir-se en un dels principals referents mediàtics de l’actualitat política i social al país. I insistien: .CAT és “un debat amb arguments”. El públic venia garantit, per poc bé que ho féssin, en seguir el “Polònia”.
Totes aquestes afirmacions varen ser poc més que un fóc d’encenalls en el programa (més aviat publireportatge pre-electoral) que podeu veure aqui, esperant la resposta que ens promet CafeambLlet i el programa de LÁlternativa.tv el proper dia 10, a les 12:30, amb Marta Ribas Frías, Isabel Vallet, Albano Dante Fachin de Cafeambllet i jo mateixa, si no accepta a darrera hora la invitació que han fet i reiterat els companys de SICOM al conseller Boi Ruiz. Però molt em temo que si no manega el cotarro el senyor Ruiz, acabarè sortint al programa!
I mentrestant, recupero aquest article de ElCritic que ja té unes quantes setmanes, però que manté una vigència total pel que fa a aspectes destacats de les penoses condicions de la sanitat pública a Catalunya (gràcies a com es beneficia, de manera especial amb Boi Ruiz, la sanitat privada):
Boi Ruiz augmenta les subvencions al grup privat IDCsalud mentre retalla un 16% a la sanitat pública
La sanitat privada avança en temps de retallades. El hòlding sanitari IDCsalud, controlat per un fons de capital de risc, ha augmentat les partides que reben els seus tres hospitals concertats per part del Servei Català de la Salut. Segons dades a les quals ha tingut accés en exclusiva CRÍTIC, ha rebut prop de 300 milions d’euros en els darrers quatre anys. Dels 64 milions del 2010 ha crescut fins als 79 milions el 2013. Mentrestant, el pressupost de CatSalut s’ha reduït en un 16%.
CatSalut ha destinat prop de 300 milions d’euros als tres hospitals propietat de l’empresa en els últims quatre anys
“Recomanaria als catalans que es fessin una mútua privada?”. Pregunta del periodista Xavier Bosch al conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, en el marc del desaparegut programa Àgora, de Televisió de Catalunya. “Evidentment, sí. Una mútua privada és una solució pel sistema de salut pública”, va respondre. La resposta és del gener de 2011. Quatre anys després, les paraules de Boi Ruiz agafen més sentit que mai. Plataformes, sindicats i associacions defensores de la sanitat pública alerten contra la tendència del Servei Català de la Salut (CatSalut) d’augmentar les partides destinades a empreses i entitats de caràcter privat mentre s’han disminuït les inversions en el 100% públic Institut Català de la Salut (ICS). El conseller Boi Ruiz sovint ha justificat l’augment de la sanitat concertada pels moments actuals de recessió econòmica i per la dificultat d’assumir dins el sistema netament públic tota la demanda.
El pressupost de CatSalut ha passat de 9.547 milions d’euros el 2010 a 8.044 aquest darrer any, cosa que suposa una reducció del 16%. L’Institut Català de la Salut també ha vist reduït en un 13% el seu pressupost en aquest període, passant de 2.915 milions el 2010 a 2.518. Mentrestant, hi ha entitats sanitàries que han augmentat la seva activitat —i beneficis— a través de la concertació amb el servei públic català. És el cas d’IDCsalud, un hòlding sanitari obert a l’ànim de lucre en mans del fons internacional de capital de risc CVC Capital Partners. El grup ha rebut gairebé 288 milions d’euros en quatre anys de contractació amb CatSalut. La tendència, a més, ha anat a l’alça. Segons les dades del Departament de Salut a les quals ha tingut accés CRÍTIC, l’any 2010, moment en què Boi Ruiz entrava com a conseller de Salut, IDCsalud va rebre 64 milions d’euros de les arques públiques i quatre anys després, el 2013, la xifra pujava a quasi 79 milions. Aquesta subvenció és per a tres centres concertats: l’Hospital Universitari Sagrat Cor, la Clínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya. Actualment, el mateix grup IDCsalud reconeix que el 39% de la seva activitat a Catalunya prové de la sanitat concertada amb CatSalut.
Inicialment el Registre de convenis i contractes en l’àmbit de l’assistència sanitària pública de CatSalut mostrava que el 2012 IDCsalud hauria doblat els seus ingressos a través de la concertació passant de 63,7 milions el 2010 a gairebé 127 milions el 2012.
A preguntes de CRÍTIC, el departament de comunicació d’IDCsalud a Catalunya nega que la seva companyia hagi incrementat els concerts amb CatSalut. De fet, afirmen que han patit una rebaixa, com la resta de centres. Una afirmació que contrasta amb les dades facilitades per la mateixa Generalitat. Des del Servei Català de la Salut es justifica la concertació a IDCsalud estrictament per criteris tècnics. Un portaveu del departament assegura que “la gestió d’un servei sanitari s’adjudica a través d’un concurs i, per tant, qualsevol licitador pot presentar-s’hi. Si al final IDCsalud en aquest cas és qui guanya el concurs es deu al fet que és la millor oferta que s’hi presenta”.
Un aspecte discutit pels sindicats i la Plataforma d’Afectats per les Retallades Sanitàries ha estat el creixement d’IDCsalud per la derivació de pacients, a través d’aliances estratègiques i convenis de centres semipúblics a altres propietat directa de la mateixa empresa. A l’octubre de 2013, la CUP va dur a l’Oficina Antifrau de Catalunya els convenis entre l’Hospital Clínic de Barcelona i Capio (antiga denominació d’IDCsalud) signats l’any 2009, considerant que concorren en possibles irregularitats i que aquests convenis obren la porta a la “privatització encoberta” de l’hospital. L’any 2009, Capio va firmar una “aliança estratègica” de col·laboració amb l’Hospital Clínic per tal de cedir una part de l’activitat d’aquest centre a l’Hospital Universitari Sagrat Cor, propietat d’IDCsalud. En el moment de signar-se l’acord, el director general del Clínic era Raimon Belenes. Només dos anys més tard, Capio contractava Belenes com a director general d’innovació de la seva companyia. Mentrestant, el 2013, el Clínic va experimentar una retallada de 17,5 milions d’euros del seu pressupost.
També ICV-EUiA va preguntar aquest estiu al Govern català pels convenis entre IDCsalud i la Corporació Sanitària Parc Taulí, que, segons fonts parlamentàries, havia vist rebaixat el seu pressupost de 194,2 milions el 2010 a 173,9 el 2012, un 10,5% menys, mentre augmentaven els pacients derivats. Altres hospitals públics, segons càlculs de la diputada de la CUP Isabel Vallet sobre la base de les xifres emeses per CatSalut, han vist reduït el seu pressupost en els últims temps de retallades. El pressupost de l’Hospital de Bellvitge ha passat de 322,6 milions d’euros el 2010 a 288,9 milions el 2012, o el del Consorci Sanitari de Terrassa, de 100,7 milions el 2010 a 84,6 el 2011.
El mateix conseller de Salut, Boi Ruiz, admetia públicament l’any 2011 que les retallades en sanitat farien augmentar les llistes d’espera. Aquest estiu, però, Ruiz, responent a les preguntes de la diputada ecosocialista Marta Ribas al Parlament, confirmava que “bona part de la reducció de les llistes d’espera és atribuïble a l’activitat derivada a aquests centres hospitalaris”, amb referència als centres propietat d’IDCsalud. Segons un document al qual va tenir accés El País, 12 hospitals del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) han derivat aquest any gairebé 5.000 pacients per ser operats al Sagrat Cor, propietat d’IDCsalud. D’aquests, la meitat dels pacients, uns 2.500, procedeixen de quatre hospitals de l’ICS.
En un altre context, Salut va inflar un 32% un servei adjudicat a dit al Sagrat Cor, segons una investigació del periodista Oriol Güell publicada a El País. La polèmica és una adjudicació directa feta el 2010 per part de CatSalut al Sagrat Cor, que hauria servit perquè aquest hospital d’IDCsalud subcontractés l’empresa Codebi BCN —exclosa de concurs públic i que va encarregar aquesta feina a professionals autònoms—, per prestar un servei que ha resultat ser un 32% més costós que la mateixa tasca portada a concurs sis anys abans. El sindicat CATAC-CTS ho ha denunciat a l’Oficina Antifrau, i el Síndic de Greuges ha obert una investigació “per presumptes adjudicacions irregulars del Departament de Salut i pel canvi de gestió d’alguns serveis”.
Per què tenir sanitat concertada?
La xarxa pública catalana, sota el paraigua del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT), ha estat conformada històricament per una àmplia cartera d’entitats de naturalesa i caràcter ben divers. A més de l’Institut Català de la Salut, l’organisme 100% públic de Catalunya, la xarxa catalana disposa també de la figura dels consorcis, empreses i societats mercantils, entitats benèfiques aparentment sense ànim de lucre —fundacions o centres eclesiàstics— i entitats privades obertes a l’ànim de lucre. Dins d’aquest últim grup s’hi troba IDCsalud, motiu pel qual ha estat font de polèmica en els darrers temps.
Catalunya és la comunitat autònoma que més gasta en la concertació de serveis privats. La partida sanitària és la més elevada del pressupost de la Generalitat —amb 8.290 milions d’euros aquest 2014, la qual cosa suposa un 40% del total. Generalment, a Catalunya es pot parlar d’un sistema sanitari mixt, conformat a base d’una forta dependència de col·laboracions publicoprivades. El gerent de l’Institut Català de la Salut, Pere Soley Bach, aclaria aquest concepte en una entrevista aquest estiu a Redacción Médica: “No hi ha secret. Hi ha una història i hi ha un concepte. No es pot parlar de sanitat privada a Catalunya perquè només adquireix aquesta condició des del punt de vista tècnic, però no conceptual o històric”.
IDCsalud, al punt de mira
Però, quin és l’origen de l’actual IDCsalud? El 2005, la multinacional sueca Capio entrava a l’Estat espanyol a través de la compra del Grupo IDC (Ibérica de Diagnóstico y Cirugía). Posteriorment, el 2011, el fons de capital de risc CVC Capital Partners adquiria els hospitals espanyols de Capio, en una operació que suposava la creació d’IDCsalud, desapareixent així la marca Capio. Pel que fa a Catalunya, a inicis del 2011 Capio va adquirir els hospitals de l’antic grup l’Aliança arran de la seva crisi —Hospital Sagrat Cor i Clínica del Vallès—, sumant-los a l’Hospital General de Catalunya, que ja gestionava.
A Catalunya, el model sanitari d’IDCsalud ha quallat amb èxit, i això s’ha reflectit en el creixement que ha anat experimentant any rere any. Fins al punt que actualment, segons dades de la mateixa entitat, el 39% de la seva activitat procedeix de la concertació amb el Servei Català de la Salut. De la resta del percentatge, un 53% prové d’asseguradores, un 5% d’altres serveis privats i un 3% de mútues d’accidents de trànsit. En total, IDCsalud gestiona a Catalunya l’Hospital Universitari Sagrat Cor —amb un 70% concertat amb CatSalut—, la Clínica del Vallès —amb un 47%—, l’Hospital General de Catalunya —amb un 18%— i la Clínica del Pilar —aquest darrer és l’únic dels tres centres que no té concert de CatSalut.
Catalunya, no obstant això, no és ni de bon tros l’únic territori on aquest model s’ha imposat amb èxit. Sense anar més lluny, en el global de l’Estat espanyol, l’any 2011, encara sota l’epígraf de Capio Sanidad, el grup multinacional va facturar més de 673 milions d’euros, i al voltant del 75% d’aquesta xifra provenia de les arques públiques. Per tant, més de 500 milions procedien de concerts amb les administracions públiques. Aquesta xifra el convertia en el principal proveïdor privat de serveis sanitaris públics de l’Estat.
Benvolgut Brauli Duart, President de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals:
Les entitats i persones sotasignants ens dirigim a vostè per fer-li arribar que en interès de la ciutadania en general i de la pluralitat informativa, volem i per això demanem que TV3 emeti en horari de màxima audiència dos documentals:
La demanda es fonamenta en què:
PRIMER: per mandat exprés del Parlament, TV3 té la missió de “fomentar el debat plural sobre qüestions d’interès públic” per a què “puguin donar resposta eficaç a la demanda d’informació veraç, plural i independent”.
SEGON: el sistema sanitari català està patint una seguit de canvis que afecten profundament la seva estructura i la mateixa concepció fundacional del sistema.
TERCER: els canvis que s’estan fent al sistema afectaran, al nostre entendre, directament la salut de milions de ciutadans.
QUART: els dos documentals proposats aporten informació i opinions molt rellevants i qualificades per tal que la ciutadania pugui tenir una visió més amplia sobre un tema de tant interès com és el de la salut.
CINQUÈ: als darrers mesos la presència de publicitat de companyies d’assegurances privades és massiva a TV3. Sense posar en qüestió la llibertat de les empreses per contractar els serveis de TV3, pensem que la gran quantitat d’anuncis que pregonen un model de sanitat concret (privat, elitista i a l’abast només d’una part de la població), distorsiona la realitat del món de la salut i per tant creiem que l’emissió dels dos documentals proposats oferiria un relat diferent al que imposa la sanitat privada gràcies a la seva potència econòmica per comprar anuncis a la televisió pública. En moments com els actuals és injust que les multinacionals de sanitat privada tinguin més presència a la televisió pública que les veus que adverteixen –com és el cas d’aquests dos documentals– dels perills que representen aquestes multinacionals per a la sanitat i la salut de totes les persones.
Per què s’ha de veure Determinants de la Salut, el Negoci de la Vida a TV3
El Dret a la Informació és propietat de la ‘ciutadania’. La televisió pública ho és quan fa servei públic –serveix– a la gent. I què pot tenir més interès per a la ciutadania que la seva Salut, la pròpia, la del seu entorn i la de tots? Estem parlant de la salut pública, les circumstàncies en què les persones naixem, creixem, envellim, vivim, ens guarim, ens eduquem, treballem, mengem o respirem, i els factors socials i polítics que la condicionen, els ‘determinants de la salut’.
La sèrie de documentals La Salut el Negoci de la Vida (3) i la seva evolució permanent, s’ha pogut anar seguint des de fa més de dos anys. Més de 150 projeccions per tot Catalunya a cinemes, casals, ateneus, universitats, ambulatoris, hospitals i arreu on ens han convidat, hi hagués dues o cent persones a l’auditori. I el que sempre hem escoltat ha estat: “Aquest documental l’ha de veure tothom, TV3 l’ha de posar”. Senyors de la ‘pública i la nostra’, a la seva disposició · SICOM TV
Per què s’ha de veure Sicko a TV3
El primer gran encert de la pel·lícula Sicko és d’enfoc: no es tracta d’explicar què passa als EEUU quan no tens assegurança de salut. L’objectiu de la pel·lícula és, justament, parlar de les persones que sí que tenen assegurança mèdica privada i les terribles conseqüències que té dependre d’aquestes estructures per proporcionar serveis sanitaris.
Actualment el Govern i el conseller de sanitat, Boi Ruiz, aposten per una Catalunya on aquesta mena de sanitat tingui un paper central. Davant el constant avenç de les asseguradores privades al nostre país (amb el recolzament de les polítiques del Govern) el documental de Michael Moore aporta elements a tenir en compte per la ciutadania davant el canvi de model sanitari (unilateral i no negociat) que imposa CiU. Una veu que ha de tenir cabuda a la televisió pública, actualment farcida d’anuncis d’empreses de sanitat privada.
Si vols unir-te a aquesta campanya fes click aquí
==================================================================
Més informació:
“Cada ejemplar que repartimos es una oportunidad para cambiar el mundo”
Inciden nuestros interlocutores en que en Cataluña hay mucha gente que hace periodismo independiente de gran calidad desde hace mucho tiempo, y que, en este escenario, ellos simplemente son unos recién llegados. Puede, pero impulsado por la enfermera quirúrgica Marta Sibina y su pareja Albano Dante, y pese a los diversos ataques que ha sufrido la publicación, cafèambllet se ha erigido en una de las más representativas voces de la información libre y alternativa.
Texto: Oriol Rodríguez
Fotografia: @Fotomovimiento
¿Cómo una enfermera quirúrgica acaba convirtiéndose en la editora de uno de los principales referentes del periodismo independiente en Cataluña?
Por la simple necesidad de explicar lo que no se explica. Para dejar al descubierto los mecanismos que impiden que las cosas funcionen bien. Normalmente es este el trabajo de los periodistas, pero en el fondo es un ejercicio de ciudadanía. Los periodistas conocen las reglas, el oficio, pero la ciudadanía está llamada a entender cómo funciona nuestra sociedad y levantar la voz cuando algo va mal.
Albano Dante y Marta Sibina en la Ciutat de la Justícia de Barcelona – Foto de comunicacio21.cat
¿Teníais algún referente en el que os inspirasteis, tanto en la línea editorial como en el modelo “empresarial”, cuando publicasteis aquel primer “Cafèambllet” de una sola página en tamaño din-A3?
El “modelo empresarial” es sólo una consecuencia de los objetivos periodísticos que te marcas. Si el objetivo es ganar dinero, el modelo es uno. Si tu objetivo es explicar cosas caiga quien caiga, el modelo debe ser otro. ¿Cómo puedes hablar libremente sobre el escándalo de las autopistas, de la instrucción de la banca en el mundo educativo o de la privatización del agua si tu medio depende de la publicidad de La Caixa? No se puede. Quizás puedes decir algo, pero no puedes llegar al fondo… Cada mañana los periódicos que tienen la banca como principal anunciante (y como accionistas) nos dan una lección de sumisión del periodismo al poder económico. En nuestro caso, más que hablar de modelo empresarial, hablamos de modelo periodístico. La parte empresarial, la que permite pagar la rotativa, el teléfono, etc… está supeditada a este modelo periodístico. Al cafèambllet nunca publicaremos un anuncio de La Caixa. El día que haya que elegir entre aceptar su dinero o cerrar, cerraremos. Todo ello hace que la única manera de existir, de continuar investigando y destapando lo que muchos quieren que permanezca oculto es con el apoyo de los lectores. Lo resumimos en una frase: “la información o la pagamos entre todos, o la paga La Caixa”.
¿Proceder de un mundo ajeno al periodismo te permitió actuar con más libertad?
El periodismo es un oficio y como todo oficio tiene unas reglas, unos códigos y unas técnicas. Todo ello es imprescindible para hacer buen periodismo, y son los periodistas los que tienen estos conocimientos. Hoy, sin embargo, el periodismo no está en manos de los periodistas sino que está en manos de las empresas propietarias de los medios. Y esto es un desastre. Llegados aquí, el hecho de no ser periodista te pone en un punto de partida diferente, ya que no tienes la intención de hacer carrera en los grandes medios, y eso te permite ser muy crítico con ellos y con las empresas que los financian. Pero insisto, la obligación de alzar la voz ante el poder es de toda la ciudadanía, no sólo de los periodistas. Ahora, con cafèambllet estamos intentando construir una herramienta al servicio del periodismo bien hecho, una herramienta que llegue a mucha gente y que no deba nada a ningún poder. Un espacio donde el oficio del periodismo esté por encima de cualquier otra circunstancia.
Mañana del 13/04/2014 descargando parte de los 145.000 ejemplares en la sede de AureaSocial – Foto: Fotomovimiento.org
Decía George Orwell que periodismo es publicar lo que alguien no quiere que publiques y todo lo demás son relaciones públicas. Una cita muy gastada, pero que en vuestro caso parece adquirir pleno sentido.
Está gastada, cierto, pero siempre será vigente. Si el objetivo de lo que haces es explicar cómo funciona el mundo, mucha gente se enfadará. Porque en el mundo hay un montón de gente haciéndose rica a costa de los demás. Si expones a la luz los mecanismos que permiten la explotación, el explotador se enfada. Así de sencillo. Por eso los bancos y los empresarios invierten tanto dinero en publicidad y en medios, para construir un corpus de conocimiento que aleje los focos: la publicidad, el patrocinio, los contenidos “amables”… Todo es parte de las relaciones públicas, y la convivencia entre estos mundos es casi imposible. Hay otra frase del periodista argentino Rodolfo Walsh que lo resume con sencillez: “El periodismo es libre o es una farsa”.
¿Informando se pueden cambiar las cosas?
A veces es difícil de percibir, pero la información cambia el curso de las cosas. A veces de forma casi inapreciable, pero siempre cambian. Cada vez que una personas descubre una información nueva, cambia su manera de ver el mundo y su manera de actuar. Y cuando una persona se pone en marcha, cambia el mundo. Nosotros siempre decimos que cada ejemplar que imprimimos y repartimos es una oportunidad para cambiar el mundo. Y no es una frase y punto. Lo creemos y lo hemos comprobado. Cuando empezamos a investigar lo que estaba pasando en la sanidad catalana no podíamos imaginar que todo terminaría con investigaciones judiciales, con empresarios poderosos perdiendo contratos, con una comisión de investigación en el Parlamento y con más de 50 imputados. ¿Se han solucionado todos los problemas? No, pero está claro que un sistema sanitario tramado a lo largo de 30 años no se cambia en un día, ni con el trabajo de una revista. Pero creo firmemente en que la única manera de cambiar las cosas es con información. Todas las decisiones que tomamos, como individuos y como sociedad, las tomamos en base a la información de la que disponemos. Necesitamos información para votar (o para no hacerlo), para cambiar nuestros hábitos de consumo, para organizarnos… Por eso hay tanta gente intentando controlar la información. El ejemplo de los diarios es plasmario: como negocio son una ruina pero mantenerlos funcionando es un negocio muy lucrativo ya que generan el consenso necesario para mantener las estructuras de poder.
‘Cafeambllet’ repartidos en Barcelona – Foto: Fotomovimiento.org
¿Después de 10 años en funcionamiento, qué crees que ha aportado “Cafèambllet” al espacio comunicativo catalán?
En Cataluña hace muchos años que hay periodismo comprometido, de calidad e independiente. Sin embargo, el panorama comunicativo está dominado por grandes grupos de comunicación estrechamente ligados al poder financiero. Por ello, todas las voces que intenten romper este dominio aportan algo, cada una con sus particularidades. En el caso del cafèambllet creo que nuestra aportación ha sido la capacidad de llegar a círculos más amplios, no militantes.
Muchas de las cifras que habéis publicado en los diversos casos que habéis tratado a lo largo de los años, son públicas y al alcance de todos. Desde esta premisa, ¿el periodismo “convencional” es perezoso o miedoso?
Creo que es una mezcla de diversas cosas. En los grandes medios hay profesionales muy buenos pero su margen de acción es limitado cuando tocas ciertos temas. ¿Por qué se habla tan poco de Agbar, Abertis o El Corte Inglés? No hay que investigar mucho para explicar un montón de cosas que la gente no conoce sobre estas empresas y sus actividades. Está todo allí. La muerte de Emilio Botín lo dejó claro. Hay un artículo magnífico de Sonia Bagudanch que lo explica: aunque The New York Times lo hubiera publicado bien grande, el fraude fiscal de este señor pasó muy desapercibido en los medios españoles. No es pereza ni es miedo: es hacer periodismo o hacer relaciones públicas.
Dicen que la gente ya no está interesada en leer la prensa, y que por ello el del periodismo es uno de los sectores más afectados por la crisis. ¿No sería más preciso decir que la gente ya no está interesada en leer lo que les ofrece la prensa?
El periodista Pere Rusiñol lo explica magníficamente en su libro “Papel Mojado”. La base del periodismo es la credibilidad, la confianza en aquel que te explica el mundo. ¿Qué confianza puede tener en lo que te cuenta un diario sobre la crisis si sus dueños son los bancos rescatados con dinero público? ¿Qué confianza puedes tener en un diario que está en manos de un banco que estafó clientes con preferentes? En definitiva, ¿quién pagará por información de la que no te puedes fiar? Nadie. Pero la necesidad de información está intacta y hay mucha gente dispuesta a apostar por proyectos capaces de demostrar que están al servicio de los lectores. Y esto se demuestra siendo transparente, explicando quiénes son sus impulsores y explicando de dónde sale el dinero. Por eso nosotros hemos publicado un informe donde cualquier lector puede ver todos los movimientos bancarios de nuestra cuenta. Ver las nóminas y la procedencia de los ingresos. Hasta el último céntimo.
Sin embargo, uno de los mecenas de uno de sus proyectos en Verkami os comentaba que los contenidos de “Cafèambllet” parecían marcados por cierta “rabia acumulada”. ¿La gente realmente quiere saber la realidad de las cosas o prefiere ir haciendo sin dolores de cabeza y mañana ya será otro día?
Recientemente entrevistaron al consejero Boi Ruiz en Catalunya Radio. En una entrevista de casi una hora, la periodista Silvia Coppulo no le hizo ni una sola pregunta sobre la corrupción en el sistema sanitario. ¡Ni una! En un sistema sanitario donde hay 50 imputados, donde el ex-presidente del ICS está imputado de siete delitos graves, los sobrecostes en la construcción de los hospitales suman millones de euros… Sin embargo, el punto álgido de la entrevista fue cuando la periodista y el consejero, entre risas, se tiraron un cubo de agua en solidaridad con los enfermos de ELA. Si no te indignas ante eso no puedes hacer periodismo. Para destapar la corrupción primero te tiene que indignar la corrupción. Después te pones a trabajar para hacerla visible, con datos, con rigor y con contexto. Pero primero tienes que tener muy claro que en una sociedad hay cosas que son intolerables.
¡Imprimimamos medio millón de ejemplares de la publicación en catalán y repartamoslos gratuitamente por toda Cataluña!
Más allá de Verkami y de los anunciantes, en vuestra página web hay habilitado un sistema de donaciones. ¿Funciona? ¿Los lectores están suficientemente sensibilizados para entender que para estar informados de forma independiente se debe ayudar a que los periodistas puedan vivir de su trabajo?
Aún cuesta y creo que hay dos motivos que lo explican. Por un lado tenemos que hasta ahora no ha existido un debate social sobre el panorama mediático. Las cosas eran como eran y muy pocas voces denunciaban el proceso de financiación de los medios. Esto ha hecho que, por ejemplo, haya mucha gente que cree que El País es un periódico de “izquierdas”. Hay un desconocimiento profundo sobre cuáles son los poderes que se esconden detrás de los grandes grupos de comunicación. Luego, hay una parte de la población que sí es consciente, pero es justamente esa conciencia la que les hace desconfiar de todo. Así, la situación es de desconocimiento del problema y de desconfianza. Ante esto creo que la pelota está en el tejado de los que queremos hacer las cosas de otra manera. Por un lado informando del problema de un sistema mediático en manos de la banca; y por otro, generando la confianza necesaria para construir nuevos proyectos. En nuestro caso, notamos que hay una serie de gente que a pesar de los desengaños pretéritos decide volver a confiar y nos hacen un ingreso de 10 euros. Para nosotros estos 10 euros son muy importantes. Pero lo que realmente es emocionante es que detrás de esa donación lo que hay es confianza, y por consiguiente es enorme la responsabilidad de hacer las cosas bien ser transparente .
Aunque siempre habéis apostado por el papel, ¿cómo os han ayudado las redes a difundir vuestros contenidos?
El papel e Internet son dos espacios complementarios y nosotros intentamos trabajar en los dos campos. Sin las redes muy difícilmente alguien hubiera conocido cafèambllet más allá de la comarca de La Selva. Las redes ofrecen una herramienta magnífica para que voces hasta ahora silenciadas sean accesibles para grandes audiencias. Pero creemos que sería un error que, por haber conquistado un espacio de expresión (Internet), renunciamos a estar presentes en el resto. Cada mañana La Vanguardia reparte miles de ejemplares gratuitos en los trenes, en las universidades, en las fábricas y en los hospitales. No podemos renunciar a disputar este espacio por tener redes. Hay que estar en las redes, pero hay que estar en la calle, en la barra de los bares, en las salas de espera, en las peluquerías. Estos también son espacios donde se genera opinión y donde se comparte información. Hay que estar y por eso apostamos por el papel.
“Poner temas sobre la mesa, abrir debates y cuestionar lo que nos quieren imponer desde el poder es el objetivo”
Justamente por un vídeo en vuestro canal de Youtube tuvisteis que visitar los juzgados. ¿Qué sucedió y cuál fue la resolución de la demanda?
Creo que esta es una de las historias más bonitas que hemos vivido. El vídeo se titulaba “El Mayor robo de la historia de Cataluña”. 25 minutos, un tostón, donde explicábamos el funcionamiento del sistema sanitario catalán. Creimos que lo mirarían cuatro motivados, pero ya el primer día tuvo casi 1.000 visitas, el segundo 20.000 y al cabo de dos meses… ¡más de un millón! Hubo unos días en los que la gente nos reconocía en el metro. Esta explosión hizo saltar todas las alarmas en el Departament de Salut y al cabo de un días teníamos en casa una demanda por valor 20.000 € interpuesta por Josep Maria Via, asesor de Artur Mas. Fuimos a juicio, nos condenaron, recurrimos y, finalmente, fuimos absueltos. A pesar de que a los poderosos no les guste, hay una cosa que se llama libertad de expresión. Pero lo más alucinante es que la denuncia, que pretendía silenciar unos hechos, consiguió justamente lo contrario: el vídeo terminó publicado incluso en The Washington Post. ¿Un video hecho en casa, con la cámara del ordenador, colgado del Washington Post? Esto no habría sido posible sin la prepotencia de los que hasta ahora han controlado la información. Pero esto se ha acabado. La historia de este vídeo y de la denuncia la explicamos en nuestro libro “Artur Mas: On són els meus diners?”. Las tres ediciones que hicimos están agotadas pero se puede descargar gratuitamente en Internet.
¿Por los contenidos que ofrece el semanal, habéis sufrido censura?
Sí. De diversos tipos. Cuando cafèambllet era una revista local, el hecho de ejercer un periodismo crítico te deja fuera de las contrataciones de anuncios institucionales. Esto no sería un gran problema si no fuera porque los medios dóciles sí que reciben y eso les permite hacer más ejemplares, tener más recursos; mientras que tú tienes que sobrevivir como puedes. Cuando empezamos a publicar el escándalo de los hospitales de Blanes y Calella (donde estaban implicados varios cargos municipales) los directivos del hospital prohibieron dejar los ejemplares en las salas de espera mientras el resto de revistas se podían seguir repartiendo. La alcaldesa de Calella hizo lo mismo en el ayuntamiento. Lo documentamos todo en una serie de vídeos filmados con cámara oculta. Estos son sólo dos ejemplos de cómo la información inquieta a los responsables políticos, además de ser un indicador de que estamos haciendo las cosas bien.
¿Cómo descubristeis Verkami y por qué creísteis que sería un buen aliado de proyectos como el libro “Artur Mas: On són els meus diners?”?
Cuando nos denunciaron, muchísima gente se puso en contacto con nosotros para tratar de ayudarnos. Había una necesidad de responder a la prepotencia y la agresión que habíamos sufrido. En un primer momento no sabíamos muy bien cómo articular todo este apoyo. Fue entonces cuando tuvimos la idea de hacer un libro que lo explicara todo. Pedimos 10.000 euros y, con las ventas, poder pagar la multa que nos pedían. Teníamos 40 días para conseguir el dinero y en 10 horas ya habíamos alcanzado el objetivo. Al cabo de seis días habíamos recaudado 24.000 euros y decidimos cerrar el Verkami. Creímos que ya teníamos suficiente y que no había que seguir. Queríamos romper la lógica del “cuanto más mejor”. Fue una experiencia increíble.
Anteriormente hablábamos de censura y relacionándola con este “Artur Mas: On són els meus diners?”, quisisteis publicitar el libro en los autobuses de Barcelona pero no os dejaron. ¿Por qué? ¿Qué explicación os dieron a esta negativa?
Este asunto fue la confirmación de que había una política de censura directa. Lo explicamos con todo detalle en este post. Lamentablemente, parece que tenemos que aceptar que la censura más descarada está presente en una ciudad como Barcelona.
Portada de “Artur Mas: On són els meus diners?“
Recientemente habéis vuelto a colaborar con Verkami en un segundo proyecto mucho más ambicioso: distribuir cafèambllet por toda Catalunya y, como vosotros mismos explicáis, “crear una publicación masiva y gratuita para responder contundentemente a esta manipulación constante. Para conquistar la calle con información libre”. ¿Medio año después, qué valoración hacéis de la iniciativa?
Por las 1.600 personas que colaboraron económicamente con el proyecto, por los más de 400 voluntarios que reparten la revista por toda Cataluña, por los cientos de correos, llamadas y SMS que recibimos… está siendo una experiencia increíble Alrededor de este proyecto se está creando una red de gente organizada que hace sólo unos meses nos hubiera parecido imposible. El otro día nos llegó un WhatsApp con fotos de un grupo de gente repartiendo el cafèambllet en la puerta de la estación de trenes de Figueres. Se habían levantado a las 6:30h para estar allí repartiendo ejemplares a los viajeros del primer tren hacia Barcelona. Gente que no conocemos personalmente pero a la que nos unía la necesidad de hacer algo, la necesidad de que no sea La Vanguardia lo único que hay para leer en el tren. Y lo mismo con las ganas de los vecinos de Bellvitge que cada día reparten el cafèambllet en la puerta de su hospital, de los ejemplares que se reparten en la puerta de la SEAT o por el centro de Reus o Palamós. Poder hacer 145.000 portadas explicando lo que cada mañana esconden los medios de la banca es una placer enorme. En este último número, por ejemplo, explicamos los planes del Gobierno para vender los datos médicos de los pacientes de la sanidad pública a empresas privadas. A raíz de esta publicación, varias asociaciones se han organizado para hacer una campaña de denuncia (como la que han hecho en Inglaterra a partir de las revelaciones de The Guardian) y medios como El País recogieron el tema y lo han tratado en su diario. El objetivo de cafèambllet es esta capacidad de poner temas sobre la mesa, abrir debates y cuestionar lo que nos quieren imponer desde el poder es .
¿Tenéis proyectos nuevos entre manos?
Ahora mismo dedicamos todas las horas que podemos (y alguna más) hacer viable el proyecto. Queremos imprimir medio millón de ejemplares más durante los próximos cuatro meses. Por eso hemos puesto en marcha un segundo Verkami y necesitamos la ayuda de la gente para financiarlo. No aceptamos subvenciones, ni publicidad institucional, ni de partidos, ni de la banca porque, una vez más, o la información la pagamos entre todos o la paga la banca.
¡Hagamos posible entre tod@s la publicación de Cafèambllet! Suscríbete!
+ Info
Web: www.cafeambllet.com
Facebook.com/Caffèambllet
@marta_sibina + @_cafeambllet + @CafeamblletCAT
Marta Sibina y Albano Dante no se rinden… Entra en Verkami y ponte a su lado!
Los diarios que llenan las calles, los bares y los medios de transporte explican la realidad según conviene a los intereses de sus propietarios. Un ejemplo: La Vanguardia –el diario más subvencionado de Catalunya y propiedad del vicepresidente de La Caixa– se reparte gratuitamente en los trenes cada día a miles de trabajadores: Cada día los diarios de la banca inunden bares, oficinas y hogares para explicarnos “su realidad” y defender sus privilegios.
Para dar respuesta, Marta y Albano quieren seguir con su publicación masiva y gratuita y hacer frente con contundencia a esta manipulación constante. Hace 6 meses -cuentan Marta y Albano- un grupo de 1.619 personas decidimos organizarnos y plantar cara. Entre todos financiamos 4 ediciones de una revista de difusión masiva con 145.000 ejemplares por edición, convirtiéndonos en la publicación con más ejemplares de Catalunya … y fuera del control de la banca. Estas son las portadas de las cuatro ediciones:
que puedes leer haciendo CLICK AQUÍ
Gracias a las aportaciones del primer crowfounding se rompió en la calle el monopolio informativo. Se publicaron 580.000 ejemplares que se han repartido por cada rincón de Catalunya (en las barras de los bares, las salas de espera del dentista, las peluquerías, los vagones de tren, a los metros o a las puertas de los hospitales). Con el trabajo voluntario de cerca de 500 personas se ha realizado una tarea de difusión emocionante, como se puede ver en estas fotos:
Porque había que hacer una portada así y repartirla por toda Catalunya tres días antes de que el **PP* anunciase su reforma fiscal:
Y había que imprimir una portada con 145.000 ejemplares con los logos de las empresas que se llevan el dinero a los paraisos fiscales e imprimir en 145.000 portadas la portada censurada de El Jueves sobre el Rey Juan Carlos….
…con las 145.000 contraportadas correspondientes explicando las estrechas relaciones de Juan Carlos con las empresas de la banca:
Esta ha sido la primera etapa. Pero ahora hay que continuar. Con tu ayuda. Entra en Verkami y participa plantando cara a los grupos mediáticos más fuertes del mundo!
La més cordial i sincera ENHORABONA a Marta Sibina i Albano Dante pel núm. 4 de Cafeambllet.
I un privilegi compartir plana i opinió amb Teresa Forcades i Isabel Vallet:
“El projecte VISC+ és un cavall de Troia de la privatització”
Per Àngels M. Castells · Economista
Els Tractats TTIP i TISA que ara ens amenacen des del costat fosc de la globalització són molt més la concreció de la “corporatocràcia” que ja està governant el món.
De la mateixa manera que per justificar aquests tractats es teoritzen uns falsos “avantatges competitius” dels països, es juga avui al VISC + amb “diàlegs competitius” entre empreses disposades a saquejar allò públic. Pensen els estults que esmentar la paraula “competitivitat” ennobleix i justifica qualsevol acte de pirateria, quan la reflexió honesta ens condueix a denunciar la nuesa del rei, o el que és el mateix, que la “sana competència” no existeix, i la “competitivitat “és la variant del nostre temps d’un monstre nascut d’alimentar en una societat en descomposició els més baixos instints, els prejudicis malthusians i la descarnada llei de la selva.
I un altre engany del VISC + (encara que no és ni de bon tros l’últim): “disposar de les dades de les històries clíniques afavorirà la investigació i millorarà les condicions de salut”. Si és així, per què la nostra joventut investigadora millor preparada ha de seguir buscant laboratoris i universitats on poder seguir signant i desenvolupar les seves capacitats lluny de Wert i d’aquesta Espanya voluntàriament descerebrada?
La resposta és fàcil: perquè menteixen quan prometen que les seves maniobres impliquen beneficis per a la majoria. No, Tractats els TTIP / TISA, VISC + i altres cavalls de Troia d’aquesta globalització en el costat fosc no milloren les vides de la majoria de les persones.
===========================================
“Ens hem de negar a que venguin les nostres dades. Ens hem d’organitzar”
Per Isabel Vallet · Diputada de las CUP
Per nosaltres la venda de l’historial sanitari no és una operació aïllada, forma part d’una estratègia de privatització. La promoció de l’entrada de capital privat en la sanitat pública, o la privatització per segments, l’ha dissenyada en tres informes successius la consultora PricewaterhouseCoopers (PWC) i s’ha anat aplicant, amb més o menys èxit, pel Departament de Salut. L’any 2013 un tercer informe de PWC ens advertia de la necessitat de fer negoci amb les bases de dades clíniques sense “restriccions per a certs usos com el comercial”.
Una vegada que projecte VISC+ entri en vigor no sabrem per fer què s’usaran les nostres dades. No sabrem si les asseguradores les usaran per fer estudis per apujar primes de risc. No sabem si les farmacèutiques les usaran per analitzar si produir un determinat medicament és o no rentable. No sabem si les empreses de recursos humans les usaran per determinar factors i perfils en base a informacions confidencials sobre salut mental, o hàbits de consum d’alcohol o tabac. Vendre informació essencial per planificar i millorar la nostra salut és descapitalització. Facilitar informació perquè la sanitat privada competeixi amb la sanitat pública és descapitalització. Renunciar a les tasques de promoció de la salut a favor de les empreses farmacèutiques o asseguradores que persegueixen l’ànim de lucre és descapitalització.
No podem deixar que aquesta descapitalització segueixi, ens hem de negar a que venguin les nostres dades, ens hem de negar a que ens robin el dret a una sanitat pública i per fer això ens hem d’organitzar.
===========================================
“El guany del projecte VISC+ l’obtindran les empreses”
Teresa Forcades · Metgessa
A Le Monde Diplomàtique en Español d’aquest mes (setembre 2014), hi ha un magnífic article de l’investigador Raoul Marc Jennar titulat ‘Acuerdos de libre comercio en todas direcciones: Cincuenta Estados negocian en secreto la liberalización de servicios’. L’autor denuncia que en aquests moments a l’ambaixada australiana de Ginebra s’estan reunint els cinquanta països que representen el 70% dels intercanvis mundials de serveis per negociar l’Acord sobre Comerç de Serveis (ACS o TISA en anglès) que voldrien implementar de forma immediata al 2015. Crec que el projecte VISC+ se situa en aquest context d’atac frontal a nivell mundial contra la concepció no-mercantilista de la societat. La noció que les persones no som mercaderies i que les normes que regulen la nostra convivència han de reflectir la nostra dignitat, respectar-la, protegir-la i potencia-la és per a la concepció neoliberal de la societat un absurd passat de moda, un impediment ridícul al progrés. Un impediment al progrés … de qui?, ens hem de preguntar. Qui n’obtindrà un guany, del projecte VISC+? Està clar que per presentar-lo a la societat cal afirmar que ‘la societat’, en aquest cas els usuaris del servei català de salut, en traurem un benefici perquè les empreses privades que compraran les nostres dades ens oferiran a canvi millors prestacions. En realitat, aquest benefici comporta la privatització dels serveis de salut i implica excloure i deixar sense cap tipus de cobertura sanitària a tothom que no pugui pagar, com passa als EEUU. La mercantilització de les persones és incompatible amb la democràcia. No a la mercantilització de les dades dels pacients que suposa el projecte VISC+.
Ho deia fa pocs dies el director dels Serveis Territorials de Salut a les Terres de l’Ebre, Albert Gómez. Entre afirmacions poc afortunades com que si els hospitals s’omplen de gent i “circumstancialment es poden col•lapsar és perquè els ciutadans hi van de forma injustificada” conclou afirmant de manera textual (a partir del minut 2:15) que “la gran plaga del nostre segle no és l’ébola, ni és el còlera, sinó que es diu persones grans amb malalties complexes i múltiples. Aquest és el gran problema que tenim i que serà més important conforme vagin passant els anys…”
En un sentit radicalment diferent, fa poc més d’un any que en el bloc de Metges de Catalunya es parlava de l’atenció a les persones amb malalties cròniques: no era la primera vegada, ni seria la darrera. A l’agost de l’any passat, en concret, denunciaven un model d’atenció sanitària establert per Salut que utilitza la fredor del suport informàtic per aplicar unes pautes de tractament que, en opinió de Metges de Catalunya, traspassava els límits de la moralitat, però que al director dels Serveis Territorials a les Terres de l’Ebre, en canvi, ja li agrada. Avui, de tot plegat, s´en fa ressò el diari ABC i ho reprodueix Dempeus.
Els demano que no s’ho perdin, que es segueixi desvetllant aquest projecte que entenc també en certa manera relacionat amb la denúncia de Isabel Vallet i Albano Dante del Programa Visc+, doncs la importància de les històries clíniques per determinar l’e-CAP, dins del Programa de prevenció i atenció a la cronicitat (PPAC) del Departament de Salut, que inclou un qüestionari sobre el perfil del malalt amb patologia crònica, és fonamental.
Metges de Catalunya denunciava de manera especial que al formulari a emplenar s’hi afegís la següent pregunta a respondre per part dels facultatius: “Et sorprendria que aquest pacient es morís durant els propers 12-18 mesos?” Des del sindicat de metges consideren que no és només una pregunta “formulada des del mal gust, expressada en termes pocs professionals que poden incomodar al professional, sinó que la seva resposta afirmativa pot condicionar el tractament que rebrà el pacient a partir d’aquell moment en una visita al servei d’urgències o en la sol·licitud d’atenció domiciliària”.
I ja veuen que l’atenció diferenciada (que implica tracte massa desigual amb justificacions massa pobres i manca d’equitat per part de Boi Ruiz i els seus amics) des de les altes instàncies en “Salut” de les Terres de l’Ebre ho justifiquen. Perquè les persones amb malalties múltiples, o amb una malaltia crònica avançada (MACA), som (segons sembla) una plaga pitjor que l’ébola. I no cal dimitir, ni demanar excuses, que va… Si el que vingui, si és de la mateixa corda, farà el mateix. L’atenció digna per a les persones amb dependències, amb malalties cròniques, sols s’aconseguirà amb un altre govern de la Generalitat que anteposi les necessitats de les persones als negocis. Es a dir, ben diferent del que hi ha ara.
Metges de Catalunya acabava el seu escrit de fa un any dient que amb la utilització de l’opinió facultativa, Salut limita la despesa de recursos hospitalaris i estableix un programa d’atenció domiciliària per a persones amb malalties cròniques avançades que, si bé en determinats casos pot estar justificat, no pot esdevenir un model sistemàtic de tractament pel simple fet de l’estalvi econòmic.
Però ara jo els hi plantejo una pregunta més,que multiplica per mil els dubtes sobre la ètica dels programes que estem veient, i a la que hauríem de donar una atenció encara més especial: Què passa si qui marca la creu (i determina per tant quines possibilitats tens d’accedir a tota l’atenció que mereixes com a persona) ja no és el metge de capçalera, sinó una empresa privada amb ànim de lucre, com els administradors de residències per a gent gran, o mútues privades?
Estem segures que no se n’ha donat ja algun cas?
[La información contenida en este reportaje ha sido recopilada y analizada por Cafeambllet entre los días 8 y 15 de septiembre de 2014. Para acceder al listado de fuentes utilizadas, hacer click aquí . Si quieres colaborar para que Cafeambllet pueda imprimir y distribuir 145.000 ejemplares con esta información, haz click aquí]
El Proyecto VISC+ responde a las demandas de la indústria farmacéutica y tecnológica de liberar datos para potenciar el negocio a nivel internacional.
Por Albano Dante Fachin Pozzi
La primera noticia que tuve sobre el Proyecto Visc+ + me llegó por Twitter, donde alguien escribió: “Leed este artículo de la diputada de la CUP, Isabel Vallet. IM-PRES-CIN-DI-BLE “. El artículo en cuestión se titulaba “Nuestro historial médico: en venta“.
Un titular que si no hubiera sido obra de una de las diputadas que mejor conoce el sistema sanitario catalán- me habría parecido hasta cierto punto exagerado. Pero, lamentablemente, no hay ninguna exageración.
Partiendo del artículo de Isabel Vallet, en la revista cafèambllet decidimos investigar la génesis, las características y los impulsores del Proyecto Visc+, la herramienta que permitirá al Gobierno de la Generalitat de Cataluña poner en manos de la industria sanitaria internacional los datos médicos de los 7 millones de usuarios del sistema sanitario catalán.
El Proyecto Visc+
El 4 de junio de 2013 el Gobierno de la Generalitat de Cataluña aprobó el Proyecto Visc+. Según la nota de prensa publicada en su web, el objetivo del Visc+ es “poner la información sanitaria a disposición de los ciudadanos, las empresas y la investigación” para “mejorar los servicios de salud”, “mejorar la investigación” y “poner en valor el conocimiento”.
Para hacer posible todo esto, el Proyecto Visc+ se propone “relacionar y estructurar” toda la información obtenida en centros de atención primaria, hospitales, urgencias e, incluso, en las recetas electrónicas. Toda esta información se centraría en un punto que recogería también los 60 millones de documentos contenidos en las historias clínicas de los ciudadanos que utilizan el sistema público de salud. Esta centralización es el primer paso para poner los datos “a disposición de los ciudadanos, las empresas y la investigación”.
Negocio con los datos de todos?
En Cataluña hace tiempo que funcionan varios sistemas para compartir y analizar los datos del sistema sanitario público. Dos ejemplos son la Historia Clínica Compartida –que permite que los historiales médicos estén accesibles a cualquier punto servicio sanitario– o los datos recopilados por la Central de Resultados, que permiten estudiar y mejorar la gestión del sistema sanitario público.
En cuanto a datos para la investigación científica la Generalitat dispone de varias fuentes de información disponible para los investigadores, entre ellas el SIDIAP, que ofrece datos a los investigadores del Instituto Sanitario Vall d’Hebron, la Universidad Politécnica o al Instituto Municipal de Investigaciones Médicas.
Pero el Proyecto Visc+ aporta una novedad muy importante que ninguno de los sistemas anteriores podía ofrecer: mientras que organismos como el SIDIAP establecen claramente que “no cede datos a entidades con ánimo de lucro”, el Proyecto Visc+ tiene a la empresa privada como destinatario principal de los datos. Josep Mª Argimón, uno de los máximos responsables del proyecto lo explica con claridad:
“El proyecto Visc+ proporcionará valor aportando mayor capacidad para que las industrias sanitarias, las farmacéuticas y las biotecnológicas desarrollen su actividad” beneficiando al “tejido económico e industrial”. Según Argimón la apuesta por hacer participar al sector privado en el proyecto Visc+ tiene como objetivo “la promoción y comercialización de los servicios que ofrece el proyecto”.
Más claro no se puede decir.
De dónde sale esto?
Para valorar el peso que el sector privado tiene en el Proyecto Visc+ es útil ver cómo se gestó su nacimiento y quiénes son las personas y empresas implicadas.
Las primeras menciones a las oportunidades de negocio que ofrece la venta de la información médica de los ciudadanos las encontramos en varios documentos publicados por la Fundación TicSalut, un ente creado en 2006 por la Generalitat a instancias de la consejera Marina Geli (PSC). En enero de 2008 Geli dio entrada a la Fundación TicSalut (financiada con recursos públicos) al sector empresarial, creando el “Consejo de Empresas de la Fundación TicSalut”. Entre las empresas miembros encontramos farmacéuticas (Baxter, Esteve, Roche), consultoras (Applus, PWC, Deloitte), tecnológicas (Telefónica, IBM, Indra) y proveedores varios (El Corte Inglés, Agfa, Linde Healthcare).
En el acto de presentación del “Consejo de Empresas” la consejera Marina Geli fue clara y dijo a los empresarios: “Nosotros los necesitamos a ustedes”. Carles Fradera –adjunto de dirección del Centro de Innovación y Desarrollo Empresarial de la Generalitat (CIDEM)– fue aún más claro que Geli: “Os aseguro que os saldrá a cuenta”.
Desde entonces, la importancia del conglomerado industrial ha tomado una enorme relevancia en la Fundación TicSalut y es quien marca las líneas de actuación, tal y como reconoce el actual director de la fundación, Francisco Cuyàs:
“queremos que las empresas nos propongan introducir innovación tecnológica en el mercado “. Gracias a las propuestas del sector privado, Cuyàs explica que la fundación “ha identificado 5 tendencias a nivel internacional” y una de ellas es “la revolución del big data”.
Y aquí es donde entran en juego los datos médicos de los 7 millones de usuarios de los servicios del CatSalut.
El big data
El big data es la capacidad de manipular informáticamente grandes volúmenes de datos con el objetivo de obtener información útil y relevante. En este sentido el proyecto Visc+ tiene dos objetivos fundamentales: centralizar toda la información médica del sistema de salud pública y como hemos visto ponerla a disposición de la industria sanitaria internacional, que lleva años presionando a los gobiernos para que liberen los datos los servicios públicos de salud. Una presión que en Cataluña hace años que lidera la consultora PWC, una de las cuatro grandes consultoras del mundo. En su informe “10 temas candentes de la sanidad 2013″ PWC dedica especial atención a este tema:
“La liberación de estos datos y su reutilización permitirá generar grandes beneficios” como “identificar cuáles son los grupos de riesgo poblacionales con mayor precisión” lo que puede ser “una herramienta útil para el sector asegurador, ya que podrá ajustar las sus primas al riesgo de sus clientes y esto implica disponer de bases de datos poblacionales con información sobre las características personales, comportamientos, patrones de consumo y enfermedades de los individuos”.
Pero PWC es consciente de que estos datos son muy delicadas: “los datos generados en el entorno de la sanidad suelen ser datos con información personal y privada, lo que dificulta su liberación ya que los datos de salud requieren generalmente el consentimiento del sujeto “. Por todo ello, el informe explica que “queda mucho por hacer ya que la confidencialidad y la protección de la privacidad parecen poner barreras al movimiento de allliberament de datos de salud”. Y concluye:
“Pero el reto más difícil será convencer a todos los que actualmente se creen” dueños de los datos “, en clara referencia a las administraciones que custodian la información de los ciudadanos.
Uno de los empresarios colaboradores del TicSalut, Vicens Yeves lo establece con claridad: “Toda la información relativa a los pacientes ya está totalmente digitalizada, sólo falta la voluntad política para compartir esta información”. El proyecto Visc+ es la expresión de esta voluntad política.
La puerta giratoria
El proyecto Visc+ parece hecho a medida de las recomendaciones de PWC y hace realidad las demandas de liberar al sector privado los datos más privados de los ciudadanos.
El proyecto Visc+ lo desarrolla la Agencia de Evaluación y Calidad Sanitarias (AQUA). Este organismo de la Generalitat encargó a PWC el asesoramiento para llevar a cabo el proyecto. Se da la circunstancia de que el actual director de la división sanitaria de PWC (que elaboró el informe recomendando la liberación de datos) es Joan Guanyabens, quien llegó al cargo directamente del AQuAS, de la que era máximo responsable. Así Guanyabens pasa de “propietario de los datos” a trabajar para “convencer a quien se cree propietario de los datos”
Operación en marcha
El informe de PWC pidiendo la publicación de datos se hizo público en abril de 2013. Dos meses después el Gobierno aprobaba el proyecto Visc+. La aprobación llegaba después de que el AQuAS hiciera un “contraste de la idea inicial con los clientes potenciales”. Una vez estos “clientes potenciales” tuvieron dicho la suya, el Aqua “explicar el proyecto a los agentes claves del Gobierno”. Esta sucesión de hechos nos indica que más que de una demanda del Gobierno al sector privado, estamos ante un plan del sector privado -claramente descrito por PWC- que luego se comunica al Gobierno. Este proceso queda totalmente en evidencia cuando miramos el proceso de creación del proyecto.
Diálogo competitivo?
Normalmente, cuando una administración pública debe satisfacer una necesidad lo primero que hace es establecer cuál es la necesidad para luego convocar a las empresas del sector privado que pueden ofrecer el producto o servicio que necesita la administración a través de un concurso público donde las empresas hacen sus ofertas. Pero el caso del Visc+ es diferente. Según el director del Aqua, Josep Mª Argimon:
“Las inversiones [para llevar a cabo el proyecto Visc+] son difíciles de cuantificar” y por ello se convoca a un ‘diálogo competitivo’ entre empresas del sector para decidir cómo se debe llevar a cabo el proyecto”.
El “diálogo competitivo” es una herramienta de contratación utilizada cuando la administración tiene una necesidad concreta pero no puede establecer por sí mismo de qué manera debe satisfacerla. ¿Cuál es la necesidad concreta en este caso? Los promotores del Visc+ presentan dos necesidades: el tratamiento de datos para gestionar mejor el sistema público y la “generación de productos y servicios” para las empresas.
Con estos dos objetivos el AQuAS convoca a nueve empresas a un “diálogo competitivo” para diseñar y poner en marcha el Visc+. Quién recomendó al AQuAS utilizar los ‘diálogos competitivos’ para hacer la contratación fue PWC. ¿Cuál es entonces la “necesidad” del Gobierno para impulsar el proyecto Visc+, más allá de las vaguedades de “mejora del servicio” y “sostenibilidad del sistema”?
La industria en el frente del barco
En el pliego de condiciones hecho por el Aqua a instancias de PWC se explica que el objetivo es centralizar los datos médicos del sistema público para “mejorar la calidad, la seguridad y la sostenibilidad del sistema sanitario”. Pero advierte: “No tenemos dinero” y por ello “necesitamos al sector privado” para hacer frente a los 25 millones de euros que se calcula que puede costar la operación. Como es comprensible, una inversión de esta envergadura no se hace si no hay una perspectiva de beneficio clara. Por eso el AQuAS establece que el Visc+ debe contemplar “la creación de un catálogo de servicios”. Unos servicios que el Visc+ quiere poner a la venta al sector privado internacional, como explica Argimón:
“Los retos del proyecto VIVO + son disponer de un catálogo de servicios orientado a las necesidades del mercado, tener la capacidad de promover la demanda y atraer clientes y encontrar un partner solvente con capacidad de comercialización a nivel internacional con un plan de negocio creíble”.
Es decir: alguien capaz de construir un negocio basado en los datos de los ciudadanos.
Las empresas
Si miramos las 9 empresas seleccionadas para participar en los llamados “diálogos competitivos” es fácil imaginar el tipo de “servicios” que pueden suministrar. Destaca la empresa IMS Health especializada en “captar datos de pacientes provenientes de proveedores de servicios sanitarios que poseen historias clínicas y documentación sanitaria”. El negocio de IMS Health es “transformar los datos en información útil para medir el mercado, descubrir los comportamientos de los pacientes y los médicos, ayudar a identificar al paciente correcto para hacer la correcta promoción de productos”. Para ello “IMS Health trabaja con información de registros de pacientes de proveedores sanitarios, compañías farmacéuticas y gobiernos”. IMS Health –implicada en varios escándalos en todo el mundo por su uso de datos sanitarios (ver recuadro)– tiene entre sus clientes a casi todas las compañías farmacéuticas del mundo. Según una investigación de Open Secrets IMS Health dedicó, sólo en los EEUU, cerca de 3 millones de dólares para hacer lobby a los miembros del Senado ya entidades reguladoras de privacidad de datos.
El resto de las empresas que diseñan el Proyecto VIVO + son las consultoras PWC, Deloite (con gran presencia de ex altos cargos públicos, como David Madí o Jordi Sevilla, máximos hombres de confianza de Artur Mas y Zapatero respectivamente), Atos, Everis y McKinsey. Encontramos también a las tecnológicas Accenture, T-Systems, HP y ECISA, filial de El Corte Inglés.
¿Qué harán con nuestros datos?
Una vez hemos visto la génesis del Proyecto Visc+ y los intereses que intervienen, habrá que seguir con mucha atención qué pasará con nuestros datos médicas.
Por eso hacemos un repaso a diversas cuestiones técnicas que intervienen en este proceso. También hacemos una mirada a la fuerte polémica que provocó un proyecto similar al Visc+ que se intentó imponer en el Reino Unido. Por último, hacemos una mirada a la trayectoria de las empresas implicadas en el proyecto, con el fin de ver el ecosistema en el que se moverán nuestros datos más íntimas si este proyecto sigue adelante.
La idea es dar claves para abrir un debate que en Cataluña está pasando desapercibido, entre otras cosas, por la poca información con que se desarrolla este proyecto en nuestro país. El artículo de Isabel Vallet debería ser el primer escalón de un debate muy abierto y muy profundo. El tema lo merece. El Gobierno está a punto de poner a la venta los datos médicos de 7 millones de personas en Cataluña.
Quién verá mis datos y qué podrá hacer?
Uno de los objetivos del Proyecto Visc+ es generar negocio a partir de los datos de los usuarios del servicio público de salud. Esto abre interrogantes enormes sobre el uso que se dará a dichos datos. En Inglaterra este tema ha generado una fuerte polémica. En Cataluña el silencio y la opacidad es enorme.
La inversión que deberán hacer las empresas que colaboran con el Gobierno para desarrollar el Proyecto Visc+ está alrededor de los 25 millones de euros. Esto quiere decir que las expectativas de negocio deben ser muy elevadas para justificar una inversión de esta magnitud.
Dado que todo el negocio se basa en los datos médicos de los ciudadanos, la primera pregunta que hay que responder es a quién pertenecen estos datos. El debate en este sentido es amplio, con 3 posturas diferentes: 1) Son propiedad del paciente. 2) Son propiedad del médico. 3) Son propiedad del centro. Por eso el psiquiatra Juan Antomás, del Hospital de Navarra cree que hay que hablar del “derecho al acceso a los datos”. En este sentido, la ley reconoce el derecho a “la confidencialidad de toda información relacionada con su estancia en instituciones sanitarias públicas”.
Ante este hecho, el impulsores del Proyecto Visc+ aseguran que la intimidad de los pacientes “está protegida” ya que los datos estarán “anonimizadas”. La anonimización es la capacidad de utilizar los datos de los individuos sin que éstos puedan ser identificados. Así, los datos utilizados por los investigadores contienen los datos médicos de muchas personas pero no tienen ni los nombres, ni los números de identificación, ni las direcciones. Además, los impulsores del Proyecto Visc+ Perlen –aunque de manera muy imprecisa– de un “código ético” que debería regular la cesión de datos a empresas e industrias.
Pero el tema es más complejo. A principios de este año el gobierno de David Cameron tuvo que afrontar una enorme polémica cuando el servicio nacional de salud inglés (NHS) intentó poner en marcha un proyecto similar en Visc+. Fruto de aquel debate, quedaron claras algunas cosas a tener en cuenta. En primer lugar, efectivamente existen procesos de anonimización de los datos, pero existe también la des-anonimización, un proceso que, mediante diversas técnicas informáticas puede cruzar información hasta poder re-identificar a las personas y relacionarlas con su información médica personal . Una posibilidad real que incluso acabó siendo reconocida por el directivo del NHS, Mark Davies, quien admitió que, efectivamente hay un “pequeño riesgo” de que los pacientes sean identificados ya que las compañías de seguros, los hospitales privados y las compañías farmacéuticas podían cruzar los datos del NHS con sus propias:
“Se puede re-identificar a la gente si tienes muchos datos. Esto dependerá de cómo utilicen los datos una vez que las tengan”
En este sentido el sistema inglés tiene desde el principio un observatorio de privacidad donde participan varias asociaciones independientes que vigilan quién tiene acceso a los datos y en qué condiciones. Sin embargo, las críticas han sido enormes. La periodista Asher Wolf, especialista en tecnología, advertía a un artículo publicado en la revista Wired:
“El punto central del problema es que no tenemos capacidad de saber con exactitud quién tiene nuestros datos y para qué las usa y aunque el NHS haga firmar contratos a las empresas que compran datos no hay una manera real de que el NHS pueda saber si un comprador aplica técnicas de des-anonimización. ¿Cómo podría saberlo? “.
Phil Booth, miembro de la asociación de pacientes MedConfidential pone el dedo en la llaga y parece describir el proyecto Visc+ sin conocerlo:
“Los responsables quieren que creamos que el objetivo es mejorar el sistema y la investigación, pero los usos puramente comerciales no paran de crecer”.
En este sentido, el experto en bioética y fundador de EthicsandGenetics, Edward Hockings, afirma que
“Cuando la comercialización es la fuerza motora nos encontramos en un terreno sin referencias”
Hockings es una de las caras visibles de la intensa campaña para advertir a los ciudadanos del peligro de no ejercer el derecho de borrarse del plan.
La revista científica Nature publicó un duro editorial criticando como el gobierno inglés “falla a la hora de informar sobre la amenaza real y las posibles consecuencias del programa” y señala que el problema es que el gobierno no facilitar a los ciudadanos el opción de no participar en el programa.
En el caso del proyecto Visc+ ninguno de los documentos publicados por el gobierno o por los impulsores del proyecto recoge ninguna mención sobre la posibilidad de los ciudadanos de no dar consentimiento a que sus datos sean vendidas. Lo que si encontramos, al pliego de condiciones de los “diálogos competitivos”, es la demanda a las empresas adjudicatarias de “disponer de una gran capacidad de promoción para dar a conocer las bondades de esta iniciativa”. Y aquí entran los medios de comunicación, los tertulianos y todo el entramado mediático para conseguir la aceptación de la ciudadanía: “Se valorará el uso de medios de comunicación” y la capacidad “para involucrar personalidades relevantes para los objetivos del proyecto” . El documento, sin embargo, no hace ninguna referencia a la necesidad de explicar los riesgos a la población. Y los riesgos no son sólo teóricos o residuales.
La investigadora Latanya Sweeney de la Universidad de Harvard logró re-identificar un 90,5% de los participantes en un proyecto de investigación genómica. En base a esta experiencia Sweeney desarrolló un sistema que permite identificar al 87% de la población de los Estados Unidos sólo sabiendo su dato de nacimiento, su género y su código postal.
Los estudios de Sweeney han dejado claro que la anonimización que se puede conseguir con medios técnicos nunca es totalmente segura e insiste en que toda publicación de datos debe estar acompañada de medidas complementarias, como la elaboración de entornos contractuales, el seguimiento por parte de los dueños de la información y “leyes y políticas muy claras”.
En este sentido, el Proyecto Visc+ presenta una total falta de concreción a la hora de explicar qué políticas y leyes regirán un cambio tan enorme en el tratamiento de los datos más sensibles de los ciudadanos. Aunque el proyecto ya está prácticamente terminado, no se conocen modificaciones legales, no ha habido debate público y las oportunidad de participación social han sido nulas. Así, mientras las empresas han participado desde el principio, modelando y diseñando el proyecto, los ciudadanos y los profesionales de la sanidad han sido totalmente ignorados en todo el proceso. Por todo ello, con la información disponible, es difícil saber quién verá los datos, para qué se utilizarán y, sobre todo, qué control tendremos los ciudadanos sobre su uso.
Durante la elaboración de esta información hemos intentado ponernos en contacto con los responsables del proyecto VIVO + y los CatSalut pero ha sido imposible hablar con ninguno de ellos.
Las empresas implicadas en Visc+
El procedimiento del “diálogo competitivo” elegido por el Gobierno para llevar a cabo el Proyecto VIVO + hace que las empresas jueguen un papel fundamental no sólo como proveedores sino como desarrolladores del sistema que permitirá vender los datos médicos.
PriceWaterHouseCoopers (PWC) y Deloitte
PWC y Deloitte participan en el proyecto Visc+ y son dos de las cuatro consultoras más grandes del mundo. Sus informes y “recomendaciones” tienen una enorme influencia en muchos gobiernos a la hora de tomar decisiones y se caracterizan por una postura política y económica totalmente favorable a los intereses de la banca y las multinacionales. Una influencia que mantienen a pesar de los enormes riesgos que han protagonizado:. PWC auditaba las empresas de Diaz Ferran y no supo ver lo que finalmente fue un agujero de 552M €. Deloitte participó en la salida a bolsa de Bankia que acabó con millones de euros perdidos y la ruina de miles de personas atrapadas por las preferentes. Las investigaciones posteriores han detectado “infracciones muy graves” a los trabajos de Deloitte. Son sólo 2 ejemplos entre muchos. Como muchos son los casos de puertas giratorias entre los cargos públicos y PWC y Deloitte: Jaume Matas (PP), Joaquim Triadú y David Madí, Ramon Bonastre (CiU), Jordi Sevilla (PSOE). Como hemos visto, a PWC encontramos a Joan Guanyabens, que pasó del Aqua al PWC que asesora al Aqua.
IMS Health
Esta empresa es una de las 5 más importantes en su sector a nivel mundial y fundamenta su negocio en la venta de datos médicos en la industria farmacéutica. Dispone de los datos de 400 millones de pacientes lo que le permite “tener acceso a los pacientes correctos”. IMS Health ha visto implicada en varios escándalos en relación a la seguridad de los datos en venta. En 2013 en Alemania el semanario Der Spiegel informó de la extracción de datos de las recetas electrónicas.
Un hecho que fue calificado por Thilo Weichert -del Centro Independiente para la Protección de la Privacidad- como “uno de los más graves escándalos desde la posguerra”.
El ministro de sanidad alemán Daniel Bahr pidió una investigación a la vez que el escándalo se trasladaba a la vecina Austria donde se descubrió que IMS Health compraba información a una red de 350 médicos. Una de las mayores preocupaciones de la compañía explica su folleto de salida a bolsa- son las leyes de protección de datos de los estados.
Por ello, con la intención de presionar al marco regulador, IMS Health ha invertido en los últimos 10 años cerca de 3 millones de dólares para financiar grupos de presión en Estados Unidos. En Europa IMS Health es muy activo en el ámbito de la legislación de privacidad y mantiene equipos que monitorizan los movimientos legislativos y emiten informes y peticiones al Parlamento.
T-Systems
Esta empresa es una de las principales proveedoras de tecnología de la Generalitat de Cataluña, sobre todo después del proceso de privatización de los servicios informáticos. En concreto, T-System y Telefónica ganaron el 2012 contratos por valor de 1.062M € incluidos los servicios de gestión informática de gran parte del sistema sanitario catalán.
Everis
Esta empresa consultora tiene entre sus principales clientes a las más importantes empresas farmacéuticas. Al igual que las otras consultoras, Everis apuesta por la política de puertas giratorias: Eduardo Serra (ex-ministro de defensa del PP), Eugenio Galdón (ex jefe de gabinete de Felipe Gonzalez y director del Grupo Prisa y Cadena COPE) o la ex-ministra del PSOE Cristina Garmendia han aportado sus conocimientos a Everis.
Wellpoint
Wellpoint es una compañía aseguradora estadounidense que tanto los documentos de la Fundación TicSalut como el informe sobre sanidad de PWC se pone como referente en cuanto al negocio de los datos sanitarios. El problema es que el historial de Wellpoint en este ámbito está lejos de ser ejemplar. El año 2013 Wellpoint tuvo que pagar al Departamento de Salud de Estados Unidos una multa de 1,7 millones de dólares por haber permitido la exposición de las historias clínicas de más de 600.000 personas. No era la primera vez. En 2011 Wellpoint fue multado con 100.000 dólares por haber dejado expuesta la información médica de 32.000 pacientes.
La Universidad de Viena ha publicado un estudio en el que menciona a eldiario.es como uno de los medios políticos en Twitter con más influencia en las conversaciones relacionadas con las últimas elecciones europeas, y entre las periodistas que el sobresalen en el trabajo figura en lugar destacado Rosa María Artal. La periodista y escritora ha trabajado, publicado y editado mucho y bien, pero quisiera recordar hoy que en noviembre del 2011, pocos meses después de Reacciona, salió a la venta La energía liberada, un gran ensayo en solitario que llevaba como subtítulo “El estallido social de un mundo en crisis”. La energía liberada se publicó en un momento confuso para España, entre los últimos alientos de un gobierno que amplió los derechos cívicos hasta la vanguardia europea cuando, desde el punto de vista económico, se dejaba apresar –e imponía— unos irracionales grilletes de desigualdad que iban a mellar de forma grave el apoyo de sus partidarios.
Escribí entonces que personalmente nunca creí demasiado en el poder de la palabra escrita, pero –aunque no era intención de la autora ni estoy segura se escribió para tan cortas coyunturas— pero había que lamentar (después de unas elecciones que dieron una mayoría absoluta al PP difícil de resisti) que La energía liberada no hubiera podido ni siquiera amortiguar, en alguna medida, los graznidos voraces de tanta gaviota. No me malinterpreten: el texto no muestra inclinación ni parentesco –para nada– con opciones partidarias en el sentido tradicional, pero el proyecto intelectual y vital que contiene está en las antípodas de esas mayorías absolutas de neutrinos parásitos, “sumideros de energía” que están lejos de aportar ideas propias pero que nos quitan fuerzas para construir una sociedad más justa. Porque la autora sí tomaba partido por otra interpretación de la realidad, por otra manera de vivir y ejercer la solidaridad, y por sembrar semillas de empoderamiento ciudadano.
Por suerte, Rosa María Artal escribió un magnífico libro de periodismo que conserva toda su vigencia. Se trata de un texto bien documentado, en el que la autora utilizó el buen hacer de su oficio para levantar acta de las claves, anotar los puntos de inflexión, avisar cuándo han aparecido nuevas grietas en las estructuras sociales, y cómo el musgo del la mediocridad y del hastío ha empezado a esconder, peligrosamente, profundos intersticios. Rosa María Artal desconfía de los panoramas sociales sin relieve y nos convidaba de nuevo a explorar horizontes, a no huir de las contradicciones, a sumergirnos en los conflictos. Invitaba a desplegar con ella velas, gavias y trinquetes para dejarnos arrastrar por los vientos de los pueblos, para huir de esta aparente calma chicha de la trampa y la mentira, donde medran los bueyes y los corruptos. Ayudaba a compartir esa energía que nos envuelve abriendo puertas y ventanas, y avisaba de los momentos en que el mundo, aunque parezca que se detiene, avanza y se ilumina, y nos enseña a utilizar los instrumentos de su oficio para detectar trampas de lenguaje y perforar las opacidades del sistema.
Rosa María Artal utilizaba la visión panorámica imprescindible para entender por qué en un determinado punto del planeta se agrieta la corteza y brota una esperanza inesperada (ya sea en Sol, o en la plaza Tahir, o en Zuccotti Park) y de su mano podíamos recorrer países gravemente amenazados (Grecia, Portugal, Letonia) países que se levantan (Islandia) y países fantásticos que se enseñorean de nuestro paisaje mental (Equidistán) para que el discurso público de los medios se hunda y confunda en un trémolo amedrentado: por el contrario, su discurso vibrante nos prevenía de los tonos monocordes que hace indistinguibles las verdades de las mentiras
Seguramente habrán leído algunas malinterpretaciones que confunden y circunscriben –por pereza de lectura o por esa tendencia tan española de quedarse en el mensaje aparente de los titulares, La energía liberada a un intento más o menos comercial de explicar el 15-M. Pero lo cierto es que el trabajo emprendido por la periodista y escritora es de muchísimo más calado, y se remonta con acierto a los orígenes de la crisis, nos revela sus causas, se detiene en tono especialmente acusador en la corrupción y no rehúye identificar los personajes que interactúan en el desastre, ya sean de carácter político, social o económico. La propia autora lo explicaba: “No es un libro `del 15M”, aunque contenga una detallada descripción del movimiento. He tratado, sobre todo, de aportar información esencial sobre la génesis de la crisis en todos sus detalles, incluso en los indispensables antecedentes que nos hablan de una estrategia diseñada. Desde el mismo mes de Noviembre de 1989 cuando –recién caído el Muro de Berlín y con él el bloque contrario- se firma el Consenso de Washington (seguido del Consenso de Bruselas) que –con premura extrema- adapta para el mundo lo que los neoliberales venían aplicando en Latinoamérica y África, con justificaciones varias y en lugares que pasarán más desapercibidos”.
Pero si nos centramos en los efectos sin repasar, con Rosa María Artal, las causas y sus responsables, contribuiremos no sólo a empequeñecer injustamente su propuesta, sino que también le inyectaremos, de la manera más injusta, caducidad: les aseguro que La energía liberada trasciende, de largo, la por otro lado loable tarea de relatar en cronologías de mayor o menor densidad, lo que sólo es un momento (o un resultado parcial e incompleto, si se quiere) de las tensiones que han venido rompiendo equilibrios, desequilibrando pactos, y repartiendo sesgadamente responsabilidades y culpabilizaciones inmerecidas, mientras los auténticos responsables siguen dictando su voluntad desde áticos decorados con especies en extinción y reciben torpes indultos que alejan para muy, muy tarde, la esperanza socialdemócrata –hoy tocada y no se sabe hasta qué punto hundida– de recuperación. De alguna manera en Reacciona lo adelantaba al escribir en mi texto sobre las estafas cotidianas: “El sueño socialdemócrata ha muerto y el capitalismo arrogante toma por bandera la falta de equidad, la explotación y las desigualdades: inicia un retorno al futuro que sólo conduce a la barbarie.”
Lo que entonces no sabía todavía es hasta qué punto, en España, las torpezas de última hora se iban a sumar a cesiones políticas surgidas en las antípodas de la democracia, e impuestas de forma antinatura a los restos del naufragio socialdemócrata. Las políticas neoliberales, nos decía Rosa María Artal, pueden calificarse de suicidas para la población (no desde luego para sus privilegiados beneficiarios) y sólo basta mirar sus resultados. Pero son también letales para los gobiernos democráticos que quieren imponerlas. Lo estamos viendo también en Europa con el trampantojo de la “tecnocracia” en el poder que salta sobre los programas y los escaños elegidos en Grecia o en Italia, que hunde con rapidez en las arenas movedizas al presidente griego que se atreve a proponer que el pueblo opine, y que abre para España un futuro demasiado incierto, con mayorías más que absolutas, aplastantes, utilizadas para avalar programas ignorados, deliberadamente ocultos. Cuando se descubra la dureza del modelo se pondrá de nuevo a prueba la solidez de una corteza social trabajosamente anestesiada.
Rosa María Artal no es sólo una excelente periodista y escritora. Tiene el don de captar lo esencial de una situación, por complejo que sea, y explicarlo de forma clara. Además, es también especialmente feliz en esta labor nada fácil de “titular”, tarea que me parece extremadamente difícil y en la que sólo los buenos periodistas consiguen destacar. Rosa Maria Artal demuestra su domino de esta técnica en las portadas de sus libros. Hay títulos que se ajustan como un guante a su contenido y que sintetizan perfectamente, con honradez, la invitación al diálogo entre autor y lector. Quienes seguimos el blog de Rosa María Artal (que no por casualidad se llama “El periscopio”) entendimos enseguida que le quedó mucho, demasiado por contar, analizar y proponer desde la “La sociedad desinformada”, el texto que firmó en Reacciona.
Con una capacidad de trabajo casi inhumana –Rosa María Artal se permite pocas concesiones y descansos cuando ha emprendido un proyecto– podemos retomar el desafío con el que nos invitó a reaccionar, poniéndonos al día de todos los movimientos que hemos vivido en los últimos años, los últimos meses o semanas y que desde las capas más profundas de la sociedad cambian mapas y modelos desde el privilegiado punto de vista de la autora, y originan ondas tectónicas que nos arrastran hacia abismos cada vez más desgarrados. Rosa María Artal era consciente ya en 2011 de que, casi sin darnos cuenta, hemos vivido muchos años (décadas) con la marcha atrás de las conquistas sociales. Poco a poco, algo que llamaban bienestar nos provocaba mayores inquietudes y desasosiego, hasta que finalmente lo hemos identificado como “medioestar” para unos pocos que son cada vez menos… y malestar para muchos (cada vez más y más) mientras avanzamos hasta este guarismo de la Gran Desigualdad que puebla calles y plazas en los USA: “Somos el 99% de la población”… pero sólo el 1% manda, decide, vive. Porque finalmente, cuando se declara oficialmente inaugurada la crisis (que es el final de una tendencia que nos estafa y nos deshumaniza) nos hemos visto inmersos en un torbellino, y arrastrados hacia un sumidero de aguas sucias y turbulentas. Hemos vivido tantos cambios subrepticios en tanto tiempo, que cuando el mundo estalla hemos olvidado lo fundamental, lo que deberíamos tener bien presente, para entender que no se trata de magia, sino de unas relaciones sociales de producción que nos conducen a una especie de barbarie que reinicia un nuevo feudalismo siglo XXI, y un fascismo que avanza con gran peligro hacia lo más cotidiano.
De hecho, Rosa María Artal nos ayuda también a vernos en la historia como sociedad que avanza, desde muy antiguo… y se humaniza civilizándose, asumiéndose en su pluralidad, respetándose en su autonomía y forjando redes de solidaridad. ¿Quieren una prueba de lo que digo? Si leen el libro, las encontrarán a cientos, pero baste ahora este párrafo sobre luchas sociales y de supervivencia, devenir, y un futuro que empezó hace ya mucho tiempo. Dice Artal:
“Los del 15M no son “ellos”, somos “nosotros”, hasta quienes aún no han querido serlo. Somos los que pusimos la primera piedra, y la segunda sobre la primera. Los que descubrimos cómo hacer fuego e inventamos la rueda que iba a sentar bases del progreso (…) Los que consagramos en un documento que los seres humanos tienen derechos (…) Los que nunca más moriremos en las hogueras de la intolerancia, porque habrá muchos para apagar el fuego (…)”.
Podría seguir mucho más, porque es difícil dejar la lectura incluso si se transcribe. Pero quiero sencillamente invitarles a que entren en contacto con la autora dialogando con su texto, investiguen sus conclusiones, se sumerjan en su discurso y sean también conscientes de que forman parte de la disidencia, tan sentida como razonada, que engendró el estallido. La energía liberada sigue siendo un libro necesario en el que Rosa María Artal recoge la vehemencia y fuerza de quienes luchan por ser protagonistas de su historia, en una explosión de dignidad que afianza el perfil de ciudadanía de unos hombres y mujeres que, en colectivos empoderados, se niegan al retorno a un pasado sin derechos, a inclinar mansamente la cerviz ante el chantaje trasnochado, a la aceptación de la barbarie y al vasallaje incivilizado con el que nos quieren otra vez inermes estos delincuentes fantoches que se esconden bajo el seudónimo de “los mercados”.
Permítanme que acabe con la frase con la que empecé hace unos días mi saludo a La energía liberada. Procede de La balsa de piedra, de José Saramago: “He vuelto, ésa es su historia, alguien quizá la cuente un día. Los hombres y las mujeres seguirán su camino, qué futuro, qué tiempo, qué destino. La vara de negrillo está verde, tal vez florezca el año que viene”.
Y creo que su oportunidad es hoy aún mayor. Porque no hay duda de que, a pesar de nuestra disposición y ánimo ante los tiempos que debemos vivir, seguimos y seguiremos nuestro camino. Y que para mucha gente de bien, y con la lectura de libros como el de Rosa, es posible que florezca con más fuerza, y de manera más rotunda, la vara de negrillo.
