Article publicat a Catalunya Press

Sabíem que la reforma laboral del 2010 i després la del 2012 no servirien per afrontar la crisi econòmica i generar ocupació. Sabíem que, ans al contrari, produirien un triple efecte: facilitar brutalment l’acomiadament de treballadors ampliant de forma insensata les causes objectives; abaratir les indemnitzacions, col·locant-les en el llindar de la gratuïtat, i trencar de forma radical amb la raó de ser del dret laboral, que es basava en la protecció de la part que s’entén que es la feble, el treballador. Tot això ja ho sabíem i ens hem cansat d’explicar-ho, com hem explicat també que era mentida quan s’afirmava que el mercat de treball espanyol patia d’una rigidesa tal que dissuadia els empresaris de contractar persones. Que només des de l’oportunisme miop o la mala fe, també miop, es podia defensar que aquestes reformes laborals eren necessàries per afrontar els canvis estructurals que farien la nostra economia més productiva i competitiva. El temps, poc temps per cert, s’ha encarregat de confirmar el que dèiem els sindicats i algun economista que no s’ha deixat atrapar pel mantra del pensament únic. Les reformes laborals, i en especial la del 2010, representen l’aprovació per decret de la impunitat a les empreses, el desequilibri, la desconfiança i el conflicte permanent. O es pensen que la gent es quedarà quieta? Potser fins ara sí, la por no deixa de ser un gran aliat dels poderosos que ens fan creure que si no ens movem, si ens resignem tot anirà bé i potser ens lliurem de la tragèdia. Però aquesta país està arribant a uns extrems de degradació en les relacions laborals que ens aboca a l’enduriment del conflicte. Divendres al matí he participat a la concentració dels treballadors i les treballadores de Grup Prisa, Cadena SER i ONA FM. Gent que qualsevol qualificaria de més que raonables. I el que vaig copsar entre ells és un sentiment de decepció, desconfiança i indignació. Només fa dos mesos que havien arribat a un acord sobre un ERO per a l’acomiadament de més de 200 treballadors a tot Espanya. Un acord que bloquejava qualsevol nou acomiadament fins a l’abril de 2013. Doncs per a la direcció, aquest acord ja és paper mullat, perquè planteja una altra onada d’acomiadaments i baixada salarial. D’això parlo quan afirmo que les relacions laborals a Espanya es deterioraran fins a límits desconeguts si no som capaços de generar un canvi. Si no som capaços de reconstruís el que les reformes han enfonsat. No serà fàcil, ho sabem. Però no ens queda una altra que continuar lluitant, no resignar-nos. Però ho hem de fer units i de forma solidària. Ens estem jugant massa.