INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A BARCELONA TRIBUNA, 4.12.2017

Molt bon dia, amigues i amics,

Agraeixo la invitació a aquest esmorzar-col·loqui “Barcelona Tribuna” organitzat per la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, amb el suport del Grupo Godó – La Vanguardia i l’Asociación Española de Directivos.

Agraeixo molt especialment les paraules d’introducció de Miquel Roca, pare de la Constitució i un dels més brillants exponents de la política catalanista i pragmàtica que aspiro a representar des de la socialdemocràcia catalanista i federalista del PSC, amb el suport dels amics i amigues d’Units per Avançar, i de persones independents procedents de l’esquerra catalana.

Senyores i senyors,

Aquesta nit comença la campanya electoral que voldria que em portés a esdevenir President de la Generalitat de Catalunya.

Avui estic més convençut que mai: vull i estic en condicions d’assumir la màxima representació institucional del nostre país. I sóc ben conscient que això constitueix una enorme responsabilitat en un moment excepcional.

Un moment en què la societat catalana ha patit una sotragada en la que es barregen sentiments d’indignació, tristor i incertesa. Uns sentiments que cal reconduir i transformar en un sentiment d’esperança.

Perquè és cert que hi ha motius per a estar indignats.

Els tenen aquells que han sentit l’angoixa de veure com es proclamava de forma unilateral i il·legal la independència, i el seu món trontollava.

Els tenen també els que la van rebre amb joia i van veure que aquesta proclamació no era més que una representació estèril i sense contingut, però amb unes conseqüències negatives molt rellevants en termes de divisió social, d’afebliment econòmic i també mesures judicials cautelars que he qualificat de desproporcionades, i que espero avui estiguin a punt de ser substituïdes per mesures més proporcionades que, a més, podrien permetre una campanya electoral més assossegada.

És normal que hi hagi tristor quan tots hem vist com la societat catalana s’ha fracturat; com les famílies i els amics han deixat de parlar de determinats temes per tal de no barallar-se.

I com no hi hauria d’haver incertesa davant del futur de cadascú per la seva feina, pel seu negoci i pel futur de la seva família, quan hem vist el sotrac que ha sacsejat la nostra economia en les darreres setmanes i les previsions d’organismes gens sospitosos com l’OCDE que ens alerten que si no es recupera de forma ràpida un clima d’estabilitat política i de seguretat jurídica estem posant en risc la nostra recuperació econòmica. I no només la nostra!

Però jo m’he proposat combatre aquests sentiments negatius i fer que s’imposi un sentiment positiu, un sentiment d’esperança.

Esperança perquè la nostra societat, la gent, Catalunya, té capacitat per fer les dues coses que necessitem fer col·lectivament i de forma ben urgent: la primera, i la més important, tancar la fractura que s’ha obert a la societat i iniciar el camí de la reconciliació que ens porti a respectar-nos a nosaltres mateixos, que ens respectem els uns als altres siguin quines siguin les nostres idees, que respectem també, tots, les nostres lleis i institucions, i que aquest recuperat respecte permeti també que tornem a ser respectats pels demés.

Quin dany ens estan fent alguns amb les seves actituds errònies i erràtiques!

I, la segona cosa, que no es que vingui després, sinó que s’ha d’anar fent també des del primer moment, és reconstruir el nostre teixit econòmic i el nostre estat del benestar que, malmès primer per la crisi econòmica i amenaçat després pel sotrac abans esmentat, ha generat un augment molt important de les desigualtats socials i ha situat un percentatge inacceptable de la població al llindar de la pobresa.

Sóc conscient que el repte és enorme. Sóc conscient que ens caldrà molt esforç i també sóc conscient que ningú no ens regalarà res però, malgrat tot, crec fermament en la capacitat del nostre país i de la nostra societat per a superar aquest moment.

Vull dedicar uns minuts a explicar-los dues coses.

Primer, voldria explicar com em comprometo a actuar des de la Presidència per a esdevenir un President de tots i per a tots. Com vull que els catalans i les catalanes vegin al seu nou President si sóc elegit per aquest càrrec.

I després, parlaré una estona del que crec que cal fer des del punt de vista de l’acció de govern.

Vull que els catalans vegin al seu President…

Primer: com una persona honesta.

I quan dic això no m’estic referint a l’honestedat de no robar, de no aprofitar-se personalment d’un càrrec institucional, que ho dono per descomptat. Em refereixo a l’honestedat de no enganyar.

Jo diré sempre la veritat. No diré una cosa en públic i una altra en privat. No diré als ciutadans que tot està per fer i tot és possible. Sobretot perquè sé que no és cert.

Com he dit abans, una part del sentiment d’indignació que té la societat està causat per la sensació d’haver estat enganyada.

Ja sigui perquè no ha passat el que uns volien, o perquè no ha passat el que d’altres temien i que els ha fet patir innecessàriament.

Segon: vull que els catalans vegin el seu president com una persona dialogant i capaç de teixir consensos i complicitats.

Com que aquesta és la meva especialitat, i crec que ho he demostrat especialment al Parlament de Catalunya crec que això no em serà gaire difícil. Vull dir, que no em serà difícil intentar-ho. L’èxit en aquest terreny mai està assegurat. Depèn també de l’actitud dels demés.

Si alguna cosa ha mancat a la política catalana els darrers anys és la cerca de consensos, que és la primera obligació de qui ostenta la màxima responsabilitat si vol que avancem tots junts i ningú es quedi enrere.

Si vol ser fidel al vell axioma del catalanisme: units, guanyarem; dividits, perdrem.

Molts de vostès m’han sentit dir en diverses ocasions que jo no vull la victòria d’uns sobre els altres; que no vull girar la truita, que no vull cap mena de revenja, que és millor avançar poc, però avançar junts una gran majoria, que anar molt lluny només uns quants. A Ítaca només hi va arribar un de sol. Mai no em plantejaria un viatge d’aquestes característiques. Com mai se m’acudiria fixar un rumb de col·lisió.

Hem d’abandonar els falsos i terribles esquemes de bons contra dolents, del bé contra el mal, de patriotes contra botiflers. Que s’abandoni la política de trinxeres. Vull establir ponts i no permetré ni trinxeres ni noves fronteres. No vull dogmes enfrontats, sinó escoltar les raons de tothom per cercar punts de trobada.

No em puc resistir de dir-los que en el nostre programa, ens plantegem més de 20 (crec que 22 si no m’he descomptat) pactes nacionals o grans acords de país que dotin d’estabilitat i predictibilitat l’acció del govern.

I això em porta a un tercer punt: com a president vull ser vist com algú que inspira tranquil·litat.

Portem uns anys en els que anem d’ensurt en ensurt. Quan hem pensat que ja ho havíem vist tot i que ja no es podia arribar més lluny, el procés sempre ha estat capaç de proporcionar-nos una nova fugida cap endavant incrementant la incertesa i la intranquil·litat.

I la tranquil·litat, la certesa, és el que ens permet avançar. És el que necessitem. És el que em proposo de recuperar,

No és el risc el que ens atura, perquè el podem mesurar i preveure, és la incertesa, que actua com la boira quan conduïm, és el que fa alentir el nostre avenç o, fins i tot, fa que ens aturem fins que escampi, per por d’estavellar-nos.

I quan ens aturem o alentim el nostre avenç, i els demés no ho fan, i no ho estan fent, correm el risc de quedar-nos enrere. Lluny, doncs, del meu plantejament introduir noves incerteses, quan ja en tenim massa d’incertesa.

A nivell econòmic quan hi ha incertesa no es prenen decisions d’inversió, en el millor dels casos; en el pitjor es pren la decisió d’invertir o de traslladar la inversió a d’altres llocs. Recentment hem tingut la mostra d’una decisió que s’ha pres i que no ens ha estat favorable, i en la que segur que ha tingut molt a veure la incertesa. Com volíem que vingués a Barcelona una agència europea, mentre empreses del país decidíem traslladar les seves seus socials fora de Catalunya?

A nivell personal i familiar tampoc no és bona la incertesa. Les decisions de despesa familiar també es veuen afectades per les incerteses.

Les dades ens diuen que, per exemple, la compra-venda d’habitatges de segona mà o de vehicles particulars, ha patit un estancament els darrers mesos.

I jo vull que la gent estigui tranquil·la, que les empreses estiguin tranquil·les. Que Catalunya sigui un destí que inspira confiança per a les persones i per a les inversions.

I haig de dir que el referèndum per a sortir d’Europa que va semblar que proposava Puigdemont o la desobediència social permanent que defensa Esquerra, o aquesta situació vodevilesca d’insistir en que passi el que passi a les eleccions hi haurà un president legítim i un altre investit i dos governs, són ocurrències que generen una incertesa que Catalunya no es pot permetre.

I el quart punt és que vull que els catalans vegin al seu president com una persona preocupada pel benestar social.

Com he dit abans, jo vull tornar a una política que doni prioritat a l’establiment de pactes i acords estratègics que sumin esforços.

Tots els pactes possibles que vagin articulant un nou “contracte social”, tal i com el defineix el professor Anton Costas en el seu darrer llibre, i cito: “aquell pegament que manté unida a la societat, afavoreix la cooperació entre els seus membres i actua com element de prevenció de conflictes socials extrems i caos polític”.

És a dir, amplis recolzaments socials per afer les reformes de tot tipus que la nostra societat necessita. Perquè tota reforma, per petita que sigui, necessita una àmplia base social que la sustenti ja que canvia els equilibris socials i/o econòmics i, per tant, genera resistències.

I, si se’m permet un comentari: si una reforma, per petita que sigui, necessita una àmplia base social, a qui se li pot ocórrer que separar Catalunya de la resta d’Espanya es pot fer sense la voluntat, pràcticament unànime, dels catalans i la complicitat de la resta d’espanyols?

I quins són els principis rectors que jo vull que orientin aquest “contracte social”?.

El primer principi rector, evitar que es consolidi una situació en la que un elevat nombre de ciutadans quedin permanentment enrere; ja sigui en atur o amb feines temporals de baixa qualitat.

El segon, incrementar la renda disponible de les famílies.

Per què és important que ningú no quedi enrere? Perquè com més gran és la desigualtat els indicadors socials de tot tipus són pitjors (fins i tot els resultats escolars).

Hi ha dades que són esfereïdores. Saben que la falta d’alimentació equilibrada en la infància afecta de forma permanent el desenvolupament intel·lectual? Saben que 1/3 de la població infantil a Catalunya està en risc de pobresa?

El segon principi rector, el d’incrementar la renda disponible de les famílies, passa, a més de per la creació d’ocupació de qualitat, per alleugerir les càrregues que les famílies tenen en determinats elements essencials: habitatge (el lloguer o la hipoteca), serveis relacionats amb l’habitatge (el cost de la llum i altres serveis), béns de consum bàsics, l’escolarització dels infants, etc.

En definitiva, jo vull que els catalans vegin un President que es preocupa per defensar els febles en front de l’amenaça de les desigualtats i els canvis que ens venen. I un President preocupat per preparar la societat en el seu conjunt per fer front als reptes de l’economia digital i automatitzada que s’apropa acceleradament.

Un President que lluiti perquè no existeixin perdedors de la recuperació econòmica com han existit perdedors de la crisi.

Senyores i senyors,

Fins aquí els hi he parlat de com m’agradaria ser vist pels catalans.

Ara vull dedicar uns minuts a dir-los què és el que penso que s’ha de fer per a merèixer la seva confiança.

Com que els he dit que volia governar mitjançant una política de grans Pactes i Acords, els diré què és el que crec que s’hauria de pactar i el que intentaré.

1. Vull que administració, empresaris i sindicats acordem com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb creixement que no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals. I un pacte que allunyi la por que molts sectors, inclosos els que avui tenen feina i una alta formació, tenen a l’estancament econòmic i, fins i tot, a un possible retrocés davant la robotització i la intel·ligència artificial.

2. Vull que les forces polítiques i els agents socials pactem una Agenda per a la Igualtat capaç de rescatar els ciutadans víctimes de la dràstica disminució dels ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal.

3. Vull pactar, al Parlament i amb el món local, una agenda de regeneració institucional i democràtica que permeti que la política, la democràcia, s’imposi sobre els diners. És a dir, que el poder dels representants dels ciutadans estigui per sobre del poder dels mercats o dels interessos gremials de col·lectius afectats. Una agenda que contempli recuperar polítiques públiques de regulació que estableixin regles clares, establiment de límits i igualtat d’oportunitats per afavorir la competència, que és el que més afavoreix els ciutadans.

Aquests són els pactes que hem de fer a Catalunya, els pactes entre els catalans. Però també hem de fer un pacte amb la resta d’espanyols per aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya. Per assolir aquest objectiu he formulat la idea del Pacte d’Estat per a Catalunya.

Què vull dir quan parlo de Pacte d’Estat per a Catalunya?

En primer lloc, necessitem que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer.

Molts hem dit que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el que volem, és un problema d’Espanya i, fins i tot, en aquest moment, és “el” problema d’Espanya.

Cap altra vegada, des de 1981 s’ha trobat Espanya en una crisi institucional tan greu com aquesta.

Cap altre problema, des del 23F, havia provocat un missatge televisat específic del Cap de l’Estat.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern. Sense privilegis, però amb un reconeixement explícit de la nostra personalitat nacional.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb uns altres. El Pacte no ha de servir per acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya.

No es tracta de fer un Pacte d’Estat per acontentar els independentistes. Es tracta de fer un Pacte per convèncer una àmplia majoria de catalans que no necessiten la independència perquè hi ha un projecte d’una Espanya més interessant i més beneficiós per a tots.

Es tracta, també, que no s’utilitzi el tema de Catalunya com a arma electoral.

El Pacte també ha de servir per abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació assenyada. M’estic referint a set grans temes com:

1. Les 45 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Govern d’Espanya en què jo veig moltes possibilitats d’arribar a acords.

2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que s’havien de plantejar a través de les corresponents lleis orgàniques i no a través de la reforma de l’Estatut.

3. Abordar la negociació del finançament autonòmic. Ordinalitat, quitança parcial del deute, Consorci tributari contingut a l’Estatut,…

4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida.

5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. El Pacte hauria de servir, entre d’altres coses, perquè s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Promoció de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.

6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.

7. Finalment però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que ha de recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:

a) Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.

b) Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les competències recollides, singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.

c) Recursos. Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels consorcis Tributaris o solució equivalent.

Faig un incís, heu vist el rebombori que s’ha organitzat perquè diem això al nostre programa electoral? Heu vist com ens han criticat per demanar la mateixa cosa que demanàvem al programa electoral de 2015, una cosa que està a l’Estatut i no ha estat qüestionada pel Tribunal Constitucional?

Després de veure com els independentistes han renunciat a millorar el finançament de Catalunya i que PP i Ciudadanos no estan per la feina, els catalans que vulguin millorar el finançament de Catalunya farien molt bé de donar suport a la meva candidatura. Tanco l’incís.

d) Representació, a través d’un Senat o Consell Federal que faci de la cambra alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels espanyols, i que és de desitjar que obtingui un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó cal treballar molt per arribar a un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

En definitiva, un Pacte d’Estat per a Catalunya impulsat amb la convicció que promoure el dinamisme de Catalunya és assegurar el progrés de tot Espanya.

Perquè si una cosa ha quedat clara és que la desestabilització política i institucional a Catalunya té una traducció immediata i negativa en l’evolució de l’economia espanyola.

Senyores i senyors,

Tot el que els he dit fins ara es pot sintetitzar en el següent:

Catalunya te avui tres prioritats, col·lectives, que podríem definir com convencionals o clàssiques.

Prioritat 1. Dotar el país d’estabilitat institucional i política.

Prioritat 2. Treballar plegats les administracions públiques, els empresaris i els sindicats per a establir els grans acords que permetin aprofitar la recuperació econòmica i reduir les desigualtats.

Prioritat 3. Aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya.

Però, per a mi, existeix una altra prioritat, que no és convencional, que és filla del moment excepcional i dramàtic que estem vivint.

M’estic referint a curar la fractura social que s’ha obert a la societat catalana i que requereix que tots junts abandonem el rumb de col·lisió que hem portat i iniciem el viatge cap a la Reconciliació. Una reconciliació entre catalans, una reconciliació amb la resta dels espanyols, una reconciliació amb Europa i una reconciliació amb el món econòmic.

Un viatge en el que no hi hagi ni vencedors ni vençuts.

Un viatge en el que tots guanyarem alguna cosa si tots cedim una mica, en comptes de que uns ho guanyin tot i els altres ho perdin tot.

Fa unes setmanes a la conferència que vaig fer al Col·legi d’Advocats vaig dir una frase que avui vull repetir.

La frase era:

Fa uns mesos els hi hagués dit que volia ser president per aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya, i utilitzar tot el potencial del país al servei del progrés econòmic i la lluita contra les desigualtats que s’han incrementat durant la crisi.

Però, avui, en la situació en que ens trobem, els dic que vull ser President de la Generalitat perquè cal superar la divisió entre catalans i que tinc la convicció de que sóc la persona idònia per a fer-ho.

I que tinc la determinació de sacrificar-lo tot al servei d’aquest objectiu.

Senyores i senyors,

En un moment en què correm el risc d’abocar-nos a un conflicte permanent entre els que proposen una solució impossible i els que es limiten a negar el problema, jo començaré aquesta nit la campanya electoral formulant una proposta d’esperança en les nostres possibilitats i en les nostres capacitats de superar aquesta crisi política, institucional, econòmica i social.

Formulo una proposta catalanista, democràtica i reformista que interpel·la els catalans i les catalanes que vulguin deixar enrere aquest darrer temps d’indignació, ensurts i incertesa, i desitgin un govern que els hi transmeti esperança, tranquil·litat i progrés, per emprendre un viatge que ens ha de permetre a molts fer molt de camí junts fins arribar a la Catalunya somiada pels nostres avis i els nostres pares.

Vull passar de l’engany a la sinceritat, del ‘lío’ a les solucions, de la rauxa al seny, de la inestabilitat a l’estabilitat, de la trinxera als ponts, de la discòrdia a la concòrdia, de l’austericidi a la justícia social, de la frustració a l’esperança.

Jo els dic, tot això depèn de nosaltres. Catalunya tornarà a ser rica i plena.

És un horitzó que està al nostre abast.

Moltes gràcies.

INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP PARLAMENTARI SOCIALISTA, MIQUEL ICETA, EN EL PLE SOBRE L’APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155
Parlament de Catalunya, 26 d’octubre de 2017

[enllaç al vídeo]

Senyora Forcadell. Senyor president.

Avui vostè ha dubtat i potser encara dubta. I vull felicitar-lo per la valentia de dubtar. Només vostè pot prendre una decisió transcendent. I ha de calibrar, i només pot fer-ho vostè, quina opció és la millor.

Vostè té la clau per acabar la legislatura d’una determinada manera que preservi les institucions d’autogovern que són de tots. Vostè ha de pensar si acabar aquesta legislatura amb una declaració d’independència ens les actuals circumstàncies no seria altament perjudicial per a Catalunya.

Vostè ha de pensar si desactivar el 155 és el millor que es pot fer.

I, per tant, vull reconèixer-li la valentia de dubtar, de dubtar entre convicció i responsabilitat, entre el confort dels partidaris i la millor defensa dels interessos de tots.

Sóc conscient, o crec ser-ho, de la solitud, la incertesa, i les pressions de tota mena que està patint. I precisament per això vull fer-li aquest reconeixement abans d’iniciar una intervenció que en alguns moments pot ser dura, però que no voldria en cap cas que fos injusta.

No ho podem saber del tot, però aquest podria ser el darrer ple de la legislatura i, per tant, abans d’entrar en matèria volia fer alguns comentaris sobre el balanç de la tasca del govern.

Amb la mà al cor, des del nostre punt de vista i amb nostre respecte. Aquesta legislatura ha estat un desastre total i absolut.

Van començar malament. El candidat a la presidència anava amagat en el quart lloc de la candidatura per Barcelona. La CUP es va negar a investir-lo com a president, i tenia tot el dret a fer-ho. I, llavors, vostè, de carambola, va esdevenir president, i era el tercer a la llista per Girona.

Van dir que les eleccions eren plebiscitàries però molts pocs de vostès, jo només en recordo un, van gosar admetre que havien perdut el plebiscit en els termes en què vostès mateixos l’havien plantejat. I perdut el plebiscit mantenir l’objectiu que s’havien proposat era impossible. En negar-se a acceptar que no tenien prou suport per fer el que s’havien compromès a fer varen cometre l’error que ha marcat la legislatura.

I amb aquests inicis el fracàs era previsible.

Tenim avui una societat més dividida, una economia afeblida i un país més aïllat internacionalment.

Tot plegat a causa d’un objectiu legítim però equivocat i una estratègia també equivocada.

Objectiu i estratègia continguts en aquella resolució del 9 de novembre de 2015, que ja va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, en un dels molts episodis fracassats de la legislatura.

El que comença tan malament és impossible que acabi bé.

Hem acabat anomenant estructures d’Estat el que són instruments d’administració i de govern, pensant que un nom més solemne donaria més prestància. Hem celebrat tantes jornades històriques que ja n’hem perdut el compte. I som on érem. Perdó, ara mateix estem a punt de caure al precipici.

Per no saber vostès no saben si han declarat o no la independència. Si ho faran avui o demà. Si ho faran votant o cantant. A l’hemicicle o a l’auditori. Si ho faran de debò o que només ho sembli. Sabem que tenen el text preparat, net i polit. Fins i tot signat per setanta-dos membres de la Cambra.

Però com tot el que han fet vostès en aquesta legislatura, agafat amb pinces, fet de pressa i corrents, mal pensat, pitjor executat i mal acabat.

Semblen haver oblidat aquell antic eslògan que deia “la feina mal feta no té futur”. I també han oblidat que la feina ben feta no té fronteres, perquè vostès estan obsedits en crear-ne una de nova de frontera. Gravíssim error.

Cap àmbit de govern ha suposat cap innovació o cap avenç tangible. Potser ho serà, i així ho esperem, la renda garantida de ciutadania. Però res més.

El procés ha absorbit temps i energies, ha malbaratat recursos i no ens ha fet avançar ni un mil·límetre ni com a país ni com a societat.

I el país, i tots nosaltres, senyor president, fem cara d’esgotats.

Tant que ens agradava llegir premsa estrangera parlant bé de Catalunya, i ara abaixem els ulls per no haver de llegir editorials de Le Monde o del Wall Street Journal que ens avergonyeixen.

Sé que alguns ja estaran pensant que m’han de retreure que no faci crítiques al govern del PP. Però és que el nostre país no millorarà en res si no som capaços de fer primer el nostre propi examen de consciència. Els pecats del PP, com tothom sap, no tenen perdó de Déu. Però nosaltres hem de centrar-nos en el que és la nostra responsabilitat.

Tenim un gran país, però hem tingut un pèssim govern.

I això es paga. Un pèssim govern que es va equivocar en la tria de prioritats, que ha estat incapaç de corregir errors que resultaven del tot evidents, que cercava el xoc de trens fins que l’ha trobat, deixant d’obtenir millores i resultats concrets que tant haguessin pogut beneficiar la ciutadania.

President, jo li demano que compleixi almenys una de les seves promeses electorals. Van dir que només s’hi estarien divuit mesos. Ja han passat amb escreix. Convoqui, doncs, les eleccions i que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin triar un altre rumb i un altre equip.

Però, certament, avui hem vingut a parlar de la possible aplicació de l’article 155 de la Constitució. Aquell article que ha de permetre obligar a una Comunitat Autònoma a retornar a la legalitat quan de forma conscient o inconscient l’ha vulnerat. I pel que fa al nostre cas, sortir de la legalitat ha estat una actuació premeditada. De fet, la resolució del 9 de novembre de 2015 així ens ho indicava.

I vostès avui volen que parlem de les conseqüències d’aquest article. Però voldrien que oblidéssim les causes.

I jo no penso fer-ho.

Saben perfectament perquè existeix avui el risc que s’apliqui l’article 155.

L’origen no és altre que l’aprovació els dies 6 i 7 de setembre de la llei del referèndum d’autodeterminació i de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

Dues lleis aprovades de pressa i corrents, vulnerant el reglament de la Cambra, trepitjant els drets de l’oposició, liquidant l’Estatut d’Autonomia, incomplint la Constitució i desobeint el Tribunal Constitucional.

Ho van dir els lletrats de la Cambra. Avui sembla que se’ls tornin a escoltar perquè han fet un dictamen molt crític sobre el contingut de la proposta concreta d’aplicació de l’article 155 que el govern del Partit Popular ha fet per tal que el Senat l’autoritzi.

Ja m’hagués agradat a mi que haguessin fet cas dels lletrats en aquell ple de trist memòria. Ara tot són facilitats per accedir a l’informe sobre el 155, llavors tot eren dificultats per conèixer el criteri dels lletrats sobre l’abús que vostès van perpetrar. Tampoc van voler conèixer el parer del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre les dues lleis. I el Consell de Garanties davant d’aquesta vulneració del reglament de la Cambra i davant de l’atropellament dels drets de l’oposició, ens va assenyalar el camí de recórrer al Tribunal Constitucional. També ho ha fet el Síndic de Greuges en resposta a un escrit sobre aquesta qüestió que li hem adreçat.

Mai hagués pensat que els meus drets com a diputat estarien millor defensats per una institució d’àmbit estatal que no pas per les pròpies institucions catalanes.

Vostès van aprovar dues lleis que sabien perfectament que escapaven a les competències d’aquest Parlament.

I, per cert, van liquidar l’Estatut amb 72 vots, quan per reformar-lo en calen 90. Que també és la manera que tenen d’esquivar una gran veritat. El problema no només el tenim amb el govern espanyol, el problema és que entre nosaltres mateixos, els catalans, no tenim prou acord per afrontar grans reformes, i encara menys la independència.

Aquestes dues lleis han estat lògicament suspeses pel Tribunal Constitucional i, la primera d’elles, definitivament anul·lada. I l’altra ho serà també sens dubte, com vostès saben perfectament.

En aquesta sentència el Tribunal manifesta de forma contundent tres tipus de problemes: substantius, competencials i procedimentals. És obvi que la llei que pretenia regular un referèndum d’autodeterminació atemptava contra la pròpia substància de la Constitució. Ni més ni menys que contra el seu article segon. És obvi que un Parlament autònom no pot regular un referèndum, com ja sabíem d’anteriors sentències del Tribunal Constitucional, i fins i tot ens ho havia dit el Consell de Garanties Estatutàries amb motiu de l’aprovació dels pressupostos d’enguany. És obvi que per assolir el seu objectiu van saltar-se de mala manera els procediments. Un conseller es va atrevir a dir: “no es va fer prou bé”. I vostè mateix va dir: “no teníem altra manera de fer-ho”.

I malgrat la llei del referèndum havia estat suspesa, vostès van voler organitzar la jornada de l’1 d’octubre. Una jornada que en cap cas era el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties al que vostès s’havien compromès. Fins i tot els seus convidats internacionals així ho van fer constar. El que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible. Era una jornada viciada d’origen i dificultada per l’acció dels poders de l’Estat que van tractar d’impedir la seva celebració. En aquest sentit vàrem lamentar i condemnar accions policials desproporcionades contra persones en l’intent d’evitar que poguessin participar en aquell acte de votació.

I després vostès han volgut extreure de la jornada de l’1 d’octubre un pretès mandat democràtic que els habilitaria a declarar la independència i obrir un procés constituent. Sense cap reconeixement internacional, sense cap suport.

No era legal, no. No podien fer-ho, no.

Però des del meu punt de vista la raó fonamental per la qual no poden procedir com pretenen fer-ho és que no tenen una majoria de la societat que ho avali.

Poden mirar vostès els resultats de la consulta del 9 de novembre de 2014. I veure com els que van votar Sí-Sí, sumen 1.861.753. Com els votants de Junts pel Sí i la CUP de les eleccions de setembre de 2015 sumats són 1.966.508. O com segons les dades proporcionades per vostès mateixos els votants del sí de l’1 d’octubre són 2.020.144 persones.

Són molts. I els respectem absolutament. Però no són majoria. El cens electoral a les eleccions del 2015 era de 5.510.853. El si a la independència no assoleix el 50%.

Una minoria, per nombrosa que sigui, no pot imposar-se a la majoria. I més en el cas d’una decisió que requeriria en opinió de molts i també en la meva opinió una majoria àmplia, per la gran transcendència que té la decisió i pel seu caràcter irreversible.

Quan vostès feien alegres i feliços els seus fulls de ruta, ens prometien a tots, independentistes o no, gairebé el paradís a la terra. Una república. Un nou país. Quan algú els deia que els bancs i les grans empreses es veurien obligats a marxar, vostès alçaven el crit al cel i deien que fèiem el “discurs de la por”.

Que Santa Llúcia els conservi la vista i, a ser possible, els hi augmenti.

Quin desastre!

Els dos bancs. Sis de les set empreses catalanes que cotitzen a l’Ibex 35. I més de 1.300 empreses més. El vicepresident ens diu que no patim, que al cap i a la fi, se n’han quedat moltes més i que aquestes potser tornaran. A qui volen enganyar?

Estem parlant de les 40 empreses més grans que han marxat, que facturen per valor de 65.000 milions d’euros, la qual cosa representa el 30% del PIB català. Si us plau els demano, no ho minimitzin. No insultin la intel·ligència dels catalans.

Certament han canviat les seus socials, però no l’activitat i l’ocupació. Però sabem que després de moure la seu social, moltes poden acabar movent la seu fiscal i més endavant part de la seva activitat. Qualsevol responsable polític sap que cal tenir activitat real al lloc en el que es té la seu social. Hisenda vigila aquest aspecte. I el procés en aquest cas si que és conegut: primer la seu social, després l’alta direcció, després els serveis centrals i qui sap què més. En definitiva, els millors llocs de treball, els millors remunerats, els que prenen les decisions estratègiques.

Sabem que a d’altres països processos similars han estat irreversibles. Com ho mostra l’exemple de les empreses amb seu a Montreal que van marxar a Toronto i ja no van tornar. Quebec no és independent, però ha perdut pes econòmic.

No és una bona manera de reduir el dèficit fiscal sobre la base d’empobrir la nostra economia.

Per tant, li dic que és millor que marxi aquest govern i que no marxin les empreses!

També ens van dir que el món ens mirava i ens esperava. Però des de que el procés es va radicalitzar i es va accelerar hem pogut observar com les institucions europees i els governs dels països europeus desaconsellaven amb fermesa moviments unilaterals i il·legals, tot considerant que el progrés d’Europa necessita més integració o no desintegració, més connexió i no més desconnexions. I encara menys assentar un precedent.

També ens van dir que el procés assegurava la convivència i que el referèndum que volien organitzar era la màxima garantia. Vostè mateix, senyor president, ha fet públiques reflexions sobre la necessitat de mantenir la convivència, d’evitar la fractura social. Són reflexions que compartim. Però, malauradament, avui no podem negar la divisió i l’esquerda. S’ha iniciat un camí de fractura. I una ferida social és difícil de guarir.

La realitat pot ser tossuda, però és la realitat. El disseny d’un món sense gravetat és possible, però en el nostre món la llei de la gravetat és ineluctable.

Vostès volen que parlem de les conseqüències de l’article 155 però volen escamotejar-ne les causes.

I tampoc semblen disposats a que parlem de com impedir l’aprovació per part del Senat de l’autorització demanada pel govern de l’Estat.

President, avui vostè no hauria de ser aquí. Aquest ple no s’hauria d’haver celebrat avui, i potser tampoc demà.

Ens hagués agradat veure’l avui, i potser acompanyar-lo, al Senat.

Des del primer debat de la legislatura, el 9 de novembre de 2015 ens venim advertint sobre els riscos de posar les institucions catalanes fora de la llei, i normalment ho fem recordant que les institucions són de tots. Catalunya som tots. La Generalitat és de tots.

I és per això que vostè hauria d’haver anat al Senat a defensar les institucions d’autogovern i també a demanar i oferir un diàleg polític.

Em podrà dir que l’ambient no és el més propici. I no tindria arguments per rebatre’l. Però això no és raó suficient per defugir la seva responsabilitat com a president de la Generalitat de Catalunya. Com va dir Lincoln: encara que sigui probable que perdis la batalla, això no et pot dissuadir de recolzar una causa que creus justa.

I, per cert, president, recordeu que us vaig demanar per carta que ens rebés als presidents dels grups parlamentaris abans de respondre per segona vegada el requeriment que li feia el govern d’Espanya abans de demanar l’autorització del Senat per aplicar l’article 155?

Ho vaig fer perquè creia que vostè tenia l’obligació de compartir amb nosaltres informació i criteris sobre una qüestió tan transcendental. La presidència de la Generalitat és una institució en si mateixa i ha d’assegurar la representació política i institucional del conjunt de la ciutadania. I, per tant, jo creia que abans de respondre a aquell requeriment vostè estava obligat a conèixer les nostres respectives opinions. La decisió final era seva, mai no li he discutit. Però en un tema que posava en risc les nostres institucions d’autogovern, el nostre model econòmic i la convivència valia la pena que vostè ens hagués consultat. Però vostè no ho va fer.

El requeriment no semblava, en principi, tan difícil de respondre. Es tractava de dir per escrit de la forma més clara i entenedora possible, si vostè o el govern o el Parlament havien declarat la independència en la sessió del passat 10 d’octubre.

Recordo clarament el debat. He llegit les transcripcions i fins i tot he consultat l’acta de la sessió: allà no es va prendre cap acord. I per tant el 10 d’octubre no es va declarar la independència. Ni aquell dia ni els dies que han seguit.

Pels motius que sigui vostè va evitar respondre clarament. I en la segona carta va tenir la sinceritat de dir que no s’havia proclamat la independència, però que podria fer-ho en el moment que considerés oportú.

Com vol, en aquesta circumstància, que no s’apliqui l’article 155?

Perquè vostè, en les seves cartes, deduïa un mandat democràtic d’un referèndum il·legal convocat d’acord amb una llei que havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional i que, torno a dir, ningú en el món ha avalat.

Com vol, en aquesta circumstància, que no s’apliqui l’article 155?

Però vostè encara té l’oportunitat d’evitar l’aplicació de l’article 155.

Pot fer dues coses.

Una, convocar eleccions al Parlament de Catalunya d’acord amb la legalitat vigent. Entre d’altres coses, perquè si convoca eleccions al Parlament d’acord amb la legalitat vigent, tal i com han fet tots els seus predecessors, estaria deixant clar que no considera que les previsions de la suspesa Llei de Transitorietat Jurídica estiguin vigents. El procés electoral seria supervisat per la Junta Electoral Central i no per la Sindicatura Electoral recollida per la Llei de Transitorietat. Per tant, vostè, de forma indirecta hauria demostrat que les institucions catalanes es mantenen en la legalitat.

La segona opció és, des del meu punt de vista, més interessant. Vostè podria haver anat al Senat a dir tot el que tingués per convenient i, a més afegir, dos elements: el primer, reiterar que la independència, tot i ser el seu legítim objectiu, no ha estat ni declarada ni proclamada, afegint que vostè i el govern que presideix estan disposats a iniciar un diàleg polític per resoldre el problema que tenim entre mans sense cap mena d’apriorisme. En aquestes condicions és molt probable que el Senat accedís a no posar efectivament en marxa el mecanisme del 155 en benefici del diàleg polític. Els socialistes ja hem dit que abonaríem aquesta possibilitat. I fins i tot hem presentat una esmena en aquest sentit.

De la mateixa manera vostè hauria d’accedir a no fer passes cap a la independència mentre el diàleg estigués obert.

Rectifico el temps verbal. He dit, vostè podria. I m’he equivocat. Vostè pot anar al Senat. Pot anar-hi demà. M’ofereixo, i estic segur que altres presidents de grup s’oferirien també, a acompanyar-lo si és per obrir una possibilitat real de diàleg polític que tindria, com a primer benefici, l’allunyament de la perspectiva de l’aplicació efectiva de l’article 155 i no aprofundir en la ferida de la convivència.

No em resigno al 155. Ningú diu voler-ho. Si ningú no el vol, perquè no fem per manera que no s’hagi d’aplicar?

Ara bé, no fem jocs de paraules. El 155 serveix per restaurar la legalitat, per restituir l’Estatut, per recuperar el normal funcionament de les institucions. I això requereix que vostès renunciïn a activar les previsions de les dues lleis, una anul·lada i l’altra suspesa pel Tribunal Constitucional. No és tan difícil fer cas al Tribunal Constitucional. Precisament per fer cas al Tribunal, no vàrem celebrar el ple del 9 d’octubre i sí el ple del 10 d’octubre, canviant de data i enunciat de la seva darrera compareixença en el Ple. Un ple que, per cert, s’ha reunit molt poc darrerament.

Vostès amb el Tribunal Constitucional hi tenen una relació ben estranya. El critiquen constantment, i tenen dret a fer-ho, però hi recorren constantment, i també tenen dret a fer-ho i fan bé de fer-ho. La meitat dels recursos pendents al Tribunal Constitucional presentats per les Comunitats Autònomes corresponen a Catalunya.

Exemples ben recents: el que va portar a la decisió de restituir al PDeCAT el seu grup parlamentari al Senat. O ara mateix quan anuncien actuacions davant del Tribunal Constitucional precisament per intentar frenar la posta en marxa del 155.

Les decisions que el Tribunal Constitucional ha pres en relació al procés polític català des de la declaració de sobirania de 2013 han estat preses per unanimitat. El Tribunal Constitucional l’integren 12 magistrats de sensibilitats ideològiques diferents, i dos d’ells catalans, un d’aquests anomenat a proposta de Convergència i Unió. Els dic això perquè la desqualificació total, absoluta i sistemàtica del Tribunal no té gaire sentit.

Per cert, ara me’n recordo també que els dos acords del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre l’aprovació de la llei del referèndum i la llei de transitorietat, van ser presos per unanimitat, i ignorats olímpicament per vostès.

Sr. President, l’opinió del grup parlamentari socialista es que si vostè, el seu govern i la majoria parlamentària que li dóna suport no accepten ja la legalitat constitucional i estatutària, l’aplicació de l’article 155 és inevitable.

Podem donar-hi les voltes que vulguem, però els Estats democràtics tenen el costum d’assegurar la vigència de les respectives constitucions en el conjunt del seu territori. I tenen mecanismes jurídics per assegurar que aquesta vigència prevalgui sobre d’altres consideracions. En alguns països li diuen coerció federal. És un mecanisme que incorporen entre d’altres les Constitucions d’Àustria, Alemanya, Portugal, Itàlia, Suïssa i Estats Units.

No m’atreveixo a entrar en el detall ni en l’anàlisi jurídica de l’autorització concreta sol·licitada pel govern d’Espanya. Serà un tema sobre el que finalment s’haurà de pronunciar el Tribunal Constitucional. Certament l’article 155 està pensat per obligar al retorn a la legalitat en supòsits de vulneracions concretes. Com va ser el cas de Canàries per obligar aquella Comunitat a respectar alguns acords europeus en matèria de fiscalitat.

Però aquí estem davant d’un cas ben diferent. A partir dels dies 6 i 7 de setembre, el Parlament es va situar fora de la legalitat, com ho va fer el govern en organitzar la jornada de l’1 d’octubre malgrat la suspensió de la vigència de la llei del referèndum per part del Tribunal Constitucional. Com seguiríem fora de la legalitat si pretenguéssim ara que la llei de transitorietat, també suspesa, és vigent.

No ens fem trampes al solitari. O respectem la legalitat vigent o no la respectem. Si la respectem de paraula i en fets, no té sentit aplicar el 155. Si no la respectem, l’aplicació del 155 és inevitable.

Acabo. President, evitar l’aplicació de l’article 155 està en les seves mans. I pot comptar amb nosaltres per fer-ho. Anant al Senat a demanar i oferir diàleg o convocant eleccions al Parlament en aplicació de la legalitat estatutària i de la LOREG.

President, acabo amb una cita de John Kenneth Galbraith que va dir: encara que tot el demés vagi malament, sempre ens podem assegurar la immortalitat cometent algun error espectacular.

Espero que ningú no cometi un error espectacular que pagaríem tots els catalans i les catalanes.

President vostè té la potestat de convocar i fent-ho pot preservar les institucions del nostre autogovern. Li prego.

Moltes gràcies.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL FORUM EUROPA TRIBUNA CATALUNYA (26.09.2017)

Molt bon dia,

Moltes gràcies al Fòrum Europa Tribuna Catalunya per la seva amable invitació i als patrocinadors, representats avui pel sr. Serra i l’amic Higini Clotas, per fer possible la celebració d’aquest esmorzar col·loqui.

Gràcies, president Montilla per les teves amables paraules, clarament inspirades per la nostra amistat però també per la preocupació pel país que ens uneix i mou la nostra actuació política.

Gràcies per la nombrosa assistència. Saludo des d’aquí a Lluís Franco, Joaquim Gay de Montellà, Camil Ros, Mario Romeo, Pere Navarro, i els alcaldes i representants de món local socialista que, tot ell, ha mostrat coratge i compromís en defensa de la legalitat i la convivència, saludo en particular a Àngel Ros, Nuria Marin, Pep Fèlix Ballesteros, Antonio Balmón, i Jaume Collboni.

Vàrem haver de canviar la data d’aquest esmorzar a causa del terrabastall del ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre que es va allargar fins el dia 8, que és quan estava previst celebrar aquest esmorzar.

Saben que tinc certa tendència a ironitzar però em temo que avui no serà el cas. Intentaré ser molt clar. No són dies per a filigranes.

Estem travessant una gravíssima crisi institucional de la que encara no podem calibrar l’abast i s’ha obert una fractura social que cal contribuir a tancar com més aviat millor.

Ras i curt. Els que havien de dialogar no ho han fet i l’independentisme ha decidit saltar-se la legalitat caient en el parany del “tot o res”.

Vull traslladar-vos cinc missatges.

Primer missatge. Amb nosaltres que no comptin per aquest disbarat.

Segon missatge. Infringir la llei conscientment comporta conseqüències.

Tercer missatge. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no ens mereixem això.

Quart missatge. Això té solució. El que està passant no és ineluctable, es pot evitar i corregir.

Cinquè missatge. M’ofereixo per posar-hi remei.

Començo, doncs, amb el primer missatge. La convocatòria de l’1-O és un disbarat i la declaració unilateral d’independència seria un disbarat encara més gran, que acabaria deslegitimant les nostres institucions d’autogovern.

Els dies 6 i 7 de setembre al Parlament la majoria independentista va perdre l’enteniment. En només 48 hores van saltar-se el Reglament del Parlament, van trepitjar els drets de l’oposició, van liquidar l’Estatut d’Autonomia i van vulnerar la Constitució. I pel que es veu ho volien fer encara més ràpid i sense soroll.

Van aplicar un corró parlamentari forçant un canvi en l’ordre del dia per incloure de pressa i corrents la tramitació del que, segons ells, són les dues lleis més importants de la història de Catalunya, van obligar a una lectura única impossible per lleis com les aprovades, van negar a l’oposició la sol·licitud d’informes als lletrats i de dictàmens al Consell de Garanties Estatutàries, i van impedir la presentació d’esmenes a la totalitat.

Els disbarats comesos i la vulneració de drets de l’oposició eren tan evidents que els lletrats del Parlament es van veure obligats a fer una nota posant de manifest aquests extrems i el Consell de Garanties Estatutàries a instàncies de l’oposició va emetre dos acords unànimes, assenyalant la vulneració de drets i fins i tot suggerint la conveniència de reclamar davant del Tribunal Constitucional, cosa que els socialistes vàrem fer dimecres i dijous mateix per cadascuna de les tramitacions impugnades.

Rebentat el procediment parlamentari, van aprovar primer la llei del referèndum d’autodeterminació. Una llei el contingut de la qual havia estat ja qualificat d’inconstitucional i antiestatutari pels lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya i el Tribunal Constitucional. Un llei i un referèndum, per tant, que incompleixen la primera de les recomanacions de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa que assenyala clarament que només són vàlids els referèndums que es convoquen d’acord amb la constitució del país on es pretenguin celebrar o d’acord amb una llei que estigui d’acord amb la constitució d’aquell país.

Reformar l’Estatut requereix de 90 diputats. Per liquidar-lo sembla que n’hi ha prou amb 72.

L’Estatut diu que el règim electoral ha de comptar amb el suport d’un mínim de 90 diputats, però els independentistes convoquen referèndums i creen Sindicatures Electorals amb només 72.

Després es va aprovar la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, que s’avança al resultat del referèndum il·legal, acaba amb la divisió de poders i diu que els temes més rellevants dependran de futurs acords amb el que quedi d’Espanya (deute, pensions, funcionaris, contractes públics…)

D’aquella sessió conservarem un sentiment de vergonya i tristesa, i les intervencions d’Eva Granados, Ferran Pedret i Joan Coscubiela que ens recordaven qüestions democràtiques bàsiques que la majoria independentista va decidir oblidar.

Curiosament mentre el govern va predicant que el Tribunal Constitucional no té cap autoritat a Catalunya, segueix presentant-hi recursos (29 afers en estudi pendents l’any 2016 impulsats per la Generalitat), i fins i tot el PDeCAT ha aconseguit finalment tenir grup al Senat gràcies al Tribunal Constitucional. I no hi han renunciat, és clar!

El Tribunal Constitucional és un àrbitre que, pel que es veu, els independentistes només volen respectar quan els dóna la raó. I, disculpin, però això no és cap broma.

Puc entendre la indignació dels que volen celebrar el referèndum de l’u d’octubre davant de les actuacions judicials que pretenen impedir-lo. Però el que no puc acceptar de cap manera és que el govern de Catalunya se’n mostri sorprès. Què es pensaven? Que els poders de l’Estat deixarien fer? És del tot legítim i raonable criticar Rajoy per tot el que no ha fet en els darrers cinc anys per arreglar o encarrilar el problema, però el govern de Catalunya no pot dir que està sorprès que el govern d’Espanya intenti que la legalitat es compleixi a tota Espanya.

I crec del tot irresponsable que ara el govern digui que la resposta vindrà “del carrer”. On és la seva responsabilitat política? Per què ara el govern vol que siguin els ciutadans els que arreglin un problema que ells han creat conscientment?

El govern català a hores d’ara ja sap que no podrà fer el que volia fer. Jo crec que ho ha sabut des del primer moment. Que no recorden el 9 de novembre de 2014? Que es pensaven que podrien tornar a enganyar el govern de Mariano Rajoy? Han passat de voler organitzar un acte de votació “com sempre” a intentar celebrar-lo “com sigui”.

Sense tarja censal, sense cens públic, sense comunicació personal dels llocs de votació, sense integrants de les meses sortejats, sense paperetes, amb urnes amagades, sense cabines de votació, sense vot per correu, amb una burla de votació a l’exterior, sense campanya del no, sense interventors i apoderats del no, sense autoritat electoral… No hi ha referèndum. Podrà haver-hi mobilització, però no referèndum. I una mobilització no habilita a declarar unilateralment la independència.

Van dir que les lleis suspeses ho emparaven tot. Van mentir i ho van fer de forma deliberada. Estan ocultant la veritat a aquells i aquelles que, de bona fe, aspiren a la independència i a ser consultats sobre el futur polític de Catalunya. I tampoc veig cap diferència amb la manipulació que amb motiu del Brexit van protagonitzar Boris Johnson i Nigel Farage quan s’argumenten els grans guanys de la independència, començant pels 16.000 M€ i seguint per la permanència en la Unió Europea.

Però vull que se m’entengui bé, per mi el principal problema del referèndum que es pretenia fer, no és el de la legalitat. El que no entenc és l’entestament en una proposta que divideix per meitats els catalans, que consagraria una divisió entre vencedors i vençuts, meitat més un contra meitat menys un. En un tema que no només afecta conviccions i interessos, sinó que afecta sentiments de pertinença i d’identitat.

No puc entendre com de forma irresponsable es posa en risc la nostra permanència i la de les nostres empreses i entitats financeres en la Unió Europea. O la minimització de tota mena de costos econòmics o en termes de seguretat jurídica.

L’ú d’octubre no només no resol cap problema, sinó que agreuja els que tenim i en crea de nous! No se m’acut un disbarat més gran.

Ja els anuncio des d’ara que nosaltres no donem cap credibilitat al que es faci l’1-O, que no reconeixem la seva legitimitat, que no donarem per bo cap mena de resultat que diguin que se’n desprèn, que no convalidarem cap actuació posterior que es fonamenti en les dues lleis avui suspeses, que recorrerem allà on calgui en defensa de les institucions i dels drets de tothom. No poden substituir el Parlament de Catalunya votat per la ciutadania per un Parlament de la República del que no formaríem part els que no en som partidaris.

Ho dic més clarament, si la majoria parlamentària vulnera la legalitat, les seves decisions ja no obliguen ningú. Passi el que passi nosaltres defensarem les institucions i les lleis que ens han fet representants de la ciutadania i no acceptarem cap iniciativa ni cap decisió que vulneri els nostres drets o que pretengui substituir la legalitat vigent de forma il·legítima.

Ja s’han comès prou disbarats i espero que no se’n cometi un d’extrem com seria la declaració unilateral d’independència que, aquesta sí, posaria en risc les institucions i l’autogovern. Espero que ningú vulgui ara sortir al balcó i proclamar la república catalana. O pensar que una majoria parlamentària, que ni tant sols arriba als dos terços pot declarar la independència quan ni tant sols seria suficient per reformar l’Estatut.

Prou de despropòsits! Prou de disbarats!

El segon missatge és d’alarma, vol prevenir problemes majors. Infringir la llei conscientment comporta greus conseqüències. La democràcia implica fer política i aplicar el Dret. Les dues coses. I no poden anar l’una sense l’altra. Certament, el govern d’Espanya, pel que fa a Catalunya, no ha fet política, sovint ha practicat l’antipolítica.

Encara recordem l’intent del PP de recollir firmes per forçar un referèndum il·legal contra l’Estatut, aquelles falques infames del PP d’Andalusia enfrontant territoris, aquelles declaracions dient que eta estava al darrera de l’Estatut. No ho oblidem i els critiquem sempre que calgui. Però també diem que el PP és ara el govern legítim d’Espanya. Ara veig que Podemos i els Comuns (Pablo Iglesias, Xavier Domènech i Ada Colau) tenen pressa per substituir a Mariano Rajoy, però obliden que la forma més ràpida d’aconseguir-ho hagués estat votar la investidura de Pedro Sánchez. Però van unir els seus vots als del PP per bloquejar-ho.

El PP sembla que comença a entendre que la única resposta al problema que tenim entre mans no pot ser el no sistemàtic, comença a entendre que només amb complir la llei no n’hi ha prou. N’és un primer indici que hagin votat a favor de crear la Comissió pel Diàleg proposada per Pedro Sánchez en el si del Congrés dels Diputats.

Però no fugim d’estudi. Per molts i molts que hagin estat els errors del PP, per molt que alguns dels errors hagin estat malintencionats, res no justifica saltar-se la llei.

Els independentistes repeteixen sovint que convocar un referèndum no és delicte. I és veritat, tan veritat com que vàrem ser els socialistes els que vàrem rectificar l’error comès pel PP en incloure-ho al Codi Penal. Però si el Tribunal Constitucional suspèn una llei, la llei està suspesa. Si el Tribunal Constitucional suspèn la convocatòria d’un referèndum, el referèndum no es pot celebrar. I si algú s’entesta a fer-ho, pot incórrer en els delictes de desobediència, prevaricació o malbaratament de recursos públics. O els que la justícia apreciï. Que si abans érem un país d’àrbitres de futbol i tothom creia saber-ne més que ningú de penalties o fores de joc, ara sembla que som un país de jutges. Qui pot apreciar i sancionar la comissió d’un delicte és el poder judicial. Ningú més.

Espanya és una democràcia amb separació de poders. Tots subjectes a la crítica, però el poder judicial és el que té la capacitat de sancionar delictes. I si algú comet un delicte no li pot estranyar que la justícia li demani comptes. I si és greu que qualsevol ciutadà se salti la llei, ho és encara més quan ho fa un governant. I és patètic que un governant es queixi quan se li exigeix que compleixi la llei. Ningú no està per sobre de la llei.

I no m’importa coincidir amb qui sigui en la defensa de la legalitat, de l’Estat de dret i de la separació de poders. Són temes de principi.

Quan John Fitzgerald Kennedy va fer complir les lleis als Estats del Sud va dir: “Els nordamericans són lliures d’estar en desacord amb una llei, però no poden desobeir-la. Ja que, en un govern de lleis i no d’homes, cap home, per destacat o poderós que sigui, i cap multitud, per rebel o tumultuosa que sigui, té dret a desobeir un tribunal de justícia. Si aquest país arribés al punt que qualsevol home o grup d’homes, per la força o l’amenaça de la força, pogués desafiar els manaments del nostre Tribunal Suprem i la nostra Constitució, llavors cap llei estaria lliure de dubte, cap jutge estaria segur del seu mandat i cap ciutadà estaria a resguard dels seus veïns”.

Més fumut és coincidir amb la reforma laboral, o amb la llei del fons de liquiditat autonòmic. Ho dic pels antics convergents que semblen patir un agut atac de desmemòria. Com quan obliden que van votar dos cops la investidura d’Aznar i els seus set pressupostos. O aquells que van votar amb el PP contra l’Estatut. O contra la investidura de Pedro Sánchez, que no només ho va fer Podemos, ho van fer també el PDeCAT i ERC.

Segueixo el fil: cal complir les lleis. I les lleis poden i han de canviar a través dels mecanismes establerts i de les majories necessàries.

Els poders de l’Estat, en compliment de la llei, impediran la celebració del referèndum, i els que s’hagin entestat en organitzar-lo poden ser objecte de sanció. No poden dir que no ho sabien, que no s’ho esperaven. Per això demano de forma emfàtica que s’aturi per part del govern de Catalunya, del president Puigdemont i del vicepresident Junqueras, la preparació de l’ú d’octubre. I que, simultàniament, el govern del PP i el president Mariano Rajoy obrin negociacions per trobar una solució dialogada.

I també dic amb rotunditat: l’esforç per part dels poders de l’Estat per impedir la celebració de l’ú d’octubre no pot en cap cas significar la limitació de drets fonamentals o la suspensió de l’autonomia. Cal filar molt prim a l’hora de suspendre actes públics o d’acusar de sedició als organitzadors de manifestacions de protesta.

La llei és la llei, però sense acceptació social suficient les lleis acaben per perdre eficàcia. Tots hem d’anar molt en compte de no afeblir la democràcia ni la confiança ciutadana en les institucions.

El meu tercer missatge és que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya no ens mereixem això.

No ens mereixem un president i un vicepresident que pensin que estan per sobre de la llei.

No ens mereixem un president i un vicepresident que només accepten les sentències quan els hi donen la raó.

No ens mereixem un president que vol que els ciutadans s’enfrontin als alcaldes i alcaldesses que volen complir la llei. President, deixi en pau els Alcaldes i les Alcaldesses!

No ens mereixem un president i un vicepresident que han oblidat que ho són de tothom i no només d’una part.

Quan des de les institucions s’atia la desobediència després no ens podem estranyar que hi hagi qui assalti un autobús turístic, inciti a l’atac contra comerços, impulsi boicots a empreses, ocupi il·legalment pisos o intenti impedir l’actuació de les forces de l’ordre.

Què hem fet per merèixer això?

No ens mereixem tenir un govern en el que els seus consellers diuen coses diferents en privat o en públic.

Si ja saben que no anem enlloc i que estem posant coses importants en risc tenen l’obligació de dir-ho i d’aturar el disbarat.

Els que saben que una declaració unilateral de independència posaria en risc les nostres institucions d’autogovern, tenen l’obligació de dir-ho. Tenen l’obligació d’aturar-la per no ser còmplices del major dels disbarats.

Portem més de cinc anys perduts, sense grans projectes, sense millorar el finançament, sense guanyar cap nova competència, perdent prestigi i capacitat de relacions exteriors. Ja fa massa temps que el president de la Generalitat no pot reunir-se amb un comissari europeu o amb un ministre de cap país rellevant de la Unió Europea.

No ens mereixem anar col·leccionant jornades històriques sense cap avenç concret.

No pot ser que ajornem la resposta als problemes concrets de la gent mentre esperem un gran dia en el que teòricament tot se solucionarà com per art de màgia.

No som només els socialistes. Mònica Oltra, la vicepresidenta del govern valencià, també aconsella que el govern català canviï d’estratègia abans de donar-se una gran patacada.

Perdoneu. Estic envejós del govern basc.

5 diputats al Congrés i una capacitat negociadora imbatible. El lehendakari Urkullu és nacionalista, sí. Però toca de peus a terra. I, per cert, es va atrevir a dir que això de l’ú d’octubre no té prou garanties.

I això em porta al quart missatge. Això té solució. El que està passant no és ineluctable, es pot evitar i corregir.

El que passa no és conseqüència de la llei de la gravetat, ni del fet que la terra sigui rodona i giri al voltant del sol.

Això que ens passa té solució. Una solució que consisteix en convocar de forma immediata unes eleccions al Parlament de Catalunya. Han passat ja els divuit mesos que constituïen el mandat democràtic de l’actual majoria que, a més, ha exhaurit el seu programa.

No ens hem de resignar a un escenari permanent de xoc de trens, amb dos governs decidits a protagonitzar un enfrontament permanent en benefici partidista però en perjudici del conjunt de la ciutadania.

No cal que ens resignem a triar entre els que defensen una independència improbable i incerta, amb grans costos en termes econòmics i, sobretot, de convivència, i els que defensen l’immobilisme.

No cal que ens resignem a un escenari d’empat d’impotències, ni tampoc a una sortida amb vencedors i vençuts.

No volem acontentar una meitat més un, aprofundint la fractura social. Volem una solució que pugui satisfer una àmplia majoria d’un 80% dels catalans i les catalanes.

Un 80% que vol més autonomia, un millor finançament i una Espanya federal capaç de reconèixer el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Un 80% que vol assolir objectius ben concrets:

1. El reconeixement de la singularitat de Catalunya, que és una nació en el marc d’una Espanya que és nació de nacions.
2. La garantia d’un autogovern fort, amb competències exclusives en matèria de llengua, educació i cultura, i la garantia que l’Estat defensarà i fomentarà totes les llengües d’Espanya.
3. Un finançament suficient, solidari i equitatiu, que respecti el principi d’ordinalitat (perquè els que més aporten no acabin rebent menys recursos per càpita per a la prestació de serveis públics) i una hisenda federal a través del consorci entre l’agència tributaria de Catalunya i l’agència estatal d’administració tributària.
4. Votar un acord d’aquesta naturalesa, que hauria d’estar inclòs, al final del camí, en una reforma constitucional federal

Gent que no vol que seguim perdent el temps en querelles inútils, gent que vol que anem per feina, negociant de valent i evitant conflictes i ruptures.

Gent que vol una Catalunya pròspera, respectada, estimada i admirada.

Una Catalunya capdavantera a Espanya i a Europa.

I a Espanya s’està ja obrint l’escenari per fer-ho possible. Una majoria dels espanyols són conscients que Catalunya no ha rebut prou atenció per part del govern del PP. Que quan parlem de corredor mediterrani estem parlant també de València, Murcia i Andalusia. Que promoure el dinamisme català és assegurar el progrés de tot Espanya. Que el respecte a la singularitat de Catalunya és la millor garantia perquè sigui respectada la diversitat dels pobles d’Espanya.

Aquesta és la meva proposta. Juntament amb un ambiciós programa de rellançament econòmic i industrial, de polítiques socials, de reducció de les desigualtats, d’eficàcia de l’administració i de millora de la qualitat democràtica de les nostres institucions. Un programa que situa en primer lloc els problemes de la gent i que pensa sempre en un desplegament de polítiques de la mà dels ajuntaments.

Vull que retorni el seny, l’eficàcia i els resultats. Vull que retorni un catalanisme orgullós i pragmàtic. Vull recuperar el desig d’amplis consensos, la feina transversal, la renúncia a la imposició d’idees de part. Vull treball conjunt, acords estratègics en els temes de país. Cal desvetllar les nostres energies i aplicar-les a objectius de progrés econòmic i social.

Aquesta és la proposta que faré quan arribin les eleccions. Ho faré amb orgull en nom dels socialistes de Catalunya, i ho faré també determinat a representar a tots aquells i aquelles, cada cop més, que volen diàleg, negociació i pacte. Als que no es resignen a l’enfrontament, als de la tercera via, al catalanisme no independentista. Aspiro a rebre el suport de ciutadans que potser no s’haguessin plantejat mai donar el seu vot al PSC. En sóc conscient. Com també sóc conscient de la necessitat d’oferir una referència clara als que no volen la fractura ni es resignen a l’immobilisme. Algú m’ha dit que el PSC pot esdevenir un partit refugi. Altres parlen de vot prestat. Diguin-li com vulguin. La meva proposta parteix de la convicció i la responsabilitat.

Els socialistes estem compromesos amb la unitat civil del poble de Catalunya. Volem ser un pont que uneixi en un moment en què hi ha d’altres que estan obsessionats per dividir i trencar.

No puc deixar de pensar què hauríem pogut aconseguir en aquests darrers cinc anys si no s’hagués perdut el temps en enfrontaments eixorcs per acabar de mala manera trencant-ho tot i amenaçant amb situar les institucions catalanes fora de la legalitat.

Hi ha molt que ens hauria d’unir. Respectar la llei, respectar la diversitat, treballar pel bé comú.

La meva proposta s’adreça als catalans i les catalanes que saben que la unitat ens fa forts i que la divisió ens afebleix, als que saben que tenim la raó però que fora de la llei la perdrem i posarem en risc el més preuat: la convivència, les institucions…

A la Declaració de Barcelona que hem subscrit amb el PSOE de Pedro Sánchez hem recollit un conjunt de propostes que no cal que esperin a la reforma constitucional: la negociació dels 45 punts de Puigdemont (deixant el referèndum independentista a banda), el desenvolupament de l’Estatut vigent i la recuperació a través de reformes de lleis orgàniques d’elements erosionats per la Sentència del Tribunal Constitucional, el nou finançament, les inversions especialment en el corredor mediterrani i en rodalies, temes lingüístics, educatius, culturals i simbòlics, i suport a la capitalitat de Barcelona.

Hi ha molta feina per fer. És un camí de concòrdia i cooperació. Amb una èpica diferent: la d’un camí cert i segur, que aconseguirà resultats, lluny de falses promeses i solucions màgiques. Amb cinc anys perduts és hora d’abandonar els disbarats i les ocurrències, és hora de canviar de rumb, d’estratègia, de govern i de president.

I aquest és el cinquè missatge: m’ofereixo per encapçalar aquesta nova etapa.

Es fa difícil parlar d’un mateix en aquests termes. Em dispensaran, però he de fer-ho. Si ens calen acords, crec que sóc la persona. Si no acceptem haver de triar entre independentisme i immobilisme, crec que sóc la persona. Per establir ponts Catalunya endins, crec sóc la persona. Per establir ponts Catalunya enfora, crec sóc la persona.

Vull ser el candidat de tots i totes els que volen acord i canvi. O hauria de dir acord i canvis. O millor encara acordar per canviar.

No n’hi ha prou amb defensar la legalitat, no n’hi ha prou amb assenyalar els riscos de la independència. Cal proposar un projecte factible i engrescador. Un projecte capaç de sumar primer per multiplicar després. Un projecte alternatiu al de la resta i la divisió.

Vull convèncer a molta gent que potser mai s’ha plantejat votar un candidat socialista. Em comprometo a desenvolupar una campanya i una obra de govern inclusiva, de l’esquerra al centre, de l’autonomisme al federalisme. Vull desenvolupar un projecte socialdemòcrata amb un fort contingut social, ecològic i feminista. Vull que l’educació, la recerca i la innovació siguin els motors principals de la prosperitat i palanques d’igualtat.

L’any 2014 vaig agafar les regnes del PSC en una situació especialment difícil. Ho vaig fer per retornar al meu partit tot el que m’ha donat.

Ara m’ofereixo a encapçalar la Generalitat també en una situació difícil. Li dec al meu país. I porto tota una vida en política, que és la meva vocació, tota una vida preparant-me per un moment com aquest.

Crec que estic a l’alçada per a un moment crític com aquest que, he de dir-los-hi, hagués preferit, com molts de vostès, no haver de viure.

Els convido a acompanyar-me en aquest viatge.

No només per evitar el desastre al que ens conviden uns i altres, sinó per guanyar la batalla d’un futur pròsper i just que tenim a tocar de dits.

Moltes gràcies.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN L’ACTE SOCIALISTA DE BADALONA

23.09.2017

Gràcies, Àlex!

Gràcies, Badalona!

Gràcies, Pedro!

L’acte d’avui és especial i d’alguna forma ha canviat de plantejament.

L’havíem pensat com a part de la nostra campanya “Que no comptin amb mi”, “Conmigo que no cuenten”.

Però serà una mica diferent.

És evident que no participarem en una iniciativa independentista.

Com diu Serrat: no ens representa. No val.

Però també cal parlar del que passa als carrers aquests dies.

Fa un parell de dies mentre esmorzava se m’acosta una senyora que, molt amable, em diu: “Acabo d’anar a Rambla de Catalunya –que és on hi ha el Departament d’Economia–, jo no era independentista, però això no s’aguanta”.

Qui s’està mobilizant? Independentistes que defensen el seu referèndum. Però també molta gent que no entén que la resposta a un problema polític sigui estrictament judicial o policial. Si no entenem això no serem útils per cercar solucions.

La gent que es mobilitza no són adversaris nostres, ni ens han de veure com adversaris.

Uns, els independentistes, tenen una idea diferent a la nostra. Una idea que no compartim però que respectem.

Els altres, els que volen una solució política, són els que de vegades ens diuen: si això que proposeu del federalisme fos possible…

I després hi ha molta, molta gent que no es mobilitza però que està molt preocupada.

La majoria independentista s’ho va petar tot al Parlament. I ja sabien quina seria la reacció de l’Estat.

No crec que Puigdemont i Junqueras pensessin en cap moment que l’ú d’octubre es podria votar normalment.

Sempre han cercat una mobilització per eixamplar el seu espai polític.

Són temeraris que juguen amb foc.

Juguen amb foc i amb ventatja. Perquè tenen al davant Mariano Rajoy, l’home més previsible de la terra. És obvi que Rajoy faria tot el que calgués perquè es compleixi la llei, però res més.

La qüestió és que van tenir, uns i altres, cinc anys per trobar un acord que entre d’altres coses permeti canviar la llei.

Fa molt de temps que venim avisant: aquest és un problema polític que només té una solució política. Diàleg, negociació i pacte.

Ja l’any 2013 vàrem fer els acords de Granada dibuixant una reforma constitucional federal.

Volen diàleg i respecte a la llei.

Volem un acord satisfactori per a un 75-80%. No només per a la meitat més un.

No volem que els catalans es divideixin per meitats.

No volem el referèndum no només perquè és il·legal, sinó perquè no volem ni divisió ni enfrontament, no volem vencedors ni vençuts en un tema que afecta als sentiments de pertinença, a la pròpia identitat de les persones.

Per això rebutgem un referèndum sobre la independència.

Rebutgem qualsevol mena de frontisme.

El PSC vol ser un pont pel diàleg. Per a nosaltres la unitat civil dels catalans és imprescindible.

Hem avisat una i mil vegades sobre el risc de situar les institucions fora de la llei. És el camí més ràpid pel desastre.

Uns, incapaços de dialogar, i els altres saltant-se la llei.

Els hem avisat al Parlament i al Congrés dels Diputats. Encara hi són a temps. Encara poden evitar el xoc de trens. Haurien d’anunciar simultàniament la suspensió del referèndum i l’obertura immadiata de negociacions.

Els oferim les nostres propostes: més autonomia, millor finançament, Espanya federal i que l’acord es pugui votar.

També hem aconseguit que s’obri la Comissió pel Diàleg al Congrés dels Diputats. Gracias, Pedro!

Els dies 6 i 7 de setembre es va trencar tota la vaixella al Parlament. Es van saltar el Reglament, van trepitjar els drets de l’oposició, van fulminar l’Estatut i van vulnerar la Constitució.

El gran error de Rajoy ha estat la incapacitat de dialogar. I el gran error de l’independentisme és trencar amb la legalitat.

Els poders de l’Estat han d’impedir la celebració d’un referèndum il·legal, però en cap cas poden limitar els drets fonamentals. Ni han de suspendre l’autonomia.

Els socialistes defensarem els drets de tots i l’autonomia de Catalunya.

No entenem que es prohibeixin actes públics o que es pretengui acusar de sedició als organitzadors de les protestes. Això no té cap mena de senetit.

S’han prohibit actes a Madrid, Gijón, Vitòria o Saragossa. És del tot incomprensible. És inacceptable.

Cridem al seny, al respecte a totes les idees. Demanem que les institucions que siguin de tots.

Com han defensat els nostres alcaldes i alcaldesses.

I seguim dient que el referèndum dels independentistes és insensat. No té garanties, no hi ha condicions per celebrar-lo. I per això diem: amb nosaltres que no hi comptin.

I seria encara més insensat declarar unilateralment la independència.

Això ens dividiria als catalans i això sí posaria en perill les institucions u l’autogovern.

Rajoy i Puigdemont, encara hi sou a temps, dialogueu!

Ara ens diran que no es votar, que l’ú d’octubre serà una mobilització. Però, compte!, que després no vulguin utilitzar la mobilització per declarar la independència.

La gent dels Comuns ho hauria de tenir ben present abans d’afegir-se a una mobilització que després serveixi de coartada per a una ruptura que no volem.

I ara us deixo amb Pedro Sánchez, la solució!

Pedro, si fueras presidente, las cosas no habrían llegado hasta aquí!

DECLARACIÓ DE MIQUEL ICETA

20 SETEMBRE 2017

Els fets que s’acumulen aquests darrers dies, i que ningú diu voler i dels que ningú vol responsabilitzar-se, ens obliguen a una reflexió col·lectiva a la que el socialisme català vol contribuir.

1. La relació entre Catalunya i la resta d’Espanya és una qüestió no resolta des de l’any 2010 quan el Tribunal Constitucional va alterar l’Estatut votat pels catalans l’any 2006. L’actitud temerària del PP va contribuir de forma decisiva a dinamitar un acord raonable.
2. Els governs de Catalunya i Espanya des de llavors han estat incapaços d’establir un diàleg seriós per encarrilar aquesta qüestió.
3. El govern català i la majoria independentista que li dóna suport han optat per una via unilateral i il·legal. Cal recordar que aquí s’han vulnerat ja, i per aquest ordre, el Reglament del Parlament, els drets de l’oposició, l’Estatut de Catalunya i la Constitució espanyola.
4. Aquesta via unilateral i il·legal està condemnada al fracàs, i comporta l’actuació dels poders de l’Estat per evitar la celebració d’un referèndum que està considerat il·legal pels lletrats del Parlament de Catalunya, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, el Tribunal Constitucional i la Comissió de Venècia del Consell d’Europa.
5. Els socialistes sempre hem alertat contra el xoc de trens que d’altres minimitzaven, i hem defensat sempre un altre camí: el camí del diàleg, la negociació i el pacte. Desgraciadament el nostre plantejament no ha estat atès i el xoc de trens del que advertíem ha arribat.
6. El diàleg polític es la única via que pot permetre sortir d’aquest carreró sense sortida perquè Catalunya guanyi en autogovern i finançament, i perquè Espanya es transformi en un Estat federal. El pacte que proposem hauria de culminar en una reforma constitucional federal que fos sotmesa al vot de la ciutadania. Els socialistes hem recollit a la Declaració de Barcelona els trets essencials de la nostra proposta i hem impulsat al Congrés dels Diputats la creació d’una Comissió parlamentària per abordar aquestes qüestions.
7. En aquests moments cridem els governs de Catalunya i Espanya a aturar una escalada que ens porta a tots al desastre. La solució al problema de la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya no vindrà de la mà dels tribunals, però el respecte a la legalitat ens obliga a tots. La determinació de l’Estat d’impedir la celebració d’un referèndum il·legal no pot implicar en cap cas limitar el debat polític i els drets consagrats a la Constitució.
8. És per tot això que demanem al govern de Catalunya que renunciï a l’organització d’un referèndum il·legal i que aquesta renúncia faci possible l’obertura immediata d’un procés de diàleg i negociació al que estiguin cridades totes les forces polítiques catalanes i espanyoles. Demanem al govern d’Espanya que doni una resposta política a un problema polític i que no pretengui que la única resposta de l’Estat a aquest problema polític la doni el poder judicial. Els presidents Puigdemont i Rajoy han de fer avui mateix el que fa mesos haurien d’haver fet, parlar.
9. El socialisme català i el conjunt del socialisme espanyol estem compromesos a contribuir a trobar una solució democràtica i acordada als problemes plantejats i volem emplaçar totes les institucions i partits a fer contribucions positives en aquesta direcció.
10. Fem una crida a la serenitat i a la calma. Les institucions democràtiques tenen l’obligació de trobar una sortida al conflicte obert que vivim i no han de traslladar a la ciutadania la solució del problema. Els catalans i les catalanes tenen garantits els seus drets i Catalunya com a país la seva autonomia. Només l’entestament en una via unilateral i il·legal pot posar-los en perill. Cridem a la responsabilitat dels governs de Catalunya i Espanya per encetar de forma immediata el diàleg, l’única via, reiterem, de solució.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL OBERT MUNICIPAL DEL PSC

Santa Coloma de Gramenet, 12.09.2017

[enllaç al Manifest dels alcaldes i alcaldesses socialistes sobre l’1-O]

Companys i companyes, amigues i amics,

Avui ens reuneix aquí una voluntat de servei públic des del món local, uns valors profundament cívics i democràtics, una determinació a fer unes ciutats i pobles més habitables, més pròspers, més justos, més sostenibles, més igualitaris, més solidaris.

Ara sembla que se’n recorden del PSC! Tenim 122 alcaldies en municipis en què viu el 30% de la població catalana. I estem en el govern de 192 municipis en què viu el 65% de la població catalana. Ara se’n adonen!

En nom de tots els socialistes i les socialistes de Catalunya vull agrair-vos el vostre compromís i la vostra feina.

Vull agrair-vos també la defensa de la legalitat.

Sabeu què és el que millor garanteix la cohesió i la convivència? El respecte a totes les idees i el respecte a la llei.

La tolerància i la convivència tenen la millor garantia en el respecte a la llei. La llibertat de cadascú i la llibertat de tots plegats té la millor garantia en el respecte a la llei.

Sense respecte a la llei no hi ha democràcia.

Tot càrrec electe a Catalunya ha promès la Constitució i l’Estatut.

Però ara ens diuen que no cal complir-los.

Si una promesa solemne no val res, per què hauríem de confiar en altre tipus de promeses?

Els electes socialistes som gent de paraula.

Per això, avui mateix, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores socialistes, sou els electes més fiables de Catalunya.

Com els nostres diputats i diputades al Parlament, al Congrés, al Senat i al Parlament Europeu.

S’han mencionat abans les magnífiques intervencions de Ferran Pedret al Parlament la setmana passada. I les que no vàreu sentir perquè es produïen en el marc de la Junta de Portaveus. I el minut d’or d’Eva Granados que va resumir el debat en forma fantàstica: “Vostè no ens pot negar la paraula! Vostè no ens pot negar drets a l’oposició! Vostè no està essent la presidenta de tots!”.

Afortunadament, la convivència, el respecte i la llibertat dels catalans depenen més de la vostra actitud que la d’un president que vol situar les institucions fora de la llei i que vol enfrontar la ciutadania amb les institucions.

“A veure si deixeu tranquils els alcaldes i les alcaldesses!” Deixeu en pau els alcaldes!

Així de clara és la demanda que, Núria Marín, en nom de tots i totes nosaltres li feia al president de la Generalitat.

Ell, en una afirmació irresponsable i temerària, va demanar que els ciutadans interpel·lessin els seus alcaldes sobre la votació que pretén fer l’1 d’octubre.

En primer lloc, la generalitat disposa de prou equipaments per organitzar el que vulgui l’1 d’octubre

Ja és prou penós que el govern de Catalunya vulgui saltar-se la llei, com per voler a més que se la saltin uns altres.

Permeteu-me que us llegeixi el missatge d’un d’aquests ciutadans que s’ha adreçat al seu alcalde. En aquest cas el de Bagà.

“’No haurien ni poder sortir de casa…’”, és poc, se’ls tindria que fer fora del poble i decomissar-los tots els seus bens (si en tenen) dintre del poble, i fora del poble. Que marxessin amb una mà al davant, i una darrera, tal com van venir a aquest món. I posats a ser violents…, amb una bona pallissa. I si han dividit al poble afusellar-los”.

És evident que no es tracta de la forma serena de la que parlava Carles Puigdemont. Inconscient! Temerari! Irresponsable! Imprudent! No dic més paraules, però les tinc.

Pintades. Insults. Amenaces.

Pintades, per exemple, a L’Hospitalet de l’Infant o a Palau-Solità i Plegamans.

Intents d’intimidació a Mataró. A Sant Pere de Ribes o a Les Masies de Voltregà, a Sant Adrià del Besòs, a Tarragona amb una soga per penjar algú al costat d’una foto de socialistes. A Santa Coloma de Gramenet.

Us llegeixo un dels tuits que s’han adreçat a Núria Parlon.

“Xarnega de merda no us volem a Catalunya foteu el camp a la vostra terra morts de gana”.

On s’hi havia de posar calma, algú va decidir animar el personal a interpel·lar càrrecs electes. D’altres en diuen mambo.

Tot per un acte de votació que no va enlloc.

Un referèndum il·legal.

Ho han dit els lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, el Tribunal Constitucional. Tothom.

Un referèndum sense garanties. Us convido a visitar la meva pàgina web garantia.cat / lagarantia.es

Un referèndum que planteja una disjuntiva equivocada i falsa: trencar o seguir com estem.

Un referèndum que, sense resoldre cap problema, en crearà més.

Un referèndum que pretén resoldre un empat per la mínima, deixant insatisfeta a una meitat dels catalans.

Amigues i amics,

En aquests moments de confusió i desconcert, us demano que siguem ferms en la defensa de les nostres conviccions democràtiques i del nostre projecte polític.

Volem un acord. Volem un canvi.

Més autonomia.

Millor finançament.

Una Espanya federal que reconegui el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Un acord que es pugui votar. De veritat. Amb totes les de la llei. Això farem.

Però l’1 d’octubre, amb nosaltres que no hi comptin!

Para dividir, para separar, para romper: con nosotros que no cuenten!

Así no, no participaremos en un simulacro!

Per Catalunya, la democràcia i el socialisme!

Intervenció del president del grup parlamentari socialista, Miquel Iceta, en el debat sobre la llei de transitorietat

Parlament de Catalunya 7 de setembre de 2017

Gràcies, senyora Forcadell; senyores i senyors diputats.

En primer lloc, potser una explicació de per què el debat ha anat com ha anat. El debat ha anat com ha anat, entre altres coses, perquè s’han produït dues modificacions de l’ordre del dia, s’ha pretès utilitzar l’article 81.3, des del nostre punt de vista, de forma abusiva, i se’ns han negat reiteradament els informes jurídics i els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries que hem demanat.

En segon lloc, els volia dir que efectivament hem tingut coneixement de la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la llei que pretenia regular el referèndum. Recordar la Comissió de Venècia, que és la que ens diu que la supremacia de les constitucions no es pot posar en dubte, que el màxim intèrpret d’una constitució és el tribunal constitucional, que hi ha l’obligació de complir les seves sentències i resolucions, i que només es poden fer referèndums d’acord amb la constitució vigent o una llei d’acord amb aquesta.

Aquesta proposició constitueix un nyap jurídic monumental.

D’entrada, el títol. Com es pot establir un règim transitori i dir al mateix temps que és fundacional? És evident quin és l’objectiu polític d’aquesta proposició: liquidar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, i substituir-los per un model d’escassa qualitat democràtica, no sé en aquests moments si més inspirat en Kosovo o Montenegro.

Com ja han advertit els lletrats, aquesta proposició contravé directament les resolucions del Tribunal Constitucional i, per tant, anirà directament a la paperera de les iniciatives legislatives primer suspeses i després anul·lades. I, a més, pot comportar sancions que després seran lamentades encara que en aquest cas hagin estat autoinfligides.

Ho dic en forma més planera: si els lletrats adverteixen sobre la comissió d’un delicte i no se’ls fa cas, no té gaire sentit queixar-se després si la justícia persegueix el delicte. És un absolut contrasentit.

Precisament per això voldria començar intentant respondre la pregunta que em sembla més rellevant: per què volen aprovar avui, abans de celebrar l’1 d’octubre això que vostès anomenen «referèndum», aquesta proposició? Per demostrar que va de debò? Per intentar que els que no estiguin d’acord amb aquesta proposició, amb el contingut, participin l’1 d’octubre? O, senzillament, perquè com que saben que l’1 d’octubre no se celebrarà el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties, vostès el que volen és que, com a mínim, hagi quedat alguna cosa en el butlletí oficial del Parlament i en el Diari Oficial de la Generalitat, ni que sigui per quaranta-vuit hores.

Vostès saben que el referèndum que han promès no es pot fer. Vostès saben que no hi haurà república catalana el dia 2 d’octubre. Però, en tot cas, que quedi això escrit.

Jo crec que aquest és el gran objectiu: passar a la història encara que sigui amb una nota a peu de pàgina. Jo no m’estendré gaire en la crítica al contingut jurídic de la proposició, però vostès mateixos ja accepten que és d’un escàs rigor. Perquè, si no, no els importaria que els lletrats s’hi pronunciessin, o ens neguen un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries…, per què? Perquè no volen que els diguin las verdades del barquero i els posin un mirall demostrant una obvietat. Escoltin, vostès es fiquen amb els lletrats, que almenys han guanyat un concurs-oposició. Després parlarem dels membres del Consell de Garanties Estatutàries.

Escoltin, si tinguessin la seguretat de que han fet una bona feina, no els faria cap por un informe dels lletrats; no tindrien cap recança a un dictamen del Consell de Garanties. Però és que, a més, això és més evident avui que ahir. Perquè ahir amb la Llei del referèndum vostès podien tenir pressa i dir: «Escolti’m, és que això s’ha de fer abans de l’1 d’octubre i, per tant, si ens hem de petar algun tràmit o algun termini, doncs, ho hem de fer.» Però aquesta llei, un dictamen del Consell de Garanties per a una llei que s’està tramitant per via d’urgència, és només una setmana. Podria estar perfectíssimament aprovada abans de l’1 d’octubre. Però aquí aquest no era el problema, el problema és que vostès no volien passar la ITV –prou problemes han tingut amb les ITVs, vostès– i, per tant, van decidir fer una altra cosa: anar pel «rapidillo». Jo crec que vostès, i em temo que en això hi ha una cultura hispànica molt –molt– fixada, si la razón no me alcanza, uso la fuerza. I, com que hi ha una majoria i la majoria ho pot fer tot… Però, escoltin, és que avui, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya ens diu una cosa, que és que no hi ha cap proposició que pugui restar sense la possibilitat de demanar un dictamen al Consell –ens ho diuen.

Es diu que el Consell de Garanties dictamina sobre l’adequació a la Constitució dels projectes i proposicions de reforma de l’Estatut abans que el Parlament els aprovi. Home, si això no reforma l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, «que venga Dios y lo vea». Fins i tot diu: «L’adequació a l’Estatut i la Constitució dels projectes i les proposicions sotmesos a l’aprovació del Parlament, inclosos els de lectura única.» És l’article 16 de la Llei del Consell de Garanties Estatutàries. Per tant, vostès, per què no han volgut? Home, perquè tenen por que els ensenyin la tarja vermella. I qui els ensenyaria la tarja vermella?

Jo vull reconèixer la feina de tothom que intenta ajudar-nos per fer les coses bé, ja siguin lletrats del Parlament o el Consell de Garanties. No, no, al Consell de Garanties vostès hi han anat per la porta del darrere. No, sobre la porta del darrere no m’hi estendré. Però, diuen, és que a més els hem pressionat! Hem pressionat, sembla, el senyor Àlex Bas. Ben conegut per vostès, almenys alguns, i que va deixar molt bon record en aquesta cambra. «Heu pressionat el senyor Carles Jaume.» «Heu pressionat el senyor Pere Jové.» «Heu pressionat a la senyora Margarida Gil», proposada per l’actual Govern. Devem haver pressionat el senyor Joan Egea, president del Consell de Garanties Estatutàries que vostès deuen conèixer molt bé. O si més no, els Demòcrates, aquests segur que sí. O el senyor Marc Carrillo, o el senyor Jaume Vernet o el senyor Francesc de Paula Caminal. Miri, no: si han decidit fer un acord del seu Ple dient el que diuen, és perquè estan convençuts que el millor servei que poden fer a Catalunya i les seves institucions és dir les coses tal com les veuen. Vostès han decidit que no, que no cal. Bé. Doncs, ho farem sense el dictamen.

Ara, la nota que ens ha fet avui arribar el Consell de Garanties, diu una cosa: se’n poden anar al recurs d’empara al Tribunal Constitucional. Així ho farem. De fet, ja ho hem fet. Ho vam fer ahir, amb motiu dels drets trepitjats ahir, ho fem avui amb el motiu dels drets trepitjats avui. Però els he de dir: a mi no m’agrada haver d’anar a una institució fora de les nostres per defensar els meus drets. Jo sempre havia pensat que la millor defensa dels drets dels catalans estaria a les institucions catalanes. Em temo que em vaig equivocar.

Sobre el contingut jurídic: poc a dir.

L’article primer és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 2 és contrari a l’Estatut i la Constitució. El 3 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 6 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El 7 és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol segon, contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol tercer és contrari a l’Estatut i a la Constitució. El títol quart és contrari a l’Estatut i a la Constitució. Per cert, títol quart: hi ha un capítol, que és el cinquè, que diu quin és el règim electoral català. I el nostre Estatut diu que el règim electoral de Catalunya requereix el suport d’una majoria superior a dos terços del Parlament. Ja sabem que a vostès això els és igual. Però, jo els recordo: aquesta disposició del nostre Estatut la vam posar nosaltres. Aquí, en aquest Parlament, no va ser ningú de fora que ens ho va dir. I per què? Perquè suposo que, guiats per una prudència que de tant en tant passeja pels passadissos del Parlament, vam dir: amb temes que hauríem d’estar, si no tots d’acord, una àmplia majoria, forcem que dos terços es posin d’acord. És veritat que això, per exemple, ha impedit que hi hagi una llei electoral. Però, en fi, per alguna cosa es devia fer, per garantir que una meitat no imposava el seu criteri sobre una altra meitat. I això és el que volen fer vostès amb aquesta proposició de llei.

Per tant, títol cinquè: contrari a la Constitució i l’Estatut, i finalment, dona satisfacció plena a aquell dirigent socialista de qui es deia que havia anunciat la mort Montesquieu. Doncs, realment, ho ha fet el Parlament de Catalunya, amb gran eficàcia, i la separació de poders ha desaparegut. El títol sisè també contrari a la Constitució i l’Estatut. El setè, també. I, finalment, la disposició final tercera, també.

Escolti’m, si vostès volien canviar la Constitució, el Parlament pot fer una proposta i aixecar-la al Congrés dels Diputats. Si vostès volien canviar l’Estatut, ens posem d’acord per dos terços i fem una proposta de reforma. Però vostès han volgut fer-ho pel rapidet.

“Si per majoria absoluta es canvien unes regles que tan sols es podrien modificar per una majoria de dos terços, la crisi pot ser majúscula. L’oposició es queixaria per un canvi regular, a mida d’una majoria parlamentària que no té un suport proporcional equivalent entre els votants. I si no hi ha consens sobre les regles del joc, difícilment s’acceptaran els resultats. Si es busca donar una imatge de pulcritud democràtica que el món admiri em sembla que no anem per bon camí”. I diran: «I aquesta frase tan rodona és d’ell?» No, és del doctor Xavier Arbós en un article publicat a El Periódico fa tant de temps com el 13 de setembre de l’any 2016. Potser a vostès això no els importa, però a nosaltres sí. Nosaltres volíem fer acords amplis. Hi han moltes coses de la llei… Es diu: «Els catalans volem acords i hem de poder acordar funcionaris, contractes, prestacions socials, protecció social, autoritat tributària, seguretat social amb l’Estat.» Doncs, ja es farà.

Han decidit canviar el Consell de Garanties Estatutàries. Bé, ara li diuen «consell de garanties democràtiques», que serà més potent, perquè ara farà dictàmens vinculants. Ah, sí, però sempre que no es faci per decret llei, perquè així com el Consell de Garanties Estatutàries pot entendre en matèria de decrets llei, el futur consell de garanties democràtiques ja no podrà. Per tant, si un govern no vol –com això que fan ara, vaja– que el Consell de Garanties pugui dictaminar, doncs, ho fa per decret.

El tema de la fantasia del procés constituent ja el vam discutir aquí a la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Vostès parlen d’un fòrum social, que no sabem qui l’integrarà, que és el que establirà un mandat vinculant sobre una assemblea constituent. A aquesta assemblea constituent m’agradaria ser-hi, ho intentaré, perquè en exercici del seu poder no serà susceptible de control, suspensió, impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal. Serà, doncs, finalment, només responsable davant de Déu i de la història. Em sona.

Però, mirin, jo no sé si aquest és un projecte poc madur o massa madur.

La presidenta: Senyor Iceta, ha exhaurit el temps.

Sí, si no l’importa… En fi, no, ja tallaré, perquè ja sé que no els ha agradat gaire. Després diuen que discutim poc dels continguts; jo volia parlar dels continguts. Escoltin-me, aquesta llei liquida el tema dels dos terços, perquè entre d’altres coses per reformar-la es pot fer per majoria absoluta. Brillant. O sigui, ens polim l’Estatut, ens polim el que vam decidir y tira que te vas. Nosaltres creiem que és un mal camí, però tenen vostès…, o tindrien…, o tenen, vaja, perquè ho diuen sovint, raó. Diuen: «Home, és que l’Estatut ja no és l’Estatut.» I en això tenen raó, però això ens habilita a dir, com uns altres ho fan: «Nosaltres ens hi abonem.»? Amb això vostès liquiden l’actual i fins i tot, si m’apuren, l’anterior. Vostès no tenen cap obligació…

La presidenta: Senyor Iceta, em sap greu, però ha exhaurit el temps.

Miri, el que vostè digui, que ens dóna poc la paraula al meu grup darrerament.

La presidenta: Senyor Iceta, ha exhaurit el temps en dos minuts vint-i-nou segons. Estan aquí i ho poden veure tots els grups parlamentaris, ha exhaurit el temps en dos minuts vint-i-nou segons, si us plau.

(L’orador continua parlant sense fer ús del micròfon.) …perquè vostè diu això i té raó, però vostè hauria de dir que és que com que el Grup Socialista no ha presentat esmenes… vostè llavors hauria de tenir la valentia de dir que no hem presentat esmenes perquè vostès ens han negat el dret a presentar una esmena a la totalitat.

Intervenció del president del grup parlamentari socialista, Miquel Iceta, en el debat sobre la llei del referèndum

Parlament de Catalunya, 6 de setembre de 2017

Gràcies, senyora Forcadell. Senyores i senyors diputats.

El catalanisme ha estat, és, i treballem perquè segueixi essent, un factor de vertebració del país, una aspiració col·lectiva d’assolir cotes cada dia més altes de llibertat, de justícia i d’igualtat.

Al llarg de la història el catalanisme ha conegut moments de glòria i moments de dificultat, llums i ombres, moments d’unitat i moments de divisió profunda. No ens ha d’espantar, doncs, que de tant en tant es produeixin importants diferències de criteri en una societat diversa i dinàmica com la nostra.

Des del nostre punt de vista, hi ha, però, tres límits que mai no hauríem de sobrepassar.

El primer és el respecte a totes les idees que busquen, des de perspectives ben diferents, el progrés i el benestar del país. No convé, doncs, crear falses i interessades divisions entre demòcrates i no demòcrates, bons i dolents, patriotes i botiflers, súbdits i ciutadans.

El segon límit és la unitat civil del nostre poble. Mai l’existència de projectes polítics diferents –i, de vegades, enfrontats durament– no ha de comportar una divisió en meitats irreconciliables per raons de llengua, origen o plantejament polític; no és bo per al país; no ho ha estat mai en la nostra història; no ho seria ara mateix ni ho seria tampoc en el futur.

El tercer límit és l’esforç permanent per assegurar que les institucions marquen el que es produeix al debat democràtic i l’acció de govern…, ho són sempre de tots i han de merèixer el respecte de tots.

És bona l’existència de projectes polítics diferents que puguin lliurar un combat democràtic per a l’assoliment de majories i objectius polítics diversos. Però seria terrible que aquest combat democràtic acabés erosionant les institucions i una part significativa del país –la que sigui, més gran o més petita– deixés de sentir-se representada, que hi hagi ciutadans i ciutadanes de Catalunya que acabin considerant que les institucions de tots no són les seves institucions.

I avui he de dir que, des del nostre punt de vista, la presidència del Parlament no ha estat la presidència de tots. Per tant, vull agrair als membres de la Mesa i als lletrats de la cambra que han defensat els drets de tots els diputats i de tots els grups.

He volgut començar amb aquesta reflexió la meva intervenció en el debat de totalitat de la proposició de llei que pretén regular la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, per intentar contextualitzar les meves paraules i per advertir del que crec que pot esdevenir un error històric del catalanisme.

Ferrater Mora defineix, en el seu llibre Les formes de la vida catalana, els quatre elements que considera decisius en la construcció de la nostra personalitat col·lectiva; ens parla de la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Certament, la historia del catalanisme ha estat empeltada d’aquests i d’altres atributs; ha tingut llargs períodes de seny, de continuïtat, de construcció d’autogovern, i també moments de divisió i rauxa que, en comptes d’afavorir avenços, han causat retrocessos, desconcert i desànim.

Crec que correm el risc d’endinsar-nos definitivament en una etapa de desconcert i de desànim; voldria equivocar-me, que quedi clar. La generació d’expectatives no fonamentades, en la meva opinió, ens hi està portant.

Quan portem de procés? El considerem iniciat el 2010 o el 2012? Tant se val, siguin cinc o set anys; no han estat anys d’un gran avenç. Certament, la crisi econòmica hi ha tingut molt a veure. Però en la meva opinió, la fixació d’objectius equivocats, l’apreciació equivocada de fortaleses, majories i obstacles ha comportat una tria errònia d’estratègies i instruments que corre el risc de perpetuar –i perdonin l’aparent contradicció– un moviment immòbil, eixorc i sense resultats. Si això és així, si això segueix així, és una mala notícia per al país. Però si, a més, això deteriora les nostres institucions, el mal pot ser profund i durador. I això té molt a veure amb el debat que estem tenint avui aquí.

No els descobriré res de nou si els dic que el nostre grup s’oposa, amb totes les seves forces, a una proposició de llei que d’una forma tan original –deixin-m’ho dir així– ens porten avui aquí.

Les nostres raons són conegudes: nosaltres, com tampoc ho fa el Consell de Garanties Estatutàries ni els serveis jurídics de la cambra, no creiem que Catalunya pugui exercir així el dret d’autodeterminació. I la pretensió d’emparar-lo en el dret internacional és ingènua o maldestra; ja se sap, les exposicions de motius, en fi, ho permeten tot.

Nosaltres no creiem que les opcions de futur de Catalunya, amb relació a la resta d’Espanya, puguin quedar-se reduïdes a dues: quedar-nos com estem o trencar per sempre.

La mateixa lògica del referèndum que ens proposen és la de resoldre un empat que deixarà inevitablement una profunda insatisfacció permanent a gairebé una meitat dels catalans. Nosaltres ens estimem més treballar per trobar una solució que resulti prou satisfactòria per a una majoria més àmplia que el 50 per cent. Els hi resumeixo: més autogovern, millor finançament i Espanya federal. No és una solució senzilla, és complexa. No és fàcil, té grans dificultats. Però creiem que és molt millor, d’entrada, perquè en cap cas posa en risc la unitat civil del poble català.

Nosaltres volem que els governs de Catalunya i Espanya negociïn les demandes que el Govern català ha posat sobre la taula; volem desenvolupar l’Estatut i recuperar elements erosionats per la sentència del Tribunal Constitucional a través de reformes de lleis orgàniques i de la mateixa Constitució; volem un millor finançament que garanteixi  l’ordinalitat i que posi en marxa el consorci tributari definit a l’Estatut; volem assegurar les inversions estratègiques, d’entre les que destaquem el Corredor Mediterrani i els serveis de rodalies; volem que l’Estat es comprometi en el respecte a la defensa i la promoció de la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres símbols; volem que Barcelona pugui desenvolupar sense embuts la seva capitalitat, que no sols és catalana, sinó que també ho és espanyola i europea, i volem, sí, que tot aquest esforç culmini en una reforma constitucional que faci d’Espanya un estat federal que reconegui sense embuts el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe, i que catalans i espanyols puguem votar de veritat, amb totes les de la llei, si accepten, acceptem, o rebutgem aquest nou pacte.

Vostès, en canvi, pretenen en un sol dia liquidar una relació de més de cinc segles sense miraments i de manera il·legal, pretenen convocar un referèndum organitzat en tres setmanes, amb unes urnes que diuen tenir amagades i amb unes despeses que han de camuflar, o potser sufragar amb aportacions externes que escapin a la fiscalització comptable.

Un procés sense empara legal o no porta enlloc o comportarà conseqüències molt negatives per a les persones i per a les mateixes institucions. I s’hi posin com s’hi posin, aquest procés no té empara legal, ens ho ha dit per unanimitat el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, incompleix moltes, però entre elles la primera de les recomanacions de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, perquè no està emparat ni per la Constitució ni per una llei d’acord amb la Constitució.

Ens ho ha dit mantes vegades també el Tribunal Constitucional, que a més ha advertit sobre les greus conseqüències de prendre acords que vulnerin de forma flagrant la legalitat, com aquesta proposició de llei o la de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

Permetin-me, ja que avui s’ha llegit poc, que llegeixi dos punts només de la nota que els lletrats avui han fet pública. Recorden que les dues proposicions de llei a les que m’he referit, per raó del seu contingut i objectivament considerades, tenen una relació directa amb les resolucions del Parlament 1/11, de 27 de setembre 2015; 5/11, de 20 de gener de 2016; 263/11, de 27 de juliol de 2016, i 306/11, de 6 d’octubre de 2016, en tant que presenten una línia de continuïtat, desenvolupament i suport dels objectius expressats en les esmentades resolucions. Per aquesta raó, la tramitació de les proposicions de llei està afectada pel deure de compliment de la sentència del Tribunal Constitucional 259/2015, de 2 de desembre, que declara inconstitucional i nul·la la resolució 1/11 del Parlament de Catalunya i les interlocutòries del Tribunal Constitucional 141/2016, 170/2016 i 24/2017, dictades en el marc d’incidents d’execució de la sentència abans al·ludida, 259/2015, referits a d’altres resolucions del Parlament esmentades.

Ho diuen els lletrats. No és una opinió meva, del nostre grup, dels unionistes, de Mariano Rajoy, de la vicepresidenta del Govern, de la caverna mediàtica… No, són els lletrats del Parlament de Catalunya que han volgut, en exercici de la seva responsabilitat – que els hi agraeixo–, advertir sobre les greus conseqüències de l’acte que avui vostès volen perpetrar aquí.

Nosaltres no podem ni volem avalar un procés il·legal, unilateral i sense garanties. No ho farem.

Però permetin que els hi digui: la primera legalitat amb la que vostès trenquen és la catalana. Per reformar l’Estatut cal un suport mínim de dos terços del Parlament, i vostès volen liquidar-lo per majoria absoluta.

I no em diguin que això dependrà dels resultats del referèndum, perquè comencen per crear una sindicatura electoral, que també, segons l’Estatut, requereix el suport d’una majoria de dos terços que no tenen. Per cert, una sindicatura a la que no incorporen jutges; segurament perquè saben que en trobarien ben pocs. Són vostès tan conscients de com estan trepitjant la legalitat catalana que fins i tot amb aquestes esmenes que no s’han atrevit a defensar des d’aquí s’autoesmenen per evitar el procediment d’avaluació parlamentària dels candidats a proveir la sindicatura electoral i, a més, a eliminar els terminis que les lleis catalanes i el Reglament de la cambra plantegen.

Per tant, la primera víctima de tot aquest –perdonin l’abús de l’expressió– «procés», és la legalitat catalana, l’Estatut, el Reglament de la Cambra i la llei que regula el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. I volen fer-ho, tot això, avui, de pressa i corrents, trepitjant els drets de l’oposició, impedint que el Consell de Garanties pugui emetre un dictamen sobre aquesta llei. I permetin-me, perquè no ha estat autoritzada la lectura, però és que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya avui mateix ha emès una nota que recull un acord pres per unanimitat, que diu: «Fer avinent al Parlament el caràcter preceptiu, en el si del procediment legislatiu, de l’obertura subsegüent a la publicació de qualsevol proposició de llei del termini de sol·licitud de dictamen en aquest consell, amb garantia del dret dels diputats.»

No estem parlant d’un tràmit administratiu ni reglamentari, sinó d’un dret dels diputats, tal com prescriuen els articles corresponents de l’Estatut i de la Llei del Consell de Garanties Estatuàries. I diu, el Consell de Garanties: «D’acord amb això, correspon a la Mesa, com a òrgan parlamentari competent, per a la qualificació i admissió a tràmit de totes les iniciatives parlamentàries, la tramesa de les sol·licituds de dictamen al consell, en compliment de l’Estatut, del Reglament del Parlament i la Llei 2/2009.»

Aquest matí els he anunciat que el nostre grup havia acudit –i així ho ha fet– en empara al Tribunal Constitucional per la vulneració dels nostres drets. Avui els anuncio que demà els enviarem un annex perquè s’ha produït una segona vulneració en aquesta sessió de la tarda, que a més es veu agreujada per l’advertiment previ per escrit i unanimitat per acord del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Per tant, vostès estan erosionant les nostres institucions.

Estan retallant els drets dels grups i dels diputats de l’oposició. Perdonin l’expressió, intento no aixecar la veu ni els adjectius, però això és una vergonya, des del nostre punt de vista.

Perquè, si vostès diuen que no els importa el que pugui decidir el Tribunal Constitucional, per què no fan les coses bé? Per què no respecten, com a mínim, el Reglament del Parlament? Per què no priven l’oposició d’exercir els seus drets? I vostès diuen: «No, és que vostès han estat bloquejant el que volíem.» Però anem a veure. Els fets són fets. Quin dia vam conèixer la data i la pregunta de l’1 d’octubre? Senyor president, segur que la recorda bé i no em desmentirà. Era el 10 de juny. Fins al 31 de juliol no vam conèixer la llei; que, per cert, la vam conèixer entrada el darrer dia del període de sessions. Per què no es podia començar a tramitar abans si els era igual el que havia de dir el Tribunal Constitucional? Ens van dir que habilitaven la segona quinzena d’agost, no fos cas… I sí, sí, el 15 d’agost, molts ja estàvem aquí, preparats per al dia 16, que havia de ser, amb perdó de l’expressió –i permetin-me la broma–, el ‘santo advenimiento’. I no va ser així. Per tant, si vostès avui fan tard i s’han hagut de petar el Reglament del Parlament, els terminis, els requisits, els tràmits i els nostres drets, no és per culpa de que hi hagi partits que no compartim el seu projecte polític, és que vostès, que van dient que volen desobeir i que els és igual el que faci el Tribunal Constitucional, pel que sigui –diguem-ho suau–, no s’han decidit fins al darrer moment. Deixem-ho aquí.

Per tant, no els podem acompanyar. Nosaltres no podem donar per bo un projecte que incorpora el germen de la divisió i que situa les institucions, que són de tots, fora de la llei. No podem ni tan sols legitimar aquest disbarat amb la nostra presència en el moment de votar-lo. I és graciós que algú ens ho critiqui, quan es trepitgen els drets del nostre grup, de tots els diputats, d’aquesta manera, quan se’ns ha negat sistemàticament fins i tot l’assessorament jurídic dels serveis de la cambra; que avui entenem per què.

Perquè curiosament semblen coincidir bastant amb el plantejament que nosaltres hem defensat, no sigui que algú amb autoritat reconeguda i que ningú no pot dir que actua a dictat del Govern de l’Estat els digui que estan perpetrant un disbarat. Per això no es podia conèixer el que opinaven els lletrats. Per això vostès no han volgut que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya emeti el seu dictamen. Per cert, en aquell capítol que vaig guardant que vostès saben, que és «Iceta-profeta», ja ho vaig dir jo el 16 d’agost: tot això, tot aquest disbarat només tenia un objectiu: evitar que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya pogués emetre un dictamen sobre aquesta proposició de llei i la que sembla que ens vindrà.

No en el nostre nom. No. No amb la nostra presència. L’acte d’avui tindrà conseqüències molt negatives. Ara, només vostès en són responsables. Tot i que molt em temo que les conseqüències ens causaran un gran mal a tots. Vostès s’entesten a repetir un 9N. No comptaran amb el nostre suport. Ara explicaran que sí, que ara va de bo, com ho van fer el 9 de novembre, com ho van fer amb les eleccions del 2015, que vostès van dir que eren plebiscitàries, com quan ens van dir que en divuit mesos Catalunya seria independent.

Vostès creen expectatives falses que generen veritables frustracions. Ens diuen que això va de democràcia, però això només va d’independència, perquè la democràcia comença per respectar els drets de l’oposició, els drets que vostès avui han decidit vulnerar de forma temerària i irresponsable. No ens demanin que els acompanyem, no ho farem. El dia 1 no hi haurà el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties al que s’han compromès.

Hi ha un conseller que va dir la veritat, l’altre dia, en una entrevista publicada en un mitjà de comunicació diumenge. Diu: «Nosaltres ja ho sabem, que això no va enlloc, però volem provocar una reacció de l’Estat, a veure si és prou desmesurada com perquè la gent ens acabi acompanyant.» Aquesta irresponsabilitat nosaltres no la compartim en absolut i la denunciem amb contundència. I és per això que en aquest moment retiro la nostra esmena i els anuncio que a l’hora de votar no hi serem.

Gràcies senyora Forcadell, senyores i senyors diputats.

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Parlament de Catalunya, 26 de juliol de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta. I afegint-me a aquest crit al cant a la moderació, volia formular la següent pregunta al senyor president. Vostè ja fa divuit mesos va prendre possessió. Van dir vostès mateixos que aquesta legislatura duraria al voltant de divuit mesos. Quin és el balanç d’aquesta legislatura, senyor president?

*************

Gràcies, presidenta. No. Jo no li demano ni que l’allargui ni que l’escurci. Ho vaig intentar amb el seu predecessor i no me’n vaig sortir, per tant… No m’agrada perdre gaire el temps. Però vostè diu que al que s’havien compromès ho han fet. On és la llei de suport a les famílies? On és la llei de foment de l’associacionisme? On és la llei d’ordenació territorial?, la de governs locals?, la de finances locals?, la de promoció de l’autonomia personal?, la deducció internacional?, la del sistema de recerca?, la de mecenatge científic?, la llei electoral?, la llei del procés constituent?, la llei de transitorietat jurídica i la constitució catalana? Per no parlar també de la llei agrària, pesquera, forestal i d’alimentació, la llei de caça, la de qualitat ambiental, la de biodiversitat, la llei de salut i social, la llei de l’activitat física i de l’esport, la de policia, la d’emergència i protecció civil. I podia arribar fins una quarantena de lleis i plans compromesos i no presentats.

Potser em dirà que la legislatura és excepcional i que, per tant, no es poden retre comptes com en el cas d’una legislatura ordinària. Però és que li estic demanant comptes sobre el seus compromisos, els compromisos que vostè va assumir en el debat d’investidura. Sobretot, allò que només depèn de vostè, perquè no trobi exemples en el Govern d’Espanya, que segurament també hi ha alguna llei que no ha fet, sinó que li demano comptes de la seva responsabilitat. Vostè, potser, em dirà que l’objectiu de la legislatura era un altre: la independència en divuit mesos que no ha arribat, si m’apura, per ara, o la celebració d’un referèndum que ja no estava en el programa electoral, però certament vostès, després de ser incapaços d’aprovar els pressupostos, van fer una qüestió de confiança en la qual van reformular el seu programa polític.

Per tant, jo crec que estem, des del balanç estricte del que vostè es va comprometre tant en el programa electoral, com en el discurs d’investidura, com en el pla de govern, davant d’un fracàs. I, per tant, voldria acabar, senyor president, sabent si, vistes les coses, vostè pensa que haurien de governar una estona més, a veure si s’acosten una mica als compromisos presos, si vostès realment començaran el proper curs polític, com era costum fins ara, amb el debat sobre l’orientació política general del Govern.

INTERVENCIÓ EN EL DEBAT SOBRE ELS CANVIS EN EL GOVERN

Parlament de Catalunya, 12 de juliol de 2017

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyora presidenta.

Molt honorable senyor president, quan escoltava la seva intervenció, permeti’m que li digui, preventiva més que explicativa, no m’he pogut sentir al·ludit. I vull agrair-li, per tant, que hagi fet una menció expressa, al final, en forma de cita, i dir-li que realment si troba en les meves cites la inspiració, les coses encara tenen remei.

Però vostè ha cregut convenient introduir canvis en la composició del Govern. És la seva responsabilitat, nosaltres no pensem discutir-li l’atribució, ni tan sols la conveniència. Hauríem agraït una explicació, ni que fos somera. Però, en fi, és la seva responsabilitat, entre altres coses, perquè nosaltres sí que respectem l’Estatut. I, president, permeti’m que l’hi digui, si en algun moment vostè, el seu grup parlamentari, el seu Govern deixessin de respectar l’Estatut deixarien de merèixer el respecte polític i institucional com a president i com a govern. Perquè vostè és president, vostès són Govern, perquè hi ha Estatut.

Vostè ha cregut necessari rellevar un conseller que ha dit en veu alta el que d’altres, potser, pensen o en murmuren amb veu baixa; molt bé. Vostè ha decidit substituir-lo per un altre membre del Govern i cobrir la vacant que aquest deixava. Tenim, doncs, nou conseller d’Empresa, senyor Santi Vila, i nou conseller de Cultura, el senyor Puig. Nosaltres els desitgem sort i encert. Però, com no els volem mal, no els desitgem un mandat llarg.

Perquè, senyor president, la legislatura està esgotada políticament. Vostès havien de portar el país a la independència en divuit mesos i no ho han fet. El cert és que no podien fer-ho, per raons materials. Però tampoc podien fer-ho després d’haver perdut el plebiscit en els termes que vostès mateixos ho havien plantejat, quan van decidir convertir les darreres eleccions al Parlament en unes eleccions plebiscitàries i no hi va haver una majoria ciutadana per la independència. Sí que hi ha –i mai hem negat la seva legitimitat– una majoria parlamentària per la independència. Però és que l’incompliment, per dir-ho així, si m’ho permet –a mi no m’agrada parlar de mentides, de falsedats, crec que no hem de carregar les paraules, no hem de carregar d’intencions el que a vegades són fets de la vida i sempre opinables…

Però és que vostès tampoc no han creat estructures d’Estat que vagin més enllà de les competències avui reconegudes per l’Estatut. Tampoc han iniciat un procés constituent de base social i popular –cito literalment els seus compromisos. Vostès no han proclamat la independència. No han desconnectat respecte l’ordenament jurídic espanyol. No han aprovat la llei de transitorietat ni la llei del procés constituent ni han convocat eleccions constituents ni han creat l’estat independent ni han aprovat la constitució catalana ni, per tant, han pogut ratificar en referèndum la dita constitució. Aquest és el full de ruta. Aquests són els divuit mesos que vostès havien dibuixat.

Certament, a la vida un canvia; la vida, a vegades, t’obliga a modificar els teus plantejaments. I això és legítim. Però també és legítim que l’oposició digui avui que el que vostès es van comprometre no ho han fet. Eren les actuacions que calia haver completat en divuit mesos. Ho comptem des d’on vulguin –des de la celebració de les eleccions, des de la constitució del Parlament, des de la seva investidura–, aquest termini ha transcorregut sense que s’hagi verificat cap dels objectius del full de ruta dels seus compromisos electorals, uns objectius que ara han estat substituïts per un referèndum que ja s’havia donat per superat i per al qual, com ens ha recordat per unanimitat el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, la Generalitat no té competències.

Ja li vaig dir, senyor president, en una sessió de control: crec que el seu problema és que s’ha compromès a fer una cosa que no pot fer. Però, en tot cas, com, poc o molt, hem convertit aquesta qüestió en una qüestió de fe i, al cap i a la fi, no falta tant per a l’1 d’octubre, doncs, ja ho veurem.

Però també s’ha parlat aquests dies si calia enfortir el Govern des del punt de vista de l’organització d’això que vostès pretenen celebrar l’1 d’octubre. Vostè, en seu parlamentària, va encomanar al vicepresident Junqueras i al conseller Romeva l’organització del referèndum, en més d’una ocasió. Però, per ara, l’únic membre del seu Govern que sembla que ho hagi intentat és la consellera Meritxell Borràs.

Potser calgui un conseller del referèndum, jo no ho sé calibrar. Però, vist l’èxit obtingut fins ara, senyor president, gairebé li demanaria que fos vostè mateix qui entomés la responsabilitat.

Una declaració aprovada pel Ple del Parlament el 9 de novembre del 2015, el que va significar l’inici de la legislatura, afirmava rotundament que no se supeditaria a les decisions del Tribunal Constitucional. Des de llavors han estat moltes les ocasions en què, fins i tot vostès mateixos, hi han recorregut a l’alt tribunal; bé, que fins i tot els ha donat la raó, entre altres coses, en la qüestió del Grup Parlamentari del PDECAT al Senat. Per tant, el que era, diríem, la prova evident que es volia desconnectar ha estat des del primer moment desmentida pels fets.

Tampoc han desenvolupat les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent, aviat farem el primer aniversari, la fase del procés participatiu; me la dec haver perdut. La creació d’un fòrum social constituent, tampoc he sabut veure-la. Un fòrum social constituent del que havia d’emanar un mandat vinculant pels integrants d’una, permeti’m, aquí potser aixeco una mica el to, fantasmagòrica assemblea constituent, de la que mai més n’hem sentit a parlar, afortunadament –sigui dit de pas. Ara tot això queda supeditat a la celebració d’un referèndum que jo crec que no es podrà celebrar.

Potser, quedarà recollit en el proper programa electoral, que sempre estem de punt i seguit més que de punt i a part, i això té avantatges també a la vida.

Però, president, deu comprendre que, des del punt de vista de l’oposició, nosaltres a aquestes alçades considerem mancats de credibilitat els objectius del Govern, esgotats, exhaurits en la seva pròpia lògica. I el problema no és la seva composició concreta, amb o sense conseller del referèndum; el problema és una mala lectura del resultat electoral, una errònia fixació d’objectius i una equivocada tria d’instruments per assolir-los. En aquest context confiar en l’èxit de la seva missió, de l’empresa –havia escrit– és estrictament qüestió de fe.

Això no treu en absolut que vulgui reiterar els millors desitjos per al seu Govern, en allò que té la tasca de tot govern de millora de les condicions concretes de vida i de treball dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Permeti’m que digui que soc el primer, o, com que soc molt humil, el segon, a celebrar els èxits econòmics de Catalunya.

Permeti’m que digui que estigui content de l’anunci que s’ha pogut fer de Hard Rock amb el Centre Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou en el que vostès saben que nosaltres des del primer moment, contra corrent, contra els socis de llavors, contra alguns dels socis d’ara, hem defensat sempre.

Permeti’m que celebrem la Junta de Seguretat feliçment reunida. Té vostè raó, massa anys, però al final a casa del pobre les alegries duren tan poc que nosaltres les celebrem a betzef. I, per tant, som feliços que s’hagi pogut reunir i que hi hagi aquesta quinzena d’acords i ens encantarà poder-los discutir amb el conseller quan el conseller estimi convenient venir-los a explicar. Perquè, escolti’m, nosaltres volem que això vagi bé.

I l’únic neguit que tenim és que el plantejament polític de fons del seu Govern pot impedir que vagin bé. I aquesta és la legítima separació de visions i d’opcions polítiques que es produeix en aquesta cambra. Jo espero, i de les seves paraules potser massa preventives a l’inici, que no hi hagi la malfiança, almenys pel que fa al nostre grup, de la voluntat estricta de seguir col·laborant en tot allò que considerem que sigui bo per al país; de felicitar-los dels seus encerts, quan n’hi hagi, però també d’advertirlos, senyor president, i no em puc estar de fer-ho, del que nosaltres considerem no només un error, sinó que pot tenir unes conseqüències molt negatives no només per a vostè i el seu Govern, sinó per a tots els catalans. Aquí rau l’essència de la democràcia.

I jo, si amb alguna cosa volia acabar aquesta intervenció, és amb una apel·lació al respecte; al respecte de les lleis, si m’ho permet, però al respecte entre tots nosaltres, entre totes les idees que en democràcia s’expressen, amb totes les limitacions d’un sistema perfectible, sens dubte, però que fins ara ens ha proporcionat l’època més llarga de llibertat i prosperitat del nostre poble. I en aquest sentit –i acabo–, desitjar als consellers Puig i Vila molts encerts, però, com els he dit, amb un to, diríem, menor, però que vostès entendran en un component de l’oposició, una curta vida perquè puguem passar tots a una nova vida molt millor.

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Pregunta al president de la Generalitat

Parlament, 12 de juliol de 2017

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta.

Molt honorable senyor president, si m’ho permet, vull començar per felicitar el conseller Jané pel desbloqueig de la reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya. Ja era hora. Tot el nostre suport, conseller i president, a l’imprescindible esforç de cooperació Estat-Generalitat en matèria de seguretat.

La meva pregunta, president, és doble, però molt senzilla: es pot comprometre davant la cambra a no utilitzar el procediment legislatiu especial de lectura única per a l’aprovació de lleis tan transcendentals com la que pretén emparar la convocatòria de l’1 d’octubre i la no menys important de desconnexió, transitorietat o règim jurídic català, tal com indica el recent dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya?

I l’altra: molt honorable senyor president, es pot comprometre davant la cambra a no legislar total o parcialment sobre el règim electoral català sense comptar amb el suport almenys de dos terços del Parlament, tal com estableix l’Estatut d’autonomia de Catalunya?

*****************

Mai en poc temps, en tan poc temps, tanta contradicció. Per una banda, em diu: «Si la llei ho permet, jo ho faré», i diu: «I si la llei no ho permet, també ho faré.» Això és el resum de la intervenció que m’acaba de fer.

El Consell de Garanties Estatutàries diu que només es pot utilitzar el procediment legislatiu especial de lectura única –cito– «quan la naturalesa del projecte o proposició de llei ho aconselli, o que la simplicitat de la seva formulació ho permeti». Creu vostè que les proposicions de llei a les que m’he referit, qualificades per vostès mateixos d’històriques, poden tramitar-se de pressa i corrents i, com diu el Consell de Garanties –i cito literalment–, «limitant notablement les possibilitats de participació de les minories en el procés d’elaboració de la norma»?

Diu el Consell de Garanties Estatutàries que la lectura única ha de ser utilitzada de forma excepcional, diu: «Per a l’aprovació d’iniciatives legislatives que no requereixin d’un extens procés deliberatiu i de treball parlamentari per raó de l’escassa rellevància política o social del seu objecte, o per la poca complexitat tècnica de la seva tramitació.»

Creu vostè, sincerament, que les lleis que pretenen aprovar d’aquesta manera compleixen aquest requisit? I, ja no cal dir-ho, si vostès el que pretenen és saltar-se l’Estatut d’autonomia de Catalunya per fer de pressa i corrents i de qualsevol manera, trepitjant els drets de l’oposició, vulnerant el que entre tots vam decidir i que els ciutadans de Catalunya van votar… President, està tot dit, no comptin amb nosaltres. Però l’hi torno a reiterar: no situïn les institucions de Catalunya fora de l’estat de dret.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE LA MOCIÓ SOBRE L’EXIGÈNCIA SOCIAL DE CELEBRACIÓ D’UN REFERÈNDUM PRESENTADA PEL GRUP DE CSQEP

Palau del Parlament, 18.05.17

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyora presidenta,

El nostre grup parlamentari va votar en contra de la resolució del darrer debat sobre l’orientació política general a la que es refereix aquesta moció. Tampoc no formem part del pacte nacional pel referèndum i, per tant, podríem limitar-nos a votar en contra d’aquesta moció sense necessitat d’entrar en el fons del debat. Però en atenció al grup proposant i a la seva intenció, volem fixar la nostra posició al respecte.

En l’actual context és impensable un acord entre les institucions catalanes i les de l’Estat per convocar un referèndum vinculant sobre la independència. Primer caldria reformar la Constitució per fer-lo possible. Hi ha qui diu que es podria fer de caràcter consultiu, però això no és el que es reclama.

I, d’altra banda, hi ha molts juristes que diuen que tampoc un referèndum consultiu sobre aquesta qüestió és possible perquè posa en qüestió, precisament, l’article segon de la Constitució.

La Constitució pot ser reformada, però per les vies de reforma que ella mateixa estableix, sense dreceres. La doctrina del Tribunal Constitucional és molt clara.

D’altra banda també es fa molt difícil pensar en la viabilitat d’una negociació quan una de les parts ja ha dit que passi el que passi convocarà un referèndum sobre la independència el proper mes de setembre o el primer d’octubre.

Sobre la possibilitat que la pròpia Generalitat reguli o convoqui un referèndum, no hi ha marge de dubte. Només cal recordar la sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei catalana de consultes populars no referendàries o la seva ben recent sentència sobre la llei catalana de consultes populars per via de referèndum.

Per esvair qualsevol dubte, ens ho recordava el Consell de Garanties Estatutàries: “La competència de regulació i d’autorització en matèria de referèndums correspon amb caràcter exclusiu a l’Estat”. Unanimitat del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya.

I a sobre diu: “La jurisprudència constitucional no reconeix a la Generalitat la potestat de regular ni de convocar una consulta referendària sobre el futur polític de Catalunya”. Això ho diu una institució catalana triada per aquest Parlament.

La moció de Catalunya Sí que es Pot, posa sobre la taula la necessitat d’atendre els criteris de la Comissió de Venècia. Molt bé, estem absolutament d’acord. Què diu la Comissió de Venècia? Que les sentències dels tribunals constitucionals tenen un caràcter definitiu i vinculant. Definitiu i vinculant.

No m’estranya que hi hagi algun grup independentista que digui: “potser que no anem a la Comissió de Venècia o que no ho supeditem tot a la Comissió de Venècia perquè no farem el referèndum”. Tenen raó.

Però és que la Comissió de Venècia diu encara més coses. Diu: “Les sentències dels tribunals constitucionals han de ser respectades per tots els organismes públics i persones. Fer cas omís d’una sentència d’un tribunal constitucional és equivalent a menysprear la Constitució. Si un funcionari públic es nega a executar una sentència del tribunal constitucional pot ser sancionat. Aquestes mesures són legítimes”.

Però és que diu encara més coses. Parlant de referèndums…

Vostès han posat una sèrie de condicions en la seva moció que nosaltres apreciem, però és que s’han oblidat de la primera. Quina és la primera condició de la Comissió de Venècia pels referèndums? “Els referèndums no poden celebrar-se si la Constitució o una llei d’acord amb ella no ho estipula”. Ja sabem que Venècia s’està enfonsant, no l’enfonsem encara més a Catalunya. Vull dir, siguem seriosos amb això. I, per tant, home, anem una mica en compte.

Pensar que la Llei de transitorietat jurídica, que s’està fent d’esquenes del Parlament, quan es vol aprovar d’un dia per l’endemà, serà capaç d’emparar la celebració d’un referèndum, no ho feu en el nom de la Comissió de Venècia.

Per tant, nosaltres, que podríem estar molt teòricament d’acord amb que s’anés a la Comissió de Venècia a buscar aquest aval, ja els diem: “Aquest viatge, aquest, se’l poden estalviar”. Només cal llegir el que la Comissió de Venècia ha dit de forma reiterada.

Per cert, la Comissió de Venècia, que té un nom que ens hauria de cridar a tots l’atenció, perquè la Comissió de Venècia es la “Comissió Europea per la Democràcia a través del Dret”. O sigui, no del dret i del revés, sinó del Dret.

I, per tant, la Comissió de Venècia és excepcionalment restrictiva amb aquestes qüestions. I vostès han fet, si m’ho permet –i ho dic amb tot l’afecte a l’amic Joan Coscubiela-, com s’han deixat aquest petit detall… aquest primer requisit de la Comissió de Venècia, s’han quedat amb requisits molt importants, que compartim, però han oblidat que qualsevol referèndum s’ha d’ajustar a l’Estat de dret. En la mesura que el referèndum que es vol celebrar no s’ajusta a l’Estat de Dret, no pot comptar ni amb el nostre suport ni amb la nostra participació, i la seva moció tampoc pot comptar amb el nostre suport.

I ens queda encara en l’ambient una pregunta: vostès demanen o un acord, o un reconeixement previ de la Unió Europea, o ajustar-se a la Comissió de Venècia. Ens queda el dubte de què passarà quan es vegi que aquestes condicions no es donen.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Palau del Parlament, 26.04.17

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta.

Molt Honorable senyor president.

En nom del meu grup li prego traslladi el nostre afecte a la consellera Neus Munté.

Permeti’m que feliciti la policia de Catalunya per la seva darrera operació contra el terrorisme jihadista. Ens fan sentir segurs i orgullosos. Gràcies!

I ara la pregunta.

Sr. President, l’altre dia vostè reunia govern i alts càrrecs al Pati dels Tarongers per signar un manifest. Crec que els governs és millor que parlin a través de decisions de govern, de decrets, de projectes de llei, que de manifestos.

Després hem sabut que vostè ja té al cap la data del referèndum. I és per això, senyor president, que en defensa del paper del Parlament de Catalunya, i per l’exigència de transparència i qualitat democràtica que tots diem defensar li pregunto:

Quan pensa convocar el referèndum, amb quina pregunta i quins preparatius concrets estan ja en marxa per convocar-lo, organitzar-lo i celebrar-lo?

**********************

Senyor president,

El 9 de novembre de 2014 es va celebrar un procés participatiu. Sap quan es va fer pública la data i la pregunta? Li recordo, el 12 de desembre de 2013. Gairebé un any abans! La llei en què es pretenia emparar la consulta va ser tramitada amb total respecte als procediments, sense cap urgència, sense cap opacitat, amb informe del Consell de Garanties Estatutàries.

Si vostè ja té data i pregunta al cap hauria de comunicar-ho al Parlament. Si vostès ja tenen el projecte de llei de transitorietat jurídica preparat l’haurien de presentar públicament. I convindria que el revisessin la Comissió Jurídica Assessora i el Consell de Garanties Estatutàries.

Vostè és el màxim responsable de la Generalitat. Encara està a temps d’intentar fer les coses bé. Retirin la proposta de reforma del Reglament del Parlament que l’únic que persegueix és limitar el paper de l’oposició, limitar filtres i reduir controls del que vostès mateixos diuen que serà la llei més important de la Catalunya contemporània.

I, li prego, no amenacin els funcionaris. No ens amenacin a tots amb la inseguretat jurídica, el xoc de legitimitats i la inestabilitat institucional que es derivarà de tot aquest tripijoc que no ens porta enlloc.

Intervenció del president del Grup Parlamentari Socialista, Miquel Iceta, després de la compareixença de l’expresident de la Generalitat, Artur Mar, a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya

29 de març de 2017

[enllaç al vídeo de la intervenció]

Gràcies, senyor president,

Senyor Mas, avui vostè compareix davant la Cambra en qualitat de secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya dels anys 2000 a 2012, i en qualitat de president del mateix partit de 2012 a 2016.

Ho fa en relació al finançament de CDC i de les fundacions que hi estaven vinculades. I ho fa també perquè ja havia comparegut en diverses ocasions per aquest motiu davant la Cambra en qualitat de president de la Generalitat. I s’han produït fets nous.

No crec que sigui sobrer aclarir aquests extrems i tampoc ho és intentar delimitar l’objecte i funció de la compareixença. Això no és un tribunal, ni tampoc una Comissió d’Investigació. Per cert, com vostè ha recordat, ja n’hi va haver una sobre el tema. Aquí no prenem testimonis, ni valorem proves, ni tenim mitjans per investigar els fets relacionats amb el finançament del seu partit i de les fundacions que hi estaven vinculades, uns fets que han colpit l’opinió pública.

Avui interessa saber si el que vostè ha afirmat en reiterades ocasions davant la Cambra ha estat o no desmentit pels fets. Avui correspon debatre sobre les seves responsabilitats polítiques com a màxim responsable del seu partit des de l’any 2000 al 2016.

Certament és difícil fer-ho mentre continuen les investigacions policials i actuacions judicials en casos tant rellevants com el cas Palau de la Música i el cas 3%. I deixo de banda altres qüestions com els casos ITV, ADIGSA – que per cert va ser portat als tribunals pel govern de Pasqual Maragall – o les derivades del cas Pujol perquè lluny d’aclarir les coses podríem perdre’ns per les branques, tenint present que vostè, des de l’any 1995 a l’any 2016, va ser successivament Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Conseller d’Economia, Conseller en cap i president de la Generalitat.

Recorden quan va sortir per primer cop el 3% en aquesta Cambra? Era el 24 de febrer de 2005. No crec que ningú ho hagi oblidat, i menys els que hi érem. Ja fa 12 anys que el president Maragall es va referir al 3%, precisament perquè el mateix dia El Periódico de Catalunya se’n feia ressò en un editorial demanant que s’investigués. Vostè, senyor Mas, en termes molt contundents, li va exigir al president Maragall que retirés una afirmació que, certament, no estava sustentada llavors en proves. El president Maragall va accedir-hi i, tot i així, CDC va presentar una querella contra ell, que va ser finalment i feliçment retirada.

Anys després esclatava el cas del Palau de la Música en el que es barrejaven diverses coses: la desviació de fons del Palau a mans privades, els donatius del Palau de la Música a la fundació de CDC, i indicis que apuntaven a un triangle format pel Palau, empreses concessionàries d’obra pública i les fundacions vinculades amb CDC.

A partir de la denúncia presentada per regidors de l’oposició a Torredembarra, s’està investigant també una altra trama de presumpte pagament de comissions al seu partit per concessió d’obra pública.

En tots dos casos vostè ha afirmat sempre i avui ho ha reiterat l’honorabilitat del seu partit, el seu convenciment que no s’ha produït cap delicte ni cap irregularitat, que la responsabilitat en tot cas recauria sobre els successius tresorers del seu partit, els dos darrers, persones de la seva confiança i designats per vostè mateix.

Va ser vostè qui va ordenar el retorn de les donacions del Palau a la fundació del seu partit en virtut d’uns estranys convenis de col·laboració. I així 600.000 euros van retornar al Palau.

En tot cas, el jutge instructor va apreciar que el desviament de fons del Palau de la Música cap al seu partit o cap a les fundacions vinculades al seu partit superava els 6 milions d’euros i va considerar CDC responsable a títol lucratiu imposant una fiança molt important a la que vostès van fer front posant com a penyora immobles propietat del partit.

Sr. Mas, en anteriors compareixences li vaig demanar que tranquil·litzés l’opinió pública desmentint o confirmant els rumors i informacions aparegudes. I vostè ho va desmentir tot i va comparèixer sempre que se’l va requerir. En la darrera ocasió, en una Diputació permanent un cop ja convocades les eleccions de 2015, li vaig preguntar directament què faria si el temps desmentia les seves afirmacions. Jo situava la qüestió, precisament, en el terreny de les responsabilitats polítiques, intentant si és possible desllindar responsabilitats polítiques de fets delictius que estan sent objecte d’una investigació judicial. No ha acabat el judici i vostè té tot el dret de mantenir la seva versió i dir que fins que no hi hagi sentència no hi ha motiu per alterar les seves declaracions davant la cambra.

Però aquí discrepem. El nostre grup, senyor Mas, creu que el pas del temps, les investigacions policials i de la Fiscalia, les actuacions judicials i les informacions periodístiques relatives a aquests dos casos han desmentit les seves paraules.

Per desllindar clarament el que és responsabilitat política del que podria ser eventualment una responsabilitat penal em referiré estrictament a irregularitats i no a delictes que només el jutge pot apreciar. Sé que estem fent un exercici complicat de separar àmbits que tenen massa punts de connexió però, en fi, hi ha coses que són des del nostre punt de vista incontrovertibles.

Sr. Mas, vostè és responsable del nomenament dels senyors Osácar i Viloca com a tresorers del seu partit. Vostè té una responsabilitat en haver-los triat. I diu a més que manté la seva confiança en ells.

Els senyors Millet i Montull han confessat que efectivament CDC es va finançar de forma il·legal a través del Palau de la Música. Vostè pot dir que menteixen, i que ho fan per obtenir un tractament més benèvol per part de la Fiscalia. I que tenen dret a fer-ho.

Té raó senyor Mas, però apareixen massa indicis que alguna cosa irregular succeïa entre el Palau i les fundacions vinculades al seu partit. No només els convenis als que abans he fet referència. Quin sentit té en que la comptabilitat del Palau hi haguessin unes, cito literalment, “factures convergents”? O que es digui que progressivament el 3% es va convertir en el 4% perquè CDC necessitava més diners? Menteixen també petits empresaris que treballaven per les campanyes del seu partit i als quals es demanava que facturessin aquests serveis al Palau de la Música?

O, en referència al 3%, quin sentit té que s’hagi trobat la tarja de visita d’un empresari adreçada al tresorer del seu partit dient:

“Bon dia, Andreu. Et faig arribar els concursos als que ens hem presentat i no hem tingut sort i als que aspirem a tenir sort. Cal que quedem aviat”.

O empreses que diuen que feien donatius a CDC “perquè volien entrar a Catalunya”. O encara aquelles que, en moments de dificultat, obtenien licitacions després de fer generoses donacions?

Vostè diu, i en això no li falta raó, són els tribunals els que haurien d’investigar els procediments de licitació, contractació, concurs i ens haurien de dir el què. Però nosaltres només podem fer la pregunta, no tenim els instruments per esbrinar la resposta.

Crida l’atenció el fet que el primer decret aprovat quan vostè va ser elegit president, atorgués al Departament de presidència la competència sobre, cito literalment, “L’establiment de criteris, direcció i control de la contractació pública”.

Les imputacions dels senyors Rossell i Vives també apunten al pagament de comissions a partir dels concursos d’Infraestructures.cat i de BIMSA.

Sr. Mas, vostè pot seguir afirmant que res d’estrany hi ha en tot això. Que només s’explica en clau de falses declaracions que alguns fan amb l’esperança de veure reduïda la seva condemna, testimonis interessats, o pot dir que les proves documentals són falses. Però nosaltres, que vàrem creure la seva paraula, ja no podem seguir-ho fent. És una qüestió de confiança. La nostra confiança s’ha trencat. Hi ha una gran acumulació d’indicis, proves, testimonis i documents contradiu les seves afirmacions.

Com li deia en iniciar la meva intervenció, no estem en seu judicial. No estem aquí per atribuir a ningú cap delicte. Ni per perjudicar a cap persona que estigui en aquest moment sent objecte d’investigació judicial. Però sí constatem la presència de greus irregularitats que, en la nostra opinió, haurien d’implicar per part seva, per part del màxim dirigent de CDC en el període 2000-2016 l’assumpció de responsabilitats polítiques.

El seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, va decidir canviar de nom no per casualitat. Volien deixar enrere i ben enterrats episodis com el cas Pujol, el cas Palau i el cas 3%. I efectivament renovar el seu projecte polític i obrir una nova etapa política que es correspon al seu anàlisi i als seus objectius pel que fa la independència de Catalunya. Però el fet que vostè, secretari general de CDC de 2000 a 2012 i president de CDC de 2012 a 2016, segueixi avui com a president del PDeCAT fa molt difícil veure com, més enllà del canvi de nom, estem davant d’un canvi real, d’una ruptura amb el passat. Però això és quelcom que només vostè i els seus poden dirimir. Nosaltres només tenim una opinió que òbviament és una opinió de part.

Nosaltres no posem ni posarem en dubte mai la presumpció d’innocència de ningú. Però avui, senyor Mas, estem parlant de tota una altra cosa. De responsabilitats polítiques. I amb tot el respecte, nosaltres creiem que li correspon assumir-les a vostè.

Ningú no pot obligar-lo a fer-ho, però segurament molts que no s’atreveixen a demanar-ho li ho agrairien.

Moltes gràcies.

PRESENTACIÓN EN RUEDA DE PRENSA DEL ACUERDO PSOE-PSC

Miquel Iceta, Madrid, 7.03.17

Venimos hoy a celebrar. Tuvimos una discrepancia profunda en momento delicado de la vida del PSOE, y entendimos entonces que teníamos que reforzar nuestra relación y expresarlo de forma pública.

Quiero agradecer el liderazgo de Javier Fernández, que en un momento muy complicado para los socialistas ha sabido encontrar las maneras, las palabras y el tiempo para empujar este acuerdo. Y desde luego a la Comisión Negociadora, a las dos partes que hoy son una. Hoy estamos juntos.

Si algo tengo que lamentar es que se pretende presentar este tipo de negociaciones como que unos ganan y otros pierden, y aquí o todos ganábamos o todos perdíamos, no había escenario alternativo. Y a partir de ahí a seguir caminando juntos.

Me gusta hacer frases que expliquen las cosas: yo quiero más PSOE en Catalunya y más PSC en España. Yo quiero no solo que haya una mayor relación en el sentido del entendimiento, que a pesar de las discrepancias nunca ha faltado, sino más compromiso, más presencia, más empeño, precisamente porque las relaciones entre Catalunya y España así lo exigen y uno de los puentes sólidos de esas relaciones es el Partido Socialista.

Hoy es un día de mucha alegría, mucha gente estará contenta porque sabrá que hemos dejado atrás los problemas pero que somos conscientes que tenemos que trabajar todos mucho para empujar en la misma dirección, abordar un proceso congresual que será apasionante, y para sacar adelante a Catalunya y España porque muchos catalanes y españoles así lo necesitan.

El PSC no ha perdido soberanía, ha ganado peso político. Aunque parezca que doy un paso atrás… les leo el protocolo del 78 ‘el PSC tiene plena soberanía en los ámbitos de competencia que los socialistas propugnamos para la organización política de nuestro país de acuerdo con el marco constitucional aprobado en su programa por los socialistas de todo el Estado’.

Seguimos exactamente igual, pero mejor. Porque quizá en el momento en que se hizo el protocolo de unidad era, como en todo bautizo, un momento de alegría y nadie sabía cómo iba a echar a andar la criatura. Casi 40 años después hemos visto que con la definición que teníamos no era suficiente, merecía explicar más.

Y el PSC y el PSOE a lo que se comprometen es a compartir más, a estar mucho más encima el uno del otro, y eso nadie lo ha de ver como una tutela, sino como una compañía, un reforzamiento, un fortalecimiento, que es el sentido de este documento.

Por lo tanto, el PSC no pierde la soberanía que tenía, el PSOE no pierde la relación federal con el PSC, pero los dos ganamos mayor compromiso y mayores ganas de trabajar juntos.

Aquí no encontraran palabras como acatar, ni marcar, ni tutelar, ni subordinar, ni última palabra… hay otras mucho más bonitas, reconocimiento mutuo, análisis conjunto, consensuar, coordinación política… que es lo que queremos… el PSC esto lo necesita y el PSOE generoso lo ofrece.

El protocolo de unidad sigue vigente, es el que dio a luz un partido nuevo en Catalunya y una relación federal con el PSOE, son nuestros fundamentos que no vamos a cambiar.

Sobre el voto en la investidura de Mariano Rajoy. Yo estoy arrepentido de no haber encontrado una solución acordada a ese problema, no a lo que votamos.

Y me hago directamente responsable y mi único consuelo es que el PSOE se encontraba en un periodo de transición muy difícil que no favoreció el diálogo entre partidos. Nadie imaginó en 1978 que nos íbamos a encontrar en una situación así y, por tanto, es muy difícil que los documentos en sí resuelvan los problemas.

Lo que la gente tiene que tener mayor confianza es que hoy tenemos los instrumentos de diálogo para compartir, para consensuar y para acordar. Este acuerdo debe servir para prevenir, evitar y resolver discrepancias.

Y es verdad que hemos desarrollado una cosa que no estaba en el protocolo de unidad, que es la cuestión de relación bilateral entre el PSC y el PSOE. Estaba muy planteado en término federal el 78, y eso no debe ser visto por nadie –como no lo fue por el Comité Federal cuando lo aprobó- como un privilegio sino sencillamente una necesidad de la acción política.

En la situación actual de las relaciones entre Catalunya y el resto de España necesitamos un instrumento político potente precisamente para evitar, prevenir y resolver esas discrepancias. Confío en que no se produzcan. Si se producen tenemos hoy no solo la voluntad sino los instrumentos para resolverlas de mejor manera que no lo hicimos en noviembre del año pasado.

Los pactos en Catalunya se van a decidir en Catalunya, eso no va a cambiar. ¿Ustedes se imaginan que se reúne la Ejecutiva del PSC y unánimemente acuerda ceder competencias o renunciar a alguna prerrogativa?

Lo que ha decidido el PSC gracias a la voluntad del PSOE es poner en común. Porque yo quiero más PSOE en toda España y también en Cataluña, quiero su compromiso, quiero su implicación, porque ahora las cosas están muy complicadas.

Queremos compartir nuestras alianzas, queremos discutirlas, acordarlas, consensuarlas… lo que cuenta es la voluntad de hacerlo y el instrumento para hacerlo, y ese es el contenido fundamental del documento que hemos suscrito hoy.

La Comisión de coordinación política PSOE-PSC. No hemos fijado una periodicidad en sus reuniones, pero el problema no es de periodicidad sino de uso para la necesidad.

Lo que estoy teniendo con los secretarios generales y con el presidente de la gestora es una comunicación muy fluida. Es Catalunya estamos en una situación política muy complicada, con un gobierno que ha decidido no solo saltarse la ley sino desoír las recomendaciones de órganos del propio autogobierno de Catalunya.

Eso requiere una conexión muy estrecha. No hemos fijado periodicidad, pero tampoco está excluido que en un momento determinado se haga así.

Sobre la participación de la militancia del PSC en las primarias. No hay voto rogado. Estos días al PSC le han salido muchos abogados y es de agradecer. Eso no es así. La explicación es sencilla: PSC y PSOE son dos partidos distintos y el censo del PSC lo gestiona el PSC. El PSOE lo conoce periódicamente pero no tiene un control sobre el cobro de las cuotas. Hubo un tiempo que era así, porque 25 pesetas iban a la Comisión Ejecutiva Federal. Lo que se ha querido establecer es un criterio de transparencia para que la gestión de censos que son distintos sea la misma, y hemos llegado a dos o tres elementos que nos parecen correctos:

Primero, poner en el centro el estar al corriente de cuotas, eso lo dicen los estatutos del PSC, lo que pasa que por muchos motivos entre ellos especialmente la crisis, la aplicación había sido muy laxa.

Segundo, que si algún militante del PSC no quiere participar de ese proceso pueda decirlo, porque aquí hay un tema de control y cesión de datos.

Y tercero, como el PSOE no puede controlar directamente nuestro censo y todos queremos que nadie pueda abusar de un momento de convocatoria de congreso, nosotros vamos a proceder a cerrar nuestro censo con mucha rapidez, de manera que no pueda haber, entre comillas, la preocupación por una avalancha de nuevos militantes. Cuántos más quieran venir que vengan, porque somos pocos, pero no a efectos de alterar correlaciones de fuerzas en un congreso.

Enfermo ante las especulaciones, hay confianza, pero son dos organizaciones distintas, que ante un proceso congresual se ponen de acuerdo en elementos de transparencia y garantía, que no son la humillación de nadie ni pisan la dignidad de nadie, no es que se haya que rogar el voto, sencillamente lo que va a hacer el aparato es garantizar que participan en el proceso los que están al corriente de pago.

Yo no quiero tener ni un delegado más en el congreso ni un miembro más en el comité federal de los que nos correspondan. Si somos la segunda o la cuarta federación me da igual, quiero hablar en nombre de quienes hablo.

Salvador [Illa] y Mario [Jiménez] han encontrado un camino muy fino que nos da a todos lo que necesitamos, que es la tranquilidad y la transparencia, la garantía de limpieza que va a ser vivo y dinámico y va a generar polémicas, pero que por favor sean de orientación política, no sobre sus procedimientos.

El escenario político en Catalunya. Me preguntan si el PSC necesita este acuerdo para huir del tripartito y del derecho a decidir. Sobre el tripartito podríamos hablar tanto… que no tenemos tiempo. Recuerdo que al balcón de la plaça de Sant Jaume [sede del Palau de la Generalitat] se han asomado históricamente pocos dirigentes políticos españoles, uno de ellos fue José Luis Rodríguez Zapatero.

El PSC no va a establecer ningún acuerdo sin que antes no lo hayamos podido hablar con los compañeros del PSOE y que para nosotros es especialmente relevante su opinión. Y sobre el derecho a decidir, recuerdo una reunión del Comité Federal del PSOE en que un anterior secretario general, Alfredo Pérez Rubalcaba, dijo ‘esto del derecho a decidir no lo arregla ni Miquel Iceta’, lo cual ha quedado en la antología de las frases que uno recuerda de lo imposible.

Mire, no hay ciudadano que no quiera decidir, no hay ciudadano que no quiera votar, pero los demócratas queremos decidir y queremos votar respetando siempre el estado de derecho, y ese es el punto de acuerdo de todos los socialistas.

Quiero un PSOE muy presente, activo, conocedor, y muy proponedor, propositivo, en cuánto a la crisis de estado. Y tenemos un fondo de armario muy potente, tantos que trabajaron en los acuerdos de Granada, que fueron suscritos por todo el socialismo español, y ahí está la fuente de solución… vamos a tener que ir ahí todos, cuanto antes mejor y cuanto menos tiempo y energías perdidos mejor.

¿Existió riesgo de fractura entre PSOE y PSC? Yo nunca he visto la ruptura. No concibo un partido socialista en Catalunya que no tenga un vínculo federal muy estrecho y fraternal con el PSOE. A mí nunca nadie en el PSOE me ha dicho que quisiera romper ni que se quisiera privar de voto a los militantes del PSC. Nadie. Jamás.

Sobre los planteamientos de precandidatos a la secretaria general No hemos entrado en los planteamientos de los precandidatos porque no nos toca hacerlo. La Ejecutiva del PSC ya dijimos que seremos neutrales, eso no quiere decir ni pasivos ni indiferentes, pero el aparato del PSC, la organización, no va a entrar en eso.

Agradezco que, en el Partido Socialista, precandidatos o no, haya mucha gente hablando del futuro de las relaciones entre Catalunya y el resto de España, y ahí todos nos vamos a acabar encontrando, para reformar la Constitución necesitamos mucha ayuda.

Por cierto, también a mucha gente ha extrañado que el PSC acepte que el PSOE decida la posición en una reforma constitucional. Es una obviedad. ¿Cabe otra cosa? ¿Quiere decir que el PSC no tendrá posición? La tendrá y la defenderá. Tenemos cosas en el fondo de armario cosas que ningún otro partido en España tiene y tenemos que poner en valor mucho más el trabajo conjunto.

Sobre el censo del PSC. Ante el secretario de organización del PSC no le puedo aceptar el concepto de un censo inflado. Tenemos un censo de alrededor de unas 17.000 personas, en las anteriores primarias no llegaron a votar ni unas 10.000 y al corriente de pago tenemos unas 14.000.

Para nosotros nuestro censo es de 17.000, todos los que figuran en él. Pero a efectos de participar en el congreso del PSOE solo van a contar los militantes al corriente de pago.

Queremos jugar en igualdad de reglas y en el PSOE su gestión del censo ha sido más rigurosa en lo que se refiere al cobro de cuotas por banco, y nosotros no. Jugamos exactamente con las mismas reglas para participar en las primarias y en el congreso, a través de un censo específico.

NECROLÒGICA DE FRANCESC CASARES I POTAU

(llegida per Miquel Iceta en el Ple del Parlament de Catalunya, 22.02.17)

Gràcies, senyora presidenta.

Vull en primer lloc saludar els fills d’en Francesc Casares, Martí, Joan, Laia, Toni i Miquel, i els familiars i amics que avui ens acompanyen amb motiu d’aquest petit homenatge a qui fou diputat en la primera i segona legislatura del Parlament recuperat.

Fer la necrològica d’una persona coneguda i admirada és un honor incòmode. És un honor perquè en retre homenatge a en Francesc Casares fem un acte de memòria i reconeixement que ens dignifica a tots plegats. Però és incòmode perquè mai estàs del tot segur d’estar fent justícia a un home bo, a un home just, a qui s’escau com a pocs el qualificatiu de persona compromesa.

El primer que volia dir és que la comesa de recordar la memòria de Francesc Casares recau en el grup parlamentari al que va pertànyer, però que el seu llegat polític, cívic i jurídic, depassa en molt el que representa el PSC. I això és també un motiu d’orgull.

Demòcrata, resistent antifranquista, catalanista, home d’esquerres, advocat laboralista, europeista, lluitador per la pau, la solidaritat entre els pobles i els drets humans, militant també de l’ús de la llengua catalana en l’àmbit de la justícia, la seva tasca i el seu exemple, han de ser recordats i honorats de forma ben àmplia i transversal. I aquest és també el sentit de les meves paraules.

Francesc Casares va néixer a Tarragona, el 22 de desembre de 1927. “El dia de la rifa” com la seva mare no va parar mai de dir-li. Podem donar fe de detalls com aquest perquè en Francesc Casares ens ha llegat les seves memòries en dos volums que val la pena llegir. El primer, publicat per La Campana el 2006, abasta el període 1927-1958 i el segon, publicat recentment per L’Avenç, transcorre entre en 1958 i el 1978, acaba precisament amb el seu record intens del procés d’unitat socialista. Ens deixava el passat 16 de novembre a punt de fer 89 anys.

Les persones que prenen un compromís polític en un moment determinat mereixen el nostre respecte. Quan ho fan en un context de manca de llibertats demostren coratge. Quan el compromís es manté al llarg de molt de temps, els admirem. Quan el compromís abasta tota la seva vida esdevenen referents. És el cas de Francesc Casares i Potau.

Fill de mestres, val la pena recordar, com ell mateix ho feia, que la seva opció pels estudis de Dret tenia molt a veure amb el fet que molts polítics de l’època eren homes de dret.

I a la Facultat comença també el seu compromís polític amb la militància a una organització clandestina. L’any 1945 ingressa al Front Universitari de Catalunya.

Amb 21 anys ja va patir un interrogatori del SEU. És un tràngol pel que havia passat també Carme Roca i Junyent, la que després es convertiria en la seva muller i que va morir el 12 d’octubre de 2012 als 84 anys.

Llicenciat en Dret, Francesc Casares comença a exercir l’advocacia el 1951 i s’especialitza en dret laboral per defensar els drets dels treballadors, i ben aviat defensa també sindicalistes i altres víctimes de la repressió franquista davant del feliçment desaparegut Tribunal d’Ordre Públic. Quanta gent no portava el telèfon d’en Francesc per si feia falta en cas de detencions per motiu d’activitats clandestines!

Ell mateix va ser empresonat el 1958 a causa d’una important caiguda de militants del Moviment Socialista de Catalunya. Participa en l’Assemblea de Catalunya i en l’impuls de Convergència Socialista de Catalunya, del PSC (Congrés), del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) i de la UGT de Catalunya.

Activista de la l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya, que va presidir de 1987 a 1996. Va presidir també la Federació Catalana d’ONGs pels Drets Humans i l’Associació Catalana de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia. Va ser vocal del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya i membre de la junta directiva de l’Institut per a la Reinserció Social. Va rebre el premi Primer de Maig al Compromís de les Fundacions Rafael Campalans i Josep Comaposada, la creu de Sant Raimon de Penyafort el 1989, la Medalla d’Honor del Col·legi d’Advocats i la Creu de Sant Jordi el 2004, la Medalla al mèrit del treball President Macià el 2008, i finalment i a títol pòstum, el Premi de Justícia 2016.

Probablement en Francesc trobaria estrany que en la seva memòria destaquéssim els premis i medalles que amb tota justícia va merèixer, però considero que ens ajuden a tots plegats a copsar l’abast del seu compromís i de la seva tasca ingent.

Pels socialistes, la seva figura anirà sempre estretament lligada en el record amb la de Joan Reventós. Eren amics i companys de molts combats. Com és sabut, en Joan Reventós li va proposar ser candidat a l’alcaldia de Barcelona, i en Francesc va declinar l’oferiment, perquè s’estimava més seguir fent d’advocat laboralista.

Sí que va acceptar ser diputat al Parlament per dues legislatures. I sembla obligat fer esment a la seva trajectòria parlamentària recollida en els diaris de sessions.

A la primera legislatura: president de la Comissió de l’Estatut dels Diputats de 1980 a 1983, membre de les Comissions de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, del Reglament, d’Alta Muntanya, d’Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local i secretari de la Comissió d’Investigació sobre l’assalt i el segrest del Banc Central de Barcelona, la primera Comissió d’Investigació creada en aquest Parlament el 1980.

En aquesta primera legislatura, intervé activament com a ponent socialista, entre d’altres qüestions, en la supressió de limitacions als drets de les dones recollides llavors en la Compilació del Dret Civil especial de Catalunya, en relació amb les Fundacions Privades, els Col·legis Professionals, en la llei que va crear la Policia de Catalunya i en la que va establir la coordinació de les policies locals. També en innumerables proposicions de llei, sobre els drets dels ex-presos polítics, sobre presons, sobre la concessió de l’indult a Xavier Vinader, sobre el dret a expressar-se en català en serveis dependents de la Direcció de la Seguretat de l’Estat a Catalunya, etc.

En la segona legislatura la seva activitat parlamentària va ser igualment intensa com a membre de la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, la del Síndic de Greuges, la Comissió d’Investigació dels Jocs gestionats per la Generalitat i la Comissió d’estudi sobre les Bosses de Pobresa. Ponent socialista en lleis tan importants com la de protecció de menors, la creació de l’Escola de Policia, del Col·legi de Periodistes, i en les lleis de reforma de l’article 6 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, la llei de reforma de les reserves legals i la llei successió intestada, que van assentar les bases de la renovació del Dret Civil Català. I en proposicions de llei sobre la despenalització de l’avortament, la condemna del racisme a Sudàfrica, la solidaritat amb els pobles iberoamericans sotmesos a règims dictatorials, objecció de consciència, organització de les demarcacions judicials, etc.

El 1988 deixa l’escó i reprèn amb tota l’empenta la seva trajectòria professional que d’altra banda mai no havia abandonat del tot, i incrementa el seu compromís amb organitzacions de defensa de la pau i els drets humans, amb els juristes demòcrates i també amb els compromesos amb l’impuls de la llengua catalana en el món jurídic.

Tampoc no afluixa en el seu compromís militant i accepta encapçalar el corrent d’Esquerra Socialista de Catalunya amb el que va establir bones relacions amb motiu de la seva aferrissada oposició a la continuïtat d’Espanya a l’Aliança Atlàntica.

No sempre estava d’acord amb el seu partit. El recordo perfectament defensant de forma contundent el seu NO a l’OTAN en el 4rt Congrés del PSC celebrat l’any 1984. En una publicació del PSC de Barcelona d’aquell mateix any, es recollia l’opinió d’en Francesc sobre aquesta qüestió, que contenia com a pòrtic una antiga recomanació de Sèneca que li escau perfectament: “Tingues per una gran cosa comportar-te sempre com el mateix home”. Així ho va fer al llarg de la seva vida. Per això el respectem, l’admirem i ha esdevingut un referent per a molts. Sempre el mateix home, sempre el mateix compromís. No va fallar mai ni als seus, ni als treballadors, ni als socialistes, ni al seu país.

Si hagués de triar una sola paraula per definir-lo, triaria “autenticitat”. Per ell, socialisme era socialisme. No una etiqueta rutinària buida de contingut. Cito una definició d’en Francesc: “l’apropiació col·lectiva dels mitjans de producció, la planificació econòmica, l’assumpció per part dels treballadors dels ressorts polítics i l’assumpció d’un model de relacions laborals i cíviques basat en l’autogestió”. Així entenia ell el socialisme, i així el va defensar sempre. Ens alertava el 2011: “Hem acceptat la desnaturalització del nostre projecte socialista, més preocupats per trobar un programa a la mida d’una majoria que no pas, tal com havia de ser, buscar una majoria per al nostre programa”. Autèntic, d’una peça, sempre el mateix home.

En un dels darrers articles seus que he garbellat es demostra com mai no va abaixar la guàrdia. Es tracta d’un article col·lectiu publicat a El País de títol “La destrucció del dret laboral” alertant contra el greu retrocés que a judici seu implicava la darrera reforma laboral, i recordava el seu compromís contra la flexibilització del mercat de treball i la desregulació de les relacions laborals. Deia: “Si el Dret són normes, el que està fent el Govern és destruir amb aquesta reforma una part del sistema jurídic establert democràticament i consolidat després d’anys de sacrificis i lluites socials”.

Llibertat i justícia social són els ideals que van presidir tota la vida d’en Francesc Casares. La seva fidelitat a aquestes dues causes defineix una vida compromesa.

Un compromís arrelat al seu temps i al seu país.

Permeteu-me que acabi recordant les seves paraules:

“No sóc gens partidari d’aconsellar ningú, i menys encara amb fórmules breus i sintètiques. Més aviat sóc partidari de predicar amb l’exemple. No obstant, per no passar per un vell reganyós, que es nega a parlar, gosaria dir als joves d’avui que no deixin de ser joves ni tan sols quan siguin vells. És a dir, que prenguin el compromís, des d’ara, de seguir mantenint les mateixes idees altruistes i generoses que ara puguin tenir, per sempre més”.

Que la seva memòria ens acompanyi sempre.

Avui he fet dues intervencions al Parlament. Aquí en teniu les transcripcions.

1. Primera intervenció, rèplica a les paraules del president Puigdemont sobre el judici del 9-N

Gràcies, senyora presidenta. La intervenció del president ha obert un torn i un debat que jo crec que és obligat i, francament, no se m’hauria acudit mai fer-ho així, però demano a la presidenta que sigui conscient d’aquest context que s’ha produït i que ens doni a tots el marge per produir el debat que el president volia i atendre així al requeriment democràtic de la cambra. Si em fes falta temps, li demanaria llavors una qüestió d’ordre per allargar-ho una mica més.

Però voldria aprofitar aquesta intervenció per fer evident i fer avinent a la cambra la posició del nostre grup amb respecte del judici que s’està celebrant, que, efectivament, és un espectacle no desitjat, sense precedents i inútil des del punt de vista que més ens ha de preocupar, que és la solució del conflicte, del problema, del repte que tenim entre mans; posin-li vostès la paraula que vulguin. La judicialització és sempre un fracàs de la política. El fracàs d’unes institucions, totes les que hagin estat incapaces de dialogar i d’acordar i de trobar solucions, però el fracàs també d’un govern que en un moment determinat, al meu judici de forma molt errònia, va decidir no complir les resolucions del Tribunal Constitucional. I jo els hi he de dir: ens agradi o no, els membres de l’anterior Govern que estan sent jutjats, no ho estan sent per les seves idees sinó per haver desatès indicacions, resolucions, sentències, del Tribunal Constitucional. I, en efecte, deia el president, amb tota la raó: «No hi ha precedents a altres països d’Europa.» Però és que tampoc hi ha gaires països d’Europa en què els governs desatenguin les resolucions, sentències o indicacions dels seus respectius tribunals constitucionals. I, per tant…, en fi, recordem el context concret: això es produeix per la convocatòria de la consulta del 9-N. Escoltin, aquella consulta, segons el Govern, estava perfectament emparada per la Llei de consultes populars no referendàries. Recordaran que és una llei que el nostre grup va votar, advertint, en tot moment, que no serviria per emparar la consulta que ja estava anunciada, perquè alguns, fora d’aquí, ja havien decidit una data i una doble pregunta encadenada. Per tant, nosaltres podem apel·lar, diguem-ne, a l’autoritat que ens donava haver donat suport a una llei, però al mateix temps dir: «Amb aquesta llei no es pot fer allò que vosaltres voleu fer.»

I nosaltres ho hem dit en diverses ocasions: qui se situa fora de l’estat de dret no pot trobar en nosaltres ni comprensió ni solidaritat. Fixin-se vostès, i ho ha dit la líder de l’oposició, en l’estratègia de la defensa. L’estratègia de la defensa ens diu: «No teníem consciència ni voluntat de desobeir.» Bé, no som nosaltres qui hem de jutjar, serà el Tribunal el que haurà de decidir si això és cert o no i si els fets constituïen delicte o no. A nosaltres ens correspon, president, i li agafem el repte que ens fa…, vostè demana: «Impulsem el diàleg», estem pel diàleg? Vostès, que poden dialogar, dialoguin. Nosaltres, que podem i volem dialogar, dialoguem. Ara, president, m’ha ficat el dit en una nafra, i potser vostè no n’era conscient, però és que el nostre grup en el darrer Ple va proposar una moció en la que es demanava l’activació de tot un seguit de mecanismes de negociació bilateral i vostès, el Grup Popular i la CUP, hi van votar en contra. Per tant, nosaltres seguirem, i ja que ens emplaça, doncs, potser el diputat Ferran Pedret tornarà a plantejar la mateixa moció, a veure si tenim millor sort en una altra ocasió.

Potser no tenim la qualitat democràtica que voldríem, president. I tots som molt conscients que el funcionament de totes les nostres institucions no està a l’excel·lència que voldríem, tampoc aquí, quan s’elaboren lleis de desconnexió fora de la cambra, es diu que són inimpugnables, però que, per si de cas, no s’ensenyen, no fos cas que fossin impugnades. Ara, aquesta qualitat democràtica la destrossaríem si nosaltres persistim en una idea, i és que és lícit pressionar els jutges i que és lícit pressionar i vulnerar l’estat de dret. Jo he de recordar-li, president, que si el que fa aquesta cambra o el que fa el Govern no és legal, senzillament no és democràtic.

Moltes gràcies.

2. Segona intervenció, pregunta al president

Gràcies, senyora presidenta. Senyor president, és per seguir el fil del senyor Rabell, si s’aproven esmenes que el Govern no vol, l’únic que queda demostrat és que aquest Govern no té majoria en el Parlament, i ja està.

Però, el que volia dir-li, el que volia preguntar-li té a veure amb les afirmacions de Santiago Vidal. No perquè me les desmenteixi o no, perquè realment a mi m’importa la seva paraula i la seva paraula en seu parlamentària. I per això li pregunto: el seu Govern ha fet, està fent o pensa fer coses fora de la legalitat espanyola per fer avançar el procés independentista?

Torn de rèplica:

President, jo li agraeixo la precisió, però no li puc agrair la completud, perquè jo he dit si ha fet, si està fent o farà res que se separi de la legalitat espanyola. I, miri, el dubte hi és perquè el seu antecessor ens parlava d’astúcies i d’enganyar l’Estat. Ara l’hem escoltat davant d’un tribunal dient que no era conscient d’estar desobeint. Però vostè ha dit: «Faré un referèndum acordat o no.» Acordat no serà. I, per tant, li queda l’altra alternativa. I l’altra alternativa, si no hi ha acord, el referèndum serà il·legal. El seu antecessor diu: «És que jo no era conscient d’estar desobeint, perquè no em van advertir suficientment.» Però a vostè sí.

Aquesta cambra sí, ha estat advertida suficientment pel Tribunal Constitucional des de la declaració de novembre del 2015: vostè sí que sap que si s’aproven lleis fora del marc constitucional el Tribunal les suspendrà automàticament, vostè sí que sap que si vostè signa una convocatòria de referèndum il·legal el Tribunal Constitucional també la suspendrà.

No hi ha una sortida unilateral o il·legal al problema que tenim entre mans i li demano, com ja ho vaig fer en el debat d’investidura, que no situï les institucions catalanes fora de la llei i no juguin també amb la idea de que hi han diverses legalitats. Hi ha una legalitat i el Tribunal Constitucional en darrera instància és el que diu què és legal i què no. No prengui falses dreceres que no porten enlloc o que ens aboquen als tribunals el que hauria de ser una qüestió a resoldre en l’àmbit polític.

És veritat que no hi ha hagut el debat necessari, el diàleg necessari entre governs, però encara que vostè considerés que el Govern del PP no vol ni voldrà dialogar, això no l’habilita a saltar-se la llei. Per això vull que vostè digui a aquesta cambra si està disposat a desobeir el Tribunal Constitucional i a prendre decisions que trenquin amb la legalitat.

I també m’apresso a dir-li, si no troba alternatives a la desobediència o a la legalitat, si no es veu amb cor de fer les coses d’una altra manera, acabi amb aquesta legislatura estèril i convoqui eleccions perquè els catalans puguin decidir el camí a seguir i que aquest Parlament pugui elegir un altre president.

Moltes gràcies.

Enllaç al vídeo

Text original de la pregunta:

Senyor President, quina és la seva valoració dels acords presos a la darrera Conferència de presidents i dels seus efectes sobre els catalans i les catalanes?

********

Senyor President, ja he tingut ocasió de dir-li què n’opino respecte a la seva absència a la Conferència de Presidents.

Crec que és un error majúscul i una dimissió de les seves funcions com a representant de tots els catalans i catalanes.

Crec que vostè, malgrat totes les reticències que pugui tenir respecte de la Conferència de Presidents, malgrat la seva opció independentista, tenia l’obligació d’assistir-hi per defensar els interessos de tots els catalans i les catalanes.

En tot cas vull saber què en pensa vostè i el seu govern dels acords que es van prendre a la reunió.

Quina és la seva opinió sobre el model de finançament i si pensa enviar algun expert a la comissió que es crearà o si ha delegat efectivament aquesta tasca en el govern de les Illes? Renuncien vostès a millorar el finançament de la Generalitat?

Què en pensa sobre l’estratègia front el repte demogràfic, o sobre la convocatòria al Senat de Comissió General de les Autonomies per fer sengles debats monogràfics sobre educació i sobre violència masclista. Voldria saber què n’opina sobre la cooperació en matèria de protecció civil.

Com està la negociació dels 46 punts (45+1) plantejats al president Rajoy?

President, què ha de dir sobre els mecanismes de coordinació que es pretenen impulsar en matèria de pobresa energètica o la dramàtica situació dels refugiats?

Senyor president, ja que no va voler participar en la Conferència, què li plantejarà sobre aquestes qüestions al president Rajoy quan es vegin?

Activarà els mecanismes bilaterals que estan en aquests moments congelats tal com li demanem en la moció que debatrà aquest ple?

Hi haurà algun avenç en matèria d’autogovern o de finançament abans de les eleccions?

Vostè parla de declaració d’interdependència. Tenim interdependència per molt de temps, per sempre, crec.

Necessitem més i millors relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Necessitem diàleg, negociació i pacte. I això és cosa de dos. El govern del PP no ha volgut dialogar en cinc anys, sembla que ara hi està disposat.

Li demano que no es resigni a la manca de diàleg. Aturi el compte enrere i deixi una oportunitat a la negociació.

Perquè, mentre no arriba la independència, què?

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 21.12.16

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta,

Molt Honorable senyor president,

Recentment hem conegut les dades de l’informe PISA que si bé no contenen tots els elements necessaris per avaluar correctament el rendiment del nostre sistema educatiu, sí que ens donen algunes pistes.

Cal celebrar una millora de les dades corresponents a Catalunya, tot i que ocupar la cinquena o sisena posició del rànquing global o per matèries entre les Comunitats Autònomes, no és encara l’excel·lència que volem.

Els experts alerten que Catalunya, juntament amb Múrcia o Astúries, són les Comunitats en què el nivell socioeconòmic i la classe social tenen un pes més important en els resultats educatius i no és produeix una igualació tan forta com la que es produeix, per exemple, al País Basc o Castella i Lleó.

Els pressupostos que ahir van superar les esmenes a la totalitat de l’oposició continuen mantenint infrafinançada l’educació pública. Quina és la seva opinió al respecte? Com podrem assolir l’excel·lència i l’equitat que tots diem perseguir?

***************

President, és evident que els pressupostos que acaba de presentar el seu govern presenten algunes millores que no pretenem negar, però sí volem cridar l’atenció sobre algunes dades molt rellevants.

L’objectiu del 6% d’inversió educativa acordat amb motiu de l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya de 2009 és encara molt lluny. Ens proposen un 2.17% i hem retrocedit respecte del nivell assolit el 2010. Li recordava ahir la diputada Reguant: mentre el 2010 la despesa per alumne era de 4.215 euros, enguany se’ns proposa que sigui de 3.620 euros.

Les partides dedicades a la construcció, reforma i millora dels centres són molt insuficients, quan encara hi ha a Catalunya 1.010 barracons.

No només no augmenten suficientment les places de professorat (molt lluny de l’augment de 6.000 places àmpliament reivindicat, s’augmenta en 870, quan aquest any ja van haver de contractar 798), sinó que tampoc s’assegura la millora dels programes de formació permanent i l’increment de la seva oferta. La inversió en formació del personal docent cau en més del 57% respecte de 2010. No es destina ni un euro a la innovació pedagògica.

És imprescindible garantir la substitució de les baixes des del primer dia, cal augmentar les plantilles per millorar l’atenció a l’alumnat, i recuperar la sisena hora a l’educació pública, perquè així es podria assegurar que el nivell socioeconòmic de les famílies no sigui tan determinant en el rendiment dels estudiants.

President, som encara lluny de l’excel·lència i l’equitat que volem. I els pressupostos del seu govern no ens hi acosten, ni tan sols compleixen els acords aprovats per la Comissió d’Ensenyament de l’actual legislatura.

En dues conferències, pronunciades una a Barcelona i l’altra cinc dies després a Madrid, he presentat la meva visió de la situació actual de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya i he intentat descriure un camí per sortir de l’atzucac. Aquí les teniu en format pdf “Catalunya i Espanya: el moment decisiu” i “Trabajar por el pacto“.

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN EL DESAYUNO INFORMATIVO ORGANIZADO POR NUEVA ECONOMÍA FÓRUM (Madrid, 23.11.16)

Muy buenos días, señoras y señores,

Empiezo agradeciendo a Nueva Economía Fórum su invitación, a los patrocinadores su inestimable colaboración y a Ángel Gabilondo su cariñosa presentación, en la que se pone en evidencia la amistad que nos une.

Quiero agradecer la numerosa asistencia a este acto, al tiempo que debo disculpar a mis compañeros diputados y diputadas en el Congreso que no han podido acompañarnos por celebrarse hoy un pleno de la Cámara que se inicia con la sesión de control al Gobierno.

No me resisto a dar algún dato de presentación. Soy Miquel Iceta, primer secretario del PSC. Elegido el pasado 15 de octubre en un proceso de primarias al que concurrimos dos candidatos, encabezo una Comisión Ejecutiva que contó con el apoyo de un 88% de los delegados y delegadas al Congreso.

Por otra parte no soy un recién llegado a la política. En 1977 me afilié al Partido Socialista Popular Catalán y me incorporé por primera vez a la dirección del PSC en 1984.

El PSC representa electoralmente entre 500.000 y 600.000 catalanes y catalanas, como se ha demostrado en las recientes elecciones municipales, autonómicas y generales. Mantiene 123 alcaldías y está presente en los gobiernos locales donde vive el 64% de los catalanes, entre ellos las cuatro capitales de provincia, manteniendo en Lleida y Tarragona la alcaldía.

La relación entre Cataluña y el resto de España es uno de los tres principales problemas a los que nos enfrentamos. Los otros dos son la crisis económica, sus secuelas y la necesidad de impulsar la incipiente recuperación creando empleo y reduciendo las desigualdades, y la necesidad de recuperar la confianza en la política y las instituciones combatiendo y castigando eficazmente la corrupción.

Entenderán que me centre en el problema de la relación entre Cataluña y el resto de España. La posición del PSC es la siguiente: ni la independencia ni el inmovilismo son opciones viables ni sensatas. Nos oponemos frontalmente a dividir la sociedad catalana y a separar a Cataluña del resto de España. Por ello proponemos renovar el pacto de 1978 a través de una reforma constitucional federal cuyas líneas maestras acordamos con todos los socialistas de España el 6 de julio de 2013 en Granada.

Los socialistas catalanes queremos representar un catalanismo abierto e integrador, dialogante, pragmático y pactista, que rechaza tanto el inmovilismo como las iniciativas unilaterales que pretenden ignorar la legalidad. Queremos superar la disfunción democrática causada por la Sentencia del Tribunal Constitucional que alteró el Estatuto votado por la ciudadanía, al tiempo que queremos dar un nuevo impulso a la modernización del Estado, y deseamos proporcionar un marco de convivencia que pueda recibir el apoyo mayoritario de los catalanes y del conjunto de los españoles.

Ni defendemos la independencia ni reclamamos el derecho de autodeterminación. Y como hablamos de cambiar España, cuando hablamos de referéndum nos referimos a un referéndum en el que estarán llamados a participar todos los españoles.

Un referéndum en el que se someta a ratificación un ambicioso pacto político que debe alumbrarse en el periodo 2016-2020. Un pacto para muchos años, para seguir juntos y progresar juntos.

¿Qué elementos deberían incorporarse a esta reforma constitucional federal en lo que se refiere a la estructura territorial del Estado? Para simplificar, desde el PSC hablamos de “cuatro erres”. R de reconocimiento. R de reglas. R de recursos. Y R de representación. Dejo la primera R para el final.

Reglas. Para mejor distribuir las competencias, para evitar conflictos, duplicidades, solapamientos e interferencias. Para reconocer las competencias que recogen singularidades y hechos diferenciales.

Recursos. Fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, pero también justo y equitativo. Recogiendo los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad, así como la figura de los Consorcios Tributarios.

Representación. A través de un Senado o un Consejo federales. Que haga de la cámara alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial. Que haga posible el gobierno compartido. Saben ustedes que federalismo aúna autogobierno y cogobierno. El cogobierno reside fundamentalmente en la cámara territorial, sea un Senado o un Consejo federal.

La primera R, reconocimiento, es la más compleja, a pesar de que no tiene coste económico alguno y forma parte de los intangibles. Queremos que la Constitución reconozca a Cataluña en su identidad y su aspiración. Los acuerdos de Granada lo explican así: “Creemos que en el federalismo se ubican las mejores soluciones para reconocer, respetar e integrar las diversas aspiraciones nacionales que conviven en España” (punto 16, página 6). Y apunta una posibilidad concreta que consiste en incorporar al texto constitucional los derechos históricos de Cataluña recogidos hoy en el artículo 5 del vigente Estatuto, que dice lo siguiente: “El autogobierno de Cataluña se fundamenta también los derechos históricos del pueblo catalán, en sus instituciones seculares y en la tradición jurídica catalana, que este Estatuto incorpora y actualiza al amparo del artículo 2, la disposición transitoria segunda y otros preceptos de la Constitución, de los cuales deriva el reconocimiento de una posición singular de la Generalitat con relación al derecho civil, la lengua, la cultura, la proyección de éstas en el ámbito educativo, y el sistema institucional en el que se organiza la Generalitat”.

Para muchos catalanes, y para el PSC, Cataluña es una nación. Esa definición forma parte de la tradición catalanista desde hace ya más de siglo y medio, está recogida en los documentos fundacionales del PSC, y se mantiene viva en nuestra cultura y nuestras leyes. Ustedes saben, por ejemplo, que el 11 de septiembre es la Fiesta Nacional de Cataluña, y que fue regulada por ley, aprobada en su día con el voto unánime del Parlament en 1980. Y no fue recurrida.

Para los socialistas catalanes, nación no es un concepto que lleve aparejado el de soberanía o el de Estado. Hay naciones que no son Estados. O mejor, naciones que comparten Estado con otras naciones.

España es plural, sí. España es diversa, sí. Algunos de los pueblos que la integran tienen una identidad diferenciada y tienen aspiraciones nacionales porque se consideran a sí mismos una nación, sí.

Pero la convicción de que España integra diversas naciones no es incompatible con considerar que España es una nación. Una nación de naciones como decía el socialista leonés Anselmo Carretero hace ya muchos años. Como señalaron Felipe González y Carme Chacón en un valiente artículo del año 2010: “La concepción de España como ‘Nación de naciones’ nos fortalece a todos”.

Algunos desconfían y dicen: hombre si queréis que se os reconozca como una nación es porque queréis ser un Estado independiente. Y nosotros decimos que, en Cataluña ciertamente hay muchos que sí que lo quieren, pero nosotros no. Nosotros queremos un Estado moderno que nos represente mejor y que defienda mejor nuestros intereses, no un Estado solo para nosotros.

Por eso decimos que ya tenemos un Estado que es el Estado español, dentro del cual se incluye la Generalitat de Cataluña, para la cual queremos el máximo de competencias para lograr el máximo autogobierno posible en el marco del proyecto compartido que se llama España en donde la soberanía reside en el conjunto del pueblo español.

¿Es esto tan difícil de entender? ¿Y por qué Cataluña es una nación? Pues, sencillamente, porque muchos catalanes lo sienten así. Es difícil encontrar una definición de nación que sea unánimemente aceptada. Para unos es sujeto de soberanía, para nosotros es sentimiento de identidad y de pertenencia.

Que muchos catalanes sientan que Cataluña es una nación, ¿la hace mejor o peor que otras Comunidades Autónomas españolas? No. Simplemente la hace diferente. Desde luego no hay muchas Comunidades españolas en las que haya partidos que prometan conseguir la independencia de forma unilateral y recojan casi un 48% de los votos.

¿Y es malo ser diferente? No debería serlo. De lo que se trata precisamente es de integrar y hacer compatibles las diferencias con la existencia de un proyecto compartido común.

¿Quién tiene miedo a reconocer que España es un país muy diverso con grandes diferencias entre unas zonas y otras?

• El 40% de la población española vive en CCAA con lengua cooficial distinta del castellano para toda la comunidad (Cataluña, Comunidad Valenciana, Galicia, Euskadi, Baleares), lo que se incrementa a más de un 45% si tenemos en cuenta las protecciones específicas que tienen el bable en Asturias y el catalán en partes de Aragón.
• El 22% de la población española es protegida por una policía diferente al Cuerpo Nacional de Policía.
• El 16% de la población española tiene una gestión de las prisiones diferente del resto.
• El 10% de la población vive en CCAA con sistemas fiscales diferenciados (Euskadi, Navarra y Canarias)

Yo creo que un estado moderno, de tipo federal, como el que tenemos y en el que queremos profundizar más para que sea más eficaz, es el mejor instrumento que se ha inventado hasta la fecha para que los diversos territorios con identidades, culturas y necesidades diferentes puedan convivir armónicamente.

En resumen, los socialistas catalanes creemos que Cataluña es una nación, una comunidad nacional, pero no abrazamos la causa de la independencia. No reivindicamos el derecho de autodeterminación y acabamos de ratificar en nuestro Congreso que la decisión respecto de qué es lo que ha de ser España corresponde a todos los españoles y no a una parte de ellos.

En fin, tiempo habrá para discutir cómo reconocer constitucionalmente la aspiración nacional de Cataluña, pero me gustaría haber dejado claro que para los socialistas catalanes la reivindicación de Cataluña como nación no implica una disputa sobre soberanía, ni un atajo a la autodeterminación, ni la quiebra de la igualdad de derechos entre todos los españoles.

No somos una especie de quintacolumna soberanista o independentista, quizá somos la última viga que resiste la presión que amenaza con derribar el puente de la esperanza de encontrar una solución no traumática al problema de la relación entre Cataluña y el resto de España.

Déjenme que haga un inciso en este momento. Ya hace 8 años que las personas que nos vamos sucediendo al frente del PSC venimos a Madrid a avisarles, a advertirles, de que algo muy grave está pasando en Cataluña.

Cuando el president Montilla, que también era primer secretario del PSC, advertía, ya en el año 2008, del riesgo de desafección en Cataluña hacia España no se le hizo mucho caso. Luego lo repitió Pere Navarro y yo creo haberlo dicho también en otras ocasiones en este mismo foro. Con idéntico éxito. Es decir, ninguno.

Hoy, ante el cariz que han tomado los acontecimientos, quiero creer que algunos en Madrid piensan que quizá deberían haber atendido más este tipo de advertencias.

¿Por qué digo que quizá somos la última viga? Pues porque en Cataluña existen básicamente 3 posiciones:

Una, la que representan Ciudadanos y el PP, que creen que el problema no es tan grave, que el paso del tiempo y el Código Penal lo resolverán. Otra, la que de quienes forman hoy la mayoría parlamentaria que nos gobierna en Cataluña que dice que ya ha desconectado de España. Su imaginario colectivo es lo que llaman República Catalana y en el que España ya no es más que un poder que, todavía (y el adverbio de tiempo es muy importante) les oprime y al que hay que buscar cada día cómo desafiar hasta derrotar.

Y yo digo que cuando desafiar al Estado y desobedecer a los jueces y tribunales se convierte para una parte significativa de la sociedad en una anécdota graciosa, algo muy grave está sucediendo.

Y, por último, estamos los catalanistas. Y, singularmente, los socialistas catalanes.

El catalanismo, esa idea dominante en los últimos 150 años en la política catalana y que consiste en luchar para conseguir el máximo autogobierno para Cataluña al tiempo que se participa en la modernización de España.

Durante mucho tiempo, esta postura catalanista era la defendida por el propio PSC, por CIU y por ICV; cada uno con sus matices.

Ahí quedan los logros de Narcís Serra democratizando las Fuerzas Armadas, los de Ernest Lluch implantando la sanidad universal, y los de tantos y tantos otros socialistas catalanes comprometidos en diferentes niveles en todos los gobiernos de España.

También el impagable esfuerzo de Miquel Roca y Jordi Solé Tura en la redacción de la Constitución. Y el esfuerzo de la antigua CiU de Roca y Duran contribuyendo a la gobernabilidad de España durante muchos años, colaborando con el PSOE y aún más con el PP.

Pero déjenme que les diga una cosa que aún no ha calado suficientemente en Madrid.

Hoy, tanto en las Cortes Generales, como en el Parlament de Cataluña, el único partido que representa hoy ese catalanismo pragmático y pactista es el PSC.

Nosotros somos el único partido que mantiene la voluntad de construir un proyecto en el que sea compatible conseguir el máximo autogobierno posible para Cataluña y, al mismo tiempo, participar en primera línea en el esfuerzo de modernizar España.

Porque CiU hoy ya no existe. Unió ha dejado de tener representación parlamentaria en Madrid y en Barcelona. El PDECat, los herederos de Convergencia, está planteando un referéndum unilateral de independencia junto con ERC y la CUP. Y los antiguos miembros de ICV, hoy inmersos en un proceso de confluencia con Podemos y otros actores como Ada Colau, están en proceso de definición y parece que se decantan por el soberanismo.

El último barómetro del CEO (noviembre de 2016) dice que un 5,7% de los catalanes quieren ser una región de España, al 24,1% ya le parece bien ser una comunidad autónoma, el 23,2% quiere un Estado dentro de una España federal y el 38,9% quiere un Estado independiente; mientras que el resto no sabe o no contesta.

¿Hacia dónde acabará decantándose ese 23,2% que quiere estar en España, pero de una manera diferente a la de ser una Comunidad Autónoma, si no hacemos reforma alguna? ¿Queremos sumar apoyos en favor del pacto o les empujamos hacia la ruptura?

¿Entienden por qué les digo que acaso el PSC y su apuesta federal por la que se decantan el 23% de los catalanes es la última viga del puente? Por eso les pido que nos escuchen y que nos ayuden. No es necesario que estemos de acuerdo en todo, pero sí en una cosa. En la disyuntiva “pacto o riesgo de ruptura” vamos a trabajar por el pacto.

Señoras y señores,

Nosotros conocemos los problemas y somos conscientes de los riesgos de tomar posiciones. Pero preferimos los riesgos derivados de mantener las posturas que nos parecen correctas a los riesgos derivados del absentismo, la claudicación o el silencio.

Por eso no vamos a renunciar a nuestro proyecto de construir una Cataluña mejor en una España diferente. Y una España diferente es una España que debe reconocer la singularidad de Cataluña, y también las demás singularidades que existen, al tiempo que asegura la igualdad de derechos de todos los españoles.

Nosotros queremos un trato diferente en lo que somos diferentes y un trato igualitario y justo en lo que debemos ser todos tratados por igual. Y con eso me estoy refiriendo a la financiación de los servicios públicos esenciales.

Ahora que parece que se va a abrir, ¡por fin!, la reforma del modelo de financiación de las Comunidades Autónomas quiero decir que nosotros coincidimos mucho con aquellos que defienden que los recursos destinados a financiar la educación, la sanidad y los servicios sociales, que son las grandes partidas del gasto del Estado del bienestar que gestionan las CCAA, han de ser los mismos, per cápita, para todos los españoles, residan donde residan. Y que, además, han de ser suficientes para la prestación de unos servicios dignos.

Lo que significa que las administraciones responsables de prestar servicios a los ciudadanos: la Administración General del Estado, las CCAA y los municipios, han tener asignadas las partidas suficientes para proveerlos en función de sus competencias.

También defendemos que los impuestos los pagan las personas, no los territorios. Aunque hay que mantener un equilibrio entre el conjunto de lo que los ciudadanos de un territorio pagan y lo que reciben. Por eso no vamos a dejar de defender la solidaridad interterritorial, que queremos que sea compatible con el principio de ordinalidad recogido también en los acuerdos de Granada.

Y quizá lo vamos a tener que hacer solos porque, en un ejercicio de inconsciencia política, el gobierno de la Generalitat parece que ha decidido inhibirse de esa reforma de la financiación. Quieren dejar a Cataluña sin voz en España, sin nadie que represente sus intereses.

¿Qué puede ser más demostrativo de ese espíritu de desconexión que renunciar a discutir la financiación porque prefieren verse ya como un Estado independiente? Un verdadero disparate.

¿Cómo volver a la vía del diálogo, la negociación y el pacto? Poco podemos esperar del gobierno catalán, decidido a romper en el plazo de un año. Tiene poco interés en arreglar problemas concretos, porque sólo busca aumentar su memorial de agravios. A pesar de todo les seguiremos instando a cumplir con su obligación de trabajar para todos. ¡A ver si toman ejemplo del País Vasco y del pacto PNV-PSE!

¿Y qué podemos esperar del gobierno de España?

Hasta ahora no le hemos visto buscar aproximaciones ni acuerdos. A veces ha parecido esconderse en un burladero como si su único papel fuese el de resistir. Pero es el más fuerte desde cualquier punto de vista. Y por eso le hacemos también responsable de la ausencia de diálogo. No debería escudarse en la falta de voluntad negociadora del gobierno catalán. Pues el gobierno de España lo es de toda España, de todos los españoles y, por tanto, de todos los catalanes. Y tiene la obligación de proponer alternativas que no se limiten a esperar a que el paso del tiempo resuelva el problema o a judicializarlo.

El gobierno de España, y si no lo hace el gobierno deberá hacerlo el Congreso de los Diputados, tiene que plantear que se abra ya el debate sobre la reforma constitucional. Y con mayor urgencia el gobierno de España debe trabajar para acordar la financiación, reducir la conflictividad competencial, tener una especial sensibilidad con respecto a los temas educativos, culturales y lingüísticos, acordar las inversiones, impulsar el corredor mediterráneo, mejorar la gestión del servicio de cercanías, revisando si conviene los términos de la transferencia. El gobierno de España, y si no lo hace el gobierno deberá hacerlo el Congreso de los Diputados, tiene que plantearse la necesidad de revisar algunas leyes orgánicas para profundizar en el autogobierno de las Comunidades: la Ley Orgánica del Poder Judicial, la Ley de Régimen Local, la LOMCE. Hay mucho por acordar y por hacer y el tiempo corre desgraciadamente en favor del conflicto. Por eso hablo de urgencia.

El socialismo catalán hubiese preferido otro gobierno en España. Pero reconoce la legitimidad del gobierno actual. Y precisamente porque queremos a Cataluña y la queremos en España, le pedimos al gobierno del PP que no se limite a esperar el desastre anunciado. Le pedimos que actúe, y nos ofrecemos en lo que se nos requiera para echar una mano. Lo sabe ya la Vicepresidenta y lo sabe el nuevo Delegado del Gobierno en Cataluña.

En nuestra opinión, la disyuntiva es clara: pacto o riesgo de ruptura. Y el socialismo catalán, como siempre, trabajará por el pacto. Nos gustaría contar con la ayuda de muchos para conseguirlo. Desde Cataluña y también en el resto de España.

Y ofrecemos también la colaboración de los municipios en los que gobernamos, a empezar por la ciudad de Barcelona que reclama también un mayor compromiso del Estado en materia de inversiones y equipamientos culturales.

Dejo para el debate las cuestiones que por razón del tiempo han quedado fuera de mi intervención. Y sin duda la situación del PSOE y las relaciones entre el PSC y el PSOE merecerán alguna pregunta.

Muchas gracias por su atención.

CATALUNYA I ESPANYA: EL MOMENT DECISIU

Conferència a Barcelona Tribuna el 18 de novembre de 2016

Correspon en primer lloc agrair la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, a l’Associació Espanyola de Directius i al grup Godó i a La Vanguardia la seva amable invitació a aquesta conferència i dinar-col·loqui. No vull oblidar tampoc agrair els patrocinadors que fan possible l’organització de l’acte.

No cal dir que agraeixo en Miquel Roca la seva amable presentació i l’oportunitat que em dóna per mostrar públicament l’admiració envers la seva trajectòria política, cívica i professional, així com l’afecte que li tinc i el seny que li envejo. Un seny que Catalunya necessita encara més que l’aire que respirem. I no exagero.

El perquè del títol d’aquesta conferència

Els diccionaris diuen que “moment” és un període de temps breu en relació amb un altre. Normalment s’utilitza com a sinònim d’instant. Però també pot ser utilitzat, com ho faig jo avui, per a descriure un període temporal més o menys llarg, però capaç de singularitzar o simbolitzar una circumstància.

I suposo que tots coincidim amb que estem travessant un període de temps singular. I espero que molts comparteixin amb mi que aquest temps ja s’està fent massa llarg. I especialment poc profitós.

Si em pregunto, com Vargas Llosa a Conversación en la Catedral “¿Cuándo se jodió el Perú?” o “¿Cuándo se jodió lo nuestro?” com va titular Arturo San Agustín un llibre sobre el nostre monotema particular, no sé si trobaria una resposta satisfactòria.

Alguns dirien que tot va començar amb la Sentència del TC de 2010. Altres dirien que ja en el moment en que es va encarregar un esborrany d’Estatut inflat a l’alça perquè fos retallat a Madrid. O, pot ser, quan vam decidir que ens calia un nou Estatut i no, simplement, una modificació del que hi havia. I, fins i tot, trobaríem qui diria que la cosa mai no ha tingut solució. Des del 1714.

Però el que està clar és que sí que sabem quin final tindrà. I, per a utilitzar els falsos dilemes, com fa el president Puigdemont, jo diré que acabarà “en fracàs o en desastre” el que no és molt esperançador. A menys que canviem de rumb i de ritme. I que ho fem relativament de pressa, abans que sigui massa tard.

Em podran dir exagerat. Però permetin-me que em faci ressò d’un fet que s’esdevindrà demà. Els llegeixo el titular: “Artur Mas inaugurarà un carreró sense sortida dedicat al 9-N”.

Sí, han escoltat bé: “Artur Mas inaugurarà un carreró sense sortida dedicat al 9-N”. Com a subtítol: “Montoliu de Lleida serà la primera població que rendeix homenatge al succedani de consulta amb el nom d’un carrer”. Així ho explica El Periódico. La mateixa notícia a El País: “Un poble de Lleida dedica un carreró sense sortida al 9-N”. I el subtítol: “Artur Mas inaugurarà una via pública que no té sortida dedicada al referèndum del 2014 a Montoliu de Lleida”.

Ho he dit en d’altres ocasions, des de 2010 portem ja prop de 6 anys perduts en el laberint d’un procés que no ha produït cap profit concret, cap avenç tangible, ni pel país ni per a la gent.

Vull que se m’entengui bé. No considero que sigui un profit ni pel país ni per a la gent que Artur Mas o Carles Puigdemont hagin pogut guanyar temps mentre intenten reconstruir el seu partit per a conservar la presidència de la Generalitat. De fet, l’antiga Convergència, des del 2012, només prova de guanyar temps mentre perd pistonada, mentre ERC es dedica a guanyar-li terreny, i la CUP a marcar-los a tots dos.

Esperant el gran dia que tot ho arreglarà, no es preocupen ni d’aprofitar el potencial del nou Estatut ni per assolir noves competències no afectades per la Sentència del Tribunal Constitucional.

Algú em podria dir que es que el govern Rajoy ha tancat l’aixeta de les transferències, i jo li diria que si Andalusia (entre d’altres CCAA), que mai ha tingut un president del PP, ha pogut assolir noves competències amb el govern Rajoy, per quina raó Catalunya no hauria pogut?

A cau d’orella alguns prohoms independentistes ens diuen, mireu a veure si el PP afluixa una mica. Però el govern no té cap estratègia per negociar. Només pensa en el moment de trencar. Qui es pot creure que es vol negociar el referèndum si simultàniament s’afirma que es farà tant sí com no el 2017?

I ara, el President Puigdemont ens diu que no pensa assistir a la conferència de presidents convocada per Rajoy. Autonomisme ranci, diu. No sé què farà el vicepresident Junqueras amb la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. Però la qüestió és, té dret el govern de la Generalitat a deixar Catalunya i els catalans sense veu en instàncies on es prenen decisions que ens afecten?

Algú em dirà que els bascos també diuen que potser no hi aniran. Però ells tenen el concert econòmic, el ‘cupo’ quinquennal, i 5 diputats d’or al Congrés que faran meravelles. I no els critico. Ells van a la seva i van endavant. Nosaltres, no.

Però torno aquí. El president Puigdemont ostenta la més alta representació de la Generalitat i és el representant ordinari de l’Estat a Catalunya. La llei catalana li atribueix la responsabilitat de, cito literalment, “mantenir les relacions amb les autoritats de les institucions de l’Estat, de les comunitats autònomes, i dels ens locals, i de llurs administracions públiques, i també amb les autoritats de l’àmbit internacional”. Això darrer no li dóna gaire feina perquè no hi ha cua de primers ministres o presidents amb els que entrevistar-se. La llei catalana diu també que correspon al president de la Generalitat, i torno a citar literalment, “demanar la col·laboració a les autoritats de l’Estat que exerceixen funcions públiques a Catalunya”.

Li vaig dir al president Puigdemont en una sessió de control al Parlament. Cal que li recordem que representa a tots els catalans i no només als independentistes? Cal que li recordem les obligacions institucionals fixades per la pròpia llei catalana? Té dret a deixar Catalunya i els catalans sense veu?

El govern català va decidir crear un grup de treball conjunt amb el govern de les Illes per treballar sobre la revisió del finançament. I ara no anirà a defensar-lo? No és molt incongruent tot plegat? Espera que siguin uns altres els que defensin els nostres interessos? Ahir mateix el president Montilla assenyalava en un article la necessitat de tenir una estratègia encertada en el nou escenari polític obert a nivell espanyol. Una estratègia que el govern no té.

El problema és que els que volen la independència la presenten com a la única solució i, per tant, no volen resoldre cap problema petit o gran mentre no s’arribi a la independència perquè creuen que així tenen més arguments de cara al seu objectiu final. Però, com diu avui mateix en un article Jordi Casas, convé que com més aviat millor passem de la ficció a la realitat.

Em permetran que insisteixi en que no hi ha solució que no passi pel diàleg, la negociació i el pacte. Que torni a dir que unilateralitat i desobediència no porten enlloc.

Màrius Carol ho definia el passat dimarts en termes incontestables: “Es poden canviar les regles per les que es regeixen les societats, però no és possible saltar-se lliurement les normes de comportament col·lectiu. (….) Si les lleis no ens agraden, no ens semblen justes, o considerem que exigeixen ser actualitzades, utilitzem els mecanismes de la democràcia per eliminar-les, canviar-les o reformar-les. El que resulta un disbarat és saltar-se-les, com si poguéssim ser art i part en la gestió de la societat. No queda clar com es pot governar incomplint el marc legal”. En parla també Jordi Casas de forma taxativa en el seu article d’avui: “Sense respecte al principi de legalitat no hi ha diàleg democràtic possible”.

Catalunya, malgrat que de vegades ho sembli, no està condemnada sense remei a patir el bloqueig d’un procés que no se sap a on va. Un procés que canvia d’estratègia i fulls de ruta amb la mateixa velocitat amb la que es fa zàping televisiu.

Faig una pregunta retòrica.

Algú sap en quina fase del “full de ruta” estem ara mateix? Algú sap quina és l’estratègia dels qui governen Catalunya més enllà de la setmana vinent?

Que jo pugui fer aquesta pregunta ja significa que el país no funciona be.

Però, quan succeeix, com desgraciadament succeeix, que cap de les persones del govern (i quan dic cap, vull dir cap) te una resposta clara a aquestes qüestions, és símptoma de que el govern no està en bones mans. Els hi puc fins i tot reconèixer que fan el que fan amb tota la seva convicció i bona intenció; però governar un país es quelcom més que tenir conviccions o bones intencions.

Cal saber què pots fer i què no pots fer. Quina força tens i quins son els obstacles que trobaràs. Quines complicitats pots establir. I, sobre tot, governar és evitar que la societat es trenqui per la meitat com a conseqüència de les teves accions u omissions.

Suposo que tots vostès han seguit el resultat de les eleccions a Estats Units. Al respecte del que ha passat vull ressaltar un aspecte que em va cridar l’atenció i va ser el reconeixement, tant per part de qui havia guanyat com per part de qui havia perdut, de que el país s’havia trencat i que el més important de tot era tornar-lo a cosir.

Qui està cosint a Catalunya?

Anem sense remei cap al fracàs o al desastre? Em temo que si. Per la via de la unilateralitat i la desobediència o bé hi haurà fracàs i frustració, o pitjor, el desastre de la divisió dels catalans posant en risc el propi autogovern.

Però podem evitar-ho si aconseguim dues coses.

Per un costat que la societat es mobilitzi i exigeixi que les necessitats de les persones que conformen l’agenda social, passin per davant d’un procés que no porta enlloc.

Abans he assenyalat que, delerós per tocar el cel i alimentar la il·lusió dels seus seguidors, que no són majoria, el govern s’ha oblidat de posar els peus a terra i preocupar-se de les necessitats materials de la majoria de la gent que necessita un govern que actuï en la seva defensa.

Per exemple, dijous passat, el Govern va rebutjar reduir la tarifa d’IRPF a les rentes més baixes i pujar-la a les més altes. Després dirà que no té prou recursos i que les desigualtats augmenten per culpa de Madrid.

He de dir, però, que crec que alguna cosa està començant a canviar en la percepció social, perquè ja es publiquen notícies sobre la inoperància de les reunions del Consell Executiu. Ni lleis, ni decrets, ni acords de govern. Molta anàlisi, i plans a dojo, però decisions concretes ben poques. Tot esperant el gran dia en què tot s’arreglarà per art de màgia.

L’objectiu i l’estratègia són equivocats.

Ja m’he referit a aquesta qüestió però vull insistir-hi. Com hem de qualificar les intencions del govern de la Generalitat quan ens diu que no mourà un dit per la millora del sistema de finançament en la negociació que aviat es posarà en marxa i al començament de la qual el President no considera necessari fer acte de presència? És un acudit, una broma de mal gust o una greu irresponsabilitat?

Com pot dir el govern que no s’implicarà en aquest tema, i més si tenim en compte la potència d’emulació que té Catalunya sobre la resta de CCAA?

Com es pot inhibir el govern català en un debat per definir el model de finançament que ens proporcionarà els recursos econòmics amb els que haurem de gestionar els serveis públics essencials els propers anys?

Com pot dir que no s’hi pensa posar? A on s’és vist això?

M’indigna aquesta actuació tan poc intel·ligent i tan poc pràctica. I, sobretot, tan lesiva, per omissió, pels interessos dels ciutadans.

La veritat, no m’imagino a la Sra. Sturgeon renunciant a discutir amb la Sra. May res important per les necessitats d’avui dels escocesos perquè pensa convocar un altre referèndum algun dia. La Sra. Sturgeon està contra el Brexit però segur que no renuncia a negociar que es faci en les condicions més favorables per a Escòcia.

I això de renunciar a intervenir en la millora del finançament encara és pitjor si tenim en compte que, fins i tot en el millor dels somnis independentistes que s’assolís d’aquí a uns anys la independència, encara hauríem de gestionar el país durant uns quants anys amb els recursos que vinguin del sistema de finançament estatal. Que no veiem com està anant el Brexit? A poc a poc és el mínim que es pot dir.

Aquest es un clar un exemple de com es pot perjudicar als ciutadans des del poder públic per omissió, per no exercir les pròpies responsabilitats, per no defensar els propis interessos.

Abans els he dit que hi havia una segona cosa que hauríem d’aconseguir al mateix temps que la primacia de l’agenda social. Es tracta d’aconseguir que els catalanistes que s’han deixat seduir pel cant de les sirenes independentistes tornin al catalanisme. Al vell i enyorat catalanisme de diàleg, negociació i pacte que van predicar i practicar tots els que ens han precedit i del que Miquel Roca n’és un destacat exponent. Quan el cove porta buit més de quatre anys, tornar al peix al cove no em sembla una perspectiva gens dolenta!

Si podem aplegar més d’un 80% de catalans en favor d’un major autogovern i un millor finançament, perquè hauríem de renunciar-hi en favor d’una reivindicació que no té suport majoritari i que, a més, és avui per avui impossible? Per què quedar-nos en l’estèril procés del post-autonomisme pre-independent no-sobirà que ens proposa Junts pel Sí tutelat per la CUP?

Parlo d’enfortir un catalanisme que sigui capaç de revertir la dinàmica de les relacions conflictives entre els governs espanyol i català. Un catalanisme que, aprofitant l’aritmètica parlamentària avui existent a Madrid, treballi per a resoldre els elements d’autogovern que van quedar tocats per la STC i que la pròpia STC apunta que poden canviar per la via de la reforma de les corresponents Lleis Orgàniques.

Per cert, els hi vull recordar que, amb la composició actual, hi ha majoria parlamentària suficient al Congrés dels Diputats per a fer-ho.

Un catalanisme que es posi a treballar per abordar els 23 temes plantejats pel president Mas a Rajoy. Un llistat que ara el president Puigdemont ha duplicat. Ara en són 46.

Per què no treballem per a derogar la LOMCE, per aprovar una Llei de Llengües, per assegurar la presència de la llengua i la cultura catalanes a la UNESCO, i tants i tants temes que es poden assolir mitjançant el diàleg, la negociació i el pacte amb la resta de forces polítiques?

Fins i tot temes com el que reivindiquem tots, com és la transferència efectiva del servei de rodalies, es poden assolir amb diàleg, negociació i pacte més que portant a ADIF als tribunals.

Per cert, parlant de tribunals.

Nosaltres no volem la judicialització de la política. No creiem que els conflictes polítics s’hagin de resoldre als tribunals. Ens sembla un fracàs de la política.

Ara be, al mateix temps que diem això, també diem que els polítics no es poden saltar les lleis. Encara que no els agradin. Encara que els semblin injustes. Encara que pensin que això és el que vol la gent.

És per aquesta raó que ningú pot esperar la nostra comprensió o solidaritat quan s’hagi saltat conscientment la llei o les resolucions del Tribunal Constitucional.

Perquè succeeixin aquestes dues coses que acabo de comentar i que poden evitar que anem al fracàs o al desastre, el PSC és un instrument necessari.

Al llarg del Congrés que vam fer fa quinze dies, em vaig esforçar per transmetre als meus companys i companyes de partit que la nostra obligació era construir (o re-construir, si volen) un partit útil per a la societat.

Útil per a aquells que avui pateixen les conseqüències de la crisi; útil per a aquells que veuen com, fins i tot amb una feina de jornada sencera, no poden superar la situació de pobresa. Útil, també, per a aquells que, gràcies a que encara tenim un bon sistema educatiu, tenen capacitat i aspiren a que la societat els hi permeti desenvolupar aquestes capacitats adquirides (i que han estat pagades per aquesta societat) preferentment aquí i no a d’altres països.

Vaig insistir molt en que nosaltres no som, només el partit dels perjudicats per la crisi, el partit que defensa la redistribució de la riquesa perquè els més febles no quedin enrere o fora de combat.

Volem representar-los, és clar. Perquè som socialistes i defensar els febles en front dels poderosos forma part de la nostra identitat política.

Però també som, hem de ser, el partit dels innovadors, dels emprenedors, dels que tenen com objectiu crear riquesa.

El partit dels que creuen que el benestar de la gent s’assoleix millor quan la gent té feina i que la feina l’han de crear les empreses actuant en un marc de lliure competència, en un marc de normes clares i bona regulació que ha de proporcionar el govern.

Ho diré en termes una mica crus perquè se m’entengui be.

La globalització és un fet. I és una oportunitat per a molts al temps que una amenaça per d’altres.

I el PSC no vol, i no pot, ser només el partit dels perdedors de la globalització.

Volem ser, sí, el partit que defensa els que ho passen malament amb la globalització; alhora que volem ser un partit que transmeti confiança i sigui útil a aquells que volen aprofitar, legítimament, amb el seu talent les immenses oportunitats que ofereix la globalització.

També em vaig esforçar en dir que, per circumstàncies de la vida política, el PSC ha esdevingut l’únic representant parlamentari del catalanisme polític al que m’he referit anteriorment.

El catalanisme de tota la vida. El del diàleg, la negociació i el pacte. Pactista i pragmàtic. Impregnat de valors, compromès amb la unitat civil dels catalans i que busca l’excel·lència. El que vol construir Catalunya cap endins i, al mateix temps, vol ser decisiu a Espanya i a Europa.

Un catalanisme que, al llarg dels darrers 35 anys, per cert, durant els que s’ha arribat als nivells més alts assolits mai d’autogovern, llibertat i desenvolupament econòmic a Catalunya, han representat CiU, el PSC i el PSUC, primer, i ICV, després; però que ara, com els deia fa un moment, només el representa el PSC, degut a que l’antiga CDC s’ha vist absorbida pel magma independentista, Unió no ha assolit representació parlamentària i ICV es troba en procés de confluència amb altres forces polítiques i socials que estan encara en procés de definició del seu projecte.

Doncs bé, en un escenari com el que avui em proporcionen Barcelona Tribuna i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País vull tornar dir el que també els hi deia fa uns dies als delegats i delegades al Congrés del partit: el PSC accepta el repte de recollir i representar aquest llegat. El PSC accepta que té una responsabilitat afegida a la de representar als seus actuals electors. I estem oberts a col·laborar amb qui calgui per aconseguir-ho.

Sabem que, a més d’aquells que ens han votat i als que ens devem, hem de representar i fer-nos útils, tot i que no ens hagin votat, també a centenars de milers de catalanistes que entenen que sense diàleg, negociació i pacte no és possible avançar en cap dels objectius del catalanisme i que no volen que el futur del país acabi en fracàs o en desastre.

I què vol dir això?

Doncs, per exemple:

Que nosaltres sí que treballarem per una proposta de model de finançament millor per a Catalunya malgrat la inhibició del govern de la Generalitat. Que trobarem la complicitat d’aquelles Comunitats que tenen problemes similars al nostre com la Comunitat Valenciana o les Illes Balears per sumar forces i que farem per manera que algú defensi els interessos del país si el govern català s’entesta a no fer-ho.

Que presentarem propostes de llei al Congrés dels Diputats per al reconeixement i recolzament, per part de l’Administració General de l’Estat, de l’ús i la promoció a Espanya i internacional del català, mitjançant una llei de llengües.

Que presentarem propostes per a modificar la Llei de Règim Local perquè Catalunya es pugui organitzar administrativament en vegueries.

També ho farem amb la Llei Orgànica del Poder Judicial i d’altres que, com he dit abans, ens permetin desenvolupar les competències que la STC ens va dir que s’havien d’assolir per la via de Llei Orgànica.

I, naturalment, junt amb els nostres companys del PSOE modificarem la Reforma Laboral.

I tampoc no renunciem a intentar una negociació amb el govern del PP. No en semblen gaire partidaris, però ells tampoc no tenen una estratègia ni propostes per resoldre el problema. Els emplaçarem a fer-ho. I si estan oberts a parlar-ne serem els primers a estendre’ls-hi la mà.

Aquesta és la nostra manera de ser útils en el “moment” polític que vivim. Aquesta serà la nostra contribució socialdemòcrata i catalanista perquè aquest moment decisiu no es vegi condemnat al dilema de fracàs o desastre que abans els he descrit. Sense perdre de vista el nostre objectiu de reforma constitucional federal.

Moltes gràcies.

PREGUNTA PARLAMENTÀRIA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Moltes gràcies, senyora presidenta.

Molt Honorable senyor president de la Generalitat,

Em podria confirmar o desmentir la informació segons la qual vostè no pensa participar en la propera reunió de la Conferència de Presidents i quines són les raons en les que es basa la seva decisió?

****************

Sr. president, vostè, segons l’Estatut, té la més alta representació de la Generalitat i és representant ordinari de l’Estat a Catalunya. I, segons la Llei de la presidència de la Generalitat i del govern, a vostè li correspon, en exercici de la més alta representació de la Generalitat, “mantenir les relacions amb les autoritats de les institucions de l’Estat, de les comunitats autònomes i dels ens locals, i de llurs administracions públiques, i també amb les autoritats de l’àmbit internacional”. I, en representació de l’Estat li correspon “demanar la col·laboració a les autoritats de l’Estat que exerceixen funcions públiques a Catalunya”.

President, necessita vostè que li recordi que vostè és la màxima representació dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que vostè representa tots els catalans i catalanes? Vostè no representa només els i les independentistes. I vostè té l’obligació de representar tothom, de vetllar pels interessos dels catalans i les catalanes, l’obligació de vetllar pels interessos del país. Vostè ha de complir la llei que regula la presidència de la Generalitat.

Vostè no té dret a faltar a les seves obligacions. Vostè ha de defensar els interessos del país on calgui. I la conferència de presidents és un àmbit adient per portar les demandes i les propostes catalanes. Especialment si s’ha de parlar de finançament.

Li recordo que estem parlant de la sisena conferència de presidents. A les cinc anteriors hi ha participat sempre el president de la Generalitat. Ho van fer Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas.

Sabem que la revisió del sistema de finançament autonòmic hagués hagut d’entrar en vigor a l’inici del 2014, però d’aquí no se’n pot despendre la idea de que no cal revisar-lo mai més, o que no ens importa com es faci?

Algú ha de parlar en nom de Catalunya a la conferència de presidents. I aquest algú és vostè. És la seva obligació. I si no se sent capaç de defensar els interessos de Catalunya deixi que ho faci un altre, perquè vostè no té dret a deixar Catalunya sense veu als llocs on cal defensar els nostres interessos. Rectifiqui, senyor president, és la seva obligació i és en bé de tots.

Ja fa un temps que vaig llegir aquest llibre d’Agnès Vidal i Vicedo, l’he deixat reposar després de llegir-lo, després de parlar-ne al Pati Blau, després de conèixer-la.

Fem safareig va ser premi Bernat Capó l’any 2015 i és una recerca interessantíssima en la història i desenvolupament de la vida a l’entorn del safareig públic, un espai que va desapareixent, poc a poc, dels nostres municipis. Queden pocs i gairebé només en pobles petits. Han estat, a més, abandonats com a  patrimoni i, en canvi, han estat una part important de la vida quotidiana durant segles.

La recerca que fa l’Agnès al llibre és un aprofundiment en la memòria popular, aquelles persones que l’han utilitzat, o encara l’utilitzen, i el que representava per al poble, per a la societat, per a la vida i com ha canviat tot plegat. Però també és una cerca del patrimoni social i cultural que representen aquests espais i la importància de mantenir-los.

Els safareigs que es rescaten de la memòria són, bàsicament, al País Valencià, però també hi ha de les Terres de l’Ebre i de Ses Illes. Aprofundeix en el paper social, explica el funcionament que tenia, narra la vida de les dones que l’utilitzaven, les hores que s’hi passaven, la duresa de la feina i, també, els jocs de la quitxalla a l’entorn. Tot plegat amb històries de vida i anècdotes, unes anècdotes que vam enriquir a la tertúlia del Pati Blau del mes de maig.

Un llibre necessari, un llibre agraït de llegir. Una necessitat en la recuperació del patrimoni popular i de un apart important de la història quotidiana de les dones i els infants. La visibilització del treball invisible, no només el de rentar sinó el de fer sabó, el de fer lleixiu, el d’escórrer i estendre la roba… llegir-lo ens fa conscients de la duresa de moltes vides i també de com són d’importants alguns avenços. També ens fa conscients de la manca de cura que moltes administracions públiques tenen en la cura i manteniment del patrimoni històric i cultural.

Tweet

PREGUNTA PARLAMENTÀRIA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Moltes gràcies, senyora presidenta.

Senyor president, volia demanar-li algunes pre­cisions sobre alguns canvis que sembla que es poden estar produint en el full de ruta del seu Govern.

Coneixíem el full de ruta de Junts pel Sí: estructures d’estat, declaració d’indepen­dència, eleccions constituents, constitució catalana i referèndum per aprovar la cons­titució. Aquest full de ruta es va veure modificat, en el sentit d’introduir-hi unes lleis de desconnexió en paral·lel a la creació d’estructures d’estat, i sembla que la declaració d’independència quedava per després de les eleccions constituents.

Després, amb l’aprovació de les resolucions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent, del 27 de juliol, va aparèixer una fantasmagòrica assemblea constituent, que era qui havia d’elaborar el projecte de constitució catalana.

Una assemblea cons­tituent que, es deia, una vegada convocada, elegida i constituïda, disposaria de plens poders; que les decisions d’aquesta assemblea serien de compliment obligatori per a la resta de poders públics i per a totes les persones físiques i jurídiques, i que cap de les decisions de l’assemblea no seria tampoc susceptible de control, suspensió o impugna­ció per cap altre poder, jutjat o tribunal. Visca la separació de poders! jo no sé si això, quan ho va explicar vostè a París, ho devien entendre gaire.

Però, després, en el full de ruta es va incloure el referèndum amb caràcter previ a les eleccions constituents; un referèndum acordat o unilateral a celebrar, en tot cas, cap al setembre, vam entendre, de l’any que ve. Ja sap que nosaltres considerem que la ne­gociació del referèndum, per si mateixa molt difícil, esdevé impossible des del moment que el seu Govern afirma que el convocarà en qualsevol cas. I sap que nosaltres con­siderem que un referèndum unilateral seria una repetició de la consulta del 9-N, sense efectes pràctics.

Com bé sap, nosaltres creiem que cap iniciativa unilateral pot resoldre la qüestió. Però el que ens agradaria, president, i aquest és l’objecte de la pregunta, és que en seu parlamentària, i no tant en declaracions a un diari portuguès o en una conferència a Pa­rís, ens digués exactament quin és el camí, quin és el full de ruta, quan situa la celebra­ció del referèndum que va encarregar al vicepresident Junqueras i al conseller Romeva, quan pensa aprovar la declaració de la independència, quan seran les eleccions dites «constituents» i on ha quedat aquella assemblea constituent que havia de ser el desllorigador del procés.

****************

President, des d’un punt de vista democràtic, em sembla altament preocupant que el president de la Generalitat demani als diputats del Parlament de Catalunya que va­gin a escoltar-lo a Madrid, a París o llegeixin premsa portuguesa per saber què vol fer.

Però com ens tenen acostumats a aquest to tertulià en el moment de contestar les preguntes al Parlament, jo també el faré servir. President, quan seran les eleccions? Quan declararà la independència? Quin dia farà el referèndum? I on està l’assemblea constituent de què es vantaven?