Les mobilitzacions de demà en defensa de les pensions i contra el retard de l’edat de jubilació seran importants. Estic segur que moltíssims treballadors i treballadores s’hi afegiran per exigir al govern que enterri la seva proposta d’allargar la jubilació als 67 anys. Perquè es injusta, no es basa en raons socials objectives i tan sols respon a un plantejament d’ajust pressupostari molt vinculat a la situació de crisi econòmica.

Està clar que la gent no accepta les intencions del govern. Els sindicats hem estat els primers en aixecar la veu l’alerta, però el clam popular en contra d’aquesta mesura és brutal. Des dels més joves fins a aquells que es troben a prop de la retirada professional coincideixen en afirmar que, amb més de 4 milions d’aturats a Espanya, parlar de jubilació és, com a mínim, poc seriós.

És clar que si la tendència de l’atur es manté així, a la llarga la caixa de la Seguretat Social patiria, però també cal dir que en la pitjor crisi econòmica que ha viscut aquest país el fons de reserva té 60.000 milions d’euros. I això ens ha de donar confiança en la viabilitat del sistema, just el contrari del que volen els centres d’estudis econòmics associats a les principals entitats financeres, que s’afanyen a atemorir, com ho fan cíclicament, sobre el futur de les pensions. Amaguen, però, que els fons privats han perdut a la vora d’un 25% del seu valor i és aquí a on els hi va el negoci.

L’argumentari dels poders econòmics i financers apel•la la longevitat per explicar que la piràmide d’edat de la societat espanyola s’està invertint i que això tindrà efectes sobre la sostenibilitat d’un model que pot veure com els que cotitzen s’equiparen en número als jubilats. I l’única solució que troben, doncs, és continuar treballant fins als 67 i així reduir la pressió sobre el sistema.

El problema és un altre i no el volen veure. Ningú no vol explicar la vinculació entre salaris i pensions. Ningú no vol sentir a dir que els salaris baixos cotitzen poc i per tant ingressen menys a la caixa de la Seguretat Social. Ningú no vol explicar com afecta en termes de cotitzacions l’abandonament del mercat laboral de molts treballadors, en especial dones, que veuen impossible conciliar les obligacions familiars amb les de la seva feina. No es diu que el grau de desenvolupament tecnològic del nostre país en relació als nostres socis europeus fa que l’esforç físic tingui encara un pes excessiu en l’ocupació. Com tampoc és d’us comú la dada que confirma que l’esperança de vida dels més rics és 10 anys superior a la dels més humils. I, per últim, ningú no explica que, de tot Europa, Espanya és un dels països on l’edat real de jubilació és més tardana.

Doncs serem els sindicats, un cop més, el que haurem d’elevar el to per fer arribar al conjunt de la societat allò que, per altra banda, ja ha entès perfectament. Plantarem cara i enviarem un missatge clar i nítid als membres del Pacte de Toledo. No acceptarem que per raons estètiques aquest govern giri a la dreta, per millorar la seva imatge davant dels mercats financers. No acceptarem que s’obrin debats falsos I es proposin solucions falses que tan sols ens condueixen a la retallada de drets socials dels treballadors i les treballadores.