Sona a condemna i potser ho és. En realitat és el temps transcorregut des de l’aprovació de la reforma laboral, una reforma que té més d’agressió als drets dels treballadors i les treballadores que no pas d’estímul per a la contractació. Us deixo unes quantes dades de l’informe que aquesta setmana hem presentat:  la població activa ha disminuït en un 2,6%; la població ocupada ha baixat un 5%; només un de cada 10 contractes nous és indefinit; els expedients de regulació d’ocupació han augmentat un 28,5%; la conflictivitat s’ha incrementat en un 22% més de procediments; el 78% de convenis d’empresa no són vigents i poden perdre l’aplicació de la ultraactivitat, i, per últim, els salaris han baixat en un 12% com a efecte directe de la reforma. I tot això en dos anys i un dia. Diria que és de rècord Guinness. És impossible fer-ho tan malament sense haver-s’ho proposat abans.

En tot cas, aquestes xifres tan reals com el drama que s’està vivint en aquest país posen en evidència que la reforma laboral que el govern del Partido Popular va imposar amb la seva eficaç majoria absoluta en realitat no pretenia estimular l’economia i la contractació, sinó aprofundir en un model, el seu model, de vassallatge en les relacions entre empresari i treballador.

El treballador, desprovist de drets, ha esdevingut pura mercaderia que es lloga i de la qual se’n prescindeix, a tal efecte que ni el salari ni les proteccions socials esdevinguin un problema per a una economia que ha decidit competir només en el terreny dels costos laborals i no en el de la innovació, la producció de qualitat i el treball digne. I aquest sí que és el veritable drama, perquè de mantenir aquesta estratègia l’economia en termes macro a la llarga es pot acabar reactivant, però ho farà amb uns costos socials inassumibles, amb un repartiment de la riquesa injust i insostenible i amb un afebliment del teixit productiu que serà l’anunci de futures crisis.

Mentrestant, i  coincidint amb l’efemèride, la Comissió d’Ocupació i Afers Socials del Parlament Europeu ha aprovat -amb el vot en contra del Grup Popular Europeu- unes demolidores conclusions en els que culpen la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) de l’agreujament de la crisi econòmica en el cas dels països intervinguts:  Grècia, Irlanda, Xipre i Portugal. Concretament acusa aquests organismes d’haver imposat unes receptes econòmiques que han fet incrementar l’atur, destruït petites i mitjanes empreses, rebaixat drets socials i laborals, en definitiva, han afeblit aquestes economies i els seus respectius marcs de benestar social.

És veritat que aquestes conclusions no prendran validesa fins que no s’aprovin en el ple que l’eurocambra celebrarà al mes de març, però no és menys cert que és un enorme toc d’atenció a les polítiques que des d’Europa s’han imposat als països del sud, i que en el cas d’Espanya han tingut un fidel reflex en la lluita obsessiva contra el dèficit públic, la reforma laboral i les retallades de les pensions, serveis socials, educació i sanitat.

Després de dos anys i un dia de condemna i més de cinc anys de crisi econòmica, és necessari que des del carrer, els centres de treball, el sindicalisme i la política es comenci a construir una alternativa econòmica i social a aquest pensament únic que ens ha portat fins aquí.

Això és el que deuen de pensar molts, constatant els seus comentaris sobre el procés de vaga i mobilització que estan protagonitzant els treballadors i les treballadores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. És a dir, TV3, Catalunya Ràdio i Interactiva. Segons sembla, la ràdio i la televisió públiques i nacionals d’aquest país són ens que han de funcionar a cop de patriotisme i els i les professionals que les fan possibles no estan legitimitats per dur a terme qualsevol acció en el marc legal, com és el dret de vaga, per defensar i protegir els seus també legítims interessos laborals.

Deu ser que per a molts opinadors d’aquest país nostre, la vaga és cosa de treballadors i treballadores de fàbrica. D’obrers de granota i greix a les mans.  Res a veure amb aquests professionals i menys si treballen en un mitjà de comunicació tan important com aquests. Els castren doncs, la seva possibilitat i el seu dret a defensar-se. I ho fan perquè en el fons pensen dues coses: d’una banda, que no ho són, de treballadors; i d’altra banda, que treballar a TV3 o a Catalunya Ràdio els col·loca en la llista dels privilegiats perquè tenen feina i, a sobre, dignament remunerada. Quin luxe, oi? Doncs sí, un veritable luxe babilònic en aquests temps de retallades salarials, pèrdues de drets socials i laborals i futur incert.

Es deuen pensar que els professionals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es mereixen una rebaixa salarial (una més, no ho oblidem), perdre el seu conveni propi i passar a regir-se per un d’estatal (quina paradoxa en aquests temps del dret a decidir) i ser criminalitzats per corporativistes i insolidaris, mentre veuen com es privatitzen serveis essencials com la gestió publicitària.

Haurien de pensar determinats opinadors que la batalla dels treballadors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és estratègica per evitar que es continuïn degradant les condicions laborals -ja molt precàries- en el conjunt del sector audiovisual i dels mitjans de comunicació. O algú es pensa que si ells perden, això no afectarà encara més les productores i d’altres mitjans? És que TV3 ha deixat de complir la funció de motor econòmic de tota una indústria que necessita aquesta referència imprescindible? No és això el que se li demana a través d’un contracte programa?

Correm el risc de fer el joc als que, com va passar amb TVE, volen fer-nos creure que els mitjans de la ‘Corpo’ són insostenibles econòmicament, cars i en el fons, tan sobredimensionats com poc productius. I ningú ha demostrat que res d’això sigui cert. Al contrari, la despesa es retalla però es mantenen els lideratges en audiència, la qualitat de la producció no minva i la seva funció social, cultural i lingüística és plenament vigent. I això és absolutament indissociable dels i les professionals que igual que es deixen la pell en què aquests mitjans vagin endavant també defensen amb vagues, ungles i dents el seu conveni col·lectiu, digne, per cert.

Diuen alguns analistes que la llei de l’avortament del Govern del Partido Popular no és més que una concessió tàctica a la seva ala ultra (catòlica, dreta, rància). Diuen que en aquests moments de dificultats polítiques d’un govern desprestigiat, desgastat i qüestionat, calia cuidar els votants de perfil més conservador, encara que el preu social que s’ha de pagar suposi un retrocés de dècades.

Ni concessions als sectors ultres ni cortines de fum. La nova llei simbolitza a la perfecció el que representa ideològicament el PP. No hem d’oblidar que, fins al moment, aquesta ha estat l’única decisió política que s’ajusta al text del seu programa electoral. L’única. Tota la resta han estat enganys, trampes i manipulacions per assolir el poder.

Inclús així, són ja unes quantes les veus crítiques dins del PP amb aquesta contrareforma, veus que se sumen als crits d’indignació de dones, homes, organitzacions socials i polítiques d’esquerres, fins i tot d’altres països europeus, que no entenen com podem passar de tenir una de les legislacions més avançades i progressistes en aquest àmbit a retrocedir fins als temps més obscurs de la història d’Espanya. És paradigmàtic que només el Vaticà i Jean-Marie Le Pen, el líder de l’extrema dreta francesa, s’hagin felicitat per la nova llei.

Interrompre l’embaràs deixarà de ser un dret de la dona per tornar a ser un delicte despenalitzat en alguns supòsits. Però la contrareforma de Gallardón no només fa volar pels aires la llei de terminis del 2010 del govern de Zapatero, sinó que és encara més restrictiva que la primera llei espanyola de l’avortament, la de supòsits de 1985 del primer govern de Felipe González. Només en cas de violació i de greu perill per a la vida de la dona –i, en aquest cas, el procediment i requisits seran molt més estrictes- es podrà avortar. L’aberració arriba a tal punt que per al PP les malformacions fetals “gravíssimes” tampoc suposen un motiu per interrompre un embaràs.

Les paraules no són innocents i Gallardón no ha fet una llei d’interrupció voluntària de l’embaràs, sinó una Ley de protección de la vida del concebido. Així és la dreta. Classistes, retrògrades i repressors, però sobretot, hipòcrites. S’omplen la boca amb la defensa de la vida, però els importa molt més un embrió que les dones que puguin morir, de nou, en intervencions clandestines. Volen obligar-les a parir nens destinats a morir o a patir greus deficiències, però retallen en serveis públics i ajudes a les persones dependents i a les més necessitades.

Són sàdics inquisitorials. Defensors de la moral pública i privada dels altres, sempre dels altres. I són, per sobre de tot, personatges tenebrosos que odien les dones, que creuen que les han de protegir d’elles mateixes perquè són ésser irresponsables, i que no suporten que siguin lliures ni decideixin sobre el seu cos, la seva sexualitat i la seva vida.

El rebut de l’electricitat tornarà a pujar al mes de gener. Després d’uns dies d’incertesa, versions contradictòries i alguna altra cortina de fum, provinent, segur, del puro habano del president Rajoy, ja sabem que la decisió del ministre d’Hisenda de retirar el complement de 3.600 milions d’euros de la tarifa elèctrica la pagarem entre tots. Montoro ha d’ajustar-se als objectius de dèficit que marca la Comissió Europea i tant li fa que siguin els ciutadans i les ciutadanes qui hagin d’entomar directament els efectes de la seva decisió. Un 5% més. Com si res, el govern del Partido Popular etziba un altre cop de bastó a les malmeses economies familiars, que veuen com minven els seus ingressos mentre el preu del gas, l’aigua, l’electricitat, la bombona de butà, el transport públic… s’incrementen pornogràficament per sobre del cost de la vida.

És igual si la factura de la llum s’ha incrementat un 70% des del 2008. I que pagar els consums domèstics s’hagi convertit en un luxe fora de l’abast de moltíssima gent que ara descobreix una nova modalitat de pobresa, la pobresa energètica. És igual si els salaris continuen baixant i després de 12 hores de jornada diària no arribes a final de mes. És igual si l’atur deixa a l’abisme de l’exclusió famílies senceres, si els joves no poden estudiar o marxen fora a trobar les oportunitats que aquí se’ls hi neguen. Tot això i molt més els és meridianament igual. Tant és. Cal fer el que cal fer encara que el que calgui fer impliqui l’amputació sense anestèsia i a la brava de la qualitat de vida de la majoria. L’objectiu és convertir l’estat del benestar, és a dir, el dret a la salut, a l’educació pública, a les pensions en una finca privada al servei de les castes que ens han portat al precipici.

L’important, l’essencial, l’únic veritablement transcendental per a aquest govern mentider, insensible i fatxa és aconseguir que, quan tot això passi, els interessos, els capitals, els beneficis, els privilegis dels que ens van ficar en tot aquest embolic, es mantinguin intactes. Serà igual si tota la resta perdem bous i esquelles a la velocitat de la llum. De l’increment de la factura de la llum, vull dir.

El govern de Mariano Rajoy ja ha deixat anar que convindria abordar una nova reforma laboral amb la intenció de continuar aprofundint en un model de relacions laboral que, segons el seu parer, incrementa la competitivitat de l’economia espanyola. Un pas més en la configuració d’un mercat de treball on la precarietat total esdevingui la principal característica.

Només aquest anunci ja faria més que raonable posar en marxa els mecanismes per generar una resposta social contundent en forma de vaga general. Més encara, si aquesta proposta del govern de l’Estat forma part de tota una bateria de reformes que constitueixen l’agressió més contundent i premeditada contra els treballadors i les treballadores.

En pocs mesos, el govern del Partido Popular ha impulsat, a l’empara de la majoria absoluta que té al Congrés dels Diputats, una reforma de l’accés a la justícia creant taxes dissuasòries per a l’exercici del dret a la tutela judicial; una reforma de les pensions que empobreix els pensionistes actuals i condemna els joves d’ara a tenir pensions indignes; una llei de seguretat ciutadana que endureix les sancions econòmiques i les penes de presó amb la voluntat de coartar el dret de manifestació, i obre el debat sobre una hipotètica llei de serveis mínims que en realitat significa limitar el dret de vaga dels treballadors i les treballadores.

És evident que tenen pressa per aplicar el seu programa ocult. I és ocult perquè de tot això no hi havia ni una sola línia al seu programa electoral. No sabíem de les preocupacions de Rajoy i el seu partit per limitar drets i garanties legals. Tots pensàvem que les pensions eren intocables. Ni ens imaginàvem que decretarien una amnistia fiscal per als evasors de capital, mentre criminalitzen els aturats per fer-ne, segons ells, abús de les prestacions per desocupació.

La seva pressa no ens ha de condicionar a l’hora de prendre decisions. Però si que ens ha de col·locar en situació de màxima alerta, en la mesura que demostra que no pensen afluixar per molt que les enquestes electorals els penalitzin, el carrer s’escalfi i fins i tot fracassin en aquest intent cínic i descarat d’intentar demostrar que ja hem sortit de la crisi i que a partir d’ara tot seran flors i violes.

Per això, estic convençut que hem de començar a preparar una gran vaga general contra aquest cúmul d’agressions als nostres drets laborals, a la vigència del nostre Estat del Benestar i a la qualitat democràtica del nostre Estat de Dret, que el govern del Partido Popular ha desfermat.

Hem de començar a activar la consciència ciutadana per donar la resposta contundent que la situació mereix. Com dèiem en un lema de fa no tant, el govern de PP s’ho vol carregar tot. Cada cop és més evident que en realitat som nosaltres, els treballadors i les treballadores, qui ens ho estem jugant tot.

Aquests dies el Govern de la Generalitat ha presentat al Parlament de Catalunya els pressupostos per al 2014. Després d’un any amb els comptes autonòmics prorrogats, el Consell Executiu ha posat damunt de la taula una proposta, desgraciadament, previsible. L’intent, ingenu a aquestes alçades de la crisi, de fer passar aquests pressupostos com els més socials de la història no fa més que posar en evidència que el govern intenta amagar amb retòrica el que els ciutadans viuen en primera persona.

I el pitjor no és que les retallades s’hagin consolidat pressupostàriament –que ja és prou greu- sinó que el Govern no és capaç de dibuixar una alternativa econòmica que ens permeti fer les passes necessàries per facilitar la sortida de la crisi, a la vegada que garanteix la protecció social als que més ho necessiten.

Els pressupostos del 2014 representen, en certa mesura, l’abdicació que el Govern de la Generalitat fa de la seva obligació d’orientar els cabals públics en el sentit de la reactivació econòmica i la garantia dels drets. Si un pressupost és la principal i més tangible expressió de la política d’un país, aquests són el manifest de la desesperança.

Ni rastre d’un canvi, per tímid que sigui, en el rumb de les polítiques. Ara, amb les estretors imposades pel setge financer a què ens sotmet el Govern de Mariano Rajoy, però en el fons amb la mateixa obsessió per la reducció del dèficit al preu que sigui que van marcar els dos primers anys de govern d’Artur Mas, quan érem els primers de la classe –sense que ningú ens ho demanés- en la reducció de la despesa pública.

El Govern de la Generalitat hauria de plasmar en els pressupostos una major sensibilitat cap al teixit productiu. Voldríem que l’obsessió pel dèficit es convertís en obsessió per l’ajut i el foment de les polítiques industrials per als sectors estratègics, convertint d’una vegada per totes l’lnstitut Català de Finances (ICF) en un veritable banc públic per donar liquiditat a les empreses i facilitar la inversió productiva.

Comprovem amb preocupació que les polítiques d’ocupació tampoc son prioritàries per al Govern de Catalunya, que es limita a gestionar els fons retallats que arriben des de l’Estat, sense fer els esforços necessaris per sumar fons propis de la Generalitat que possibilitarien la generació directa de llocs de treball.

Però si les polítiques industrials i l’estímul per a la generació d’ocupació són necessaris per sortir de la crisi, no seran suficients si no van acompanyades de polítiques de cobertura social que protegeixin els més vulnerables, els allunyi de l’exclusió social i els asseguri uns mínims vitals. Trobem a faltar que els pressupostos permetin l’accés a la renda garantida de tots els ciutadans i les ciutadanes en situació de percebre-la. No és només un acte de justícia social, també és una de les millors inversions de futur que podem fer per mantenir la cohesió social del país.

Estaba convencido de que ni en sus mejores sueños las organizaciones patronales podrían haber imaginado un escenario tan favorable para sus intereses como el que ha resultado de la reforma laboral que impulsó el gobierno hace un año y medio. Pues estaba equivocado. Y como dictan las leyes de Murphy, cualquier circunstancia negativa siempre es susceptible de empeorar. Es exactamente lo que puede estar a punto de pasar con las maltrechas y precarizadas relaciones laborales en este país. El gobierno del PP, a través del ministro de Economía, Luís de Guindos, ha dado a conocer su intención de volver a reformar el Estatuto de los Trabajadores para adecuarlo a los requerimientos que llegan desde la Comisión Europea. Y aunque la ministra de Empleo, Fátima Báñez, apostille que sólo serán unos retoques cosméticos, ya podemos prepararnos para lo peor.

Al parecer a las cabezas pensantes de la Unión Europea no les parecen suficientes los sacrificios que estamos haciendo los ciudadanos y las ciudadanas de este país. ¿Les habremos hecho pensar que nuestra resistencia y abnegación es infinita? Quién sabe. Lo único claro es que el Partido Popular, amparado en su mayoría absoluta, se apresta a dar una vuelta de tuerca más a las relaciones laborales para precarizarlas mejor y consolidar el desequilibrio que la anterior reforma laboral ya instaló debilitando la negociación colectiva, favoreciendo el despido fácil y barato, y eliminando la estabilidad contractual del mercado de trabajo. Nos quieren hacer creer que es el único camino para salir de la crisis. El mantra es el de siempre: lo importante es trabajar, las condiciones salariales, horarias, de salud… con que se trabaje es secundario.

Y ahora vendrá un ajuste más. Un ajuste que obviamente no irá encaminado a mejorar la competitividad de nuestro tejido productivo a través de la producción de calidad, la inversión en innovación y la mejora de la cualificación de los trabajadores. Más bien lo contrario. Los más rancios ideólogos de la marca España quieren que incrementemos nuestra competitividad a base de producir más y más y más barato. Es decir, que nuestro modelo referencial sea la China. Este gobierno y el cuadro de mando de la Comisión Europea nos alejan así de nuestros referentes continentales para ubicarnos, en el plano laboral y productivo, en Asia. Ése es el plan que han dibujado para el sur de Europa. Y como en España e Italia no es tan fácil de imponer como en Grecia y Portugal, por una cuestión de tamaño del problema financiero, han decidido pactarlo con las improductivas, extractivas, rancias e inmovilistas élites locales, que han visto desde el minuto cero de esta crisis una enorme e histórica oportunidad de volver a los tiempos en que la sociedad se dividía en amos y siervos.

Y todo guarda una estrecha relación. La reforma laboral que priva de derechos y protección a los trabajadores, los experimentos de privatización de los servicios sanitarios, la reforma educativa recentralizadora y clasista del Ministro Wert, la creación de las tasas judiciales para dificultar el acceso al derecho a la tutela judicial, la amnistía fiscal de Montoro para evasores de divisas, una reforma de las pensiones que nos va a empobrecer aún más a la vez que empujará a muchos a hacerse planes privados que beneficiaran a la banca, la propuesta de endurecimiento de multas y penas de cárcel para manifestantes, el interés por limitar el derecho de huelga a través de una ley de servicios mínimos, y ahora, quién sabe qué artículos del Estatuto de los Trabajadores para incrementar aún más el desequilibrio a favor de algunos poderosos empresarios.

Un guión bien montado que tiene un triste final para una inmensa mayoría. Pero podemos cambiar el final de esta película. Hagámoslo.

A veces caemos en el error de pensar que la legalidad vigente no es el reflejo de un modelo de sociedad, de sus valores y de sus principios éticos y morales. Nos olvidamos, o nos hacen olvidar, que el conjunto de normas jurídicas que conforman nuestro sistema legal son la consecuencia del conflicto entre intereses complementarios o antagónicos; el resultado de un juego de mayorías sociales, protección de la singularidad y poderes fácticos. En todo caso, conviene no cometer la imprudencia de sacralizar las leyes, en la medida que deben estar sujetas a los cambios que la sociedad en su conjunto demande, a la evolución y las necesidades que deba afrontar un país y a su vigencia en relación con el interés general. Por lo tanto, no conviene desconectar el sistema legal del ejercicio del poder, democrático o no.

Y eso es precisamente lo que está haciendo el gobierno del Partido Popular. Intentar que sus reformas legales tengan una apariencia política, económica y ética aséptica. Cuando, en la realidad, los cambios que está introduciendo en el marco legal tienen una enorme profundidad ideológica y trascendencia social.

Éste es el caso del Proyecto de Ley de Seguridad Ciudadana que ha impulsado el ministro de Justicia, Alberto Ruiz Gallardón. En aras de defender los derechos y las libertades de los ciudadanos, esta reforma implicará de aprobarse un férreo blindaje para los poderosos. Con su propuesta de nuevos tipos delictivos y de incremento de las penas económicas y carcelarias contra los que se manifiesten o graven imágenes de los cuerpos y fuerzas de seguridad, el Partido Popular está haciendo dos cosas. Por un lado, dotar al Estado de elementos legales para afrontar un creciente clima de conflictividad social fruto de sus políticas de desmantelamiento del Estado del Bienestar, merma de derechos sociales y laborales, y privatización de derechos. Y por otro lado, crear las condiciones a través de la legalidad para la configuración de una sociedad resignada, pasiva, que no asuma el riesgo que significa la lucha social por un futuro digno, cuando las puertas del diálogo y el pacto se cierran una detrás de otra.

Pero este proyecto de Ley de Seguridad Ciudadana no es un cabo suelto. Forma parte de toda una estrategia política, económica y legal para desproveer a la ciudadanía de mecanismos de defensa jurídica que la ampare en sus derechos fundamentales. En esa misma dirección apuntaba la creación de tasas judiciales. El verdadero objetivo no es racionalizar el recurso a la justicia, sino disuadir por la vía de la penalización económica del uso de la justicia como servicio público esencial.

Es imposible no ver en todos estos cambios un sesgo de clase. El gobierno del Partido Popular está reformando el Código Penal desde unos supuestos de clase social. O dicho de otra manera, la derecha española está ajustando el Código Penal para ajustarlo a la necesidades de un Estado que, más que previsiblemente, tendrá que afrontar la reacción de una sociedad que se resiste a que le roben lo que es suyo y de una élite extractiva que quiere protegerse de ese conflicto asegurando sus privilegios, su patrimonio y su bienestar. Es esa élite la que pretende convertir, de la mano del Partido Popular, la seguridad pública en su servicio privado de seguridad.

Lo malo es que no se le pueden poner puertas al campo. Cuando una sociedad es capaz de identificar sus objetivos  -y la nuestra ya lo está haciendo- y es capaz de acumular la fuerza colectiva para perseguirlos -y la nuestra empieza a dar síntomas de estar en ello-, acaba consiguiendo que la norma se ajuste al interés general que representa. Tardaremos más o tardaremos menos, pero de nada le va a servir a esta minoría todopoderosa la reforma del Código Penal que el gobierno de Mariano Rajoy les sirve en bandeja.

Avui hem conegut les dades de l’IPC corresponents al mes d’octubre d’enguany. Els preus han tingut un comportament a la baixa. Aparentment una bona noticia, sinó fos perquè no és altra cosa que un símptoma més de que la sortida de la crisi encara està lluny, per molt que el govern i alguns del prohoms del sistema financer s’entestin a veure brots verds o ‘enormes quantitats de diners’ entrant a empreses espanyoles.

El comportament a la baixa dels preus, albirant una improbable però possible amenaça de deflació, posa en evidència que les estretors econòmiques que pateixen les famílies a Catalunya i a la resta de l’Estat són encara molt importants. La brutal pressió que han sofert els salaris, i per tant, la capacitat adquisitiva dels treballadors, ha rebaixat a nivells històrics la demanda interna al nostre país. Fins el punt que, davant la manca de demanda interna al nostre país, han hagut necessàriament d’obrir-se als mercats internacionals per comercialitzar un productes que al mercat interior ja no tenen sortida.

Aquesta situació fa ben palès fins a quin punt és necessari un canvi radical en el rumb de les polítiques econòmiques al nostre país, si volem sortir de la crisi. I fins a quin punt la revalorització dels salaris i la recuperació de poder adquisitiu és una de les potes essencial per a la recuperació econòmica. La prova d’això són les xifres de l’IPC que hem conegut avui. La distancia entre la rebaixa dels salaris i l’increment dels preus al nostre país ha penalitzat el consum de les famílies de tal manera que obliga a baixar preus a costa de beneficis o per mantenir-los. És una bona notícia que els preus tinguin un comportament moderat. Una inflació desbocada seria letal per la nostra economia, però ho seria encara millor si no amagués que els salaris han perdut gairebé el 30% del seu poder adquisitiu des de l’inici de la crisi fins ara.

Aquesta situació ha afectat especialment les famílies amb rendes més baixes. Els productes de primera necessitat suposen el 70% del cistell de la compra d’una família mentre que en el de famílies amb rendes elevades es redueix al poc més del 50%. Una mostra més de com aquesta crisi s’acarnissa amb els que menys tenen. La nostra societat està vivint un procés de dualització, de polarització en termes de rendes, de fractura social latent que ha passat de ser un risc a convertir-se en amenaça real.

La reforma laboral i la conseqüent precarització extrema de les relacions laborals amb els efectes sobre el consum que porta associats, la imminent reforma de les pensions que significarà una rebaixa substancial i les dramàtiques xifres d’atur, han d’obligar a variar el sentit de l’estratègia econòmica i fiscal per sortir de la crisi.

Aquest Govern del Partido Popular ja ha demostrat més que sobradament que una cosa són les promeses electorals per arribar al poder i una altra molt diferent és complir amb elles de manera conseqüent. Ho sabem prou bé. Encara ressonen a l’hemicicle del Congrés del Diputats les paraules de Rajoy contra la reforma de les pensions acordada pel Govern del PSOE amb els agents social i econòmics i aprovada en el marc de Pacte de Toledo. “Les pensions no es toquen”, deia llavors l’ara president del Govern central.

Ja hem vist en què han quedat aquelles paraules. No només s’han tocat, i molt, sinó que el Partido Popular ha portat a les portes del Congrés dels Diputats, amb absolut menyspreu dels agents socials i econòmics i del Pacte de Toledo, l’atac més fort en democràcia a una de les potes fonamentals del nostre model d’Estat del Benestar, com són les pensions.

Més enllà de les estretors econòmiques provocades per la crisi i que són sabudes, i de la transformació de la piràmide d’edat a Espanya, la proposta del PP és absolutament ideològica. No busca ni la sostenibilitat del sistema, com ho feia el pacte de les pensions de l’any 2010, ni tampoc únicament alleugerir la important factura de les pensions a què fa front l’Estat a través de la caixa de la Seguretat Social. La realitat, per molt que la retòrica cínica i mentidera dels ministres del PP ens ho vulgui amagar, és que la reforma persegueix un doble objectiu. D’una banda afeblir el sistema públic de pensions, en tant que públic i, per tant, allunyat –veurem fins quan- de les urpes de l’especulació privada. I, d’altra banda, estimular la contractació de plans de pensions privats que signifiquin una injecció econòmica per al sistema financer que faciliti la seva recapitalització.

Ja sabem que a partir d’ara les pensions no es revaloritzaran en funció del comportament de cost de la vida i que, per tant, es produirà una sensible pèrdua de poder adquisitiu que provocarà l’empobriment dels més grans i del conjunt de la societat. I també constatem que si el model de relacions laborals d’aquest país es manté en els nivells actuals, és a dir, precarietat en la contractació i continuada rebaixa salarial, els futurs pensionistes tindran moltíssimes dificultats.

Si, a sobre, afegim les limitacions que la reforma del govern del PP està impulsant, com és l’aprovació del factor de sostenibilitat basat en l’esperança de vida en el moment de la teva jubilació, el resultat és que els joves treballadors d’ara tindran un futur ben negre quan siguin pensionistes, si no hi posem remei.

Un remei que ha de venir de la mà de la mobilització constant en el carrer i per l’exigència als partits polítics d’esquerres d’un compromís clar i nítid en el sentit que modificaran aquesta reforma que el PP farà triomfar gràcies a la seva majoria absoluta. No podem deixar que, en aquest terreny, s’imposi la resignació ni la desesperança. Les coses no tenen que ser així només perquè ho manin les elits extractives -que s’han enriquit més encara amb aquesta crisi, mentre la majoria l’estem patint duríssimament- a la seva encarnació parlamentària, que és el PP.

I no ho seran si tenim clar que el sistema públic de pensions està tan amenaçat com ens volen fer creure; si tenim clar que unes pensions dignes són un dret però també una font d’impuls econòmic; si tenim clar, en definitiva, que aquesta és una lluita que ens afecta intergeneracionalment.

Article publicat a Catalunya Press.

El Govern de Mariano Rajoy continua donant-li voltes a la qüestió del rescat de l’economia espanyola. Condicionat pel calendari electoral, sens dubte, el president del Govern de l’Estat mira d’ajornar una decisió que sembla inapel•lable i que els propis mercats ja han anticipat rebaixant la prima de risc per sota del 500 punts.  No obstant, el Govern no deixa de moure’s en la pura conjuntura. Sense acabar de definir més estratègia econòmica ni política que aquella de qui dia passa any empeny. A base de tacticismes, silencis atronadors i una manca de transparència mai vista a la política espanyola, Mariano Rajoy intenta que no s’enfonsi aquest vaixell que és Espanya. El que passa és que el temps s’esgota i les coses no canviaran. No podem viure permanentment en el terreny de la indefinició.  Rajoy sap perfectament que les anomenades condicionalitats que acompanyaran l’hipotètic rescat d’Espanya seran duríssimes i que això afectarà de forma directa la seva permanència al front del Govern.  Al Partido Popular sembla que les aigües baixen remogudes i només una bon resultat a Eskadi, però sobretot a Galícia les poden tranquil•litzar. Però això és impossible del tot, en un país que després de 5 anys de crisi econòmica, política i social, ara afronta de la mà d’aquest rescat europeu una de les retallades més fortes que ha hagut de suportar i que, sens dubte, afectarà les pensions, els salaris i els serveis socials, és a dir, les ja extremadament castigades classes populars.  El país no confia en el futur si aquest ha de venir de part de les decisions polítiques que ens han portat fins aquí. Les receptes que ens han prescrit per sortir de la crisi només han fet que enfonsar-nos encara més en el pou de l’atur, la pobresa i la fractura social. Cal austeritat? És clar! Però encara és més necessari canviar radicalment el rumb de les polítiques per tal d’estimular el conjunt de l’economia. Cal aconseguir del BCE i de la Comissió Europea -i si m’ho permeten, de la cancellera alemanya Angela Merkel, un nou escenari de recuperació per a Espanya que ens permeti afrontar el deute financer de forma que les quotes mensuals nos ens ofeguin com fins ara. Si no és així, ni la pujada de l’IVA generarà més ingressos a l’Estat, ni es generarà ocupació que pagui IRPF ni el consum estirarà de les empeses. Aquest ha de ser l’objectiu principal del govern Rajoy. Llàstima que s’ha posat les ulleres de curt i han renunciat a mirar l’horitzó.

Article publicat a Catalunya Press.

Tots aquests mesos pendents de la decisió del sr. Adelson i ves per on el govern de la Generalitat tenia un as a la màniga. I perdoneu el símil ara que sembla que ens hem lliurat del megaprojecte de joc que amenaçava el Parc Agrari del Baix Llobregat i definia un model d’inversions econòmiques profundament especulatives. D’entrada, cal esmenar la manera de fer del Govern. Les formes són importants i, tot i entenen la discreció elemental que aquest tipus de negociacions necessiten, no es de rebut que el conjunt de la ciutadania ens assabentem del projecte i les seves característiques a través d’una roda de premsa dels diferents consellers. Així, sense avís previ. Si aquests projectes requereixen de complicitats, en la mesura que impacten sobre el conjunt de l’economia i l’entorn, cal que el territori, el teixit social i el productiu així com les principals institucions en tinguin consciència, si es vol evitar generar més reserves de les purament lògiques i normals. Dit això, no és pot dir que aquest projecte sigui en si mateix una mala notícia. Una inversió econòmica important i un impacte que podria ser rellevant sobre l’ocupació tant en el sector de la construcció com en el sector serveis. Podria esdevenir un bon estímul per a Tarragona i també per a Catalunya en aquests moments en què necessitem urgentment reactivar l’activitat econòmica. Podria implicar una aposta interessant per al turisme, que hauria de ser complementària amb el ja existent parc de PortAventura.  I en últim terme, però no per això menys important, no implica a priori l’extorsió sobre el nostre marc legal que podria haver significat la ubicació del projecte EuroVegas a les portes de Barcelona. De tota manera, tampoc no convé deixar-se emportar pel cofoisme. Cal conèixer abans la lletra petita del projecte per acabar d’estar segurs que serà el que tots esperem: una inversió productiva, sense impacte ambiental  perjudicial per al territori, que creï ocupació estable i de qualitat i sigui una palanca sòlida que, junt amb d’altres, ens ajudi a sortir de la crisi econòmica.

Article publicat a Catalunya Press

Sabíem que la reforma laboral del 2010 i després la del 2012 no servirien per afrontar la crisi econòmica i generar ocupació. Sabíem que, ans al contrari, produirien un triple efecte: facilitar brutalment l’acomiadament de treballadors ampliant de forma insensata les causes objectives; abaratir les indemnitzacions, col·locant-les en el llindar de la gratuïtat, i trencar de forma radical amb la raó de ser del dret laboral, que es basava en la protecció de la part que s’entén que es la feble, el treballador. Tot això ja ho sabíem i ens hem cansat d’explicar-ho, com hem explicat també que era mentida quan s’afirmava que el mercat de treball espanyol patia d’una rigidesa tal que dissuadia els empresaris de contractar persones. Que només des de l’oportunisme miop o la mala fe, també miop, es podia defensar que aquestes reformes laborals eren necessàries per afrontar els canvis estructurals que farien la nostra economia més productiva i competitiva. El temps, poc temps per cert, s’ha encarregat de confirmar el que dèiem els sindicats i algun economista que no s’ha deixat atrapar pel mantra del pensament únic. Les reformes laborals, i en especial la del 2010, representen l’aprovació per decret de la impunitat a les empreses, el desequilibri, la desconfiança i el conflicte permanent. O es pensen que la gent es quedarà quieta? Potser fins ara sí, la por no deixa de ser un gran aliat dels poderosos que ens fan creure que si no ens movem, si ens resignem tot anirà bé i potser ens lliurem de la tragèdia. Però aquesta país està arribant a uns extrems de degradació en les relacions laborals que ens aboca a l’enduriment del conflicte. Divendres al matí he participat a la concentració dels treballadors i les treballadores de Grup Prisa, Cadena SER i ONA FM. Gent que qualsevol qualificaria de més que raonables. I el que vaig copsar entre ells és un sentiment de decepció, desconfiança i indignació. Només fa dos mesos que havien arribat a un acord sobre un ERO per a l’acomiadament de més de 200 treballadors a tot Espanya. Un acord que bloquejava qualsevol nou acomiadament fins a l’abril de 2013. Doncs per a la direcció, aquest acord ja és paper mullat, perquè planteja una altra onada d’acomiadaments i baixada salarial. D’això parlo quan afirmo que les relacions laborals a Espanya es deterioraran fins a límits desconeguts si no som capaços de generar un canvi. Si no som capaços de reconstruís el que les reformes han enfonsat. No serà fàcil, ho sabem. Però no ens queda una altra que continuar lluitant, no resignar-nos. Però ho hem de fer units i de forma solidària. Ens estem jugant massa.

(El Temps)

Josep Maria Àlvarez és secretari general de la UGT de Catalunya. Defensa que els sindicats són l’interlocutor amb les administracions que ha designat la societat i confia que el PP acabarà suavitzant la reforma laboral.

Quin balanç en feu, de l’aturada general, les manifestacions del 29M i la resposta de la societat, al marge del ball de xifres d’incidència i participació al carrer?
—Va ser una jornada que va combinar una aturada laboral important amb una plantada massiva de la ciutadania. No tan sols als polígons i fàbriques, sinó d’una manera molt especial amb implicació dels barris, les associacions de veïns, els joves i molts altres col·lectius, perquè el conjunt de la societat va voler dir prou a les retallades laborals i socials. I aquesta combinació va fer que la convocatòria tingués tant d’èxit.
—Us heu mostrat optimista amb la possibilitat que l’executiu espanyol i les patronals es facin enrere en alguns aspectes clau de la reforma laboral, perquè, a parer vostre, no podran suportar la pressió social. Però el PP ha deixat clar que no té cap intenció de rectificar.
—Aquesta jornada de protesta serà útil per tres raons. Perquè els governs del PP sempre han acabat fent rectificacions, però ara encara han de pair-ho. I ho entenc, perquè la plantofada democràtica ha estat tan forta que en tres mesos que fa que són al govern ara veuen que tot se’ls ha esvaït. En aquest sentit, hauran de fer rectificacions. En segon lloc, no és veritat que Madrid no pugui fer modificacions perquè Europa li ho impedeix, i la patronal espanyola també hauria de fer un gest, perquè hi ha marge. I finalment, sóc optimista perquè aquest poble s’ha posat a caminar, i quan un poble es posa a caminar és imparable.
—En quins aspectes es pot millorar la reforma laboral?
—Es pot fer una reforma que tingui en compte les necessitats de flexibilitzar les empreses i la feina, però que garanteixi que no sigui l’empresari qui tingui sempre la darrera paraula. En aquest sentit, es poden introduir reformes que ajudaran a fer que la reforma del mercat de treball no ens apropi a l’Àfrica i ens permeti de continuar competint, no a base de salaris més baixos i condicions de treball més precàries, sinó amb la millora de la productivitat la utilització de la tecnologia i el valor afegit dels productes.
—Al Principat, les manifestacions incloïen consignes contra les retallades aplicades per la Generalitat. Penseu que el govern català ha rebut un missatge nítid de la ciutadania?
—CiU té moltes antenes, està molt implicada dins la societat civil catalana, i estic convençut que ha rebut el missatge. Confiem que el portaveu de CiU a Madrid, el senyor Duran i Lleida, canviï el seu pensament si vol continuar representant dignament els interessos de la majoria dels catalans i les catalanes.
—Si el govern espanyol no mou fitxa, penseu que aquesta pressió social i la preocupació generalitzada dels ciutadans pot acabar desembocant en un conflicte més acarnissat, com ja ha passat a Grècia?
—Els sindicats tenim un compromís amb tota la societat, i és evident que no s’ha acabat amb aquesta vaga general. Hi ha molta gent que ha vingut a les manifestacions, tot i que és crítica amb les organitzacions sindicals, però hi ha vingut perquè sap que el canal som els sindicats, i no els podem defraudar. El conflicte continua, i sobretot és latent a les empreses. Els empresaris patiran aquesta política governamental que no els ajuda gens, al contrari, els perjudica molt. Crec que si el govern espanyol no es fa enrere, la lluita continuarà. Els sindicats ja hem creat les condicions socials, però calen les condicions polítiques perquè aquesta reforma sigui derogada un dia o un altre.
—També hi ha hagut ciutadans que han criticat l’actuació d’alguns piquets informatius, que han vulnerat el dret de treballar amb actituds coercitives. Certament, han estat una minoria que, a més, no té a veure amb els aldarulls d’un col·lectiu de violents no vinculats als sindicats. Penseu que la figura del piquet informatiu s’ha de revisar?
—Tothom ha de revisar de manera permanent les seves actuacions, però, si us dic la veritat, em fa l’efecte que en aquesta vaga el veritable piquet ha estat el piquet empresarial, que ha coaccionat molts treballadors que volien fer vaga i no n’han pogut fer. El propi piquet de la situació de crisi en què vivim ha impedit que moltes persones s’hagin sumat a la vaga, perquè paguen una hipoteca, i resulten molt penalitzats. Sigui com sigui, el que passa aquí no és diferent del que passa a la gran Alemanya, als països nòrdics o a la Gran Bretanya. A tot arreu hi ha piquets que ajuden la gent que es troba coaccionada pel seu empresari.
—Entre ajudar el treballador i informar-lo a exercir la violència hi ha una diferència substancial.
—Si s’ha exercit la violència física, hi sobra. No hi ha cap necessitat de fer això, perquè la gent està plenament conscienciada i, si no ho està, la nostra feina és treballar més intensament amb la societat en aquest sentit. Aquesta vegada, l’argument dels piquets violents no es podrà utilitzar per a deslegitimar la protesta, perquè el milió llarg de persones que van sortir al carrer a Catalunya, no només a les capitals sinó a moltes altres ciutats, hi eren per la seva voluntat, ningú no hi anava amenaçat.
—Els sindicats i la societat en general han començat a mobilitzar-se tard, arran de determinades polítiques de les administracions que no anaven en la direcció de la justícia social? Els sindicats van guardar silenci quan Rodríguez Zapatero va implantar els 400 euros a totes les rendes que tributaven IRPF, amb l’argument que hi havia un excedent.
—Mai no se sap, si hem sortit tard, però una cosa és segura: ara l’hem encertada plenament. Hi havia gent a UGT que no sabia si havíem de fer la vaga general ara o esperar una mica, perquè potser es cremaven els cartutxos massa aviat. En tot cas, ho hem fet tan bé com hem pogut, i si ens hem equivocat doncs mirarem de rectificar. El fet important és el moment que vivim ara i la necessitat de mantenir aquesta lluita. La societat ens ha donat un marge ampli de confiança perquè n’està tipa, de tantes retallades i de perdre drets. A més, les administracions s’han inventat una història que els funcionaris van per una banda, els estudiants per una altra i que tothom va dividit. Doncs tot això ha quedat demostrat que és fals. Les manifestacions de dijous passat evidenciaven la unitat de la societat civil catalana. La ciutadania comença a ser plenament conscient que el terme esclavatge ja no és una paraula desfasada: o aturem aquesta reforma o l’esclavatge s’instal·larà a les empreses.

Aquest diumenge hem de sortir de casa nostra i omplir el carrer. Hem d’abandonar l’estupefacció per la reforma laboral, deixar enrere els neguits pel futur incert i superar la resignació que ens volen encomanar els oracles del “què-hi-farem?”. De la sorpresa hem de passar a l’acció, de la preocupació a la indignació i de la resignació al combat per allò que és nostre.

Diumenge tots hem d’alçar la veu. El nostre clam de justícia és el de la majoria. El crit dels humils exigint drets és la força que ha mogut la història. Ha de ser l’esclat de la veritat, que ha hagut de lluitar al carrer abans d’obrir-se pas als parlaments. Per això, hem de tenir consciència que no pararem la reforma laboral al Congrés del Diputats si abans no l’hi hem fet front en els centres de treball i als carrers amb totes les nostres forces.

Diumenge farem que comenci el canvi. No estem davant d’un govern que legisla per sortir de la crisi sinó per construir un model de societat desigual on hi ha qui mana i qui és manat, sense igualtat d’oportunitats ni drets que ens emparin als treballadors i a les treballadores. Ja em comprovat que els més poderosos se senten prou forts com per trencar els pactes que fins ara havien permès la nostra societat avançar cap al progrés de forma col·lectiva. No en tenim cap dubte, ara hem de resistir per començar a donar passes endavant.

Diumenge no hi pot faltar ningú. Amb tu i la teva família i amics som majoria, i saps que quan la majoria es posa en marxa no hi ha qui ens aturi. La nostra resposta ha de ser igual de ràpida que la del Govern intentant desmuntar l’estat de benestar. I ha de ser tan contundent com les amenaces que avui planen sobre els nostres drets i el futur dels nostres fills. No ens treuran en tres mesos el que ens ha costat dècades assolir a cop de lluita, fermesa i raó.

Aquest diumenge, companys i companyes, serà un dia important. Estem convocats a les 12h a Barcelona, a Passeig de Gràcia/ Diagonal; a Lleida, a la Plaça Ricard Vinyes; a Girona, a la Plaça de la Independència; a Tarragona, a la Plaça dels Despullats i a Tortosa, a la plaça del Carrilet. Serà un dia contra la impunitat d’aquells que governen d’esquenes als interessos de la immensa majoria i al dictat dels poderosos mercats financers. Un dia per començar a parar la reforma laboral.

Al carrer, a lluitar i a guanyar!

Josep M. Àlvarez

Secretari general de la UGT de Catalunya

Més enllà de ser la primera reforma laboral de la història que no ha comptat amb el coneixement previ dels agents socials i econòmics. A banda de suposar un nou i gravíssim cop als drets laborals en aquest país. A part de desequilibrar la balança de forma descarada a favor dels empresaris en detriment dels treballadors, que resten a disposició dels balanços econòmics de l’empresa com a simple instrument d’ajust de comptes. Passant per alt l’abaratiment generalitzat de l’acomiadament a 33 dies en cas improcedent i a 20 dies els precedents -que amb l’ampliació màxima de les causes objectives seran la immensa majoria. Obviant que a partir d’ara no caldrà l’autorització de l’administració per aprovar expedients de regulació d’ocupació, amb la total indefensió que això generarà, i que les empreses es podran despenjar unilateralment dels convenis territorials o de sector. Sense tenir en compte que a partir d’ara els empresaris cobraran bonificacions de 3.600 i 4.500 euros per contractar joves i aturats de llarga durada, respectivament; que pagaran els seus salaris amb el 50% de l’atur generat pel contractat, el que vol dir que els empresaris tindran preferència pels aturats que tinguin prestacions més elevades i cap pels que l’hagin exhaurit; i que, a sobre, durant el primer any els podran acomiadar gratuïtament i a partir del següent any amb una indemnització de només 20 dies. I passant per alt el fet que es produirà un efecte d’acomiadament massiu dels vells contractats per tornar-los a incorporar sota la regressiva legislació vigent. Deixant de banda tot això, aquesta reforma no servirà per estimular la contractació, com d’altra banda ja va reconèixer el propi Govern la setmana passada quan explicava les negres expectatives de l’ocupació per al 2012. I no ho farà perquè el problema de l’atur al nostre país no té a veure amb el mercat de treball, sinó amb el nostre model productiu. Però aquest govern, igual que l’anterior, segueixen ‘erre que erre’ amb la seva política de retrocés en les garanties laborals. Sense admetre que cap reforma laboral pot reactivar l’economia, perquè en realitat el que cal és crèdit a l’abast d’empreses, inversió pública que dinamitzi els sectors productius i poder adquisitiu i estabilitat en la contractació per animar el consum. Està clar que no respon més que les velles reivindicacions de la patronal que ara troben la seva oportunitat gràcies a la crisi econòmica.

El secretari general de la UGT de Catalunya, Josep M. Àlvarez, explica quines són les perspectives sindicals per a la cimera anticrisi, convocada pel govern de la Generalitat per a demà divendres, 25 de març, amb els agents socials i els partits polítics. Àlvarez espera que de la cimera surtin propostes concretes que ajudin aquells que més ho necessiten.

Avui estic més orgullós que mai del sindicat i del sindicalisme. Més ben acompanyat que mai. Avui em sento afortunat de formar part d’una marea d’homes i dones que ahir van demostrar el valor de la solidaritat i el significat del coratge i la il·lusió. Em sento més lliure i segur, perquè demostrem que som capaços d’assumir un enorme esforç d’esperança col·lectiva. Avui, que ens hem llevat gairebé sense mirar la premsa, vull dir-vos que no us deixeu portar pels titulars a mitges, ni pels que ja fa temps que es van instal·lar en la derrota moral permanent, ni pels que viuen de la resignació, ni pels que ens han convertit en el centre dels seus atacs. Us vull dir que vosaltres, les millors persones d’aquest país, els que l’aixecareu anònimament, sense ajut ni reconeixement, sabeu millor que ningú què vam viure el 29 de setembre de 2010. Vosaltres i ningú més sabeu què va passar i què va costar que aquest país secundés la vaga general més justa de tots aquests anys de democràcia. NO deixeu que siguin els altres que us expliquin què és el que hem viscut a les fàbriques i als carrers. Impediu que siguin els poderosos els que inventin de nou la nostra història. Us demano que ho expliqueu als vostres. Que els qui us coneixen, us estimen i coneixen la vostra honestedat, el vostre sacrifici i el vostre caràcter, sàpiguen que la Vaga General del 29S va ser un d’aquells dies que caldrà recordar. Que sàpiguen que quan no hi havia ni res ni ningú, el sindicalisme va construir un mur d’esperança contra els que ens volen tornar a la nit de l’explotació. Aixequem, companys i companyes, el mur de la il·lusió i bastim-lo amb la llibertat, la fraternitat i la igualtat. Avui estic segur que aquest mur no caurà, perquè el defensen els millors. Vosaltres, sindicalistes, els meus companys i companyes.

Salut, força i unió!

Visca el sindicalisme de classe!

Visca la UGT de Catalunya!

Article publicat al diari Publico

“Els sacrificis d’avui són la porta del benestar del demà”. Amb aquestes paraules s’ha referit el president del Govern a la reforma laboral i les mesures per sortir de la crisi. ¿A qui es dirigeix quan diu això? ¿Al pensionista amb la paga congelada? ¿Al treballador públic que cobra un 5% menys? ¿A l’aturat a qui es tracta pràcticament de delinqüent? ¿O al treballador que podrà ser acomiadat amb 20 dies per causes fins ara improcedents?

En aquest país hi ha molta gent que està fent grans sacrificis, massa i tot, tenint en compte que es tracta precisament de la gent treballadora i de les classes socials més desfavorides. Perquè aquest Govern encara no ha demanat cap sacrifici a aquells que han viscut la bacanal del miracle espanyol: els beneficis empresarials van créixer a Espanya un 73% entre 1995 i 2005, mentre que els costos laborals van augmentar un 3,7%.

Aquesta reforma laboral és l’atac més dur als drets laborals i socials dels darrers 30 anys a Espanya. És un gir a la dreta sorprenent i decebedor per part d’un Govern d’esquerres, que demostra una total submissió als poders econòmics nacionals i internacionals, i que no ens portarà cap benestar ni demà ni demà passat, perquè una retallada social d’aquesta magnitud significa un retrocés al segle XIX.

La reforma es fa per abaratir l’acomiadament, l’objectiu principal de la CEOE. El Govern obre la porta a què la majoria dels acomiadaments fins ara improcedents puguin passar per procedents per raons econòmiques, amb 20 dies d’indemnització -també per als contractes indefinits vigents-, de manera que a la pràctica s’igualen a la baixa el contracte indefinit i el temporal. Per si això fos poc, el fons de garantia salarial en pagarà 8 dies, de manera que des del punt de vista empresarial la indemnització quedarà en 12 dies, preu de saldo. A més, la reforma convertirà la negociació col·lectiva en paper mullat. La modificació substancial de les condicions de treball restarà a disposició de l’arbitrarietat de l’empresari, que podrà despenjar-se dels convenis i pactes quant a salaris i horaris.

Però un dels aspectes més greus és la privatització dels serveis d’ocupació, ja que les empreses de col·locació i les ETT podran realitzar funcions d’intermediació laboral i podran decidir si li treuen la prestació per desocupació a l’aturat. Per tal d’obtenir benefici econòmic, aquestes empreses es dedicaran a trobar feina als treballadors amb més possibilitats, mentre que els menys qualificats només seran admesos pels serveis públics, que acabaran esdevenint oficines de benestar social. La realitat del nostre país, però, és que el 80% dels aturats tenen un perfil formatiu baix o mitjà.

I el tràmit parlamentari ha empitjorat encara més el contingut de la reforma. Gràcies a les aportacions de CiU al Congrés, si un treballador presenta tres baixes en dos mesos l’empresa el podrà acomiadar directament. I en el pas pel Senat, el Govern ha aprofitat per reduir de 100 a 30 dies el període en què es pot rebutjar una oferta de formació, amb el perill de perdre la prestació per desocupació. En lloc de destinar recursos als serveis públics d’ocupació, l’Administració prefereix criminalitzar les persones desocupades, tractant-les com dropos que volen viure a costa de l’Estat.

Però a més d’injusta, aquesta reforma és inútil, perquè entorpirà la recuperació econòmica i la creació d’ocupació. El que necessitem ara mateix és millorar la qualitat de l’ocupació, fomentar el consum i l’activitat, i transformar el nostre model productiu apostant per la producció amb valor afegit i la inversió en formació i en R+D+I. També urgeix una reforma fiscal que permeti augmentar els ingressos i fer el sistema més just, equilibrant l’aportació de les rendes del treball i les del capital, augmentant la gravació de les societats patrimonials, combatent el frau fiscal i fiscalitzant el sector financer. En canvi, s’han eliminat els impostos sobre el patrimoni i de successions, i s’ha apujat l’IVA, que el paguem tots. Més sacrificis per part dels mateixos.

Per això cal aturar el país el proper 29 de setembre. Si la vaga general i les manifestacions són un èxit –i estic segur que ho seran-, el Govern no tindrà més remei que fer marxa enrere, com va passar el 1988 i el 2002. És més: si sortim al carrer de forma massiva per dir prou a tota aquesta indignitat, el Govern haurà de ficar en un calaix també els seus projectes de reforma de la negociació col·lectiva i del sistema de pensions, els propers cops directes als drets dels treballadors i les treballadores.

¡Así no! Esa es la enseña que los sindicatos hemos tomado ante la huelga general del 29 de setiembre. Y me parece que a juicio y tenor de la realidad es un lema que cataliza muy bien lo que ha pasado en el Estado Español los últimos años.

De crecer a ritmos superiores a Europa a crear una versión moderna y a la española de Robin Hood: quitar a los pobres para dar a los ricos. Y así no vamos a salir de la crisis. No generaremos empleo, no creceremos económicamente y remataremos nuestro Estado de bienestar. Pero la pregunta es: ¿cómo hemos llegado hasta aquí?

Es indudable que durante los últimos años, antes de iniciarse la actual crisis económica, se produjo riqueza y empleo. Ahora bien, los sectores como la construcción y los servicios asociados, que generaron estos beneficios, no han capitalizado la economía ni reinvertido la riqueza generada. No se ha aprovechado para mejorar la calidad del empleo y prevenir el futuro con inversiones productivas.

Por un lado, el modelo de crecimiento que ha sostenido durante este tiempo la economía ha generado empleo de baja calidad con altos índices de temporalidad, salarios bajos, y altamente expuesta a los cambios de la dinámica económica. Por otra parte, no se ha aprovechado la generación de riqueza para invertir en sectores capaces de consolidar una economía fuerte, estable y de futuro.

En los países europeos con una industria más sólida, no están aumentando tanto sus tasas de desempleo. De hecho son los países con una estructura menos industrial como Irlanda y España, que han centrado su crecimiento en el ladrillo y el turismo de baja calidad,  los que están sufriendo un grave deterioro de sus mercados laborales. Esto demuestra lo que la UGT de Catalunya reclama desde hace años. Que alcanzar un modelo productivo basado en la industria productiva de medio y alto valor añadido, donde el empleo es más estable (los trabajadores y trabajadoras son más productivos, están más especializados y han recibido más formación de sus empresas, con lo que las empresas tienen menos interés en sustituirlos) es la única receta para combatir los efectos nocivos de una crisis sobre las personas.

Es decir, nuestro país no ha hecho los deberes en lo que hace referencia a cambiar su modelo económico,  que le hubiese permitido competir en un mercado global, con mayores garantías de éxito.

Ahora, inmersos en plena crisis, y intentando buscar remedios a la situación, el Gobierno del Estado ha puesto en marcha una serie de medidas. Entre ellas están las orientadas a reducir el déficit público (sacralizado el techo del 3% por el ECOFIN), tal y como le han recomendado “los mercados”. Y en este punto, en lugar de proponer medidas que incrementaran la capacidad recaudatoria de las Administraciones Públicas, decidieron que la reducción del déficit se hiciera a costa de las rentas de las personas trabajadoras y pensionistas: la reducción de un 5% de media los salarios de las personas que trabajan en el sector público, la congelación de las pensiones, la reducción de la inversión pública estatal, la supresión de la retroactividad del pago de las prestaciones por dependencia… Todas estas actuaciones implicaban un importante recorte social, pero además, eran las teloneras de una segunda fase de ajuste muy demandada por los poderosos y liberales, la de las reformas estructurales, concretamente, la de la reforma laboral.

Y esta llegó el pasado 17 de junio, con la publicación en el BOE del Real-Decreto-Ley 10/2010 de medidas urgentes para la reforma del mercado de trabajo, una reforma muy inspirada por los dictados de la patronal y donde finalmente proponen una serie de medidas que no hacen más que recortar los derechos y condiciones laborales de las personas trabajadoras, sin que en ningún momento den una salida de la crisis económica ni se dé un cambio del modelo productivo.

Con más de cuatro millones y medio de personas desempleadas en todo el Estado, es una prioridad para todos el crear empleo, pero esta reforma no parece el instrumento más adecuado para hacerlo. Incluso el Ministro de Trabajo, Celestino Corbacho, lo admite: “La reforma laboral ni crea puestos de trabajo ni soluciona la crisis”.

Carta blanca al empresario, que tendrá más posibilidades para despedir y que pagará menos de indemnización, que romperá la negociación colectiva para posibilitar que el empresario tome decisiones unilaterales sobre las condiciones de trabajo y para aplicar cláusulas de inaplicación salarial. Y si con ello no tenían suficiente para contentar a los mismos, han abierto la posibilidad a las agencias privadas de colocación con ánimo de lucro para la búsqueda de trabajo de las personas desempleadas y han abierto el campo de actuación de las Empresas de trabajo temporal en los sectores de riesgo y en el sector público.

Esta es una reforma lesiva para los derechos de las personas trabajadoras, que entiende que la competitividad en nuestro país sólo se puede hacer a partir de una ocupación precaria y de salarios bajos. Y es que, contrariamente a lo que nos pretenden vender, esta reforma no va a reducir la dualidad y temporalidad de nuestro mercado de trabajo, ya que sólo apuesta por abaratar y facilitar el despido y para debilitar los derechos que hemos adquirido las personas trabajadoras. Muchas veces yo me pregunto: si el problema se encuentra el la entrada en el mercado de trabajo, ¿por qué actuamos sólo en la salida, facilitando el despido?

Los motivos para la huelga general

El motivo principal que nos lleva a la huelga es plantar cara:

Nos oponemos a la reforma laboral planteada por el Gobierno y nos negamos rotundamente a la fragmentación de nuestro Estado de bienestar. No podemos dar nuestro brazo a torcer, nuestros derechos sociales no han de ser jamás recortados.

Es indigno que el Gobierno haya planteado una reforma laboral de ese calado y con el único objetivo de recortar condiciones laborales y no de dar salida a los problemas reales que acarrea esta crisis económica, ni de buscar alternativas que nos lleven al tan deseado, necesario y esperado cambio de modelo productivo. Han priorizado pues, el tener contentos a aquellos que hace tiempo que piden reformas, por encima de las necesidades reales de este país. Igual que con el déficit, han vuelto a ganar los poderosos, aquellos que seguro no verán recortados ni sus salarios, ni sus indemnizaciones, ni sus pensiones.

Con la reforma, el Ejecutivo pretende fomentar y flexibilizar el empleo, así como reducir la dualidad del mercado laboral español, que actualmente carga con la tasa de temporalidad más elevada de toda la Unión Europea (25%), pero la dualidad no es algo que pueda hacerse desaparecer cambiando los modelos contractuales, sino que es necesario creer en la reactivación laboral de nuestro país, que debería venir dada por un nuevo modelo productivo generador de trabajo de calidad.

Porque nos han engañado:

Hasta ahora nos quedaba la esperanza y el optimismo para intentar creer que, al final, la reforma serviría para crear empleo y de más calidad; pero con el texto en la mano, no hay lugar para las dudas: la reforma laboral no está pensada para generar nuevos empleos, sino que determina el tipo de ocupación que tendremos a partir de ahora: precaria y además:

• Nos aleja del cambio de patrón de crecimiento.
• Es una reforma que no sirve para crear empleo.
• No va a reducir la dualidad en el mercado de trabajo.
• La reforma abarata y facilita el despido.
• Privatiza el desempleo.
• Se abre la vía de la contratación de las empresas de trabajo temporal en sectores de riesgo.
• Rompe la negociación colectiva y aumenta el poder de dirección empresarial para modificar las condiciones de trabajo y para descolgarse de los incrementos salariales pactados en los convenios colectivos sectoriales.

La Reforma no es una reforma, es un recorte de los derechos en toda regla. No se han atrevido a llamarlo “contrato único”, pero la verdad que ésa es la primera mentira, puesto que desde el punto de vista de costes empresariales, se ha creado el contrato único y ¿cómo? Pues generalizando los contratos de fomento a la contratación indefinida y equiparando la indemnización de este contrato con la de los contratos temporales. El efecto de esta equiparación es claro: la contratación indefinida ordinaria es la clara perjudicada por la reforma y, en pocos años, el contrato indefinido está predestinado a la extinción.

En el 2015 costará lo mismos despedir a una persona trabajadora con contrato temporal (12 días por año trabajado) que despedir a alguien con contrato indefinido y por causas económicas (20 días menos 8 que paga el FOGASA = 12 días) y casi bien lo mismo que la extinción por causas económicas de un contrato bonificado (33 días – 8 FOGASA = 25 días por año trabajado).

Entonces, si rebajamos los despidos y flexibilizamos las relaciones laborales, ¿quién nos garantiza que se crearan nuevos puestos de trabajo y de más calidad? No hay datos empíricos que lo demuestren.

Si seguimos, podríamos decir que no se han atrevido a quitar la tutela judicial, pero igual que con el contrato único, nos la han colado: cualquier pérdida (hasta la previsión de posibles pérdidas) es suficiente para despedir a alguien. La mayoría de sectores de actividad sacan sus beneficios en momentos de punta de producción o de consumo, por ejemplo, el comercio y la alimentación en Navidad, el turismo en verano, etc.; por lo tanto, el resto del año no hay beneficios, y si hay, siempre se pueden maquillar, así pues, ya no hace falta la tutela judicial.

Dinero público para pagar las malas prácticas empresariales: el Gobierno cifra en 123 millones de euros el coste que les supondrá pagar los 8 días del FOGASA y después, el Fondo de capitalización sacado del modelo austriaco no es mucho mejor. No podemos ir adaptando fórmulas de otros países. Debemos inventar las nuestras propias, que se adapten a nuestra realidad de mercado de trabajo.

¿Por qué nadie dice que la indemnización en Austria se ha reducido un 35%, comparando las indemnizaciones actuales con las de antes de la reforma? Este fondo producirá una fragmentación de los derechos y las garantías laborales.

Porque atenta contra la negociación colectiva:

Llevar la flexibilidad salarial y horaria al ámbito de la empresa es un misil contra los convenios colectivos, es una especie de “barra libre” para el empresario. Las personas trabajadoras y su representación se encontrarán con el chantaje continuo: o bajamos salarios o despedimos; o hacemos horarios a la carta de la empresa o despedimos.

Además, la posibilidad de aplicar el descuelgue salarial ya no surgirá de la negociación colectiva, sino que se traslada a la arbitrariedad de los empresarios.

Mucho hablar del famoso modelo alemán, pero solamente plantean la reducción de jornada sin situar de manera clara la formación. Para el Gobierno, el modelo alemán, en los ERE’s de reducción y suspensión, sólo son bonificaciones para los empresarios en las cotizaciones a la Seguridad Social del 80% si hay formación o reducción de jornada.

Con la reforma, los servicios públicos de empleo renuncian a una de sus funciones y dejan la intermediación del mercado laboral en manos de las empresas con ánimo de lucro. La privatización de la intermediación laboral pone en peligro la garantía de una intermediación pública, gratuita y universal.

Por todos estos motivos decimos: “¡Así, no!”, puesto que no se puede renunciar a cualquier precio a todo lo conseguido en años de lucha.

Y el 30 de septiembre: ¿Qué?

Es evidente que desde el movimiento sindical esperamos que la huelga general del 29 de septiembre sirva para evitar la puesta en marcha de una reforma laboral tan regresiva para los derechos de los trabajadores y trabajadoras, y para la ciudadanía en general. Quiero dejar muy claro que esta es una huelga incardinada en el llamamiento a la movilización europea, que ha hecho la Confederación Europea de Sindicatos (CES) de la que la UGT es fundadora. Esta crisis ha llevado a Europa a la peor situación desde 1930 con 23 millones de parados en el continente.

Me parece relevante denunciar la nocturnidad y alevosía con que se ha aprobado la peor reforma laboral de la historia: a finales de julio en una comisión especial. Ahora va al Senado para ser ratificada y debe volver al Congreso. Este es nuestro tiempo. Tiempo en que los trabajadores y trabajadoras debemos demostrar que no nos resignamos. Este es nuestro peor enemigo: la resignación. Porque con las anteriores huelgas, paramos reformas laborales. Y el día después cuando el señor Zapatero y sus cooperadores necesarios como Duran i Lleida, vean que la CEOE y sus amigos del FMI y el BM son muchos menos que los millones y millones de trabajadores y trabajadoras que saldremos a la calle, no nos podrán ignorar. Deberán dar marcha atrás.  Porque ellos son nuestros representantes y nosotros sus representados. Que les quede claro. Gobernar viene del griego ‘Guvernare’, pilotar un barco. Y en ese barco estamos todos los ciudadanos y ciudadanas. No sólo Díaz Ferrán, Trichet y Strauss-Kahn.

Pero aún hay quien quiere ir más allá.

Aprovechando la situación de crisis, aparecen ya las voces que hablan de la necesidad de adelgazar nuestro Estado de bienestar, y de recortar aún más los gastos del estado en políticas sociales, educativas, sanitarias, etc.  ¿Está nuestro Estado de bienestar en crisis?  En el futuro, ¿no es posible sostenerlo tal y como lo conocemos?

Hay quien dice que es necesario adaptar nuestro Estado de bienestar al siglo XXI. Yo soy de los que pienso que, en todo caso, habrá que conseguir que el siglo XXI se adapte a nuestro Estado de bienestar, y no al revés. Me explico.

Nuestro modelo de Estado de bienestar está basado en una economía social de mercado que, últimamente, parecía haber perdido sus bases fundacionales y que, con la crisis y las reacciones de los gobiernos para hacer frente a la misma, de nuevo ha puesto de manifiesto quienes son los que ejercen el poder real sobre la economía, y en consecuencia,  también sobre la cobertura de nuestro Estado de bienestar.

Desde hace años, parecía que habíamos consensuado un modelo económico y social para nuestro país, en el que se conjugan el mercado libre con la intervención del Estado para controlarlo, y las políticas sociales y redistributivas que garantizan cohesión social y ofrecen protección (en un sentido amplio) a la ciudadanía: educación, salud, empleo digno, vivienda, pensiones, prestaciones, servicios sociales, etc.

Con mayor o menor éxito (si miramos aspectos concretos), hemos conseguido dotarnos de unas reglas del juego y de los recursos necesarios para garantizar prosperidad económica y un cierto Estado de bienestar, por cierto, significativamente mejorable.

Ahora, cuando llega la crisis y los recursos públicos disminuyen, unos apuestan por mercantilizar la seguridad social, otros por introducir elementos en el sistema que recorten el gasto, y otros por aumentar los recursos económicos del sistema. La UGT de Catalunya apuesta indudablemente por esta última vía. Si el problema para mantener el Estado de bienestar social son los recursos públicos disponibles, analicemos qué debemos hacer para incrementarlos, y propongamos mejoras en la gestión y eficiencia de servicios públicos que permitan un mayor rendimiento.

Yo apuesto por hacer reformas. Sí, es necesario. Reformas que en cualquier caso deben ir encaminadas a reforzar el Estado de bienestar, y no a ponerlo en riesgo reduciendo cada vez más los recursos públicos. ¿Por qué está en duda que el sistema de pensiones español sea viable? Los mismos que lo ponen en duda, son aquellos que reclaman bonificaciones y recortes en la cuota que pagan a la seguridad social, es decir, proponen hacerlo viable pero pagando menos. Contradictorio, ¿no? Si el volumen económico que suponen las pensiones estuviese controlado por las entidades financieras, os aseguro que no pedirían rebajar las aportaciones que se hacen.  En este sentido, tampoco acertaron aquellos que pronosticaron que en los años 1995, 2000 o 2003, el sistema de pensiones quebraría. De momento, aún y con la crisis, la seguridad social sigue con superávit.

Necesitamos afrontar el siglo XXI garantizando al máximo posible la protección a las personas. Es el Estado quien debe garantizar la educación, salud, vivienda, trabajo, prestaciones y bienestar. Para ello es imprescindible ahondar en la forma con la cuál redistribuimos la riqueza, y en la forma con la que el estado obtiene sus ingresos.

Hay que impulsar políticas que generen empleo cualificado y estable, políticas activas de empleo para favorecer el empleo juvenil, femenino y de parados de larga duración; políticas que fortalezcan los salarios de manera que aumenten las cotizaciones; políticas que generen una mayor igualdad entre los salarios y los beneficios; políticas dirigidas a proteger la dependencia y a las familias, en definitiva, políticas que aumentarían los recursos económicos del sistema y garantizarían su sostenibilidad futura.

Los ingresos que nuestro modelo genera son insuficientes para poder alcanzar el nivel de gasto que requiere un buen Estado de bienestar: la presión fiscal española está a la cola de los países europeos situándose alrededor del 32% del PIB frente al 48% de Dinamarca o Suecia. A más presión fiscal, más capacidad de gasto en protección social. Nunca podremos acercarnos a los niveles de gasto social y de inversión pública que efectúan los países nórdicos, si no realizamos un verdadero esfuerzo fiscal.

Necesitamos pues una reforma fiscal, pero esta vez no para lo que viene siendo habitual: reducir los ingresos del Estado. Vale la pena recordar que, entre otras medidas, en las últimas reformas fiscales se eliminó el impuesto de patrimonio y se redujo el impuesto de sociedades en 5 puntos. O en Catalunya, se ha reducido el impuesto de sucesiones y donaciones de forma que ahora casi nadie lo tributa. Por cierto que con esta reducción, la Generalitat ha perdido casi los mismos ingresos que había conseguido incrementar para el año 2009 a través del nuevo sistema de financiación.

Hay que armonizar el sistema impositivo en los estados miembros de la UE, y entre comunidades autónomas en España, evitando el “dumping” fiscal, y la creación de territorios muy beneficiosos para la implantación de empresas, frente a otros que no lo son por tener una mayor fiscalidad.

Hay que luchar contra el enorme fraude fiscal existente en nuestro país. Según la agencia tributaria, en las cuentas del 2009 (ingresos 2008), menos del 4% de los contribuyentes declararon ingresos superiores a 60.000 euros anuales en el IRPF ¿Es este un valor que se ajusta a la realidad? Yo sinceramente creo que no.

Por otro lado, se estima que la economía sumergida en España equivale al 23% del PIB, mientras que por ejemplo en Alemania, es el 6%. Es decir, en España, uno de cada cuatro euros no tributa. Perdemos unos 70.000 millones de euros. Eso sí, los asalariados y asalariadas no se escapan de pagar ni un solo euro.

Artículo publicado en La Factoría

En la política fiscal, debemos también afrontar la  reforma del IRPF, pero con el objetivo de aumentar los ingresos públicos a través de la equidad, incrementando el número de tramos y  ajustando el esfuerzo fiscal a cada tramo según la renta disponible. Es éste el impuesto que con mayor acento actúa como distribuidor de la riqueza del país, y no los impuestos indirectos que pagamos todos por igual.

Para que todas estas reformas se puedan conseguir, hace falta tanto una clara demanda social, como que los gobiernos tomen un compromiso firme. La UGT de Catalunya lucha y seguirá luchando para que el Estado de bienestar no sea recortado con la excusa de que el sistema no es sostenible, propugnada siempre por los mismos. Es sostenible. Sólo hay que tomar las decisiones acertadas para garantizar su futuro.

Original a la web de El País

Si el secretario general de UGT, Josep Maria Álvarez (Belmonte, Asturias, 1956) ha pisado este verano la playa ha sido para explicar las razones de la huelga general del 29 de septiembre. No son otras que la reforma laboral, que, a su juicio, profundiza en la precariedad en el empleo y entierra los retos de apostar por la formación y la calidad industrial. “Esta reforma no es europea”, denuncia.

Pregunta. Pero Europa y los organismos multilaterales la han aplaudido.

Respuesta. Y entonces, ¿por qué no la ponen en marcha Alemania y Francia? Ellos apuestan por un mercado laboral de gente cualificada, que produzca valor añadido y por una industria de I+D+i. Aquí lo primero que quitamos es la inversión en I+D+i, que es clave para no depender de los salarios. ¿Tendremos que hacer otra reforma dentro de tres años para incidir en los costes laborales y seguir siendo competitivos en el mercado internacional?

P. ¿Cuál será la incidencia de la reforma en el mercado laboral?

R. No se están resolviendo los problemas de fondo, el cambio de modelo productivo. Al contrario, estamos profundizando en estas deficiencias. Después de la reforma, el mercado laboral español se parecerá más al marroquí que al alemán. La reforma no introduce más calidad en la producción, ni más formación, sino que abarata los costes por la vía de reducir salarios. En los últimos meses la temporalidad ha aumentado. Si se reduce la dualidad entre fijos y temporales será porque hay más eventuales. El Liceo es el primer ejemplo de esta reforma: reestructuración sin diálogo.

P. ¿No han esperado demasiado para convocar la huelga?

R. La reforma se aprobó en junio y convocar una huelga en 15 días no es fácil si queremos que sea mayoritaria, masiva y razonada. Aprovecharemos julio y agosto para convocar el máximo de asambleas. El 29 de septiembre viviremos una huelga cívica y pacífica y, si lo logramos, la reforma se derogará.

P. ¿Tendrá tanta incidencia como para costarle el puesto al ministro, como en otras ocasiones?

R. El efecto de la huelga no sé si será el cese de la vicepresidenta del Gobierno [Elena Salgado] o echar atrás reformas que hay en el cajón como la de las pensiones y empezar un proceso de diálogo social. En todo caso, se abrirá un panorama positivo para los trabajadores.

P. Pero a los sindicatos cada vez les cuesta más arrastrar a los trabajadores a la huelga. Eso se vio en la de funcionarios.

R. Arrastrar a la gente en esta situación no es fácil. La gente tiene miedo y hay que darle cobertura para que no deje que hacer huelga por eso. Pero no hemos de valorar las convocatorias solo con los datos de participación, sino con lo que vemos en la calle.

P. Cataluña es la comunidad que más empleos fijos ha destruido. Tras la crisis, ¿el mercado laboral será aún más precario?

R. Cataluña había tenido la temporalidad más baja por el tipo de producto que hacemos. La industria de una cierta calidad necesita estabilidad y formación. Si no recuperamos esa actividad, el mercado de trabajo se irá degradando.

P. El presidente José Montilla dio entrada a los partidos la oposición en el Acuerdo Estratégico por la Competitividad. ¿Cómo ha ido?

R. El acuerdo está en un punto muerto, pero no más allá del punto en el que se halla la política catalana. En periodo electoral, un acuerdo así queda aparcado esperando un nuevo impulso político del Gobierno que salga de los comicios. El último intento de situarlo en el centro del debate político era voluntarioso pero de difícil eficacia.

P. ¿Seguirá la política pactista de los sindicatos de los últimos años si cambia el Gobierno?

R. Veremos qué pasa, quién gobierna, pero el acuerdo estratégico es un buen instrumento, que debe perdurar poniendo más énfasis tal vez en unas medidas más que otras. Hay que esperar a ver quién gobierna y qué políticas quiere desarrollar.

Article publicat a El Periodico

La reforma laboral que avui aprova el Consell de Ministres és un atac directe contra els drets dels treballadors. No servirà per millorar el mercat de treball ni el model productiu, no reduirà les llistes de l’atur ni ens ajudarà a sortir de la crisi econòmica. És una reforma servida en safata a aquells que volen aprofitar el desconcert que viu el país per aconseguir el que sempre han perseguit: un mercat laboral més semblant al marroquí que a l’alemany.

Finalment, el Govern s’ha doblegat davant les pressions de la gran patronal, els especuladors financers i els mercats internacionals ¿que, per cert, alguna responsabilitat tenen en aquesta crisi¿, i la gent ha de ser conscient de la gravetat del que està passant. Ha de saber que amb la reforma la seva situació contractual empitjorarà i que l’accés a una nova feina, tant per als que ja es troben al mercat laboral com per als que hi accedeixin per primera vegada, serà en condicions més precàries.

Aquesta reforma es fa per abaratir l’acomiadament. Era l’objectiu principal de la CEOE i finalment ho ha aconseguit. Generalitza el contracte de 33 dies d’indemnització per acomiadament improcedent i 20 dies pel procedent, però el fons de garantia salarial en pagarà 8, de manera que per a l’empresa quedarà en 12 dies. Cal afegir-hi que el Govern obre la porta perquè la majoria dels acomiadaments improcedents puguin passar per procedents per raons econòmiques, amb 20 dies d’indemnització ¿també per als contractes indefinits vigents¿, de manera que la reforma comporta el contracte únic.

Si fins aquí hem arribat als quatre milions i mig d’aturats, ¿què passarà a partir d’ara amb un acomiadament lliure i a preu de saldo? No sembla que aquesta sigui la recepta més idònia per crear ocupació i riquesa, en tot cas per augmentar els beneficis dels de sempre. Quan parlaven del canvi de model productiu, ¿es referien a això?

Un altre objectiu clau dels que han sol·licitat aquesta reforma és acabar amb la negociació col·lectiva. Que l’empresa es pugui despenjar dels convenis quant a flexibilitat horària i salaris suposa un cop directe al dret dels treballadors a la negociació col·lectiva, a costa d’ampliar el poder de l’empresari per imposar les seves condicions i sense una contrapartida en matèria de drets laborals col·lectius que ens apropi als nostres referents europeus.

Lamentablement, així s’han acabat mesos i mesos de diàleg social. Amb la proposta del Govern, la CEOE aconsegueix el 70% de les fites que s’havia marcat, i no es resignen perquè saben que encara alguns partits li poden fer aconseguir el 100%, principalment PP i CiU, que s’està expressant sense miraments com el representant de la patronal. Els partits que facin possible l’aprovació hauran d’assumir la seva responsabilitat en aquest retrocés històric que ens apropa més a les relacions laborals del segle XIX que a les que haurien de ser en el segle XXI.

No podem acceptar aquesta proposta, pels mateixos motius que vam rebutjar les mesures per reduir el dèficit. Són polítiques injustes, perquè afecten únicament els treballadors, fent-nos doblement víctimes de la crisi. I són inútils, perquè tal com reconeix el Govern, no crearan ocupació en la mesura que no hi hagi reactivació econòmica. El que necessita el nostre mercat de treball és millorar la qualitat de l’ocupació i posar fre a la temporalitat, justament a la inversa d’aquesta reforma, que soterra la contractació indefinida i generalitza la precarietat. El que necessita la nostra economia és fomentar el consum i l’activitat, no retallar salaris, congelar pensions i frenar la inversió pública. El que necessitem per transformar el nostre model productiu és apostar per la producció amb valor afegit, invertir en formació i en R+D+I i afrontar la reforma energètica.

I, per últim, el que urgeix al nostre país és una reforma fiscal que permeti augmentar els ingressos i fer el sistema més just i solidari, recuperant els impostos de patrimoni i successions, equilibrant l’aportació de les rendes del treball i les rendes de capital, augmentant la gravació de les famoses Sicav, combatent el frau fiscal i fiscalitzant el sector financer.

Però res d’això s’ha ni tal sols plantejat. La vella Europa social està sent víctima d’una implacable ofensiva neoliberal per debilitar els estats i la democràcia, desregularitzar el mercat de treball i escanyar el model d’Estat de benestar. Vivim sota el dictat d’uns mercats internacionals invisibles que mai no en tindran prou i sempre ens demanaran més sacrificis als més febles, mentre els governs es mostren incapaços de resistir les pressions i els xantatges.

Per això ens toca plantar cara. Ningú pot dir que els sindicats no hem estat responsables, però ha arribat el moment de donar una resposta al procés de retallada de drets socials que s’ha iniciat i que sens dubte continuarà després de l’estiu amb les pensions, la negociació col·lectiva i la cobertura per desocupació. I ho fem amb un seguit d’accions que culminaran el 29 de setembre amb la vaga general, en un context de mobilització europea. La ciutadania ha de ser conscient que, o bé ens plantem ara, o potser ja no hi haurà res a fer.