Article publicat al diari Publico

“Els sacrificis d’avui són la porta del benestar del demà”. Amb aquestes paraules s’ha referit el president del Govern a la reforma laboral i les mesures per sortir de la crisi. ¿A qui es dirigeix quan diu això? ¿Al pensionista amb la paga congelada? ¿Al treballador públic que cobra un 5% menys? ¿A l’aturat a qui es tracta pràcticament de delinqüent? ¿O al treballador que podrà ser acomiadat amb 20 dies per causes fins ara improcedents?

En aquest país hi ha molta gent que està fent grans sacrificis, massa i tot, tenint en compte que es tracta precisament de la gent treballadora i de les classes socials més desfavorides. Perquè aquest Govern encara no ha demanat cap sacrifici a aquells que han viscut la bacanal del miracle espanyol: els beneficis empresarials van créixer a Espanya un 73% entre 1995 i 2005, mentre que els costos laborals van augmentar un 3,7%.

Aquesta reforma laboral és l’atac més dur als drets laborals i socials dels darrers 30 anys a Espanya. És un gir a la dreta sorprenent i decebedor per part d’un Govern d’esquerres, que demostra una total submissió als poders econòmics nacionals i internacionals, i que no ens portarà cap benestar ni demà ni demà passat, perquè una retallada social d’aquesta magnitud significa un retrocés al segle XIX.

La reforma es fa per abaratir l’acomiadament, l’objectiu principal de la CEOE. El Govern obre la porta a què la majoria dels acomiadaments fins ara improcedents puguin passar per procedents per raons econòmiques, amb 20 dies d’indemnització -també per als contractes indefinits vigents-, de manera que a la pràctica s’igualen a la baixa el contracte indefinit i el temporal. Per si això fos poc, el fons de garantia salarial en pagarà 8 dies, de manera que des del punt de vista empresarial la indemnització quedarà en 12 dies, preu de saldo. A més, la reforma convertirà la negociació col·lectiva en paper mullat. La modificació substancial de les condicions de treball restarà a disposició de l’arbitrarietat de l’empresari, que podrà despenjar-se dels convenis i pactes quant a salaris i horaris.

Però un dels aspectes més greus és la privatització dels serveis d’ocupació, ja que les empreses de col·locació i les ETT podran realitzar funcions d’intermediació laboral i podran decidir si li treuen la prestació per desocupació a l’aturat. Per tal d’obtenir benefici econòmic, aquestes empreses es dedicaran a trobar feina als treballadors amb més possibilitats, mentre que els menys qualificats només seran admesos pels serveis públics, que acabaran esdevenint oficines de benestar social. La realitat del nostre país, però, és que el 80% dels aturats tenen un perfil formatiu baix o mitjà.

I el tràmit parlamentari ha empitjorat encara més el contingut de la reforma. Gràcies a les aportacions de CiU al Congrés, si un treballador presenta tres baixes en dos mesos l’empresa el podrà acomiadar directament. I en el pas pel Senat, el Govern ha aprofitat per reduir de 100 a 30 dies el període en què es pot rebutjar una oferta de formació, amb el perill de perdre la prestació per desocupació. En lloc de destinar recursos als serveis públics d’ocupació, l’Administració prefereix criminalitzar les persones desocupades, tractant-les com dropos que volen viure a costa de l’Estat.

Però a més d’injusta, aquesta reforma és inútil, perquè entorpirà la recuperació econòmica i la creació d’ocupació. El que necessitem ara mateix és millorar la qualitat de l’ocupació, fomentar el consum i l’activitat, i transformar el nostre model productiu apostant per la producció amb valor afegit i la inversió en formació i en R+D+I. També urgeix una reforma fiscal que permeti augmentar els ingressos i fer el sistema més just, equilibrant l’aportació de les rendes del treball i les del capital, augmentant la gravació de les societats patrimonials, combatent el frau fiscal i fiscalitzant el sector financer. En canvi, s’han eliminat els impostos sobre el patrimoni i de successions, i s’ha apujat l’IVA, que el paguem tots. Més sacrificis per part dels mateixos.

Per això cal aturar el país el proper 29 de setembre. Si la vaga general i les manifestacions són un èxit –i estic segur que ho seran-, el Govern no tindrà més remei que fer marxa enrere, com va passar el 1988 i el 2002. És més: si sortim al carrer de forma massiva per dir prou a tota aquesta indignitat, el Govern haurà de ficar en un calaix també els seus projectes de reforma de la negociació col·lectiva i del sistema de pensions, els propers cops directes als drets dels treballadors i les treballadores.