Titular notícies
Nombre de resultats 24 per a Catalunya

19/10/2017 - Un temps per a la política democràtica
(Article publicat a Treball. 19 d'octubre de 2017) 
1. Un cicle de canvis amb aportacions diverses
Venim d’una dècada molt rellevant. Hem creuat un cicle polític i d’acció col·lectiva amb un doble punt de partida. D’una banda, la sentència del Tribunal Constitucional que dinamitava l’Estatut; que esmicolava el caràcter suposadament vinculant del referèndum del 2006. D’altra banda, l’inici de les retallades i la reforma de l’article 135 de la Constitució, com a mecanisme de blindatge jurídic de l’austericidi. Els contractes territorial i social vigents saltaven pels aires. Enfront a la doble crisi de règim, el procés sobiranista i les dinàmiques del 15M han operat com les grans palanques de canvi. Amb totes les complexitats, límits i errades –la política s’assembla a la vida– hem viscut uns anys on ha crescut el potencial d’esperança. I ha començat a traduir-se en fets: primer, les vagues generals, les marees en defensa dels drets socials i l’esclat popular pel dret a decidir; després, la innovació social i la formació dels nous subjectes; finalment, les expressions polítiques: nou municipalisme, majoria sobiranista al Parlament, triomf per dues vegades d’En Comú Podem, Pacte Nacional pel Referèndum, convocatòria de l’1 d’octubre… No és poc. I és veritat també que tot això s’ha viscut des d’un complex pluralisme emocional, que va del desconcert i el dubte raonat, fins a la il·lusió i la complicitat; que pot implicar més o menys proximitat cap a un o l’altre dels eixos de conflicte. És lògic, tot ha anat força ràpid i existeixen raons a cada mirada, que cal respectar i valorar. Es tracta, però, d’un bagatge on la immensa majoria s’hi pot sentir reflectida: una tendència de fons favorable a l’ampliació dels drets socials i nacionals, i a donar veu a la ciutadania per a fer-ho possible. Venim d’un temps on les coses han canviat i ho han fet des de l’impuls de la gent. Sense aquest cicle d’aprofundiment democràtic, l’1 d’octubre és difícilment explicable.
2. L’1 d’octubre com a punt d’inflexió
El dissabte 30 de setembre al matí l’Institut del barri ja era obert. El veïnat s’organitzava per preparar l’esmorzar col·lectiu i fer activitats al llarg del dia. El diumenge ben d’hora seguia ple de gent. Moltes persones s’havien implicat i havien creat les condicions per acollir i obrir les urnes, amb la màxima normalitat possible, enfront les amenaces de l’Estat. Durant tot el matí i part de la tarda les cues van ser immenses. Per davant de tot, les persones grans i amb dificultats de mobilitat; després la resta, amb paperetes del sí, del no, en blanc… Però no marxàvem. Ens vam quedar protegint les urnes i l’Institut; preservant cadascun dels anhels que s’hi havien dipositat. Al vespre érem encara més d’un miler de veïnes i veïns, acompanyant l’arribada dels observadors, esperant la fi del recompte. Vam aportar un gra de sorra a la defensa comunitària de la democràcia. Com diu Benedetti i canta Serrat, vam defensar l’alegria com una trinxera, com una certesa… “defenderla de la rutina y de los miserables”. A tota la ciutat, a tot el país es van viure moltes petites històries semblants. Geografies de gent senzilla apoderada traçant una xarxa d’esperança. I enfront… la violència de la policia de l’Estat entrant i destrossant escoles públiques en barris populars. Van causar dolor, però més enllà el no-res. Expressaven la buidor en forma d’agressions. L’1 d’octubre va esclatar com mai la força de l’esperança. La ciutadania es va guanyar el dret a un futur diferent, a seguir practicant la sobirania i a exercir l’autodeterminació. Més democràcia.
3. L’acord del 80%: el referèndum pactat i reconegut
Les mobilitzacions de l’1 i del 3 d’octubre poden inscriure’s en el cicle llarg d’apoderament ciutadà. Però són sobretot un punt d’inflexió. Ens condueixen a una nova cartografia col·lectiva, amb unes altres coordenades. Sense marxa enrere. Tenim avui, és veritat, una situació encara polaritzada. D’una banda, s’ha avançat molt en el procés, amb una gran acumulació de força democràtica i ciutadana, però amb dificultats d’ampliació de suports en clau només independentista. El govern de l’estat, d’altra banda, segueix instal·lat en l’immobilisme i el tractament del conflicte per la doble via judicial i policial. Cristal·litza, d’alguna forma, la lògica de l’empat infinit. El PP sembla avui disposat a desfer-lo desplegant un nou repertori repressiu a l’empara del 155. El contenciós, en tot cas, seguiria escalant. Puigdemont, amb la desactivació de l’entrada en vigor declarativa de la DUI, amb la proposta explícita de diàleg polític, obre en canvi una potencial finestra d’oportunitat. Caldria treballar-la a fons: teixir un escenari on posar en joc la gramàtica de la Política Democràtica (en majúscules). Amb un mínim, potser, de tres components. En primer lloc la construcció d’un acord creuat bàsic a Catalunya –l’acord del 80%- sobre la idea que l’1 d’octubre genera un mandat democràtic per exercir la sobirania (eleccions constituents i redacció d’una constitució catalana) i per decidir en un referèndum acordat i reconegut el tipus de vincle de Catalunya amb l’Estat Espanyol (inclosa la independència). En segon lloc la construcció d’un pacte a l’estat per fer fora el PP amb una moció de censura. Hauria de ser un camí transitable per al PSOE. En el nou escenari caldria només abordar d’entrada la superació de les amenaces polítiques (no aplicació del 155) i la reversió de les mesures policials i judicials. En paral·lel, caldria posar en marxa una agenda territorial -sense condicions ni vetos de partida- orientada a concretar la plurinacionalitat i l’encaix jurídic del referèndum. I en tercer lloc, la construcció d’un espai de mediació amb presència de la Unió Europea i d’experts internacionals. Aquest espai hauria d’activar un mecanisme acordat d’acompanyament extern, per tal de facilitar el procés negociador, l’elaboració propositiva i l’acompliment d’acords.
4. Les coordenades culturals: deliberació i sobiranies
En efecte, els processos de resolució de conflictes demanen marcs de negociació política que permetin canalitzar aspiracions ciutadanes en clau democràtica. Però demanen també la construcció de certes coordenades culturals: formes de fer i d’interaccionar, imaginaris i relats que despolaritzin sense abandonar cap mirada, que aportin matís sense renunciar a cap perspectiva. Traslladar aquesta idea al procés sobiranista, i a l’actual dinàmica de conflicte, hauria d’implicar potser una doble reflexió/revisió. D’una banda superar tota lògica frontista per construir cultura deliberativa. Es tracta de forjar un tipus de política que permeti articular conviccions amb empatia; valors amb responsabilitat. Es pot plantejar com a perspectiva ètica, però també des d’un potent principi de realitat: Catalunya és avui una societat complexa (més que mai) i aquesta complexitat s’expressa en termes polítics. Cal posar-ho en valor. I cal sobretot fer tangible la deliberació democràtica a través del debat sobre polítiques públiques. Com fan a Escòcia. Allà l’opció per la independència es vincula a propostes àmpliament debatudes d’economia cooperativa, benestar comunitari i transició ecològica. A Catalunya hauríem de situar amb força, en el centre del procés, un ampli debat a l’entorn d’una agenda constituent substantiva. En segon lloc, resituar el dret a decidir (i les opcions de fons, independentistes o no) en clau de sobirania i no tant d’identitat. Els sentiments nacionals són múltiples i creuats. Caldria doncs reconstruir un catalanisme popular de caràcter inclusiu i transversal, acollidor d’identitats diverses. Però sobretot un catalanisme políticdel segle XXI, motor d’un projecte que aposta per posar el futur en mans de la gent, que vol guanyar sobiranies en tant que capacitat d’autogovern quotidià en totes les dimensions: un projecte de radicalitat democràtica. Catalunya ha de ser reconeguda com a subjecte polític per poder interaccionar d’igual a igual. Avui i aquí, l’emancipació nacional des de valors d’obertura implicaria voluntat de protagonitzar les interdependències, sense relacions de subordinació política a l’Estat espanyol.
En síntesi, venim d’un cicle llarg de mobilització, i transitem ara un nou escenari amb l’1 d’octubre com a punt d’inflexió. Només des de la gramàtica de la política democràtica podrà traçar-se un camí cap a la resolució del conflicte nacional entre Catalunya i l’Estat espanyol. És evident que això implica avui una dimensió de resistència, enfront el PP i les seves agressions judicials i policials: cal fer-los fora, de manera ineludible. Però implica sobretot construir una agenda propositiva, basada en l’acord intern del 80%, i amb aliances plurinacionals i mediació europea. Amb la doble clau de tirar endavant un procés constituent amb continguts, deliberatiu i radicalment democràtic; i d’assolir en un període de temps raonable la celebració d’un referèndum acordat i reconegut d’autodeterminació.
[i] Quan acabava l’article, s’ha produït l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. La repressió de l’Estat escala, i caldrà prioritzar la construcció d’una àmplia i diversa resistència democràtica. Qualsevol escenari passa en endavant per l’alliberament de Cuixart i Sànchez. En qualsevol cas, l’apel·lació d’aquestes ratlles a la política democràtica manté, crec, tot el sentit que pugui tenir. Això sí, les condicions són avui més adverses encara, i la creació d’un escenari de negociació per exercir l’autodeterminació, més necessari que mai.
Us volem a casa i en llibertat, Jordis.


13/09/2017 - Canvi d'època i cinc reptes d'innovació política a Catalunya
(Article publicat a El Crític. 7 de setembre del 2017. Ricard Gomà i Joan Subirats)
L’any 2001, al tombant del mil·lenni, vam editar dos volums col·lectius, ‘Govern i polítiques públiques a Catalunya (1980-2000)’. A la introducció dels textos, hi dèiem, ja fa gairebé dues dècades:

“Comença a ser hora d’analitzar i valorar el que s’ha fet amb l’autogovern, en relació amb qüestions com la reducció de les desigualtats, la capacitat de generar innovació, la vertebració del territori, la igualtat entre dones i homes, la sostenibilitat o la millora en la qualitat de vida de les persones. […] Volem posar les bases per conèixer fins a quint punt Catalunya ha anat construint un sistema propi de governança, de producció de polítiques públiques. I, si això és així, a partir de quines opcions de fons, valors i plantejaments s’ha configurat aquest sistema”.

Avui, enfilant la recta final de la segona dècada del segle XXI, i amb prop de 40 anys d’autogovern, creiem que val la pena actualitzar aquest objectiu amb l’edició del nou llibre ‘Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya’. Podeu descarregar-vos un extracte del futur llibre en forma de resums de cada capítol a la web de Crític.

D’ençà de les nostres reflexions, han passat (només) 20 anys, però hem travessat un canvi d’època. Hem estat testimonis —alguna vegada protagonistes— de transformacions accelerades en tots els àmbits: complexitats creixents, incerteses vitals i noves injustícies; Internet, creativitat i noves energies ciutadanes. Un temps emergent que ha tingut, també, impactes i noves expressions en el terreny de la política. A Catalunya, el 2003, una nova majoria plural posava fi a 23 anys de governs de CiU, sempre presidits per Jordi Pujol. S’obria un escenari inèdit de governs de coalició entre forces progressistes que va perllongar-se set anys. Fins a quin punt es van produir girs rellevants en les polítiques públiques en aquest període? En quines direccions? Quins factors els van impulsar o obstaculitzar? El 2010 va tornar a governar CiU, però ja res no era com abans. Al tombant de la nova dècada pren forma un escenari de discontinuïtats marcat per una triple crisi: socioeconòmica, política i territorial. En poc temps semblen alterar-se substancialment els paràmetres que havien configurat l’Estat del benestar, les institucions i el model autonòmic. S’obre un nou ventall de preguntes: podem seguir amb les mateixes polítiques públiques? Cal una nova agenda? Es poden seguir fent les polítiques com es feien?

L’any 2008, la fi del cicle expansiu dona pas a un escenari de recessió. És també la fi d’alguns miratges: ni l’especulació pot substituir la producció com a motor de creixement; ni aquest es tradueix de manera directa en benestar; ni el progrés és possible sense atendre els seus límits ambientals. A partir del 2010, la gestió de la crisi es fa a Catalunya des d’una estratègia d’austeritat que erosiona drets bàsics i afebleix els nivells preexistents de cohesió social i urbana. A les tensions socioeconòmiques del moment, s’hi suma l’erosió de la vella política, que mostra símptomes d’esgotament en la seva capacitat d’entendre i gestionar els canvis. Creix la percepció de llunyania entre les institucions i la ciutadania: irromp amb força la crisi de representació. Finalment, la sentència del Tribunal Constitucional del juny del 2010, que nega la condició de subjecte polític a Catalunya i retalla l’Estatut pactat amb l’Estat i aprovat en referèndum, opera com a detonant d’una crisi territorial sense precedents. El nou escenari de triple crisi desencadena un cicle potent d’acció col·lectiva: sorgeixen les marees ciutadanes en defensa dels serveis públics, les pràctiques d’innovació social, el moviment d’indignació a l’entorn del 15-M, i el procés per l’exercici del dret a decidir.

Tot plegat es trasllada en clau política a la dimensió constituent, a una renovació de la xarxa d’actors, i també a l’àmbit electoral-institucional. En efecte, la recessió, l’austeritat, la crisi de representació i la tensió en l’eix nacional afecten el que —fent servir la terminologia anglosaxona— serien les esferes de la ‘polity’ i la ‘politics’ (les institucions bàsiques i l’acció política). El procés sobiranista planteja l’exercici del dret a decidir per mitjà d’un referèndum com a eina de resolució democràtica del conflicte territorial, fet que implica el reconeixement de Catalunya com a ‘demos’ i la superació del marc constitucional del 1978 (canvis de fons, per tant, en la ‘polity’). El procés i la cultura del 15-M penetren en l’esfera política canviant el sistema d’actors, amb l’emergència de noves forces i espais de confluència; i alterant les institucions, amb les victòries electorals d’aquests nous subjectes en algunes de les principals ciutats del país: Barcelona, Badalona, Sabadell… (canvis substancials també en la ‘politics’).

I les polítiques públiques, s’han vist sacsejades també a Catalunya per aquest context de transformacions? Aquesta és per a nosaltres una qüestió també clau. Travessem, d’una banda, un canvi d’època i una triple discontinuïtat social, política i territorial; emergeixen, d’altra banda, voluntat constituent, rearticulació d’actors i noves majories institucionals, i, per tant, creiem que és del tot pertinent explorar què ha passat en el terreny de les ‘policies’ (polítiques públiques). Què ha passat, i també quins reptes de futur es van perfilant. Les dinàmiques socials marquen un ritme accelerat de canvi. Ens situem avui en un escenari postrecessió, amb una nova geografia de vulnerabilitats; els nous actors van quallant i els eixos del conflicte polític semblen reescriure’s amb rapidesa mentre en sorgeixen de nous; el debat sobre les sobiranies guanya força en totes les seves dimensions; es van construint capacitats col·lectives de govern vinculades a qüestions emergents. Com es trasllada tot això a debats substantius i concrets? Quins reptes se situen com a centrals en l’agenda de polítiques públiques dels pròxims anys? Quines formes de governança apareixen amb més potencial de futur a Catalunya? No són preguntes fàcils, però creiem que són rellevants i són avui encara gens o poc explorades.

De la mirada panoràmica del llibre ‘Canvi d’època…’, en sorgeixen d’entrada dues idees força a destacar:

1) El joc de continuïtats i canvis en les trajectòries de política pública és complex i fragmentat. Hi coexisteixen itineraris amb un fort component de ‘path dependency’ (continuïtat) explicables a partir de factors diversos (els acords sociopolítics amplis i transversals en matèria lingüística, o la manca de capacitats reals d’incidència en aspectes clau de les polítiques laborals) amb casos força accentuats de ‘policy change’ deguts al canvi de govern (les polítiques d’habitatge o de regeneració urbana de barris dels tripartits) o a l’alineament de les polítiques amb l’onada d’austeritat en plena crisi (la restricció de la renda mínima d’inserció, o la bancarització de les caixes d’estalvis).

2) Al llarg dels últims anys s’ha produït un procés d’innovació política (‘policy innovation’) desigual. Els canvis socials no sempre s’han traduït en processos rellevants d’innovació de les polítiques (educació o urbanisme, per exemple). En altres àmbits, tanmateix, observem processos d’innovació de naturalesa diversa: a) ampliació de l’agenda a temes emergents (l’economia social i solidària, les polítiques d’acollida i d’interculturalitat); b) nous plantejaments substantius (la desfamiliarització de les cures, o la vinculació entre l’agenda de gènere i les polítiques LGTBI), i c) formes innovadores d’articular capacitats de governança (xarxes d’inclusió social, o processos d’obertura cap a nous actors en les polítiques de transició energètica i de sobirania alimentària).

Ens agradaria que la pràctica de reflexió que suposa aquest volum col·lectiu apunti també a reptes clau, dibuixi camins i perfili horitzons de futur.

Cinc reptes per pensar el futur de Catalunya

Enunciem cinc reptes genèrics que van apareixent amb força pensant en el futur de Catalunya.

1) El repte de crear una economia ciutadana i plural, vinculada al bé comú, amb cadenes de creació i apropiació compartida de valor: xarxes i ecosistemes cooperatius, i teixits productius ecològics i circulars. Un model amb salaris i ocupacions dignes.

2) El repte de reconstruir els drets bàsics i de superar les velles formes de producció del benestar. Avançar cap a un país que tingui cura de la seva gent: amb capacitat d’articular igualtat, autonomia, diferències i vincles; amb mecanismes de distribució social del poder, generadors de ciutadania activa i apoderada.

3) El repte de situar Catalunya com a referent de desenvolupament sostenible, compromesa amb el benestar de les generacions futures: la protecció del clima per mitjà de polítiques de transició energètica; la qualitat de l’aire des de polítiques de mobilitat sostenible; la sobirania alimentària, i la gestió pública de l’aigua.

4) El repte d’un país que situa Internet i les tecnologies de la informació i la comunicació com a oportunitat clau de creativitat, construcció col·lectiva de coneixements i cultura lliure; d’economia col·laborativa procomuna i inclusió digital; de democràcia de codi obert.

5) El repte d’una Catalunya que exerceix sobirania en un context d’interdependències i de governança multinivell. Un país obert i divers que acull i impulsa la construcció europea; que aposta per l’enfortiment del municipalisme, amb una agenda urbana orientada a fer possible el dret a la ciutat i la gestió del comú.

Aquest conjunt de reptes substantius impliquen elements de transversalitat en la dimensió més operativa i de gestió: la possibilitat de forjar un espai públic no solament institucional sinó compartit on es despleguin processos de coproducció de polítiques; d’articular una institucionalitat amb capacitat d’acollir dinàmiques d’ampliació democràtica; de descentralitzar i generar lògiques més potents de proximitat i de reconeixement de la diversitat. En síntesi, doncs, el canvi d’època i les fortes discontinuïtats que s’hi vinculen no solament impacten sobre els marcs de sobirania i els actors polítics; plantegen també transformacions i reptes clau en el terreny de les polítiques públiques. Ni l’agenda pot ser la mateixa, ni les formes de generar capacitats de govern poden reproduir les del passat. Sembla indefugible afrontar els nous reptes. Si es defineixen democràticament, poden forjar les oportunitats col·lectives on perfilar el país del segle XXI: una Catalunya en mans de la gent, on la política i la vida es construeixin en comú.


21/02/2017 - Estat de benestar, canvi de prioritats i sobirania
Article publicat per l'Assemblea Nacional Catalana en el marc de la campanya Fem Futur (Febrer 2017)


Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi


L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar expressa, duna banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.


Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències assumides.


Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat  de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.  



En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui. 


02/02/2016 - Rescat ciutadà i procés constituent: la república del bé comú.
(Article publicat a Nous Horitzons, 2 de febrer del 2016)

Vivim un temps nou, fruit de processos múltiples de canvi. Una època que s’haurà d’anar perfilant, en clau col.lectiva, per mitjà d’una lògica constituent. Els actors del búnker polític i de l’economia especulativa han dinamitat els contractes socials forjats al segle XX. El seu projecte deconstituent s’ha expressat amb força, han imposat la lògica injusta de les tres D: desigualtat econòmica (transferència de rendes a l’1%); desapoderament polític (transferència de poder ciutadà als lobbies) i despossessió social (transferència de drets a l’àmbit de les mercaderies). S’ha manifestat també amb nitidesa la dimensió autoritària de l’establishment: el bloqueig a una sortida democràtica (dret a decidir) al conflicte nacional entre Catalunya i l’Estat. Enfront a tot això, s’obre l’oportunitat de bastir un temps nou políticament constituent, que superi la perspectiva de retorn a l’autonomisme, i a un estat de benestar limitat i vulnerable. És l’oportunitat de forjar un escenari de ruptura amb totes les dimensions de la injustícia, d’ampliació democràtica per decidir-ho tot, de reconstrucció dels drets bàsics amb empoderament ciutadà, des del terreny del comú.


El procés està en marxa. Camina de la mà de moltes energies ciutadanes, d’un mosaic de pràctiques socials alternatives, del nou municipalisme, de les forces polítiques del canvi, del procés de constitució d’un nou subjecte per guanyar. La construcció col.lectiva del nou temps té un caràcter multidimensional, les agendes democràtica, social i nacional no poden forjar-se per separat, hi ha valors, estratègies i conflictes que les interconnecten. En aquest context poden dibuixar-se, des d’una perspectiva innovadora, els principals elements configuradors de la dimensió social del procés constituent.


El temps nou que s’obre ha d’estar en mans de la gent: per canviar la vida, per fer possible la felicitat personal en marcs de justícia col.lectiva. La transició de l’autonomia a la república ha de ser la transició a un país per viure amb dignitat, amb drets socials construits en comú. Afirmar avui el caràcter indestriable dels drets socials i nacionals vol dir que el nou estat ha d’implicar la construcció d’una societat inclusiva, d’un nou contracte social de prosperitat compartida. Un compromís que es pot desgranar en quatre dimensions: a) la superació de les desigualtats per mitjà de polítiques d’equitat generadores d’una distribució justa de recursos i oportunitats vitals; b) la superació de  les dependències per mitjà de polítiques d’empoderament i autonomia personal generadores de llibertat, més enllà de les lògiques assistencials; c) la superació de l’exclusió relacional per mitjà de polítiques d’acció comunitària generadores de cooperació i vincles de solidaritat; d) la superació de tota mena de discriminació per mitjà de polítiques de reconeixement, generadores de convivència i respecte a la diversitat.


L’aposta de transformació social en el terreny del procés constituent implica noves polítiques i noves formes de produir-les. Vol dir anar més enllà del nucli de drets socials propis del model de benestar keynesià, i molt més enllà de l’esquema burocràtic que els va fer efectius. A la Catalunya sobirana del segle XXI, l’estat de benestar -en tant que espai institucional de garantia i exercici dels drets socials- haurà de ser un element vertebrador de la societat. Haurà de ser, però, diferent i millor del que es va anar erigint en dècades passades. No es tracta de reconstruir-lo des de dalt, amb una ciutadania-receptora objecte de protecció. Cal un nou ventall de drets, forjat des de persones i comunitats empoderades.


El mapa de necessitats socials que resulta avui del doble procés de canvi estructural i de crisi amb austeritat injusta (nous riscos d’exclusió, precarietat vital, privacions materials en el camp de les necessitats bàsiques, polarització social i urbana…) situa en el centre de l’escenari l’exigència ètica d’un nou entramat de polítiques actives d’inclusió. En aquest sentit, les estratègies de rescat ciutadà -plans articulats de polítiques públiques per a fer front a l’emergència social- poden operar com a mirall del nou model, com a prova tangible i immediata de la dimensió social del procés constituent.

Caldria distingir l’agenda substantiva (el què) i l’operativa (el com) del rescat. Pel que fa a la substantiva apareixen cinc elements clau: assegurar les bases materials de l’existència per mitjà d’una renda garantida de ciutadania; feines i salaris dignes (amb eradicació de la pobresa laboral); serveis socials d’accés universal vertebrat per polítiques d’autonomia i cicle de vida; seguretat alimentària, habitacional i energètica (cap infant en risc de malnutrició; cap persona sense llar; cap llar sense subministraments bàsics); i polítiques urbanes de rehabilitació i millora de barris vulnerables. Pel que fa a la dimensió operativa, el rescat ciutadà pot oferir l’oportunitat de generar un espai públic compartit entre l’esfera institucional i la comunitària: fer de les polítiques públiques processos promotors de ciutadania activa, i fer de les pràctiques ciutadanes processos de creació de drets des de baix. Aquesta doble lògica es pot concretar per mitjà d’apostes diverses: l’enfortiment del benestar quotidià i de proximitat, canalitzat pels municipis; l’acció comunitària als barris, i la gestió ciutadana d’equipaments i espais urbans; la coproducció de polítiques d’inclusió per mitjà de xarxes d’actors; o el suport a les pràctiques ciutadanes d’innovació social per tal de donar respostes transformadores i de base als impactes de la crisi i l’austeritat.


Tenim ja estratègies de rescat ciutadà en marxa, que són referent d’aquest plantejament. El nou govern municipal de Barcelona ha fet una opció potent per prioritzar el rescat a través de polítiques actives contra l’emergència social i habitacional a la ciutat. Des de l’increment substancial de recursos per garantir l’alimentació infantil, a nous plans d’ocupació vinculats a prevenir la pobresa energètica; des de l’aturada de desnonaments, a la cessió de pisos buits per programes de lloguer social; des de l’avenç cap a una renda municipal complementària, a un pla de millora integral dels barris més fràgils. Polítiques, a més, elaborades amb components importants de coproducció (les xarxes de l’acord ciutadà per una Barcelona inclusiva) d’empoderament (el protagonisme de les persones sense llar en la redefinició dels seus propis itineraris d’inclusió residencial) i de proximitat a escala de barri (plans comunitaris, consolidació de la gestió ciutadana…).


En síntesi, les estratègies de rescat ciutadà poden operar i ho estant fent a Barcelona i altres municipis com a referents del gir cap al bé comú. Hauria de passar també a Catalunya. I no sembla que estigui en l’horitzó. El pla de xoc anunciat per l’actual govern (amb un compromís de 270 milions d’euros) és radicalment insuficient, es tracta d’una quantitat equivalent al 0,8% del pressupost de la Generalitat (en contrast amb el 7% del pla de Barcelona sobre el seu pressupost). Consolida retallades i privatitzacions : ni un sol esment a restablir les inversions de la llei de barris, cap intenció de revertir la venda d’ATLL; deixa la RMI i les escoles bressol en situació de clara residualitat. La dimensió social del procés constituent no pot quedar ancorada en l’austeritat injusta. Les polítiques municiplas del bé comú haurien de ser referents en l’àmbit nacional. Segurament això només serà possible en un escenari de canvi d’hegemonia política a Catalunya. Un escenari que faci possible transitar de les retallades i les injustícies a un nou model de benestar ciutadà, per tal de fer de Catalunya una república del bé comú.





25/10/2015 - Entre el 27S i el 20D: construir confluències, exercir sobiranies
(Text de l'article que em publica El Crític el 23 d'octubre de 2015)

El 27 de setembre la lògica plebiscitària va quallar. D’una banda, les forces polítiques erigides en referents principals d’aquesta lògica obtenen bons resultats: majoria absoluta d’escons elegits amb mandat d’independència (mai abans havia passat) i creixement de Ciutadans molt més enllà de les fronteres socials del seu vot. D’altra banda la participació va ser desbordant. Cap previsió la situava en el 77.5%: un milió més de votants en 5 anys, una altra dada inèdita. Un marc conceptual (frame) traslladat a l’escenari polític com a factor de mobilització electoral funciona si connecta amb l’experiència i l’esperança de la gent. És la ciutadania qui l’avala o el refusa, i el 27S el va avalar: pels resultats, i pel nivell incontestable de participació. Es tracta, en síntesi, d’una polarització en l’eix nacional, en clau dicotòmica sobre la independència, que pren força sobre la resta de dimensions del conflicte polític (esquerra/dreta; vell/nou...). A partir d’aquí és rellevant reflexionar sobre tres qüestions: 1) genera aquest escenari una dinàmica de fractura social?; 2) és l’escenari amb més potencial de superació de l’status quo nacional, de resolució en clau democràtica del conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol?; 3) dibuixen les properes eleccions del 20D una nova finestra d’oportunitat, té sentit batallar per obrir-la?. Cap de les tres qüestions té respostes nítides, però s’hi poden estirar fils de reflexió.


1) A la societat catalana segueixen predominant lligams interpersonals i col.lectius de tota mena; segueixen predominant dinàmiques de mestissatge i creuament de vincles. Estem lluny d’una fractura social. La clivella política a l’entorn de l’eix socioeconòmic no ha desaparegut (expressa desigualtats col.lectives múltiples i potents), i segueix operant de forma transversal i no acumulativa a l’eix nacional. Tant o més rellevant, l’espai polític que es va forjant a l’entorn de les confluències –Barcelona en Comú, Catalunya Sí que es pot…- reprodueix i articula una valuosa heterogeneïtat nacional, cohesionada pel teixit de valors del catalanisme popular (el nou catalanisme de la unitat popular?). Existeix, d’altra banda, una base sòlida de polítiques públiques orientades a garantir que llengua i origen no operin com a elements causals de desigualtat o segregació: molt clarament, el model escolar d’immersió lingüística, i les polítiques urbanes del municipalisme d’esquerres. Hi ha tanmateix una realitat punyent on l’origen és factor estructural de discriminació: l’exclusió de la ciutadania de milers de persones migrants, fruit d’una normativa estatal d’estrangeria sistemàticament avalada per PP, PSOE, C’s i CiU. I hi ha també un element de risc: l’opció de connectar la qüestió nacional a l’esfera vital i identitària. És significativa, en aquest sentit, l’apel.lació emocional de JxS al “vot de la teva vida”, o la profusió de banderes i cors en la campanya de Ciutadans; en contrast amb el caràcter més laïc i republicà del “governem-nos” de la CUP. L’estat propi no hauria d’anar d’identitats personals, sinó de redistribució estructural del poder polític.


2) El procés sobiranista ve impulsat per una gran força ciutadana, i en ell hi participen una pluralitat d’agents polítics. Són dos elements rellevants. La mobilització social el situa en coordenades d’ampliació democràtica. La pluralitat d’actors el fa inclusiu i heterogeni alhora. Sobre aquesta base, s’adopten dues estratègies que defineixen la seva fase més recent. D’una banda, l’ANC i Òmnium decideixen traslladar la dinàmica ciutadana a l’escenari electoral, en forma de suport explícit a determinades forces polítiques (des del propi naixement d’una de les candidatures). D’altra banda, el frame plebiscitari es defineix en termes d’independència i no de sobirania. Cap de les dues estratègies, al meu entendre, no enforteixen el procés ni ajuden a viabilitzar el full de ruta.  L’autonomia dels moviments socials en relació a les forces polítiques ha estat un avenç democràtic al llarg de les últimes dècades. El 27S marca una dinàmica de retrocés en aquest aspecte. I no serà fàcilment reversible. Pel que fa a l’altra qüestió, polaritzar en termes d’independència –en comptes de sobirania i dret a decidir- fa més petit el camp del sí. I dibuixa, a més, una trajectòria de resolució democràtica del conflicte nacional menys sòlida i efectiva que fer-ho a través de l’acumulació de forces per arrencar tant el referèndum com els mecanismes jurídics que permetin viabilitzar un resultat d’independència, si aquesta fos la voluntat ciutadana.


3) Catalunya sí que es pot (CSQP) ha intentat, des d’una nova aposta de confluència, articular la visibilitat de l’eix social a la defensa del referèndum vinculant. Els resultats han quedat per sota de les expectatives. Crec que no expressen errades de fons, però sí insuficiències i límits en el model de confluència (hi faltaven actors i dimensió ciutadana) i en el relat polític (presència insuficient de la narrativa constituent i sobiranista). La lògica de canvi d’època fa necessària la construcció d’un nou subjecte, fruit d’una confluència ampliada i ciutadana, referent de múltiples cultures emancipatòries, i amb voluntat de generar hegemonia, com ja passa avui amb Barcelona en Comú. Les eleccions generals poden, en aquest sentit, configurar una nova finestra d’oportunitat. Clarament, la confluència hauria de gestar-se en clau nacional, responent a les inquietuds i anhels de la gent de Catalunya: la necessitat de derrotar el govern de Rajoy, de superar el règim del 78 i el bloqueig de l’estat a l’autodeterminació; així com la necessitat d’un horitzó d’esperança a l’entorn de la justícia social, la política neta i la democràcia real. La xarxa de ciutats del canvi arreu de l’estat, expressió tangible d’un municipalisme constituent i guanyador, pot operar com a ancoratge de solidaritat i causa compartida.


El procés constituent català, en tot cas, ha de tirar endavant, en totes les seves dimensions. Si després del 20D l’immobilisme persisteix, a Catalunya la lògica democràtica ha de resultar imparable. Caldrà anar forjant la nova legalitat de ruptura que permeti exercir la sobirania i convocar el referèndum –amb reconeixement i empara internacional- per tal que, amb plenes garanties democràtiques, la gent decideixi lliurement la relació jurídica de la nova república catalana amb l’estat espanyol. Es tracta, molt en síntesi, de construir confluències i exercir sobiranies: avançar en l’articulació d’un nou subjecte (superador d’identitats polítiques preexistents) per guanyar un futur radicalment democràtic (superador d’injustícies socials i nacionals persistents).






17/09/2015 - Amb la gent, sí que es pot!
Compromís per la Independència, com a corrent d’ICV, hem impulsat i presentat un manifest de suport a Catalunya sí que es pot (CSQP). Vull per Catalunya un estat independent i per això votaré CSQP. Crec que el procés de mobilització sobiranista és una gran força col.lectiva que expressa una de les dimensions del conflicte social a Catalunya: la que enfronta la lògica autoritària de l’estat amb el dret a decidir. I crec que aquest procés ha de transitar un full de ruta rupturista, democràtic i efectiu. Rupturista per mitjà d’un procés constituent català a partir del 28 de setembre; democràtic a través d’un referèndum d’autodeterminació (que no pot ser substituït per cap altre mecanisme); i efectiu per mitjà del seu caràcter vinculant (la independència ha de ser una realitat si així ho decideix la ciutadania). La proposta de CSQP em sembla, en aquest sentit, la més sòlida. La que millor entronca, també, amb la trajectòria d’una esquerra nacional que acull l’opció per la independència des d’una lògica d’ampliació democràtica, de diàleg inclusiu amb les cultures autodeterministes de caràcter federal/confederal, i de vincle indestriable amb els drets socials i ecològics.


I és aquí on trobo la resta de motius, igualment rellevants, per votar CSQP. Perquè crec que recull els anhels de revolució ciutadana expressats en les candidatures de confluència a les passades eleccions municipals, que estan ja transformant les nostres ciutats (sense demanar permís a ningú i sense esperar cap escenari de futur). Perquè connecta amb la contestació contra les retallades i la corrupció,  i permet construir un horitzó de justícia social i ètica col.lectiva. I a més –i sobretot- perquè CSQP és un espai de persones lluitadores i generoses, amb presència quotidiana als barris, allà on la gent construeix futur des de vides humils i un teixit de vincles solidaris. En Lluís Rabell deia l’altre dia que la insuportable arrogància pija d’Artur Mas -en menysprear els sectors populars articulats a l’entorn del “sí se puede”- era el que l’havia acabat de convèncer a encapçalar aquest projecte. Em sembla la millor raó: honesta i autèntica. D’algú com el Lluís, que personalitza amb naturalitat el conjunt d’opcions i de valors del “sí que es pot”. Gràcies Lluís. 


Fins el dia 27 caldrà seguir estenent l’activisme, aportant arguments, debatent propostes, entroncant amb emocions i esperances. És veritat, les properes eleccions no són ordinàries. Ens hi juguem l’obertura d’un escenari constituent: on canviar les polítiques injustes des del primer dia (com s’ha fet a Barcelona i a moltes altres ciutats); i on canviar també les regles del joc per fer fora la corrupció i els corruptes, per fer possible la independència de Catalunya.  



    


06/11/2014 - El 9N, votaré per tu

El 9N havia de ser el dia per exercir el dret a decidir. L'hostilitat política i l’assetjament jurídic del règim (PP-PSOE) no ho faran possible en les condicions establertes al decret de convocatòria de la consulta. Però no ens intimiden, ni ens faran afluixar. Perquè som lliures. Desacatarem tot autoritarisme, desobeïrem tota imposició. Farem del 9N un dia de mobilització ciutadana massiva per la dignitat democràtica, pel respecte col.lectiu, per la justícia del reconeixement. I serà un pas endavant que farà encara més irreversible l’exercici de l’autodeterminació. A partir del 10N el procés de ruptura tindrà més força social que mai. I caldrà donar-li un marc de canalització política per mitjà d’unes eleccions constituents. El nou context haurà de fer possible, ara sí, un referèndum on decidir lliurement el futur polític de Catalunya.   


El 9N hem de ser milions de persones als carrers i a les urnes. Expressar un enorme esclat de ciutadania, com ho hem fet tantes altres vegades, carregats de força i de raons. Milions de denúncies i de paperetes contra la demofòbia; milions de mirades i somriures per un país just, lliure i net. Perquè volem decidir-ho tot per canviar-ho tot. Decidir cada dia. Decidir les relacions de Catalunya amb l’estat i la UE; i també el model de relacions socials i humanes; i els barris i ciutats que volem per viure-hi. Diumenge hem de demostrar que el PP i el PSOE no podran il.legalitzar el nostre dret a la llibertat d’expressió, a participar. I Dilluns, que el govern de CiU no podrà aturar la nostra lluita per viure amb dignitat.


El 9Nvotaré. Votaréperquè em sentoimplicat ambun procés d’empodarement ciutadà, d’eixamplament democràtic. Perquè vull plantar cara al centralisme i a la vulneració de drets. Votaréper un paísnou lliure de desnonaments, precarietat i corrupció. I sobretot per una Barcelona humana, de barris dignes on la gent pugui ser feliç. Votaré amb la força dels qui lluiten amb generositat, i dels qui pateixen injustícies discretament. Amb tota la il.lusió als ulls de les meves filles. I votaré per tu, pare.


 



26/01/2014 - Ara és Demà. Si no és ara, quan?



Vivim un canvi d’època. Res no és ni serà com abans. És un canvi d’època travessat per conflictes intensos en moltes dimensions. Les èlits econòmiques i polítiques impulsen un projecte de desigualtats socials i expropiació democràtica. Volen un escenari amb més impunitat per implantar les seves relacions de dominació. De les moltes resistències ciutadanes ha d’emergir l’alternativa. Una alternativa constituent, en tots els camps. Per obrir un nou temps on decidir-ho tot i canviar-ho tot. Un nou temps on construir la societat dels bens comuns: la democràcia participativa, l’economia cooperativa, l’autonomia personal, l’ecologia, els drets socials, els vincles de fraternitat, la sobirania nacional i popular.

Però els continguts de l’alternativa s’han d’escriure amb una gramàtica col.lectiva nova. Amb una constel.lació inclusiva d’actors constituents, i amb formes d’articulació horitzontals, orientades a l’acció, a sumar i amb voluntat de guanyar. L’assemblea oberta de l’1 de febrer, l’Ara és Demà vol ser una contribució en aquesta lògica. Per això, més enllà de remarcar el moment (si no és ara, quan?) i dels fils per teixir el nou país (idees per canviar-ho tot), hi ha dues preguntes que esdevenen clau. La primera, una alternativa amb qui? Amb persones, amb o sense militància política, amb graus diferents d’implicació en moviments i organitzacions: el procés hauria de sumar subjectivitats, gent amb voluntat de protagonitzar canvis. Amb moviments socials i amb forces polítiques: el procés hauria de sumar cultures col.lectives de transformació diverses, pre-existents i emergents. La segona qüestió, una alternativa com? Cal teixir els vincles de la diversitat. Des de valors de reconeixement mutu, empatia i voluntat d’aprenentatges creuats. Superant tant l’esquema que idealitza l’escenari institucional sense lluita de carrer, com el que idealitza la lluita social sense alternativa política. Hauríem de teixir una doble pràctica de reconeixement: per part dels actors socials, la necessitat d’un referent polític; per part de les forces polítiques, la necessitat que això impliqui un nou subjecte constituent. Un subjecte configurat des de les ganes de confluir, no de confrontar. Com diu la Crida Oberta de l’Ara és Demà: l’alternativa s’ha de construir amb tothom qui cregui que “cal passar de competir per guanyar espai polític i electoral, a compartir per guanyar un nou país”. No és fàcil, però hauríem de fer-ho possible. Avui, la responsabilitat és atreviment. 

I un apunt per acabar. L’Ara és Demà és una crida oberta nacional. Però la millor manera de fer-la créixer és en marcs de municipalisme democràtic i transformador. Els barris i les ciutats com a àmbits d’una nova quotidianitat emancipadora. I aquí sorgeix la segona part de la pregunta: si no és ara, quan; si no és a Barcelona, on? Barcelona ens ofereix una possibilitat extraordinària d’actuar com a àmbit d’impuls del procés. Hi són els fils necessaris per teixir un escenari local de ruptura; hauríem de ser capaços de sumar les voluntats per articular un front ampli i guanyar la ciutat del bé comú. Seguim caminant.




02/01/2014 - Consulta sí o sí. Per la revolta democràtica

El 2014 ha de ser l’any de la Consulta sí o sí. Entre el 2005 i el 2013, Catalunya ha viscut un cicle intens de mobilització social i acció política a l’entorn de la qüestió nacional. Un cicle marcat per 4 dinàmiques principals: a) la dinàmica del nou Estatut, aprovat el 2005 al Parlament; negociat i acordat després a les Corts; referendat per la ciutadania el 2006; i dinamitat pel TC el juny del 2010. L’estat trenca el joc i la ciutadania respon de forma massiva al carrer el 10 de juliol. b) la dinàmica de la Plataforma pel Dret a Decidir i les consultes locals, amb les dues grans manifestacions de febrer del 2006 i desembre del 2007; i les diferents onades de consultes locals 2009-2010, que van culminar a Barcelona el 10A del 2011. c) La dinàmica de les Diades, els 11S com a moments de màxima mobilització: milions de persones al carrer el 2012 (“Catalunya nou estat d’Europa”) i el 2013, amb la Via Catalana i Encerclem la Caixa; d) La dinàmica electoral i institucional: el 25N del 2012 els partits compromesos amb el dret a decidir arriben a 107 dels 135 escons; el gener del 2013 el Parlament aprova la declaració de sobirania i el juny es constitueix el Pacte Nacional. Finalment, el desembre del 2013, 4 forces polítiques que sumen 87 escons al Parlament tanquen l’acord sobre la consulta: via legal, pregunta i data. En síntesi, aquest és l’entramat de fets d’un procés sostingut en el temps, amb amplíssims suports socials (a l’entorn del 80% a favor de la consulta), mobilitzacions massives, i expressions polítiques majoritàries (entre el 64% i el 79% del Parlament). Un procés d’alta intensitat democràtica. Amb lògiques de confluència civil, social i política gairebé sense precedents. El procés per decidir el futur de Catalunya com a nació segueix endavant. Per una raó: perquè la democràcia és imparable, perquè és imbatible.

Al llarg de tot aquest procés, ICV-EUiA hem estat inalterablement al costat del dret a decidir com a expressió de la sobirania de Catalunya en tant que subjecte polític. Cap dubte, en cap moment. Des de la votació de l’estatut el 2005 al Parlament fins a l’acord recent sobre la consulta. Per convicció democràtica i nacional. A més, defensant l’estat propi com a prioritat programàtica hem aconseguit els millors resultats: 360.000 vots i 13 escons el 2012. En cap moment, tampoc, ICV-EUiA hem renunciat a ser present en el camp del dret a decidir des de plantejaments propis. Amb 3 aportacions principals: a) el caràcter indestriable dels drets socials i els nacionals: la sobirania per decidir-ho tot, enfront l’estat i la troica; per canviar-ho tot, un país lliure de desnonaments, atur, pobresa i injustícies. b) la defensa del dret a decidir en clau democràtica: el referèndum per definir el futur del país com a exercici de democràcia deliberativa i directa, més enllà de les identitats nacionals de cadascú (úniques, mixtes, múltiples, creuades). I c) la construcció d’un camp inclusiu pel dret a decidir, situant la clivella principal entre els qui volen exercir la sobirania nacional per mitjà d’una consulta (siguin independentistes o federalistes) i els qui neguen Catalunya com a subjecte polític. En poques paraules, ICV-EUiA hem estat, com sempre, en el camp de l’emancipació nacional; i ho hem fet aportant, sense renúncia, els elements que ens donen sentit i futur com a referència política. 

Ara cal articular la lluita sociopolítica per fer realitat la consulta i per guanyar-la. La pregunta és de trencament i és inclusiva. És rupturista perquè s’ha acabat el temps de la comunitat autònoma: Catalunya ha de ser un Estat. I perquè això permet obrir el procés constituent: una estructura d’oportunitat per generar una dinàmica de participació democràtica i decidir el model de relacions econòmiques, socials, de gènere o ecològiques que volem. I la consulta és inclusiva perquè fa possible el sí a l’Estat propi (primera pregunta) de tota mena d’opció que parteix del reconeixement de sobirania (ja sigui en clau de presència directe a Europa, o de federació en peu d’igualtat amb Espanya). I també ho és perquè permet l’expressió nítida (segona pregunta) de l’opció que ha liderat i vertebrat la mobilització ciutadana: la independència. En síntesi, l’acord de la consulta fa possible un escenari de ruptura democràtica socialment majoritari. La hostilitat política de l’estat, tant del PP com del PSOE, sembla inamobible. Potser només hi ha una forma de desencallar-la: amb un doble sí massiu; en una consulta que hem d’aconseguir celebrar el 9 de novembre, sí o sí. La independència ha de fer possible el diàleg respectuós, fraternal, de tu a tu amb Espanya. Ha de fer possible el desbordament popular i democràtic del procés, per decidir-ho i canviar-ho tot. És molt difícil, sí; però l’estatus quo és senzillament impossible.
            
11/09/2012 - Una Diada Nacional de forta mobilització social

El 2012 ha estat un any de fortes mobilitzacions ciutadanes en clau social. L’ofensiva dels mercats, l’austeritat destructiva de CiU i del PP, i la política exercida d’esquenes a la gent han estat àmpliament contestades al carrer. Podem recordar, a tall d’exemple, tres grans manifestacions a Barcelona: la de la vaga general del 29 de març, la del 1er aniversari del 15M i la del 19 de juliol contra les retallades. En totes tres, centenars de milers de persones hem expressat el rebuig a la dictadura dels mercats vehiculada per la vella política, i hem deixat clar que ni callem ni ens resignem, que apostem per l’esperança i les alternatives. 

Demà, 11 de Setembre, cal dir amb molta força que les retallades de CiU i el PP no només generen fractura social i recessió econòmica; també afebleixen el país, ataquen directament el projecte nacional. Perquè sense cohesió social, sense una Catalunya d’oportunitats vitals per tothom, no hi ha emancipació nacional possible. I expressarem també amb força la indignació popular enfront la recentralització galopant de l’estat; enfront les agressions sistemàtiques a l’autogovern impulsades pel PP i el PSOE, amb la complicitat de CiU quan es tracta de defensar interessos de classe (perquè la llei d’estabilitat pressupostària o la reforma laboral, votades per CiU, no només desmantellen drets socials, són també dràstiques retallades a l’autonomia).

Espero que la manifestació de demà a la tarda sigui també immensa. I que hi hagi molta presència de ciutadanes i ciutadans socialment i nacionalment compromesos. Jo hi seré per tornar a reivindicar la lluita i l’esperança; el compromís i l’optimisme. L’exercici de la sobirania nacional i social; del dret a decidir enfront de l’Estat, els mercats i les retallades. Cal l’empoderament democràtic de la ciutadania. Un referèndum d’autodeterminació per decidir si volem ser independents o el tipus de relació amb l’estat; i un referèndum per decidir si volem posar fi a les retallades i reconstruir un model de drets socials i redistribució fiscal. Jo vull un país lliure, amb estat propi; i una societat igualitària, on tots els projectes de vida siguin possibles. 


Per això demà no em quedaré a casa, no faré el joc a l’espanyolisme del PP i del PSOE. Aniré a la mani, però tampoc faré el joc a CiU: hi aniré amb la gent socialment combativa, amb ICV-EUiA, els sindicats i la resta de partits d’esquerres, per l’Estat propi i els Drets socials. I el dia 12 a seguir lluitant, al costat dels mestres i les famílies, fent créixer la marea groga contra les retallades educatives de CiU; i el dia 15 a Madrid a la gran mani contra les polítiques injustes i indecents del PP… un inici de curs mogut, preludi d’un nou temps on obrir espais de lluita i d’esperança; on donar la batalla i guanyar el futur, en clau democràtica, d’emancipació social i nacional.


13/06/2011 - Hem d'aconseguir-ho
En temps de crisi i d’impactes socials d’aquesta crisi -desocupació i dificultats de fer front al pagament de l’habitatge per part de milers de persones- un govern humanista i responsable hauria d’actuar en dos fronts. En primer lloc, estratègies potents de reactivació econòmica i lluita contra l’atur: polítiques actives d’ocupació, d’inserció laboral, de formació, d’impuls a la gent emprenedora; polítiques industrials, de reconstrucció de teixits productius, de suport a sectors emergents d’economia verda i cooperativa, de crèdit a les empreses… En segon lloc, polítiques de fiscalitat redistributiva i ecològica orientades a equilibrar el repartiment social d’esforços i a protegir els nivells d’ingressos públics: restabliment de l’impost sobre el patrimoni, taxació de les grans fortunes i de les transaccions financeres, més progressivitat en els trams superiors de la renda, pla específic contra el frau fiscal, impost sobre l’energia nuclear… L’impacte acumulat de les polítiques de reactivació i de fiscalitat justa suposaria un increment del volum d’ingressos públics, el qual hauria d’estar al servei de l’expansió de l’estat de benestar i els drets de ciutadania. Sí, més i millors serveis socials, d’habitatge, de salut i d’educació sobre la base de l’accés universal i equitatiu. Per tancar el cercle: és ben sabut que l’enfortiment dels serveis públics opera com a palanca bàsica de creació d’ocupació i, per tant, com a factor de sortida de la crisi en benefici de la majoria.

Però resulta que aquest relat entra en contradicció frontal amb les polítiques dels governs del PSOE a l’Estat i de CiU a Catalunya. El PSOE i CiU opten per una lògica oposada a aquesta: actuen amb extrema timidesa en el vector de les polítiques de reactivació econòmica i canvi ecològic; aposten per ampliar els regals fiscals als rics i per tant eixamplar privilegis i desigualtats; no dubten a retallar els serveis de l’estat de benestar i afeblir els drets socials i laborals de la majoria. Sí, CiU i PSOE són avui veritables eines de producció massiva d’injustícies, de situar les decisions polítiques com a instruments d’agressió a la ciutadania. Per què ho fan ? En el cas de CiU crec que per convenciment ideològic. La generació de dirigents del pujolisme, al llarg dels anys 80 i 90, van apostar per un model de benestar a Catalunya de caire socialcristià, emmirallat en els models alemany i holandès. L’actual generació és netament neoliberal. Artur Mas i el seu govern aposten per fer de Catalunya un país referent en l’estratègia de desmuntatge del model social europeu, en la línia dels Conservadors britànics de Cameron i dels Republicans nordamericans. En el cas del PSOE, sincerament, no sé perquè ho fan. Però estic convençut que el seu gir neoliberal i el seu relat de subordinació de la política als especuladors (als mercats) és la causa del seu desastre electoral. Per què votar un partit socialista instal.lat en la pràctica i en la narrativa política de la dreta ? No sabria donar-hi cap raó.

Per fer front a tot això, calen espais socials i polítics diversos i complementaris. Cal que ICV-EUiA defensi aquesta setmana amb força al Parlament propostes alternatives a les retallades de CiU. Cal que els sindicats i els col.lectius professionals dels serveis públics segueixin plantant cara als centres de treball i al carrer. Cal que el moviment del 15-M faci passes endavant cap a la seva articulació territorial als barris, que a Barcelona hi hagi moltes places catalunya.

I cal, sobretot, construir una cultura de suma d’espais, pràctiques, actors i formes d’acció. Amb obertura, sense rigideses ni sectarismes per part de ningú, amb empatia i reconeixment mutu d’aportacions i legitimitats, amb voluntat de construir sinèrgies i reciprocitats. Avançar cap a la construcció d’una democràcia real no és fàcil ni feina d’un dia, però no pot esperar ja més. Les dinàmiques de nova política d’esquerres i ecologista, de compromís ciutadà, de mobilització social i d’indignació s’han d’anar trenant per forjar esperances i alternatives. Guanyar la partida a les retallades i a la vella política. No és veritat que predomini l’individualisme i l’egoisme. Cal fer emergir, dotar de significat col.lectiu, polititzar els valors d’autonomia i de nova quotidianitat solidària. Hi ha moltes energies cíviques, molts fils per teixir un espai públic realment democràtic. Hem d’aconseguir-ho.

09/06/2011 - La UPF reconeix les VII jornades de la UPEC amb 3 crèdits de lliure elecció
La Universitat Pompeu Fabra ha reconegut les VII jornades de la UPEC amb 3 crèdits de lliure elecció per a tots els alumnes de les seves facultats que es matriculin a les jornades i que superin el procés d'avaluació que es requereix.

El procediment d'avaluació serà similar al dels anys anteriors (presentació d'un treball segons unes pautes)

Des de la UPEC agraim aquest reconeixement acadèmic i el suport donat al projecte.




15/11/2010 - El vot a ICV-EUiA com a instrument de lluita i d'esperança
Aquest cap de setmana ha començat la campanya electoral. Els propers dies, la gent d’ICV-EUiA de Barcelona tenim un objectiu prioritari: treballar a fons per tal d’obtenir un magnífic resultat electoral. Tenim un candidat i unes candidatures excel.lents. Hem fet un conjunt d’aportacions substancials en el marc del govern d’esquerres: ampliació dels drets socials i polítiques públiques d’habitatge, més impostos per als rics, lluita contra el canvi climàtic i nova cultura de l’aigua, avenç en l’autogovern i enfrontament amb l’estat per la retallada de l’Estatut. Ho expliquem i ho posem en valor des del compromís i la coherència. Sabem que només des d’una nova majoria plural d’esquerres i catalanista seguirem avançant. L’alternativa és la dreta neoliberal: el programa de retallades socials, privatitzacions, regals fiscals, trinxament del territori i explotació dels recursos naturals que tan bé representa CiU.

Ara els reptes són encara més grans. Estem immersos en una crisi profunda, amb impactes socials forts sobre les persones més vulnerables. La necessitat de transformacions ecològiques per preservar el futur del clima i del planeta són més apremiants que mai. El conflicte amb l’estat, que encalla el nostre autogovern, no es pot ja resoldre amb la lògica del peix al cove. Enfront a tot això, hi ha dues possibilitats: la resignació, la renúncia a fer del vot un instrument de lluita; o bé la rebel.lia, el vot a ICV-EUiA com a expressió de dignitat personal i col.lectiva, per dir ben fort que l’esperança és possible, que no és veritat que no s’hi pugui fer res contra les imposicions dels mercats i dels poderosos.

ICV-EUiA és l’aposta de l’esperança, de la construcció col.lectiva d’un futur diferent, d’una Catalunya més justa, ecològica i lliure. Altres faran volar coloms, o s’apuntaran a l’estil dels enunciats polítics oportunistes i sense continguts. Nosaltres seguirem fidels a la nostra manera de fer: explicant propostes concretes per superar la crisi amb una aposta molt potent per l’economia verda, sostenible, com a font de generació d’ocupació de qualitat; desgranant idees per un estat de benestar més fort, més redistributiu i més pròxim, que permeti la realització de tots els projectes de vida en igualtat de condicions; desplegant un full de ruta nacional molt ambiciós, que incorpora l’articulació efectiva de l’exercici al dret a decidir des de la cohesió social d’una Catalunya que vol seguir sent un sol poble.

Val la pena i és possible. Cal esmerçar-hi tots els esforços, dia a dia. Perquè ICV-EUiA sigui el referent de la gent senzilla, que lluita amb esperança. Perquè un bon resultat d’Iniciativa, que estic convençut que es produirà, és la millor garantia perquè totes les esperances es concretin en canvis reals, canvis que només seran possibles amb una ICV-EUiA molt més forta.

17/07/2010 - Estatut i dret a decidir. Reflexions i propostes (i un desig final).

TRES REFLEXIONS

L’estatut del 2006 implicava, sobretot, explorar la possibilitat d’un nou model d’autogovern, de relacions amb l’estat, i de reconeixement nacional, a partir d’una lectura en clau plurinacional i federalitzant de la constitució de 1978. La sentència del TC i l’aval polític a la sentència per part del govern de l’estat, expressen l’intent de tancar aquesta possibilitat.

Al llarg dels últims 30 anys, a l’estat espanyol, no s’ha produït cap avenç significatiu cap a una cultura política de la plurinacionalitat. Altres dimensions políticoculturals han canviat a millor: des de les relacions de gènere fins a l’europeisme; des de la consciència ambiental fins a les llibertats sexuals… Però l’estat espanyol, el 2010, segueix enrocat en el nacional-estatisme.

La sentència del TC és una agressió antidemocràtica contra la decisió de la ciutadania. Atempta contra la dignitat col.lectiva de Catalunya. Instal.la, per tant, un escenari de conflicte entre Catalunya i l’Estat. Un conflicte de naturalesa política que no és gestionable, només, amb els instruments jurídics disponibles avui. No és que el TC ens hagi retornat el got de l’Estatut mig ple (o mig buit), és que ens l’ha tornat trencat.

TRES PROPOSTES
 
Cal mantenir una dinàmica política mobilitzadora i unitària del conjunt del catalanisme que rebutja la sentència del TC. La responsabilitat de les forces polítiques passa per no trencar aquesta lògica de confluència, i per mantenir activades les palanques del conflicte i la mobilització. Volem tot l’estatut i ja. La dignitat col.lectiva i democràtica no deixa lloc per cap renúncia.
 
Més enllà del conflicte per l’estatut –que s’ha de guanyar- cal construir també nous horitzons de futur. I transitar una nova etapa, que la gent ja ha obert en clau ciutadana i cultural. Un nou temps vertebrat per una nova gramàtica política: la de l’exercici del dret a decidir, on la ciutadania i el parlament de Catalunya hauran de determinar lliurement el nou model de relacions de Catalunya amb l’estat i amb la Unió Europea. Un futur obert a totes les opcions i sense cap límit.

El nou escenari de la Catalunya que decideix i que negocia políticament, d’igual a igual, amb l’estat i amb la UE allò que la ciutadania expressi majoritàriament, s’haurà de construir, sobretot, en clau democràtica. Sense xocs identitaris. Tots els sentiments de pertinença han de tenir cabuda en la Catalunya lliure.

UN DESIG

M’agradaria que ICV fos un referent atractiu i sòlid en aquest triple objectiu de batallar per l’estatut, construir la nova etapa on la ciutadania de Catalunya decideixi en plena llibertat, i defensar l’exercici de la sobirania nacional en clau de radicalitat democràtica. Sobre aquestes bases, crec que tant l’aposta per un nou pacte d’encaix federal-plurinacional amb l’estat espanyol, com l’aposta per la independència en el marc d’una Unió Europea cada vegada més federal, són propostes amb sentit. Jo m’inclino per la independència.


06/07/2010 - Unitat per Catalunya

Volem fer públic el nostre refús a la sentència emesa pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, perquè es tracta d’un tribunal contaminat i deslegitimat, que ha revelat mòbils no pas tècnics sinó polítics, i perquè ha gosat qüestionar el pacte polític assolit entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, promulgat com a llei orgànica de l’Estat i referendat pel poble de Catalunya.

Davant de la situació originada per aquesta sentència i de l’intent reiterat de dividir-nos com a poble, creiem que és vital que Catalunya sàpiga respondre de manera unitària, perquè només la unitat li dóna prou força i l’aferma com a nació. La unitat d’acció dels partits que van promoure l’Estatut i han treballat per desplegar-lo. I la unitat de la seva societat civil, plural i diversa, però amb una causa comuna: l’autogovern de Catalunya cap a un país millor, més lliure i més just.

Per això, donem suport a la manifestació pacífica i unitària convocada per al dissabte 10 de juliol, a la qual el President de la Generalitat va convidar tots els ciutadans i ciutadanes a participar-hi. Creiem que ha de ser una manifestació on hi càpiga tothom, manifestant cadascú les seves idees i accents. I on puguem afirmar conjuntament, amb claredat i amb una participació massiva, allò que ens uneix en aquest moment i que ha unit sempre el catalanisme: la defensa i l’afirmació de la nació catalana. Aquesta és la manifestació que, avui, Catalunya necessita.

Per aquesta raó, pensem que la manifestació, plural i diversa, ha d’anar encapçalada pels representants democràtics del poble de Catalunya, amb el President de la Generalitat i els caps de fila parlamentaris al davant, portant la senyera, el nostre símbol nacional, el que acull tots els catalanes i catalanes.

Barcelona, 5 de juliol de 2010

Frederic Amat, Pintor

Oriol Bohigas, Arquitecte

Josep Mª Castellet, Escriptor

Jordi Coca, Escriptor

Antoni Dalmau, Escriptor

Josep Fontana, Historiador

Ferran Mascarell, Productor audiovisual

Anna Maria Moix, Escriptora

Joaquim Molas, Historiador i teòric de la literatura catalana

Lluís Pasqual, Director de teatre

Rosa Regàs, Escriptora

Antoni Ros Marbà, Músic

Antoni Tàpies, Pintor

Miquel Valls, President del Consell de Cambres de Catalunya


27/04/2010 - Un reportatge sobre el primer plenari de Catalunya Causa Comuna

Trobo que aquest video, francament, és molt bo. Reflexa d’una manera real, sense  propaganda, el que fou l’ambient de la primera sessió plenària de la Conferència Oberta “Catalunya Causa Comuna” que vàrem celebrar a Montjuïc el passat 27 de març.


30/03/2010 - Fundar “cooperatives democràtiques”

Entre les propostes que es van posar en comú en el  plenari de la Causa Comuna del dissabte passat,  n’hi ha algunes que proposen l’impuls, des de la base, d’una xarxa de Consells Cívics de Catalunya Causa Comuna, com “un conjunt de “cooperatives democràtiques“:

  • “Som conscients que una distància creixent entre ciutadania i política pot ser molt perniciosa … volem contribuir a crear una dinàmica de regeneració política i social a Catalunya, una renovació democràtica amb nous instruments de deliberació comuna i d’iniciativa ciutadana. La millor manera d’evitar l’empobriment de la política, o el seu segrest per petits nuclis de poder, és socialitzar-la.“
  • “O els ciutadans fem política o correm el risc d’una política al marge o en contra dels nostres interessos. La democràcia no és sols cosa dels polítics i dels partits. Per això estem creant espais de deliberació amb gent que compartim idees i valors, sense tenir necessàriament un compromís partidari, en un marc de participació, pluralisme i respecte.”
  • “Volem impulsar, des de la base, una xarxa de Consells Cívics  de Catalunya Causa Comuna: un conjunt de “cooperatives democràtiques” generant debats, propostes i iniciatives, on col·labori gent sense filiació política amb activistes polítics, socials i sindicals capaços de treballar transversalment. Volem fer-ne una aliança de base per la revitalització democràtica, pel desenvolupament de noves iniciatives d’innovació política i de solidaritat social. Volem una democràcia neta i vigorosa que refaci els ponts entre ciutadania i política.”

En Pep Molsosa es demana, en un comentari del seu bloc (Causa Comuna: consell, cooperació) “què seran aquests Consells Cívics, qui els liderarà, qui els organitzarà, amb quins objectius concrets, quines funcions i quins mètodes de treball, com s’organitzarà aquesta xarxa de cooperatives democràtiques…”

A mi em sembla que, si  volem estimular un procés  des de la base, de baix a dalt (i només així te ple sentit la proposta estratègica de Catalunya Causa Comuna),  allò que cal és recolzar-se en les experiències concretes, encara embrionàries però estimulants, dels debats realitzats fins ara per la Causa Comuna, arreu de Catalunya. És a dir que a la doble qüestió de “qui liderarà” i de “qui organitzarà“, hauríem de respondre que el lideratge només pot  ser col·lectiu i que la organització haurà de recolzar també en mètodes  d’”autoconvocatòria” i d’”autoorganització“. Es tracta de donar continuïtat en el temps, amb un mínim d’organització estable, a les iniciatives de debat de la Causa Comuna que han sorgit en el territori amb  formes i  mètodes diversos, els que decideixen els participants en cada localitat o en cada àmbit concret. Es tracta que l’experiència dels uns estimuli les dels altres; de posar-les en comú, sobretot a internet. Es tracta d’anar teixint una xarxa democràtica de base. L’experiència del plenari del dissabte és bastant estimulant: les ganes hi són; la gent  hi és; també la dinàmica de les idees… Jo crec que estem començant una cosa important.


29/03/2010 - Imatges del primer Plenari de Catalunya Causa Comuna


Bones imatges, de l’àlbum de fotos a Facebook de José Luque Prieto



27/03/2010 - LES PROPOSTES DEL PRIMER PLENARI DE “CATALUNYA CAUSA COMUNA”

Aquestes són les conclusions que vàrem posar en comú amb els dos mil assistents al primer Plenari de Catalunya Causa Comuna. Us demanaria que, si les compartiu, en feu la màxima difusió  possible:

La nostra iniciativa ha nascut perquè som conscients que una distància creixent entre ciutadania i política pot ser molt perniciosa. Els nostres debats arreu de Catalunya i aquest primer Plenari volen contribuir a crear una dinàmica de regeneració política i social a Catalunya, una renovació democràtica amb nous instruments de deliberació comuna i d’iniciativa ciutadana. La millor manera d’evitar l’empobriment de la política, o el seu segrest per petits nuclis de poder, és socialitzar-la.

O els ciutadans fem política o correm el risc d’una política al marge o en contra dels nostres interessos. La democràcia no és sols cosa dels polítics i dels partits. Per això estem creant espais de deliberació amb gent que compartim idees i valors, sense tenir necessàriament un compromís partidari, en un marc de participació, pluralisme i respecte.

Volem impulsar, des de la base, una xarxa de Consells Cívics de Catalunya Causa Comuna: un conjunt de “cooperatives democràtiques” generant debats, propostes i iniciatives, on col?labori gent sense filiació política amb activistes polítics, socials i sindicals capaços de treballar transversalment. Volem fer-ne una aliança de base per la revitalització democràtica, pel desenvolupament de noves iniciatives d’innovació política i de solidaritat social. Volem una democràcia neta i vigorosa que refaci els ponts entre ciutadania i política.

Aquestes són les nostres propostes:

1. Catalunya: la causa comuna cívica i democràtica

Una Catalunya dividida no pot guanyar. Una societat civil activa, diversa i creativa ha d’impedir les lògiques partidistes desarrelades que s’alimenten de personalismes i confrontacions excloents. Volem superar l’excés de divisions polítiques que fomenten la desafecció ciutadana i obren el risc del populisme, el clientelisme i l’abstenció. Més que barallant-se, volem veure els responsables polítics i socials del país debatent democràticament i a fons els millors projectes per a una Catalunya millor i més forta.

Volem lluitar contra la instrumentalització de l’opinió pública. La política de mercat, de propaganda negativa i de desqualificació a través dels mitjans afebleix la democràcia perquè desorienta i allunya els ciutadans. Ens oposem a la manipulació política dels mitjans de comunicació i a la manipulació mediàtica de la política, perquè afavoreixen als més poderosos i degraden la nostra democràcia. Volem informació objectiva, verídica i plural, amb més coincidència entre opinió pública i opinió publicada, tant en els mitjans públics com en els privats.

2. Catalunya: la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social

La crisi és un repte formidable. La selva global que ens hi ha portat generaria, si no hi féssim front, una economia afeblida i una societat de mercat, amb els nostres béns comuns (de l’educació i la sanitat fins a l’habitatge i el territori) tractats com a mercaderies subjectes a l’especulació, amb més precarització del treball i més deslocalitzacions. Ens cal, per contra, una economia amb més coneixement, creativitat, obertura, diversificació i productivitat. L’impuls de la R+D+I, una formació d’excel·lència, l’ajut a la renovació de la petita i mitjana empresa i el lideratge de Catalunya en el desenvolupament de l’eurorregió i de l’eix mediterrani són objectius estratègics essencials.

Volem una societat prospera i justa, cohesionada i culta, amb més igualtat i millors polítiques socials, amb un fiscalitat justa, amb més qualitat de vida. Vodem una plena igualtat de gènere, especialment en els salaris i en la vida laboral i familiar. Les dones han de tenir la paritat en les institucions i en la societat.

Hem d’impedir que el territori de Catalunya, el seu medi ambient i el seu paisatge tornin a ser l’objecte de l’especulació d’uns pocs, degradant i enlletgint el nostre país. Catalunya no ha de tornar a ser mai més la víctima del capitalisme especulatiu sobre el territori.

3. Catalunya: la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble

Volem ser una sol poble, sense discriminacions ni fractures. La unitat civil del nostre poble i la igualtat de drets i deures de tots els que viuen i treballen a Catalunya són qüestions absolutament vitals.

Exigim un compromís comú contra la instrumentalització partidista del fet migratori. Som beligerants contra la xenofòbia i el racisme. La força de Catalunya és la seva capacitat de societat-gresol. Les falses dreceres de les afirmacions identitàries excloents, lluny d’enfortir el país, podrien esquinçar-lo amb un xoc d’identitarismes populistes i demagògics enfrontats.

Catalunya necessita que s’hi identifiquin tots els ciutadans i ciutadanes que hi viuen i hi treballen. Som un poble fill de moltes llavors, sempre solidari amb els nou vinguts. A tots ells els diem que val la pena fer-se en aquest país, i fer-se d’aquest país. No es renuncia als orígens pel fet de viure, estimar, treballar i morir en la terra on neixen els fills. La llengua no ens dividirà: cal el ple respecte a la llengua de cadascú, així com l’afermament i la millora de l’escola comuna, que aplega els infants de tots els orígens per a fer-ne ciutadans complets.

4. Catalunya: la causa comuna del bon govern i de l’ètica

Volem una administració eficient, que eradiqui tota mena de corrupció en les institucions i en la societat. El servei públic ha de ser una de les tasques més honorables; ha de ser valorat i prestigiat. Cal millorar constantment l’eficiència, l’austeritat i la transparència de l’administració pública, i cal simplificar-la. L’exercici de responsabilitats públiques no és compatible amb els negocis privats: cal un estricte règim d’incompatibilitats que impedeixi dràsticament una confusió que, quan es tradueix en escàndols de corrupció, genera la desafecció ciutadana i l’afebliment de la democràcia. Proposem un compromís comú per a eradicar la lacra lliberticida de la corrupció en les institucions i en la societat. Creiem en la necessitat vital d’ un compromís ètic renovat en la política, el servei públic i la societat.

5. Catalunya: la causa comuna de l’educació i la cultura

Proposem fer de l’educació la prioritat de les prioritats. Volem deixar a les noves generacions un país millor i volem deixar uns fills i filles millors al nostre país. La capacitat col·lectiva del nostre país comença a l’escola. La força i la qualitat de l’escola pública són la base del futur del país. Hem de mantenir-la en un lloc de preeminència estratègica, aconseguint un màxim d’eficiència pedagògica, garantint l’equitat educativa al conjunt de la població, adaptant l’escola al seu entorn, al territori i a la seva complexitat. Els educadors han de tenir reconeixement, autoritat i suport constant dels poders públics i de la societat. L’educació és el nostre instrument bàsic d’unitat civil i d’oportunitats iguals per a la infància. Una societat culta, de persones lliuresi responsables, es genera a l’escola.

6. Catalunya: la causa comuna de l’autogovern i del federalisme a Espanya i a Europa

Volem el màxim autogovern per a Catalunya en una Espanya i una Europa que reconeguin la nostra dentitat. La diferència no és desigualtat, no és cap privilegi, no ha de ser motiu de confrontació. Contra ls qui pretenen treure profit del xocs d’identitats, proposem l’horitzó federal de llibertat, fraternitat, solidaritat i unió dels pobles de l’Estat i d’Europa. Volem una política d’afirmació catalana i de mà estesa als altres pobles, per avançar cap a un federalisme plurinacional a Espanya i cap a una Europa sense fronteres, més integrada políticament, com a condició cada vegada més imprescindible per superar els reptes de la crisi, regular els mercats financers, i garantir la cohesió social de les nostres societats i els drets individuals i col?lectius dels ciutadans i ciutadanes.

Aquestes són propostes vives: segueixen obertes a la deliberació col·lectiva. Us demanem que ens ajudeu a fer-ne la més àmplia difusió i discussió a http://www.causacomuna.cat.

Catalunya, 27 de març de 2010


15/02/2010 - Intervenci???? Raimon Obiols a l’executiva del PSC sobre la Confer?ia Oberta (15 de febrer de 2010)

universitat_estiuFa uns mesos vaig venir a una reuni???? aquesta executiva per a presentar la iniciativa de la Confer?ia Oberta ?Catalunya Causa Comuna?. Ara hi vinc de nou a explicar-vos qu?em fet fins ara, qu?ns proposem fer en els propers temps i, en tercer lloc, per a discutir amb vosaltres qu?reiem que hauria de sortir de la nostra iniciativa.

Qu?em fet

Com sabeu, hem realitzat una bona quantitat de sessions de debat, al llarg i ample de Catalunya. Hem recorregut Catalunya amb desenes d?actes pàs i la participaci???? milers de persones. Els temes que s?han discutit han estat ben diversos i s?han agrupat dins dels tres grans àits que es proposaren en la crida inicial:

  1. La sortida de la crisi:   Qu?stàassant en aquest per?e de crisi i de canvis globals, ràds i impressionants. Quines propostes es poden plantejar per tal de fer front als reptes i problemes que la crisi global suscita, per aprofitar-ne  les oportunitats.
  2. El catalanisme del segle XXI: Els reptes i estrat?es del catalanisme del segle XXI. Com afirmar el seu caràer de causa comuna, defensar el seu pluralisme com una for? superar la confrontaci???? ret????ues repetitives i assegurar la unitat civil del poble de Catalunya.
  3. La solidaritat social i la revitalitzaci????mocràca: Les bones pràiques en el camp de la solidaritat i de la innovaci????cials, aix?om de les noves formes de participaci????deliberaci????l·lectives, per tal de revitalitzar la nostra vida democràca.

El balan??aquesta activitat ha estat positiu tant des d?un punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Vam dir inicialment que ens proposàm convidar a les nostres discussions a totes aquelles persones que estiguessin obertes a enraonar amb nosaltres. La resposta a aquesta invitaci???? estat molt satisfact????. No ens hem trobat ni amb negatives ni amb excuses: tothom a qui hem convidat ha acceptat participar de bon grat, i molta gent ens ha dit que esperaven una oportunitat de deliberaci????muna i transversal, perqu?staven cansats del predomini de la confrontaci????l?ca i mediàca m?o menys repetitiva, sobre posicions i prejudicis que es donen per descomptats.

Ha assistit i participat en els nostres debats gent que cobreix un espectre molt ample: gent de tots els partits democràcs catalans, tant del govern com de l?oposici????esponsables de les centrals sindicals majoritàes, dels grups empresarials, del m????ultural i acad?c; del moviment associatiu, etc.  No n?hem fet ostentaci????a nostra iniciativa no ?ni electoral ni a curt termini. Volem demostrar pràicament que ?possible un diàg plural, aut?ic, sense instrumentalitzacions partidistes de curta volada. Volem afirmar que la idea que Catalunya ?una causa comuna ?estrat?cament fecunda, que ?la m?positiva pel pa? Una Catalunya dividida  no pot guanyar.

Un debat com el que estem fent, sense confrontacions ni desqualificacions, paga inevitablement, en les circumstàies actuals,  el preu de no tenir una preemin?ia en l?escena mediàca.

Per???? es realitza, com estem fent, amb energia, constàia i amplitud, t?na incid?ia en l?opini????blica que no ?ef?ra i contribueix a la necessàa regeneraci????e la nostra vida democràca.

De tota manera, ara entrarem en una fase m?visible de la nostra iniciativa, i ens interessa que els nostres debats arribin m?als mitjans de comunicaci????o ?un objectiu fàl, sobretot perqu?ns mantindrem ferms en la nostra actitud de no contribuir a generar confrontacions.

No som partidaris ni de la manipulaci????l?ca dels mitjans ni de la manipulaci????diàca de la pol?ca i mantenir-nos ferms en aquesta posici????presenta en aquests moments una dificultat de la que som perfectament conscients. Per???? volem combatre la desconfian? si volem regenerar la vida democràca,  ho hem de fer.

Qu?ns proposem fer en els propers temps

El proper 27 de mar?al Centre de Convencions Internacional de Barcelona-F????, hem convocat el Primer Plenari de la Confer?ia Oberta. Seràna jornada sencera de debats.

Es constituiran set àits de discussi????

1. Qu?sperem de l?educaci????avui

Cal un gran debat sobre la qualitat, l?autoritat i l?efici?ia màma del sistema educatiu i de la formaci????Volem un sistema que democratitzi l?excel·l?ia,  que lluiti contra la reproducci???? les desigualtats socials, que pemeti l?acc?de tothom als coneixements professionals i a la cultura, que reforci el paper essencial dels i de les ensenyants, i que afirmi uns objectius i uns valors compartits.

2. Els joves: motor de la participaci????trong>

La joventut ?el futur de Catalunya. ? un sector dinàc, plural,   especialment vulnerable per l?incertesa i les dificultats de la situaci????on????a actual. Debatrem sobre les aspiracions, problemes i propostes de la joventut de Catalunya.

3. Bones pràiques i innovaci????cial

La societat civil – les seves associacions, moviments, sindicats -  ha de jugar un paper essencial en les dinàques de progr?de Catalunya. Volem reflexionar sobre la seva acci????els processos de deliberaci????mocràca, els instruments i experi?ies en el camp de la solidaritat social, la necessàa innovaci????ls processos de discussi????acci????l.lectives.

4. El catalanisme del segle XXI

Debatrem sobre els nous plantejaments del catalanisme, els objectius i reptes del nostre autogovern, la unitat civil del poble de Catalunya, els riscs a evitar de populisme i fragmentaci???? la recerca d?una visi????trat?ca comuna pels propers anys,  per fer de Catalunya una societat m?justa i lliure, m?dinàca i  segura.

5. Despr?de la crisi: reptes i oportunitats

Veiem la crisi actual com un greu problema per????mb?om una finestra que ens obre noves oportunitats. Tractarem dels canvis possibles en l?economia i en la societat, en l?habitatge, el territori, el medi ambient i el paisatge. Debatrem les perspectives de transici????sitiva vers un model econ???? m?eficient i sostenible i vers un model social m?just, solidari i cohesionat.

6. Ciutadania, diversitat i cohesi????a Catalunya gresol

Catalunya ?un pa?d?acollida i de fusi????bert i enriquit per la diversitat intercultural. Ara, la bona incorporaci???? pa?dels nous ciutadans i ciutadanes d?origen estranger representa un repte que exigeix noves pol?ques afirmatives.

7. Espai 2.0

Utilitzarem la Xarxa per a expandir els debats del Plenari i rebre les aportacions de m?gent.

Estic conven? que el primer Plenari de ?Catalunya Causa Comuna? donaràna ?sorpresa quantitativa?, pel nombre de participants,  i tamb?na ?sorpresa qualitativa? pel que fa al seu pluralisme i a la qualitat de les seves aportacions.

D?altra banda, la Confer?ia Oberta no es clou en aquesta sessi????enàa. al contrari: pretenem que aquesta sigui un element d?impuls del debat, arreu de Catalunya.

El moment pol?c d?aquesta primera sessi????enàa

Volem que aquest primer Plenari de Catalunya Causa Comuna contribueixi a fer m?positiva la situaci????l?ca catalana. En primer lloc, tractant de situar el propi debat de la Confer?ia Oberta, que continuaràa seva labor, en un estadi superior, amb m?participaci????m?projecci????blica.

En segon lloc, llan?t unes propostes, fruit dels nostres debats, que adre?em no sols al PSC sin???? conjunt dels actors de la nostra vida col·lectiva: als partits democràcs, als responsables de les institucions, als agents socials i econ????s, als mitjans de comunicaci????l teixit associatiu del pa?i, m?ampliament, a l?opini????blica.

En tercer lloc, tractant

Catalunya no estàatigada. Estàesorientada. I no ?estrany que sigui aix?perqu?rreu es viu un temps desorientat, de desconcert: a Espanya, a Europa, i a bona part del m????r

Aix???? degut a diverses causes. ? una conseqà, en primer lloc, de la crisi econ????o-social (atur, immigraci????tc.). amb??una crisi democràca, en la que s?associen diversos elements que accentàa desconfian?ciutadana (la corrupci????obretot; per????mb??espectacle de la confrontaci????istemàca, primàa i abrupta, entre els partits; tamb?n missatge mediàc permanent de desqualificaci????ls ?pol?cs? i de les institucions democràques, etc).  A Catalunya, a m? s?hi afegeixen les qàns derivades de l?encaix amb Espanya.

Aquesta situaci????imenta el populisme. Aquest fenomen, en fase germinal, ?quasi general a tot Europa. Per????Catalunya pot significar, a m? el risc de sorgiment de populismes antag????s i enfrontats, en els dos extrems de l?arc pol?c, jugant amb l?anti-pol?ca, sobretot a partir de l?explotaci????ls sentiments d?identitat i dels temors generats per la crisi i la immigraci????ercant de posar en crisi la nostra for?fonamental: la unitat civil del poble de Catalunya.

Qualsevol observador dels moviments actuals de la pol?ca catalana coincidiràn que aquest ?el model de desordre que alguns ens estan preparant. Cada setmana sorgeixen not?es de sorgiment de noves ?alternatives salvadores?, en un panorama de fragmentaci????divisions. No manquen col·laboracions mediàques potents que donen suport a aquestes aventures.

? evident tamb?ue la dreta espanyola juga aquesta carta de fomentar una eventual confrontaci????asperada dins de Catalunya.

S????orces centr?gues que cerquen accentuar el malestar, l?escepticisme i el desistiment de l?opini????s una ofensiva de l?anti-pol?ca fomentada per sectors de poder sense escrà que saben que en una situaci????aquest tipus podrien imposar els seus interessos. No manquen a Europa alguns pa?s (no sols Itàa) on aquesta situaci???? ?avui un fet. Catalunya no es pot permetre una deriva d?aquesta mena, que podria esdevenir una aventura devastadora.

El pitjor que ens podria passar a Catalunya seria que es produ?la seqà segàr

1/ divorci progressiu entre, d?una banda, unes opcions pol?ques cada vegada m?fragmentades i excloents i, de l?altra, una societat cada vegada m?esc?ica, disgregada i abstencionista;

2/ consolidaci????n la societat catalana aut????na i immigrada, de coàls persistents d´identitats comunitàes a?ades i confrontades;

3/ instrumentalitzaci????aquesta situaci????ls populismes i identitarismes de signe antag????;

i 4/ fractura del proc?d´unitat civil i de fusi????l·lectiva i la seva substituci????r un ?xoc d´identitats? a l´interior de Catalunya.

Aix????gnificaria la divisi????rmanent, el declivi, la instrumentalitzaci???? Catalunya per unes minories interessades en la confrontaci????specialment la dreta espanyola.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya nom?podrem determinar el nostre futur col·lectiu si ?majoritàa una visi????ara de les possibilitats que tenim al davant. Sols des d?una comprensi???? la situaci????st????a espec?ca i concreta en que es troba Catalunya, definint entre tots les l?es de canvi possibles en els anys a venir, podràesenvolupar-se el paper actiu i determinant d?un catalanisme de progr? renovat, realista i inventiu, comànse altres divisions que les pr????s del leg?m, l???? i necessari pluralisme de les opcions democràques. Aix????s exigeix serietat, respecte democràc, creativitat, respecte escrupul???? les institucions democràques, aliances àlies a l?entorn de determinats objectius estrat?cs bàcs.

Som en una nova situaci????n una nova fase: ?l?hora de plantejar-se molt seriosament els reptes que tenim al davant. La Confer?ia Oberta ?Catalunya Causa Comuna? ? en aquest sentit,  un instrument extraordinari, d?una enorme potencialitat. Us demano  que hi contribuiu amb el màm suport possible.


16/01/2010 - Intervenci?? Raimon Obiols sobre “Catalunya Causa Comuna”, en el Consell Nacional del PSC (16 de gener de 2010)

RO, Montilla, PMLlan?t la iniciativa de Catalunya Causa Comuna, amb un acord del seu darrer congr? el PSC reafirmàue la seva missi?? ?sols conc??r a les eleccions, participar en les institucions, governar, gestionar o fer oposici??

La seva ra?? ser ?l?acci??r una Catalunya millor, m?lliure, amb m?igualtat i prosperitat, cohesionada, justa i responsable.

Aquesta acci??i vol ser efica?ha de ser necessàament compartida i col·lectiva. No sols ?cosa dels governs i de les institucions: ?tamb?fonamentalment, cosa dels ciutadans i de les ciutadanes, de la societat.

?icament els consensos majoritaris i actius permeten veritablement els canvis positius. Quan es tracta d’impulsar projectes, d?efectuar reformes, de crear dinàques de millora, la implicaci??muna i compartida ?una condici??prescindible.

Per aix?? funci??sica de Catalunya Causa Comuna ?impulsar, arreu del pa?  debats pàs orientats al sorgiment de noves propostes, visions i accions col·lectives a Catalunya.

El nom de Catalunya Causa Comuna no ?gratu? expressa la convicci??e el nostre pa?avan?quan ens unim al voltant de projectes comuns.

La hist?? ens recorda que, malauradament, el contrari tamb?s cert: quan Catalunya s?ha dividit, les coses han anat malament. Catalunya dividida no pot guanyar.

Avui, a Catalunya hi ha una evident amena?de divisions i fragmentacions.

Hi ha un exc?de confrontaci??divisi?? el camp pol?c; un  d?cit de diàg, d?intercanvi d?idees, de reflexi??muna; una disminuci??l respecte al pluralisme;  una manca d? enteses estrat?ques pel que fa a les qàns del nostre futur col·lectiu.

La crisi econ??a i social, els reptes lligats a l?acollida de la immigraci??l?afebliment del nexe entre societat civil i institucions, els escàols lligats a la pol?ca i els excesssos de confrontaci??e fomenta la dreta espanyola, entre altres causes, estan fent apar?er un risc: que sorgeixin aventures populistes de signe oposat i retroalimentant-se.

El foc creuat de les radicalitzacions i de les fugides endavant, sobretot de caràer identitarista, afebliria molt la causa de Catalunya i podria arribar a posar en qà la unitat civil del poble.

? un error que hem d?evitar ara que hi som a temps.

Que la dreta espanyola, la caverna pol?ca i mediàca, persegueix aquest designi a trav?de les seves provocacions catalan??es ?una cosa evident. Jordi Font hi ha fet refer?ia en un làarticle (?Valencianitzar Catalunya??, diari Avui, 13 de desembre de 2009).

? amb el convenciment que una deriva de divisions a Catalunya significaria un enorme error estrat?c i humàue a Catalunya Causa Comuna contribu?a crear un clima de m?diàg, de majors contactes transversals, de m?respecte pluralista, de m?acords en la nostra vida col·lectiva.

Hem volgut i volem enraonar amb tots aquells que vulguin parlar amb nosaltres.

Als nostres debats ha participat gent d?altres grups pol?cs, com CiU, ICV-EUA o ERC;  de sindicats, com UGT, CCOO, UP; d?organitzacions empresarials i, sobretot, persones i grups de posicions plurals: des d?experts, cient?cs, artistes i intel·lectuals, fins a responsables d?ONG, associacions i moviments socials. A tots els hi agra?que hagin acceptat la nostra invitaci?? diàg.

Per descomptat que en els nostres debats ni els hi hem demanat ni els hi demanarem el vot: ja s??rou grans. El qu?ls hi demanem ?que ens diguin qu?ensen, per a escoltar-los. I tamb?naturalment, els hi demanem que ens escoltin. En aquest sentit, La iniciativa de la Casa Gran ?diferent de la de Catalunya Causa Comuna, tant pel que fa als objectius com al m?des.

Pel que fa als m?des, la Casa Gran ha optat pels vells procediments: màueting pol?c, publicitat, suposats ?fitxatges? de gent d?altres partits, disputes de territori amb les altres opcions del ?sobiranisme?. Pel que ja als objectius, ?un projecte pensat per a les eleccions, de suport al candidat de CiU.

Ho respectem, per??trong>Catalunya Causa Comuna ?una altra cosa. No hem volgut entrar en el terreny de la pol?ca pol?ca del dia a dia. No fem titulars, ni ho pretenem.  No actuem a dalt de l?escenari. Treballem a la base, en el teixit del pa?

Pretenem una reflexi??riosa sobre els grans reptes comuns que tenim al davant com a pa? Pretenem multiplicar els punts d?encontre i de debat arreu del pa? experimentar noves maneres de fer pol?ca, d?entendre la pol?ca com a cosa de tothom.

Volem contribuir a generar una nova etapa de democràa  ciutadana a Catalunya, de ressorgiment de la pol?ca democràca, de restituci?? l?honor de la pol?ca democràca, en un moment en que hi ha ciutadans que es malfien de la pol?ca i la identifiquen amb els exabruptes, els egoismes de partit, les lluites d?interessos,  les ambicions i els profits personals.

Lluitem per aquesta regeneraci??mocràca amb mod?ia, per??b una gran tenacitat, amb ambici??olem rescatar l?honor de la pol?ca democràca.

Hi ha una dreta que practica una ?pol?ca de mercat?, entesa com a màueting, publicitat i espectacle; una ?pol?ca privatitzada?, entesa com un simple joc de poder o una font de diners; una ?pol?ca de destrucci??trong>?, com una confrontaci??ics-enemics.

Aix??nera un proc?de desafecci??desmoralitzaci?? la ciutadania, que els escàols de corrupci??acerben.

Nosaltres pretenem mostrar que ?possible una ?pol?ca de sentit?, inspirada en els valors que ens fan viure i que inspiren i orienten els comportaments de la  majoria decent del nostre poble. Que ?possible una ?pol?ca de progr?comàrong>?, recolzada en la gesti??nesta, els projectes compartits i les reformes al servei de la majoria.

Catalunya Causa Comuna experimenta noves maneres de participaci??deliberaci??ant des del punt de vista presencial com virtual. ? una gran conversa compartida entre tots aquells i aquelles que hi volen participar.

L?objectiu que ens hem fixat ?la participaci?? 75.000 persones en el primer any de debats. Hi arribarem: els actes oberts que anem realitzant a tot Catalunya ens fan ser optimistes, perqu?ompten amb una assist?ia nombrosa i la participaci?? ?viva.

Un altre fet significatiu: totes aquelles persones a les que convidem a intervenir accepten de bon grat, sigui quina sigui la seva posici??cial, pol?ca o ideol??a. A Catalunya hi ha una gran demanda de debat seri??strong>. En canvi hi ha una fatiga de discursos i de pol?ques partidistes, de confrontacions i divisions.

Pel que fa als temes de discussi??estem treballant sobretot en tres àits:

1. En primer lloc, l?avaluaci?? la situaci??tual de Catalunya, dels seus problemes, reptes i oportunitats. Aix?? implicat, com ?natural, un debat sobre la crisi i sobre els canvis que s?estan produint al nostre pa? s?ha discutit sobre temes d?economia, treball, habitatge, territori i paisatge, sostenibilitat, recerca, innovaci??cnol??a, etc.

Hem volgut abordar tamb?es qàns lligades a l?educaci??a la formaci??erqu?o sols ens preocupa  quin pa?deixarem als nostres fills sin??uins fills deixarem al nostre pa? Hi ha avui, com hem pogut constatar, una preocupaci??l que fa a la qualitat, l?autoritat i l?eficàa a l?escola, al reconeixement i el suport al paper essencial dels mestres. Volem contribuir a crear nous vincles de diàg i col·laboraci??tre els diversos actors de la nostra comunitat educativa.

2. En segon lloc, estem debatent sobre idees, especialment en dos àits: el futur del catalanisme i els nous plantejaments de l?esquerra a Europa. La crisi fa palesa la necessitat de noves respostes que puguin aplegar a la majoria que s?inquieta per les viol?ies i inseguretats generades per molts anys de desregulaci??oliberal al m??i vol una redistribuci??s equitativa de les rendes i els patrimonis, una major igualtat de possibilitats d?autorrealitzaci??de vida, aix?om un conjunt de reformes efectives cap a un model de desenvolupament sostenible.

3. En tercer lloc, discutim sobre les bones pràiques en el terreny de la solidaritat i de la innovaci??cial. Es tracta de compartir una reflexi??bre els b? comuns, sobre l?acci??blica, sobre els processos de deliberaci??mocràca i de formaci?? consensos actius, sobre els instruments i les experi?ies d?acci?? els camps de la solidaritat social i de la discussi??l?ca col·lectiva.

Pel que fa al balan?ue podem fer avui d?aquests debats, em sembla que hi ha dos ordres de qàns que apareixen amb m?intensitat i amb un caràer m?general.

En primer lloc, en gaireb?tots els debats de la Causa Comuna apareix el fet de la crisi, de les seves conseqàs socials, dels reptes que planteja. Molts veuen la crisi a la vegada com un greu problema per??mb?om una finestra de noves oportunitats, de noves possibilitats, de noves estrat?es de canvi.

En segon lloc, pel que fa a la situaci??cial i pol?ca, sembla clar que hi ha una preocupaci??neralitzada pels riscos de fragmentaci???anomia (de confusi??cial sobre les normes acceptades), amb les seves conseqàs de desorientaci?? les persones,  d? individualisme exacerbat i tamb??inseguretat i  viol?ia.

Es posa clarament de manifest el temor a una possible fragmentaci??dispersi?? Catalunya, en termes socials, culturals i pol?cs. si augmenta el joc creuat de derives populistes i  de confrontacions identitaristes retroalimentant-se.

La gran majoria de la gent no t?ubtes en relaci??la necessitat de rebutjar els radicalismes i  les fugides endavant, de mantenir la unitat civil del poble de Catalunya i de donar suport a pol?ques de defensa, ampliaci??exercici responsable del nostre autogovern.

Apareix, en conseqà,  una creixent  demanda d?estrat?es compartides, unitàes, de causa comuna.

En el passat, a Catalunya hem demostrat, en circumstàies molt dif?ls, la nostra ?resili?ia?, la nostra capacitat de mem??, reacci??afirmaci??l·lectives, amb iniciatives i projectes compartits. Aleshores hem avan?, hem guanyat llibertat i forta, hem guanyat. Tamb?em conegut per?es de desfeta, sovint a causa de les nostres divisions, No ho hem d?oblidar.

Estem  conven?s que davant dels reptes del segle XXI, Catalunya respondràositivament. Per?? hem de treballar intensament, amb intel·lig?ia i passi??

Es tracta de no perdre temps, superant dilacions i passivitats,  i de no perdre el temps amb  querelles, divisions i confrontacions partidistes.

Amigues i amics:

Amb el moviment endegat per Catalunya Causa Comuna volem fer avan?, col·lectivament i en profunditat,  una nova visi??trat?ca col·lectiva pel futur de Catalunya:

  • sobre el desenvolupament del nostre autogovern, en un marc d?interdepend?ies creixents a Europa i al m??/li>
  • sobre la unitat civil, la cohesi??cial, la solidaritat i la igualtat en la nostra societat;
  • sobre el dinamisme, la productivitat i la sostenibilitat de la nostra economia
  • sobre la qualitat de la nostra educaci??de la nostra recerca;
  • sobre els aven? i la creativitat de la nostra cultura;
  • sobre la preservaci??la sostenibilitat del nostre territori i del nostre ambient.

Els treballs de Catalunya Causa Comuna avancen  a bon ritme.

Es realitzen debats a tot el territori, es posen en comàuments, es mant?na pres?ia permanent a internet i a les xarxes socials.

Volem obrir-nos encara m?i demanem en aquest sentit la col·laboraci??participaci??aquelles persones que tenen com a denominador comàtir-se responsables de Catalunya i del seu futur. A totes les convidem als nostres debats.

A finals de mar?ns reunirem en una Primera sessi??enàa de Catalunya Causa Comuna. Aplegarem totes les dinàques que a l?entorn de la iniciativa s?han generat arreu de Catalunya.

Discutirem, al llarg d?una Confer?ia Oberta d?una dia, en set àits de treball:

?           Qu?sperem de l? educaci??avui

?           Els joves, motor de la participaci??trong>

?           Bones pràiques i innovaci??cial

?           El Catalanisme del s.XXI

?            Despr?de la Crisi: reptes i oportunitats

?            Ciutadania, diversitat i cohesi??a Catalunya gresol

? Espai 2.0

Com a conclusions d?aquesta Primera sessi??enàa, no proposarem un programa, perqu?ix?? tasca dels partits.

El que pretenem ?presentar unes propostes.  Per adre?-les a les forces democràques, als sindicats i organitzacions professionals, a les entitats, associacions,  moviments i organitzacions de la societat civil. Per a seguir-les discutint en una gran conversa compartida, a tot el pa?

Si en aquestes propostes hi intel·lig?ia col·lectiva, hi ha bones idees i propostes, cosa que esperem, faran el seu cam?om a causa comuna de les persones i dels grups actius de la societat civil de Catalunya, de les realitats m?dinàques d?un pa?en moviment.


23/11/2009 - Publicació de l'estudi: Catalunya ha deixat de ser catòlica?
   Aquest estudi pretén donar dades, moltes dades, sobre la influència real que té l'Església en la societat catalana. Per molt que en els propers temps els mitjans de comunicació ens     informin de nous estudis i noves dades creiem que no canviaran, en cap cas, les que aquí es comenten. Ens referim a l'àmbit de les consciències, de les actituds, de les opinions i dels comportaments dels catalans envers la religió i l'Església. Pensem que ho podrà fer-se una idea suficient com per a respondre a la pregunta: Catalunya ha deixat de ser catòlica?

Extracte de la publicació

20/11/2008 - La ciutat i la memòria democràtica


19/06/2008 - Roda de premsa presentació UPEC 2008

La Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya celebra la quarta edició de les seves jornades

Totes les seccions | Seccions | Tots els articles | Tots els idiomes | Feed RSS de notícies