Este año la OMS consideró que el Día Mundial de la Salud debía dedicarse a la “Inocuidad de los alimentos”. Y motivos no faltan, ya que según la organización internacional, los alimentos insalubres están relacionados con la muerte de unos 2 millones de personas al año, en su mayoría niños. Los motivos son tan evidentes como evitables: en su génesis, elaboración y manipulación se han encontrado bacterias, virus, parásitos o sustancias químicas nocivas que causan más de 200 enfermedades: desde la diarrea hasta el cáncer. Y por hablar sólo de las más conocidas, detectadas y contrastadas.
Alerta la OMS que a medida que aumenta la globalización de los suministros de alimentos, resulta cada vez más evidente la necesidad de reforzar los sistemas que velan por la inocuidad de los alimentos en todos los países. Es por ello que aprovecha ese Día Mundial de la Salud para fomentar medidas destinadas a mejorar la inocuidad de los alimentos a lo largo de toda la cadena, desde la granja hasta el plato.
Cinco claves básicas que da la OMS para la inocuidad de los alimentos
La inocuidad de los alimentos es una responsabilidad compartida que debe trabajarse a lo largo de toda la cadena de producción de los alimentos: desde los campesinos y los fabricantes hasta los vendedores y los consumidores. La publicación de la OMS “Cinco claves para la inocuidad de los alimentos” ofrece a los vendedores y consumidores orientaciones prácticas sobre cómo manipular y preparar los alimentos:
Clave 1: Mantenga la limpieza
Clave 2: Separe alimentos crudos y cocinados
Clave 3: Cocine los alimentos completamente
Clave 4: Mantenga los alimentos a temperaturas seguras
Clave 5: Use agua y materias primas inocuas
Pero es una pena, sin embargo, que ni siquiera alerte sobre la posible no inocuidad de los productos transgénicos que nos amenazan cada día con más fuerza.
Pero bueno, no está nada mal recordar, explicar, vigilar que los procedimientos básicos se respeten, aunque las amenazas sean de mayor calado y en estos días preocupen de manera especial a la organización Som lo que Sembrem con la que me siento plenamente indentificada. En su web, por ejemplo, nos alertan que “ensayos de laboratorio han demostrado que la exposición a herbicidas, como dicamba , 2,4-D y glifosato, cambia la susceptibilidad a los antibióticos de algunas bacterias productoras de enfermedades, por lo que en algunos casos se hacen más resistentes a los antibióticos y en otros casos lo son menos”.
Como es sabido (e incluso utilizado por parte de algunos laboratorios como instrumento para difundir el miedo y presionar por más subvenciones públicas) el aumento de la resistencia a los antibióticos es un grave problema de salud pública. Lo que no se entiende, entonces, es que si existen estudios fiables que demuestran que los herbicidas contribuyen a este problema -especialmente en casos de exposición en altas concentraciones, como en el momento de su aplicación en los campos o en los parques de zonas urbanas- no se tomen precauciones adecuadas (y sigan anunciándose, como en el caso del Rounbdup, en televisiones públicas).
Mucha gente piensa que los “días mundiales” apenas sirven para nada. Ni siquiera para sensibilizar a la población, dado que no van acompañados de medidas efectivas ni de partidas económicas que permitan hacer realidad sus buenos deseos. Por eso hoy, Día Mundial de la Salud, y tras la declaración del glifosato como “probable cancerígeno” por parte de la OMS, parece lógico pedir, para seguir tomándonos en serio esas campañas, que se prohiba el uso de este herbicida.
No tinc massa clar que el català hagi de ser una llengua oficial de la Unió Europea. De fet, no tinc massa clar que cap llengua hagi de ser oficial a la Unió Europea. No acabo d'entendre els avantatges per a Malta de tenir les resolucions de la UE en maltès, ni el que guanya el txec amb la traducció de les directives europees sobre pesca marítima. Imaginem per un moment que la Unió Europea no té cap llengua oficial. Imaginem que la major part de les directives es publiquen en un sol idioma i que amplien el número de traduccions d'acord amb l'interès potencial de cada document.
Quines banderes onegen en els hotels?. Onegen les banderes dels principals països d'origen de l'establiment, de manera que si cada vegada venen més canadencs, és possible que el propietari decideixi substituir-la per la de Noruega. El menú de la carta està en sis idiomes, perquè amb aquests idiomes es cobreix la major part de la demanda potencial. I si aquell estiu el restaurant s'omple de portuguesos, és probable que el propietari decideixi incorporar aquesta llengua. No crec que hagi d'exisitir una llei que obligui els establiments a redactar les cartes en uns idiomes determinats.
No s'equivoquin. M'agraden les llengües. He escrit sobre això. Crec que les llengües s'han de protegir pels mateixos motius que estic convençut que hem de protegir els parcs naturals o les esglésies romàniques. Però no tinc clar que la millor resposta a la protecció d'una llengua sigui fer-la oficial.
Llengües oficials
La creació dels estats nació creà l'artifici de la nació culturalment homogènia, en la que l'èxit del projecte de nació depenia de l'absència de diferències internes. En nom de les llengües oficials, els grans estats nació del XIX ofegaren la riquesa lingüística del món i la limitaren a llengües úniques, en les que fins i tot els dialectes eren considerats residus arcaics de l'Antic Règim. La idea herderiana de cultura es basava en la cerca d'identitats col·lectives, que donaven sentit al relat de nació.
L'estat nació ja no té sentit en una societat mòbil, líquida, amb orígens i destinacions diverses. Hem après que la diversitat és compatible amb el concepte de nació i, ben al contrari, que no hi ha projecte col·lectiu si no és des de l'assumpció de la pluralitat i el respecte a les minories. Més enllà de la voluntat d'esdevenir nació, una nació no és res. No hi ha cap argument a priori que justifiqui una nació, no hi ha nacions immanents, perquè la nació és exactament la voluntat de ser-ho. Les referències històriques, culturals, geogràfiques no són arguments que expliquen una nació. Ni tampoc les lingüístiques. És una nació que el poble que vol ser nació. I punt.
Pot existir un estat sense llengua oficial?. Certament. N'hi ha un grapat de països que no en tenen. El més consegut és el cas dels Estats Units, que no esmenta en cap disposició constitucional quina és la llengua del país. Tampoc, per exemple, a Argentina, a l'Uruguai, Xile o el Regne Unit. I si viatges a aquests països no notes un conflicte lingüístic massa rellevant.
Llengües a les constitucions
Quan les llengües entren a les constitucions, comencem a crear problemes. Si els catalans volen (volem) que la llengua vehicular a l'ensenyament sigui el català, així hauria de ser. Si la Constitució no parlés de llengua, les decisions sobre la llengua serien competències dels governs, de la mateixa manera que les decisions sobre els parcs naturals o les esglésies romàniques també són dels governs. Si la gent vol que les escoles emprin el català com a llengua de comunicació, votaran els partits que ho proposin i aquests partits formaran governs que ho portaran a terme.
Si en el futur, l'ús de l'anglès esdevé majoritari i la major part de la població considera que aquest hauria de ser l'idioma comú per afavorir la immigració de professionals i l'atracció de talent, haurien de poder fer-ho. Si la meva Universitat decideix que ha de fer totes les classe en anglès o en castellà perquè és l'única via de supervivència en un mercat global, hauria de poder fer-ho.
El concepte de llengua oficial només crea problemes. A la Unió Europea, només aporta tones de documents oficials que ningú no es llegeix traduïdes a desenes de llengües, quan la major part de les persones que les consulten llegeixen sense problemes en anglès. A Espanya, crea absurdes tensions en les unes poques famílies invoquen uns drets que ningú no entén i generen un conflicte on no hi existeix. I a Catalunya, el debat sobre quines haurien de ser les llengües oficials de la Constitució d'un hipòtetic estat és una forma de condemnar les properes generacions a acceptar una cosmologia lingüística que sens dubte canviarà.
En junio del 2011 Dempeus per la Salud Pública, junto a unas 20 organizaciones y personas expertas en salud pública, lanzamos la idea de trabajar por una nueva cultura de la salud. Sorprende ahora gratamente descubrir en The Lancet la publicación de un Manifiesto redactado por investigadores de distintas procedencias, desde Nueva Zelanda hasta Suecia, que sintentiza en buena medida las preocupaciones que se abordaron en Barcelona, y sobre las que llegamos a unas conclusiones no muy lejanas de las propuestas que ahora podemos leer.
Este manifiesto para la transformación de la salud pública exige un movimiento social que apoye la acción en salud pública colectiva a todos los niveles de la sociedad -personal, comunitaria, nacional, regional, global y planetaria. Nuestro objetivo es responder a las amenazas a las que debemos hacer frente: a la salud y el bienestar humanos, a la sostenibilidad de nuestra civilización y a los sistemas naturales y humanos de los que dependemos. Nuestra visión es la de un planeta que alimente y sostenga la diversidad de la vida con la que co-existimos y de la que dependemos. Nuestro objetivo es crear un movimiento por la salud del planeta.
Nos dirigimos a profesionales de la sanidad y de la salud pública, a políticos y responsables políticos, a funcionarios internacionales que trabajan en la ONU y en organismos de desarrollo y a los expertos de las comunidades. Pero, por encima de todo, nos dirigimos a toda persona que se interese por su propia salud, la de sus semejantes, y la de las generaciones futuras.
Entendemos que la disciplina de salud pública es esencial debido a sus valores de justicia social y equidad, y porque se centra en las acciones colectivas de los pueblos y comunidades interdependientes y empoderados. Nuestros objetivos son los de proteger y promover la salud y el bienestar, prevenir la enfermedad y la discapacidad, eliminar las condiciones que dañan la salud y el bienestar, y fomentar la capacidad de recuperación y adaptación. Y nuestras acciones para conseguir dichos objetivos deben ser conscientes de la fragilidad de nuestro planeta y a nuestra obligación de proteger los entornos físicos y humanos en los que vivimos.
La salud planetaria es una actitud ante la vida y una filosofía de vida que hace hincapié en las personas -no en las enfermedades- y en la equidad -no en la creación de sociedades injustas-. Buscamos minimizar las diferencias en salud a causa de la riqueza, la educación, el género, y el lugar donde se vive. Apoyamos el conocimiento como fuente de transformación social, y el derecho a alcanzar, de manera progresiva, los niveles más altos posibles de salud y bienestar.
Nuestros patrones de consumo excesivo son insostenibles y en última instancia, provocarán el colapso de nuestra civilización. Los daños que causan son una amenaza para nuestra existencia como especie. Los logros alcanzados en la salud y el bienestar en los últimos siglos, entre los que se incluyen los que se deben a las actuaciones en salud pública, no son irreversibles y pueden perderse fácilmente: una lección que hemos podido aprender de civilizaciones anteriores. Hemos creado un sistema económico mundial injusto que favorece a una pequeña y rica élite, a costa de la mayoría que tiene tan poco.
La idea de progreso sin restricciones es una ilusión peligrosa del ser humano: su éxito supone nuevas amenazas potenciales e incluso más peligrosas. Nuestra tolerancia del neoliberalismo y de las fuerzas transnacionales que persiguen fines tan alejados de las necesidades de la gran mayoría de personas, y especialmente a los más desfavorecidos y vulnerables, sólo puede hacer más profunda la crisis que atravesamos. Vivimos en un mundo en el que la confianza hacia las instituciones y los políticos que nos gobiernan está cayendo a niveles incompatibles con sociedades pacíficas y justas, y contribuye a un amplio desengaño de la democracia y la participación política.
Es necesaria una urgente transformación de nuestros valores y prácticas en base al reconocimiento de nuestra interdependencia y de la interconexión de los riesgos a los que debemos hacer frente. Necesitamos una nueva visión de la acción cooperativa y democrática a todos los niveles de la sociedad, y un nuevo principio de bienestar para todas las personas -un principio que afirma que debemos conservar, mantener y reformzar el sistema planetario y humano en los que se basa la salud, dando prioridad al bienestar de todos. Con demasiada frecuencia, los gobiernos se comprometen pero no actúan; es esencial la verificación independiente y la rendición de cuentas que deben garantizar el seguimiento y revisión de los compromisos, así como las medidas correctoras oportunas .
La voz de la salud pública y de la medicina como conciencia independiente de la salud del planeta deben desempeñar un papel especial en el logro de esta visión. Junto con las comunidades empoderadas, podemos hacer frente a los intereses creados y a las fuerzas que ponen en peligro nuestro futuro. Un poderoso movimiento social basado en la acción colectiva a todos los niveles de la sociedad puede devolver la salud del planeta y, al mismo tiempo, apoyar un desarrollo humano sostenible.
Firman: Richard Horton, Robert Beaglehole, Ruth Bonita, John Raeburn, Martin McKee, Stig Wall
The Lancet, London NW1 7BY, UK (RH); University of Auckland, Auckland, New Zealand (RBe, RBo); Department of Public Health, AUT University, Auckland, New Zealand (JR); Department of Health Services Research and Policy, London School of Hygiene and Tropical Medicine, London, UK (MM); and Department of Public Health and Clinical Medicine, Umeå University, Umeå, Sweden (SW)
Para firmar el Manifiesto, link a The Lancet.
Ahora que el patriotismo cotiza a la alza en los mercados internacionales y la sobredosis simbólica se ha colado por todas las rendijas, déjenme anotar ni que sea en una nota a pie de página el valor del civismo. Un patriota es un señor que ondea una bandera y un cívico es un señor que nunca deja la basura en el contenedor fuera del horario. Esto segundo no tiene épica, lo sé. No permite crear un grupo en facebook con miles, con millones de seguidores, ni llena las plazas de vítores. Pero es lo que hace que las sociedades sean sociedades (naciones, si quieren) y no solo una entrada en la wikipedia.
Una sociedad cívica es la que estira del tercer principio republicano, el de la fraternidad. Los cívicos se preocupan por los otros, además de por sí mismos y por las notas de colegio de nuestro hijo, que no es más que una extensión de nosotros mismos. Son ese tipo de personas que calibran sus actos no solo por los beneficios que les generan, sino también por los perjuicios que puede crear en los otros. Por eso, no aparcan en doble fila, pagan sus impuestos, renuncian al aire acondicionado, reciclan los envases, toman el autobús o el tranvía y no aceptan una factura sin IVA. Diría que sin civismo no hay sociedad, por más banderas que tapen nuestras vergüenzas.
Es más. Creo que el verdadero termómetro de la salud de una sociedad es su nivel de civismo. Incluso podríamos crear indicadores que nos ayudaran a medir la salud colectiva de nuestra actitud cívica. Así, además de llorar de emoción cuando una selección nacional mete un gol, podríamos prescindir de la secadora y evitar emisiones de CO2 innecesarias. ¿Se imaginan algo así como un IPC, un índice público de civismo, que nos permitiera incluso comparar la salud social de las sociedades (naciones)?. Buscaríamos cuatro indicadores que fueran eso, síntomas de valores cívicos más amplios. Esta sería mi propuesta.
IBD. Índice de Buenos días.
Tomados al azar un número representativo de establecimientos comerciales, el IBD calcularía el porcentaje de personas que entran con un sonoro buenos días (o buenas tardes, claro). "Buenos días" quiere decir que aunque llego tarde al trabajo o estoy mirando una conversación en el móvil o me pregunto si Carlota me ha dejado de querer, me doy cuenta que estoy rodeado de personas a los que de forma automática les deseo que pasen un buen día. El gesto tiene un valor simbólico capital: No solo quiero que me vayan bien las cosas a mi, sino que les deseo a ustedes un buen día.
El IBD está conectado con muchos otros mecanismos sociales de empatía, como agradecer cualquier servicio (del taxista al camarero) con un gracias, disculparse ante cualquier incomodidad (perdón), mirar a los ojos de tu interlocutor y todo aquello que entra del campo semántico de la educación.
IAF. Índice de las Aceras Fregadas
Tomadas al azar un número representativo de aceras de una determinada sociedad (nación), calcularía el porcentaje de aceras que son fregadas por los habitantes del inmueble contiguo. Limpiar una acera quiere decir que me preocupo por este espacio indefinido que ya no es mi casa, pero forma parte de ella. Y aunque la calle es de todos, ese trocito de espacio colectivo es adecentado por un particular.
El IAF también está relacionado con otras formas de cuidado público, como el uso de papeleras, el nivel de reciclaje, el número de macetas que adornan las terrazas y ventanas, el grado de deterioro del mobiliario urbano, la cantidad de deposiciones perrunas y, en general, la preocupación por el espacio público. El índice 100 podría ser Suiza o cualquier ciudad nórdica.
ICP. Índice de Ceda el Paso
Pocas cosas miden mejor el civismo de una sociedad como su actitud en el coche. Si consideramos un conjunto aleatorio de autovías y circulamos en ellos por el carril derecho, pondremos el intermitente para avisar de nuestra intención de adelantar a un vehículo que transita por el mismo carril. Calcularemos el porcentaje de coches que van por el carril izquierdo y que en el momento en que detectan nuestra intención, reducen ligeramente para facilitar la maniobra. En un sentido opuesto, estarán aquellos coches que cuando deducen nuestra intención aceleran automáticamente con el fin de evitarla.
El ICP forma parte de un conjunto mucho más amplio de actitudes cívicas en el volante como respetar un paso de cebra (incluso los que esperan por el carril opuesto), utilizar el intermitente, respetar la distancia de seguridad, mantener una distancia amplia cuando se adelanta un ciclista... Diríamos que todo aquello que no se hace en una calle de Estambul o de Manila. O en las operaciones salida.
ICA. Índice de Contaminación Acústica
Seleccionadas al azar un número representativo de calles y avenidas, se estima el porcentaje de ellas donde el ruido ambiental (como el claxon de los coches, los tubos de escape de las motocicletas, la "música" ambiental de los establecimientos...) no supere un determinado umbral. El ruido es una agresión a los demás, una muestra de egoismo totalmente opuesta a una lógica cívica. Además, los ruidos son una intromisión de la que no es posible escapar.
Se debería incluso computar el porcentaje de personas que gritan a su móvil mientras caminan, el número de personas que vociferan sus anécdotas en un restaurante, el volumen de los cascos de música de los paseantes, el número de coches que regalan a los vecinos la canción del verano con las ventanillas abiertas...
Civismo, sociedad y colectivo
Acabo. No me gusta la moralina ni los gobiernos que exigen a los ciudadanos cómo vestirse o cómo no desvestirse. No me gustan las normas cívicas, que me recuerdan a los tratados de urbanidad de la España en blanco y negro. Pero reivindico ese civismo espontáneo, que está regulado, de manera que lo ejerce quien quiere y porque quiere. Nadie está obligado a saludar y no le va a ocurrir nada si no lo hace; y eso dota a su gesto de un valor excepcional.
Creo, por encima de todo, en la libertad individual. Pero aún hay zoquetes que contraponen la libertad a lo colectivo, cuando es exactamente el contrario: Solo en una sociedad cohesionada, en un colectivo que tiene conciencia de tal, tiene posibilidades de prosperar un itinerario individual verdaderamente libre.
Podríamos, por tanto, medirnos, auditarnos. Valorar una serie de indicadores y compararlos con los otros. Como todos los indicadores, los usamos como síntomas de algo más elevado, en este caso, la voluntad de construir sociedades en el sentido etimológico del término. Me imagino un IPC que fuese, por ejemplo, la media de cuatro indicadores: IBD, IAF, ICP e ICA. Tal vez descubriríamos que necesitamos mejorar. ¿Un patriota?. El que nunca deja las basuras en el contenedor antes de las ocho.
Egòpoli era la ciutat amb més estàtues del món. Podríem dir que cada habitant tenia la seva estàtua i el seu carrer. Ja que hi ha moltes més persones que carrers, cada via urbana disposava d'un centenar de plaques, algunes ja rovellades, d'altres amb un daurat encara tendre.
Els habitants d'Egòpoli dedicaven totes les hores del dia a conreuar el seu jo, fins el punt que s'havia perdut l'ús del nosaltres. Jo vull, jo sé, jo entenc, jo necessito... Els ciutadans d'Egòpoli cercaven constantment l'aplaudiment dels altres, tot i que els altres estaven tan preocupats pels seus propis assumptes que havien perdut l'hàbit d'admirar els demés. Hi empraven tot els esforços en aconseguir el pentinat més agoserat, lluir les sabates més lluentes, escriure el vers més emocionant, capturar la imatge més insòlita.
Els egos van créixer tant i tant, que els seus cossos no van poder encabir-los. Els ciutadans d'Egòpoli van veure com dels seus cossos hi sortien estranyes protuberàncies, formades pels egos creixents. Al principi, eren discrets monyons, però a poc a poc, els egos crearen sortints recargolats com una olivera centenària. Aviat la grandària de la protuberància va ser un estímul més per a conreuar el propi ego i els qui disposaven de les més grans, les lluïen orgullosos pel Carrer Major.
Els egos creixeren tant i tant, que els individus tenien cada vegada més dificultats per a moure's. Alguns restaren atrapats a les seves llars, on els egos havien ocupat tots els espais possibles, com una heura hiperactiva i moriren per inanició o asfixiats. D'altres, jagueren en els carrers o les places, entre les estàtues i les plaques caigudes. Avui Egòpoli no és més que una ciutat fantasma, ocupada per deformes restes humanes i polsejada pels vents que venen de ponent. Els habitants de la regió l'ensenyen orgullosos als primers turistes, que arriben encuriosits.
Article molt pedagògic i interessant de Llorenç Planagumà vist a CST / Alba Sud
En el context de la crisi energètica, s’analitzen els riscos i la lògica que hi ha al darrera la tècnica del fracking que es preveu utilitzar a diferents concessions per a l’extracció d’hidrocarburs a Catalunya, que està provocant una important mobilització social.
Crèdit Fotografia: Caminata popular contra el fracking a Riudaura, 10 de febrer de 2013.
El mes d’octubre passat, entitats, ajuntaments i diverses persones es van començar a preocupar al sortir a exposició pública dues concessions anomenades Leonardo i Darwin que afectaven la Catalunya interior: Osona, el Ripollès, la Garrotxa, el Berguedà, la Segarra,… i, amb la sorpresa, que un any abans ja havia estat concedit un permís d’investigació anomenat Ripoll i que afectava sobretot la Garrotxa i el Ripollès.
En cap d’aquestes concessions s’anomena explícitament la tècnica de la fractura hidràulica (fracking) però es deixa oberta la possibilitat de poder-la utilitzar. Aquest fet queda més que clar quan s’investiga els currículums de les empreses implicades o concessionàries, que utilitzen aquesta tècnica habitualment.
Però què és la fractura hidràulica? El fracking, com es coneix usualment, és una tècnica moderna que es va començar a utilitzar a partir del 2002, que consisteix en una perforació en vertical a gran profunditat (de 2.000 a 3.000 metres) i posteriorment en horitzontal per dins l’estrat on hi ha localitzats els hidrocarburs (gas o petroli) fins a uns 2.000 metres de distància. Posteriorment s’injecta aigua a gran pressió per fracturar la roca junt amb una sopa de sorres i elements químics per dissoldre-la. Tot aquest procés provoca que s’incrementi la permeabilitat de la roca i així poder extreure el petroli o el gas que estava atrapat en petites vacuoles dins la roca.
Aquesta tècnica és tecnològicament molt avançada però comporta uns riscos ambientals i socials molt elevats:
a) Perill de contaminació d’aqüífers al utilitzar productes químics. Una part (el 20%) d’ells es calcula que no es poden tornar a extreure i resten en el subsòl. Això pot comportar contaminació a aqüífers profunds i també superficials si les maniobres amb els tubs de la perforació no es realitza correctament.
b) Sobreexplotació d’aqüífers al ser una tècnica que necessita molta aigua. Són habituals injeccions de 12.000 a 24.000 metres cúbics, que és l’equivalent a 12 o 24 piscines olímpiques.
.c) Trànsit i soroll típic d’una indústria pesada. Aquestes explotacions funcionen com una indústria pesada amb el conseqüent transit de grans camions, la qual cosa, en un ambient rural, afecta la tranquil·litat i salut de les persones.
d) Impacte en el paisatge, per les grans extensions que es necessita ocupar a les explotacions, equivalent a més d’una camp de fútbol. En un entorn rural això comporta una agressió al medi i un impacte visual d’extraordinàries proporcions, al repetir-se la petjada de l’explotació per tot el territori.
e) Petits terratrèmols generats per càrrega o extracció d’aigua al haver-hi falles properes.
L’ús d’aquesta tècnica és conseqüència de l’esgotament de les reserves de petroli convencional que des del segle XIX s’estan explotant, i que ha estat la sang de la societat industrial des dels anys 20 al facilitar el transport i l’accés a energia barata i molt eficient. En aquests moments es calcula que el petroli fàcil d’extreure, i per tant el més barat, ja s’està exhaurint, el que provoca un increment del preu que fa rentable que s’intentin tècniques com el fracking, que requereixen molta inversió i, alhora, amb molt poca tassa de retorn energètic (diferència entre l’energia utilitzada per l’extracció i la que dóna els hidrocarburs extrets).
El fracking és una prova més que estem tocant els límits dels recursos geològics i ecològics. La lògica capitalista del benefici i el fet de no internalitzar l’impacte ambiental en els balanços de les empreses fa que es generin greus impactes socials i ambientals en diferents territoris del planeta. En aquests moments és urgeix un canvi de model, ambiental i socialment més just. Però pels caires que agafa aquesta crisis sistèmica no sembla que aquest sigui el camí, sinó tot el contrari, la lluita pels pocs recursos naturals que queden en el planeta, sobretot el petroli, està servint per mantenir una elit amb una elevada riquesa. A aquests sectors ja els interessa que el 99% de la humanitat arribi a nivells de pobresa suficients i que mantinguin un baix consum d’aquests recursos naturals cada cop més magres, enlloc de fer el que realment seria necessari: socialitzar els recursos per a poder decréixer i repartir-los de manera sostenible entre el conjunt de la població.
En aquest canvi de model Catalunya no en queda exempta, ja sigui en forma de retallades brutals com de feblesa de l’administració que ha de vetllar pels interessos de la comunitat. I és en aquest darrer aspecte, en el marc d’una administració feble, on les empreses fan i desfan segons els seus interessos, que ens trobem aquestes concessions d’hidrocarburs. Sinó no s’entén com la concessió Ripoll, que a diferència de les altres concessions el permís d’investigació ja està adjudicat, esdevé més una història típica de països poc democràtics i amb estructures d’estat molt febles que d’un país modern i amb una democràcia ben establerta. Aquesta concessió que agafa bona part de la Garrotxa i del Ripollès i una part d’Osona es va concedir a una empresa que es diu Teredo Oils Limited propietat d’un multimilionari excèntric de 94 anys. El procediment habitual en aquests permisos seria, si l’administració que ens governa és seriosa i rigorosa, primer analitzar l’impacte ambiental que pot generar aquestes explotacions en el territori, informar i copsar l’opinió de la població que hi viu i finalment, si cap de les dues anteriors és negativa, concedir l’explotació. Però l’única informació que va tenir Riudaura, indret on l’empresa vol començar, i on als anys 60 es va localitzar gas però es va descartar per la seva baixa rendibilitat, fou de l’empresa i l’excèntric multimilionari. Mesos més tard les entitats ecologistes locals alertaren que calia fer un seguiment estricte de les operacions d’aquesta empresa, perquè les informacions eren contradictòries, l’administració en deia una i l’empresa una altra. En aquest marc és on tots i totes hem de reflexionar en el fet que, a part de vendre’ns el territori per un plat de llenties (hi ha molt poques reserves de gas), ho fem a petites empreses que aprofiten el que les grans no volen i on la seguretat per la realització d’aquests tipus d’explotacions genera encara molts més dubtes i més riscos d’impacte ambiental.
Per això cal que el poble de Catalunya faci seus els plantejaments de la Plataforma AntiFracking i demani que s’aturin aquestes investigacions. No volem el fracking perquè no ens durà a la sobirania energètica, ni per recursos disponibles en el subsòl ni pels impactes que generarà en el territori. Volem un canvi de model a través d’energies renovables netes per arribar a la independència energètica i així conservar el territori per les generacions futures. Per això cal inversió en investigació i tecnologia, inversió que recuperarem en el futur en estalviar en la factura energètica les importacions d’hidrocarburs (actualment el 70% ens ve de fora de Catalunya). La implantació d’aquestes energies renovables també ha de ser socialment justa, és a dir no controlada per grans empreses sinó per cooperatives locals o empreses públiques per així no caure en la lògica de l’enriquiment d’uns pocs. Cal pensar que en el futur hem de disposar de menys, amb més eficiència i més equitat.
Llorenç Planagumà i Guàrdia
és geòleg, membre del Centre per la Sostenibilitat Territorial (CST) i col.laborador d’Alba Sud.
Señor
Lo sé. La verdad es un espejo que se rompió en muchos trozos y cada uno de nosotros solo ve un pedazo de la realidad. Y en los temas sensibles, es fácil caer en las visiones parciales y en el acaloramiento del fuego cruzado. Entiendo que, en la distancia, algunos de los temas puedan deformarse y es muy difícil discernir qué es real y qué es mera propaganda.
Me gustaría explicarle mi versión de los hechos. No tengo más credibilidad que cualquiera de las otras interpretaciones que habrá escuchado y entiendo que dude de mi versión. No le pido que me crea. Tan solo, que me lea. Y que luego contraste lo que digo. Como decía áquel, "busque, compare...".
Cataluña es una tierra hospitalaria. Cuando se inicia una obra, aparece siempre una necrópolis, o una villa romana o un antiguo poblamiento íbero o los restos de un asentamiento militar. No es extraño: Está situada en un corredor histórico, por el que han desfilado casi todas las civilizaciones que aprendimos de pequeño y otras muchas que hemos ido olvidando con el tiempo. Antes de la oleada de inmigrantes andaluces, murcianos o extremeños, y mucho antes de la reciente llegada de trabajadores subsaharianos, norteafricanos o americanos, Cataluña ya había recibido contingentes de todos los confines. Hoy Cataluña es, de lejos, el mayor centro de atracción turístico de España. La hospitalidad forma parte de la génesis histórica de esta tierra.
Sé de lo que hablo. Como el humorista Corbacho, mi madre es castellana y mi padre era extremeño; yo llegué a esta tierra cuando ya se acababa mi niñez. Y tengo que decir que nunca, en ninguna ocasión, me he sentido alguien extraño. Como la mayoría de las personas que han llegado a Cataluña, desde el inicio me he sentido acogido. En Cataluña casi todo el mundo procede de otro lugar. Aquí el origen no es relevante, porque en un ambiente de convivencia lo que realmente se valora es el destino colectivo.
En Cataluña, casi todos dominamos el catalán y el castellano. Aquí no existe ningún problema lingüístico. Hay, como en todos los sitios, muchos problemas. Económicos, sociales, ambientales, culturales, geográficos, personales, sexuales... Pero jamás, en toda mi existencia, me he topado con una situación que se parezca a eso que algunos llaman "el conflicto lingüístico". No sé a qué conflicto se puede referir, ni qué bandos se enfrentan, ni qué efectos colaterales genera. Como los unicornios o El Dorado es un concepto que no puedo concretar en ninguna realidad, en nada de lo que me rodea.
Conozco bien los centros de educación catalanes. Mis padres fueron profesores, lo son varios de mis hermanos y yo mismo. Tengo un hijo que va a una escuela pública, donde por cierto casi la mitad de la clase son inmigrantes. A pesar de las dificultades, el nivel docente es muy elevado y solo puedo decir buenas cosas de la escuela. No dudo que habrá mejores y peores centros. Que existirán mejores o peores profesores en otros lugares. Pero no tengo constancia de ningún caso donde el problema del centro sea la lengua. Mi hijo, con once años, domina sin ninguna dificultad las dos lenguas y empieza a entender algo de inglés. Sabe escribir almohada, vacío, vulgar o hiena sin cometer ninguna falta.
Pactamos las reglas del juego hace mucho tiempo, de forma casi intuitiva. Consideramos que una persona puede pedir a la administración en qué lengua quiere que se dirija a él. Tengo que decir que no es infrecuente que el prestador público no domine el catalán: El caso inverso no lo conozco aún. Con las escuelas, eso no es tan fácil. No podemos adaptar la lengua del profesor a la lengua de cada estudiante. Por eso, consideramos que debíamos optar por una de ellas, que es el catalán. El catalán es la lengua más comúnmente hablada en Cataluña y es la lengua habitual de relación entre los estudiantes. Este modelo ha permitido que las nuevas generaciones dominen el catalán y el castellano sin ningún problema, y ha evitado que el desconocimiento de la lengua sea una barrera de entrada para los inmigrantes.
Me podría decir usted que puestos a escoger, se podría haber optado por el castellano. El resultado sería, con toda probabilidad, que en ese caso la habilidad lingüística en catalán de una parte de los estudiantes se resentiría notablemente. Cualquier persona que hable catalán habitualmente, también los niños por supuesto, recibe diariamente mucha información en castellano. En Cataluña son habituales los periódicos, las revistas, las películas, los programas de televisión, la radio o las conversaciones callejeras en esta lengua. No es como el Liceo Francés, que utiliza la lengua vehicular como única forma de aprendizaje de un idioma. En Cataluña, el castellano forma parte del paisaje cotidiano y un niño no necesita que la asignatura de naturales se dé en esta lengua para aprender a la vez naturales y castellano. Eso sí, los niños asisten a las clases de castellano en el aula. Y en las diversas pruebas objetivas (como la selectividad) obtienen unos resultados similares a los murcianos o los canarios. El resultado de esta opción es el siguiente: Todos los niños dominan las dos lenguas.
Disculpe usted por la extensión. Quería expresarle que desde hace mucho tiempo, en Cataluña hemos pactado entre todos un modelo que funciona, que nos gusta y que no genera ningún conflicto. Quería decirle que desde mi experiencia cotidiana, no hay nada que se parezca a un problema lingüístico. Y que cambiar ahora el modelo es tan innecesario como peligroso. Es fácil que una nueva organización del sistema educativo genera muchos más problemas de los que realmente cree resolver.
- Em portes a casa, si us plau?. Té els ulls brillants com dos estels i un mig somriure, que no és ni alegre ni trist, sinó aquell punt mig entre la melanconia i la resignació. Plou a bots i barrals i les gotes de pluja rellisquen per la seva cara fosca. El seus ulls bonics semblen el gat del conte de l'Alícia.
Dins el cotxe, l'Ali és callat com sempre. Mira per la finestra amb la curiositat del nen que mai li han deixat ser. Li he acompanyat moltes vegades i per això ara ja sé que són molt germans, que el seu pare és a Ghana i que malviu en una casa del nord de la ciutat. Mai cap familiar ha vingut al camp a celebrar els seus gols, les seves fintes i els seus canvis de joc. Mai ha pogut dedicar cap victòria, perquè el camp sempre és ple dels pares dels altres.
Sé que és un bon estudiant, molt aplicat. I a banda de les bones notes, raona com un persona gran, potser perquè la vida l'ha obligat a créixer massa ràpid. Avui li he preguntat per l'escola i em respon orgullós que treu bones notes i que destaca en matemàtiques. Tot això m'ho explica amb la veu baixa i sense deixar de mirar per la finestra, per on regalimen les gotes de pluja.
- Què t'agradaria estudiar després de l'Institut?, li pregunto.
Plou i el silenci de l'Ali només és trencat pel metrònom del neteja parabrisa. L'Ali sembla mirar ara amb molt més detall, com si al carrer humit hi hagués alguna mena de resposta amagada.
- Jo mai aniré a la Universitat, conclou.
Arribem a la seva casa, just davant del semàfor i el xàfec sembla una dutxa freda, una mena de càstig. Agafa la bossa amb el gest trist i abans de pujar l'escala no oblida un educat gràcies. Deixo la part alta de la ciutat i baixo pel carrer Sant Domènech, per on l'aigua dibuixa una frontera amb tinta xinesa, una frontera que jo em pensava que ja no existia. A casa, ja a recès, sento com arriben els trons i els llamps des de llevant. I, com saben els pescadors, no hi ha pitjor auguri que aquest.
1. Podrem tornar a demanar uns Jocs Olímpics. Si ens repliquen que ja els hem celebrat, podem dir que no, que això ho va organitzar Espanya i que ara volem un Jocs catalans.
2. En Miquel Calzada podrà ser ambaixador de Catalunya als Estats Units. Això ens evitarà unes quantes edicions més de l'Afers Exteriors, de manera que la felicitat general del país s'incrementarà com a mínim en dos punts més.
3. Podrem encunyar euros catalans, i allà on ara veiem la cara del Rei podem posar Guifré el Pilós, les tres bessones o en Jordi Culé. Fins i tot podem posar en Toni Albà fent del Rei, que tindria el seu què.
4. En Pepe Serra seria per fi feliç, perquè el MNAC podria passar a ser el MEAC, el Museu Estatal d'Art de Catalunya. Tancaríem així un dels grans problemes culturals del país. Seria fins i tot possible que es digués La MECA, Museu Estatal Català d'Art i ja sabeu que els musulmans han d'anar com a mínim un cop a la vida a La Meca. Ho deixo aquí.
5. Tots els estudiants d'oposicions que han memoritzat la constitució i l'estatut hauran de buidar la seva memòria mental, perquè en les noves oposicions serà imprescindible el coneixement de la constitució catalana. Frustrats per tantes hores d'estudi inútils, milers d'opositors canviaran de projecte vital, es faran emprenedors i fundaran centenars de nous facebooks des de Catalunya.
6. Els catalans podrem per fi tenir un forat en els acudits "Iban un español, un francés y un inglés".
7. Catalunya tindrà un seient a les Nacions Unides i podrà fer servir la seva veu. Podrem, per fi, ser ignorats com la resta d'estats del món, que no són ni Estats Units, ni Rússia ni la Xina.
8. En Miquel de Pedrolo podrà finalment aspirar al Nòbel de Literatura, el que provocarà probablement una crisi irreversible a l'Acadèmia Sueca i la fi dels guardons.
9. Pujaran molts els turistes internacionals a Catalunya. Per exemple, la N-260 que puja cap a El Pont de Suert passa sis vegades de Catalunya a l'Aragó: Amb un nou estat, cada trajecte en cotxe per aquesta carretera computarà com a sis entrades de turisme internacional. Atraparem a França, segur.
10. Tindrem noves oportunitats laborals, com ara Cònsul a Santa Cruz de Tenerife o Cartagena de Indias o agent de duanes a la Noguera Ribagorçana. Ho sento, la de Cartagena ja està demanada.
1. TV3 deixarà de ser TV3 i passarà a ser La 1; i el 33 serà l'11 o La 2. A banda de la despesa en modificar la imatge corporativa de la televisió catalana, tindrem un problema molt greu en l'organització dels canals de televisió amb el comandament a distància. Si TV3 és La 1, on posem La 1?.
2. Catalunya es veurà obligada a participar en el Festival d'Eurovisió. Veure els Antònia Font o els Manel en un auditori de Moldàvia ple de caspa és una humiliació que, com a país, ni ens mereixem ni ens podem permetre.
3. Vicente del Bosque deixarà de ser "el seleccionador" i passarà a ser-ho en Johan Cruyff qui, per cert, no només no parla català, sinó que continua alterant el gènere dels substantius de forma aleatòria.
4. Cada any haurem d'enviar un film per a la selecció dels Òscars i com som els qui som i de pans negres tampoc en tenim tants, tard o d'hora haurem d'escollir una pel·lícula de l'Albert Serra. I no voldria veure la cara del jurat avaluant El senyor ha fet en mi meravelles.
5. Hauríem de canviar el nom de totes les carreteres, ara que ja ens les hem après i que el tom tom les ha interioritzat. La Nacional II ja no seria la Nacional II tot i que probablement continuarà en un sistema d'abandonament com l'actual, que sembla l'escenari d'una pel·lícula d'apocalipsi post-nuclear.
6. Tot país necessita una quota mínima de freaks: Haurem de crear les versions catalanes de Belén Esteban, Leonardo Dantés o Paco Porras; i això no es pot improvisar en dos dies. I un Salva'm en prime time amb Pilar Rahola, l'Espartac Peran i l'Antoni Bassas pot fer incrementar la nostra taxa de suïcidis.
7. La Bruixa d'Or ja no podrà ser el punt de venda número 1 de la Lotería Nacional i amb la 3/24 no n'hi ha prou com a per a enviar un català a la lluna. I tot el temps que en Xavier Gabriel sigui a la lluna, no hi serà amb nosaltres, la qual cosa és un benefici pel país que no podem menystenir.
8. Ja no hi haurà barrets mexicans a les Rambles, però hi haurà barretines. Veure dotze londinencs amb acné i sobredosi de gintònics amb barretina és igualment esperpèntic, però ja no ens podrem queixar perquè lluiran un souvenir nostrat.
9. No tindrem rei i això és una gran pèrdua pel país. En Toni Albà es quedarà sense feina, Baqueira Beret perdrà el seu galomour i els dibuixants de el Jueves ja no podran viure cap altre censura de la seva portada. Un país sense rei és com un plat de llenties sense xoriço: Sabem que són més sanes sense, però tots ens estimem més una mica de xoricet surant entre les llenties i la patata.
10. Haurem de fer un pavelló de Catalunya a totes les exposicions universals del futur, amb molta probabilitat dissenyats per l'Oriol Bohigas. El problema no serà el cost, sinó els 250 folis de breefing en què s'explicarà la vinculació entre l'atmosfera catalana i un mur de maons.
Si em deixeu ser, si ara es pot ser, sí, jo vull ser.
Vull ser venecià quan surto al carrer i toscà quan deixo enrera la ciutat.
Vull ser danès quan pago i també quan rebo. I si no, deixeu-me ser finès.
Vull ser japonès si tinc gana i xilè si tinc set.
Vull ser gallec si em fas una pregunta i argentí si vols una resposta.
Vull ser canadenc quan arriba la tardor i colombià quan és primavera.
Vull ser portuguès per cantar-te suau i bonaerense per ballar amb tu.
Vull ser francès per recitar versos amagats.
Vull ser rus si acabo en una timba clandestina d'escacs.
Vull ser australià si ens quedem de sobte sense horitzó.
Vull ser irlandès quan per fi escrigui aquell llibre inacabat.
Vull ser bereber en la ruta que passa pel Djerid i trobar el rastre de tot plegat.
Vull ser indi en les nits d'insomni. I indi també en els dies de lluna plena.
Vull ser llunàtic la nit de Sant Joan.
I ganxó si les teranyines tornen a port.
I empordanès, quan el garbí se'n va a dormir.
Si em deixeu ser, si ara es pot ser, sí, jo vull ser.
Una reivindicació és un equilibri entre justícia i egoisme. Demanem alguna cosa (més salari, més atenció de la parella, més followers al twitter o més silenci a l'hora de la migdiada) perquè volem un profit personal i alhora perquè pensem que ens ho mereixem. I arriba un moment en què és difícil saber quan s'acaba un i s'inicia l'altre. Realment em mereixo guanyar més o simplement voldria guanyar més?.
Amb molt poques excepcions, una reclamació suposa un nou intercanvi: Si vull un salari més alt, l'empresa ha de cedir beneficis. Si vull més atenció de la parella, ella ha de cedir una part del seu temps o del seu interés. És a dir, una reclamació no és inoqua, sinó que altera una situació precedent i el meu guany implica la pèrdua d'un altre. Per tant, sempre que hi ha una demanda, s'activa un mecanisme molt complex d'autojustificacions que amaguen els interessos contraposats.
En general, és molt difícil discutir entre nivells d'egoisme. El meu cap vol guanyar més i jo també, de manera que no hi ha cap solució possible al conflicte d'interessos entre ell i jo. En la pràctica, ell intenta reduir el meu salari fins el límit que no decideixi a deixar l'empresa i jo intento sol·licitar el màxim possible, amb l'amenaça de buscar una alternativa. Però en sí, el debat és impossible perquè es tracta d'un pols d'egoismes més o menys lícits.
En canvi, la tensió adquireix una altra dimensió quan es defineixen els criteris de justícia. Per exemple, jo puc reclamar el mateix salari que perceben els companys de feina que tenen la meva qualificació o la meva dedicació o la meva antiguitat. Fixem-nos que quan fixo un criteri de justícia, desplaço el debat del pols entre egoismes (sense solució) al pols entre criteris. Com és lògic, cada part intenta justificar els criteris que més els hi beneficien, però ara sí tenim un debat possible i, per tant, una solució al conflicte.
El problema
Catalunya vol més recursos públics. Els catalans volem més recursos, i amb això no ens diferenciem de la resta de territoris: els alsacians, els murcians, els bretons o els hawaians s'estimen més tenir-ne més que tenir-me menys. Com volem més recursos, hem d'aconseguir que algú altre en tingui menys. I aquest altre lògicament no està massa disposat a cedir-los. Ja tenim el problema.
La primera proposta que fem és aquesta: Per saber si hem de tenir concert econòmic, o pacte fiscal, farem un referèndum. És a dir, preguntarem als catalans si volen que Catalunya tingui més diners. I si els catalans decidim que volem més diners, doncs no cal dir res més. I plantegem això amb total naturalitat, convençuts que l'argument és impecable. Aquí hi ha un punt que és molt important: en un debat sense idees, només amb reclamacions de suma zero, el grau d’indigència mental de les dues posicions tendeix a l’infinit.
La justícia
Si els catalans reclamem més diners, perquè en volem més, els qui han de perdre diners ens diran que no, perquè ells no volen tenir-ne menys. I en un conflicte explicat només en termes egoistes, no hi ha solució possible. Necessitem, per tant, un relat. No en volem més perquè sí, sinó perquè és just. I llavors, podem discutir els criteris de justícia i no el grau d'egoisme de les parts.
Tota solidaritat és espoli
El primer relat seria que volem gestionar el mateix que recaptem: Volem un concert, com els bascos. Els arguments per tal de defensar aquesta posició són dos. En primer lloc, perquè existeix un precedent, que és el basc. Si els bascos i els navarresos tenen un concert, per què no nosaltres?. El segon argument és que els diners que paguem els catalans són pels catalans.
M’interessa en aquest punt que entre tots definim espoli. El nacionialisme català considera que l’espoli és igual al dèficit fiscal, de manera que cada euro de solidaritat és un acte d’expropiació d’uns recursos propis. Per això, reclamen el concert, com els bascos. Té escletxes aquesta proposta?. Crec que sí.
Nosaltres formem part d’un estat. Efectivament, podem decidir deixar de ser Espanya i llavors, com és obvi, administrarem tots els nostres recursos. Això no vol dir que guanyarem tot el dèficit fiscal,
com he explicat en un altre post, és a dir que el benefici de la independència no serà l’equivalent al dèficit. Però avui no som un estat independent, sinó una part de l’estat espanyol. I el debat no pot prescindir d’aquest transcendental matís.
Un estat és un projecte compartit. En tot el món, ser estat vol dir exactament que els ciutadans que hi formen part contribueixen a garantir uns drets comuns. El cas basc és l’únic en el món en el que una part de l’estat es nega a contribuir en uns mínims col·lectius garantits. Enlloc més del món. Per això, quan els catalans reclamem la justícia basca, hem de saber que exigim un privilegi únic i profundament injust, absolutament insolidari.
Pensem-ho una mica. El nostre model social es basa en la capacitat parcialment redistributiva dels serveis públics. Paguem impostos no només per a rebre uns serveis, sinó per a finançar els serveis d’aquells que no contribueixen amb res al seu manteniment. Els meus impostos no només paguen la meva atenció sanitària (no he trepitjat mai un hospital, per cert), sinó l’atenció del meu veí a l’atur. I exactament això vol dir ser un estat: Garantir que els serveis públics col·lectius estan a l’abast de tots.
Un relat alternatiu
Nosaltres havíem decidit un relat alternatiu, que és diu Estatut. No és poca cosa, perquè si ara volem canviar el relat la primera cosa que hem de fer és canviar l’Estatut. Recordem què vam aprovar entre tots a les urnes (i, abans que algú ho mencioni, el Tribunal Constitucional no va alterar en absolut).
El principi rector és la coneguda proposta maragalliana: Pagar per renda, rebre per població. Cada territori recapta els recursos d’acord amb la seva capacitat econòmica; com és lògic, els territoris més rics recaptaran més que els més pobres. En el moment de fer el repartiment, fixem que cada territori disposi dels mateixos recursos per càpita per als serveis públics. Per això, hi ha dèficit fiscal: Si els catalans som més rics que la mitjana catalana, i els recursos es distribueixen d’acord amb la població, lògicament Catalunya rep menys del que dóna. Li volem dir espoli?.
Aquí ve un punt molt important del debat. La reclamació de més recursos públics per a Catalunya implica que els catalans volem que la despesa mitjana per càpita a Catalunya sigui superior a la mitjana a La Rioja o a Astúries. Volem que el nostre país tingui més recursos per habitant que la resta. I això ho hem de saber explicar molt bé. De fet, tenim un problema addicional.
Més recursos pels qui en tenen menys
En general, les administracions tendeixen a invertir per sobre de la mitjana en aquelles zones que tenen menys recursos. El Pla de Barris, per exemple, és una inversió pública extraordinària en barris deprimits perquè nececessiten més ajut que l’Eixample Dreta o Sant Gervasi. Podríem arribar a admetre que les escoles de Salt rebin més suport econòmic que les escoles de Sant Cugat, perquè les primeres tenen molt més problemes sobrevinguts.
I a escala internacional, els territoris deprimits (de la Patagònia a Alaska o Groenlàndia) sempre han rebut una injecció econòmica suplementària, precisament perquè els problemes públics són infinitament més costosos que en un territori convencional. Per això, el principi “pagar per renda, rebre per població” és aparentment inqüestionable, però (com tantes coses en aquest debat) també té importants excletxes.
Més recursos pels qui en tenen més
Estem acabant. La situació ara és la següent: Fa dos dies vam aprovar entre tots un pacte amb l’Estat basat en el principi maragallià de “pagar per renda i rebre per població” i ara el volem canviar, perquè volem més recursos públics i els hem de justificar. Necessitem un relat i crec que de moment no el tenim. Els hi faig una proposta.
Els lectors més aguts hauran detectat que en alguns dels arguments precedents hi ha un parany. No tots els recursos públics es destinen a serveis bàsics. Una part de la despesa pública serveix per a estimular l’economia. Per això, l’acord de l’Estatut plantejava una addicional en la que l’Estat es comprometia a invertir a Catalunya en infrastructures el mateix que donava a l’Estat. És un curiós concert d’infrastructures: Tant dones, tant reps. L’argument és que els trens, les carreteres, la xarxa elèctrica o els ports són factors clau per al dinamisme econòmic i cada euro públic que s’inverteix en ells millora la competitivitat del territori.
Podem estirar l’argument més enllà del que són estrictament les infrastructures: la inversió en turisme, en indústria, en comerç, en cultura o en agricultura afecten directament a la competitivitat del territori. Per tant, semblaria lògic que per al benefici de Catalunya, però també per al benefici del conjunt de l’Estat, una part de la despesa pública es guiés per criteris de suport a l’economia productiva.
Jo crec que molts pocs catalans poden negar el següent principi: Els recursos públics per càpita de cada territori per als tres eixos de les polítiques socials (salut, educació i serveis socials) han de ser equilibrats. El pressupost per càpita per hospitals a Múrcia no pot ser superior al d’Andalusia si tots dos formen del mateix Estat. Garantir aquesta universalitat vol dir assumir que les comunitats més riques tindran un dèficit fiscal (que si volen, li direm espoli), que és el preu lògic de formar part d’un Estat.
Ara bé, un cop calculat el cost dels serveis públics bàsics, la resta de la despesa pública és distribuïda amb criteris de renda. D’aquesta manera, les comunitats més riques podran invertir més recursos públics en l’economia productiva, el que no només és positiu per a aquestes comunitats, sinó pel conjunt del sistema.
La virtut d’aquesta proposta és que no es basa en una reivindicació egoista “Jo en vull més, perquè més és millor que menys”, sinó en criteris de justícia, perfectament defensables. Què els hi sembla?. Quines escletxes hi veuen?. Hi estan d’acord?
En un text que vaig publicar en aquest bloc, a propòsit del moviment que va enderrocar Mubarak, em referia al repte fonamental que es plantejava a la joventut democràtica d’Egipte. Hi citava aquests fragments d’un corresponsal del Washington Post, William Wan:
“Quan un membre suggereix que el grup ha de constituir-se en un partit polític, la reunió es converteix en una baralla de crits. Els polítics – amb les seves maquinacions de poder, egoisme i corrupció – són el que van empènyer a Egipte a un règim de tres dècades d’autoritarisme“, diu un dels membres del Moviment del 6 d’abril, “Per què no centrar-se en l’activisme en lloc de perdre temps en un partit polític?“.
“Va ser, en molts sentits, molt més fàcil durant la revolució“, comentava Wan, que afegia: “En aquells embriagadors 18 dies, els joves activistes d’Egipte compartien una visió i van centrar tots els seus esforços – tweets, missatges de Facebook, vídeos i blocs, així com els punys i les pedres – cap a aquesta meta: enderrocar Hosni Mubarak, l’autòcrata que havia governat Egipte durant 30 anys. Però ara, amb aquest objectiu aconseguit, s’han originat altres demandes.”
Jo em demanava aleshores: Com consolidar els avenços i prosseguir-los? Com fer política en la nova situació? La resposta que a aquestes qüestions donin els joves activistes de moviments com el del “6 d’abril” determinarà en bona mesura el futur, em deia.
Ara aquests sectors es troben, en el procés per a elegir el nou president d’Egipte, en una situació ben amarga. Els dos candidats que es disputaran la segona volta de les eleccions són un dirigent dels Germans Musulmans i un militar que fou el darrer cap de govern del règim de Mubarak.
Com enllaçar la protesta i l’alternativa, la indignació i una perspectiva de canvi real, la mobilització i l’acció efectiva?
Aquest és un repte que no sols es planteja a Egipte, és el mínim que es pot dir. Jo no tinc una resposta a aquesta pregunta, encara que algunes idees les tinc. Sé que és la pregunta més important que hem de debatre, si no volem que les coses vagin enrere, a Egipte i a casa nostra. Cal debatre’n amb serenitat, sense prejudicis, sense incompatibilitats. I sense perdre temps.
Tiene en su rostro cicatrices de derrota (más cornás da la vida, pienso), la camisa planchada con la precisión de un relojero y un exceso de Floïd que me devuelve por un momento a las barberías de mi infancia. Se me acerca tímido en la gasolinera, con su maleta minúscula y un cabello repeinado.
- ¿Puede usted llevarme a Gerona?.
Ha venido a la costa a hacer el verano, me dice. Y se ha recorrido uno por uno todos los restaurantes, los hoteles, los cámpings de Roses a Sant Feliu. Sabe cocinar, limpiar, servir mesas, es buen jardinero y hábil con las herramientas. Algo caerá, pensó. Pero su peregrinación por el litoral se llevó sus pocos ahorros y sus ilusiones.
Ahora vuelve a Algeciras, sin nada, como los indianos que se fueron a Cuba y volvieron con los sacos vacíos. Y con sus cincuenta y muchos, su camisa planchadísima y su pelo repeinado, deberá volver al otro lado del país de gasolinera en gasolinera, durmiendo en cunetas, comiendo menos que más. Y sus ojos de fracaso y de humillación son como un faro que se apaga después de años y años de servicio.
Y mientras escribo estas líneas, en algún punto inconcreto de la carretera que lleva al sur, su maleta, su mirada y su dignidad herida nos recuerda que las crisis tienen ojos tristes y cicatrices en el alma. Tal vez uno de los problemas es que no lloramos lo suficiente.
Empieza con el inexcusable objetivo de estabilidad presupuestaria. Inexcusable. Ese adjetivo que nos devuelve a la infancia y a los deberes de matemáticas. - Es que me he dejado la libreta en casa, señorita. - No me vengas con excusas, Alvarito.
Sigue con los objetivos irrenunciables de calidad y eficiencia. Irrenunciable. Y todos hemos aprendido que donde dice eficiencia debe decir en realidad unos cuantos miles de trabajadores públicos de patitas en la calle y/o una reducción de los recursos que les quedan a los supervivientes para gestionar su trabajo y el que dejan de hacer los que se van.
Y acaba con una ineludible contención del gasto público. Ineludible, esto es, que no lo podemos eludir. Todo en esta vida tiene solución, excepto la muerte y la contención del gasto público, que es ineludible.
Si repasan los BOE de estos últimos meses, verán que están llenos de ies: inaplazable, improrrogable, innegociable, inexcusable, imperdonable, ineludible, inaceptable, indiscutible, irrenunciable... Por eso, Merkel avisa a Hollande que las medidas de austeridad son innegociables. Y por eso el President de la Generalitat utiliza siempre la expresión "No hay otro camino".
La muerte del debate
El problema no es que nos hemos abocado a un programa de austeridad extrema en plena crisis, con lo que probablemente hemos taponado la salida a la crisis. Tal vez no. El principal problema es que se ha escrito un relato falso, porque niega cualquier alternativa, cualquier plan B. Niega incluso el debate. O la discrepancia.
Cuando un objetivo es ineludible, quiere decir en primer lugar que no vamos a perder el tiempo en explicarlo. Como los padres que responden a sus hijos "porque sí" o "porque lo digo yo", lo que es ineludible no necesita ser razonado. Esto es así y no me hagas perder el tiempo explicando por qué. O sinmplemente, cómo. O, aun mejor, cuándo.
Cuando un objetivo es ineludible, quiere decir además que no estamos dispuestos a dudar, ni a cuestionarnos el fin o los medios. Como es ineludible, aprieto el acelerador y no me pregunto si se ha acabado de construir el puente. La duda es muy útil porque incorpora matices, miedos, riesgos, notas a pie de página, post-its, que permiten sustituir la simplicidad infantil por la complejidad de la vida misma.
Y finalmente, cuando un objetivo es ineludible, no se permite pensar en planes alternativos, en planes B, que ayuden a mostrar un catálogo de respuestas posibles mucho más amplio. Casi siempre hay varias soluciones para un problema, lo que no quiere decir que todas sean válidas. Pensar en opciones ayuda además a corresponsabilizarnos de las decisiones, a hacernos partícipes de lo acordado para bueno o para lo malo.
En definitiva, llenar los decretos y los discursos de íes es una forma silenciosa de acallar el debate y, en buena medida, eso que llamamos democracia. Ineludiblemente.
El més important d'un currículum és el que no hi surt.
Saps escoltar?. Somrius amb freqüència?. Saps cosir un botó?. I preparar uns canelons?. Te'n recordes dels aniversaris?. Expliques contes al teu nen per la nit?. T'agrada disfressar-te?. Tens bons amics?. Saps perdonar?. T'il·lusiones fàcilment?. Plores quan mires una pel·lícula?.
Ara que rebo currículums amb molta freqüència, de vegades penso que el més important és el que no hi surt mai.
29/02/2012 -
Però
D'acord
La recerca ha de connectar amb les necessitats reals del país. El problema serà definir necessitat.
Els estudis han de facilitar que els graduats entrin al mercat de treball.
La Universitat ha d'incorporar criteris d'eficiència i de rendabilitat.
Potser sí hi ha estructures de recerca o de docència que es poden reduir o eliminar. No ho sé segur.
És cert que no tothom treballa amb prou intensitat i dedicació. I que podríem fer més. I millor.
Segurament el país no precisa que s'ensenyi tot a tot arreu.
Certament, les universitats hem de fer més transferència, més formació, més informació.
Hem de ser més útils.
Hem de revisar els criteris de contractació. I tant.
D'acord
Ho hem de fer millor. I hem de canviar coses.
Però
El país no es pot permetre un sistema universitari feble.
Invertim massa poc en recerca i innovació. I no hi ha cap altra via de futur.
Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí... i estàvem només a mig camí.
Necessitem més universitat pública; i millor.
No hi ha un Pla B. O reforcem el sistema universitari públic o la deriva.
Acabo de tornar d’un viatge al Pròxim Orient, que he fet amb el president de la Fundació d’Estudis Progressistes Europeus (FEPS) i ex-primer ministre italià, Massimo D’Alema. Hem estat a Israel, Palestina i Egipte. D’Alema, que ha estat ministre d’afers estrangers a Itàlia i durant el seu mandat va jugar un paper important en el conflicte del Líban, és un bon coneixedor de la regió.
El viatge ha estat molt intens i interessantíssim. En els Territoris Palestins hem tingut converses amb nombrosos representants de la societat civil i política, entre els quals Salam Fayyad, primer ministre de l’Autoritat Nacional Palestina; Mustafa Barghouti, líder de l’Iniciativa Palestina Nacional; Hannah Ashrawi, membre del Consell Legislatiu Palestí; així com amb membres de la direcció de Fatah i de l’OLP. A Israel, ens hem entrevistat amb Tzipi Livni, ex-ministra d’Afers Exteriors i líder del partit Kadima; Yossi Beilin, ex-ministre de Justícia i ex-president del partit progressista Meretz; Shelly Jachimovich, nova líder del Partit Laborista; i el vice-primer ministre Shalom.
A Egipte, hem conversat amb el secretari general de la Lliga Àrab, Nabil Al Arabi, i amb els nous actors polítics fruit de les mobilitzacions pacífiques que l’any passat van acabar amb el règim de Mubarak i que han suposat la celebració d’eleccions lliures i democràtiques al país. Ens hem reunit amb el nou ministre d’Afers Estrangers, Mohamed Kamel Amr, i el nou president del parlament egipci, Saad el-Katatni; amb el líder del Partit de Llibertat i Justícia (Germans Musulmans), Mohamed Morsi; amb el guia espiritual dels Germans Musulmans, Mohamed Badie; amb el candidat a les eleccions presidencials que tindran lloc en els propers mesos, Amr Moussa; i amb el president del partit liberal Al Wafd, El Badawi.
No m’és possible resumir aquí el contingut de totes aquestes converses. Només faré uns comentaris.
1) Al fil de la primavera àrab, les coses es mouen a gran velocitat en la regió, amb noves perspectives de dignitat i democràcia. Però es mantenen i potser augmenten els perills de confrontació. La situació a Síria és terrible, però de moment em sembla descartable una intervenció militar. De fet, crec que bastants, a les NNUU, van respirar alleujats pel veto rus i xinès en el Consell de Seguretat. Juppé ens va dir ahir en el Parlament europeu que “Bachar el Assad caurà“, però de moment no sembla fàcil: compta amb una part de la població i amb l’exèrcit, i els moviments d’oposició segueixen dividits.
2) Paradoxalment, el conflicte israel – Palestina està pràcticament bloquejat: la política israelinana consisteix en “statu quo + prossecució dels assentaments”. Amb una opinió molt escorada a la dreta, el camp dels partidaris de la pau s’ha reduït molt. El govern de Netanyahu situa en primer pla el conflicte amb l’Iran (amenaces d’atacs preventius incloses) i em sembla que ho fa servir per a marginalitzar la qüestió palestina. Els palestins han signat a Doha un nou acord de reconciliació, però hi ha divisions a Hamas al respecte. En principi, faran eleccions aviat. Hem sentit a molts parlar de la irrellevància del Quartet i de la inviabilitat de la fórmula de dos Estats. Parlen d’escenari “sudafricà”, de “primavera palestina” i d’”intifada no violenta”.
3) A Egipte, les coses són d’una fluïdesa extrema i ningú fa pronòstics. Hi ha un panorama d’una extrema dispersió política, tres pols apareixen més en primera línia i – és el mínim que es pot dir – no són realitats homogènies: els sectors democràtics que encapçalaren ara fa un any la revolta que féu caure Mubarak, els islamistes que han guanyat les eleccions, i els militars que conserven un gran poder. En breu hi haurà eleccions presidencials. Els Germans musulmans, amb els que parlàrem llargament, s’esforcen en transmetre missatges tranquil·litzadors. Si les coses anessin bé, es podria configurar un equilibri entre els tres sectors principals, amb un President respectat per tots, que avancés la transició democràtica i fes front a la dramàtica situació econòmica i social. No està garantit.
Apreciado Monseñor, o Eminencia o Su Santidad, usted me perdonará pero estoy flojo en protocolo eclesiástico
Dice usted que España está enferma. Y esta vez no ha hablado del divorcio, ni del aborto, ni de la homosexualidad, ni de esos asuntos que siempre le traen a ustedes de cabeza en las largas noches de invierno. Ni siquiera se ha referido a esos deslices que tienen en sus filas día sí y día también, metiendo la mano en un cepillo o en un chiquillo. Ha dicho usted que está enferma porque los jóvenes aspiran a trabajar en el sector público y que somos una sociedad subsidiada.
Esto lo dice un señor que no fabrica marionetas de trapo, ni muebles de diseño, ni lavadoras ecológicas, ni siquiera cocina tocinillos del cielo como algunas monjas de convento. Es usted una especie de tertuliano, como Pilar Rahola o como Kiko Matamoros, con la diferencia de que su sueldo no depende de la audiencia sino de la aportación que hace el Estado, un estado aconfensional, si se me permite el oxímoron. De manera que un subsidiado critica los subsidios, como si Belén Esteban criticase el mal gusto o como si Tío Gilito criticase el capitalismo.
Eminencia, yo soy un subsidiado de esos. Y lo que es peor, siempre lo quise ser. Me dedico a enseñar lo poco que sé. Y aunque a usted le parezca extraño, no solo me encanta mi trabajo, sino que me siento útil. Quizás me engañe a mi mismo, pero soy de los que cree que las sociedades progresan si están bien formadas. Incluso, mire Santidad si soy iluso, hasta me creo que cuanto más preparados estén los jóvenes, más espíritu crítico desarrollarán, más libres serán y más sentido tendrá eso que llamamos democracia.
Me dirá usted que la educación tampoco debe subsidiarse, que cada palo aguante su vela, y que quien quiera ser listo que se lo pague. De hecho, ustedes tienen una red de centros privados, en los que instruyen a sus fieles en sus parafilias particulares. Si existen escuelas de magos, escuelas de tarot, cursos de barra americana o clases de mus, no seré yo quien critique las escuelas religiosas. Pero aunque usted no se haya dado cuenta, porque es lo que tienen los oropeles, que le hacen perder el contacto con la realidad, hay muchas personas que no pueden acceder a una educación privada. Y hace ya unos cuantos años, sería en la época de la desamortización de Mendizábal para que se haga una idea, aquí decidimos que la educación era universal, y que íbamos a intentar crear una sociedad de igualdad de oportunidades. Y que no íbamos a someter a las personas a la tiranía de la cuna, esa que funcionaba tan bien en el siglo XVI, en la que el destino estaba marcado en el momento en que nacías.
Y hay países que se lo han creído de verdad. En esos países, un maestro es alguien querido y respetado. Hay países que saben que todo depende de que los mejores, los más capacitados, los más preparados, los más trabajadores, decidan dedicarse a la cosa pública y transmitir a los demás lo que intentan saber. Hay países (donde además hace mucho frío) donde el futuro depende de que los mejores quieran ser trabajadores públicos, y dedicarse a enseñar. Que es, fíjese usted, exactamente lo contrario de lo que usted opina.
Y ahora imaginemos un país donde los mejores licenciados en derecho deciden ser buenos jueces o buenos abogados de oficio, donde los mejores licenciados en medicina deciden ser médicos en centros públicos, donde los mejores, los más preparados, son responsables de centros penitenciarios, o asistentes sociales, o gestores de la seguridad vial, o qué se yo, arquitectos municipales... Ya ve, lo que para usted es una enfermedad, para mi es un síntoma de salud, lo cual me ocurre casi siempre que ustedes califican algo de enfermo o anormal. Relativismo, lo llaman ustedes.
No se preocupe. No es usted el único. Hay una ofensiva imparable, en los medios, en las tertulias, en las escuelas de negocio, en los partidos políticos y hasta en las sectas satánicas, contra la res pública. España va mal porque hay muchos trabajadores públicos (funcionarios los llaman ustedes, aunque muchos no lo sean), y la única cura es limpiar el país de vagos y maleantes maestros, médicos, abogados, asistentes sociales, y demás parásitos. Con el trasfondo de la crisis, los de siempre están desmantelando los servicios sociales, maestro a maestro, escuela a escuela, hospital a hospital. Y están ganando la batalla de los discursos, con el mantra del vago funcionario. De hecho, ustedes siempre han sido la coartada ideológica de los de arriba. Y, por eso, Monseñor, recitan en el púlpito las mismas homilías que leemos en algunas revistas de negocios. La misma monserga.
Y ahora le dejo, que tengo clase, y debo justificar mi subsidio, que por cierto mengua cada día que pasa.
Cada societat es pot definir pel seu núvol de tags, per les paraules que més vegades repeteixen els seus dirigents. En el núvol de Rajoy, per exemple, hi destacaria "manga" i no per les operacions immobiliàries a la Manga del Mar Menor ni pels còmics orientals, sinó per la seva expressió predilecta "no podemos estirar más el brazo que la manga". El pobre Rajoy no ha entès encara que el braç és sempre igual, que el que s'empetiteix és la màniga. En el núvol del President Mas, la paraula més rellevant seria "esforç". La cultura de l'esforç, el nou mantra de la Catalunya que ve.
Qui podria negar el valor de l'esforç?. Jo ho diu en Guardiola, que si ens llevem d'hora, ben d'hora, serem un país imparable. Però hi ha algunes notes a peu de pàgina en el discurs hegemònic de la "cultura de l'esforç" que m'agradaria compartir amb vostès, avui diumenge que m'he llevat una mica més tard, després d'un dissabte mandrós.
Quin esforç?
És un esforç llevar-se a les dues de la matinada per canviar els bolquers al nadó, que remuga molest al bressol. És un esforç també donar de menjar la teva mare a la residència d'avis cada dia de la setmana. És esforç ajudar el teu company de classe a fer els exercicis de fraccions. I és un esforç escoltar un amic, que necessita precisament avui ésser escoltat. Però cap d'aquests esforços computa a la Borsa Nacional de la cultura de l'esforç, perquè en aquest cas esforç només vol dir treball.
"Treballem, treballem, que la cibada guanyarem". L'ethos weberià situa en el centre de la nostra aspiració, com a persones i com a societat, el treball. Som el que treballem. I, per això, l'eficient home de negocis, sempre tan enfeinat amb la seva blackberry i el seu twitter anunciant les quinze hores que treballa a diari, és el prohom esforçat que valora el país. Però ningú no ha preguntat el seu fill què opina dels petons manllevats. Ni a la seva dona, si li agrada cobrir tots els forats que deixa la seva absència.
És cert que una de les conquestes socials més rellevants dels darrers quaranta anys ha estat la incorporació de les dones al treball. Però hi ha una altra conquesta igualment rellevant, que és la descoberta de la paternitat, els pares gaudint del seu paper de pares. Què els hi he de dir?. Que no hi ha res comparat a les tardes compartides amb en David.
Esforços individuals
L'esforç sempre és personal, perquè el verb esforçar només es conjuga en singular: Jo m'hi esforço, tu t'hi esforces, ell s'hi esforça. Hi ha un pòsit competitiu, de la llei de la selva, amb la cançó de l'esforç. Ajudar el que es queda enrera és perdre el temps; cedir el pas és de covards; compartir és cedir... Per això, l'analogia esportiva funciona tan bé. Guanya qui s'hi esforça més i per tant, perd qui no s'ha deixat la pell. Sempre hi ha pots entrenar una mica més, córrer uns kilòmetres més, aixecar una mica més de peses.
Fracassats i esforçats
Mirat amb perspectiva, vivim en una societat absurda on molts no poden treballar i uns altres han de treballar molt més, s'hi han d'esforçar més. La cultura de l'esforç exigeix que els qui tenen la sort de treballar es quedin fins a les onze de la nit quadrant balanços i els qui no tenen la sort de treballar, que són cada vegada més, passegin els seus dilluns al sol. En certa manera, l'antònim de l'esforçat és el fracassat.
O t'esforces o fracasses, diu el pensament calvinista de la Catalunya que ve. I, en fi, jo coneixo molta gent que té el que té perquè li ha plogut del cel i a més, ni tan sols han hagut de pagar l'impost de sucessions. I conec moltes persones que han treballat molt, però molt i molt oi Mercedes?, i ja no saben com arribar a final de mes. La meritocràcia no és real, o almenys no és tan real com ens volen fer veure.
Un dels efectes més absurds d'aquesta crisi és el sentiment de culpa col·lectiu. Per això, un aturat és un senyor que es passa tot el dia al bar (sobretot si és andalús), algú que no s'hi ha esforçat prou. Si no tens, no t'ho has guanyat i si tens, t'ho mereixes. A les discoteques ja no preguntaran "Estudies o treballes?", sinó "T'hi esforces o fracasses?".
Amanece, que no es poco
La millor contribució de la cultura mediterrània a la humanitat és la joie de vivre. El plaer de passejar entre les fulles mortes de la tardor, el ball en una festa de barri improvisada, els somriures compartits en un bar de matinada, l'emoció de caçar bolets, el treball en equip d'un castell que s'enlaira, les aventures dels nens a la vora del llac, la intensa sensació de trepitjar l'escenari d'un teatre... Aquests són els fragments amb els que, realment, construïm la nostra efímera existència.
Esforç sí, però...
La cultura de l'esforç em sona a treball, a individualisme, a èxits (i per tant, fracassos), a falsa meritocràcia, al mite del self made man (mai woman), a calvinisme, a estigma social, a construir un país pensant en la cartera, a corbatas i sabates italianes. Treballar, sí i esforçar-se, també. Però si no hi afegim també cooperació, barreja, oci, redistribució, igualtat d'oportunitats, treball en equip, joie de vivre i grans dosis de postes de sol, potser sí serem un país imparable, però trist i una mica buit. De tan ràpid que hi anirem ens perdrem les darreres gotes de pluja.
Val la pena llegir l’article del Washington Post (que la revista L’Hora ha traduït ) sobre la situació en que es troba el “Moviment del 6 d’abril” de la joventut d’Egipte. Aquest moviment començà creant una pàgina de Facebook donant suport als treballadors que planejaven una vaga pel 6 d’abril de 2008. Posteriorment va esdevenir una xarxa activista que jugà un paper central en la revolta que féu caure a Mubarak. Ara compten amb més de 20.000 membres i gairebé 200 mil seguidors a Facebook.
Però ara, quan es va decidint el desenllaç del procés revolucionari a Egipte, tenen una “crisi d’identitat”: “Què som?”, es pregunta un dels membres: ‘Un grup de resistència? Una organització de drets civils? Un lobby, un grup de pressió? Hauríem de seguir existint?‘ es demana un altre.I alguns responen: ‘Hem complert la nostra missió. Mubarak se n’ha anat.’”
Efectivament, Mubarak se n’ha anat, com Ben Ali. Però tant a Egipte com a Tunísia les coses són lluny d’estar decidides. S’anuncien eleccions, processos constituents, reestructuracions dels espais polítics; apareixen nous partits i altres, abans proscrits, són legalitzats. Els sectors poderosos miren d’adaptar-se a la nova situació, s’organitzen políticament. Seria molt negatiu que la extraordinària energia positiva de les mobilitzacions pacífiques, pluralistes i democràtiques, fos aturada, dissolta o desviada. En aquests països, una joventut s’ha posat en marxa, s’ha posat al davant de les revoltes i reivindicacions, utilitzant les eines de Twitter i Facebook, i ha sabut connectar amb les aspiracions d’una majoria que vol llibertat i justícia social. Sabrà prosseguir aquest procés?
El repte que es planteja després de la caiguda les tiranies és la construcció de la democràcia i dels seus instruments, l’agregació de majories, l’acció de govern. D’una o altra manera, tant els nuclis de poder econòmic com els moviments islamistes, tenen enfocats aquests objectius i estratègies. En canvi, els espais democràtics, laics, progressistes, dels quals els moviments juvenils han estat els exponents d’avançada, corren el doble risc de l’apoliciticisme i de la fragmentació, perquè existeix un gran recel envers els partits i la complexitat del joc polític i electoral.
“Quan un membre suggereix que el grup ha de constituir-se en un partit polític, la reunió es converteix en una baralla de crits“, explica William Wan, en l’article del Washington Post. “Els polítics – amb les seves maquinacions de poder, egoisme i corrupció – són el que van empènyer a Egipte a un règim de tres dècades d’autoritarisme“, diu un dels membres del Moviment del 6 d’abril, “Per què no centrar-se en l’activisme en lloc de perdre temps en un partit polític?“.
“Va ser, en molts sentits, molt més fàcil durant la revolució“, comenta Wan, que afegeix: “En aquells embriagadors 18 dies, els joves activistes d’Egipte compartien una visió i van centrar tots els seus esforços – tweets, missatges de Facebook, vídeos i blocs, així com els punys i les pedres – cap a aquesta meta: enderrocar Hosni Mubarak, l’autòcrata que havia governat Egipte durant 30 anys. Però ara, amb aquest objectiu aconseguit, s’han originat altres demandes.”
Com consolidar els avenços i prosseguir-los? Com fer política en la nova situació? La resposta que a aquestes qüestions donin els joves activistes de moviments com el del “6 d’abril” determinarà en bona mesura el futur d’aquests pobles. Seran capaços de construir construir els nous instruments democràtics de la “primavera àrab”, els necessaris partits del segle XXI?
(Cal afegir que aquest és un repte que, amb característiques pròpies, es planteja també a casa nostra, on una gran majoria de l’opinió rebutja l’actual forma d’organització i funcionament dels partits: segons una enquesta recent de Metroscopia, vuit de cada deu ciutadans (el 79%) creuen “que tal i com ara funcionen i s’organitzen, és molt difícil que els partits puguin atreure i reclutar per a l’activitat política a les persones més competents i preparades“).
No cal posar l’accent en la dimensió històrica dels esdeveniments actuals. Keynes va dir que “l’inevitable mai succeeix, el que succeeix sempre és l’inesperat.” Que el Mediterrani concentrava totes les contradiccions del nostre temps (la guerra o la pau, la democràcia o l’autoritarisme, el progrés compartit o una creixent fractura social , la igualtat o la subordinació de les dones, etc.) ja ho sabíem.
Però l’escala i la velocitat de les transformacions actuals ens han sorprès a tots. Són increïbles. Són exemplars pel que fa als moviments valents, pacífics, pluralistes i democràtics dels pobles.
Són processos molt positius, encara que plens d’incerteses i reptes de gran magnitud. La Història no s’ha acabat, com alguns ens volien fer creure. Ens enfrontem a un nou punt d’inflexió històric en el Mediterrani.
Quina serà la nova situació creada pels actuals processos de canvi? Quins seran els impactes geoestratègics? Quines seran les conseqüències per a Europa? I quines seran les conseqüències per a l’esquerra, per a les forces de progrés del Nord i el Sud del Mediterrani?
No tenim respostes fetes a aquestes quatre preguntes. Però les hem d’explorar i discutir sense demora. I cal fer-ho junts. Hem de parlar-ne i hem d’actuar.
Tunísia i Egipte es troben en transició cap a la democràcia, amb sortides encara incertes. Hi ha moviments democràtics que es desenvolupen en altres nacions. L’evolució dels esdeveniments a Líbia, on es produeix una violència intolerable contra el poble tindrà una gran influència. A tot arreu, hem de donar suport amb totes les nostres forces a la causa de la democràcia i dels pobles.
Totes les transicions i les revolucions democràtiques són diferents. No obstant, podem extreure algunes lliçons de les comparacions i les similituds. De totes les analogies que s’han ofert en aquests dies, em sembla que la més suggerent és la que parla d’un “1848 àrab”.
Els processos actuals en el món àrab tenen diferents característiques en funció de la situació sociopolítica dels diferents països, però és cert que recorden, en conjunt, als moviments democràtics europeus de 1848, amb els seus joves manifestants, dels sectors populars i de les classes mitjanes, inspirats per idees democràtiques, progressistes i nacionalistes.
Un historiador va descriure el 1848 com un moment en què “la història europea va arribar a un moment de canvi crucial, però no el va reeixir”. És cert que moltes de les revoltes europees del 1848 van fracassat. Però també és cert que les seves idees van arrelar en la societat i els seus objectius democràtics s’acabaren convertint en realitat.
Hem de fer tot el possible perquè a Tunísia, Egipte i als altres països afectats per la voluntat popular de canvi, aquests processos cap la democràcia no es perdin.
Vaig participar en la transició democràtica a Espanya. En vaig aprendre algunes lliçons. Hi havia en aquell moment dos projectes: un model de revolució democràtica (la “ruptura democrática” que impulsaven les forces d’oposició activa contra la dictadura) i una proposta de reformes graduals, “lampedusianes” controlada per les elits del règim de Franco. Hi va haver un joc dialèctic entre aquests dos projectes, que estava determinat per la correlació de forces (la “vella dama”) i per la intel·ligència (o no) dels actors col·lectius i individuals en el procés. El resultat va ser la conseqüència de successius desbordaments democràtics, amb moments de lluita i també moments d’entesa, de consens.
Com més units estaven els sectors democràtics, com més s’agregaven i s’activaven, més avançats eren els resultats, i més s’evitava el risc de la recuperació o restauració autoritària.
En aquests països en moviment, a més de l’exigència de la dignitat i la llibertat, hi ha l’exigència de la justícia social i, com va dir Orwell, de la “decència comuna”: la indignació popular contra la corrupció i l’estil de vida dels autòcrates. Hi ha un fort component generacional: la taxa d’atur, la subocupació, i la desigualtat alimenten la revolta de la joventut.
En aquest terreny, les eleccions, els canvis polítics, no seran suficients. Serà necessàri que es produeixin justícia social i noves oportunitats.
Aquests són els reptes fonamentals dels nostres amics en els països en transició, i els reptes d’Europa. Fàcils d’enumerar, molt difícils de superar.
A Europa hem d’impulsar noves polítiques mediterrànies. Hi ha necessitat de solidaritat i d’un nou realisme intel·ligent. El Comissari encarregat de l’Ampliació i Política de Veïnatge, Stefan Füle, ho va dir fa poc en el Parlament europeu:
“Molts de nosaltres van quedar encotillats en l’assumpció que els règims autoritaris eren una garantia d’estabilitat a la regió. No era ni tan sols “Realpolitik”. Va ser, en el millor dels casos, una política curta de vista. Va ser un tipus de política de curt termini que fa que el llarg termini a construir tingui cada vegada més dificultats”.
Fa uns anys, el nostre company Robin Cook, quan era ministre britànic d’exteriors, va assenyalar que essent les relacions exteriors una qüestió d’interessos d’interès, per a ser veritablement realista havia de tenir una dimensió ètica. És aquesta coherència intel·ligent que hem d’afirmar, davant d’una “Realpolitik” estràbica, de doble llenguatge, que hem de denunciar i combatre.
Que Robin Cook, el nostre company, no parlava en va, ho va demostrar amb la seva dimissió del govern de Gran Bretanya, contra la intervenció militar a l’Iraq. És aquest tipus de coherència que necessitem avui.
Hem de pressionar perquè la UE adopti mesures de suport immediat a Tunísia i Egipte. Per exigir la repatriació de les riqueses saquejades en aquests països i el seu retorn al servei de les necessitats de les persones.
Hem d’impulsar la revisió de la Política de Veïnatge donant clara prioritat a la seva dimensió meridional i avançant en l’objectiu de donar suport a les transicions democràtiques.
Pel que fa a la Unió per el Mediterrani, vam manifestar des dels seus inicis que una clarificació era estrictament necessària. Des del seu començament, el nostre grup al Parlament Europeu va subratllar la seva perplexitat crítica quan, en nom de Sarkozy, Jean-Pierre Jouyet, persona a la que admiro, a l’època Secretari d’Estat d’Afers Europeus, va presentar el projecte, i vam expressar les nostres objeccions: Els “documents fundacionals” de la UpM eren un pas enrere en comparació amb el Procés de Barcelona sobre les polítiques de democràcia i de drets humans; el projecte de la UpM era una barreja confusa d’enfocament intergovernamental i “funcionalista”, amb cimeres pomposes o projectes interessants però imprecisos; es confonien els rols entre les estructures de la UpM i les estructures euromediterrànies de la UE; hi havia una evident indefinició pressupostària.
(La resposta de Jouyet va ser d’una certa facilitat: “és difícil volar més baix que el Procés de Barcelona”, va respondre. Ai las! El temps ha demostrat que estava equivocat.)
El Procés de Barcelona potser no ha volat a l’altura requerida pels reptes plantejats a la regió però tenia (i té, si s’hi inclou la Política de veïnatge) un avantatge significatiu: es tracta d’una xarxa modulable i en bona part “comunitària”.
A finals de febrer, a Ankara, Sarkozy va declarar a la premsa: “És l’hora de repensar la idea que jo tenia per l’UpM”. I va afegir: “La intuïció segueix essent la mateixa però no es pot construir de la mateixa manera amb al carrer àrab que es manifesta per la democràcia mentre que des de la guerra teníem règims autoritaris” (Le Monde, 28 febrer 2011 ).
És difícil concentrar tantes pífies en tan poques paraules: la personalització (“La UpM sóc jo”, ja que el Sr Mubarak ja no hi és), la referència paternalista al “carrer àrab” (parlaria Sarkozy TF1 del “carrer francès” a la televisió francesa?), l’evocació de “guerra” com a punt de partida d’un “autoritarisme” genèric en el sud, sense cap referència a les lluites i les responsabilitats de la descolonització, l’evocació d’una “intuïció” personal que segueix vigent… Tot això mostra un tret que sovint escapa als crítics de Sarkozy: la manca de professionalitat.
Ara hem de plantejar una revisió radical de la UpM, amb les prioritats de la promoció de la democràcia, d’una veritable associació i d’uns objectius realistes de progrés i de justícia econòmica i social a la regió.
De tot això n’hem de parlar avui. La nostra família política ha d’emprendre noves iniciatives. El PSE, que va estar presidit per Robin Cook i ho és ara per Poul Rasmussen, organitzarà a Tunísia, el mes d’abril, la seva Conferència Euromediterrània. La FEPS, dirigida per Massimo D’Alema, també treballa coordinadament amb persones, fundacions i think tanks progressistes dels països mediterranis. Altres iniciatives han de sorgir i coordinar-se per crear les sinergies necessàries.
Al sud i al nord estem en el mateixa combat: per la llibertat i la dignitat, la justícia social, la pau. No el guanyarem si no el lliurem junts. I l’hem de guanyar.
(Intervenció introductòria a la Conferència “Mediterrani, vers la democràcia” organitzada a Roma pel Grup socialista i demòcrata, 2 de març de 2011. Intervinents: Ahmed Samih (Egipte), Driss Khrouz, (Marroc), Vincent Peillon (França), Antonio Panzeri, Roberto Galteri, Massimo D’Alema (Itàlia).
De partida, la crisis del món àrab, la pujada del preu dels carburants, uns pous petrolífers on cada cop costa més trobar petroli, una demanda de carburants que continua pujant pels increments del consum de països com Xina o Índia. En paral•lel una economia amb una crisi profunda, amb una demanda interna que no tira, i amb unes exportacions que comencen a remuntar, que tot i que no compensen el
Vaig dedicar un parell d’entrades d’aquest bloc a parlar del projecte Solar Impulse, que em fascina: “…ni atronar con motores los laberintos del aire” i El nét del professor Tornassol, al Parlament europeu . És un avió que s’enlaira i aterra amb energia solar. Construït per Bertrand Piccard (el nét d’Auguste Piccard que inspirà a Hergé el personatge del professor Tornassol), i per André Borschberg. El 2012, els seus constructors creuen que estarà a punt per a fer la volta al món.
L’aparell, pilotat per Markus Scherdel, s’ha enlairat des de l’aeròdrom de Payerne, en el cantó suís de Vaud. Ha volat una hora i mitja fins a arribar a uns mil metres d’altura.
L’envergadura de les ales supera els 63,4 metres –com un airbus 340– i el pes 1,6 tones –com un cotxe–. Les ales de l’aparell estan cobertes d’unes 12.000 cèl·lules fotovoltaiques que alimenten en energia els quatre motors elèctrics i permeten recarregar les bateries liti de 400 quilos.
Aquí teniu unes imatges del seu enlairament i aterratge:
Hem tingut un cap de setmana amb els Verds europeus. La seva 12ª Assemblea l’han fet a Barcelona. I un dels temes que més hem tractat és la crisi, i les seves sortides. Són curioses les coincidències. Eren moltes les delegacions que recordaven que la socialdemocràcia no ens serveix. No ha estat capaç durant aquests darrers anys d’oposar un model alternatiu al model liberal, ni tampoc de formular
Este año la OMS consideró que el Día Mundial de la Salud debía dedicarse a la “Inocuidad de los alimentos”. Y motivos no faltan, ya que según la organización internacional, los alimentos insalubres están relacionados con la muerte de unos 2 millones de personas al año, en su mayoría niños. Los motivos son tan evidentes como evitables: en su génesis, elaboración y manipulación se han encontrado bacterias, virus, parásitos o sustancias químicas nocivas que causan más de 200 enfermedades: desde la diarrea hasta el cáncer. Y por hablar sólo de las más conocidas, detectadas y contrastadas.
Pero bueno, no está nada mal recordar, explicar, vigilar que los procedimientos básicos se respeten, aunque las amenazas sean de mayor calado y en estos días preocupen de manera especial a la organización Som lo que Sembrem con la que me siento plenamente indentificada. En su web, por ejemplo, nos alertan que “ensayos de laboratorio han demostrado que la exposición a herbicidas, como dicamba , 2,4-D y glifosato, cambia la susceptibilidad a los antibióticos de algunas bacterias productoras de enfermedades, por lo que en algunos casos se hacen más resistentes a los antibióticos y en otros casos lo son menos”.
La salud planetaria es una actitud ante la vida y una filosofía de vida que hace hincapié en las personas -no en las enfermedades- y en la equidad -no en la creación de sociedades injustas-. Buscamos minimizar las diferencias en salud a causa de la riqueza, la educación, el género, y el lugar donde se vive. Apoyamos el conocimiento como fuente de transformación social, y el derecho a alcanzar, de manera progresiva, los niveles más altos posibles de salud y bienestar.
En un text que vaig publicar en aquest bloc, a propòsit del moviment que va enderrocar Mubarak, em referia al repte fonamental que es plantejava a la joventut democràtica d’Egipte. Hi citava aquests fragments d’un corresponsal del Washington Post, William Wan:
Acabo de tornar d’un viatge al Pròxim Orient, que he fet amb el president de la Fundació d’Estudis Progressistes Europeus (FEPS) i ex-primer ministre italià, Massimo D’Alema. Hem estat a Israel, Palestina i Egipte. D’Alema, que ha estat ministre d’afers estrangers a Itàlia i durant el seu mandat va jugar un paper important en el conflicte del Líban, és un bon coneixedor de la regió.
Val la pena llegir l’article del Washington Post (que la revista L’Hora ha traduït ) sobre la situació en que es troba el “Moviment del 6 d’abril” de la joventut d’Egipte. Aquest moviment començà creant una pàgina de Facebook donant suport als treballadors que planejaven una vaga pel 6 d’abril de 2008. Posteriorment va esdevenir una xarxa activista que jugà un paper central en la revolta que féu caure a Mubarak. Ara compten amb més de 20.000 membres i gairebé 200 mil seguidors a Facebook.
