INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL PRIMER PLE DE LA XII LEGISLATURA (1.03.2018)

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats,

La primera reflexió que vull compartir amb tots vostès gira al voltant de la idea de respecte.

Des del nostre grup parlamentari volem afirmar des del primer moment el nostre respecte envers totes les opcions polítiques representades en el Parlament.

Entre tots representem el poble de Catalunya, i Socialistes i Units per Avançar respectem, per tant, totes les expressions polítiques presents en el Parlament. A cap d’elles li neguem ni catalanitat ni caràcter democràtic. A totes elles oferim respecte i diàleg.

Crec que respecte per les persones, respecte per les idees, respecte a les institucions i respecte a la llei haurien de ser el millor punt de partida per una legislatura que hauria de ser ben diferent a l’anterior.

El respecte no implica condescendència, ni pretén dissimular discrepàncies. Les tenim i són profundes. Nosaltres no només no compartim el projecte independentista, sinó que creiem que perjudica el nostre país. Però respectem profundament els que pensen altrament.

Un respecte que han d’observar especialment els que tenen responsabilitats institucionals a qualsevol nivell. Sense oblidar mai que, sigui quina sigui la seva posició política personal, han de fer un esforç per representar a tothom, per tal de no malmetre la imatge de les institucions que són de tots.

M’adreço a la Cambra des de la responsabilitat i la consciència compartida que no estem fent la nostra feina.

Hem estat escollits com a diputats i diputades i cobrem per exercir aquesta funció, però portem ja un mes de retard en la investidura d’un nou president. Se segueix aplicant l’article 155 de la Constitució espanyola perquè no hi ha govern, a l’espera de l’acord entre els independentistes.

I ni tant sols corren els terminis.

I són moltes les persones que esperen la nostra resposta, les nostres propostes, la nostra tasca d’impuls i control al govern.

Ens esperen 162.742 menors que viuen en llars amb privació material severa. Infants tutelats que han passat nits als calabossos de la Ciutat de la Justícia, a l’Anatòmic Forense, i ara dormen als passadissos d’un Centre residencial d’Acció Educativa. 20.000 famílies que esperen cita per acollir-se a la Renda Garantida de Ciutadania. Milers de persones sense habitatge; un 25% dels desnonaments que es produeixen a Espanya tenen lloc a Catalunya. Algú ha de passar comptes pel nyap del concurs de l’ATLL, i algú hauria de suspendre l’increment de l’11,8% del preu de l’aigua per aquest any. Molts estudiants esperen que aprovem una moratòria en l’exigència del coneixement d’una tercera llengua, mentre no es posin els mitjans efectius per fer-ho possible. Som la Comunitat Autònoma amb les llistes d’espera més llargues en matèria d’ajuts a la dependència. També estan creixent les llistes d’espera per a les intervencions quirúrgiques, els serveis d’urgències dels hospitals estan col·lapsats, tenim persones ateses als passadissos. Són problemes dels que se’n parla poc. I no tenim un govern que els abordi i al que instar a l’acció.

L’absència de govern perjudica l’economia. I la paràlisi política genera inestabilitat, desigualtat, erosió dels drets socials i pobresa. Els més febles són finalment els més perjudicats.

7 milions i mig de catalans i catalanes desitgen que ens posem en marxa. Necessitem un govern. Un govern que es faci càrrec dels problemes, que governi pels set milions i mig de catalans. I la darrera reunió del govern de Catalunya es va produir el 24 d’octubre de l’any passat. Fa massa temps.

És hora que un nou govern, pensi el que pensi sobre el futur de Catalunya, se’n cuidi dels problemes i els anhels del conjunt dels catalans, no només d’una part.

Estic pensant en els ciutadans que segueixen amb inquietud i estupor les negociacions a porta tancada per part d’aquells que s’omplen la boca de democràcia, de participació i de transparència.

A dia d’avui no sabem quants presidents tindrem, quants de veritat o quants de fireta. I de vegades hem vist més dificultats per decidir sobre qui ha de manar a TV3 que sobre qui ha de presidir la Generalitat.

Set milions i mig de catalans tenen dret a que el Parlament es dissolgui si en un termini raonable no es posa en marxa la legislatura.

Crec que ningú no es mereix el que està passant, hagi votat el que hagi votat.

Com a mínim hem de posar en marxa el rellotge. I per això hem presentat una proposta de resolució que, sense atribuir responsabilitats a ningú, pretén proporcionar certeses a tothom.

També hem presentat un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional, en defensa dels nostres drets com a diputats i diputades, que són també els drets de la ciutadania a la que representem. Ho farem sempre que calgui.

Però ens estimaríem més que fos una decisió del Ple del Parlament la que desbloquegés la situació, acollint-nos al que els lletrats de la Cambra deien quan apuntaven a un “acte equivalent a la primera votació d’investidura” com a mecanisme per posar en marxa el rellotge, ja que la votació d’investidura no s’ha produït, com diu la nostra llei, deu dies després de constituït el Parlament.

****************

Des del primer dia vàrem afirmar la nostra posició política en aquest inici de legislatura: En primer lloc, Parlament i Govern haurien d’actuar permanentment en el marc constitucional i estatutari vigent, respectant els mecanismes legals i les majories necessàries per reformar-lo.

En segon lloc, sembla convenient no elegir persones que no puguin exercir en plenitud les seves responsabilitats, com a forma d’evitar que la legislatura quedi hipotecada pels procediments judicials en curs.

Finalment, en tercer lloc, cal constituir un govern estable capaç d’assegurar una gestió eficient de les competències i els recursos de la Generalitat i d’obrir una negociació amb les institucions de l’Estat.

La nostra proposta de resolució recull aquests criteris.

Hem hagut de combatre la peregrina idea d’una investidura a distància o per delegació, i també la broma d’un govern telemàtic.

Aprofito per dir que considerem inapropiades les candidatures a president o per ser membres del govern de persones que estiguin immerses en un procediment judicial obert, estiguin o no en presó preventiva.

Respectem la presumpció d’innocència, però no creiem que aquestes persones puguin dedicar-se en plenitud a les tasques que se’ls pretén encomanar, que exigeixen una total disponibilitat i la màxima llibertat d’acció. Lògicament els afectats han de concentrar-se en la preparació de la seva defensa i això, per molts motius, limita la seva capacitat d’actuació. I la nostra obligació com a diputats és dotar el nostre país d’institucions el màxim d’eficaces possible.

A més, la decisió d’encomanar tasques de govern a persones afectades per un procés judicial, es vulgui o no, assenyalarà una continuïtat o una discontinuïtat amb respecte de l’anterior legislatura. I en això volem ser especialment clars: des del nostre punt de vista no té cap sentit reeditar, ni que sigui simbòlicament, una via que ha fracassat.

De fet, si considerem que el procés comença amb les eleccions del 2012 és difícil rebatre que en aquests anys no s’ha produït cap avenç en matèria d’autogovern ni de finançament. Cap nova competència, ni més recursos, ni més inversions, ni cap gran projecte.

I si fem el balanç de l’anterior legislatura, és obvi que la via unilateral i il·legal ha fracassat. No té sentit parlar de recuperar una república que no va néixer i que ens ha deixat un país més dividit i més pobre, amb unes institucions intervingudes i amb el prestigi greument erosionat.

Es van prometre coses que no es podien complir. I que se sabia que no es podrien complir. D’això se’n diu engany. I alguns s’han vist obligats a reconèixer-ho, bé davant del jutge, bé davant d’un micròfon.

No hi havia res preparat, no hi havia suports internacionals. La decisió de fer un referèndum, que després de sentir declaracions en seu judicial ja no sabem si era real o simbòlic, i de fer una declaració unilateral d’independència, que després de sentir declaracions en seu judicial ja no sabem si era real o simbòlica, ha tingut enormes costos polítics, econòmics, socials i personals.

Els demanem que respectin el principi de realitat. La única legitimitat democràtica, i no en reconeixem cap altra, emana d’aquest Parlament i està emparada per l’Estatut i la Constitució, com molts han reconegut i assumit davant del jutge. Ni Consells de la República, ni assemblees d’electes, ni actes simbòlics a Brussel·les no poden substituir aquest Parlament i el president i el govern sorgits de la Cambra. No creïn òrgans que només els representen a vostès mateixos, com si a la seva República només hi cabessin vostès.

És més, el desdoblament institucional que alguns semblen pretendre no pot fer altra cosa que erosionar les nostres institucions de veritat: les institucions d’autogovern emparades per l’Estatut i la Constitució. Cal ser clars al respecte. Qualsevol intent de construir una legitimitat paral·lela, encara que es pretengui simbòlica, que seria reconeguda per una part de la ciutadania catalana i seria negada per les lleis i per una altra part de la ciutadania, està abocada al fracàs i ens endinsa encara més en el conflicte. Per superar-lo, el que cal és reconstruir el consens democràtic al voltant de les institucions de tota la ciutadania catalana, i construir el futur plegats a partir d’aquí. Començant pel respecte i seguint per la reconciliació, per obrir un camí de reformes. Respecte, reconciliació i reformes haurien de presidir aquesta nova legislatura.

Els dies 6 i 7 de setembre es van trencar en aquest hemicicle massa coses. La imposició de criteris de part per sobre de reglaments i de lleis, trepitjant el dret de les minories, va ser el preludi d’un desastre que no podia acabar sinó en intervenció de les institucions d’autogovern per part de l’Estat. Molts ho havíem advertit. I per això aquesta legislatura ha d’emprendre un camí ben diferent.

Trencar amb la legalitat ens ha portat al 155. I tampoc no volem deixar d’assenyalar la responsabilitat dels que no han estat capaços d’obrir una via de diàleg i de negociació, dels que només han sabut traslladar el problema a la justícia i no han sabut donar altra resposta que la repressió policial. Però torno a reclamar l’acceptació del principi de realitat: el reconeixement de la primacia de l’Estatut i la Constitució per part dels dirigents polítics que han declarat davant del jutge hauria de ser un bon punt de partida per assegurar que aquesta legislatura serà ben diferent de l’anterior.

Creiem que aquesta legislatura s’hauria d’iniciar pensant en el conjunt dels ciutadans i no només en una part, per nombrosa que sigui. Des del nostre punt de vista no podem abordar la qüestió de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya sense reconèixer que primer cal promoure un gran acord al respecte entre els catalans. Un acord que avui per avui no existeix.

No hi ha dubte que les forces independentistes tenen una majoria parlamentària que les habilita a governar si acorden un govern, un president i qui mana sobre TV3, però en canvi no hi ha un mandat democràtic per la independència. Un mandat que, d’altra banda, mai no podria reeixir de forma unilateral i il·legal com ja s’ha comprovat.

De fet, si el que es vol és canviar el marc institucional, cosa ben legítima, cal fer-ho a través de mecanismes de reforma que passen necessàriament per les Corts Generals en un procés que cal iniciar al Parlament comptant amb una majoria d’almenys dos terços de la Cambra. I no hi ha dos terços del Parlament ni de la societat disposats a avançar en un procés constituent ni en la redacció de la Constitució de la República Catalana. Ho saben vostès i ens ho acaba de recordar el darrer estudi del CEO. No cal insistir-hi.

La tradició catalanista que compartim amb molts es basa en la defensa de la unitat civil i de la cohesió social. I no està de més recordar que, de vegades, voler accelerar trencant consensos el que provoca són reaccions en sentit contrari. I la polarització que ha provocat el debat sobre la independència n’és una bona mostra. Facin el favor de llegir bé els resultats electorals, no és tan difícil.

Aprofito per reiterar la nostra convicció que la divisió de la societat catalana en dos blocs enfrontats, incapaços de dialogar entre ells, no sols no ens farà avançar sinó que ens està fent retrocedir. Per això intentarem no caure en cap temptació frontista i ens comprometem a col·laborar amb tots aquells que comparteixin aquesta convicció.

Creiem que Catalunya està en condicions d’assolir major cotes d’autogovern, un millor finançament, i un paper actiu en la transformació d’Espanya i d’Europa. Tot plegat a través d’un camí de diàleg, negociació i pacte. Però com els deia això requereix abans de res un acord entre els catalans.

I estem sentint parlar molt de candidats a la presidència, de candidats a ser consellers i conselleres, de qui vol manar sobre TV3, però no estem sentint parlar gens sobre quina política es vol fer.

I la primera pregunta a fer-nos és ben senzilla: s’accepta el marc legal vigent o no. Caldria acabar amb aquesta situació tan peculiar en la que massa gent diu una cosa en públic i una altra en privat. Del mateix fet corren massa versions: la del whatsapp dels convençuts, la dels mitjans de comunicació, la que es fa davant del jutge i la que es confessa en privat.

Potser les esmenes presentades per la CUP tenien la virtut d’aclarir les veritables intencions de tothom. Això va de continuar la lògica de l’anterior legislatura? O cerquem entre tots una altra sortida després de veure el fracàs, els enormes costos i els riscos de la República virtual, unilateral i il·legal?

Després lògicament vindran les preguntes sobre prioritats i orientacions concretes de les diverses polítiques sobre les que la Generalitat té competències.

I també sobre la disposició a obrir un diàleg Catalunya endins primer i Catalunya enfora després.

El nostre grup està disposat a qualsevol esforç, a qualsevol sacrifici en benefici de la necessària reconciliació. Però volem ser molt clars: només el respecte a la legalitat proporciona la base sobre la que construir i eixamplar consensos.

En aquest sentit votarem a favor de les propostes de resolució de la resta de grups llevat de la de Junts per Catalunya que conté massa elements de continuïtat amb l’anterior legislatura que voldríem ben aviat oblidar i superar.

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

El nuevo partido laborista liderado por Jeremy Corbyn está inmerso en debates sobre el futuro del Estado de Bienestar. Hace algunos meses la London School of Economics reflexionaba también sobre el futuro de nuestros sistemas de protección social. Un debate del que hay que estar pendiente. Recomiendo el visionado de esta sesión.

Para ver el video este enlace.

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, y en catalán en la columna “Pensament Crític” en el diario PÚBLIC, 13 de febrero de 2018.

Este artículo hace una crítica de las izquierdas radicales independentistas en Catalunya, que incluye la CUP, que ha jugado un papel determinante en el desarrollo del "procés" independentista. En el artículo se cuestionan tanto la línea política que han promovido como su enorme insensibilidad o ignorancia de las consecuencias que tal "procés" ha causado. También se cuestionan sus credenciales de izquierdas por estar apoyando a las derechas neoliberales que han dominado las instituciones políticas catalanas, responsables en gran parte del retraso social en el que viven las clases populares catalanas

Quan era jove anhelava viure en un sistema democràtic i llegia que en països de molt al nord, amb una gran trajectòria democràtica i humanista, tenien uns instruments anomenats ombudsman. Els envejàvem. Ara ja en tenim a la nostra ciutat. En les darreres setmanes l’ajuntament ha obert un procés públic i transparent  per escollir el nou síndic. He decidit presentar-me. He aportat un dossier que de forma resumida exposo ara per tal que el conjunt de la ciutadania el pugui conèixer i jutjar.

Ideari. La figura del Síndic de Greuges la podríem fonamentar en el liberalisme polític –no confondre amb el neoliberalisme econòmic. L’humanisme i la radicalitat democràtica parteixen de la idea que cal tenir sempre, en darrera instància, una sana desconfiança en l’estat i les seves institucions. Ho expressava molt bé Francesc Pi i Margall, diputat per Sabadell i president de la I República espanyola, quan escrivia: “Todo poder es absurdo” o “El poder, hoy por hoy, debe estar reducido a su menor expresión posible”. Unes idees molt similars al gran mestre del concepte de democràcia i l’humanisme expressat en el memorable llibre Sobre la llibertat de John Stuart Mill: “El poder mismo es ilegítimo. El mejor gobierno no tiene más títulos para él que el peor”. Aquest autor és, a més, l’autor del llibre La submissió de les dones, del 1869, que és un brillant al·legat feminista de la igualtat de drets de les dones.

El Síndic fonamentarà la seva acció en les idees expressades per Pi i Margall: “Mi soberanía no consiste sino en la autonomía de mi inteligencia” o “Dentro de cada hombre hay un tribunal para juzgar de todo pensamiento que se lanza al mundo”. Es tracta, doncs, que el Síndic actuï guiat només per la defensa dels drets cívics i polítics dels sabadellencs que els sentin vulnerats. La recerca de la veritat, com sabem, és sempre en minúscules i sempre imperfecta, com tota obra humana. En cas de ser escollit em comprometo a actuar amb independència de criteri i, per damunt de la meva ideologia, actuar només guiat per l’interès d’aquells sabadellencs que senten els seus drets vulnerats.

El Síndic inspirarà la seva actuació en l’humanisme i en els valors de la Il·lustració, en la Declaració de Virgínia del 1776 on s’expressa la voluntat que l’acció política sigui útil per a la recerca de la felicitat individual i col·lectiva, en els valors de la revolució liberal de la Revolució Francesa amb el seu tríptic ètic de llibertat, igualtat i fraternitat, i la seva Declaració Universal de drets de l’home i del ciutadà del 1789. De la mateixa manera ens inspira la Declaració dels drets de les dones (1789), d’Olympe de Gouges, i La vindicació dels drets de les dones (1792), de Mary Wollstonecraft. L’ideari del Síndic es fonamenta més modernament en la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, el Pacte Internacional de Drets Cívics i Polítics del 1976, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals del 1976, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea del 2000, la Carta Europea dels Drets Humans de la Ciutat feta a Saint-Denis el 2002 i, per acabar, el Reglament de la Sindicatura Municipal de Greuges de Sabadell del 2017.

Alhora, la forma d’exercir la seva funció en la defensa dels drets civils es fonamenta en una llarga trajectòria que, partint de Henry David Thoreau i les seves idees entorn del deure de la desobediència civil davant situacions i lleis injustes, inspira Lev Tolstoi i Mohandas Gandhi i culmina en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, el qual es considerava deixeble del mateix Thoreau. Hi ha encara malauradament seients d’autobusos vedats. A Sabadell tenim una llarga trajectòria de lluita pels drets civils, però sempre hi ha reptes a superar. Per exemple, avui a casa nostra, i degut al fenomen de la globalització, una part molt significativa dels nostres ciutadans i ciutadanes procedeixen d’arreu del món i una part molt important no tenen drets polítics.

El Síndic es mou en una ciutat, en una societat democràtica, però sabem que en tota societat plural i diversa existeixen conflictes. L’objectiu d’aquest àmbit d’actuació és el de tractar que aquests conflictes es puguin en primer lloc denunciar, en segon lloc prevenir i en darrera instància ajudar a resoldre els conflictes de la seva competència de manera democràtica i pacífica des de la proximitat, l’acompanyament, la mediació i el treball social. El civisme és moltes coses, però és important reivindicar el concepte de deures envers la comunitat; sense deures el ciutadà no exercirà el civisme sinó únicament l’egoisme de reclamar drets que llavors només obliguen els “altres”.

Bé, queda molt per fer. El Síndic és una peça més, potser la més humil, la darrera d’una llarga baula, però també la que pot assegurar a la ciutat que ningú, ningú queda enrere. La pluralitat d’opcions afectives, ètniques, espirituals, d’edat, de gènere i d’opcions i estils de vida no són, no han de ser una dificultat, sinó que les hem de veure com l’expressió d’una pluralitat, que ens qüestiona però que ens fa lliures, però en aquesta diversitat hi ha encara molt a fer per tal que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats de ser feliços. I en aquesta tasca el Síndic ha de ser-ne la darrera garantia, quan tot el demés falli.

El Síndic actuarà des dels principis de l’ètica civil, és a dir, des dels principis que ens fan entendre que la ciutat són uns ciutadans que discuteixen i escullen els millors camins envers el seu projecte individual i també col·lectiu. I aquesta presa de responsabilitat es fa des de la llibertat i la democràcia. Per aquesta raó serà molt important que les noves generacions tinguin la preparació humanística necessària per poder actuar des de l’autonomia moral, eina imprescindible per a la seva actuació cívica.

Propostes de la Sindicatura. 1. Cal passar de l’etapa dels pioners a l’etapa de la consolidació. És necessària la contribució de la sindicatura a les polítiques de transparència que les institucions públiques porten a terme a la ciutat. 2.  Proposaria, en una segona etapa, la realització d’alguns debats ciutadans que, més enllà de la conjuntura, ens ajudin a discutir amb calma els dèficits dels drets humans a la ciutat i com encarar la lluita per al seu eficaç abordatge. 3. Proposo també la possibilitat de construir un Consell Assessor del Síndic, amb un grup de persones representatives de la ciutat, que d’una manera independent puguin ajudar el Síndic. Aquest consell seria molt flexible i es podria reunir un o dos cops l’any. 4. Així mateix, cal que de cara al 2019  la Sindicatura tingui un pressupost propi d’acord amb les noves necessitats de consolidació. 5. El Síndic es planteja establir una relació prioritària amb el món escolar, perquè és allà on es juga el futur del compliment dels drets i deures en una ciutat. L’escola com a bressol del civisme pot jugar un paper fonamental en l’educació de ciutadans actius i cívics. 6. Tractaré que el Síndic intensifiqui els treballs ja iniciats envers les noves generacions en l’àmbit de la formació en els valors que inspiren els drets humans. Plantejo establir convenis de col·laboració amb aquelles entitats de la ciutat especialitzades en la formació de formadors com les del lleure educatiu. 7.  La sindicatura planteja que en l’àmbit del seu pressupost -a partir de l’any 2019- tingui una partida per encarregar informes o estudis relacionats amb la seva missió. 8. El Síndic, tot i conformar-se com un instrument de l’Ajuntament, és de fet un instrument de la ciutat, amb autonomia d’aquest i amb llibertat de criteri. 9. El Síndic tindrà sempre les portes obertes i la mà estesa al teixit associatiu de la ciutat, veïnal, cultural, de lleure educatiu i assistencial, ja que aquest és una concreció pràctica i palpable del valor de la fraternitat. A més, el moviment associatiu és un gran instrument per tal d’assegurar-se que aquella gent que se sent agreujada en els seus drets sigui degudament atesa. És a dir, vigilar per tal que aquest servei sigui realment útil a aquells a qui va dirigit. Les entitats són en si mateixes un bon instrument per detectar i canalitzar aquest tipus de mancances. 10. Molt sovint la gent que més ho necessita és la mateixa gent que desconeix un servei. Aquests són els de menys recursos econòmics i culturals. Cal lluitar contra el que des del management de la governança en diuen “efecte Mateu”. Per tant, continuaré en la necessària tasca de connectar el Síndic amb la pluralitat geogràfica i sectorial de la ciutat de tal manera que la immensa majoria de la ciutadania entengui que existeix un canal directe de defensa dels drets humans a la ciutat. 11. El Síndic té com a funció actuar en aquelles competències de l’administració local en relació al ciutadà. Ara bé, existeix una funció darrera com és la d’atendre aquelles demandes dels sabadellencs que responen a vulneracions de drets civils i socials per tal d’esbrinar quina és l’administració responsable. I traslladar i interessar-se en el seguiment de la qüestió al Síndic de Greuges de Catalunya.

12. I una darrera funció, com és la de fer pedagogia a la ciutat d’on són aquelles barreres que impedeixen avançar en el compliment dels drets humans a la ciutat.

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 24 de enero de 2018.

Este artículo es muy crítico con lo que se está diciendo en los mayores medios de comunicación españoles sobre lo que está ocurriendo en Estados Unidos, lo que refleja una muy escasa comprensión de lo que ocurre en aquel país. La excesiva atención que se da a la figura de Trump a costa de ignorar las causas que motivaron que casi la mitad del electorado votara por él (y que incluía la mayoría de la clase trabajadora blanca) hace que no se entienda que el mayor problema que tiene Estados Unidos es que no se están resolviendo las problemáticas que llevaron el voto a Trump, con lo cual los votantes de Trump, que le son enormemente leales, continuarán poniéndolo a él o a otras figuras semejantes en el poder.

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 19 de enero de 2018.

Este artículo intenta explicar por qué barrios obreros de Barcelona votan a En Comú Podem en las elecciones a las Cortes Españolas y, en cambio, votan a Ciudadanos en las elecciones catalanas. En el artículo se detalla la importancia que la categoría de análisis casi olvidada, la clase social, tiene para entender el comportamiento de grandes sectores de la clase trabajadora en Catalunya.

INTERVENCIÓ AL CONSELL NACIONAL DEL PSC PER VALORAR ELS RESULTATS DE LES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017

Barcelona, 28 de desembre de 2017

Gràcies, presidenta del Consell Nacional, companyes i companys,

Aquest serà molt probablement el darrer cop que el Consell Nacional del partit se celebri a la seu del carrer Nicaragua. La propera sessió del Consell Nacional tindrà lloc a la nova seu.

Ens reunim avui per valorar el resultat de les eleccions del 21 de desembre; un resultat que no ha estat el que volíem.

Hem augmentat més de 80.000 vots, 1,2 punts i 1 diputat amb respecte de les eleccions celebrades el 2015, però no és el resultat que esperàvem. Esperàvem un major avenç de les nostres posicions.

Certament trenquem amb una dinàmica de pèrdua de suports elecció rere elecció al Parlament des de 1999. Però hem treballat per aconseguir un millor resultat i no l’hem obtingut. Ens sentim orgullosos de la feina feta, però no satisfets pels resultats. I això ens obliga a analitzar la situació de forma profunda i sincera per poder orientar adequadament l’acció política del partit en l’etapa que s’obre. I per promoure els canvis necessaris.

L’enquesta de Metroscopia publicada per El País el 28 de novembre ens havia advertit de la dificultat del moment, quan ens atribuïa un 14,9% dels vots, i finalment hem aconseguit un 13,9%, un punt menys; i ens atorgava 19 escons, i finalment n’hem aconseguit 17. La mateixa enquesta pronosticava que Ciutadans obtindria un 25,3% (ha estat un 25,4%) i 35 diputats (han estat 36). És l’enquesta que més s’ha aproximat al que ha passat realment i es va publicar abans d’iniciar-se la campanya electoral.

Certament l’escenari polític era endimoniat. La convocatòria electoral havia estat signada per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, després que el Parlament hagués declarat la independència, després d’haver-se celebrat l’1 d’octubre un referèndum il·legal que va ser reprimit per la policia amb danys a les persones, i després d’haver-se trencat la legalitat constitucional i estatutària els dies 6, 7 i 8 de setembre al Parlament de Catalunya.

Les eleccions s’han celebrat amb dos membres del govern cessat i els màxims dirigents de l’ANC i d’Òmnium Cultural a la presó, i el president i 4 membres del govern cessat residint a Brussel·les.

En aquest context políticament enrarit, descrit de forma molt resumida, vàrem decidir desenvolupar una campanya que tenia com a fil conductor la reconciliació i la recerca de solucions acordades. Un missatge que tenia dificultats a fer-se sentir en un escenari políticament molt polaritzat.

Una gran majoria de catalans ha votat en clau d’autoafirmació, de reivindicació, d’autodefensa, digueu-li com vulgueu. Més que per deixar enrere el conflicte, la majoria ha votat per deixar clara la seva posició.

En expressió d’Oriol Bartomeus ha estat “la victòria dels ofesos”. Emma Riverola parla de la mobilització dels que s’han sentit menystinguts per uns o per uns altres.

La majoria no volia l’empat. La majoria perseguia la victòria o, millor dit, la derrota de l’adversari, mentre nosaltres oferíem un acord. La nostra proposta no ha obtingut prou suport per reeixir. Però segueix essent la única que ens permetria avançar com a país.

Com ja va succeir el 2015, però de forma encara més aguda, el vot no independentista s’ha concentrat en Ciutadans, que s’ha convertit en el primer partit català. Cal felicitar-los per l’èxit, però cal recordar-los també que és una victòria que no servirà per modificar el rumb de la política catalana, tal com nosaltres havíem advertit. La seva manca d’iniciativa d’aquests dies ho posa especialment de relleu.

La principal víctima d’aquest procés de concentració de vot en Ciutadans ha estat el Partit Popular que ha perdut sis escons.

En el camp independentista, també s’ha produït una sacsejada que ha permès, en contra del que pronosticaven totes les enquestes, que la candidatura encapçalada per Carles Puigdemont s’hagi imposat per sobre de la d’Oriol Junqueras.

Tot i la davallada de la CUP, la majoria independentista al Parlament es manté amb 70 diputats (eren 72 el 2015), i els 62 diputats de Junts pel Sí el 2015, són avui 66; 34 de Junts per Catalunya i 32 d’Esquerra Republicana de Catalunya.

No hem pogut contrarestar la polarització. Probablement hem perdut vots cap a Ciutadans, vots que hem pogut compensar, i d’aquí la millora en més de 80.000 vots, atraient nous votants, antics votants del catalanisme moderat, i també alguns del món dels Comuns, decebuts amb una estratègia de seguidisme dels independentistes que va culminar amb el trencament unilateral del pacte municipal a Barcelona.

En aquest sentit podem dir que la nostra estratègia d’incorporar candidats d’Units per Avançar i persones de l’esquerra federalista ens ha permès de millorar resultats.

Però el cert és que el nostre missatge de reconciliació i de recerca de solucions acordades no ha obtingut el suport que esperàvem.

Naturalment respectem absolutament els resultats i ara correspon als responsables polítics traduir-los en un esquema de govern estable. I estranya molt que els guanyadors de les eleccions no estiguin formulant cap proposta concreta en aquesta direcció.

Els catalans mereixen ser governats des de Catalunya. I la política catalana de la nova legislatura no pot estar supeditada a una agenda judicial derivada de la legislatura que ara acaba.

Estic molt orgullós de l’esforç realitzat. Crec que la campanya desenvolupada pel partit ha estat magnífica des del punt de vista de la mobilització i del suport al candidat. La valoració positiva de la campanya no exclou que no s’hagin pogut produir errors i que no tinguem marge de millora en molts aspectes. En tot cas vull dir-vos que m’he sentit molt ben acompanyat tant pel PSC com pel PSOE en un context ben complex.

Volíem canviar el rumb de la política catalana però necessitàvem uns millors resultats per aconseguir-ho, i l’escenari més probable avui és la reedició d’una majoria independentista al Parlament.

Aquesta campanya no era de programa, i ha semblat que érem l’únic partit que el teníem, l’únic que explicava el camí per impulsar el creixement econòmic, crear ocupació, promoure amb un pla de xoc les polítiques socials, enfortir l’autogovern i millorar el finançament.

No sembla tampoc que la divisòria dreta/esquerra hagi estat determinant. La davallada dels Comuns (3 diputats menys) i de la CUP (6 diputats menys) així ho demostren.

El resultat electoral reflecteix, sobretot, la divisió interna entre els catalans sobre quina ha de ser la nostra relació amb la resta d’Espanya.

És legítim preguntar-nos sobre les raons per les quals una part dels electors progressistes no independentistes han preferit fer confiança a Ciutadans.

Se’ns ha retret la formació de dos tripartits amb ERC amb octavetes anònimes bustiades a algunes localitats, se’ns ha retret també el fet que governem alguns ajuntaments amb forces independentistes, l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència d’alguns ajuntaments on governem, o la meva prematura proposta d’indultar dirigents independentistes, criticada per gosar prefigurar un escenari de reconciliació en el que molts no volen situar-se encara.

Tampoc ha aparegut com a prou sòlida i viable la tercera via, la nostra proposta federal, a la vista de l’enrocament del Partit Popular. El seu evident fracàs electoral en benefici de Ciutadans no sembla que afavoreixi la flexibilització de posicions en aquest terreny a curt termini, però cal que hi insistim de la mà del PSOE, no només perquè es tracta de la nostra proposta, sinó també perquè és la única formulada fins ara per trobar una sortida al conflicte.

No estic disposat a acceptar la perspectiva d’un etern empat d’impotències entre els que volen imposar el trencament i els que volen imposar una Espanya uniforme, mentre Catalunya segueix dividint-se socialment i empobrint-se econòmicament.

Els blocs ens condemnen a la decadència, com diu Antoni Gutiérrez-Rubí. És el risc de la divisió cronificada, de la que parla Josep Borrell. La Catalunya enfrontada i paralitzada, de Joan Tapia.

Hem intentat evitar en tot moment una política de blocs des d’una posició inequívocament contrària a la independència. No ens resignem al frontisme.

Creiem que només convencent una part significativa dels electors independentistes de la viabilitat d’una proposta federal serem capaços de canviar el rumb de la política catalana. Però hem de reconèixer que en una fase aguda del conflicte aquest objectiu és encara llunyà.

El PSC no està disposat a renunciar al catalanisme ni al federalisme per un grapat de vots. Som el que som, i estem convençuts que el que defensem és el que més convé a Catalunya, el que s’assembla més a un acord de futur al que no volem renunciar.

Defensaré aferrissadament la unitat civil dels catalans des del respecte a la pluralitat i la diversitat. No vull portar una disputa lingüística a les escoles. Ni combatre un nacionalisme amb un altre nacionalisme.

Segueixo absolutament convençut que només una proposta de respecte per totes les idees, de respecte per les institucions i de respecte a la llei pot treure’ns a tots plegats del carreró sense sortida en el que sembla haver-se instal·lat la política catalana.

Només una proposta de reconciliació podrà superar una dinàmica de blocs enfrontats. I aquesta proposta passa inevitablement per un acord que impliqui enfortir l’autogovern de Catalunya, millorar el finançament de la Generalitat i impulsar una reforma federal de l’Estat.

Els blocs, mai millor dit, bloquegen.

L’independentisme ha de valorar si la seva deriva unilateral i il·legal, i la seva radicalització no està donant peu a una fractura social i territorial que Catalunya no es pot permetre. Encara ressona l’afirmació de José María Aznar quan deia: “Antes de romperse España, se romperá Cataluña”.

I tots plegats hem de fer possible que retorni la confiança al món econòmic, a empresaris i inversors que han de tornar a confiar en el país i en les seves institucions. Hem de promoure l’estabilitat política i la seguretat jurídica si no volem malmetre el creixement econòmic, la prosperitat del país i el benestar de la seva gent.

Però també és evident que la solució no pot venir només des de Catalunya, sinó que requereix també d’una complicitat del sistema polític espanyol. És per això que reiterem la proposta de Pacte d’Estat per Catalunya.

Vist el fracàs de l’aposta política del PP per resoldre el problema català, no convindria que des de les institucions de l’Estat hi hagués una proposta per a Catalunya? La nostra resposta és molt clara: sí.

No pot haver-hi solució al problema que tenim entre mans sense oferir una alternativa sòlida als més de dos milions de catalans que de forma sostinguda donen suport als partits independentistes. I ha de ser una resposta política, no judicial. Una proposta en el marc de la legalitat vigent i dels mecanismes de reforma que incorpora.

I molt probablement només el canvi a Espanya, el canvi que poden i han d’encapçalar Pedro Sánchez i el PSOE, pot contribuir a desbloquejar la política catalana i resoldre el problema de fons.

Avui volem assenyalar quatre línies d’actuació política.

Una, l’esforç permanent per evitar el frontisme en la política catalana, recuperant el respecte per totes les idees, per les institucions que són de tots i per la llei que a tots empara. El camí del diàleg, negociació i pacte ha de començar Catalunya endins, i ha de projectar-se Catalunya enfora.

Dos, intensificar la nostre presència ciutadana i associativa, portant arreu el nostre projecte de canvi i el nostre missatge de reconciliació, fent indestriables unitat civil i cohesió social, evitant una fractura comunitària que ens esquinçaria com a país, i que implicaria el nostre retrocés com a societat.

Tres, implicar-nos de forma activa en la construcció de l’alternativa a Espanya, sense descuidar l’esforç per comprometre les institucions de l’Estat en la solució del problema català a través dels continguts recollits a la Declaració de Barcelona, subscrita entre el PSC i el PSOE el 14 de juliol de 2017.

I quatre, mobilitzar el conjunt del partit i els nostres simpatitzants en la preparació del formidable repte polític de les eleccions municipals que se celebraran el maig del 2019.

Comencem avui, doncs, el debat sobre el resultat de les eleccions del 21 de desembre, sabent que la Comissió Executiva proposarà la celebració d’un Consell Nacional abans de mitjans de febrer en el que sotmetrem a debat un document sobre l’actuació política del partit pels anys 2018 i 2019.

Moltes gràcies.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN LA DIPUTACIÓ PERMANENT SOBRE LA INTERPOSICIÓ D’UN RECURS D’INCONSTITUCIONALITAT SOBRE L’ACORD DEL SENAT QUE AUTORITZA AL GOVERN D’ESPANYA A L’ADOPCIÓ DE MESURES EN APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

Palau del Parlament, 27 de desembre de 2017

Gràcies, senyora presidenta,

Molt bon dia a tots i a totes,

En nom del nostre grup parlamentari vull afegir-me a la rotunda condemna del nou assassinat masclista al que feia referència la presidenta de la Cambra a l’inici de la sessió.

Em permetran que aprofiti per desitjar-los una bona entrada d’any. I per felicitar els diputats que han estar reelegits i també el conjunt de forces polítiques, a començar per Ciutadans que ha guanyat les eleccions, i a Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya que han vist revalidada la seva majoria en aquesta Cambra. Els desitjo a tots sort i encert en el moment d’enfocar la nova legislatura.

Saben que sempre podran comptar amb nosaltres per trobar solucions acordades en el marc de la legalitat, i per resoldre els problemes concrets dels nostres conciutadans. En la nostra opinió és urgent retrobar l’estabilitat política i la seguretat jurídica que permetin rellançar l’activitat econòmica i dissipin qualsevol temor empresarial o inversor.

Estic convençut que serem capaços de trobar amplis consensos si ens centrem en allò que veritablement importa que no és altra cosa que la prosperitat del nostre país i el benestar dels nostres conciutadans.

Avui es produeix el debat sobre la interposició de recurs d’inconstitucionalitat sobre l’acord del Senat pel qual es va aprovar les mesures requerides pel govern d’Espanya en aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

En la nostra opinió no és un debat que es pugui separar del context general de la legislatura que acaba i de la manca de diàleg entre els governs de Catalunya i d’Espanya.

Una legislatura que va començar a efectes pràctics el 9 de novembre de 2015 amb l’aprovació d’una resolució en la que, cito literalment: “es declara solemnement l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república”; “es proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura Constitució catalana”; i “el Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències”.

Com recordaran, el nostre grup parlamentari no només va votar negativament aquesta resolució sinó que va recórrer-la davant del Tribunal Constitucional que va suspendre-la, primer, i anul·lar, després.

El 27 de juliol de 2016, aquest Parlament va aprovar les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent d’entre les que vull destacar la setena: “Després de la fase de participació ciutadana, completarà la desconnexió amb la legalitat de l’estat espanyol per mitjà de l’aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya i d’un mecanisme unilateral d’exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de l’Assemblea Constituent. Les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal”.

Les conclusions de la Comissió d’Estudi van ser també recorregudes davant de l’Alt Tribunal que les va suspendre, primer, i anul·lar, després.

La qüestió de confiança a la que es va sotmetre el president Puigdemont va suposar l’enèsim canvi del full de ruta independentista, i va tornar a situar en l’horitzó la celebració acordada o no d’un referèndum sobre la independència.

Els dies 6, 7 i 8 de setembre d’enguany es van aprovar la llei del referèndum d’autodeterminació i la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

L’aprovació d’aquestes dues lleis es va produir en unes duríssimes sessions parlamentàries envoltades per la polèmica en la mesura en que es va incomplir el Reglament de la Cambra, es van desatendre les consideracions dels lletrats del Parlament i sengles acords del Consell de Garanties Estatutàries, i es van vulnerar de forma flagrant l’Estatut d’Autonomia i la Constitució espanyola.

Així ho va entendre el nostre grup que va decidir no participar en la votació final d’ambdós projectes i els va recórrer davant del Tribunal Constitucional.

Malgrat la suspensió de la llei del referèndum d’autodeterminació dictada pel Tribunal Constitucional el 7 de setembre d’enguany, el govern de la Generalitat va mantenir la convocatòria de l’1 d’octubre.

El 10 d’octubre es va suspendre per part del president Puigdemont en una confusa intervenció davant del Ple del Parlament, una declaració d’independència que el ple de la Cambra no havia aprovat.

Requerit pel govern d’Espanya, com a tràmit previ per l’activació de les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola, el president de la Generalitat no va voler aclarir si la independència havia estat o no declarada.

Molts vàrem demanar al president de la Generalitat que evités l’activació de les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola, abstenint-se de declarar la independència i procedint a convocar les eleccions al Parlament de Catalunya en aplicació de la legalitat vigent. Després d’haver decidit fer-ho així, el president es va fer enrere i no va convocar els comicis al Parlament.

En el decurs del ple del Parlament celebrat els dies 26 i 27 d’octubre, es va produir una declaració d’independència en la votació de la qual el nostre grup va decidir no participar i la va recórrer davant del Tribunal Constitucional.

Un cop aprovada aquesta declaració d’independència, el ple del Senat, que s’estava celebrant el mateix dia, va decidir autoritzar les mesures requerides pel govern d’Espanya per aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola.

No em puc estar d’assenyalar que també s’havia especulat sobre l’eventualitat de l’aplicació de la llei de Seguretat nacional o fins i tot la declaració de l’estat d’excepció com a resposta a una evident vulneració de la legalitat estatutària i constitucional.

El grup parlamentari de Junts pel Sí va demanar un dictamen sobre l’aplicació de l’article 155 al Consell de Garanties Estatutàries i avui vol que el Parlament interposi un recurs d’inconstitucionalitat sobre l’acord del Ple del Senat.

Les conclusions del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya són tres: la primera, considera que la dissolució del Parlament i la convocatòria de les eleccions celebrades dijous passat, no vulnera la Constitució i, cito literalment: “constitueix l’opció, entre les disponibles, menys lesiva amb el principi d’autonomia política perquè facilita la restitució plena de l’autogovern en el termini més breu”.

La segona de les conclusions del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya considera que les restriccions a les funcions parlamentàries en aquest període excepcional, interpretades en el sentit recollit en el fonament jurídic quart, apartat 4, no són contràries a la Constitució.

La tercera de les conclusions del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, considera que el cessament del president i del govern de la Generalitat no ha respectat els principis de gradualitat i de proporcionalitat, apuntant a la conveniència que hagués estat més adequat implementar mesures menys restrictives.

El nostre grup, vistos els antecedents de la flagrant i continuada violació de la legalitat estatutària i constitucional per part de la majoria parlamentària i del govern de Catalunya, no veu com s’hagués pogut aturar d’una altra manera un procés polític que, a banda de pretendre la liquidació de l’Estat de dret a Catalunya, va dividir la nostra societat, va afeblir notablement la nostra economia i va malmetre la imatge de les nostres institucions i del país.

És per això que votarem en contra de la interposició del recurs que es sol·licita.

En tot cas, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola haurà servit per convocar immediatament unes eleccions, aspecte aquest considerat de forma positiva pel Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. L’elecció d’un nou president i la constitució d’un nou govern acabaran amb l’aplicació de l’article 155, si el nou president i el nou govern ajusten la seva actuació a la legalitat vigent i els mecanismes que incorpora per modificar-la.

No voldria acabar la intervenció en nom del meu grup parlamentari sense fer un parell de comentaris addicionals que em semblen pertinents.

El primer és valorar de forma altament positiva que el grup parlamentari de Junts pel Sí hagi pres aquesta iniciativa. Si la legislatura començava com he dit abans amb una resolució que negava legitimitat i competència al Tribunal Constitucional, ara l’acabem amb l’acceptació explícita d’aquesta legitimitat i competència per part dels que la negaven. Ens sembla enormement positiu i per això volem subratllar-ho.

Si vostès accepten l’autoritat del Tribunal Constitucional estan acceptant també la nul·litat de la llei del referèndum o de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república. Estan acceptant vostès les decisions del Tribunal Constitucional. I aquesta és una bona manera d’obrir aquesta legislatura.

I la segona i darrera consideració és també de caràcter polític. Creiem que la legislatura que ara acaba ha certificat el fracàs total i absolut de la via unilateral i il·legal amb la que la majoria parlamentària independentista volia assolir el seu objectiu. Per cert, el grup socialista havia advertit des del primer moment i al llarg de la legislatura sobre el greu error que implicava prendre aquesta via unilateral i il·legal. Insisteixo en parlar de majoria parlamentària, les eleccions celebrades dijous passat han confirmat l’absència d’una majoria social favorable a la independència.

El nostre grup espera, pel bé de tots, que la nova majoria parlamentària independentista abandoni qualsevol temptació unilateral i il·legal que no només estaria condemnada al fracàs sinó que seguiria produint danys molt difícils de reparar a la nostra convivència, la nostra economia i la nostra imatge. Per no parlar de les conseqüències penals sobre persones concretes que, desgraciadament, seguiran pesant com a una llosa sobre la política catalana per molt de temps, i a les que no convindria afegir-ne d’altres.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL FÒRUM @PRIMERA PLANA

Barcelona, 19.12.2017

Agraïment a El Periódico, Banc Sabadell i patrocinadors.

Salutacions. José Montilla, Núria Marín, Ramon Espadaler i José Luis Abalos.

Senyores i senyors,

El dia 21 decidim entre continuar pel camí de la fractura, el temor i el fracàs. O optem per la reconciliació, el seny i el progrés econòmic i social.

Aquesta és l’essència de les eleccions de demà passat.

Unes eleccions a les que jo m’he presentat amb la convicció que tinc les solucions per a liderar l’etapa de diàleg, negociació i pacte que Catalunya necessita.

Convicció que ja tenia al començament de la campanya, però que s’ha refermat en el decurs d’aquests dies perquè no he vist, de part dels meus competidors, cap desplegament de propostes articulades i coherents que serveixin perquè els ciutadans puguin saber del cert què és el que els estan oferint. Això és encara més evident en el cas dels partits independentistes llevat de la CUP.

Fa uns dies explicava que si els ciutadans m’honoren amb la seva confiança i esdevinc president, volia que em veiessin:

• com una persona honesta, transparent i sincera
• com una persona dialogant i capaç de teixir consensos i complicitats
• com algú que inspira tranquil·litat
• I com una persona preocupada pel benestar social dels catalans

Crec haver fet una campanya mostrant aquestes qualitats que avui vull emfatitzar desgranant el compromís que vull contreure amb els catalans.

Vull obligar-me personalment a establir el meu Contracte amb Catalunya. Un conjunt d’obligacions que entomo voluntàriament al servei de la gent i del que només espero obtenir com a contrapartida el privilegi de poder servir el meu país des de la presidència de la Generalitat.

Quines són els compromisos d’aquest Contracte amb Catalunya?

Primer Compromís.

Obligar-me a obtenir avenços substantius i concrets en 2 anys en el desenvolupament de la meva proposta de Pacte d’Estat per a Catalunya.

Vostès coneixen ja la proposta

En primer lloc, necessitem que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer.

Molts hem dit que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el que volem de cara al futur, és un problema d’Espanya i, fins i tot, en aquest moment, és “el” problema d’Espanya.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern. Sense privilegis, però amb un reconeixement explícit de la nostra personalitat nacional.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb altres. El Pacte no ha de servir per acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya.

No es tracta, doncs, de fer un Pacte d’Estat per acontentar els independentistes. Es tracta de fer un Pacte per convèncer una àmplia majoria de catalans que no necessiten la independència perquè hi ha un projecte d’una Espanya més interessant i més beneficiós per a tots.

Es tracta, també, que no s’utilitzi el tema de Catalunya com a arma electoral a la resta d’Espanya.

El Pacte també ha de servir per abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació assenyada. M’estic referint a set grans temes com:

1. Les 45 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Govern d’Espanya en les què hi ha moltes possibilitats d’arribar a acords.
2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que s’havien de plantejar a través de la reforma de les corresponents lleis orgàniques.
3. Abordar la negociació del finançament autonòmic. Ordinalitat, quitança parcial del deute, Consorci tributari contingut a l’Estatut,…
4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida.
5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. El Pacte hauria de servir, entre d’altres coses, perquè s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Promoció de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.
6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.
7. Finalment però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que ha de recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:

a) Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.

b) Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.

c) Recursos. Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels consorcis tributaris o solució equivalent.

d) Representació, a través d’un Senat o Consell Federal que faci de la cambra alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels espanyols, i que ha d’obtenir un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó cal treballar molt per arribar a un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

Segon Compromís.

Obligar-me a que en el primer pressupost, el del 2018, que presentaré per la seva aprovació al Parlament de Catalunya, algunes prioritats socials avui desateses quedin cobertes. M’estic referint a:

1. Pressupostar 73 M€ perquè accedeixin a una beca menjador que necessiten i avui no tenen 000 nens de secundària que la perden quan passen de la primària a la secundària.
2. Pressupostar els 100 M€ que ja pressupostava la Generalitat en època del president Montilla i que avui són 0 € perquè puguin accedir a places d’escola bressol 20.000 famílies que avui no poden accedir-hi.
3. Pressupostar 20 M€ per multiplicar per 3 els diners que la Generalitat es gasta en ajudar a famílies en situació de pobresa energètica. Segons l’Informe d’Ivàlua del 2017, a Catalunya hi ha 854.710 persones que tenen dificultats per pagar la llum o el gas. La pobresa energètica afecta a 11 de cada 100 llars catalanes.
4. Pressupostar 336 M€ perquè 56.000 persones de les 100.000 que avui estan a llista d’espera de la Dependència tinguin la prestació a la que tenen dret i que la Generalitat no els hi ha proporcionat encara.

Aquestes mesures estaran inserides en l’Agenda per la Igualtat. Un Pacte que farem amb el món local, amb la resta de forces polítiques i amb els agents socials, per rescatar els ciutadans víctimes de la dràstica disminució dels ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal. Aquest Pacte inclourà el Pla de Xoc Social de 3.000 M € en quatre anys que he presentat al llarg de la campanya electoral. I també el compromís de recuperar la despesa en salut, educació i serveis socials del 2010.

Tercer Compromís.

Utilitzant a fons la competència que tenim d’inspecció de treball, obligar-me a generar drets per a 100.000 treballadors que avui tenen contractes precaris o fraudulents, ja sigui per contractació fraudulenta o perquè no se’ls reconeixen les hores reals que treballen.

I això estarà emmarcat en la proposta de Pacte del Palau, l’acord que impulsaré entre l’administració, els sindicats i els empresaris per a que acordem com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb creixement que no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals.

Un pacte que, a semblança del que van ser al seu dia els Pactes de La Moncloa sigui, no només un pacte econòmic sinó també un pacte que actuï com a element fonamental per a retornar la tranquil·litat a la societat catalana i que contribueixi a esvair la por que molts sectors, inclosos els que avui tenen feina i una alta formació, tenen a l’estancament econòmic i, fins i tot, a un possible retrocés davant la robotització i la intel·ligència artificial.

Aquests tres compromisos que els acabo de presentar són el meu Contracte amb Catalunya.

Un Contracte que implica un canvi de rumb de la política catalana, abandonant l’aventurisme temerari del procés independentista que no sols ha fracassat sinó que ha tingut un cost exorbitant en forma de divisió social, empobriment econòmic, i erosió de la imatge i el prestigi de Catalunya a la resta d’Espanya i d’Europa.

Un canvi de rumb que no implica tant sols dir no a l’independentisme sinó que ofereix una alternativa sòlida i assenyada que no implica un gir a la dreta ni una menor ambició en termes d’autogovern i finançament.

Ni la dreta, ni l’immobilisme, ni el retrocés no poden derrotar políticament l’independentisme. No n’hi ha prou amb dir no, cal demostrar que la via del diàleg, negociació i pacte que proposo obté rendiments concrets per Catalunya en un termini raonable de temps.

La victòria dels partits anomenats constitucionalistes no resoldrà per si sola el problema. Necessitem guanyar la batalla en el terreny dels avenços concrets, i també en el de les idees i els sentiments. Respecte i reconciliació han de ser la divisa del nou president que haurà de demostrar de forma permanent que ho és de tots els catalans i no sols d’una meitat.

El Contracte que ofereixo als catalans i les catalanes servirà per a encetar una etapa de recuperació de la normalitat institucional, de progrés econòmic, de justícia social i de reconciliació entre nosaltres.

Una etapa per a dotar el país d’estabilitat institucional i política.

Una etapa per a treballar plegats les administracions públiques, els empresaris i els sindicats per a establir els grans acords que he esmentat que permetin aprofitar la recuperació econòmica i reduir les desigualtats.

Una etapa per a aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya.

I una etapa per a superar la divisió entre catalans.

Aquestes són les raons per les que els demano el vot per la candidatura que encapçalo. Una candidatura catalanista, progressista, reformista i conciliadora que vol un canvi tranquil però ferm que faci realitat el que diu el nostre himne:

Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena.

Moltes gràcies.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA

FORUM EUROPA. TRIBUNA CATALUNYA. 15.12.17.

Bon dia,

En primer lloc vull donar les gràcies al Fòrum Europa – Tribuna Catalunya per convidar-me a aquest esmorzar informatiu.

També vull donar les gràcies als patrocinadors, Assistència Sanitària i Fundació “la Caixa”, que fan possible aquest col·loqui i saludo especialment als amics i amigues que avui ens acompanyen. Entre els que destaco el president Montilla; Angel Ros, president del PSC; José Luis Ábalos, secretari d’organització del PSOE; Camil Ros, secretari general de la UGT de Catalunya; María Recuero, secretaria general de l’USOC; Mario Romeo, president de Portes Obertes del Catalanisme; Josep Antoni Duran Lleida i Pere Navarro.

Vull agrair Ramon Espadaler per les paraules de presentació. Una campanya electoral es una activitat frenètica que crea uns llaços molt forts entre els que comparteixen un esforç tan intens.

I amb en Ramon ens està passant això, ens anem descobrint mútuament com persones i, haig de dir, que el balanç és magnífic.

Passo ara a la intervenció que vull fer avui en la que voldria dir-los bàsicament 4 coses.

La primera. En la propera legislatura Catalunya no ha de tenir ni un president ni un govern independentista. I, per tant, vull dir-los que els vots que rebi la nostra candidatura no serviran per elegir un president o presidenta independentista.

La segona. Concentrar els vots no independentistes en la candidatura que encapçalo contribueix a una alternativa a l’independentisme que exclou una deriva conservadora i l’immobilisme o el retrocés en matèria d’autogovern i de finançament.

La tercera. La proposta que encapçalo té com a prioritat fonamental la recuperació del respecte envers totes les persones i totes les idees, el respecte a la llei i a les institucions, i la cerca permanent de la reconciliació entre els catalans, i la reconciliació amb la resta dels espanyols, amb les institucions europees i amb el món econòmic.

La quarta. La proposta que encapçalo i la meva pròpia candidatura a la presidència de la Generalitat, emmarcades en un catalanisme de centre-esquerra, poden permetre teixir els acords necessaris per desbloquejar la situació política en un Parlament fragmentat.

En atenció als mitjans, ho repetiré en castellà i així ja no m’ho demanen després.

• En la próxima legislatura Catalunya no debe tener ni un presidente ni un gobierno independentista. Y, por tanto, los votos que reciba nuestra candidatura no servirán para elegir a un presidente o presidenta independentista.
• Concentrar los votos no independentistas en la candidatura que encabezo contribuye a una alternativa al independentismo que excluye una deriva conservadora y el inmovilismo o el retroceso en materia de autogobierno y financiación.
• La propuesta que encabezo tiene como prioridad fundamental la recuperación del respeto a todas las personas y todas las ideas, el respeto a la ley y a las instituciones, y la búsqueda permanente de la reconciliación entre los catalanes, y la reconciliación con el resto de los españoles, con las instituciones europeas y con el mundo económico.
• La propuesta que encabezo y mi propia candidatura a la presidencia de la Generalitat, enmarcadas en un catalanismo de centroizquierda, pueden tejer los acuerdos necesarios para desbloquear la situación política en un Parlament fragmentado.

Així que començo a explicar-me.

Vull viure en un país on sigui natural poder-se fotografiar amb persones que pensen de forma diferent. Un país en el que la gent es respecti i es saludi sense que les diferències polítiques siguin cap entrebanc. Vull una política de diàleg, negociació i pacte, en la que la bona educació i la cordialitat siguin la norma i no l’excepció.

Vull viure en un país en el que les institucions ofereixin l’estabilitat política i la seguretat política necessàries per promoure l’activitat econòmica i les inversions, en un marc que faci impensable el trasllat de seus socials de les empreses o el trasllat de comptes corrents a altres indrets d’Espanya.

Vull que els catalans recuperem immediatament el control i la direcció de les nostres institucions d’autogovern que, si en aquests moments estan intervingudes, és perquè els seus responsables les han situat fora de la llei, de manera conscient i sense fer cas dels molts advertiments que molts hem fet al llarg de més de dos anys.

Vull una política que no divideixi i que assoleixi èxits de país, en comptes de col·leccionar jornades pretesament històriques i fracassos ben estrepitosos, amb un cost enorme pels seus autors, per les institucions i pel conjunt del país.

Fractura, incertesa, fracàs.

Aquesta és l’herència que ens han deixat Puigdemont i Junqueras. Aquesta es l’herència del procés.

Com pot pensar algú que els socialistes volem permetre que tornin al govern aquells que han fet tan de mal a la societat catalana?

Qui pot pensar que nosaltres puguem ajudar a que tornin al govern aquells que han posat en risc la unitat civil del poble, han posat en perill el creixement econòmic, i han malmès la imatge i el respecte que Catalunya tenia a la resta d’Espanya, a Europa i al món?

De cap de les maneres.

El projecte polític independentista ha fracassat i ha de passar a l’oposició.

Si estiguéssim en un entorn educatiu els hi diríem que s’han d’anar al racó de pensar. I per una llarga temporada.

Senyores i senyors,

El dia 21 els catalans poden optar entre dues opcions.

Mantenir el rumb del procés independentista o canviar de rumb.

Mantenir el rumb del procés implica prosseguir en una dinàmica de fractura social i perjudici econòmic insuportable.

Tenim uns quants exemples del “lío” que proposen:

• tenir dos presidents i dos governs; un de legítim a Brussel·les que faria la política i un altre d’efectiu a Barcelona que s’encarregaria del dia a dia?.
• o allò de la “rebel·lió social permanent”
• o enfrontar-se amb les institucions de l’Estat per fer realitat la República.

Hi ha candidatures que reclamen, com la nostra, un canvi de rumb. Però no volen reconèixer que una gran part de la població ha desconnectat d’Espanya perquè el govern del PP ha gestionat molt malament el problema i/o no fan cap proposta concreta per a redreçar la situació. Creuen que limitant-se a dir “no a la independència” el problema es resoldrà per si mateix.

I s’equivoquen.

La proposta que encapçalo i la meva pròpia candidatura a la presidència de la Generalitat és la única que, de veritat, estarà en condicions de canviar el rumb de la política catalana, és una proposta sensata, que vol deixar enrere el ‘lío’, a través de solucions justes i acordades al conflicte. Una proposta que no vol vencedors ni vençuts, un proposta que cerca la reconciliació.

Perquè dic que el nostre projecte i la meva candidatura a la presidència de la Generalitat són els millors per a sortir del ‘lío’?

Perquè fem la proposta més transversal, més factible i més assenyada per a aplegar les energies de la societat catalana en la consecució del bé comú mitjançant la vella recepta del catalanisme: unitat civil, sumar per ser més forts i tenir un projecte per a Espanya i per a Europa.

I quins són els elements centrals d’aquesta proposta?

Primer.

Que administració, empresaris i sindicats acordem com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb un creixement que no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals.

Per això tenim un pla per a lluitar contra l’explotació i el frau laboral en el que, simplement aprofitant una competència que tenim i que va assolir el president Montilla, però que no ha estat utilitzada adequadament, regularitzarem fins a 100.000 contractes avui fraudulents.

Segon.

Que les forces polítiques i els agents socials pactem una Agenda per a la Igualtat capaç de rescatar els ciutadans víctimes de la dràstica disminució dels ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal.

I per això vam presentar un pla de xoc social. Un pla de prioritats que, permeti’m que ho digui, ha estat l’única proposta que s’ha pogut escoltar en aquesta campanya sobre què fer per a disminuir les desigualtats.

Una proposta que preveu invertir prop de 3.000 M€ al llarg de la legislatura per tal que 96.000 nens tinguin beca menjador, els que estan en llista d’espera per a la dependència accedeixin a la seva prestació, que es creïn 80.000 places d’escola bressol 0-3 anys, o que 100.000 habitatges siguin rehabilitats des del punt de vista de l’eficiència ambiental, entre d’altres mesures.

Tercer.

Un pacte, al Parlament i també amb el món local, per a una agenda de regeneració institucional i democràtica que permeti que la política, la democràcia, s’imposi sobre els diners. És a dir, que el poder dels representants dels ciutadans estigui per sobre del poder dels mercats o dels interessos gremials de col·lectius afectats. Una agenda que contempli recuperar polítiques públiques de regulació que estableixin regles clares, establiment de límits i igualtat d’oportunitats per afavorir la competència, que és el que més afavoreix els ciutadans.

Un pacte que passa per qüestions tals com la reforma de la Llei Electoral, controlar més la despesa dels partits o, fins i tot, en ser més exigents amb l’acompliment dels programes electorals.

Aquests són els pactes que jo proposo que hem de fer els catalans per a començar a sortir del ‘lío’. Són pactes entre els catalans.

Però no ens en sortirem del ‘lío’ si no fem, també, un pacte amb la resta d’espanyols. Per assolir aquest objectiu he formulat la idea del Pacte d’Estat per a Catalunya.

Què vull dir quan parlo de Pacte d’Estat per a Catalunya?

En primer lloc, necessitem que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer.

Molts hem dit que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el que volem de cara al futur, és un problema d’Espanya i, fins i tot, en aquest moment, és “el” problema d’Espanya.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern. Sense privilegis, però amb un reconeixement explícit de la nostra personalitat nacional.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb altres. El Pacte no ha de servir per acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya.

No es tracta, doncs, de fer un Pacte d’Estat per acontentar els independentistes. Es tracta de fer un Pacte per convèncer una àmplia majoria de catalans que no necessiten la independència perquè hi ha un projecte d’una Espanya més interessant i més beneficiós per a tots.

Es tracta, també, que no s’utilitzi el tema de Catalunya com a arma electoral a la resta d’Espanya.

El Pacte també ha de servir per abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació assenyada. M’estic referint a set grans temes com:

1. Les 45 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Govern d’Espanya en les què hi ha moltes possibilitats d’arribar a acords.
2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que s’havien de plantejar a través de la reforma de les corresponents lleis orgàniques.
3. Abordar la negociació del finançament autonòmic. Ordinalitat, quitança parcial del deute, Consorci tributari contingut a l’Estatut,…
4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida.
5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. El Pacte hauria de servir, entre d’altres coses, perquè s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Promoció de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.
6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.
7. Finalment però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que ha de recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:

a) Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.

b) Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.

c) Recursos. Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels consorcis tributaris o solució equivalent.

d) Representació, a través d’un Senat o Consell Federal que faci de la cambra alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels espanyols, i que ha d’obtenir un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó cal treballar molt per arribar a un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

En definitiva, un Pacte d’Estat per a Catalunya impulsat amb la convicció que promoure el dinamisme a Catalunya és assegurar el progrés a tot Espanya.

Perquè si una cosa ha quedat clara és que la desestabilització política i institucional a Catalunya té una traducció immediata i negativa en l’evolució de l’economia catalana i espanyola.

Aquestes que els acabo de explicar son les propostes amb les que ens presentem a les eleccions.

Son propostes, si. Però també son el meu compromís.

Un compromís que començaré a posar en marxa el primer dia del mandat amb 4 accions concretes. Aquells dies el telèfon no pararà.

1. Faré una primera trucada al presidente del gobierno d’Espanya per a demanar-li, no una hora, moltes hores i posar-nos a treballar en les solucions que he anunciat.
2. També parlaré amb als agents socials, empresaris, sindicats, entitats municipalistes, per a posar en marxa els Acords als que abans m’he referit.
3. Trucaré al president Juncker per a dir-li que Catalunya ha deixat de plantejar problemes a Europa. Que estem al servei del projecte europeu i volem ser participar en la cerca de les solucions que es necessiten.
4. Ah, i quan parli amb Rajoy també li oferiré Barcelona, el Palau de la Generalitat, per a que sigui la seu d’una propera Conferència de Presidents prèvia a les reunions que el Consejo de Política Fiscal i Financera ha de tenir per a reformar el sistema de finançament. Perquè Catalunya tornarà a tirar del carro en aquest tema, com sempre ha fet.

Senyores i senyors,

A partir del dia 22 de desembre s’ha d’obrir una nova etapa a Catalunya.

La etapa de la reconciliació entre nosaltres,

La etapa de l’estabilitat, la tranquil·litat i la seguretat jurídica que es necessiten per tal d’impulsar l’activitat econòmica i crear ocupació.

La etapa de passar de l’engany a la sinceritat, del ‘lío’ a les solucions, de la rauxa al seny, de la inestabilitat a l’estabilitat, de la trinxera als ponts, de la discòrdia a la concòrdia, de l’austericidi a la justícia social, de la frustració a l’esperança.

Per això els hi demano que el dia 21, però, sobretot, pensant en el dia 22 i els que vindran, votin la proposta que jo encapçalo.

Una proposta progressista, catalanista, democràtica, reformista i radicalment moderada que s’adreça als catalans i les catalanes que volen un govern i un president que els hi transmeti esperança, tranquil·litat i progrés i que volen deixar enrere aquest darrer temps de fractura, temor i fracàs que ens han proporcionat Puigdemont, Junqueras i la CUP.

Una proposta conciliadora que vol un canvi de rumb però no vol ni victòries ni revenges i que mira lluny per emprendre un viatge que ens ha de permetre a molts fer molt de camí junts fins arribar a la Catalunya somiada pels nostres avis i els nostres pares de manera que puguem fer realitat l’inici d’Els Segadors: Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena.

Només depèn de nosaltres.

Moltes gràcies.

DESAYUNO EUROPA PRESS
Madrid, 27 de noviembre de 2017

Buenos días.

Les agradezco a todos ustedes su presencia.

El proyecto que encabezo y con el que quiero llegar a la presidencia de la Generalitat, es un proyecto de cambio tranquilo. De reforma moderada pero constante en lo económico, de reconciliación en lo social y que se inspira, en lo que se refiere a la articulación de Catalunya con el resto de España, en las raíces del catalanismo político.

Un catalanismo que nos ha legado verdades contrastadas:

Unidos, ganaremos; divididos, perderemos.
La aspiración catalana para el autogobierno debe traducirse siempre en buen gobierno.
La unidad civil es el requisito previo a cualquier buena política. Y la cohesión social es la otra vertiente de la unidad civil. Una y otra han sido, son y serán la base de nuestro progreso como sociedad.

Lamentablemente, la mayoría independentista que ha gobernado estos últimos años ha ido en la dirección contraria y por eso esta legislatura ha sido un desastre y ofrece un balance pésimo.

A comienzos de la legislatura que acaba de finalizar, yo decía: “Del mismo modo que los socialistas creemos que la ‘cuestión catalana’ es un problema político que debe resolverse políticamente y no por vía judicial, también creemos que cuando las leyes democráticas se incumplen deliberadamente o cuando una institución -se llame Parlament de Catalunya o se llame Gobierno de la Generalitat- se propone desobedecer abiertamente la legalidad democrática, esto debe tener inevitablemente consecuencias jurídicas “.

E insistía entonces: “Ganar las elecciones habilita para gobernar, no para saltarse la legalidad democrática y llevar a Catalunya al precipicio” (…) Estoy convencido de que el panorama que he dibujado hace unos instantes conducirá a sus aventureros protagonistas a un gran batacazo y al fracaso, con un elevado coste para Cataluña”.

Me hubiera gustado muchísimo equivocarme. Pero, lamentablemente, no ha sido así. Y ahora nos encontramos en un momento excepcional.

Tan excepcional que, como ustedes ya saben, hemos hecho un pacto para incorporar a nuestra candidatura a personas procedentes de la antigua Unió Democràtica de Catalunya. La U de CiU.

Y lo hemos hecho porque ambas partes somos conscientes de la importancia y excepcionalidad del momento y porque compartimos la necesidad de encontrar soluciones acordadas. Compartimos el compromiso de no resignarnos a un empate de impotencias entre el independentismo y el inmovilismo. Compartimos la voluntad de levantar la bandera del diálogo, la negociación y el pacto para volver a cohesionar la sociedad catalana, para defender nuestro autogobierno y compartimos la voluntad de recuperar un marco de estabilidad y confianza que garantice el progreso económico y la justicia social.

Hemos hecho un pacto los que nos sentimos herederos de dos tradiciones políticas diferentes que fueron capaces de reconstruir Europa después de la segunda guerra mundial y se unieron en un momento, también excepcional, para impulsar la economía social de mercado y el pacto social que han promovido el periodo más próspero y justo de la historia europea. Por eso, en este momento excepcional de Catalunya ambas fuerzas nos hemos comprometido a trabajar conjuntamente para superar la crisis política, económica, social e institucional de nuestro país.

Pero la voluntad de sumar y de llegar a acuerdos no se ha detenido aquí. También hemos incorporado a nuestra candidatura a destacados representantes del pensamiento de izquierdas, a veces más a la izquierda que los socialistas, como Beatriz Silva y Carlos Jiménez Villarejo.

Y eso sucede porque la gente de izquierdas de verdad tiene claro que la nuestra es la única candidatura de izquierdas no nacionalista que se presenta en Catalunya. Que nuestra candidatura no es complaciente con el independentismo.

Como dice Beatriz Silva, la número 4 de mi candidatura: “Poner nuevas fronteras no es de izquierdas. Querer la independencia es insolidario porque se defiende el bienestar para uno mismo sin importar lo que les pase a los demás”.

Por eso, los estudios sociológicos dicen que la independencia es más deseada entre los que tienen rentas altas que entre los que tienen rentas bajas.

Hay quien no es capaz de acordar con otros, a menos que compartan al 100% sus ideas. Hay quien no quiere acordar, sino que quiere imponer. No es nuestro caso. Nosotros creemos en el acuerdo entre diferentes, el acuerdo desde el respeto mutuo y hemos querido demostrarlo ya antes de las elecciones. Seguramente por eso la capacidad de mi candidatura para sumar voluntades diversas ha levantado críticas entre nuestros adversarios.

Pero Cataluña en estos momentos necesita acuerdos y no enfrentamientos entre bandos irreconciliables. Porque hoy tenemos: crisis política, crisis institucional, crisis económica y crisis social.

En suma, una sociedad dramáticamente dividida, una economía debilitada, con más de 2.000 empresas que han trasladado fuera de Cataluña su sede social y más de 1.000 la fiscal. Y tantos y tantos que cambian las cuentas de sucursal bancaria o abren cuentas llamadas “espejo”. Una imagen dañada en el resto de España y en Europa. Unas instituciones intervenidas.

El anterior gobierno, cesado. Parte de sus miembros en prisión preventiva, debido a una decisión judicial desproporcionada, y parte de sus miembros y su presidente, en Bruselas, a la espera de que se resuelva la solicitud de entrega a la justicia española.

Habíamos advertido de los riesgos.

Trabajamos como nadie para evitar la Declaración Unilateral de Independencia y la aplicación del artículo 155.

Queríamos que las elecciones fueran convocadas por el presidente Puigdemont. Lo tuvimos muy cerca pero, finalmente, se echó atrás incapaz de soportar la presión de los sectores más radicales del movimiento independentista, empezando por Junqueras y ERC.

Los mismos que ahora van diciendo que proclamar la independencia y la república catalana fue un acto simbólico, que no hay para tanto. ¿Que cómo puede ser un delito lo que han hecho?

Miren, si hay delito lo dirán los jueces, pero yo, como ciudadano, lo que sí digo es que son responsables de causar un enorme daño a la sociedad en términos de división y de incertidumbre frente al futuro.

Y ese daño lo han sufrido tanto a los que no quieren la independencia como los que la deseaban y ahora ven como, sin ningún rubor, los miembros cesados del govern admiten que les engañaron. Que les engañaron a ellos y que, también, se engañaban entre sí.

Solo hay una palabra para describirlos: son unos irresponsables. Y espero y exijo que pidan disculpas al conjunto de la sociedad.

Que conste que no estoy eximiendo de responsabilidad al gobierno del PP. Ellos son responsables de no haber abierto ninguna puerta ni ventana a una solución política. Combatieron a capa y espada el Estatuto de 2006, y han sido incapaces de ofrecer una respuesta a un problema que el paso del tiempo no ha hecho sino agrandar.

Pero no quiero mirar al pasado. Quiero mirar al futuro y a lo que toca ahora. Y ahora es hora de soluciones.

Las elecciones del 21 de diciembre nos ofrecen la posibilidad de cambiar de rumbo.

El presidente Mas, primero, y Puigdemont y Junqueras, después, habían fijado un rumbo de colisión y yo quiero cambiar de rumbo, quiero fijar un rumbo de estabilidad, de cordura, de prosperidad, de justicia social y de sostenibilidad.

Quiero invitar a la sociedad catalana a un viaje muy diferente al que nos propusieron Mas y Puigdemont.

Una invitación a recuperar el respeto por todas las ideas.

Una invitación a dejar atrás actitudes sectarias.

Una invitación a abandonar proyectos que dividen la sociedad entre buenos y malos catalanes.

Una invitación a escuchar y a acordar. A transigir y negociar. A pactar.

Una invitación a reencontrar el catalanismo pragmático que hizo grande a Catalunya.

Una invitación a renunciar al radicalismo que pone en riesgo todos los avances logrados con tanto esfuerzo por muchas generaciones.

Una invitación a abandonar la búsqueda permanente de excusas y enemigos para justificar errores y fracasos.

Una invitación a ser dignos de nuestra historia, dignos herederos de nuestros padres y de nuestros abuelos.

Quiero cambio sin ruptura.

Quiero prosperidad sin dejar a nadie atrás.

Desconfío de verdades absolutas y de dogmas que pretenden ahogar discrepancias.

Cuando el argumento es insulto, no hay razón.

Cuando el sentimiento se impone sobre las razones, desaparece el pensamiento.

¿Qué estamos en condiciones de ofrecer en esta nueva etapa política?

Pasar del ‘lío’, a las soluciones.

Pasar del radicalismo, a la moderación.

Pasar de la inestabilidad, a la estabilidad.

Pasar de la improvisación, a la preparación

Pasar de la confusión, a la claridad.

Pasar de la incertidumbre, a la certeza.

Pasar del engaño, a la sinceridad.

Pasar del espejismo, a la realidad.

Pasar de la discordia, a la concordia.

Pasar de la desconfianza, a la confianza.

Pasar del fracaso, el éxito.

Pasar de la frustración, a la esperanza.

A esto me comprometo.

Es por eso que quiero ser presidente de la Generalitat.

Ciertamente me presento con un programa concreto. Pero en estas elecciones me parece más relevante subrayar los objetivos de país que mi programa con más de 700 medidas concretas.

Hace unos meses les hubiera dicho que mis objetivos eran dos: el primero, conseguir un clima de diálogo y acuerdo entre Catalunya y el resto de España, y, el segundo, utilizar todo el potencial del país al servicio del progreso económico y de la lucha contra las desigualdades que se han incrementado durante la crisis.

Ahora, la razón principal, casi me atrevería a decir la única, es otra.

Quiero ser presidente para superar la división entre catalanes.

Si soy elegido presidente lo sacrificaré todo al servicio de este objetivo.

Trabajaré para evitar la división y una política de bandos enfrentados.

Si soy presidente, nadie se sentirá excluido de la política catalana. Ni los que quieren que todo siga como está o incluso querrían retroceder, ni los que quieren romper con todo.

Mi primera obligación será encontrar la manera de que todos sean escuchados y que todos puedan hacer su contribución a un futuro mejor.

Yo no quiero la victoria de unos sobre otros. No quiero que la satisfacción de la mitad más uno implique la derrota de la mitad menos uno.

Por eso más que pactar una votación como nos dicen que quieren los independentistas y quienes les acompañan, quiero que los catalanes voten un acuerdo. Un nuevo acuerdo de entendimiento con el resto de españoles. No quiero una votación sobre si nos queremos ir, quiero una votación que sancione el acuerdo alcanzado para seguir viviendo juntos y mejor.

No quiero frentismos. Quiero amplios acuerdos. Quiero transversalidad. Debemos abandonar la división entre independentistas y españolistas, separatistas y unionistas, patriotas y traidores, campo contra ciudad, interior contra costa. Quiero reconciliación.

Creo que podemos estar todos unidos en torno a tres objetivos esenciales:

respetar la ley,
respetar la diversidad
y trabajar por el bien común.

Es hora de restablecer la confianza en el futuro.

Nuestra convivencia se ha resentido. Nuestro progreso se ha resentido. Se había presentado todo como fácil, sencillo, deseable. Pero lo que estaba por venir era el desastre. Un desastre que había que evitar y que ahora hay que remontar. Sin perder un instante.

Por miedo a la inestabilidad política, por miedo a la inseguridad jurídica, los dos bancos catalanes, seis de las siete empresas catalanas que cotizan en el Ibex, el sector asegurador, las empresas que concentran una facturación que equivale al 40% del PIB catalán han decidido trasladar su sede social fuera de Catalunya. Se han producido casos de boicot comercial.

Nuestra principal preocupación son las personas que viven de su trabajo, el mundo del trabajo. Y nos esforzaremos, codo a codo con los sindicatos y los empresarios, para asegurar el progreso económico del país, gravemente dañado por la deriva independentista.

Basta ya.

Yo les digo a unos, que vuelvan.

A otros, que no hagan boicots.

Dañar a Catalunya es dañar a España y, encima, colaborar a la campaña de los independentistas en favor de la separación.

Conmigo de Presidente todos tendrán las garantías de que nunca volverá a estar en riesgo la estabilidad política ni la seguridad jurídica.

He dicho hace un momento que quería utilizar toda la potencia del gobierno de la Generalitat para mejorar la economía y reducir las desigualdades que se han incrementado durante la crisis. Y quiero hacerlo cambiando de política. Yo quiero volver a una política que dé prioridad al establecimiento de pactos y acuerdos estratégicos que sumen esfuerzos.

Todos los pactos posibles, que vayan articulando un nuevo “contrato social” tal y como lo define el profesor Antón Costas en su último libro, y cito: “el compromiso entre todos los miembros y grupos de una sociedad para compartir un proyecto común de futuro y cooperar lealmente entre ellos para conseguirlo”.

Es decir, amplios apoyos sociales para impulsar las reformas de todo tipo que nuestra sociedad necesita. Porque toda reforma, por pequeña que sea, necesita de una amplia base social que la sustente ya que cambia inercias y equilibrios económicos y sociales y, por tanto, genera resistencias.

¿Qué es lo que creo que se debería pactar?

Habría que pactar cómo hacer crecer la economía, cómo repartir la riqueza y cómo crear empleo con un nuevo modelo económico en el que el crecimiento no genere nuevas desigualdades, que sea más respetuoso con el medio ambiente y que esté más atento a luchar contra el fraude y la explotación laborales. Y un pacto que aleje el miedo que muchos sectores, incluidos aquellos que hoy tienen trabajo y una alta formación, tienen al estancamiento económico e, incluso, a un posible retroceso.

Habría que pactar una Agenda por la Igualdad capaz de rescatar a los ciudadanos de las políticas actuales, que lo que han hecho es favorecer que se desplomen los ingresos de las familias con menos recursos, e impulsar la educación, defender el sistema público de salud y los servicios públicos, capaz también de detener la privatización de derechos y volver a los servicios sociales de acceso universal. Porque la desigualdad en nuestra sociedad está creciendo y debemos combatirla, no sólo por razones de justicia social, sino como garantía de eficiencia económica y prosperidad colectiva.

Habría que pactar una agenda de regeneración institucional y democrática que permita que la política, la democracia, se imponga sobre la economía. Es decir, que el poder de los representantes de los ciudadanos esté por encima del poder de los mercados o de los intereses gremiales de colectivos afectados. Una agenda que contemple recuperar políticas públicas de regulación que establezcan reglas claras, establecimiento de límites e igualdad de oportunidades para incentivar la competencia, que es lo que más favorece a los ciudadanos.

Cuando antes les hablaba de prioridades he mencionado la de conseguir un clima de diálogo y acuerdo entre Cataluña y el resto de España. Para alcanzar este objetivo he formulado la idea del Pacto de Estado para Cataluña.

¿Qué quiero decir cuando hablo de Pacto de Estado para Cataluña?

En primer lugar, necesitamos que la sociedad española sea consciente de que hay que darle a la cuestión catalana la categoría de tema de Estado; no de un tema menor, circunstancial o efímero.

Muchos hemos dicho que el problema que tenemos los catalanes, además de ser un problema entre nosotros, de la necesidad de tener un amplio acuerdo sobre lo que queremos, es un problema de España, incluso, en este momento es “el” problema de España.

Ninguna otra vez, desde 1981 se ha encontrado España en una crisis institucional tan grave como ésta.

Ningún otro problema, desde el 23F, había provocado un mensaje televisado específico del Jefe del Estado.

En segundo lugar, el pacto debe reconocer las características singulares de la sociedad catalana, su identidad nacional y su vocación de autogobierno. Sin privilegios, pero con un reconocimiento explícito al máximo nivel.

En tercer lugar, hay que promover la necesidad de hablar en Catalunya, de contar con los catalanes, con todos los catalanes; no sólo con unos o con otros. El Pacto debe servir no para contentar a unos, sino para beneficiar al conjunto de los catalanes y, como consecuencia, beneficiar al conjunto de España. No se trata de hacer un Pacto para contentar a los independentistas. Se trata de hacer un Pacto para convencer a una amplia mayoría de catalanes de que no necesitan la independencia porque hay un proyecto compartido más interesante y más beneficioso para todos.

Se trata, también, de que no se utilice el tema de Catalunya como arma electoral, como elemento para ganar votos en el resto de España.

El Pacto también debe servir para abordar temas concretos que, desgraciadamente, llevan años sin ser objeto de una negociación sensata. Me estoy refiriendo a temas como:

1. Las 46 demandas planteadas desde el Gobierno de la Generalitat al Gobierno de España en las que yo veo muchas posibilidades de llegar a acuerdos.

2. Desarrollar el Estatuto vigente e, incluso, y a partir de las oportunas reformas legales en el Congreso, abordar algunas de las cuestiones que el Tribunal Constitucional consideró que debían acometerse a través de la reforma de las correspondientes leyes orgánicas.

3. Abordar la negociación de la financiación autonómica.

4. Impulsar un ambicioso Plan de inversión estatal en infraestructuras estratégicas para España en territorio catalán, que incorpore un diseño inteligente y una gestión compartida.

5. Profundizar en el reconocimiento de la lengua, la cultura y los símbolos de Cataluña. El Pacto debería servir para que se aprobara una Ley Orgánica de Reconocimiento y Amparo de la Pluralidad Lingüística en España. O para asegurar la presencia de las lenguas y culturas catalana y aranesa en la UNESCO.

6. Reconocer la importancia estratégica y simbólica de la ciudad de Barcelona como gran capital catalana, española y europea y sede de la Unión por el Mediterráneo.

7. Y, por último pero no en último término, impulsar la reforma de la Constitución en un sentido federal. Una reforma que deberá recoger lo que yo llamo las cuatro R, cuatro reivindicaciones:

Reconocimiento de las aspiraciones nacionales de Cataluña.
Reglas de reparto competencial que mejoren el autogobierno desde el respeto y la lealtad institucionales, reconociendo las competencias recogidas, singularidades y hechos diferenciales; con especial atención a las cuestiones relacionadas con la lengua, la educación y la cultura.
Recursos. Fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, justo y equitativo y que recoja los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad; así como la figura de los Consorcios Tributarios o solución equivalente.
Representación, a través de un Senado o Consejo Federal que haga de la Cámara Alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial.

Por cierto, una reforma de la Constitución que deberá ser votada en referéndum por todos los españoles, y que es de desear que obtenga un apoyo masivo en Catalunya. Por esta razón hay que trabajar mucho para alcanzar un acuerdo que pueda merecer un apoyo mayoritario de los catalanes.

En definitiva, un Pacto de Estado para Catalunya impulsado con la convicción de que promover el dinamismo de Cataluña es asegurar el progreso en toda España. Porque si una cosa ha quedado clara es que la desestabilización política e institucional de Catalunya tiene una traducción inmediata y negativa en la evolución de la economía española.

Señoras y señores,

Lo que proponemos se puede resumir en dos grandes conceptos; por una parte, restituir la centralidad de la política y, con ella, la vía del diálogo, la negociación y el pacto como única forma de encontrar una solución que, o es acordada, o no será solución.

Y, por otra parte, quiero poner fin a la incertidumbre, al temor sobre el futuro, que se ha adueñado de todos aquellos, trabajadores, autónomos, empresarios, estudiantes, que cada día se esfuerzan por aportar lo mejor de sí mismos para que la sociedad prospere. Quiero devolverles la confianza de que el Govern de la Generalitat no seguirá convocando huelgas, ni “de país” ni de ningún tipo, ni seguirá permitiendo que sectores minoritarios radicales de la sociedad, actúen sin control cortando las vías de comunicación poniendo en peligro la actividad económica y, por tanto, miles de empleos actuales y futuros.

El referéndum para salir de Europa que propone Puigdemont o la desobediencia social permanente que defiende Esquerra son riesgos que Catalunya no puede permitirse.

Yo quiero ser el candidato de todos los que quieren el acuerdo y el cambio. O debería decir los que quieren acuerdos para cambiar las cosas a mejor.

Yo no me limito a defender la legalidad. No me limito a señalar los riesgos de la independencia. Yo propongo un proyecto factible y estimulante de grandes acuerdos y transversalidad que resulte más eficaz que la reivindicación de la independencia.

Un proyecto que, como he dicho al principio, cuenta con el apoyo de mucha gente que antes nunca se había planteado apoyar a un candidato socialista.

Yo me comprometo a hacer una campaña y, más importante aún, a desarrollar una obra de gobierno inclusiva, de la izquierda al centro, del autonomismo al federalismo.

Miraré hacia España y seré tan exigente como dialogante con el gobierno español, sea del color que sea. Recuperaré el papel de impulso reformista e innovador que hasta 2010 ha desarrollado siempre Cataluña.

Y miraré hacia Europa. Quiero que Catalunya aporte soluciones al futuro de Europa, no que le traslade problemas. Ni queremos salir de Europa ni queremos desentendernos de ella.

En este momento difícil de la historia de Cataluña, en un momento que hubiera preferido que fuera muy diferente, me ofrezco a presidir la Generalitat para sustituir el actual laberinto por una nueva esperanza.

Una esperanza de acuerdo y de cambio. La esperanza de un futuro mejor que nos hemos de labrar nosotros mismos con esfuerzo y perseverancia.

Le debo esto a mi país. Llevo toda una vida en política preparándome para un momento como este en que necesitamos pasar del laberinto sin salida en que nos han metido, a un horizonte posible y mejor.

Hago una propuesta progresista, catalanista, y reformista que se dirige a los catalanes que quieren orden y progreso y que nos va a permitir, a muchos, hacer gran parte del camino juntos.

Quiero reconciliación entre los catalanes, reconciliación con el resto de los españoles, reconciliación con Europa y reconciliación con el progreso económico.

Quiero una Cataluña mejor en una España diferente y en una Europa más unida y más potente.

Esta es mi hoja de ruta.

Muchas gracias.

CONFERÈNCIA AL COL·LEGI D’ADVOCATS DE BARCELONA

9.11.2017

Bona tarda, amigues i amics,

Us agraeixo la vostra nombrosa i ben qualificada assistència.

Catalunya s’enfronta avui a la crisi institucional, política, econòmica i social més important des de la recuperació del nostre autogovern amb el retorn, fa quaranta anys, del president Tarradellas.

Vull recordar, com a petit homenatge a un gran president, una frase que inspira la política que vull desenvolupar en els mesos i anys a venir: “El nostre país és massa petit perquè es menyspreï cap dels seus fills, i prou gran perquè hi capiguem tots”.

Una altra frase admonitòria del vell president: “Mai més un sis d’octubre!”. Llàstima que alguns no l’hagin volgut recordar.

El projecte que vull descriure avui s’inspira en les arrels del catalanisme polític. Aquell que ens ha llegat veritats contrastades: units, guanyarem; dividits, perdrem. L’aspiració catalana per l’autogovern s’ha de traduir sempre en bon govern. La unitat civil del poble és el requisit previ a qualsevol bona política. I la cohesió social és l’altra vessant de la unitat civil. Una i altre han estat, són i seran la base del nostre progrés com a societat.

Fa tot just dos anys, el 29 d’octubre de 2015, feia una conferència aquí mateix sota el títol: “El catalanisme social i federal del segle XXI”. En aquella conferència vaig fixar la posició dels socialistes per aquesta legislatura. Deia llavors: no a dividir els catalans, no a sortir de la legalitat democràtica, no a un procés secessionista unilateral.

Lamentablement la majoria parlamentària independentista ha anat en direcció contrària i per això aquesta legislatura ha estat un desastre i ofereix un pèssim balanç. Ningú no pot negar que ha estat la pitjor legislatura del Parlament recuperat des de les eleccions de 1980.

Hi havia clars advertiments en aquest sentit. Enric Fossas, per exemple, qualificava la proposta que el Parlament havia d’aprovar en iniciar-se la legislatura, el 9 de novembre de 2015: “La proposta de resolució no és una declaració unilateral d’independència, és una declaració d’insurgència que situa el procés fora del món civilitzat”.

Segueixo amb el que jo mateix deia fa dos anys: “Catalunya som tots i totes. No ens resignarem a l’esquinçament de la societat catalana en meitats irreconciliables. Som hereus i defensors del caràcter central i integrador del catalanisme polític”.

I les meves paraules de llavors prenen, llegides avui, un cert to profètic. Deia: “De la mateixa manera que els socialistes creiem que la ‘qüestió catalana’ és un problema polític que s’ha de resoldre políticament i no per via judicial, també creiem que quan les lleis democràtiques s’incompleixen deliberadament o quan una institució -es digui Parlament de Catalunya o es digui Govern de la Generalitat- proposa obertament desobeir la legalitat democràtica, això ha de tenir inevitablement conseqüències jurídiques”.

I insistia: “Guanyar les eleccions habilita per governar no per saltar-se la legalitat democràtica i dur Catalunya pel pedregar” (…) Estic convençut que el panorama que he dibuixat fa uns instants conduirà els seus aventurers protagonistes a una gran patacada i al fracàs, amb un elevat cost per a Catalunya”.

No cal dir que m’hagués agradat moltíssim equivocar-me. Però no em vaig equivocar gens.

Molts vàrem advertir del risc de separar-nos del tronc central del catalanisme polític. Però els nostres advertiments no van ser atesos.

En aquella conferència de 2015 els avançava un objectiu polític: construir una “Aliança pel Seny i pel Catalanisme”.

Una Aliança que ahir mateix donava un gran fruit en forma de l’acord polític entre el Partit dels Socialistes de Catalunya i Units per Avançar. Un acord que ha estat possible entre d’altres coses per la feina de plataformes ciutadanes com La Tercera Via i Portes Obertes del Catalanisme.

Permeteu-me, doncs, que saludi de forma especialment afectuosa els amics i amigues d’aquestes plataformes ciutadanes i d’Units per Avançar. Farem molta feina junts!

El pacte subscrit pel PSC i Units per Avançar, que ha de ser definitivament aprovat pel Consell Nacional del PSC demà, és un acord polític. No és una coalició ni prefigura col·laboracions futures. És la resposta generosa i intel·ligent a una situació excepcional. Ni el PSC fa seu el programa d’Units per Avançar. Ni Units per Avançar fa seu el programa del PSC. Però estem d’acord en quelcom molt important: la necessitat d’enfortir el catalanisme no independentista, la urgència de trobar solucions acordades, el compromís de no resignar-nos a un empat d’impotències entre l’independentisme i l’immobilisme, la voluntat d’aixecar la bandera del diàleg, la negociació i el pacte per tal de tornar a cohesionar la societat catalana, defensar el nostre autogovern i recuperar un marc d’estabilitat i confiança que garanteixi el progrés econòmic i la justícia social. Aquest és el sentit del nostre acord.

Ramon Espadaler sempre em demana que recordi que els Socialistes i els d’Units representem dues tradicions polítiques diferents. Les que van ser capaces de reconstruir Europa després de la segona guerra mundial. Dues tradicions que van ser capaces d’impulsar l’economia social de mercat i el pacte social que han promogut el període més pròsper i just de la història. En aquest moment excepcional de Catalunya, aquestes dues tradicions es comprometen a treballar conjuntament per superar la crisi política, econòmica, social i institucional del nostre país.

És normal que aquest acord hagi aixecat crítiques dels nostres adversaris. Hi ha qui no és capaç d’acordar amb altres, a menys que comparteixin al 100% les seves idees. Hi ha qui no vol acordar, sinó que vol imposar. Hi ha qui pensa que només solucionarem el problema quan tothom li doni la raó. No és el nostre cas. Nosaltres creiem en l’acord entre diferents, l’acord des del respecte, l’acord des de la recerca apassionada del que ens uneix. Som així. I Catalunya en aquests moments necessita acords i no enfrontaments. És l’esperit que ens uneix avui aquí.

El nostre acord mostra també el camí que volem seguir: Catalunya necessita més acords i menys divisions. I aquest és el nostre compromís.

Quan parlava fa dos anys de l’Aliança pel Seny i pel Catalanisme fixava tres prioritats que segueixen tenint plena vigència.

Prioritat 1. Dotar el país d’estabilitat institucional i política.

Prioritat 2. Treballar plegats les administracions públiques, els empresaris i els sindicats per a establir els grans acords que permetin aprofitar la recuperació econòmica i reduir les desigualtats.

Prioritat 3. Aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya.

Avui estem bastant pitjor que fa dos anys. Avui tenim:

Crisi política. Crisi institucional. Crisi econòmica. Crisi social.

Una societat dividida.

Una economia afeblida, amb més de 2.000 empreses que han traslladat fora de Catalunya la seva seu social. I tants i tants que canvien els comptes de sucursal bancària o obren comptes dites “mirall”.

Una imatge europea malmesa.

Unes institucions intervingudes.

L’anterior govern, cessat, part dels seus membres en presó preventiva, a causa d’una decisió judicial desproporcionada, i part dels seus membres i el seu president, a Brussel·les en espera que es resolgui la sol·licitud d’entrega a la justícia espanyola.

Havíem advertit dels riscos.

Vàrem treballar com ningú per evitar la Declaració Unilateral d’Independència i l’aplicació de l’article 155. Volíem que les eleccions fossin convocades pel president Puigdemont. Ho teníem a tocar de dits, però finalment es va fer enrere pressionat pels sectors més radicals del moviment independentista.

No estic eximint de responsabilitat el govern del PP. Són responsables de no haver obert cap porta ni finestra a una solució política. Varen combatre a peu i a cavall l’Estatut del 2006, i han estat incapaços d’oferir una resposta a un problema que el pas del temps no ha fet sinó engrandir.

I cal recordar quines han estat les causes del fracàs del projecte independentista. La primera, no comptar amb un majoria suficient per tirar endavant. Dos milions i escaig de catalans no poden imposar la seva visió a tres milions i escaig de catalans. Si per reformar l’Estatut calen 90 diputats, amb 72 no n’hi ha prou per fulminar-lo. La segona raó és que no hi ha possibilitats de secessió de forma unilateral i il·legal en un Estat democràtic membre de la Unió Europea. La tercera, és que no s’havien preparat bé les coses. N’hi ha prou en veure el desori produït només 24 hores després de declarar la independència. I la quarta raó és que no havien volgut reconèixer la dificultat del plantejament que feien. I per això s’ha produït una enorme frustració, que serà difícil i lent superar.

Però no és moment de retrets. Ara és hora de solucions.

Les eleccions del 21 de desembre ens ofereixen la possibilitat de canviar de rumb.

El president Mas havia fixat un rumb de col·lisió i jo els convido a canviar de rumb, els convido a fixar un rumb d’estabilitat, de seny, de prosperitat, de justícia social i de sostenibilitat. Vull canviar de full de ruta, jo no vull arribar tot sol a cap Ítaca, vull arribar amb tothom a un futur millor. Així, doncs, vull convidar-vos a un viatge ben diferent.

Els convido a recuperar el respecte per totes les idees.

Els convido a deixar enrere actituds sectàries.

Els convido a abandonar projectes que divideixen la societat entre bons i mals catalans.

Els convido a escoltar i a pactar. A transigir i a negociar. A pactar.

Els convido a retrobar el catalanisme pragmàtic que va fer gran Catalunya i ens assegurava el respecte a Espanya i a Europa.

Els convido a renunciar a la rauxa que posa en risc tots els avanços assolits amb tant d’esforç per moltes generacions.

Els convido a abandonar la recerca permanent d’excuses i enemics per justificar errors i fracassos.

Els convido a ser dignes de la nostra història, dignes hereus dels nostres pares i dels nostres avis.

Vull canvi sense trencadissa.

Vull prosperitat sense deixar ningú enrere.

Desconfio de veritats absolutes i de dogmes que pretenen ofegar discrepàncies.

Quan l’argument és insult, no hi ha raó.

Quan el sentiment s’imposa sobre les raons, desapareix el pensament.

Què estem en condicions d’oferir en aquesta nova etapa política?

Passar del ‘lío’ a les solucions.

Passar de la rauxa, al seny.

Passar de la inestabilitat a l’estabilitat.

Passar de la improvisació a la preparació

Passar de la confusió, a la claredat.

Passar de la incertesa, a la certesa.

Passar de l’engany, a la sinceritat.

Passar del miratge, a la realitat.

Passar de la discòrdia, a la concòrdia.

Passar de la desconfiança, a la confiança.

Passar del fracàs, a l’èxit.

Passar de la frustració, a l’esperança.

Vull que Catalunya guanyi i no quedi paralitzada en el record de jornades històriques que no ho eren, i en derrotes que no cal repetir.

Aquests són els meus compromisos.

És per això que vull esdevenir president de la Generalitat.

Certament em presento amb un programa concret. Però en aquestes eleccions em sembla més rellevant subratllar els objectius de país.

Fa uns mesos us hagués dit que els meus objectius eren dos: aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya, i utilitzar tot el potencial del país al servei del progrés econòmic i la lluita contra les desigualtats que s’han incrementat durant la crisi.

Ara, la raó principal és una altra. Vull ser president per superar la divisió entre catalans.

Si sóc elegit president ho sacrificaré tot al servei d’aquest objectiu.

Recordeu quan vaig oferir-me a acompanyar el president Puigdemont al Senat.

Recordeu les meves intervencions parlamentàries, crítiques, però sempre respectuoses amb els adversaris. Sempre cercant solucions i acords per sobre de titulars i desqualificacions.

Treballaré per evitar la divisió i una política de fronts.

Si sóc president, ningú se sentirà exclòs de la política catalana. Ni els que volen tot segueixi com està o fins i tot voldrien retrocedir, ni els que volen trencar amb tot.

Tots som Catalunya i la meva primera obligació serà trobar la manera que tots siguin escoltats i que tots puguin fer la seva contribució a un futur millor.

Jo no vull la victòria d’uns sobre uns altres. No vull que la satisfacció de la meitat més un impliqui la derrota de la meitat menys un.

Per això més que pactar una votació, vull votar un acord.

Hem d’abandonar els falsos i terribles esquemes de bons contra dolents, el bé contra el mal. Que s’abandoni la política de trinxeres. Vull ponts i no fronteres. No vull retrocedir a l’esperit de les croades. No vull dogmes enfrontats, sinó escoltar les raons de tothom per cercar punts de trobada.

Vull una Catalunya que no sigui el camp de batalla entre bons i dolents, siguin quins siguin els bons i siguin els que siguin els dolents. No vull frontismes. Vull amplis acords. Vull transversalitat. Hem d’abandonar la divisió entre independentistes i espanyolistes, separatistes i unionistes, patriotes i botiflers, camp contra ciutat, interior contra costa.

Crec que podem estar tots units al voltant de tres objectius essencials: respectar la llei, respectar la diversitat i treballar pel bé comú.

Restablir la confiança en el futur. No hi ha dret que els petits estalviadors hagin de patir. Que els pensionistes, després dels esforços de tots una vida, hagin de patir ara pel futur. Que les empreses hagin de marxar. Que els projectes de nova inversió vagin a d’altres llocs.

La nostra principal preocupació són les persones que han de viure de la seva feina, el món del treball. I ens esforçarem, colze a colze amb els sindicats i els empresaris per assegurar el progrés econòmic del país, malmès per la deriva independentista.

La nostra convivència s’ha ressentit. El nostre progrés s’ha ressentit. El que s’havia presentat com un camí de roses és un precipici pel que no hem de caure. S’havia presentat tot com fàcil, senzill, planer, desitjable. Està a tocar de dits. I el que estava a tocar de dits era el desastre. Un desastre que calia evitar i que ara cal remuntar. Sense perdre un instant. Sense assenyalar culpables. No tenim temps per això. No podem perdre energies en això.

Està clar que el rumb de col·lisió no ens era propici. Els dos bancs catalans, sis de les set empreses que cotitzen a l’Ibex, el sector assegurador, les empreses que concentren una facturació que equival al 40% del PIB català. Per por a la inestabilitat política, per por a la inseguretat jurídica han decidit traslladar la seu social. I després poden anar desplaçant els centres de decisió, la seu fiscal i fins i tot part de la seva activitat. Prou! Jo els dic: torneu! Us donarem garanties que mai no tornarà a estar en risc l’estabilitat política ni la seguretat jurídica.

He dit que volia utilitzar tota la potencia del govern de la Generalitat al servei de l’objectiu de millorar l’economia i reduir les desigualtats que s’han incrementat durant la crisi. I vull fer-ho canviant de política. Jo vull tornar a una política que doni prioritat a l’establiment de pactes, molts acords estratègics que sumin esforços. Tots els pactes possibles que vagin articulant un nou “contracte social” tal i com el defineix el professor Anton Costas en el seu darrer llibre, i cito: “el compromís entre tots els membres i grups d’una societat per compartir un projecte comú de futur i cooperar lleialment entre ells per aconseguir-ho”.

És a dir, amplis recolzaments socials per impulsar les reformes de tot tipus que la nostra societat necessita. Perquè tota reforma, per petita que sigui, necessita d’una àmplia base social que la sustenti ja que canvia inèrcies i equilibris econòmics i socials i, per tant, genera resistències.

Probablement això és el que no van entendre els membres de l’anterior govern de la Generalitat.

Què és el que crec que s’hauria de pactar?

Caldria pactar com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb un nou model econòmic en el que el creixement no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals. I un pacte que allunyi la por que molts sectors tenen a l’estancament econòmic i, fins i tot, a un possible retrocés.

Caldria pactar una Agenda per la Igualtat capaç de rescatar els ciutadans de les polítiques actuals, que el que han fet és afavorir que es desplomin els ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal. Perquè la desigualtat a la nostra societat està creixent, i l’hem de combatre no sols per raons de justícia sinó com a garantia d’eficiència econòmica i prosperitat.

Caldria pactar una agenda de regeneració institucional i democràtica que permeti que la política, la democràcia, s’imposi sobre l’economia. És a dir, que el poder dels representants dels ciutadans estigui per sobre del poder dels mercats o dels interessos gremials de col·lectius afectats. Una agenda que contempli recuperar polítiques públiques de regulació que estableixin regles clares, establiment de límits i igualtat d’oportunitats per a afavorir la competència, que és el que més afavoreix als ciutadans.

Quan abans els hi parlava de prioritats he esmentat la d’aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya. Per a assolir aquest objectiu he formulat la idea del Pacte d’Estat per Catalunya. Ja veuen, un altre Pacte.

Què vull dir quan parlo de Pacte d’Estat per a Catalunya? L’exposaré breument.

En primer lloc necessitem, precisament, que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer. He dit varies vegades, i no he estat l’únic en dir-ho, que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el què volem, és un problema d’Espanya, fins i tot, en aquest moment és “el” problema d’Espanya. Cap altra vegada, des de 1981 s’ha trobat Espanya en una crisi institucional i social tan greu com aquesta.

Com a mostra, un botó. Cap altre problema, des del 23F, havia provocat un missatge televisat específic del Cap de l’Estat. Per això dic que la solució del problema necessita un Pacte d’Estat.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els tots els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb uns altres. El Pacte ha de servir no per a acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya. Dit en unes altres paraules: això no va de fer un Pacte per acontentar als independentistes. Va de fer un Pacte per a convèncer una àmplia majoria.

El Pacte també ha de servir per a abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació sensata. M’estic referint a temes com:

1. Negociar les 46 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Gobierno de España en les que jo veig moltes possibilitats d’arribar a acords.
2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés dels Diputats, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que no podien ser objecte de regulació per part del propi Estatut, però sí a través de les corresponents Lleis Orgàniques.
3. Abordar la negociació del finançament autonòmic.
4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que, a més de diners, incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida. Per exemple, el darrer govern socialista va dissenyar, però no va poder executar per l’avançament electoral, un pla per a dotar d’autonomia de gestió i de capacitat d’intervenció de les institucions catalanes a l’aeroport de El Prat.
5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. En aquest sentit, el Pacte hauria de servir per a que s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Empara de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.
6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.
7. I, per últim però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que hauria de ser votada per la ciutadania i recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:
   • Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.
   • Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern de la Generalitat des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les competències que recullen singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.
   • Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels Consorcis Tributaris o solució equivalent.
   • Representació, a través d’un Senat o un Consell Federal que faci de la Cambra Alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels ciutadans, i que jo vull que obtingui un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó com a President treballaré per a assolir un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

En definitiva, els deia que cal un Pacte d’Estat per a Catalunya impulsat amb la convicció que promoure el dinamisme a Catalunya és assegurar el progrés a tota Espanya. Que el respecte a la singularitat de Catalunya és la millor garantia perquè sigui respectada la diversitat dels pobles d’Espanya.

Senyores i senyors,

Com hauran pogut observar, el que jo proposo es pot resumir en restituir la centralitat de la política i, amb ella, la via del diàleg, la negociació i el pacte com a única forma de trobar una solució que, o és acordada, o no serà.

La meva proposta

La meva proposta, tot el que avui els he explicat, s’adreça als catalans i les catalanes que saben que la unitat ens fa forts i que la divisió ens afebleix; als que saben que encara que pensem que tenim la raó, fora de la llei la perdem i posem en perill el més preuat que tenim, que és la convivència i les nostres institucions.

La meva proposta és una proposta catalanista.

• perquè catalanisme és autogovern i la meva proposta es caracteritza per la defensa aferrissada de les institucions d’autogovern. I la millor manera de defensar-les és no posar-les en risc!
• perquè catalanisme és federalisme i la meva proposta es caracteritza per la idea d’implicar-nos a fons en la reforma d’Espanya i d’Europa. Al pont de comandament, no pidolant que ens escoltin.
• perquè catalanisme és integració i justícia social i la meva proposta es caracteritza per la consecució d’aquests objectius a partir del diàleg, la negociació i el pacte, i la transacció, la transversalitat, i el mestissatge si volen, que és el que ha fet gran Catalunya.

Jo vull ser el candidat de tots els que volen l’acord i el canvi. O hauria de dir els acords i els canvis. O millor encara, els acords per canviar les coses a millor.

Jo no vull limitar-me a defensar la legalitat. No vull limitar-me a assenyalar els riscos de la independència. Jo proposo un projecte factible i engrescador perquè vol sumar primer per multiplicar després.

Un projecte que, com he dit al començament, compta amb el suport de molta gent que abans mai s’havia plantejat donar suport a un candidat socialista.

Jo em comprometo a fer una campanya i, més important encara, a desenvolupar una obra de govern inclusiva, de l’esquerra al centre, de l’autonomisme al federalisme. Vull desenvolupar un projecte amb fortes arrels de contingut social, ecològic i feminista en el que ens trobem còmodes molts ciutadans de diverses sensibilitats polítiques, socials, sindicals i culturals.

Vull que l’educació, la recerca i la innovació siguin els motors principals de la prosperitat i les palanques d’igualtat per a les persones i les empreses.

Catalunya endins potenciaré el molt i molt bo que tenim. La meva política serà la de respectar el que funciona buscant com millorar el que no va bé. Sempre amb una actuació gradual i acordada.

Miraré cap a Espanya i seré tan exigent com dialogant amb el govern espanyol, sigui del color que sigui. Recuperaré el paper d’impuls que fins a 2010 ha desenvolupat sempre Catalunya, cooperant amb la resta de Comunitats Autònomes per a construir una Espanya diferent, de baix a dalt. Treballaré perquè Catalunya torni a ser respectada i admirada en el conjunt d’Espanya i a Europa.

I, com he dit al començament, miraré cap a Europa. Reafirmaré i incrementaré l’europeisme del nostre país. Recuperaré el prestigi de l’acció exterior de la Generalitat, malbaratat els darrers anys i enfonsat les darreres setmanes. Estarem sempre presents en els fòrums en els que es discuteixi el futur d’una Europa més unida, més potent, més federal i més solidària.

Per acabar, tot i que no és el moment d’explicar un programa de govern, si que els demano uns minuts de paciència perquè vull dibuixar-los el país que vull.

Un país lector. Un país de biblioteques, mediateques i arxius del segle XXI. Un país d’editorials grans i petites. Un país d’escriptors i escriptores. Un país educat i educador. Un país de persones que llegeixen i animen a llegir. De persones cultes que tenen accés al teatre, el cinema, la música i l’art. Un país que estima el seu patrimoni cultural.

Un país de ciència. En el que la ciència i la recerca siguin les nines dels nostres ulls. En el que floreixin les universitats i es trobin a gust els investigadors.

Un país sà i ben alimentat. Que cuidi l’alimentació dels nostres fills i dels escolars. Amb més cura de l’alimentació, de la cuina i dels mercats. Un país que lluiti contra els trastorns alimentaris, cuidi la producció i no malbarati el menjar.

Un país per a nens i avis. Amb casals, llars d’infants i ludoteques. Que lluiti contra el fracàs escolar. Mai més un pressupost de la Generalitat amb zero euros per a les escoles bressol. Avançarem cap a una xarxa pública universal i de qualitat en l’etapa 0-3 anys. Vull un país que cuidi i estimi la gent gran i que lluiti contra la solitud i la tristor. Un país on ningú no tingui por d’anar envellint.

Un país per caminar i descobrir. Amb ciutats a la mida de les persones. Amb turistes, sí, molts, però amics de Catalunya. Que tornin, i que ho facin des del respecte i el civisme i amb serveis de qualitat. Un país que cuidi la terra i el territori, la costa, els rius i les muntanyes, la qualitat de l’aigua i de l’aire, la nostra qualitat de vida.

Un país digital. Capdavanter en economia digital, cooperativa i col·laborativa. Un país d’economia 4.0, capdavanter en innovació i sectors industrials i de serveis avançats.

Un país obert i participatiu. De voluntaris i persones compromeses. Un país acollidor i d’acollida, capaç d’aprofitar i potenciar totes les energies, tot el talent. Un país d’entitats, associacions i fundacions. Un país de mecenes petits i grans.

Un país que treballa. Que treballa pel futur. En el que a igual feina correspongui un igual salari. Que faci de la Formació Professional un factor d’esperança i competitivitat. Un país que persegueixi l’explotació laboral, amb un bon servei d’ocupació. Un país de treballadors autònoms i emprenedors que generen i redistribueixen riquesa.

Un país connectat. Amb ports, aeroports, trens i carreteres de primera. Amb gestió públic- privada dels recursos assegurant sempre l’interès general. En el que el dret a la mobilitat sigui un principi rector i la sostenibilitat i la transició ecològica siguin objectius permanents.

Un país segur. Per a les dones, els infants, pels més grans, per a les persones amb discapacitat, per a tothom. Amb menys accidents a la carretera i a la feina. Sense violència masclista. Amb habitatges rehabilitats des del punt de vista constructiu i també de l’eficàcia energètica. Un país que lluiti contra el frau i també més segur per consumidors i usuaris.

Comiat

Amigues i amics, en aquest moment difícil de la història de Catalunya, en un moment que, he de dir-los-hi, hagués preferit com tots vostès, que fos ben diferent, m’ofereixo a encapçalar la Generalitat per substituir l’actual laberint per una nova esperança.

Una esperança d’acord i de canvi. L’esperança d’un futur millor que ens hem de llaurar nosaltres mateixos amb esperança, esforç i perseverança. Jo segueixo aquella màxima que diu “el que li passi al país depèn del que nosaltres fem amb el que ens han deixat els que ens han precedit” (Robert Kennedy en el prefaci al llibre de JFK “Profiles in Courage”)

Li dec això al meu país. Porto tota una vida en política preparant-me per a un moment com aquest en que ens cal passar del laberint sense sortida en que ens han ficat, a un horitzó possible i millor.

Un moment en el que ens cal recuperar el pas i el temps perdut.

En un moment en que correm el risc d’abocar-nos a un conflicte permanent entre els que proposen una solució impossible i els que neguen el problema, jo formulo una proposta d’esperança en les nostres possibilitats, en les nostres capacitats de superar aquest moment. Formulo una proposta catalanista, democràtica i reformista que interpel·la als catalans que volen ordre i progrés i que ens ha de permetre a molts fer molt de camí junts fins arribar a la Catalunya somiada pels nostres avis.

Vull una Catalunya millor en una Espanya diferent i en una Europa més unida i amb més empenta.

És un horitzó que està al nostre abast.

Els proposo que ens hi posem des d’avui mateix.

Moltes gràcies.

INTERVENCIÓ EN LA JORNADA DE REFLEXIÓ SOBRE EL PROGRAMA ELECTORAL (Barcelona, 4.11.2017)

Companyes i companyes, amigues i amics,

Vull en primer lloc agrair Eva Granados, Carles Martí i tots els companys i companyes que han contribuït a l’elaboració de la nostra proposta programàtica.

Anirem a les eleccions amb un completíssim programa electoral.

Quan l’Eva em va enviar el darrer esborrany, el programa tenia 155 pàgines.

No cal dir que li vaig dir: enhorabona per la feina. I tot seguit li vaig preguntar si tindríem un manifest més resumit!

El cert és que tenir un programa complet és una mostra de rigor polític i de respecte a la ciutadania a la que volem servir. I, per tant, és un motiu d’orgull encapçalar una candidatura que té una proposta política sorgida de l’experiència i el debat de tants i tantes companyes i companys.

Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya que dipositin la seva confiança en nosaltres podran estar ben tranquils, sabem què volem i com ho volem.

Volem un canvi de rumb de la política catalana.

Un canvi de formes.

Un canvi de polítiques.

Un canvi de govern.

Un canvi de president.

I quan demanem un canvi cal tenir bones raons.

I crec que les tenim sobrades.

Aquesta legislatura ha estat un desastre total i absolut. Quin és el balanç d’aquests dos anys?

Una societat dividida.

Una economia afeblida, amb dues mil empreses que han decidit traslladar les seves seus socials fora de Catalunya.

Un país aïllat, amb una Unió Europea que rebutja la via unilateral i il·legal de la majoria parlamentària independentista.

Membres del govern en presó preventiva i altres a Brussel·les intentant eludir l’acció de la justícia.

Un atur que creix, mentre baixa a València i el País Basc.

Unes perspectives econòmiques incertes.

És evident que cal canviar de rumb.

Com també ho és que haver arribat fins aquí no és només responsabilitat del govern sortint. Hi ha una responsabilitat del govern d’Espanya, que ho és des de l’any 2011. Sense diàleg i sense proposta política per resoldre el problema que tenim entre mans, s’han resignat uns i altres a que la única resposta de l’Estat sigui la del poder judicial.

No ens cansarem de dir-ho, la principal responsabilitat rau en aquells que van decidir emprendre una via unilateral i il·legal cap a la independència, conscients que no tenien un suport ciutadà ni parlamentari suficient. Dos milions no poden imposar la seva voluntat a tres milions. Si per reformar l’Estatut calen 90 diputats, 72 no poden liquidar-lo.

Situar les institucions catalanes fora de la legalitat no sols era un gravíssim error sobre el que vàrem advertir des de l’inici d’aquesta legislatura, el 9 de novembre de 2015, sinó que comportava uns riscos evidents pels que se’n fessin responsables.

No volíem ni Declaració Unilateral d’Independència, ni aplicació de l’article 155 de la Constitució. Volíem eleccions convocades legalment pel president Puigdemont. Al final hem tingut, DUI, 155 i eleccions, finalment convocades pel president Rajoy pel proper 21 de desembre.

Vàrem advertir dels riscos, vàrem parlar amb uns i altres de forma incansable, vàrem estirar les converses fins a l’extenuació. Vaig anar a Madrid a explicar la proposta d’un Pacte d’Estat per a Catalunya, en la línia apuntada per la Declaració de Barcelona subscrita entre el PSC i el PSOE. Em vaig oferir a acompanyar el president al Senat per demanar i oferir diàleg.

Dimecres 25 teníem una solució a tocar de dits. Dijous 26 els nostres esforços, i els de moltíssima altra gent, es van esvair.

I la realitat va aparèixer de forma ben crua.

Com revertir els acords del vergonyós ple parlamentari celebrat els dies 6, 7 i 8 de setembre?

Com aturar la imposició d’una minoria nombrosa però insuficient per trencar amb la resta d’Espanya?

Com retornar les institucions catalanes a la legalitat?

Amb la convocatòria immediata d’eleccions a partir de l’article 155.

Ara ens toca afrontar aquest procés electoral amb tanta lucidesa com fermesa.

Criticant el frau, el fracàs i la frustració que han definit aquesta legislatura.

Oferint una alternativa a l’estèril dicotomia entre independentisme i immobilisme.

Recuperant amb força l’ideal i l’empenta del catalanisme social.

Restituint la centralitat de la política i, amb ella, la via del diàleg, la negociació i el pacte com a única formula per trobar una solució acordada.

Volem tendir ponts, no cavar trinxeres ni aixecar fronteres.

Ara, seny. Ara, diàleg. Ara, acord. Ara, solucions.

És una manera molt adequada de descriure el que ens proposem de fer.

En una situació excepcional, no podem fer el de sempre.

I per això i més que mai ens adrecem al conjunt de la ciutadania. No només als votants socialistes de pedra picada. Volem convèncer molta gent que no ens ha votat mai i que potser mai s’ho havia plantejat que ens facin costat.

Volem obrir una nova etapa política. Volem un canvi de rumb.

Del ‘lio’, a les solucions.

De la rauxa, al seny.

De la discòrdia, a la concòrdia.

De la inestabilitat, a l’estabilitat.

De la improvisació, a la preparació.

De la confusió, a la claredat.

De la incertesa, a la certesa.

Del frau, a la sinceritat.

De la frustració, a l’esperança.

Del fracàs, a l’èxit.

De la marxa d’empreses, a l’atracció de projectes empresarials.

Del malbaratament d’energies, al millor aprofitament possible dels recursos del país.

Aquest és el meu compromís com a candidat.

Vull evitar la divisió entre els catalans.

Vull evitar el trencament entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Vull utilitzar totes les energies, tots els recursos i tot el talent per millorar la situació econòmica, crear riquesa i reduir les desigualtats.

Vull estendre la mà a l’esquerra i al centre, a autonomistes i federalistes.

Vull un gran acord que impliqui una gran victòria per a Catalunya.

Necessitem àmplies majories per a l’acord i el canvi.

Per un Pacte d’Estat per a Catalunya que ha d’implicar:

Més autogovern.

Millor finançament.

Una Espanya federal en la que una Catalunya estimada i respectada se senti còmoda.

I un mecanisme perquè la ciutadania pugui acceptar o rebutjar aquesta proposta.

Com diuen José Andrés Torres Mora i Daniel Innerarity, “el que és raonable, a l’hora de construir el marc de convivència en una societat plural, no és acordar una votació, sinó votar un acord”.

Espero que aquest esperit impregni el nostre programa, que també hauria de recollir, i aquí acabo, els deu compromisos que vaig prendre en la meva intervenció quan em vàreu elegir com a candidat.

Un país que llegeixi.

Un país de ciència.

Un país sà i ben alimentat.

Un país per nens i avis.

Un país per caminar i descobrir.

Un país digital.

Un país obert i participatiu.

Un país de treball.

Un país connectat.

I un país segur.

Moltes gràcies a totes i a tots.

I molt bona feina!

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 3 de noviembre de 2017.

El artículo hace una crítica de la percepción generalizada en amplios sectores del establishment mediático y político del país de que Podemos es una fuerza política con simpatías secesionistas, y por lo tanto, traidora a la patria. Se critica un artículo del El País representativo de las falsedades y mentiras que se publican contra Podemos para reforzar tal percepción. También se critica la actitud del Secretario General de Podem, que ha sido utilizada por las derechas tanto catalanas como españolas para desacreditar a Podemos y a su Secretario General, Pablo Iglesias.

Hi ha hagut un interessant debat entre Lluís Perarnau i Antonio Santamaria, sobre la revolució democràtica que vivim i m’agradaria dir-hi la meva. Diré d’entrada que estic quasi totalment d’acord amb Perarnau. Un cop acabat l’article i desprès d’escriure això prometo anar a Els Padres i confessar-me pel meu pecat de lloa a un dirigent de la Crida.

Si a Catalunya una gent, força gent, reivindica la independència, i això revifa el nacionalisme espanyol franquista, és potser una esmena a la totalitat a aquest 40 anys de com s’ha governat Espanya. S’ha demostrat que la modernització proposada per Felipe González ha canviat materialment el país però no la mentalitat, com deia Josep Xinxo de les JSUC s’han fet escoles però no s’ha  canviat l’educació.

Santamaria no explica que el nacionalisme espanyol va crear el franquisme i per tant mentre algú no inventi un nacionalisme espanyol democràtic, Podemos ho intenta, sempre farà feredat. Que els catalans podríem haver tingut als anys 30 un nacionalisme català de caràcter feixista és clar. Però el franquisme el va liquidar. No hi ha cap poble que estigui lliure de perills feixistes.

Santamaria ens diu que a la manifestació espanyolista hi havia gent de barris populars, i és clar, gent de Sarrià Sant Gervasi, que és on viuen els autèntics burgesos catalans que ràpidament han anat a posar les seus de les seves empreses a Madrid. Fa 80 anys van anar a Burgos.

Fer servir com a argument de pes el que passa a Twitter és una trivialitat. Twitter és un instrument bàsicament feixista: què es pot argumentar amb 140 caràcters? Segons Santiago Segurola és com un bar ple de borratxos cridant. Trobaríem tants tuits dient xorrades a banda i banda… Siguem seriosos. Difícilment trobarem però declaracions tant injurioses com fan els dirigents del PP en referència als catalans. Estem tan acostumats que ja ho hem interioritzat com a normal. Si el mateix que diuen dels catalans ho diguessin dels andalusos, la secessió dels andalusos ja s’hauria consumat. Per altra banda la fraternitat entre els pobles es pot practicar igualment entre pobles amb estats independents si es vol.

La DUI no té perquè provocar cap reacció. Santamaría dóna per suposat que serà així, perquè coneixem la manca d’esperit democràtic del govern del PP, i de l’experiència acumulada de bombardejar a Barcelona. Però si la DUI provoca això no és per un  fat de la història, sinó per la manca de conviccions democràtiques de l’estat espanyol posades al servei de la reacció. Per començar del Tribunal Constitucional que és qui va començar aquest embolic actuant com a tercera cambra política -quan no té aquesta funció- un cop segellat l’acord pactat entre Catalunya i Espanya amb l’Estatut

Pensar que a Catalunya hi ha 2,5 milions de persones de classes mitjanes és atemptar a la llei de la gravetat. Una cosa és que la gent es consideri classe mitjana i l’altra que sigui cert. I el pitjor és que un analista ho utilitzi com un argument. Si fos cert que hi ha 2,5 milions de catalans de classe mitjana seria l’únic país del mon on hi ha més classe mitjana que treballadora. Això seria un tret essencial d’identitat que mereixeria no el dret a l’autodeterminació, sinó la secessió automàtica.

Estem assistint a un moviment d’emancipació nacional que necessàriament és interclassista. I això és lògic.

Santamaría ens diu que a Badia van anar a votar només un 19 per cent dels ciutadans i emplaça a Pararnau a que ho expliqui de forma racional. Sense el permís de ningú, com fa un lliurepensador, li donaré una explicació. En el referèndum  europeu va participar-hi un 34 per cent  i al de l’Estatut un 35 per cent. I en totes les eleccions hi ha un gap molt gran entre la participació electoral a Badia i la mitjana catalana. Això no té res a veure ni amb el catalanisme ni amb el nacionalisme espanyol. Té a veure amb el nivell cultural i de renda. Passa aquí i arreu del món democràtic. No cal donar voltes sempre a que tot el que passa és un problema identitari. Aquesta és l’explicació racional.

Feia temps que no llegia expressions com “l’aliança de l’esquerra independentista amb el nacionalisme burgès i petitburgès l’aïlla de les classes treballadores”. Ostres. Els burgesos com he dit abans estan tots ja a Madrid. L’únic nacionalisme burgès de veritat que hi ha a Catalunya és l’espanyolista. La diferència entre un petit burgès i un ‘treballador de l’aristocràcia obrera’ per fer servir paraules d’altres temps, no la veig tan clara avui.

Jo comparteixo amb Santamaría la voluntat de tenir una república federal, bé, de fet la compartia. Ara, considerar que el republicanisme independentista “s’està convertint en un obstacle per a assolir aquest objectiu” és d’una miopia política majúscula. Continua “la mesura que en comptes d’unir divideix a la classe treballadora del conjunt de l’Estat i alimenta els pitjors instints de les màquines nacionalitàries a ambdues ribes de l’Ebre.” Analitzem dues coses. La primera, No havíem quedat que no hi havia treballadors en aquests 2,5 milions de catalans? Llavors com els pot dividir? Però qui diu que no hi pot haver una aliança intel·ligent entre republicans catalans i republicans indepes? Si hom posa com a prioritat la república, el lògic és aliar-se amb el republicanisme independentista que és el que ha demostrat capacitat de proposta, lideratge i mobilització, mentre als altres no se’ls ha vist per enlloc.

Ara si lluitar per unes idees democràtiques “provoca els pitjors instints de les màquines nacionalitàries”, llavors no estem en un problema polític sinó psiquiàtric. La democràcia no és un sistema on una part de la societat renuncia per sempre als seus ideals democràtics, sinó una societat en la que hi ha conflictes però aquests es resolen pacíficament, és a dir, votant.

Santamaría passa pel alt un gran detall,  “les màquines nacionalitàries” com ell les anomena, no són simètriques: una té jutges, fiscal afinats, TC, i 12.000 policies atonyinant i empresonant, i l’altra la capacitat de manifestació pacífica. És fer trampa posar-ho al mateix sac.

Sembla apel·lar al que Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica “La pedagogía del “millón de muertos: cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería.” I actuar doncs amb prudència i no lluitar ni per la república, ni contra el rei d’extrema dreta que tenim perquè s’enfadarà molt, ni per la independència. Quina mena de democràcia és aquesta?

Entenc que hi ha un sector de l’esquerra que està desubicat. Han estat incapaços de formular un projecte a partir de la sentència del TC de 2010. Ara bé el que em sembla estrany és que aquest sector impotent critiqui als altres per tal que facin allò que ells han estat incapaços de fer.

La solució la trobo fàcil, també era partidari d’una república federal espanyola amb un estat català, però ningú ha fet la proposta seriosament, per no fer-la ni l’han escrit. Vist el panorama estic d’acord amb els clàssics. Sé que l’article d’autoritat que vaig a citar agradarà  a Santamaria i a Perarnau. Això escrivia Andreu Nin el setembre de 1934:

1. Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció.
2. Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.
3. Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària.
4. Enarborar la bandera de la República catalana, amb la finalitat de desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia indecisa i claudicant, que prepara el terreny a la victòria de la contrarevolució.

Les revolucions no venen quan un vol, ni de la manera que hom ha imaginat. Les protagonitzen els pobles i les fan com volen. Lenin quan esclata la revolució està a Suïssa i no espera que tingui la forma que Marx va imaginar. S’hi posa al davant i la intenta conduir. Aquí els hereus metafòrics de Lenin s’ho han estat mirant des de la barrera i quan tot es desencadena critiquen a tothom sense adonar-se que si ells haguessin mobilitzat dos milions de persones durant set anys, ara per fi, els aplicarien igualment l’article 155. O què es pensen?

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 25 de octubre de 2017.

El artículo hace una crítica del movimiento independentista en Catalunya, responsable de la situación tan preocupante que existe tanto en Catalunya como en España. Aunque la mayor responsabilidad reside en el Estado central, hoy gobernado por el PP, no hay que minimizar que Junts Pel Sí y la CUP han jugado un papel clave en la génesis de dicha crisis.

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN EL CLUB SIGLO XXI (24.10.2017)

UN PACTO DE ESTADO PARA CATALUÑA

Quisiera decirles muchas cosas pero no tenemos mucho tiempo.

Voy al grano.

Nos estamos enfrentando a una gravísima crisis de Estado.

Una crisis que viene incubándose desde hace muchísimo tiempo.

Fue en 2007 cuando el president José Montilla alertó por vez primera del riesgo de desafección entre Cataluña y el resto de España.

Era el tiempo en que de forma irresponsable se pretendía liquidar el Estatuto de 2006.

La Sentencia del Tribunal Constitucional de 2010, no lo liquidó, pero lo dejó muy tocado. De hecho, Cataluña es hoy la única Comunidad Autónoma que está regida por un Estatuto que no fue ni el que sus ciudadanos ni su Parlamento quisieron. Y esa es una anomalía grave de la que venimos alertando desde 2010.

Una anomalía que solo podemos corregir a través de un proceso de diálogo, negociación y pacto que culmine en un referéndum en el que los ciudadanos puedan aceptar o rechazar un nuevo acuerdo. Referéndum estatutario, referéndum constitucional, o consulta en los términos en que se acuerde.

La anomalía que tiene su origen en 2010 no ha hecho más que agravarse desde entonces.

Se ha agravado a causa de la radicalización independentista y a causa de la ausencia de diálogo entre los gobiernos de Cataluña y España.

Desde el inicio de la presente legislatura del Parlament, los socialistas advertimos de los graves riesgos y los altos costes de situar a las instituciones catalanas fuera de la legalidad.

Permítanme dos autocitas.

La primera, del 12 de noviembre de 2015 en la investidura fallida de Artur Mas: “Las instituciones nos representan a todos y por lo tanto, nadie, en ninguna circunstancia, puede arrastrar a nuestras instituciones fuera de la legalidad, por muchos diputados o ciudadanos que lo pidan, precisamente porque las instituciones son de todos, la única forma de garantizar que las instituciones son de todos y han de representarnos a todos, es respetar la legalidad democrática de la que deriva su autoridad representativa”.

La segunda, del 10 de enero de 2016 en el debate de investidura de Carles Puigdemont: “La mayoría que han obtenido les habilita para gobernar, pero no para perseguir la independencia exprés, y menos aún si quieren hacerlo por la vía de desconocer la legalidad. En este camino no nos encontrarán, mejor dicho, nos opondremos a ello de forma extremadamente firme en defensa del interés de Cataluña y de toda su gente”.

El clímax de esta grave crisis de Estado se alcanzó los días 6 y 7 de septiembre en los que se consumó la ruptura de las instituciones catalanas con la legalidad.

Se aprobó en esos días, de la peor manera posible, la ley del referéndum y la ley de transitoriedad jurídica y fundacional de la república.

Digo de la peor manera posible pues se incumplió el propio reglamento del Parlament, se pisotearon los derechos de la oposición, se vulneró la Constitución y se liquidó el Estatuto de Autonomía de Cataluña. Nunca tanto disparate tan concentrado en tan poco tiempo.

No solo lo dijimos los partidos de la oposición. Advirtieron sobre ello con carácter previo los letrados del Parlament, el Consell de Garantías Estatutarias de Cataluña y el Tribunal Constitucional.

El Tribunal Constitucional, como no podía ser de otro modo, suspendió de inmediato la vigencia de esas dos leyes por razones sustanciales, competenciales y procedimentales. A pesar de ello el gobierno de Cataluña siguió adelante con el empeño de celebrar el referéndum del 1 de octubre.

La jornada del 1 de octubre, que no pudo ser impedida por el Estado incluso a pesar de algunas actuaciones policiales desproporcionadas, no constituyó el referéndum efectivo, vinculante y con garantías al que se había comprometido, aunque no tuviera competencias para ello, el gobierno de Cataluña.

El president Puigdemont, el gobierno de la Generalitat y la mayoría independentista que lo sustenta, dan plena validez a los resultados de la jornada del 1 de octubre y extraen de ella un mandato democrático que según ellos pone en marcha las previsiones tanto de la ley del referéndum como de la ley de transitoriedad.

Permítanme un breve paréntesis. Los datos proporcionados por los propios organizadores de la jornada del 1 de octubre demuestran que un 38,47% de los catalanes con derecho a voto están a favor de la independencia, dato similar al 36% del censo que apoyó a las candidaturas de Junts pel Sí y de la CUP. Digo esto porque demasiado a menudo se presenta al independentismo como mayoritario, y si bien lo es en el Parlament, no lo es en la sociedad. La mayoría social no es independentista. Y en ningún lugar una minoría, por importante que sea, debe imponerse a la mayoría. Por lo tanto, no estamos solo frente a un problema Cataluña/España, sino que sobre todo tenemos un problema de división interna en Cataluña.

Cierro el paréntesis.

Ciertamente, ni el president, ni el govern, ni el Parlament han declarado formalmente la independencia. Pero han manifestado su disposición a hacerlo en cualquier momento y 72 diputados han firmado un documento que así lo recoge.

Es evidente para cualquier persona que conserve un mínimo de objetividad que las instituciones catalanas se han situado fuera de la legalidad.

Eso es lo que explica la decisión de los bancos y de muchas grandes empresas catalanas de trasladar sus sedes sociales fuera de Cataluña.

Eso explica también la reacción europea, contraria al proceso unilateral e ilegal de secesión impulsado por el gobierno independentista de Cataluña. Entre otras cosas por el grave precedente que supondría.

Y es obvio para muchos que las instituciones catalanas deben volver a la legalidad cuanto antes, bien voluntariamente, bien a través de los mecanismos legales oportunos.

Por cierto, y por si alguien tiene alguna duda al respecto, los socialistas catalanes y el conjunto del socialismo español defenderemos siempre la legalidad y la vigencia del Estado de derecho, así como la integridad territorial y la soberanía que reside en el conjunto del pueblo español.

El gobierno de España, para garantizar la vigencia del Estado de derecho en el conjunto del territorio, ha decidido activar el artículo 155 de la Constitución, para lo que ha solicitado la preceptiva autorización del Senado, que podría producirse este mismo viernes.

El artículo 155 de la Constitución es un mecanismo de coerción federal, como el que existe en muchas constituciones democráticas (Alemania, Suiza, Austria, Italia, Portugal, Estados Unidos) que nadie quisiera ver aplicado. Y desde luego no lo sería si no se hubiese producido una flagrante vulneración de la legalidad constitucional y estatutaria (y subrayo esta última) por parte de las instituciones catalanas.

Por eso el PSC ha emplazado al president Puigdemont a recuperar la legalidad cuanto antes y por su propia decisión. Puede hacerlo, al menos, por uno de estos dos caminos: o bien convocando elecciones al Parlament de Cataluña a partir de sus competencias y de lo establecido en el Estatuto de Autonomía y la Ley Orgánica de Régimen Electoral General, o bien acudiendo al Senado para comparecer en el trámite previo a la activación definitiva del artículo 155 para pedir y ofrecer un diálogo político.

Porque, amigos y amigas, estamos frente a un problema político que solo puede encontrar solución en la política.

Me gusta ser muy directo: más de dos millones de catalanes quieren separarse de España porque no conciben que España pueda ofrecer un mejor acomodo a las aspiraciones de Cataluña. Y otros muchos catalanes desearían un nuevo acuerdo que permitiese renovar el pacto constitucional de 1978. Yo entre ellos.

Y por eso he venido hoy aquí para pedirles ayuda en el establecimiento de un Pacto de Estado para Cataluña.

Y antes de que nadie se asuste: no pretendo reclamar privilegio alguno, ni romper la igualdad de derechos entre todos los españoles, ni quebrar la soberanía nacional. Pero sí busco resolver un problema político que en estos momentos nadie puede soslayar.

Permítanme una referencia antigua.

¿Fue un privilegio el retorno del Molt Honorable President Tarradellas a Barcelona? El era el depositario de las instituciones catalanas en el exilio. Y el presidente Suárez, verdadero hombre de Estado, vio en el retorno de Tarradellas una forma de iniciar el camino para que muchos catalanes pudieran comprometerse en la transición democrática que él estaba impulsando. Del retorno de Tarradellas se cumplieron ayer 40 años.

Sé que la expresión Pacto de Estado por un lado asusta y por otro a veces se banaliza. Pero permítanme que acuda a la wikipedia. Pacto de Estado es la denominación que se da en la práctica política a los pactos políticos entre partidos políticos de tendencias opuestas para enmarcar la acción del Estado a largo plazo en asuntos de trascendencia, sin consideración de qué partido ocupa el gobierno en cada momento.

¿Alguien duda de qué la relación entre Cataluña y el resto de España es un asunto de trascendencia?

¿Debemos resignarnos a que el único acuerdo de Estado sea la aplicación del artículo 155, que si bien permite el retorno a la legalidad no resuelve el tema de fondo?

¿Cuál podría ser el contenido de ese Pacto de Estado?

Podría acabar aquí pidiéndoles que comprasen mi libro “La tercera vía. Puentes para el acuerdo” publicado este mismo año por Los Libros de la Catarata.

Podría decirles que recuperasen los acuerdos de Granada elaborados por el PSOE en 2013. O la declaración de Barcelona, suscrita entre PSC y PSOE antes del verano.

Brevemente les enunciaré algunos elementos que podrían contribuir a ese Pacto de Estado.

La primera cuestión es, precisamente, dar a esta cuestión un carácter de Estado, no de problema menor, circunstancial o pasajero.

La segunda cuestión es reconocer las características singulares de la sociedad catalana, su identidad nacional y su vocación de autogobierno.

La tercera cuestión es ser conscientes de la necesidad de hablarle a Cataluña, de contar con ella, con toda ella, no con unos o con otros, dirigirse a todos. No pensar en contentar a unos u otros, sino en beneficiar a todos, y con ello beneficiar también al conjunto de España. Esto no va de contentar a los independentistas, sino de seducir a una amplia mayoría.

Y a partir de aquí, abordar temas concretos que por desgracia llevan demasiado tiempo sin ser objeto de una negociación sensata. Al menos desde 2012.

Primero: habría que negociar a fondo las 46 demandas planteadas por el president Puigdemont al Presidente Rajoy. Salvo la demanda relativa al referéndum, los socialistas vemos posibilidades de acuerdo en una gran mayoría de ellas.

Segundo: habría que desarrollar el Estatuto de Autonomía vigente, e incluso, a través de las oportunas reformas legales, abordar algunas de las cuestiones que el Tribunal Constitucional consideró que no podían ser objeto de regulación por parte del propio Estatuto de Autonomía.

Tercero: abordar la negociación del sistema de financiación autonómica.

Cuarto: acordar un ambicioso plan de inversión estatal en infraestructuras estratégicas para Cataluña. No pido más que un trato justo, un diseño global inteligente y una gestión compartida. El corredor mediterráneo y el servicio de cercanías son dos relevantes piedras de toque.

Cinco: profundizar en el reconocimiento de la lengua, la cultura y los símbolos de Cataluña. Y concretamente creo necesario aprobar una Ley Orgánica de reconocimiento y amparo de la pluralidad lingüística de España, y asegurar la presencia de Catalunya y de las culturas catalana y aranesa en la UNESCO, a través de la representación española en dicho organismo internacional.

Seis: reconocer la importancia estratégica y simbólica de la ciudad de Barcelona, como gran capital catalana, española y europea, y sede de la Unión por el Mediterráneo.

Siete: impulsar la reforma federal de la Constitución española.

En una anterior conferencia organizada por el Club Siglo XXI me extendí en el contenido de esa reforma que, como algunos de ustedes recordarán, debe recoger, desde el punto de vista territorial, y vista desde el catalanismo federalista que represento, lo que denominé “las cuatro erres”:

1. la “erre” de reconocimiento de las aspiraciones nacionales de Cataluña y de los derechos históricos hoy recogidos en nuestro Estatuto de Autonomía;
2. la “erre” de reglas de reparto competencial que mejoren el autogobierno de la Generalitat desde el respeto y la lealtad institucional, reconociendo las competencias que recogen singularidades y hechos diferenciales, con especial atención a las cuestiones relacionadas con la lengua, la educación y la cultura;
3. la “erre” de recursos, fijando los grandes principios del sistema de financiación que debe ser suficiente, solidario, justo y equitativo, y que recoja los conceptos de esfuerzo fiscal similar y ordinalidad, así como la figura de los Consorcios Tributarios; y
4. la “erre” de representación, a través de un Senado o un Consejo Federal que haga de la cámara alta un verdadero instrumento de integración y cooperación territorial. Saben ustedes que el federalismo aúna autogobierno y gobierno compartido, que debe ser posible a través de un Senado federal.

No me extiendo más. Pero les emplazo a empezar desde ahora mismo para crear la conciencia sobre la necesidad de este Pacto de Estado para Cataluña y trabajar sobre sus posibles contenidos. Un Pacto de Estado bueno para Cataluña y para España y que, además, proporcione confianza, argumentos y esperanza a quienes queremos combatir políticamente el secesionismo.

Y, desde luego, seguiré comprometido desde Cataluña a proponer soluciones, evitar frentismos y construir una alternativa inclusiva.

Muchas gracias.

DECLARACIÓ DEL PRIMER SECRETARI DEL PSC, 19.10.2017

1. Avui hem conegut la segona resposta del President Puigdemont al requeriment del Govern d’Espanya.
2. En la nostra opinió, no és la resposta que esperem i mereixem els catalans.
3. Certament el President Puigdemont reconeix, finalment, que el 10 d’octubre el Parlament no va declarar la independència.
4.  Ho hagués hagut de dir així de clar des del primer moment, però comet, en la nostra opinió, un error gravíssim: amenaça amb declarar la independència en qualsevol moment.
5. Ningú no pot apreciar sinceritat suficient en la seva apel·lació al diàleg mentre formula per escrit una amenaça de secessió.
6. Ningú no pot oblidar l’origen recent de l’actual crisi. L’aprovació al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre de les lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica.
7. Des d’aquest precís moment les institucions catalanes, de forma plenament conscient, es van situar fora de la legalitat.
8. Els socialistes hem advertit en tot moment dels greus riscos de la vulneració de la legalitat vigent. Ens han donat la raó els Lletrats del Parlament, el Consell de Garanties Estatutàries i el Tribunal Constitucional.
9. La majoria independentista, en triar un camí unilateral i il·legal, està perjudicant greument els interessos dels catalans i posa en perill l’autogovern.
10. No ens cansarem de dir-ho: una minoria, per important que sigui, no es pot imposar sobre la majoria. Mirem les dades del:  9 novembre de 2014, del 27 setembre de 2015 i, fins i tot, de l’1 octubre de 2017.
11.  S’està fracturant el país. El procés independentista no té ni l’aval ni el suport de la Unió Europea. Els bancs i les grans empreses catalanes ja han optat per canviar les seves seus socials fora de Catalunya.
12. Torno a exigir, a demanar, a implorar: abandoneu una via que ens perjudica greument a tots. No demano una renúncia a un objectiu democràticament legítim, pero sí m’oposo frontalment a una via il·legal per assolir-lo.
13. L’amenaça de declarar en qualsevol moment la independència fa inevitable que l’Estat inciïi els tràmits per aplicar l’article 155 de la Constitució que vàrem votar de forma molt majoritària.
14. L’article 155 té com a objectiu assegurar que totes les comunitats autònomes compleixen la legalitat i dóna al govern d’Espanya l’autoritat per requerir-les a que ho facin i, fins i tot, a adoptar mesures per tal d’obligar-les a fer-ho.
15. La decisió definitiva sobre l’aplicació concreta de l’article 155 correspon al Senat.
16. Demanem, doncs, al govern de Catalunya i al Govern d’Espanya, als Presidents  Rajoy i Puigdemont, que esgotin fins al darrer moment totes les posibilitats de diàleg per evitar mals majors. Per iniciar un camí per trobar una solució política a un problema polític. En el marc de la llei i dels mecanismes per canviar-la.
17. Reitero el nostre convenciment que la convocatòria de noves eleccions al Parlament seria la millor sortida a aquest atzucac.

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 18 de octubre de 2017.

El artículo hace una crítica de lo que se considera la causa mayor del crecimiento del independentismo en los últimos 7 años, y que es el nacionalismo uninacional españolista que, presente en el Estado borbónico español, está alcanzando su máxima expresión a través del gobierno Rajoy, así como del establishment político-mediático centrado en la capital del Reino, Madrid (que tiene poco que ver con el Madrid popular).