Tornem a ser ja pobres com rates?

SALVEM LA UPEC - aportacions

Qui som

Revistes digitals

>> Vols rebre informació de la UPEC a casa?

La situació de crisi sistèmica en què ens trobem immersos mou tot tipus d’expressions que tots en algun moment o altre acabem fent servir. Fa poc en vaig sentir una i després la vaig utilitzar per parlar del futur del nostre país, si les coses no es reconduïen: “Pobres com rates”. Aquesta frase va ser pròpia de la postguerra espanyola que vam viure els nascuts als anys cinquanta del segle passat. Amb ella ens referíem a persones o famílies que no tenien res i sobrevivien com podien. Un qualificatiu, d’altra banda, que ningú el volia per a ell mateix. N’hi havia una altra  que a mi hem cridava molt l’atenció: “Són pobres de solemnitat”. Aquesta hem resultava una qualificació difícil d’entendre, perquè “solemne” era quelcom que semblava més enllà d’allò que és normal, era especial, únic, estava per damunt del que és quotidià. De tota manera, tot i ser petit entenia que ser pobres com rates, o pobres de solemnitat, eren sinònims i indicaven situacions molt difícils. Ara, al 2012, aquestes expressions tornen a sortir i s’escolten sovint pel carrer, no només per assenyalar als lúmpens socials, sinó també a individus de les classes mitjanes que ho estan perdent tot. No tant sols hi ha un  percentatge de gent que no té res i que es troba, per tant, en una situació crítica, sinó que n’hi ha un altre que, a més de no tenir res, està endeutat. Si sumem les famílies desnonades, les que estan arruïnades i les que estan endeutades, arribaríem a prop del 40 % de la població. Per tant, no es estrany que l’expressió familiar som pobres com rates s’estengui cada vegada més també per definir el moment que viu el país en general, tot asseverant: “En aquest país, d’aquí a dos o tres anys, de continuar com fins ara, serem pobres com rates”. El principi d’esperança Bé, la crisi és una conseqüència de fer les coses malament. Això és una obvietat. Ara bé, hem d’aplicar el principi d’esperança per sortir-ne. El problema és que la crisi es de conjuntura, cíclica, sistèmica i estructural. Aquesta és la qüestió. Per tornar a una situació de certa normalitat, hauríem en primer lloc de sortir del desnonament i pagar els deutes, que en aquest moment pugen a 2 billons d’euros, i una vegada fet això, encara que arruïnats, hauríem de generar les condicions per sobreposar-nos. Pot ser és el moment de pensar que això no es pot fer d’aquesta manera i que hem de canviar de forma de viure i prendre una nova consciència d’espècie que ens allunyi del materialisme vulgar i ens porti a una realitat humana. La cohesió social ve de l’equilibri, de la cooperació, de la distribució de recursos i no de l’acaparament ni de l’especulació ni de l’explotació. Probablement estem al final del capitalisme, però hem de saber què volem fer amb el nostre futur, per no continuar sentint que serem pobres com rates i que, per tant, no hi haurà classe mitjana, sinó, pocs rics i molts pobres. El tema de la misèria ara ens interessa molt als occidentals perquè ens toca a tots nosaltres, però ha estat, és i desgraciadament sinó canvia, ho serà, un fet objectiu per més de la meitat de la població del món. Em pregunto perquè en la situació que ens trobem actualment no hi ha un estat prerevolucionari. Diria que tinc la resposta: ningú es creu que això vagi de debò. Quan tothom se’n adoni, pot ser ja no caldrà dur a terme aquesta reflexió.

Font: Eudald Carbonell